dijous, 15 de juny del 2017

1987-88 Construcció del Camp de Beisbol


La construcció de l’actual Camp Municipal de Beisbol de Viladecans, obra dels arquitectes Pere Serra, Francisco Gallardo i Edgardo Mannino, varen ser realitzades els anys 1987-88. Les fotografies corresponen a  l’any 1988.

La construcció del camp,  llargament reivindicat per el Club de Beisbol  de Viladecans, va ser possible amb  el nomenament de Viladecans com a subseu olímpica a les Olimpíades de 1992. Les obres, promogudes  per l’Ajuntament de Viladecans, van comptar amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el COOB’92. Aquest any se celebren els 25 anys de l’efemèride  que va marcar una fita molt important  a la història de la nostra ciutat. 



Jaume Muns


Remena-rocs (Arenaria interpres) Gola del riu Llobregat, 24 de desembre de 2012.

 


Migrador regular, però escàs. Es reprodueix a la tundra de les zones àrtiques, generalment no gaire lluny de les platges. La seva coloració varia amb les estacions. Durant l'hivern el seu cap és de color cafè clar. La seva zona dorsal és marró fosc, gris i negre, i la ventral és blanca, amb la gola i pit negres. En la seva època reproductiva els mascles tenen el cap i coll coberts amb un cridaner disseny blanc i negre, amb la zona dorsal vermella. Dóna la volta a les pedres mentre busca els invertebrats dels quals s'alimenta, acció que li va valer el seu nom comú. També s'alimenta de carronya i peix en descomposició. Altres noms comuns: picaplatges, pitnegre, girapedres.

Eio Ramon

Llum en la foscor

 

Els dos horitzons blaus del cel i el mar semblen ser de la mateixa família, com paràgrafs d’un mateix discurs, com capítols d’un mateix relat. Abans es creia que més enllà de la mar s’acabava el nostre món i començava el firmament desconegut. L’horitzó era un balcó sense barana al qual era perillós acostar-s’hi perquè un podia caure al negre buit on vivien les estrelles. El mar sempre ha estat espai de perill, aventura i llibertat, fins i tot aquest mar tan d’aigua com el que més, però tan envoltat de terra i gent que la terra li dóna el nom. Mediterrani, enmig de la terra.

El mar és per on van els creuers com a illes flotants de piscina, discoteca i bufet lliure, que atraquen als ports com a convidats de luxe perquè els passatgers facin fotos i vagin de rebaixes a terra ferma. Però el Mediterrani també és el cel lliure dels pobres, el low cost dels que tenen molts llocs per caure morts però molt pocs per seguir vius amb alguna garantia. El mar no té fronteres, encara que els estats s’entestin a posar cognoms a les aigües salades. El mar té els braços oberts com el nom d’aquest veler, Open Arms, ancorat a la Barceloneta i nascut en una ONG a Badalona per rescatar del naufragi refugiats sense refugi. 

Refugiats que vénen d´Àfrica, aquest veí incòmode on les guerres s’ajunten con el hambre y las ganas de comer, més proper a Europa que Viladecans de Barcelona, encara que sembla d’un altre món ple de pobres, de negres i morenos, que ve de moro, del llatí maurus, habitant de Mauritània. Àfrica és terra de penúries per a gran part dels africans i terra de negocis per a forasters, comerç d’esclaus ahir, petroli i diamants avui.

Hauríem de ser per a ells la terra de més enllà de l’arc de Sant Martí, com cantava Judy Garland, on els horrors “es desfan com llaminadures de llimona”, però en canvi som les platges on les onades llepen els nens ofegats, on s’alcen les barreres i es multipliquen els filats. Més que al cel ens assemblem a l’infern de Dante Alighieri que tenia escrit a la porta “abandoneu tota esperança”. Davant del cor de pedra, de les portes tancades i dels braços creuats dels governs, aquest veler ens recorda que no és del tot així. Encara il·lumina, petit però brillant, el far de la solidaritat.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Patrimoni i Ciutat: El Pla de Llevant

Ermita de la Mare de Déu de Sales (entre 1890 i 1911). Fotografia de Juli Vintrò i Casallachs.
Arxiu Fotografic Centre Excursionista de Catalunya

Viladecans té la categoria de ciutat, però una part massa important dels edificis, llocs i infraestructures que expliquen la seva formació, evolució i senyals d’identitat, han desaparegut o estan amenaçats per un procés de degradació que cal aturar en benefici de l’activitat econòmica, cultural i social dels seus habitants.

La Torre del Baró, la desconfigurada Torre de Guaita a la Casa Modolell, la Torre Roja i l’Ermita de Sales, son edificis fonamentals i punt de partida per a explicar els orígens de la ciutat de Viladecans cap al segle XII. La construcció de dues grans infraestructures, la Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell l’any 1874 i la Carretera de Sant Climent l’any 1912, són l’inici de la transformació del petit nucli rural de Viladecans que conjuntament amb la millora de comunicacions amb Barcelona, l’obtenció de terrenys públics al voltant de la Riera de Sant Climent (Rambla, Escoles, Pista Poliesportiva, Escorxador) i les primeres implantacions industrials (Roca, Llevat, les Panes…) dibuixaran les traces d’identitat de la futura ciutat.

Actualment, la Torre del Baró, la Torre Roja i la Torre de Guaita, construccions emblemàtiques de la ciutat, estan destinades a usos d’oficines, incompatibles amb els requeriments de conservació, manteniment i divulgació que els correspon per la seva categoria patrimonial així com l’entorn de l’Ermita de Sales amb un procés de degradació iniciat amb la ubicació del Tanatori. Aquesta Ermita és una construcció d’inspiració romànica i gòtica ubicada en un petit turó, damunt les restes d’una vil·la romana que confirma el valor i singularitat del lloc i conseqüentment la necessitat de delimitar un àmbit de protecció. A tot això cal afegir-hi la greu pèrdua dels terrenys del Poliesportiu, terrenys clau per a la reconstrucció del centre urbà de Viladecans. 

Detall del Plànol d’Ordenació Indicativa del Pla de Llevant àmbit Cementiri

L’entitat “Centre d’Estudis Urbans de Viladecans”, de resultes de l’anàlisi del Pla de Llevant aprovat definitivament en data del 4 de novembre de 2015 vol informar als habitants de Viladecans que, en un radi de 150 metres amb centre a l’Ermita de Sales / Cementiri, s’ha planificat la construcció d’un vial de tràfic intens de 20 metres d’amplada, dos blocs d’habitatges d’onze plantes, un bloc de set plantes, i una previsible superfície comercial de planta baixa, que, tot plegat, considerem que afecta greument la qualitat ambiental de l’entorn de l’Ermita i el Cementiri, raó que justificaria un replantejament d’alguns aspectes de l’ordenació de la Modificació del Pla de Llevant de l’any 2015, tenint en compte les següents consideracions: 

1.- Insistir i reiterar la necessitat de tramitar i aprovar el Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Viladecans, instrument fonamental per a contextualitzar el patrimoni arquitectònic i establir els usos i obres admesos per als edificis i llocs catalogats, per tal de construir un relat col·lectiu de la nostra ciutat, sense distincions de classe o categoria social que faci possible una protecció efectiva del patrimoni, allunyada d’interpretacions conjunturals. 

2.- Tenir en compte les següents observacions, en la protecció de l’entorn de l’Ermita de Sales / Cementiri: 

Delimitació d’una àrea de protecció de com a mínim 150 metres de radi amb centre a l’Ermita de Sales destinada a parc urbà, soterrant la rasant de la nova via de ronda per sota del camí del cementiri tal com havia previst el Pla aprovat l’any 2004.

Racionalitzar la xarxa viària de forma que minimitzi l’afectació paisatgística de l’àmbit de Llevant, alleugeri l’intens trafic del Barri de la Torre Roja i es projectin vies verdes de connexió dels barris Eixample/Montserratina, Casc Antic i Barri de Sales amb els recorreguts tradicionals de la Muntanya de Sant Ramon i Ermita de Sales / Cementiri.

Establir de forma unívoca una ordenació de l’edificació residencial que no superi l’alçada de set plantes a una distància no inferior a 175 metres de radi des de l’Ermita.

Jordi Dolz

POR

Des de l’albada fins a fer-se fosc, por. Por d’equivocar-se amb el plat que posa davant d’ell a la taula, a l’hora d’esmorzar, a l’hora de dinar, a l’hora de sopar. Por de no vestir-se, pentinar-se o maquillar-se amb el decòrum i la decència adients a la idea d’ambdues virtuts que l’home té. Por que el nadó es desperti de matinada i, entre l’escàndol, interrompi el son d’ell. 

Por de les sospites que ell acumula quan la miren altres homes, aquells amb qui es creua pel carrer les poques vegades en què ell la treu per acompanyar-la al mercat. Por d’acabar separada del tot de la família, aïllada per ell, que la vol oculta, tancada i sense connexió amb el món d’allà fora.

Por de ser ella mateixa, de pensar, de lluitar pels seus somnis, aquests que ja no recorda a força d’amargar-los en el pou més fondo del cor. Por del canvi, perquè per a ella pot significar una situació encara pitjor, si això és possible.

Por dels seus cops, de les seves paraules malsonants, dels seus insults, que sap que no mereix, de les seves mirades, que la menyspreen en tot moment. Por de no poder decidir res, de callar, de resignar-se. Por de desaparèixer sense que ningú no se n’adoni, sola i trista, desgraciada.

La Fàtima porta a la seva presó particular més d’un any, darrere de finestres clausurades que no deixen passar la llum ni la xafarderia. Només surt quan el seu marit ho mana. No fa més que donar voltes a les seves pors, als seus terrors, alguns d’ara i altres ja passats. És a punt de perdre l’esperança, això que diuen que és la darrera cosa que es perd.

Per a la Fàtima aquesta frase pren tot el seu sentit. Ja ho ha perdut tot, fins i tot aquell futur que, dia rere dia, va imaginar quan era més jove. I demà tornarà a sortir el sol una altra vegada, encara que potser ja no ho farà per a ella. 

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com


Reflexions d’un ex-regidor (3): Els hereus de la terra

Encara que pugui semblar que el canvi climàtic a les primeres planes dels diaris i la irrupció de la consciència animalista hagi millorat l’actitud cap a la natura i el civisme ambiental, jo no ho asseguraria. 

Un sector de la pagesia veu els espais naturals i la seva fauna com un enemic de l’agricultura que causen danys als sembrats, un enemic que només té una solució: la mort a tret d’escopeta. La veritat és que en general la fauna, els ocells, els senglars, els insectes, estan esvalotats mentre el rellotge de les estacions s’avança i s’endarrereix, i ells estan confinats a un espai cada vegada menor, en una reserva índia decreixent. Alguna de les espècies s’adapten i s’alimenten de les nostres deixalles, de les nostres collites, i es multipliquen com mai s’han multiplicat, aprofitant les escletxes i els esvorancs que els hem obert en l’ecosistema. Plantem productes de secà en una horta, oliveres, cereals, i atrauen els ocells. Hem canviat l’escenari, hem reduït fins gairebé l’extermini els recursos naturals i hi ha actors que desapareixen però altres canvien el guió, com els senglars, les gavines, els coloms, els tudons, i es converteixen en plagues sense que ningú sàpiga què fer. És que el medi natural retòricament està en el hit parade però a l’hora de la veritat és l’últim de la fila a les preocupacions polítiques pressupostàries. El primer són les persones, em deixava anar un director general de Medi Ambient de la Generalitat, com si les persones i el Medi Ambient tinguéssim interessos enfrontats.

De vegades sí. L’avanç de les espècies exòtiques està fabricat per la tremenda irresponsabilitat de les persones que per donar-se el gran gust compren un animal que ha nascut a milers de quilòmetres de distància per després abandonar-lo i la no menys tremenda irresponsabilitat de la legislació que permet la compravenda d’espècies exòtiques. Així tenim cors de cotorres, colònies de crancs americans, tortugues americanes que posen en alerta roja la tortuga d’aigua ibèrica, i un llarg etcètera.

Què podem fer si el poc medi natural que ens queda és massa petit per ser eficient? Des de Medi Ambient hem fet tot el que hem pogut: petites accions per donar una oportunitat al regne animal, oxigen artificial, com un prat de flors per a les papallones, que per a elles és un jardí infantil i un menjador infantil, com una bassa perquè hi pugui haver granotes, la qual vam haver d’envoltar amb pals perquè els gossos es bevien l’aigua, com caixes per als ratpenats que són com un pis pastera on s’alternen diverses bestioles a diverses hores del dia, com ruscs per a les abelles, la mel és un indicador de la qualitat del nostre medi ambient.

Mentrestant no pocs gossos, aquests esplèndids animals amb no tan esplèndids amos, es fiquen en els boscos fora dels camins, galopen per les nostres platges, sense entendre que els nostres boscos i les nostres platges són tan fràgils que els gossos trenquen equilibris ecològics molt subtils. L’any passat vam haver d’envoltar una part de la platja del Remolar, perquè una espècie en extinció, el corriol cama-negre, pogués pondre dues postes d’ous. Sense la palissada, aquests ous no sobreviurien.

Com arriba un animal des de Mas Ratés o Sant Ramon a un bosc prop de la platja? Com venç les autopistes si no és per la riera de Sant Climent, un calaix de ciment a cel obert? És una supèrbia no pensar en els animals, no tenir-los en compte en les infraestructures, en l’urbanisme. En  oblidar-nos premiem els espavilats, els forts, com el senglar, i causem l’extinció dels més febles. Tenim un medi natural malalt, i com diuen en alguna tribu, la terra no la vam heretar dels nostres pares, la prenem prestada dels nostres fills.

Quins pares estem fets.

José Luis Atienza

40 anys de la vaga de la Roca: l’acció de les dones

En aquesta vaga, les dones vàrem ser molt actives, cosa que no havia passat en altres vagues. Va ser la primera vegada, aquí, que les dones vam participar en vagues obreres, prenent consciència de classe, de lluita social, i de gènere.

La majoria d’assemblees dels treballadors (en aquella època eren tots homes) es feien al mateix barri, a la plaça del Poblat Roca on ara hi ha la petanca. Les inquietuds de les dones per saber com s’anava desenvolupant la vaga, va fer que de mica en mica ens hi anéssim afegint amb els treballadors i agafant consciència del que es movia, i ens hi vàrem implicar activament. Això va fer que forméssim un comitè de dones i a redactar un manifest a favor dels vaguistes.

Es van anar fent diferents assemblees on també hi vàrem assistir, com la del poliesportiu de Gavà, i al de Viladecans. Recordo que quan es va fer la de Gavà, hi havia molta Guàrdia Civil: hi havia un cordó a cada banda de la porta amb l’eina de matar a les mans i cara d’amenaça, i totes juntes amb els homes vàrem entrar al Poliesportiu amb molta tensió pensant com actuaria la policia però disposades a respondre al que pogués passar. Malgrat la tensió alta, a banda i banda, per sort no va passar res.

Vàrem tenir molt suport de tot Catalunya i d’Europa. Recordo l’actuació d’en Lluís Llach en suport als vaguistes de la Roca i a on per primer cop a la història va interpretar “Campanades a Mort” en memòria dels treballadors de Vitòria assassinats pel règim també per una vaga com la nostra.

A més a més d’anar a les assemblees, ens vàrem implicar amb diverses activitats i accions. 

Per exemple, quan anàvem acompanyades pels vaguistes a les zones industrials per recollir fons per a la caixa de resistència per ajudar les famílies més necessitades. Aquesta caixa de resistència i l’ajuda i solidaritat entre els veïns, va ajudar a fer que aquestes famílies més necessitades poguessin continuar la vaga sense penúries excessives.

També ens afegíem a fer guàrdia a la porta de la fàbrica amb els vaguistes per fer pressió, perquè ningú entrés a treballar. Encara que també hi havia qui hi entrava.

O quan fèiem l’assemblea al barri, procuràvem que la porteria no quedés tancada, posant una pedreta entre la porta i el bastiment, perquè quan la Guàrdia Civil dispersava els treballadors trobessin portes obertes on poder-s’hi refugiar. També n’hi havia que la tancaven per por.

De por n’hi havia. I molta aquell dia que la policia va disparar foc real i les bales (no de goma, sinó de matar) van anar a petar contra la façana dels pisos, fins i tot dins d’una cuina, on per sort no hi havia ningú.

Aquell Nadal els Reis s’encaraven difícils per tenir regals pels fills, però l’èxit de la caixa de resistència, del suport internacional rebut i dels treballadors d’altres empreses, va fer que tots els nostres fills tinguessin uns Reis de veritat que van repartir joguines per a tothom.

Tres mesos van donar per moltes batalles. No voldria deixar d’esmentar el pare Celestino que sempre va estar al costat dels treballadors. Ens deixava l’església pel que calgués: de magatzem del menjar que es recollia, per fer jocs per la canalla, assemblees dels treballadors o de les dones...

Un dia molt emocionant va ser el dia que es va acabar la vaga. Tots els treballadors, uns 4.000, i les dones, vàrem marxar junts des de la plaça del barri fins a la porta principal de la fàbrica i ells varen entrar a treballar amb forts aplaudiments de les dones i dels acomiadats que encara no es podien incorporar.

Aquella vaga va despertar inquietuds de moltes dones. El barri era tancat dins del seu món. Tots érem famílies joves amb fills petits, que havíem vingut de fora i no teníem avis que ens ajudessin. Només sortíem per anar a comprar o al metge. Com a conseqüència de la vaga, moltes dones vàrem buscar feina, moltes per primera vegada, per poder portar un sou a casa per mantenir la família. I vàrem començar a sortir d’aquell món tan tancat.

Aquest any recordem els 100 anys de la Roca i els 40 de la Vaga. Avui també és l’aniversari de la mort d’un treballador de la Roca. Per malaltia laboral. Silicosi. Com molts dels nostres marits. Encara no sabem quants afectats hi ha hagut. A molts d’ells ni se’ls va reconèixer la malaltia laboral i les seves vídues, cobrant una porqueria. 

La Història no es pot oblidar, és part de nosaltres, que ens fa créixer com a persones i com a Poble.

Anna Besora i Torradeflot

Carrers 2017


Sí, finalment també al poblet-villa (‘del oso y el madroño’) de Madrid canvien de nom 52 carrers. Alguns canvis et sorprenen: el ‘paseo Muñoz Grandes’ serà en endavant el ‘paseo de Marcelino Camacho’. I la ‘plaza de Arriba España’ es dirà ‘plaza de la Charca Verde’. O el carrer de casa, fins ara del ‘Doctor Vallejo-Nágera’, se salvarà de l’equívoc: un ‘doctor’ Vallejo-Nájera experimentava amb presos polítics en el primer franquisme, però un ‘José Antonio Vallejo-Nájera’ va fer molt per ‘endreçar’ la Sanitat madrilenya. La dita ‘Calle de los Hermanos García Noblejas’ es dirà, des d’ara: ‘Avenida de la Institución Libre de Enseñanza’. I la ‘calle Angel del Alcázar’ es dirà ‘Calle de Guillermo Rovirosa’. Trobarem incorporats al nomenclàtor de Madrid noms de literats: Max Aub, Angela Figuera Aymerich, Blas de Otero, Manuel Chaves Novales, Ramón Gaya, Moreno Villa o Corpus Barga, a tall d’exemple.


Personalment, em fa feliç que la ‘calle del Capitán Haya’ sigui des d’ara el carrer del ‘poeta Joan Maragall’, de qui, a l’Ateneo de Madrid, comentàvem, l’any del centenari de la seva mort, el 2011, per exemple la seva correspondència amb Miguel de Unamuno. Precisament la tarda d’avui, 8 de juny, al curs de ‘Lectures de Literatura Catalana’, al Cercle Català de Madrid, també per a castellanoparlants, parlaré de Joan Maragall: tant de la seva poesia com de la seva actitud cívica quan va tenir lloc la Setmana Tràgica, amb l’afusellament posterior –consentit i pactat per la Lliga amb el govern de Madrid– del pedagog Ferrer i Guàrdia. Ep! En un clima enverinat per personatges com ara Eugeni d’Ors, o ‘Xènius’ –la classe d’aquesta tarda serà a la bilbioteca que porta el seu nom, perquè la família, el 1952, va cedir al Cercle Català una part de la biblioteca personal de l’Ors– que denunciava els ‘nouvinguts’ (o ‘vinguts de fora, amb cognoms no catalans’) com a causants dels aldarulls i de la crema d’esglésies d’aquell 1909, amb una recomanació final que em costa de reproduir: “Cal que Barcelona assoleixi el dret a exigir a les gents que entren, i solen restar en ella, certes condicions fisiològiques, certes condicions ètiques, certes condicions d’instrucció, potser i tot certes condicions econòmiques i un mínim de salut física, moral i social”. No va ser casual que les autoritats, també les eclesiàstiques, es neguessin a assistir a l’enterrament de Joan Maragall... ara amb nom de carrer a Madrid.

Ignasi Riera

¿Por qué una coordinadora de asociaciones de vecinos?

Mi primer contacto con la Federación de Asociaciones de Vecinos de Viladecans (FAVV) fue en mayo de 2012 y en esa primera reunión ya no aparecían las asociaciones de AV Montserratina, AV Hospital Roca ni AV Viviendas del Congreso, pese a que un tiempo antes todas las asociaciones estaban dentro de la Federación. Los comentarios que llegaban eran que no debería estar el tesorero, que presidente y vicepresidente no podían ser de la misma asociación, que estaban en contra del secretario, etc.

Por ello en verano de 2013 dimite el vicepresidente y se reestructura la junta directiva a la que accedo como secretario. Se envía la información a las asociaciones mencionadas. En diciembre de 2013 AV Barrio de Sales asiste por última vez a las reuniones.

En marzo de 2014 se efectúa una asamblea general y se invita a las asociaciones disidentes para que valoren la posibilidad de volver a pertenecer a ella y se les ofrece poder entrar en la junta directiva, el presidente de Federación insiste a las entidades invitadas a dejar claros todos los temas y a hacer un punto de inflexión para poder trabajar todos juntos pero llega un punto en que el Sr. Corbacho, representante de la AV Hospital-Roca, pega un golpe encima de la mesa y empieza a gritar para defender sus argumentos, por lo que se le invita a abandonar la reunión haciéndolo también el representante de AV Viviendas del Congreso.

En reunión de junio 2015 se nos notifica que la AV Luis Moré deja de pertenecer a esta Federación, dicha notificación llega a nuestro presidente de forma verbal aduciendo que no quería enfrentarse al ayuntamiento.

A primeros de marzo de 2016 el presidente de AV Sant Jordi comenta que el Sr. Corbacho le mostró un papel para que lo firmara pero se negó a ello, no supo indicarnos de qué se trataba. Parece ser que el resto de asociaciones no federadas estuvieron hablando con Hispanidad y Can Batllori para que dejaran la federación y se fueran con ellos, el presidente de AV Hispanidad les dijo que no pero se ofreció para mediar en una reunión con nosotros, esa reunión se produce el 5 de marzo de 2016.

Empieza el Sr. Corbacho explicando que han montado una coordinadora de asociaciones de vecinos (se presenta la hoja de asistencia a una reunión, donde firman algunas entidades que no estuvieron presentes) y que tienen los papeles preparados pero que, antes de legalizarla, habían decidido hablar con nuestra Federación para intentar negociar al objeto de unirnos todas las asociaciones, empiezan diciendo que ellos son más que nosotros, “veniros con nosotros y fusionamos las entidades”, se les contestó que teníamos nuestros propios estatutos que debíamos respetar recalcando que lo que se debe hacer es aceptar las decisiones que se tomen en las reuniones y no decir “esto no me gusta y me voy”, que es lo que ha ocurrido en tiempos anteriores, debemos hacer un punto y aparte y dejar el pasado atrás, otra intervención indica que la propuesta de la coordinadora tiene una bala en la recámara, es decir, que suena a chantaje, o aceptamos sus propuestas o legalizan la coordinadora.

Como conclusión final esta Federación indica a la coordinadora que nos hagan llegar sus propuestas, junto con su hoja de ruta, para poder ver coincidencias en las de ambas entidades con el fin de estudiarlas, pero nunca más se supo, sólo nos llegó algún comentario de “ya nos hemos cargado a la Federación”.

A la finalización de una reunión con el ayuntamiento en abril de 2016 el Sr. Joaquín Guerrero nos comenta que la “Coordinadora de Asociaciones de Vecinos de Viladecans” ha entregado la documentación necesaria al ayuntamiento para darse de alta en el registro municipal de asociaciones de la ciudad, algo que nos desmienten en el Pablo Picasso posteriormente.

En fecha 31 de marzo nos encontramos en la página web del ayuntamiento, dentro del listado de entidades, el nombre de “Federación Coordinadora de Asociaciones de Vecinos de Viladecans” sin que el ayuntamiento nos hubiera comunicado nada al respecto. Les comentamos que no entendíamos cómo se había podido registrar con ese nombre ya que puede dar lugar a equívocos.

En la pasada “Mostra d’Entitats”, pusieron un stand y pasó lo que sabíamos que ocurriría, muchas personas preguntaban por nosotros en información y los dirigían hacia esa otra entidad, como le pasó a un representante de FAVBAIX y a la presidenta de la AV Albarrosa (que estuvo una hora sentada en ese stand cuando vino a colaborar con la Federación).

Se ha presentado una instancia a la atención del Sr. Alcalde efectuando la pertinente queja y solicitando que se cambie el nombre a dicha entidad. ¿Servirá para algo? ¿Qué entidades forman parte de esa entidad? ¿Cuál es la finalidad de la misma? ¿Quién está detrás de todo esto?

Luis Royo

Secretario FAVViladecans

Enfortir l’associacionisme

L’individualisme és un dels fantasmes que recorren el nostre món. Amb tot, encara hi ha persones que treballen en col·lectiu per millorar les societats actuals. Un dels marcadors de la maduresa d’una comunitat és el grau d’associacionisme de la seva ciutadania. Aquests grups organitzats responen a necessitats individuals, també col·lectives i sovint a respostes solidàries i generen cohesió social.

Associacions i entitats responen a l’interès de la ciutadania en els diversos àmbits de relació i de veïnatge: culturals, esportives, lleure, veïnals, etc. A Viladecans, centenars de persones utilitzen el seu temps lliure, sense cap remuneració, per treballar pel benestar dels seus veïns i veïnes. Moltes vegades són persones sense preparació suficient per portar la paperassa que això comporta, però amb una voluntat incansable per fer activitats que els permet vertebrar una gran xarxa social dins de la ciutat. 

Però no tothom veu l‘associacionisme com una activitat sense lucre ni tan sols entén que ningú pugui donar el temps a canvi de no res. No entenen el caràcter solidari de l’activisme social. Les mostres d’entitats demostren a vegades que, tot i que, al darrere, hi ha un gran esforç d’organització i dedicació, una part de veïnatge no s’associa i no mostra interès pel que fan les associacions del seu voltant. Veus com passen alguns dels ciutadans per les parades de la Mostra amb l’únic interès del «aquí, què regaleu?» 

Els poders públics han de tenir un paper clau en la visibilització i posada en valor de les activitats que generen les associacions. No n’hi ha prou a fer mostres d’entitats sinó que fa falta estudiar la manera com apropar les entitats a la ciutadania i valorar el paper de la gent que hi treballa. S’ha de enfortir el teixit social que ha de fer una societat millor i més forta.