dimecres, 15 de novembre del 2017

1976: retorn de Rafael Vidiella i Franch




El 1976 va tornar a Barcelona Rafael Vidiella, polític comunista català, desprès d’un llarg exili.  Nascut a Tortosa l’any 1890, va treballar de tipògraf, va ser militant de la CNT i va arribar a ser director del diari Solidaridad Obrera a València. Va ser un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1936 va ser nomenat conseller de comunicacions de la Generalitat de Catalunya, i el 1937  de Justícia i de Proveïments, Treball i Obres Públiques. Durant  aquest darrer càrrec s’estableix que amb igual feina, la dona cobrarà el mateix sou que l’home. Després d’un llarg  exili per diferents països, va tornar a Barcelona l’any 1976 on moriria l’any 1982.

Jaume Muns

Comú, resident. És un ocell aquàtic, sedentari i omnívor que habita entre els canyissos o altra vegetació palustre. Es caracteritza per un bec vermell i uns dits llargs. El plomatge és marró pigallat a les parts superiors. Les parts inferiors són blavoses i ratllades de blanc i negre.

Tot i que és un ocell generalment discret, podem detectar la seva presència a partir del seu cant característic, un ‘rui-rui-rui' descendent que pot recordar l'esgarip d'un garrí. Menja insectes, aràcnids, cucs, llavors i baies. El rascló s'ha vist afectat per la canalització i entubament de molts canals i sèquies que ha eliminat la vegetació associada.

Eio Ramon

La mort alegre

Cap home pot creuar el mateix riu dues vegades, perquè ni l’home ni l’aigua seran els mateixos, deia Heràclit. Això és doblement cert en el riu Bagmati, perquè els morts que deixen les seves cendres a l’aigua es reencarnen una i una altra vegada, tornen a re-néixer i a re-morir. Tornen a ser ells però diferents perquè tampoc les seves cendres ni les aigües del riu seran les mateixes. 

L’aigua és símbol de vida però en aquest riu sagrat del Nepal l’aigua té poc de sagrada. És una aigua que arrossega el poc equipatge que els cossos deixen després de passar per la foguera, però que també porta la càrrega d’una humanitat que entre reencarnació i reencarnació embruta tot el que toca.

Nosaltres ens amaguem de la mort per oblidar-nos d’ella. Enterrem als morts en els cementiris ben lluny dels vius, en la intimitat cega dels nínxols, o els cremem en la clandestinitat dels forns crematoris. No obstant això, les parets emblanquinades i els xiprers de benvinguda retallats sobre el cel blau saluden i recorden el tranquil repòs que tots compartirem.

Allà, en aquesta part del món d’on venien les espècies la mort forma part de la vida. Els morts es cobreixen de llenya i cremen en les pires durant quatre hores. Encendre la foguera és un acte d’amor reservat al primogènit, aquesta reencarnació imperfecta dels pares que són els fills. Consumides les quatre hores, els cossos, consumits o no, van directes al riu com seguint gairebé al dictat els versos de Jorge Manrique «Les nostres vides són els rius que van a donar a la mar”.

A la fotografia veiem el color ciment de l’aigua, el blanc d’alguna túnica, d’algunes camises, samarretes i pantalons, perquè el color de la puresa és el color del dol de les pires del Bargmati i el to safrà del sudari és el color del Nepal. És el país safrà, aquí es va formar la flor d’aquesta espècie que a més de donar color dóna gust. És un color alegre per rebre la mort perquè la mort és motiu teòric d’alegria, per això en els funerals davant la pira només assisteixen homes perquè els homes mai ploren mentre  les dones acostumen a plorar. La segregació per plor no és la principal discriminació de la dona, discriminada en la vida i en la mort. L’olor de la carn cremada és l’olor dels cinc elements que formen l’univers terra, aire, foc, aigua, cel. Els mateixos que fan girar la roda de la vida.

Text: José Luís Atienza

foto: Jaume Muns

Colònies o vacances?

Desconec l’origen de la paraula “colònies”, que fem servir per descriure les activitats educatives de lleure adreçades a nens i joves, dirigides per mestres o monitors, que es duen a terme normalment en època de vacances i en establiments especialitzats. 

Un terme que sovint apliquem també, amb el nostre afany una mica sobreprotector, a aquestes mateixes activitats quan s’adrecen a persones grans o discapacitades.  Vol dir que som nosaltres qui els hi organitzem a ells, comptant poc o molt, o potser gens, amb la seva participació.

La Federació Catalana d’Esports per a persones amb discapacitat intel·lectual Acell ja fa temps que en aquestes coses ha canviat el xip. En lloc de colònies, fan torns de vacances. I en lloc d’anar a cases especialitzades van a hotels. És una manera senzilla de canviar el xip. En primer lloc, anar de vacances, a una certa edat, és més normalitzador que anar de colònies. Apunta a més llibertat i protagonisme per part de qui en gaudeix, encara que algunes de les activitats que es fan són dirigides i que a moltes persones amb discapacitat o dependència els continua fent falta una persona que els acompanyi i que vetlli perquè tot funcioni.

I en segon lloc permet fer ús d’instal·lacions adreçades a tot el públic en general. O sigui que comparteixen taula, piscina i potser activitats amb altres hostes. Una bona mesura perquè tots plegats anem perdent aquesta mena de catalogació de les persones segons el seu grau de dependència, com si fossin ciutadans de primera o de segona. Un criteri que, com va sortir als diaris no fa pas massa, de vegades genera rebuig. Afirmar que són ciutadans amb tots els drets (i uns quants deures, com tothom) es fa fent ús d’allò que és públic i comú.

L’altra cosa, força curiosa, és que de fet càmpings i hotels cada cop s’assemblen més a cases de colònies, perquè molta gent “col·loca” els fills a les activitats d’aquests centres, i perquè els adults mateixos gaudeixen d’activitats programades. No deixa de ser una novetat que, com a mínim, ens agermana amb la gent gran i discapacitada. 

Mercè Solé

Residència Tres Magnòlies: Sortida a la Sala Vivaldi

 



La residència “Tres Magnòlies” de Viladecans, vetllant per l’oci de les persones usuàries del centre, va organitzar el passat 10 d’octubre una sortida a la Sala Vivaldi de Barcelona. Els participants abandonaren la rutina, trencant la monotonia i sortint de les activitats que normalment fan al centre.

La rutina pot ser bona per a l’organisme, ens dona comoditat, seguretat, i ens pot ajudar a organitzar el temps, però trencar-la de tant en tant ens pot aportar noves experiències i ens ajuda a mantenir el cervell actiu.

Vàrem arribar a la sala d’hora, cosa que va fer que romanguéssim a la porta una bona estona fins que acabessin de preparar el local, tothom expectant, content perquè la tarda prometia, aquesta sortida serviria per agafar un bon glop d`aire fresc per continuar el dia a dia.

Familiars i acompanyants també van passar una estona emocionant gaudint amb la mare, pare, marit o muller de moments impagables veient com participaven en les activitats proposades pels organitzadors del centre i personal de la Sala Vivaldi que en tot moment van estar a l`alçada de les activitats desenvolupades.

Com sempre la música és l’art que apropa, cura i emociona fent participar tothom.

Vàrem berenar, cantar, ballar, aplaudir , riure i plorar.

Cal felicitar a l’organització tant de les Tres Magnòlies com de la Sala Vivaldi. Sortides com aquesta fan que les persones malauradament mancades de salut física o mental puguin gaudir com la resta de les petites coses posades al seu abast i que sovint s’obliden.

Va ser una tarda meravellosa. Gràcies als que ho van fer possible.

Montse Pastor

Fundación Espejo XII HOMENAJE POÉTICO Y DE COMPROMISO SOCIAL CON LA CIUDAD DE VILADECANS

Jueves, 23 de noviembre, a las 19 h.

Ateneu d’Entitats Pablo Picasso

Homenaje que Fundación  Espejo  y el Ayuntamiento de Viladecans rinden  a poetas y a personas o asociaciones de compromiso social de nuestra ciudad, Viladecans.

En esta ocasión rendiremos un merecido homenaje a

Josep Lligadas Vendrell  y al  Cau Sant Joan.

Durante este encuentro se hará  público el fallo del  xiv concurso de poesía en catalán “Espejo de Viladecans ”.



CONVERSA AL CAPVESPRE

Figura vermella
de P. Aliu

Una figura vermella roman inacabada a sobre d’un taulell. La llum del capvespre que envaeix l’estança la fa encara més roja. La calma és flonja en aquesta hora. De poca consistència. Durarà poc.

“Em sento una mica estranya. Fa una estona no existia i ara sóc aquí, asseguda i com a l’expectativa. Tinc, a més, moltes preguntes: com sóc?, qui m’ha creat?, què estic fent a sobre d’aquesta taula, envoltada de gent?, d’on vinc?, què haig de fer?, on vaig?...”.

No cal que parli. S’escolten els seus pensaments.

–Tranquil·la –li responc–, t’ho explicaré tot. Sóc la teva creadora i, a cegues, t’he fet néixer d’una peça de pasta per modelar. Sobre el món, et dic que es divideix en dues parts: la dels homes i la de les dones. Som diferents en els sexes i, per això, els nostres cossos ens permeten unir-nos, crear altres homes i dones a la nostra semblança. Encara que ens desitgem, sempre estem ‘en guerra’, batallant entre nosaltres.

“Què són aquests ‘sexes’ i on són?”

–Són els òrgans sexuals, els tenim entre les cames i es perllonguen a dins nostre. Per tant, hi ha una zona visible i una altra d’invisible. A vegades, els humans ens ajuntem pel que percebem de la part que es veu i altres, pel que sentim quan l’altre exterioritza la part que no es veu. Encara que els motius de l’atracció que sentim són molt personals en cada cas. I en ocasions, fins i tot, salta l’espurna entre dos humans sense raó aparent, com per pur instint.

“Ja m’he perdut... però imagino que m’ho tornaràs a explicar tot. Com sóc?”

–Ets vermella, com la pasta amb què t’he fet sorgir del no res. Gairebé no tens trets especials que t’identifiquin, però això ho arreglaré més endavant. Tens un cap sobre les espatlles que conté el cervell que et permet parlar, veure’m, relacionar-te amb el que t’envolta. Tens braços per abraçar, mans per agafar el que desitgis, cames que et poden dur allà on vulguis acompanyades pels peus.

Tens cinc sentits, que et permeten sensacions i emocions. La vista per mirar és als ulls; l’oïda per sentir i escoltar, a les orelles; l’olfacte per recordar, al nas; el gust per assaborir el món, a la boca, que també serveix per xerrar, besar i acaronar amb els llavis una pell. Només resta el tacte, per tocar allò que et passi pel cap.

“I què tinc a dins meu?”

–El teu interior encara està per enllestir, però serà una màquina que, per desgràcia, a voltes s’espatllarà. Ja et donaré instruccions sobre què fer-ne per sobreviure si això passés. Ara he de continuar treballant molt: haurem de deixar aquesta conversa per a una altra estona. Haig de posar-me a pensar la teva ànima i crear el teu cor.

Patricia Aliu 

patri.aliu@gmail.com 

Ningú no hauria de ser a la presó

 

Bé, no m’ha agradat gens l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament ha vulnerat els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta mena de cosa “innominable”) ha obert el meló de l’aplicació de l’article 155, ha regalat Catalunya al PP,  i ha posat en risc frívolament un munt de coses, però això no treu que no pensi que cap aplicació exagerada de la llei sigui pertinent, igual com penso que l’actuació policial dels piolins és inexcusable. Perquè evidentment aquí s’acompliria allò del summa lex summa iniuria, si no fos perquè no és tant que la llei s’apliqui amb massa rigor, sinó que sospito que s’aplica malament, que és una altra qüestió.

Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme. Som més conscients de la fragilitat de la convivència, les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. El realisme, també per a l’independentisme sens dubte, és molt millor recurs que el deliri fantasiós, perquè permet construir sobre la roca i no sobre la sorra (i ja em perdonareu la cita bíblica).

Crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, pensar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals i buscar el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, per l’obertura als refugiats, per una integració millor dels immigrats, per una Europa més social i menys neoliberal, per prioritzar el tema ecològic, per recuperar la llengua i la cultura catalanes (abandonades de fa temps per Òmnium, al meu parer), i per enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns.

Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís, perquè molts dels seus problemes tenen a veure amb la nostra manera de viure.

A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.

Mercè Solé

Carta oberta als consellers presos

 


Benvolgut Conseller,

Escrivim aquestes línies per donar-vos força i ànims en aquesta hora fosca i greu per al nostre país, però carregada de l’esperança d’un futur millor per tots nosaltres.

A Viladecans, com a la resta del país, estem consternats amb el fet que la meitat del Govern legítim estigui a l’exili i l’altra meitat estigueu privats de llibertat en un procediment judicial parcial i dirigit a perseguir idees i polítics, que cerca la venjança en comptes de la justícia. Des del Partit Demòcrata així com gran part de la societat hem sortit als carrers de la ciutat a exigir el vostre immediat alliberament omplint les places jornada rere jornada; hem fet manifestacions multitudinàries demanant la llibertat dels presos i ens hem sumat a l’aturada de país tallant carreteres amb els CDR que s’han organitzat. Hem desbordat Barcelona a la gran manifestació per demanar la vostra llibertat i estem organitzant esdeveniments per recollir fons per la caixa de solidaritat. Us volem ben aviat a casa.

Som conscients que aquests fets són simbòlics i no us tornaran de per sí a la llibertat però sí que volem que sapigueu que som molts, moltíssims els que mantenim lliures les idees que han intentat encarcerar. Que el vostre exemple de lluita, coherència, fidelitat i compromís és el motor i guia per tot un país que se sent lliure i té anhels de llibertat. Que incansablement farem pressió política i social on i fins quan calgui per aconseguir que us deixin anar. Que sou els nostres únics representants i és un orgull seguir lluitant al vostre costat, per la qual cosa no defallirem, i us encoratgem a que vosaltres no ho feu. 

Volem que totes aquestes mostres de suport i afecte que us fem arribar serveixin per mantenir viva la flama del legítim Govern del nostre país fins a la restitució de les nostres institucions. Que el vostre exemple serà un referent de valors i principis per a les generacions que han de venir, i sobre els quals volem bastir la nova República que tot just hem començat a dibuixar.

El Conseller Rull sempre ens deia que ho varen fer perquè no sabien que era impossible, i que demanéssim la lluna, que aquesta acabaria arribant. Hem tocat la lluna, està més a prop del que ho ha estat mai, i la volem abraçar, com us volem abraçar ben aviat a vosaltres.

Amb tot l’afecte del país sencer,

Cristian Jurado Garcia

Una idea peregrina

Todos sabemos de lo sucedido recientemente, de las consecuencias de la política sobre nuestras vidas.

Fuera del debate sobre si un porcentaje tenía o no derecho a decidir sobre una mayoría silenciosa o si las medidas de los “rescatadores” son o no  aplicables para sí mismos, desgraciadamente el voto nulo, mal llamado el voto “gamberro”, es el único medio que tenemos los que queremos ejercer el derecho a voto y decir que no nos sentimos representados por ningún partido.

Usted puede pensar que votar al partido más cercano, al menos “malo” es una opción, siempre que acepte con ello, el que la parte que no le guste también resulte apoyada.

Pensado cómo sería el programa al que votaría, caigo en la cuenta del coste en asesores necesarios para llevarlo a cabo. Ciertamente puede calificarse de ciencia ficción y si lo escribo es apoyado por la frase de Víctor Hugo: “Nada mejor que el sueño para engendrar el porvenir. La utopía de hoy es carne y hueso mañana “.

El supuesto partido ciudadano tendría como objetivo los siguientes puntos:

Cambios en la Constitución para albergar las actualizaciones necesarias y la creación de un sistema de reforma más accesible.

Crear un sistema para la mayor transparencia. La excepción de gastos en materias reservadas de acceso restringido a los estamentos autorizados bajo un control judicial externo a estos.

Cambio de la fórmula de recuento electoral del sistema d’Hondt a: una persona, un voto.

Separación del poder judicial del poder político.

Acceso a cualquier cargo político por oposición y mediante la calificación necesaria.

Los cargos públicos son un honor. Los sueldos públicos deben ser aprobados por un ente regulador judicial. Como cualquier otro trabajo, termina al finalizar el cargo. Así como todos los trabajos públicos serán contemplados con los mismos derechos y deberes que el sector privado. ¿Qué empresa no contrataría a quien desempeñe tal honorable cargo?

La justicia será única, para todos por igual. Las penas serán proporcionalmente más graves para quienes utilicen cargos políticos, acceso al erario público o poder de decisión sobre su uso fraudulento.

Creación de un método de democracia participativa con peso en las decisiones políticas y que puedan ejercerse como veto ante la falta a las promesas realizadas, o políticas evitables contrarias a la mayoría.

Cultura de calidad y gratuita básica y ayudas en las siguientes estudios por méritos hasta donde alcance el presupuesto a tal fin.

Alcanzados estos objetivos, ese presidente debería cesar en su cargo para que estos nuevos requisitos se pongan en marcha y sea una nueva generación de personas preparadas, competentes, las que tomen el relevo de quien sería un mero instrumento para llegar a esa situación desde la actual. ¿Votaría usted esta propuesta?

La cuestión no es si es factible, sino que  dejará de serlo conformándonos con menos.

David Rebollo

De nens i gossos al carrer Doctor Reig

 

Molts dies al matí, després d’esmorzar, me’n vaig a comprar el diari i m’assec en un banc del carrer Doctor Reig –sens dubte un dels carrers més vius de Viladecans– a llegir-lo i a mirar la gent que passa. És un dels plaers que em permet el fet d’estar jubilat. I m’ho passo la mar de bé, sobretot sobretot mirant les moltes persones que hi passen amb criatures i les moltes persones que hi passen amb gossos. 

Amb criatures –tant en cotxet, com caminant, com en aquest híbrid encantador dels nens que caminen maldestres perquè encara n’estan aprenent– hi passen mares, pares, parelles, àvies, avis... També hi passen grups en diverses combinacions: una mare amb criatura acompanyada d’una amiga, dues o tres mares cadascuna amb la seva o seves criatures, conjunts de parelles que van a seure en una de les terrasses mentre les criatures circulen amunt i avall i es fiquen on no tocaria; també, encara que poc, algun pare amb criatura acompanyat d’algun amic o amiga. Els dies feiners, es veu molta gent acompanyant criatures a col·legi, a vegades tots depresset i a vegades amb gran desesperació perquè la criatura no para d’aturar-se a qualsevol lloc. També els dies feiners, una mica més tard, apareixen els nens que van en cotxet, amb un ritme més pausat. I els dissabtes i diumenges es barreja tot i és un no parar. Els dissabtes i diumenges són els millors dies, perquè aquestra barreja és una mena d’explosió vital la mar d’estimulant. I és que els nens riuen i ploren, gemeguen, manifesten que estan contents, manifesten que estan emmurriats, demanen, rebutgen, es rebel·len, proven de fugir però sabent que tenen algú que els vigila, intenten explicar-se però no se’n surten, els que van en cotxet dormen o miren amb cara de deliciós avorriment... 

La gent que porta gossos, en canvi, funciona d’una altra manera. En general són persones soles, i de totes les edats i condicions. N’hi ha que passegen amb tranquil·litat, i el gos els segueix el ritme, mentre que altres van de pressa, i no queda clar si és per la pressa del gos o per la pressa de l’amo. Per a molts amos treure un gos a passejar és una manera de fer exercici, mentre que per a d’altres és una manera d’entretenir-se. Aquests segons, quan troben algun conegut que també va amb gos, s’aturen, i els animals respectius confraternitzen –i a vegades intenten anar més enllà i tot–, o bé passen de compartir les amistats dels amos i s’entretenen ensumant qualsevol cosa cada un pel seu compte. A vegades, en veure algun congènere, li borden i intenten barallar-s’hi, i els amos els estiren la corretja. Mentre caminen, els gossos s’aturen quan troben qui sap quin indici de qui sap què, i els amos aleshores poden optar per ser condescendents i aturar-se també o, al contrari, estirar la corretja i frustrar la recerca del pobre animal. I fan les seves necessitats, és clar, i els amos llavors han de posar en marxa tot un pintoresc operatiu de recollida, mentre el culpable de la cosa mostra un total desinterès. A diferència dels nens, en els gossos la mida no és indicativa de l’edat: hi ha gossos de moltes menes –no sé si és correcte dir-ne races–, i cada mena té una mida diferent, i una configuració diferent del cos, i una forma de la cara diferent. I, també, com a decisiva diferència amb els nens, els gossos no saben expressar tanta varietat i riquesa d’emocions.

Certament són molt diferents els nens i els gossos. Però també s’assemblen en unes quantes coses. Uns i altres són tots més baixets que jo, per exemple. També, uns i altres són dependents, i uns i altres es troben impossibilitats de prendre decisions sobre la seva vida. I són feliços quan tenen algú que estigui per ells, que els faci moixaines, que els faci sentir una mica importants. I no tenen ni idea, per exemple, d’un problema tan greu com és el canvi climàtic, ni d’altres de semblants. En el fons, els nens i els gossos són uns irresponsables. Quina sort que tenen.

Josep Lligadas

Algun dia caldrà començar a parlar

La situació política que estem vivint a Catalunya –i, de fet, també a tot Espanya– és dificilíssima. Els sentiments, les expectatives i els desigs de la ciutadania davant tot el que està passant estan clarament diversificats, i en aquests moments no es veu gens com podem sortir-nos-en de tot plegat.

Però hi ha una cosa que, més enllà de quina sigui la posició de cadascú, resulta bastant clara. I és que, per poder desembolicar aquesta troca, l’única sortida és parlar. Ara pot semblar impossible, i més després del disbarat de l’empresonament dels dirigents independentistes, però s’haurà d’acabar fent. I no només els que ara són els actors principals i visibles del xoc, és a dir, el govern Puigdemont i el govern Rajoy amb els respectius partits que els donen suport, sinó també les altres formacions i partits tant catalans com espanyols. 

Caldrà discernir quines són les aspiracions polítiques que hi ha en joc, què signifiquen aquestes aspiracions per a cadascú, i com es poden canalitzar. Aquesta és l’única possibilitat perquè es pugui fer una mica de llum sobre el futur de tots plegats. Certament que per fer-ho caldrà rebaixar les tensions i les emocions, cosa que en aquest moment no sembla que hagi de passar, però que sens dubte haurà d’acabar passant. I, quan passi, pel bé de tots i totes, els dirigents catalans i espanyols s’hauran d’esforçar per buscar sortides. Si no, el que ens espera és un enfrontament civil desfermat i de conseqüències ara inimaginables, cosa que cal suposar que ningú no vol.

Des de Viladecans Punt de Trobada apel·lem al seny i a la bona voluntat dels nostres dirigents polítics, de tots els colors. I confiem que aquest seny i aquesta bona voluntat ens portin a una sortida digna.