dijous, 30 de setembre del 2010

Quan el dol era cosa de dones


L’aparició de les estrangeres feia bavejar els mascles i poblava els somnis humits masculins de rosses amb cuixes llargues de minifaldilla curta. Curiosament a mig termini la gran beneficiada va ser la dona, que no es va resignar a ser el cast descans hivernal del guerrer ligón de playa.
Les dones de principis dels seixanta eren més o menys com les de principis dels cinquanta quan encara arrossegaven el dol rigorós de la primera postguerra dels quaranta. Per entrar a missa no només no podien portar la faldilla curta, sinó que tampoc estava autoritzada la brusa sense mànigues, per evitar la pecaminosa visió de l’aixella. Ben és cert que la depilació no s’havia socialitzat i que no era estrany albirar aixelles femenines amb negra i exuberant pelussera, però associar allò a pecat de pensament o d’obra era una perversió que només estava a l’abast de l’església i de Buñuel i el seu Le chien andalou. Era curiosa la dèria religiosa amb els cabells femenins: les dones havien de cobrir-se els temptadors cabells amb mantellines mentre que els homes havien de descobrir-se.
El color que uniformitzava les dones de certa edat era el negre del dol. El dol en les dones vídues durava entre dos anys –sempre hi havia qui els portava una comptabilitat estricta– i tota la vida. Els homes es limitaven a posar-se un temps indeterminat una banda negra a la màniga de la jaqueta dels diumenges, o simplement es col·locaven un botó folrat de negre en el trau cec de la solapa, com si fos un pin. El color de les àvies era el negre que amagava els seus cossos i els seus cabells. Al cap portaven un mocador negre nuat sota la barbeta, per tapar el cabell sempre enroscat en una trossa que només desfeien en la intimitat del dormitori, soles, amb la pinta davant del mirall.
Estava malt vist qualsevol gest d’independència de les dones, posar-se pantalons o fumar. Fins i tot estava malt vist agafar soles l’autobús a Barcelona. “Vés a saber el que anirà a fer aquesta tota sola a Barcelona”, comentaven des de la plaça de l’ajuntament quan veien alguna dona sola i arreglada a la parada de l’autobús.
Tot i així al Viladecans dels seixanta havia arribat la laca en esprai, substituint la greixosa brillantina i una barreja viscosa i enganxifosa anomenada fixador, i en castellà fijapelo. La laca va posar de moda el crepat femení perquè impedia que baixés el soufflé dels cabells enlairats a raspall i assecador elèctric que s’havia incorporat a les perruqueries femenines. Els envelats de setembre van veure florir pentinats que competien en volum i ambició aèria amb els rosats núvols de sucre de les parades de la festa major.
Pels homes era diferent. Els homes són els homes, era més que una frase feta. Les noies ajudaven a casa, i si estudiaven, com a molt estudiaven secretariat. Els nois treballaven i ràpidament assolien la clau i el duro. Algunes dones tenien ja llavors passat i present obrer: la fàbrica Dubler de Sant Boi i una fàbrica de cadenats de Cornellà, Ramón García Moya, contractaven majoritàriament dones. Tenien sou, però sense dret a clau ni a duro. Hi havia el toc femení de queda. A les nou de la nit, totes a casa.
Llavors la televisió ens oferia el somni gratuït de ser milionaris “Un millón para el mejor” i una sèrie on es podia viatjar en el temps per un forat: “El túnel del tiempo”. Alguns joves de Viladecans van trobar dos forats per viatjar en el temps a un present europeu que semblava futur: el bar les Panotxes i el càmping La Ballena Alegre. (Continuarà)
José Luis Atienza

dilluns, 27 de setembre del 2010

Una exposició i un plànol


Potser semblarà que no tinguin res a veure, però aquest dimarts dia 7, el dia del Pregó i del Mamut, em vaig trobar amb un parell de bones eines que ajuden a conèixe’ns més, i per això les vull comentar aquí totes dues alhora.
La primera és l’exposició que amb el títol de “El tresor de Viladecans: el treball”, recull tot d’objectes –exposats en vitrines i acompanyats de plafons explicatius amb textos i fotografies– que han format part de la nostra història, més antiga o més recent, començant per un queixal i un tros de fèmur del nostre mamut i continuant per estris agrícoles, o de l’escola, del comerç, de la sanitat… a partir d’aquesta idea central: que el tresor principal de Viladecans és el treball de la seva gent al llarg del temps. L’exposició estarà oberta a la Torre del Baró fins al 3 d’octubre. No us la perdeu.
I la segona és el nou plànol de Viladecans que s’ha publicat no fa gaire i que es pot demanar als locals municipals. I és que aquest cop, a més de ser un plànol actualitzat de la ciutat, s’hi ha incorporat també una secció on s’indiquen els llocs més interessants que val la pena visitar. Fa temps que es trobava a faltar, aquesta informació, de manera que podem dir que hem fet un pas més en la valoració de les nostres coses. Tot i que, posats a trobar-hi alguna pega, a mi m’hauria agradat una millor explicació dels valors arquitectònics i artístics de la Torre Modolell i del seu arquitecte Josep Azemar, autor també de l’edifici del Col·legi de la Sagrada Família. Però en tot cas, felicitats per aquest nou pas en la difusió del nostre patrimoni.
Josep Lligadas Vendrell

diumenge, 26 de setembre del 2010

Un ciutadà troba un Mamut en un pastís

Un ciutadà conscienciat ens ha fet arribar aquesta fotografia d’un pastís comprat al Forn del Mig aquests dies. Sabem que les pastisseries vetllen amb rigor perquè cap bèstia no quedi atrapada per la dolçor. Però colar mamuts deu ser més difícil. I n’hi ha un que s’hi ha ben enganxat...

dissabte, 25 de setembre del 2010

Viladecans a les eleccions al Parlament de Catalunya



Molt aviat votarem el Parlament de Catalunya per novena vegada. En les vuit anteriors, Convergència i Unió ha estat la formació guanyadora en nombre d’escons, tot i que els socialistes Maragall i Montilla van aconseguir la presidència el 2003 i 2006 amb “governs tripartits”. Però Viladecans (com les ciutats de l’entorn), presenta uns resultats força diferents: el PSC guanya sempre (excepte el 1980), però rep menys vots que en les eleccions generals, amb CiU consolidada en la segona posició a gran distància de la resta de partits.
Jordi Pujol arriba a la Presidència de la Generalitat en guanyar les eleccions catalanes de 1980 de forma inesperada (CiU quedava quarta en les generals de 1979), tot i quedar només tercera a Viladecans (16,6%). Pujol aconsegueix després tres majories absolutes consecutives (1984, 1988 i 1992), assolint xifres històriques tant a nivell nacional (72 diputats i 47,0% el 1984) com a Viladecans (28,4% el 1992). I encara guanya Jordi Pujol les eleccions al Parlament en dues ocasions més (1995 i 1999), arribant als 5.895 vots a Viladecans, on es consolida com a clara segona força també en les eleccions municipals. Amb Artur Mas (2003 i 2006), CiU guanya en diputats però passa a l’oposició, i torna a superar el 20% en la nostra ciutat.
El Partit dels Socialistes, etern guanyador al Baix Llobregat, no iguala les xifres de les legislatives. A Viladecans, comença amb la sorprenent derrota de 1980 (Joan Raventós queda a 4 punts del PSUC); en el millor moment del “felipisme” el PSC toca el 50% en les tres eleccions següents (amb Raimon Obiols). El 1995 Joaquim Nadal baixa en picat (37,3%). Un candidat més carismàtic, Pasqual Maragall, pujarà fins el 54,4%. José Montilla cau fins al 40,0% el 2006, i només mobilitza 8.913 viladecanencs (la meitat dels 18.922 que voten socialista en eleccions generals)
El més votat a Viladecans el 1980 és el PSUC (que tenia també l’alcadia amb Joan Masgrau). Però els 6.369 vots que rep no tenen continuitat, especialment a Viladecans, per l’escissió del prosoviètic PCC. Només superarà la divisió amb el naixement d’Iniciativa (amb Rafael Ribó des de 1988), fins a la desfeta de 1999 (en què els anguitistes d’EUiA gairebé igualen els escassos 790 vots d’Iniciativa-Verds). Des de 2003, amb Joan Saura, s’estabilitza en dos mil vots i el 8 per cent.
Pel Partit Popular, les eleccions al Parlament són sempre decebedores: ja ho eren per l’UCD (d’Anton Cañellas) i Alianza Popular, que no arriben al 6 per cent. Només a partir de 1995, amb un PP molt fort a nivell espanyol i Vidal-Quadras de candidat assoleix al 12%, que Josep Piqué supera lleugerament (2003 i 2006). En les autonòmiques, no passa mai dels 3.329 vots (2003), molt lluny dels sis mil que rep a les eleccions espanyoles.
El paper d’Esquerra Republicana era testimonial als anys 80 i 90: del 1,3% d’Heribert Barrrera (1984) al 4,4% d’Àngel Colom (1995). Carod-Rovira doblarà els resultats: 8,7% i 2.214 vots el 2003, però cinc-cents vots menys el 2006.
Per últim, els 852 vots (3,8%) que Ciutadans obté a Viladecans l’ajuden a entrar el Parlament el 2006; tenen el precedent del Partido Socialista de Andalucía, votat per 649 viladecanencs el 1980.
Més informació: http://www.historiaelectoral.com/mviladecans.html
Carles Lozano

divendres, 24 de setembre del 2010

L'informe Barça Parc va anar a les Filipines i va tornar


En un comunicat conjunt, Depana, Ecologistes en Acció-les Agulles, SOS Delta, WWF Barcelona i Salvem Oliveretes han donat a conèixer l’informe del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, del passat 29 de març de 2010, que analitza el pla urbanístic dissenyat a la zona de les Filipines noves al litoral de Viladecans, una proposta presentada per l’Ajuntament de Viladecans (PSC+ICV-EUiA) en conveni amb el FC Barcelona per a construir el “Barça Parc”, un macrocomplex lúdic, hoteler i comercial en un enclavament del Delta del Llobregat rodejat d’espais naturals protegits.
L’informe, que ningú havia fet públic encara, assenyala que la “proposta no és compatible amb la preservació dels valors d’aquest entorn…”. I això s’argumenta esmentant les característiques principals de la zona i els inconvenients a la seva urbanització. Destacant que “els terrenys tenen un indiscutible valor per a la connectivitat ecològica, motiu pel qual caldrà estudiar alternatives d’emplaçament i avaluar els probables efectes”.
L’ajuntament de Viladecans nega haver conegut l’informe fins ara, tot i que el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat confirma que va fer entrega d’aquest l’informe a l’ajuntament el passat 7 d’abril, fa 5 mesos, justament dos mesos abans de les eleccions a la presidència del FC.Barcelona que, d’haver estat públic, hauria condicionat, encara més, la polèmica que arrosseguen els terrenys de les Filipines.
Cal recordar que aquest projecte el va engegar la junta directiva del FC Barcelona de Joan Laporta l’any 2008, amb l’adquisició d’una finca no urbanitzable dins de la zona protegida al delta del Llobregat, amb una forta polèmica per l’import pagat pel Barça, 18,4 milions d’euros, per una finca que figurava en l’estat de comptes de la Promotora Golf de Viladecans S.A., per 1,5 milions d’euros, i que va generar 3 milons d’euros de comissió a uns intermediaris, encara sense identificar. L’any 1997 l’antic projecte del camp de golf, anul·lat el 2003 pel Tribunal Superior de Justícia, va suposar un embolic de propietats i compensacions econòmiques que l’ajuntament volia ajudar a pal·liar amb aquest Barça Parc.
Les entitats ecologistes, que ja havien presentat 30 al·legacions al projecte, consideren que l’informe tècnic de la Generalitat és totalment realista i centrat en els fets objectius que es donen en un espai tan singular com el delta del Llobregat. Per això, consideren que l’informe condicionarà els propers projectes urbanístics que de ben segur es tornaran a disseny al litoral de Viladecans.
Per aquest motiu des de Salvem Oliveretes s’encoratja a l’ajuntament de Viladecans “a trobar un projecte realment sostenible per a la zona que mantingui els valors integres del litoral de Viladecans, i aposti per projectes del segle XXI i no basats en l’especulació i la irracionalitat”. En aquest sentit, comenten que “la funció que compleix aquest espai natural i el seu entorn té un valor incalculable a nivell social, educatiu i de sensibilització ambiental per a tots els ciutadans de Viladecans, Catalunya, i el món, i que amb una mínima inversió es podria ampliar i condicionar l’espai per a la necessària ampliació dels espais naturals protegits del Delta del Llobregat, i pugui ser condicionat perquè els estudiants de les escoles tinguin en aquest espai natural un bon referent per a realitzar els seus treballs de camp, i ben gestionat segur que fins i tot crearíem un bon nombre de llocs de treball”.
Ricard Caba

dijous, 23 de setembre del 2010

Sobre la Huelga General


Si hubo alguna posibilidad de acuerdo en el llamado Dialogo Social, este quedó herido de muerte cuando el gobierno presentó su plan de ajuste cargando sobre los empleados públicos, pensionistas, y sobre el conjunto de la clase trabajadora en general la drástica reducción del déficit publico. A partir de ahí, las organizaciones empresariales descartaron toda posibilidad de pacto y siguiendo las consignas del PP, elevaron el tono de sus demandas, conscientes de que en caso de desacuerdo el decreto prometido por el gobierno de Zapatero le sería más útil que cualquier reforma pactada. No se equivocaron.
Tal como han dicho repetidamente los sindicatos, el decreto aprobado por el gobierno sobre la reforma del mercado de trabajo asume el núcleo duro de las reivindicaciones de la patronal, en definitiva más de lo mismo, el gobierno cedió a las presiones del liberalismo europeo, del Fondo Monetario y de los mercados internacionales, para que, como siempre, las crisis que generan estos mismos organismos financieros por sus operaciones especulativas, las paguemos también los de siempre: parados, pensionistas, empleados públicos y el conjunto de trabajadores en general, la gente más débil de la cadena, es decir se es valiente con los débiles i cobarde con los poderosos.
De tal manera que a modo de conclusiones, nos quieren imponer una reforma laboral que:
Debilita los derechos de los trabajadores y sus garantías de tutela judicial.
Abarata el despido y refuerza el poder del empresario para modificar las condiciones de trabajo.
Permitirá que se haga negocio a la iniciativa privada como son las ETT en la búsqueda del empleo, en detrimento de los organismos públicos como el INEM. En definitiva que no se creará empleo y precarizarán el existente.
Congela las pensiones actuales y quieren empeorar las futuras a partir de alargar la edad para disfrutarlas (67 años) y rebajar las prestaciones actuales alargando el tiempo para la forma de cálculo.
No quedaba otra alternativa, ante tantas agresiones sobre la clase trabajadora y sobre todo sobre los colectivos más débiles, a las Organizaciones Sindicales no les ha quedado más remedio que convocar huelga general para el 29 de septiembre.
El 29 de septiembre los trabajadores y trabajadoras de este país tienen que dejar claro al gobierno que así no se sale de la crisis. Congelar pensiones, recortar salarios y hacer más fácil el despido no es el camino para salir de esta situación, tampoco lo es condenar a los jóvenes a la temporalidad permanente ni dar más poder al empresario. Así no.
Dani Gutiérrez

dimecres, 22 de setembre del 2010

El porqué de una huelga general


El 29 de septiembre esta convocada una huelga general. ¿Hay alguien que piense que no es necesaria, que quizás es equivocado dar este paso? ¿Hay alguien que piense que los trabajadores y trabajadoras de este país no estamos sufriendo una violación de nuestros derechos fundamentales?
La mayoría de nosotros formamos parte de una generación de lo más preparada de la historia de España, una generación en la que se nos educó para conseguir una formación que nos llevara a ser excelentes profesionales en lo que hiciéramos. Nuestros padres nos alentaban a hacerlo y ellos mismos fueron el mejor ejemplo para mostrarnos que había que luchar por una vida mejor, una vida en la que consiguiéramos ser útiles a una sociedad que nos recompensaría por nuestra labor. Nuestros padres nos aconsejaban bien. En muchos casos, se sacrificaron ellos mismos para que consiguiéramos alcanzar el objetivo: tener una buena formación para tener un buen trabajo.
Algo ha fallado. La mayoría no tiene un trabajo estable, ni un sueldo digno, ni una buena jornada laboral, como se nos había dicho. Unos pocos que ocupan puestos claves en la pirámide social de nuestro país han hecho que la temporalidad en los contratos, los sueldos miserables y las largas jornadas laborables, incompatibles con la vida familiar, sea con lo se encuentra la mayoría de los ciudadanos.
El Gobierno ha consentido que la red empresarial en nuestro país pueda campar a su gusto ofreciendo condiciones laborales deplorables hasta desembocar en la actual situación de crisis que estamos viviendo. El sistema actual está diseñado para que unos pocos, ya establecidos, continúen acumulando riqueza. No está hecho para fomentar la igualdad, para que los trabajadores y trabajadoras de las familias más humildes puedan vivir en un Estado de Bienestar real. Sigue siendo cierto que en época de crecimiento económico los beneficios son privados para el bolsillo de unos pocos, pero que en época de crisis las pérdidas se socializan y las pagamos todos. Es así que ahora la banca y las grandes empresas tienen cheque en blanco, mientras los ciudadanos nos vemos afectados por el paro y las deudas. Todo nos lleva a sufrir una disminución importante de ese Estado de Bienestar: no podemos comprar una vivienda o vivir de alquiler, la mayoría no llega a cobrar los 1.000 euros al mes, o están en el paro, peligra el acceso a un sistema educativo que nos asegure la educación universitaria de nuestros hijos. Se me ocurre una lista bien larga que me lleva a creer que ya es hora que reclamemos que se cumplan nuestros derechos como trabajadores y trabajadoras.
Con la Huelga General decimos NO al recorte en gasto social, pedimos que se cumplan los horarios en las empresas, que se controle la especulación, que se acabe con la precariedad y temporalidad en los contratos, que haya una Universidad pública de calidad y gratuita, que se reduzca el IRPF a autónomos y sociedades, que se aumente la inversión en Investigación y Desarrollo, que se negocie la jornada para conciliar la vida laboral y familiar. Ahora nos toca ser útiles a la sociedad diciendo todos juntos NO a las reducciones en el Estado de Bienestar de las personas, porque NO queremos continuar en el falso camino que nos ha impuesto el mercado y SÍ queremos una sociedad más justa y equitativa donde vivir.
En nuestra ciudad hace unos días hemos estado de Festa Major y no querría que esta retahíla de palabras pudiera dejar un sabor agridulce en quien las lee, puesto que mi deseo es que hayáis pasado unas buenas vacaciones y buena Fiesta Mayor. Después de estos días de júbilo y de pasárselo bien, es el momento de retomar el camino de la sensatez y repensar si vale la pena ir a la huelga. Yo creo que sí.
Un saludo a todos y todas.
Pepi Venegas

dimarts, 21 de setembre del 2010

La nostra muntanya


Aquesta nit ha plogut amb força. Quan, de bon matí, sortia de casa per anar a treballar una explosió de sensacions m’han recordat la pluja: la terra humida, l’aire fresc, les gotes d’aigua encara visibles en les fulles d’algun arbre, els colors encesos de les coses...
Ja fa uns dies de l’incendi de la nostra muntanya, si hagués plogut com ha plogut aquesta nit probablement el foc no hauria fet el mal que ha fet. Recordo amargament com el foc anava devorant el turó des de punts diferents: les flames creixien gegantines, una olor de cendra i fum contaminava tota la vila de confusió, només escoltava botzines, helicòpters i gent corrent amunt i avall. Tots els veïns érem al balcó, expectants, desitjant que allò acabés d’alguna manera.
L’endemà plovia, tot era silenci i la pluja s’estava enduent les restes d’allò que en algun moment va ser la flora de Sant Ramon. La muntanya que acomiadem quan marxem lluny i ens rep després d’un llarg viatge ja no és la mateixa.
Avui la natura ens delecta amb tot de regals per als nostres sentits; i suposo que s’encarregarà de posar remei a allò que nosaltres vam espatllar; esperant ansiosa que algun dia siguem més curosos amb allò amb què ens estima.
Viladecans, tres d’agost de 2010.
Conxita Zaragoza

dilluns, 13 de setembre del 2010

Eleccions


Per a molts ciutadans i ciutadanes la paraula amb què titulem aquesta primera pàgina sona més o menys a “quina llauna!”, o a “una altra vegada ens vindran a menjar el coco!”. No, certament, aquests no són bons temps per a la política. I no cal recordar els molts motius de desencís, de desinterès, de desengany… que hi ha al darrere d’aquesta situació.
Però el fet és que ara, el proper 28 de novembre, tenim les eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions en què triarem aquells que s’han de responsabilitzar, en els propers anys, del govern del país. I això no és cap cosa sense importància: és veure de quina manera es gestionen les coses col·lectives, a què es destinen els diners, com ens enfrontem a la crisi, com promovem l’educació, la cultura, la sanitat o els serveis socials, de quina estructura política volem dotar-nos…
No, no ens en podem desentendre. Hem d’informar-nos, hem de reflexionar-hi, hem de parlar-ne. Tant del que els diversos candidats ens proposen, com de la credibilitat que ens mereixen. I hem de prendre l’opció que creguem més oportuna, però sempre sabent el perquè.
Nosaltres, des d’aquesta revista, hem pensat que podríem contribuir a aquesta reflexió, a aquest parlar-ne, convocant una trobada de tots aquells que vulguin per escoltar el que ens diuen les formacions polítiques que tenen grup a l’ajuntament de Viladecans, i per qüestionar-los tot allò que creguem oportú. Serà el dimarts 5 d’octubre, a les 7 de la tarda, al Centre Cultural Sant Joan. A les pàgines interiors trobareu més informació.
L’important, en qualsevol cas, és que cadascú és plantegi seriosament el que farà el 28 de novembre. Pel bé de tots.