dissabte, 15 de febrer del 2020

La bòbila d’en Ramells

A Viladecans, durant molts anys van haver-hi tres bòbiles, entre elles la bòbila d’en Ramells situada a mà esquerra pujant per la carretera de Sant Climent. La zona al voltant de la riera fou una de les primeres agrupacions industrials de Viladecans tot aprofitant la mina d’aigua procedent del poble de Sant Climent i que arribava fins al Col·legi Modolell.

Les fotografies són de l’any 1980 preses en direcció de la serra del Montbaig (Ermita de Sant Ramon) a on es pot veure la bòbila i al fons la masia de Can Sala-Cal Menut.

Jaume Muns

Mussol comú (Athene noctua) Parc Agrari del Baix Llobregat, 21 de juny de 2014

Resident comú. Petit rapinyaire nocturn d'aspecte rabassut. Tot i ser nocturn es pot veure caçar freqüentment durant el dia. Llueix un plomatge en tons marrons i grisos clapejats de blanc. Es caracteritza pel seu voluminós i arrodonit cap amb uns grans ulls grocs.

S’alimenta de grans insectes, petits rosegadors, petits rèptils, cucs i granotes. Típic d’ambients rurals, tot i que és poc exigent a l'hora de triar el seu hàbitat. Preferentment llocs amb espais oberts, on es poden veure millor les possibles preses. A diferència d'altres aus, l'alteració de l'hàbitat no l'afecta tant per ser una espècie molt adaptable i generalista. 

Tot i això, els atropellaments causen la major part de la mortalitat en l'espècie, ja que moltes vegades fan servir les carreteres com a lloc de cacera. A l’antiga Grècia s’associava a la Deessa Atenea, reina de la saviesa i la ciència (Athene noctua).

Eio Ramon

Primavera de esperanza (in memoriam José Sánchez)

Es un domingo de mayo del setenta y ocho, con los niños de pantalón largo y las niñas con faldas y sandalias y los calcetines blancos de los días de fiesta. José Sánchez lleva la camisa entallada a rayas y el pelo negro que los años le encalarían de gris. Viene pisando fuerte, como salido de aquel verso de Gil de Biedma “Como todos los jóvenes yo vine a llevarme la vida por delante”. Sus piernas inician el gesto inconfundible de su paso. Caminaba deprisa, deprisa. Intentar seguirle en las noches de campaña electoral obligaba a la carrerilla, aunque él llevase la escalera y tú solo los carteles en la mano. Deprisa, deprisa, avanzó el cáncer que se nos lo ha llevado. A traición, sin hacer ruido, casi sin dar tiempo a decirle adiós.

Él está mirando al fotógrafo. Sería muy de Sánchez que le esté diciendo, ¿Tú crees que estas son horas de llegar? Tenía una sonrisa fácil que igual le servía para reír que para reñir. No era un chico fácil. Exigía mucho a los demás, no más de lo que se exigía a sí mismo, pero tampoco menos. 

Aquel día era la celebración popular de una hazaña. El barrio de Sales había decidido dar un golpe en la mesa y emprenderla a golpes con una valla de tocho que encerraba un solar, que era un vertedero. Era el único pedazo de tierra donde había sitio para un solitario islote de plaza, de zona verde, en aquel barrio a su vez encerrado por la riera y la carretera. Para abrir esa muralla, como en un poema de Nicolás Guillén, surgieron todas las manos, las manos de peón de la construcción, de trabajadora de casa, de oficinista, de obrero de la Seat, de estudiante, las manos de pulidor de José Sánchez. Sus manos, su cerebro, su empuje y su maceta. Y su tozudez, a veces una bendición, a veces una condena. 

De nacer en Almería a echar raíces en el barrio de Sales, pasando por San Cosme, del Prat, ese ejemplo urbano de lucha y victoria colectiva. Era un obrero culto, de esa cultura comunista y democrática, autodidacta y proletaria, trabajada golpe a golpe y párrafo a párrafo, que se aprende en las clases nocturnas de la vida, la rebeldía y la mesita de noche. Le gustaba San Ramón -de él fue la idea de la replantada popular que se repite cada año-, y el descansillo de la meseta de algarrobos y torres de alta tensión, que como un foso ha defendido la montaña de la depredación urbana. Y el campo del Mazón, que para él era como un santuario feliz.

Tenía madera de líder, pero también de lobo solitario que camina más rápido que los demás. Incluso para morirse nos ha adelantado. Ya vive en la foto, con la sonrisa siempre puesta. Viene hacia nosotros, a darnos la bronca o un caramelo. Aquella primavera de esperanza sobre todo fue culpa suya. 

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

LA NENA QUE VA ESCOLLIR NOM

Ara us explicaré una història que no s’ha explicat mai abans. Imagineu-vos una parella de joves que s’estimen molt i van caminant pel carrer agafats de la mà.

Van a cal metge perquè sospiten que aviat no seran només dos a casa, sinó tres!

El metge li diu a la jove que s’estiri a la llitera i s’aixequi el jersei, que li farà una ecografia. Amb una ecografia es pot veure el cos de les persones per dins. Tal com si hi fiquessis una càmera.

El metge li posa a la noia, a la panxa, un líquid viscós que està molt fred i que ajuda a fer que funcioni bé la càmera. Li passa una espècie de micròfon per la panxa que serveix per transmetre el que hi ha allà dins, i també els sons. 

De sobte, el metge no diu res i puja el volum de la màquina i se sent el batec d’un cor molt fort i molt ràpid! Pum, pum, pum, pummm!!!

Allà dins de la panxa de la jove hi ha vida. “I és una nena la que es veu a la pantalla. No hi ha dubte”, somriu el metge, emissari de bones notícies.

El noi i la noia ploren i ploren d’alegria, li donen les gràcies al metge i surten al carrer fent bots de felicitat.

Quan es calmen una mica, ell i ella comencen a pensar en noms de nena. Se’ls n’acudeixen molts i de molt bonics, però no es posen d’acord. Decideixen que seguiran una estratègia per posar-li nom a la seva filla.

Posaran en un calendari un nom en cada dia de la setmana i, segons el dia que neixi la nena, així es dirà.

A la nena de la panxa li agrada el nom que hi ha escrit a la casella del dissabte. És Nur. No vol dir-se d’una altra manera! Així que haurà de fer-s’ho venir per néixer en dissabte… A veure si hi ha sort!

Nou mesos més tard, el temps necessari perquè neixi una criatura, neix la nena. I és dissabte! Com diríeu que es diu la nena, doncs?... Síííí!! La Nur s’ha sortit amb la seva!

Conte narrat al festival de narració oral de Viladecans Narracans (23 de gener del 2020)

Patricia Aliu

JOVES AGENTS DE PREVENCIÓ

 Hem rebut aquest correu del Pau Canals, de l’Ajuntament de Viladecans. No sé si tenim gaire lectors entre 16 i 25 anys (ja ens agradaria, i molt!), però perquè no sigui dit, us transcrivim la seva carta i us animem a participar-hi.


Bona tarda entitats,

Us escrivim des del Servei d’Igualtat de Gènere i LGBTI de l’Ajuntament de Viladecans per informar-vos que engeguem el projecte Joves Agents de Prevenció (JAP). El projecte JAP està dirigit a persones d’entre 16 i 25 anys i té per objectius:

Formar i capacitar joves com a Agents de Prevenció en Violències Sexuals i Masclistes (25 h de formació).

Acompanyar el grup perquè apliqui la formació rebuda en el disseny i el desenvolupament d’accions preventives al municipi. 

Incidir en la prevenció de violències masclistes en els espais d’oci freqüentats pel grup de joves.

Vincular els serveis de joventut i igualtat de gènere i LGTBI per tal que donin continuïtat a les accions preventives a través del grup de joves implicat al projecte.

Us convidem a animar els joves d’entre 16 i 25 anys de les vostres entitats a participar del projecte que començarà amb la primera trobada el 27 de febrer al Centre de Recursos per a Joves Can Xic a les 18 h. Per participar-hi, cal que s’inscriguin en el següent enllaç.

La participació en el projecte es gratificarà amb un abonament cultural valorat en 40 € per a cada persona participant.

Per últim, us recordem que la participació en projectes relacionats amb la Igualtat de Gènere i els drets de les persones LGBTI, dóna avantatges a les entitats (tant culturals com esportives) de cara a la concessió de subvencions de l’Ajuntament (0,5 punts per incorporació de la Perspectiva de Gènere).

Esperem que us resulti engrescador!

El pla de ponent de Gavà



La Montse Herena ens fa arribar aquesta notícia del facebook de Josep Estapé Amat:

S'ha reactivat el Pla de Ponent. La manca de planificació racional del territori farà que les millors terres agrícoles de Gavà, per manca de salinització de les aigües i d'anegades, deixaran pas a l'asfalt i el ciment.

Del "Consum de Proximitat" passarem al "Consum de milers de Kms". La Masia de Can Rosés, “Bé Natural d’Interès Nacional", quedaria envoltada per blocs de 2×8 d'alçada.


TREPITJAR DE PEUS A TERRA

M'agrada aquesta zona agrícola, el Camp Agrari del Baix Llobregat, 

tan al costat de Barcelona i tan llunyana per a la ciutat.

On una se sent lliure.

On es disfruta del camp, 

de l’esforç, 

i la seva olor.

Sorolls de silenci.

Tasts de la pastanaga, tomàquet o figa.

(quina beneitada).

De trepitjar la terra de veritat.

I banyar-te a la platja.

En part, en un trosset d’aquesta maravella,

blocs i mes blocs de pisos volen fer.

I diem encara que hem de conservar el Medi Ambient???

Trepitjar de peus a terra, descalç.

Montse Herena

Escola pública, escola concertada. Més enllà de l’aparença

Em sembla que és molt imprudent per part meva ficar-me en el jardí de l’educació sense coneixement de causa. Però és que fa dies que sento grinyolar les frontisses de l’escola concertada en relació a la pública pels projectes d’inclusió universal de nois i noies amb algunes dificultats d’escolarització. 

Desconec el projecte i no sé si està ben o mal plantejat. Intueixo la voluntat que hi ha al darrere de distribuir els factors que poden comportar dificultats per a mestres i alumnes, entre totes les escoles i no només entre les públiques, i, en principi, em sembla raonable. Es fa difícil, però, de valorar correctament tot plegat perquè el tema escolar sembla permanentment inflamat i quan es toca surten visions al meu entendre molt ideologitzades i poc realistes, defensores de l’escola pública i laica d’una banda i de la llibertat d’elecció per l’altra.

Que l’escola pública ha de ser de màxima qualitat per a mi és un imperatiu. Sobretot perquè hi van a parar tots els nens i nenes que no poden triar, bé per motius econòmics, bé perquè els seus pares no ho valoren o no s’ho plantegen o no poden fer-ho per circumstàncies diverses. Per tant ha de ser una escola especialment motivadora i acollidora, una màquina d’equilibrar desigualtats de tota mena i una forma de prevenir l’exclusió social. I per tant no puc entendre de cap manera les retallades en matèria d’educació, una bomba en la línia de flotació de la futura cohesió social.

Ara bé, dit això, a mi l’escola concertada no em fa nosa. Perquè part de l’escola concertada té una clara voluntat d’escola pública i inclusiva (és el cas dels escolapis del barri del Raval de Barcelona o de tantes escoles vedrunes, per exemple) i perquè l’esperit fundacional de moltes escoles cristianes era precisament obrir l’escola a nens (i sobretot nenes) que per raons socials no hi tenien accés. Una altra cosa és que amb el temps s’hagin anat convertint en escoles més aviat de casa bona i han perdut els seus orígens. Però encara els salesians són en barris molt difícils o els jesuïtes mantenen escoles a Bellvitge. Són apreciades moltes d’aquestes escoles per la competència del seu ensenyament, encara que aquesta qualitat no té gran cosa a veure amb l’escola cristiana (Francesc Torralba dixit, i jo hi estic d’acord), que és l’etiqueta que moltes escoles es posen. Per a mi una escola cristiana és la que viu els valors de l’Evangeli. I això passa també en moltes escoles públiques, encara que potser els seus protagonistes no en siguin gaire conscients.

Jo crec que al darrere d’aquesta inflamació entre la pública i la concertada hi ha molts altres motius que no s’expliciten: com el fet de les diferències laborals enormes entre el personal d’unes i altres; el fet que sovint les autoritats col·loquen infants amb famílies vulnerables en escoles concertades però no es fan càrrec de les despeses que generen (a la Sagrada Família de Viladecans, les monges pagaven de la seva butxaca aquestes despeses!) i el fet que la diversitat escolar és també un valor, sempre i quan es respectin unes condicions bàsiques. Per no parlar que jo he observat de vegades voluntat elitista no pas entre profes o entre religiosos, sinó entre pares i mares, tant de la pública com de la concertada. Recordo una escola pública de Barcelona on els pares tractaven d’influir en la compra de llibres de text i material cars com a element dissuasiu respecte a la població gitana.

Perquè de fet l’escola concertada que es diu cristiana (entenent per cristiana la formació específica dels alumnes en aquest tema) no ho és tant com semblaria. Perquè llevat dels fonamentalistes (que també n’hi ha, és clar), l’escola cristiana s’esforça per acollir tothom i bona part del seu alumnat -i de les famílies- té un escàs interès en els temes pròpiament cristians. Molts alumnes surten sense conèixer coses bàsiques del cristianisme, malgrat l’ambigüitat entre catequesi i coneixement objectiu, pròpiament dit, del fet religiós.

En fi, que crec que aquest tema, com tants d’altres, podria ser font de mútua col·laboració i no d’ariet ideològic, però no sé pas si ens en sortirem.

Mercè Solé

UN PUNT EN L’ESPAI

Sóc un punt en l’espai, un puntet molt petit, 

quasi ningú sap res de la meva existència,

semblo insignificant aquí dalt de l’oblit 

enmig de les estrelles, sol i amb la indiferència.

Puc desxifrar el llenguatge ocult en cada estel 

puc respirar la pau que em brinda el firmament,

puc anhelar tendresa assegut en el cel,

però no puc negar el dolgut sentiment

de les paraules dites amb la veu d’altivesa 

ruixant llengua de foc amb indignació.

D’una manera aspre amb regust d’amarguesa 

esfumes l’esperança amb mot devorador. 

Ara m’adormiré abatut de pensar

digerint les paraules per existir demà. 

Nati Regàs

La ciutat del present per al futur

La nostra visió de Viladecans és la d’una ciutat sense complexos, integrada en els reptes i les oportunitats del segle XXI. Una ciutat, dona, educadora, treballadora i verda. Que doni resposta als reptes socials, econòmics, mediambientals que tenim plantejats. Amb un espai públic pensat per a les persones on els nostres fills i filles puguin desenvolupar de manera satisfactòria el seu projecte de vida.

Igual com altres ciutats de l’entorn metropolità la nostra ciutat ha fet una gran transformació en els últims cinquanta anys. Han crescut els nostres barris, s’han millorat serveis i construït equipaments i parcs. Viladecans ha passat de ser un poble eminentment agrícola a una ciutat multiserveis amb un pes rellevant del sector serveis i industrial i amb una marcada vocació innovadora. 

Ara, en un moment d’emergència climàtica i transició de l’era industrial a l’era digital s’obren nous reptes i oportunitats que reclamen un canvi en la planificació de les nostres ciutats. Quan pensem en el futur ho hem de fer posant els llums llargs, entenent que a nivell de construcció de ciutat i de traçat urbanístic els plans que s’estan dibuixant avui constituiran el Viladecans del futur i la ciutat que deixarem als nostres fills i nets.

La ciutat és l’ecosistema on vivim més del 70 per cent de les persones que habitem el planeta, i és per això que bona part del problemes ambientals, econòmics i socials que es deriven d’un model de desenvolupament insostenible s’han generat a les ciutats. Per aquest motiu és imprescindible donar solucions a aquests problemes, regenerar les ciutats i crear nous sistemes urbans socialment més justos i mediambientalment més eficients i sostenibles.

L’urbanisme com a procés de creació i transformació de les ciutats és un instrument que ens ha de permetre afrontar els reptes actuals. Ha de ser un urbanisme que ampliï el zoom, que deixi de superposar els diferents plans urbanístics parcials i que adopti una visió integrada de la ciutat actual i futura. Un urbanisme ecosistèmic que analitzi i projecti el camí a seguir per donar resposta als problemes socials, mediambientals i econòmics presents en la nostra acció de govern. D’una banda que detecti i abordi les necessitats socials d’habitatge, d’equipaments públics, d’educació, cultura, sanitat i mobilitat que demanda la ciutadania. D’una altra, els reptes que planteja el canvi climàtic i per avançar en la transició ecològica. Introduint un urbanisme del segle XXI constructivament i energèticament sostenible, neutre en emissions de CO2, defensant i consolidant la zona agrícola, els espais naturals, fent eficient el cicle de l’aigua, el consum d’energia, generant energies renovables i fomentant les polítiques d’economia circular i de prevenció de residus. 

Des de Viladecans en Comú creiem necessari aquest urbanisme del segle XXI i proposem analitzar l’impacte acumulat resultant del conjunt de plans i projectes urbanístics que es troben en diferents fases d’implementació a la ciutat (Llevant, Polígon Centre, Roca, Ponent) per tenir una visió global que ens ajudi a regenerar la ciutat construïda i a construir la nova ciutat del futur amb garanties d’avançar socialment, econòmicament i ambientalment. Aquesta actuació que considerem estratègica per al desenvolupament present i futur de la ciutat, requereix d’un debat profund i d’un pacte de ciutat perquè potser aquesta sigui l’última oportunitat per pensar, planificar o construir la ciutat socialment més justa i ecològicament més verda i sostenible que volem.

Encarni García

Carrer de la Muntanya: unes places d’aparcament que no hi haurien de ser



L’altre dia no vaig poder obrir la porta de casa. Un camió estava passant per sobre la vorera i m’ho impedia. Vaig haver d’esperar que el camió passés, i vaig poder sortir. I no és el primer cop que em passa. I és que el carrer de la Muntanya, entre el passatge de Sant Sebastià i el carrer de Sant Antoni, dels números 32 al 42, s’estreny. I els cotxes que hi aparquen, tant en llocs legals com davant els guals, fan que al carrer li quedi tan poc espai que els camions hagin de pujar a la vorera, amb perill per als veïns i per als balcons, i fan que entrar als guals de la banda dels senars exigeixi unes habilitats conductores que no tots tenim. La conclusió és que les places d’aparcament que hi ha en aquest tros de carrer, no hi haurien de ser. Són vuit les places que s’haurien de suprimir, i tots hi sortiríem guanyant.

De fet, els veïns de la zona ja fa temps que hem enviat a l’Ajuntament peticions sobre el tema, però no ens fan cas.

Josep Lligadas Vendrell

Grècia i les estrelles

Les dues últimes setmanes de desembre, a l’Institut Torre Roja hem realitzat un projecte amb els alumnes de 1r d’ESO anomenat “Grècia i les estrelles”. Des del centre volem potenciar el treball cooperatiu fent dos projectes al llarg del curs i hem aprofitat els primers dies de la segona avaluació i previs a les vacances per fer el primer.

Durant el projecte l’alumnat ha aprofundit en coneixements relacionats amb la cultura grega (història, art, economia, arqueologia, mitologia, societat, llengua…) i també amb astronomia (constel·lacions, sistema solar, origen de l’univers…) però sobretot ha treballat continguts curriculars transversals com la realització d’un eix cronològic, l’anàlisi de textos, la gestió del drive, el plantejament d’hipòtesis, l’elaboració de fitxes temàtiques, l’exposició oral d’un projecte, etc.

Han estat dues setmanes molt intenses, on han viscut el repte que suposa el treball en grup, la necessitat de fer una bona planificació de cada tasca, la intensitat del treball diari… També han gaudit molt de la possibilitat de fer durant uns dies unes dinàmiques diferents i de la representació final que van dur a terme en forma de simpòsium, on van poder reflectir tot el que havien après.

D’aquest treball surten molts reptes que de ben segur que ens ajudaran a fer un bon plantejament del segon projecte que farem abans de Setmana Santa i que esperem que resulti tan interessant com aquest primer. 

Els guanyadors de la Rèplica del Vas han sigut: Claudia Bazán, Soraya Charif, Fanli Yang i Nayra Sunet. Enhorabona!!!

Us pengem totes les fotos del projecte perquè us feu una idea de tot el que hem realitzat. Gaudiu amb les imatges!

Cristina Blanch

Amb el Fest’Hivern, la Festa Major d’Hivern millora

Entorn al 20 de gener aquest any hi ha hagut un seguit d’actes festius que han donat una bona notorietat a la nostra Festa Major d’Hivern. Els actes institucionals, les activitats entorn al 75 aniversari de la Coral La Lira i altres activitats, entre les quals destaquem el Fest’Hivern2020, han aconseguit fer que la Festa Major d’Hivern de Viladecans es vagi convertint en un dels moments més interessants en propostes de cultura popular a la nostra Vila.

Pel que respecta a Fest’Hivern, la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans i les entitats que han col·laborat en l‘organització, aconsegueixen impulsar diverses activitats festives.

El joc «Coneixes Viladecans?», ha arribat a la seva 5ª edició i encara que és una molt bona proposta lúdico-cultural, la població de Viladecans no el coneix suficientment. Als mitjans de comunicació local, tampoc es fa gaire ressò de l’activitat.

La Cercavila del Mamut que va començar ara ha fet deu anys, amb una participació de prop d’un centenar de persones i només la figura del Mamut de Viladecans, aquest any com els darrers anys ha tornat a aconseguir una important participació, tant de col·laboradors com de públic. Han col·laborat en la Cercavila diferents elements de cultura popular (Diables amb el Cadefoc i els Gegantons, Grup de Percussió Sankofa, Grallers de Viladecans, Castellers de Viladecans i la Mamuteta i el Mamut de Viladecans). També hi han col·laborat Agrupaments Escoltes i l’Associació de Veïns de la Montserratina.

Així mateix, al Fest’Hivern2020 les activitats de la Plaça de la Vila han fet que aquest lloc tan significatiu de la nostra Vila, torni a mostrar la seva cara més festiva. L’Associació d’Arts i Oficis i Rudemon han fet que les paradetes dels artistes i la música del Concert-Vermut omplin la Plaça.

A part d’aquesta gran aposta de les entitats hem estat acompanyats, com fa dos anys, per una gran banda, la Bandarra Street Orkestra que ha fet vibrar i ballar grans i petits.

Les activitats portades a terme al Fest’Hivern, aconsegueixen presentar una aposta intergeneracional i molt participativa. 

El Fest’Hivern és una aposta de diverses associacions per millorar la nostra Festa Major d’Hivern. Però, de cap manera, és una aposta tancada a ningú. Molt al contrari, la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans, és oberta a propostes i col·laboracions de més entitats.

La Festa Major ha de ser un esdeveniment popular en el qual les Entitats han de ser les protagonistes.

Miguel de la Rubia

L’hora de la mobilització

Aquest 2020, es compleixen 41 anys de governs socialistes a Viladecans, essent el primer govern de la democràcia una coalició entre el PSUC i el PSC. Després d’aquest primer executiu, Viladecans no ha tingut cap altre alcalde que no sigui del Partit Socialista. Quan acabi l’actual mandat, el 2023, portarem 43 anys governats pel mateix partit polític. I únicament haurem tingut tres alcaldes diferents. Tres homes: Joan Masgrau, Jaume Monfort i Carles Ruiz. En la gran majoria d’eleccions municipals la victòria socialista ha estat per majoria absoluta, fins i tot superant el 50% dels vots en algunes ocasions. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. 

El primer alcalde, “només” ho va ser durant un mandat. El seu successor, Jaume Montfort, ho va ser durant 21 anys. I l’actual, Carles Ruiz, quan acabi l’actual període municipal portarà 18 anys liderant l’Adminitració local. Actualment, en la majoria de democràcies modernes aquesta manca d’alternança és molt poc habitual. 

Viladecans està ancorada en la política que es feia als anys 80. No hi ha projecte de ciutat. La ciutat segueix amb unes polítiques antigues, de grans construccions sense cuidar els petits detalls. 

És incomprensible seguir sense pista d’atletisme com es mereixen els nostres atletes, sense disposar d’una piscina municipal descoberta per passar la calor a l’estiu, sense una segona biblioteca pública malgrat el nostre nombre d’habitants. Com ho és, la deixadesa de funcions de l’Ajuntament envers el petit comerç i de proximitat. Tenim, això sí, grans inversions faraòniques com el centre comercial outlet, el poliesportiu Pòdium o grans projectes urbanístics com la construcció d›un nou barri a la falda de Sant Ramon (el Pla de Llevant), un nou Polígon Indstrial Centre, amb usos residencials o un nou Can Sellarès encaixonat amb set blocs de pisos de fins a 9 plantes. Viladecans segueix ancorada en el passat, no s’ha modernitzat ni ha canviat la manera de fer política en tots aquests anys.

Jo, com a jove que porta vivint 19 anys en aquesta vila, a la qual estimo i vull millorar, desitjo un canvi de rumb, desitjo passar pàgina d’aquest llibre que hipoteca el nostre futur col·lectiu. Per això, vaig entrar en política. Però no només amb les eines polítiques podrem canviar. Aquesta oposició ha d’anar acompanyada d’un canvi al carrer, difícil, perquè en 41 anys el PSC ha construït una xarxa molt gran i compacta de lleialtats i complicitats. Sí, com passava, fa 30 anys. L’esperança és veure com van brotant petits arbres que alcen la veu i que, des dels seus espais, posen en evidència aquestes dinàmiques que, malgrat remuntar-se al passat, continuen ben presents a Viladecans. Brots verds que en definitiva s’oposen a l’actual model de ciutat.

Viladecans té pocs exemples d’oposició ciutadana contra polítiques o projectes impulsats pels governs del PSC. Dos casos ben coneguts són la plataforma Salvem Oliveretes -contra el Pla de Llevant- i la Plataforma en Defensa del Polígon Industrial del Centre, activa sobretot durant l’anterior mandat arran del projecte de reforma que va impulsar el govern local. Aquests dos projectes van comportar una gran mobilització ciutadana. La més recent, la del Polígon Centre, la vaig poder viure personalment. Crec que tots dos casos demostren la capacitat dels veïns i la força que tenim per fer canviar la societat i influir en els governants. 

En fi, el que vull remarcar és que només amb la transversalitat de la mobilització ciutadana podrem arribar a convèncer aquelles persones que encara creuen que a Viladecans mai hi haurà un canvi, que és un objectiu possible. Fins i tot, podem demostrar a aquelles persones que encara creuen en el projecte socialista que la seva proposta ha quedat obsoleta. És un treball col·lectiu, permanent. La ciutadania, les entitats, tots els actors involucrats som els que hem de desemmascarar els discursos il·lusos i de bones intencions per part del govern local. Aquest treball d’oposició s’ha de fer amb una actitud constructiva, propositiva i dialogant, on es demostri la capacitat de sumar, de convèncer. Tenim quatre anys per endavant per fer tota aquesta feina, potser no s’acaba aquí, però el més important, és avançar, sumar i convèncer.

Joan Bausa

El 8 de març no em felicitis

No em felicitis, ni m’envïis flors virtuals. De debò, no és el meu aniversari. Avui no celebro que vaig néixer de la teva costella. Per cert, gràcies per la costella, sempre m’has posat les coses molt fàcils. I jo, mentrestant, “liant-la” menjant pomes al paradís i obrint caixes plenes de desgràcies. Espera’t… o, potser no? Aix, és que de vegades em faig un embolic amb tota aquesta història. De vegades no se si és certa o fruit de l’imaginari heteropatriarcal. Deixa’m pensar... Crec que és la segona... Sí! És la segona.

Doncs, com t’anava dient, avui no és l’aniversari del meu naixement. Però sí que ho és del dia que vaig sortir en massa pels carrers de Nova York per a exigir el meu dret al vot i millors condicions laborals. Ja fa més de 100 anys, d’això! Però, insisteixo, estalvia’t de felicitar-me.

Et segueixo explicant, d’acord? No posis aquesta cara d’ofensa, no t’estic atacant, estic defensant el que és just. Bé, doncs, l’any següent, el 1910, la Conferència Internacional de Dones Socialistes a Copenhaguen va proclamar el 8 de març el meu dia. I un any més tard, es va celebrar per primera vegada el Dia de la Dona a Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa. Vaig reivindicar el sufragi femení universal i la no discriminació laboral, entre moltes altres coses. Tenia un camí molt llarg i tenebrós per davant. Però havia de lluitar pels meus drets i tenia tota l’energia del món per a fer-ho. La convicció, que és molt forta, tu.

Però uns dies més tard va passar una desgràcia. El 25 de març del 1911, hi va haver un incendi en una fàbrica tèxtil a Nova York, on van morir 123 parts de mi. Llavors van començar a canviar una miqueta les coses pel que fa a la legislació laboral als Estats Units. Alguna cosa et sonarà, d’això, oi que sí?

Sabies que a Espanya es va celebrar el Dia de la Dona per primera vegada l’any 1936? Després ja et pots imaginar el que va passar… I l’any 1975 l’ONU ja va reconèixer el 8 de març com el Dia Internacional pels Drets de la Dona.

Aquests darrers anys, però, la meva lluita s’ha estat desfigurant i desconfigurant. Un ampli sector de la població es pensava que m’havia de regalar cosetes boniques de dona perquè em sentís orgullosa i estupenda de ser qui sóc. De veritat, no em regalis roses, ni mirallets, ni pintallavis. Regala’m un cop de mà constant en la lluita per la igualtat entre els teus drets i els meus.

Encara em segueix quedant un camí molt llarg i tenebrós, feixuc i sovint frustrant. Però fa dos anys vaig decidir aturar el món i sortir al carrer per seguir reivindicant els meus drets. Vaig crear un precedent molt important per a la lluita feminista. I tu, surt al carrer amb mi. No em diguis que avui faràs el sopar i tindràs cura dels nostres fills i filles perquè jo pugui sortir a reivindicar els meus drets. Aquestes tasques són cosa de tots dos cada dia de l’any. O et penses que el meu gènere té un poder màgic que faci que jo netegi millor que tu?

Doncs això, no em felicitis, surt al carrer a lluitar amb mi, surt cada dia, no només el 8 de març. Però, ep, AQUESTA LLUITA LA LIDERO JO!

Laia Lligadas

Necessitem els nostres camps i necessitem qui els vulgui cultivar

En el número de desembre de la nostra revista, un pagès de llarg recorregut, el Josep Domènech, escrivia: “Des de l’administració s’hauria d’abordar el problema del relleu generacional si no volem que en poques dècades quedin els camps abandonats, i reconèixer que els pagesos no tenim només una finalitat productiva sinó que també som gestors del territori. Els Ajuntaments han de garantir que els pagesos puguem desenvolupar la nostra activitat en les mateixes condicions en què ho fa qualsevol empresa o comerç. Al nostre municipi el pressupost per agricultura es ínfim”.

Des de la redacció del Punt de Trobada volem donar avui especial relleu a les seves paraules, perquè estem convençuts que en aquesta qüestió ens hi juguem molt. D’entrada, ens hi juguem coses tan elementals com els valors que comporta la proximitat, la reducció de transports i de residus, la qualitat de l’alimentació. I, juntament amb això, ens hi juguem l’equilibri i el benestar col·lectiu, la possibilitat de tenir una comarca digna i on faci goig viure-hi, i, en definitiva, un futur més humanitzat.

Per això, demanem al nostre Ajuntament que es prengui seriosament el futur de la nostra agricultura, i que també ho facin totes les altres administracions implicades: el Consell Comarcal, l’Àrea Metropolitana, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. I això comporta voluntat d’intervenir-hi, de destinar-hi diners, i de buscar tots els camins de facilitació per mantenir aquest patrimoni que ens beneficia a tots i que no podem perdre.