En aquesta vaga, les dones vàrem ser molt actives, cosa que no havia passat en altres vagues. Va ser la primera vegada, aquí, que les dones vam participar en vagues obreres, prenent consciència de classe, de lluita social, i de gènere.
La majoria d’assemblees dels treballadors (en aquella època eren tots homes) es feien al mateix barri, a la plaça del Poblat Roca on ara hi ha la petanca. Les inquietuds de les dones per saber com s’anava desenvolupant la vaga, va fer que de mica en mica ens hi anéssim afegint amb els treballadors i agafant consciència del que es movia, i ens hi vàrem implicar activament. Això va fer que forméssim un comitè de dones i a redactar un manifest a favor dels vaguistes.
Es van anar fent diferents assemblees on també hi vàrem assistir, com la del poliesportiu de Gavà, i al de Viladecans. Recordo que quan es va fer la de Gavà, hi havia molta Guàrdia Civil: hi havia un cordó a cada banda de la porta amb l’eina de matar a les mans i cara d’amenaça, i totes juntes amb els homes vàrem entrar al Poliesportiu amb molta tensió pensant com actuaria la policia però disposades a respondre al que pogués passar. Malgrat la tensió alta, a banda i banda, per sort no va passar res.
Vàrem tenir molt suport de tot Catalunya i d’Europa. Recordo l’actuació d’en Lluís Llach en suport als vaguistes de la Roca i a on per primer cop a la història va interpretar “Campanades a Mort” en memòria dels treballadors de Vitòria assassinats pel règim també per una vaga com la nostra.
A més a més d’anar a les assemblees, ens vàrem implicar amb diverses activitats i accions.
Per exemple, quan anàvem acompanyades pels vaguistes a les zones industrials per recollir fons per a la caixa de resistència per ajudar les famílies més necessitades. Aquesta caixa de resistència i l’ajuda i solidaritat entre els veïns, va ajudar a fer que aquestes famílies més necessitades poguessin continuar la vaga sense penúries excessives.
També ens afegíem a fer guàrdia a la porta de la fàbrica amb els vaguistes per fer pressió, perquè ningú entrés a treballar. Encara que també hi havia qui hi entrava.
O quan fèiem l’assemblea al barri, procuràvem que la porteria no quedés tancada, posant una pedreta entre la porta i el bastiment, perquè quan la Guàrdia Civil dispersava els treballadors trobessin portes obertes on poder-s’hi refugiar. També n’hi havia que la tancaven per por.
De por n’hi havia. I molta aquell dia que la policia va disparar foc real i les bales (no de goma, sinó de matar) van anar a petar contra la façana dels pisos, fins i tot dins d’una cuina, on per sort no hi havia ningú.
Aquell Nadal els Reis s’encaraven difícils per tenir regals pels fills, però l’èxit de la caixa de resistència, del suport internacional rebut i dels treballadors d’altres empreses, va fer que tots els nostres fills tinguessin uns Reis de veritat que van repartir joguines per a tothom.
Tres mesos van donar per moltes batalles. No voldria deixar d’esmentar el pare Celestino que sempre va estar al costat dels treballadors. Ens deixava l’església pel que calgués: de magatzem del menjar que es recollia, per fer jocs per la canalla, assemblees dels treballadors o de les dones...
Un dia molt emocionant va ser el dia que es va acabar la vaga. Tots els treballadors, uns 4.000, i les dones, vàrem marxar junts des de la plaça del barri fins a la porta principal de la fàbrica i ells varen entrar a treballar amb forts aplaudiments de les dones i dels acomiadats que encara no es podien incorporar.
Aquella vaga va despertar inquietuds de moltes dones. El barri era tancat dins del seu món. Tots érem famílies joves amb fills petits, que havíem vingut de fora i no teníem avis que ens ajudessin. Només sortíem per anar a comprar o al metge. Com a conseqüència de la vaga, moltes dones vàrem buscar feina, moltes per primera vegada, per poder portar un sou a casa per mantenir la família. I vàrem començar a sortir d’aquell món tan tancat.
Aquest any recordem els 100 anys de la Roca i els 40 de la Vaga. Avui també és l’aniversari de la mort d’un treballador de la Roca. Per malaltia laboral. Silicosi. Com molts dels nostres marits. Encara no sabem quants afectats hi ha hagut. A molts d’ells ni se’ls va reconèixer la malaltia laboral i les seves vídues, cobrant una porqueria.
La Història no es pot oblidar, és part de nosaltres, que ens fa créixer com a persones i com a Poble.
Anna Besora i Torradeflot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada