Quan passeges pel carrer del Sol i fas un cop d’ull a l’aparador de l’Òptica Ronda, a més a més d’ulleres, probablement veuràs algun o altre projecte solidari : des de campanyes per als sense sostre de la Fundació Arrels, a la venda de productes solidaris dels nois i noies amb diversitat funcional de Caviga, o a l’exposició de les mascaretes cosides per l’Associació contra el Càncer de la nostra ciutat. Tots tres germans -la Cecília, la Sabina i en Francesc- solen posar-se a tret davant de tota iniciativa altruista. Parlem avui amb en Francesc, optometrista, que els anys 2016 i 2017 va prendre part en un projecte de la Fundació Etnia Barcelona cofinançat per l’Ajuntament de Viladecans al Senegal.
Com vas conèixer aquest projecte?
A través de l’Ajuntament de Viladecans, que va adreçar-se a tots els professionals del sector per presentar la tasca que es proposaven junt amb la Fundació Etnia. Etnia és una marca d’ulleres que opera a Barcelona i que desenvolupa un bon grapat d’iniciatives solidàries.
De fet el primer que ens van proposar va ser atendre nens d’entorns desafavorits a Viladecans per tal que poguessin comptar amb les ulleres que necessitaven. El programa es deia “Et mirem als ulls” i s’ha dut a terme en diversos barris de Catalunya. Vam fer-ho durant un any. Després ens van dir que volien traslladar això mateix a l’Àfrica i ens van oferir la possibilitat d’anar a una regió rural del Senegal, allunyada de qualsevol servei mèdic. Vaig anar, doncs, a Dialakoto, a un poble que es deia Dar Salam.
Hi vas anar tu sol?
No, vam anar-hi també amb una altra optometrista de l’hospital de Viladecans. Allà vam revisar la visió a 150 adults i a més de 400 nens i nenes, molts dels quals necessitaven -i van obtenir gratuïtament- ulleres.
 |
| L’expedició viladecanenca a Dar Salam |
Sovint s’ha fet publicitat de projectes solidaris amb muntures usades. És el cas?
No, la Fundació Etnia va aportar material nou de trinca per als nens. De fet era un pla per a tres anys, crec. Jo hi vaig ser dos d’aquests anys. Es volia millorar la salut “visual” dels nens, fent prevenció i alhora millorant el rendiment escolar. És complicat, però, perquè les condicions en què viuen aquestes famílies dificulta que els nens portin les ulleres permanentment i que aquestes es conservin en un estat òptim.
Què et va impressionar més de la teva estada?
L’impacte és important, ja des que baixes de l’avió, perquè és una forma de vida molt diferent de la nostra. Em va cridar molt l’atenció la manca d’aigua, per exemple. Això aquí és inimaginable: no teníem aigua corrent, ens dutxàvem amb l’aigua extreta del pou. L’aigua és valuosa i difícil d’obtenir. Molts nens no disposaven de calçat. Les seves prioritats són molt diferents i molt més bàsiques que les nostres.
Aquestes condicions d’higiene, d’alimentació, de vida, tenen conseqüències per a la seva visió?
En els infants no m’ho sembla. En els adults vam trobar molta gent amb cataractes. Aquí les cataractes s’operen sense esperar que siguin totalment madures. Es treuen quan provoquen dificultats de visió. Allà això ara com ara és impossible, per tant hi ha moltes persones adultes pràcticament cegues per un problema que entre nosaltres no hi és.
La Fundació Etnia no s’ho ha plantejat?
De fet hi ha unes quantes ONG dedicades a això, encara que no poden donar a l’abast. S’intenta, però, que l’atenció mèdica en general vagi millorant. El segon any que hi vaig anar, l’Ajuntament de Viladecans va promoure la millora d’un centre d’atenció mèdica, molt precari fins aleshores. Cal tenir present que a Dar Salam, per exemple, la distància fins a l’hospital més proper és de 80 quilòmetres i que només una part molt petita de la població disposa de cotxe. Alguns van en moto i altres en bici, però la majoria es mou a peu.
Un altre aspecte interessant és que la Fundació Etnia està promovent que l’ajut que nosaltres vam prestar s’organitzi ara a partir d’un grup de dones que han rebut la formació adequada. D’aquesta manera es potencia el paper de la dona i s’atén la població.
 |
| La primera òptica senegalesa gestionada per dones, iniciativa de la Fundació Etnia |
Tot plegat que t’ha aportat?
El que més m’ha cridat l’atenció és que vaig veure que a Dar Salam no necessiten gaire per ser feliços. Ho hem sentit a dir mil vegades, aquí, i no hi donem importància. Però quan ets al Senegal t’adones que malgrat les mancances que viuen sempre estan bé i t’ho donen tot. Et tracten fantàsticament i sempre somriuen. Nosaltres ens queixem de moltes coses i potser amb raó, però allà tenen altres problemes. Vaig aprendre molt.
Hi tornaràs?
M’agradaria. La Covid ha dificultat anar-hi i actualment no puc participar en l’expedició que surt aquest novembre per qüestions laborals. Però no descarto tornar-hi.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada