.jpg)
.jpg)
-2.jpg)
%20(1280x906).jpg)
Eio Ramon
A
banda de les presentacions de llibre gestionades des de la llibreria Els Nou
Rals, les de la Biblioteca de Viladecans s’iniciaran, el dijous 20 d’abril, amb
la presentació del llibre Un mal any per deixar de fumar, de Pere
López Tolosana. L’autor, veí de Viladecans i dinamitzador del taller de
conversa en anglès de la Biblioteca, ha guanyat l’última edició del Premi de
Poesia Joan Aliguer de Mollet del Vallès. Els membres del jurat del guardó,
nascut per honrar la memòria i el llegat intel·lectual del poeta i periodista
Joan Aliguer, van valorar la qualitat literària de l’obra i el domini de la
tècnica. Aquest poemari és el quart de López Tolosana, després d’Estudiants?,
Paraules no dites i Quadern de bitàcola. La presentació es farà al
pati del Present de Ca n’Amat-Museu de Viladecans a les 18.30 hores i serà a
càrrec de Rosa Agustí i Silvia Lleonart.
El
dissabte, 22 d’abril, l’il·lustrador Fernando ‘Nono’ Moreno Lastra, natural de
Viladecans, presentarà la seva novel·la gràfica Una gossa en un descampat.
Una adaptació de l’obra de la dramaturga Clàudia Cedò, que va ser representada
a la Sala Beckett de Barcelona l’any 2018. L’obra de teatre va ser un èxit de
públic i crítica i va ser guardonada amb els Premis de la Crítica, els Premis
Butaca i el Premi Núvol Apuntador. ‘Nono’ Moreno conversarà amb Uge G.
Amor, de Medicina Gràfica (expressió que fa referència a la utilitat dels
còmics i novel·les gràfiques i infografies com a eines en el món sanitari) i
amb Noelia Sánchez, responsable del projecte De cor a cor, col·lectiu
que acompanya i visibilitza la mort gestacional. El col·loqui es centrarà en el
procés de creació d’aquesta obra, que narra un dels moments més complexos que
pot passar una persona gestant: la mort perinatal. L’activitat també es farà al
pati del Present de Ca n’Amat a les 12 hores.
Dins
de les sessions del Club de Lectura Feminista, i amb col·laboració amb la
unitat d’Agermanament, Solidaritat i Cooperació Internacional de l’Ajuntament,
hi haurà una conversa amb la periodista, politòloga i investigadora sobre dones
i gènere a Àfrica, Melibea Obono. A banda de la seva àmplia trajectòria
acadèmica, Obono ha publicat diversos llibres i relats que aborden les
qüestions de gènere a Guinea Equatorial, país on va néixer i en el qual
resideix. Aquesta activitat, que està oberta a tothom, forma part del projecte
Ciutats Defensores dels Drets Humans, coordinat pel Fons Català de Cooperació
al Desenvolupament i gestionat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat amb
la participació de 28 ajuntaments i 9 entitats i institucions catalanes implicades
en la defensa i promoció dels drets humans a escala local i global. L’objectiu
d’aquesta iniciativa és sensibilitzar, conèixer de primera mà altres realitats
i també mostrar la feina de les persones defensores dels drets humans.
L’activitat, en aquest cas, es desenvoluparà a la sala d’exposicions de la
Torre del Baró, dijous dia 27 d’abril a les 18 hores. Una oportunitat per
sentir una veu crítica que proposa alternatives de convivència i la inclusió i
respecte de les minories sexuals a Guinea Equatorial.
 |
| Melibea Obono |
A més
d’aquestes propostes i trobades, la Biblioteca de Viladecans comptarà amb les
últimes novetats editorials tant de novel·les i coneixements per a adults com
per a infants i podran ser agafades en préstec pels usuaris.
Víctor Romero
Barcelona
: Larousse, 2022
Ray Loriga
Barcelona:
Alfaguara, 2023
Ray Loriga, novel·lista,
guionista i director de cinema, narra a la seva última obra els abismes de
diversos personatges i compon una simfonia sobre l’amistat, l’amor i el final
de la joventut. Una novel·la en la qual es parla de la mort brindant per la vida.
Una novel·la sobre l’estiu que encara queda per gaudir abans que arribi
l’hivern. Una història, a més, en clau d’humor, un humor que acompanya a la
història i que fa de contrapès d’una altra dimensió del relat, la que té a
veure amb la mort, perquè en Qualsevol estiu és un final hi ha dos
amics, una relació d’admiració al caire de l’obsessió, i una persona en el que
probablement és el millor moment de la seva vida, que no obstant això vol
morir, o que precisament per això vol morir, però no de qualsevol manera, sinó
en un bell i pintoresc centre suís que per un preu gens mòdic, et permet
retirar-te per a acomiadar-te de la vida tranquil·lament i sense dolor.
Loriga compon amb tot això una novel·la lluminosa, brillant, emocionant i
divertida.
Ann Marks
Barcelona:
Paidós, 2022
Sabeu que una bona manera
de conservar les herbes aromàtiques és congelar-les submergides en oli, com si
fossin glaçons? O que perquè les verdures conservin les seves qualitats quan se
les congela, és bo escaldar-les abans?
Això, i mil coses més, va
sortir l’altre dia a la trobada #jo no llenço que organitza el Pacte pel
Clima de Viladecans. Van sortir per en Pau, animador de la jornada i membre de
la Fundació Espigoladors, però sobretot van sortir perquè el grupet de
participants eren unes cracks a la cuina a l’hora d’organitzar-se i a l’hora
d’aprofitar els aliments.
De fet, en aquestes
trobades, que van voltant per Viladecans i a les quals encara us podeu apuntar[1],
el que es fa és compartir experiències de les quals en sortirà una guia que es
distribuirà al petit comerç. Escoltar les meves companyes em va fer pensar en
la meva ignorància: el desconeixement de fruita i verdura de temporada, de quin
és el punt òptim per comprar-la i aprofitar-las (la manca de temps tampoc
ajuda); no saber com netejar o com cuinar segons quin peix; no recordar com la
mare feia la sopa de pa.
De molt joveneta em mirava
les coses de la casa amb arrogància: totes em semblaven fàcils i evidents. Amb
els anys m’he adonat que no són ni una cosa ni l’altra i, si pogués rebobinar,
potser ho valoraria d’una altra manera i hi posaria més atenció. O no. Però com
a mínim avui, que potser tenim més instruments per cuinar i per conservar
-llevat potser de temps per a fer-ho-, soc conscient que menys que mai tenim
dret a llençar el menjar, en canvi, segons alguns estudis, a Catalunya llencem
un 40 % del menjar que produïm. Un menjar que té un elevat cost energètic, un
menjar que no ha estat retribuït com cal a pagesos i ramaders i que sovint ha
arribat aquí recorrent grans distàncies (que els espàrrecs que trobem a moltes
botigues provinguin del Perú és un disbarat!), i tot plegat en un context de
gran desigualtat social.
Els aliments que han sobrat
d’un àpat, els aliments que no tenen una aparença vistosa, els aliments de
temporada que són en el seu punt i que no podem consumir en el moment, els
aliments que comprem per caprici o perquè els grans supermercats ens obliguen a
carregar-ne més quantitat de la que necessitem, poden ser ben aprofitats. Per
menjar millor, més econòmicament i més solidàriament. Val la pena.
Es tracta d’una
instal·lació de tres carpes, amb un espai d’estada per donar informació,
atendre consultes i facilitar la participació en la iniciativa i en les
diferents accions en marxa. Per altra banda, amb motiu del Pla d’acció que
impulsa actualment el Pacte per reduir el menjar que llencem a Viladecans, per
una banda, es podrà visitar una mostra sobre l’exposició Menja, Actua, Impacta que recull de manera impactant les principals causes
d’insostenibilitat de l’actual model alimentari i, per altra banda, els infants
també hi trobaran una activitat per gaudir aprenent com aprofitar bé el menjar.
Al llarg de 2023, el punt
informació sortirà fins a 16 dies diferents acostant-se als barris i
participant dels esdeveniments socials.
Així, es podrà trobar
diferents cops al carrer Doctor Reig i a la Plaça Europa en companyia dels
tallers mòbils d’autoreparació Reparatruck i Didaltruck, en els quals poder-se
arreglar un mateix aparells elèctrics i roba amb l’ajut d’un professional de cada
matèria.
.png)
 |
| Fragment de Sirena Microcosmos, de Marc Quinn |
El conte d’L i R va
començar gairebé com un joc que encara no era perillós. Només excitant.
S’atreuen des dels inicis com imant i metall. El passat es fa present i L
segueix gronxant-se amb els núvols inflats com espelmes. Rememora mirades,
frecs de braços, contactes suaus, coincidències que no van ser tan casuals en
un únic espai. Pensaments i desitjos concretats en una invitació a cafè
desitjada alhora.
Noteu que el múscul de la
vida bomba amb força dins dels seus pits. Els seus cervells, imaginant escenes
en què la luxúria és la protagonista i el sexe la seva concreció. La simpatia
balla als seus ulls i rega els seus somriures. Voler només una cosa que encara
no es diu: estar sols en una habitació, en un cotxe, en un racó improvisat de
pressa. R acompanyant L a casa un dia abans d’aquell primer cafè i
intercanviant-se números de telèfon. No són lliures i el risc els esperona,
aquell que encara no els fa por. Al contrari.
L’endemà, tots dos a la
vegada amb el mòbil a la mà. R s’avança i li envia un missatge. L se sorprèn
sense sorprendre’s: estava a punt de fer el mateix. Desitja aquest home amb una
intensitat ja oblidada en la immensitat de records anteriors. La promesa d’un
primer petó darrere d’uns ulls que no poden esperar més. L i R són dos
adolescents un altre cop, com si mai no haguessin pentinat cabells blancs. Els
llavis de tots dos tenen gust de mel, no es pot ni es vol respirar, l’abraçada
és, a cada instant, més atapeïda. No saben com tocar-se, són nens que proven
experiències noves al pati de l’escola, convertit en un motel per hores. Tot
just es coneixen, les ganes estan plenes d’inexperiència inexplicable.
Després d’aquell dia, les
trobades se succeeixen i L i R ja saben quina tecla cal prémer, quin recorregut
fer a l’altra pell, com guiar, com demanar a aquelles mans, fins ara
desconegudes, aquella carícia més esperada. La seva passió en un, dos, tres i quatre
anys ha crescut junt amb l’amistat i l’estima. Gairebé no hi ha res que no
sàpiguen l’un de l’altre, res que no comparteixin, encara que moltes vegades
sigui en la distància. Com R diu, són amics especials, i L no li rebat. Afecte
i lascívia corren paral·lels i ells els mantenen igual que l’or acabat de
trobar.
L torna a somriure cap al
cel. Els núvols han desaparegut amb el vent i en queda el blau. Fa uns mesos
que viu sola, sense la parella habitual. Tot va acabar. No li importa que R
segueixi com sempre i que mai canviarà. L tan sols vol perpetuar el valor que
els uneix. I que els quatre anys compartits, que no es poden esborrar,
esdevinguin cinc, sis, set… Tants com els seus cossos aguantin i les seves
ànimes resisteixin.
Aquella festa de Sant Jordi
era també la festa dels llibres. Veien la llum les paraules prohibides,
ressuscitaven les pàgines censurades, parlaven als ulls els llibres silenciats.
Tot tenia el sabor fresc de la fruita acabada de collir. L’Asociación de Vecinos
Tres Torres, el nom elevat entre dos pals, en una pancarta, amb una reclamació:
sota quatre línies paral·leles, verticals com quatre barres probablement
vermelles, es llegeix Volem L’Estatut. El que havia arrabassat la guerra estava
bé que es tornés a la pau. El nom de Tres Torres, bilingüe, havia estat idea de
l’Andreu Comellas. Sota el tauler que fa de taulell, encara que es llegeix molt
parcialment, està escrit ara en català Associació de Veïns Tres Torres i
anuncia el descompte dels llibres. Ho fa amb una falta d’ortografia. Aleshores,
no pocs, escrivien d’oïdes, com nens que aprenen de nou a llegir i a escriure
en una llengua que ningú t’havia ensenyat. El mestre d’alguns era la lletra de
les cançons de Raimon, on descobrien que Ausiàs March era més que el nom d’un
institut, que Salvador Espriu escrivia per retornar-vos el nom de cada cosa.
Els poetes són els que enamoren amb la llengua, i les llengües, com els
Beatles, també necessiten amor.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
La
relació amorosa dels municipis amb les abelles i la voluntat de treballar per
la seva preservació, ha estat el que ha unit una ciutat compacta del Baix
Llobregat com Viladecans, amb més de seixanta-set mil habitants i 20 km2
d’extensió, amb Riner, un poble del Solsonès amb més de 40 km2 i
docents-seixanta habitants que viuen en la seva majoria en masies disseminades
pel terme.
Aproximadament
vuitanta kilòmetres separen Viladecans d’aquest bonic poble del Solsonès. Tot i
la curta distància en kilòmetres, hem pogut comprovar la diferent realitat que
viuen els pobles respecte a la ciutat, per exemple, i que els nens i nenes de
ciutat tenen una percepció i un contacte amb la natura molt diferent de la dels
nens dels pobles rurals, que la tenen a tocar. És per això que aquest projecte, més enllà de la seva acció ambiental,
és una gran oportunitat per als infants per descobrir i per connectar el món
rural amb el món urbà. Dos móns que sovint s’ignoren i que s’han de conèixer i
entendre’s, i les abelles seran el fil que unirà aquesta activitat ambiental i
aquesta relació poble-ciutat.
Fins
arribar a la declaració de Viladecans com a ciutat amiga de les abelles pel ple
municipal, hem fet un llarg camí de descoberta, aprenentatge, divulgació i
cooperació amb científics i entitats com l’associació dels Amics de les
Abelles. de la qual participem en projectes com el Redicat en què treballem
juntament amb altres municipis.
Sabem
que les abelles es troben en el primer esglaó de la biodiversitat i que sense
elles la vida que coneixem no existiria. Malauradament, per l’ús de pesticides
o la introducció d’espècies invasores com la vespa asiàtica, les abelles es
troben en clara regressió, sobretot en el món rural. El projecte Redicat ve a
posar un gra de sorra per salvar les abelles i prendre consciència de l’important paper que
tenen en la biodiversitat i en la nostra alimentació.
Sobretot,
durant la primavera les abelles reines surten a colonitzar nous llocs i són
seguides per un cert nombre d’abelles que s’instal·len en un altre lloc. A
Viladecans vam col·locar diverses caixes niu per atreure les abelles que
s’escapen i captar-les a un nou eixam: així, alhora que contribuïm a la seva
preservació, evitem les molèsties que suposa que es posin en finestres o
teulades. Una vegada les abelles han ocupat les caixes niu, ja estan llestes
per a ser traslladades al poble receptor. La paradoxa d’aquest projecte és que
la ciutat és l’emissora
de abelles i el poble rural, i el medi natural, el qui les rep. En el cas de
Riner, en aquesta primera jornada amb l’escola Martí Pol vam traslladar
aproximadament 20.000 abelles de Viladecans als boscos i prats de Riner.
En
arribar al poble, els setanta-cinc nens i nenes de 5è del Martí Pol vam ser rebuts per
els 25 nens i nenes de l’escola de Riner i vam compartir una jornada d’educació
ambiental, jocs i dinar. Vam visitar el Rusc, vam plantar un jardí de mel·líferes a l’entorn de l’escola de Riner, vam fabricar
hotels d’insectes i vam crear el llibre gegant de les abelles de Riner. A
l’hora del comiat, emocionats demanàvem amb impaciència el dia de venir a
Viladecans per continuar treballant el món de les abelles.
Encarni Garcia
 |
Com tots sabeu la capella
de Sales està datada a inicis del segle XII, si bé la imatge actual, amb la seva capçalera pentagonal i
porxo, corresponen a finals del segle XVI i està bastida sobre les restes d’una
vil·la romana datada, aproximadament, de finals del segle II aEC (abans de la
nostra Era Comuna). A l’interior es conserven, en el seu parament nord, restes
de pintures murals gòtiques que representen diverses escenes de la Passió de
Crist, d’altres escenes renaixentistes, a l’arcosoli, que presenta l’escena de
l’Anunciació així com tota una pintura –que devia decorar tot l’interior– de
carreus simulats, de finals del segle XVI.
SPAL-DIBA ja va fer una
primera aproximació, l’any 2013, a les pintures murals i al mestre de Sales,
amb el treball de Raquel Lacuesta, Javier Fierro, Marilena Gracia, José Luis
Prada i Àfrica Pitarch amb la publicació El misteri de les pintures murals
de l’ermita de Santa Maria de Sales (segles XIII i XVI) i que us podeu
descarregar gratuïtament en la web del SPAL-DIBA.[1] L’any següent, el mateix servei va presentar un
audiovisual, amb el qual es pretenia fer difusió, per al gran públic, d’una
possible reconstrucció de les pintures a partir del seu estudi exhaustiu des de
diversos àmbits científics. Aquest audiovisual, de 2014, també us el podeu
descarregar, gratuïtament, des de la web del SPAL-DIBA.[2]
Una vegada acabades les
obres de restauració de l’edifici així com també de les pintures murals,
l’Ajuntament de Viladecans va encarregar al SPAL-DIBA, com a projecte de
difusió del monument, un treball, utilitzant la tècnica de la realitat
augmentada, per tal que a partir dels dispositius mòbils –que gran part de la
ciutadania ja utilitza de manera quotidiana i generalitzada– es poguessin
visualitzar millor i amb més claredat les pintures que
l’ermita conserva. I és aquest projecte de
recreació virtual de les pintures, desenvolupat amb el portal WebAR del web
municipal el que es va presentar el passat 22 de març.
Els visitants de l’ermita,
mitjançant un dispositiu mòbil o una tablet, podran accedir al portal
WebAR a traves del reconeixement d’un codi QR que s’ha instal·lat al porxo. Una
vegada escanejat el codi QR s’accedeix a una explicació de com procedir a la
visualització virtual de les pintures, de manera global o unitària per
cadascuna de les tres escenes que s’han reconstruït: el prendiment a Getsemaní,
Jesús davant Pilat i la flagel·lació. L’aplicatiu també dona l’opció de
desplegar uns breus textos –amb opció de català, castellà i anglès– explicatius
de les escenes. Finalment, hi ha la possibilitat de fer un zoom per tal de
disposar d’un major detall de les pintures.
Per arribar a aquest pas
final de la recreació virtual cal dir que l’equip de Documentació i la direcció
d’obres de l’ermita de SPAL-DIBA ha realitzat un laboriós treball de
documentació i cerca de paral·lelisme d’altres pintures semblants a les nostres
per tal de restituir aquells espais que el pas del temps havia deixat malmesos
o que s’havien, simplement, perdut, però sempre mantenint l’aproximació als
traços, a la gamma cromàtica, textures i ombres emprades per l’autor,
l’anomenat mestre de Sales.
Amb aquesta nova
intervenció de difusió, en aquest cas digital, es vol parar atenció a la
importància i interès que té la nostra ermita romànica,
així com les seves pintures murals gòtiques i renaixentistes, dins de l’art
català, i una forma de fer-ho es apropar-la al gran públic mitjançant les
facilitats que ens donen les noves tecnologies i els dispositius més senzills a
l’abast de gran part de la població.
[1] https://www.diba.cat/es/web/spal/descarregues-opuscles-viladecans
[Consulta realitzada l’1 de març de 2023]
[2] L’ermita de Santa Maria de Sales a través del temps, a Viladecans (2014). https://www.diba.cat/es/web/spal/descarregues-audiovisual-sales [Consulta realitzada l’1 de març de 2023]
Qualsevol persona sense saber gaire de vulcanologia li sona el nom de Pompeia i del volcà Vesuvi. La ciutat italiana, juntament amb d’altres pròximes a aquesta muntanya de foc, van ser testimonis d’una de les pitjors erupcions de la història. Amb un índex de explosivitat de nivell cinc, la nit del 24 d’agost del 79 abans de Crist Pompeia va quedar sepultada per un mantell de cendres.
En el món dels jocs de
taula qualsevol temàtica és benvinguda, o això sembla ser, encara que sigui una
mica desagradable. L’autor del conegut Carcassonne, Klaus-Jürgen Wrede,
ens va portar allà cap al 2004 el joc The Downfall of Pompeii, conegut
en espanyol com La noche que cayó Pompeya i traduït a aquest idioma per
l’editorial Maldito Games.
Si bé no va tenir tant
d’èxit com l’explotat Carcassonne, el joc dedicat a l’erupció
catastròfica del Vesuvi té
la seva gràcia, especialment pel fet de dividir-se les
seves partides en dues parts: una primera en què els jugadors
poblen amb gent la ciutat de Pompeia i una segona en què el volcà entra en erupció i, per tant, han de
treure-la del tauler tan ràpid com poden per posar-la fora de perill. La
partida la guanya precisament qui salva més gent. En cas d’empat entre alguns
jugadors, guanya qui menys persones tingui dins del volcà.
Més
endavant veureu
com es va ficant la gent dins del Vesuvi de
plàstic.
En el tauler els jugadors
trobaran un seguit d’edificis amb números i cercles en ells. La primera
fase del joc, la de poblar la ciutat amb gent, es juga amb les
anomenades Cartes de Pompeia. Cadascuna d’aquestes cartes està
directament relacionada amb un dels edificis numèrics del tauler. Els
jugadors, per torns, les van jugant de la seva mà i en van robant de noves de
la baralla corresponent que es forma durant la preparació de la partida. Jugar
una carta permet al jugador que la juga posar una persona en l’edifici
corresponent.
A més, a la baralla hi ha
dues cartes 79 a.C. Quan apareix la primera s’apliquen noves regles, com
la dels parents. Al posar una persona en un edifici que ja
estigui ocupat per altres, el joc permet afegir persones extres en un
sol torn en edificis del mateix color y en neutrals. Els neutrals
son aquells que no tenen número i solament poden ocupar-se mitjançant la regla
dels parents. També comencen a aparèixer les cartes de presagi,
les quals permeten ficar dins del volcà persones dels altres jugadors,
representant que fugen del terratrèmol que va haver-hi 16 anys abans de
l’erupció destructiva del Vesuvi. De fet, durant aquests 16 anys també
va haver-hi un fort augment de la població a Pompeia, que en el joc
s’aplica amb la regla dels parents.
Un cop dona senyals la
segona carta 79 a.C la mecànica del joc canvia totalment: el volcà entra
en erupció, es deixa de jugar amb les cartes de Pompeia i s’utilitzen
les llosetes de lava. Aquestes son la lava que anirà arrasant la
ciutat des de dins a través de sis punts d’inici que hi ha al tauler. En
la segona fase de la partida, els jugadors es dediquen a col·locar les llosetes
de lava pel tauler de joc, començant pels punts d’inici i
expandint-se des d’ells, cremant la gent que trobin al seu pas. La gent
cremada es fica dins del volcà de plàstic, també. Una miqueta bèstia tot plegat. Al mateix temps, els jugadors poden
anar movent les seves persones a través del tauler per fer-los sortir de
la ciutat a través d’una sortida. En el joc les llosetes de lava són la
caiguda de les cendres durant l’erupció. En la vida real es té per entès que la
lava no va ser precisament el que va causar la destrucció de la ciutat,
sinó que va ser la pluja de cendres, entre altres elements volcànics.
Com ja he indicat
anteriorment, potser The Downfall of Pompeii no té l’èxit que té Carcassonne,
però aquesta forma de jugar, al principi pacífica i després totalment
destructiva, fa que a la gent li agradi força un cop el proven.
Cristian Becerra
El món
del teatre volia tenir veu pròpia i apostar fort per un món on no hi tingués
cabuda la guerra i on el teatre alcés la veu per reivindicar la cultura. Des
d’aleshores, cada any, una celebritat mundial del món del teatre fa un manifest
que es divulga per tot arreu promovent aquests valors i, molts teatres d’arreu
organitzen activitats culturals per reivindicar-lo.
L’Àtrium és un edifici esportiu i cultural,
que venia a culminar un procés de dignificació de l’espai públic i recosir
territorialment la ciutat. Viladecans va reconfigurar el seu centre físic amb
equipaments i serveis públics de molta qualitat. Al voltant d’un pulmó de
19.000 m2, el parc del Torrent Ballester (1996), es van dissenyar i construir
edificis de serveis que la ciutat necessitava: la Biblioteca Municipal (1999),
l’Àtrium (2003)
i el Centre per a Joves Can Xic (2009). La planificació urbanística pensada a
finals dels anys noranta del segle passat, culminava la unificació dels barris
de ponent amb la resta de la ciutat, amb aquest eix cívic que ens feia començar
el segle XXI en unes condicions òptimes de serveis per a la ciutadania i una
projecció comarcal i metropolitana evidents.
Xavier Campón Brugada
Des d’aquella data hem
defensat tot aquell patrimoni que hem cregut que el nostre poble no podia
permetre’s perdre o deixar caure en l’oblit. Com a exemples, la lluita per
mantenir el nom de «Camí de les Fipilines»; per la restauració i dignificació de la
Torre Modolell, i la recuperació del seu jardí; pel manteniment de Cal Menut o
per la salvaguarda de les restes de l’antic molí dels Modolell.
Hem editat sis llibres,
tots ells relacionats amb gent i històries de Viladecans; 53 “Canis Vallis”, el
nostre butlletí; i ja portem 12 publicacions del col·leccionable “Personatges i
racons de Viladecans”, amb ressenyes escrites per nosaltres i il·lustrades per
artistes de Viladecans.
També hem participat,
aportant ponències i comunicacions, en les 15 edicions de les “Trobades dels
Centres d’Estudis i Estudiosos de l’Eramprunyà” i, en tres ocasions, amb la
col·laboració del Departament de Patrimoni de l’Ajuntament de Viladecans, n’hem
sigut els organitzadors.
Hem col·locat gairebé un
centenar de rajoles al poble, unes amb els noms de les cases i, d’altres, amb
el nom popular de carrers i llocs, que no recull el nomenclàtor municipal, i a
la muntanya del Montbaig, amb dites sobre el lloc de Sant Ramon i un poema
sobre la construcció amb pedra seca.
Donem suport a les
entitats, institucions i grups que promouen les nostres festes i història
local, col·laborant-hi com a socis, mecenes, fent xerrades o mitjançant el
Premi «Recercans», creat conjuntament amb Òmnium
Viladecans, per premiar treballs de temàtica viladecanenca realitzats per
estudiants de batxillerat dels centres educatius del poble.
I, darrerament, estem
recuperant les construccions de pedra seca repartides per la zona de muntanya
del municipi. Ja portem restaurades cinc barraques de vinya i uns centenars de
metres lineals de marges; a més hem recuperat antics camins malmesos per l’abandonament
i els incendis que pateixen les nostres muntanyes.
Tot l’anterior ha estat
possible gràcies al suport dels nostres socis i sòcies, i als diferents membres
de les cinc Juntes, les anteriors i l’actual, de la nostra entitat. Des d’aquí
us convidem a formar part del nostre projecte que volem que sigui el de tota la
ciutadania de Viladecans.
Vicenç Castelló Solina
President
Grup Tres Torres
La proximitat de Sant Jordi
m’ha fet pensar en algunes curiositats de la indústria editorial que em semblen
fascinants i que voldria compartir amb vosaltres. Són aquestes:
L’objectiu del sector no és
vendre llibres
És vendre experiències. Ja
fa anys que els grans grups editors treballen per convertir el llibre en una
experiència col·leccionable i, si pot ser, col·lectiva: llibres pensats per
transmutar-se en sèries de televisió, llibres de lectura lleugera (també els de
500 pàgines ho poden ser), llibres escrits per guionistes (penseu en el fenomen
Carmen Mola), bestsellers i megasellers, sagues, ‘Què has de
llegir aquest estiu’, ‘Les millors deu novel·les històriques’, ‘Les cinc
lectures imprescindibles per a ser una bona feminista’. El que cerca la
indústria és vendre’ns experiències de consum ràpid i nosaltres, que tenim fam
d’acumular vivències i no perdre’ns res, ens deixem convèncer fàcilment.
La gran indústria del
llibre atempta deliberadament contra el medi ambient
El mercat editorial es
fonamenta sobre un model de gestió únic: el de les devolucions. Els grans grups
publiquen a l’engròs i inunden les taules de les llibreries de títols variats
tot i saber que no es vendran. Però tant se val, es tracta d’ocupar l’espai i
esperar que soni la flauta amb un parell de títols que els facin recuperar la
inversió. El problema és que tot el que no es ven, es retorna i es destrueix.
No importa el cost mediambiental de la producció de milions d’exemplars de
llibres, ni el de la seva distribució per carretera. Val a dir, però, que cada
vegada són més les petites editorials que aposten per l’ecoedició.
La indústria del llibre s’assembla a l’agroalimentària.
Sense entrar en les
peculiaritats dels contractes d’autors i autores, els beneficis del món
editorial es reparteixen més o menys així: per cada exemplar venut d’una
novel·la que costa 20 €, l’autor en rep 2 €, l’agent 1 €, l’editorial 4 €, la
distribuïdora 8 €, i la llibreria 5 €. De la mateixa manera que passa amb el
sector agroalimentari, el distribuïdor és qui més hi guanya.
La mala salut del sector, no
és tan dolenta
L’últim informe complet
publicat per la FGEE és de 2021 i diu que la facturació d’aquell any va
augmentar un 5,6% respecte a l’any anterior. El del llibre és, per tant, un
sector econòmic amb salut de ferro i molt estable, atractiu per a la inversió
estrangera.
El segon gènere editorial
més venut és el del llibre infantil i juvenil. És un mercat en expansió i
representa el coixí econòmic per a més d’una editorial. La literatura infantil
i juvenil apel·la directament a dos perfils de compradors compulsius: els pares
i mares que volen que els seus fills llegeixin, i els joves adolescents que
converteixen la lectura en una experiència grupal.
(Molt) grans, mitjanes i
petites editorials
Agafa una novel·la
qualsevol i mira el segell editorial. Alfaguara, Tusquets, Seix Barral. Busca
entre les dades de la primera pàgina a quin gran grup pertany. Ja t’ho avanço:
segurament el Grupo Planeta o Penguin Random House. Aquests dos gegants han fagocitat
la competència i han concentrat pràcticament tota la cadena de valor del
llibre: edició, impressió, distribució i, en el cas de Penguin, venda. Sabíeu
que la Casa del Llibre és seva?
Amb això, les editorials
mitjanes han perdut capacitat de maniobra, però per sort algunes com Siruela,
Salamandra o Acantilado continuen sent independents. Les petites, en canvi,
gràcies a la poca estructura que necessiten i a la gran passió dels qui s’hi
dediquen, han aconseguit fidelitzar autors i lectors i tirar endavant els seus
catàlegs.
L’”oasi” català
El sector del llibre a casa
nostra també gaudeix d’una salut excel·lent. Normal, si tenim en compte que
editorials com La Campana, Rosa dels Vents o La Magrana pertanyen a Penguin, i
el totpoderós grup Edicions 62 a Planeta. Però el que potser no sabíeu és que
quasi el 50% del sector del llibre en català es dedica al llibre de text.
Tot i els clarobscurs del
sector de l’edició, no tot és tan pervers com sembla. És cert que els gegants
empobreixen el mercat del llibre saturant-lo de propostes amb un enfocament
clarament comercial. Però també és cert que, tant Planeta com Penguin, han
respectat la identitat i la qualitat literària d’alguns dels segells que han
comprat, com ara Tusquets, Alfaguara o Lumen. I també Anagrama, que fa uns anys
va ser adquirida pel grup italià Feltrinelli.
Afortunadament, hi ha grans
espais de resistència ben organitzats enfront dels mandats del capitalisme
literari. Són més de set-centes les petites editorials, i algunes de mitjanes,
que s’han mantingut fermes i valentes en atrevir-se a publicar obres complexes
i de gran qualitat, noves veus i nous temes literaris. També són moltes les
llibreries que han obert (o reobert) en els últims anys, decidides a crear
espais amb identitat pròpia i a convertir-se en centres de cultura on han de
passar coses, al marge dels grans segells. I les biblioteques, és clar!, que ja
fa anys que van deixar de veure’s a si mateixes com a santuaris de la cultura,
per saber-se espais de vida comunitària entorn dels llibres i, per tant, una
font d’experiències.
Així, doncs, llarga vida a
la resistència i, sobretot, llarga vida per a nosaltres que tenim tantes
lectures pendents. Feliç Sant Jordi.
Vanessa Rodríguez
Entre aquests es troba la
urgent necessitat d'habitatge i la dificultat en el seu accés a Viladecans. Els
successius governs, tant de la Generalitat, com a nivell local, no han fet la
feina i ara ens trobem en una situació greu. És evident que la Llei d'Habitatge
que va establir el Parlament de Catalunya no ha funcionat i Viladecans s'ha
convertit en una de les primeres ciutats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona
on el preu de l'habitatge ha crescut més en els últims anys, fet que ha
provocat, moltes vegades, la impossibilitat d'accedir a un habitatge. En aquest
sentit, els joves són el grup que està patint les conseqüències de l'encariment
de l'habitatge, ja que, el lloguer ha sofert també un augment important. Per
això, promourem un parc d’habitatges per a joves. Hem reclamat una aposta
decidida per la construcció d'habitatge de protecció oficial que augmenti
l'oferta, i per tant, s'equipari a la demanda i sigui accessible a uns preus
assequibles. També, des de Ciutadans vam proposar la rebaixa de l'IBI per a
aquells propietaris particulars que tinguin habitatges buits i els incorporin
al mercat, tant de lloguer com de compra-venda. Pensant també en els més
vulnerables, Ciutadans hem reclamat insistentment, des de diferents àmbits
administratius i juntament amb entitats implicades, habitatge de protecció per
a persones amb necessitats especials que puguin tenir una inclusió real a la
societat, tal com porten anys reclamant les famílies de CAVIGA. Una demanda que
fins ara és desatesa pels governs locals de la comarca i de la
Generalitat.
He mencionat abans que hi
havia problemes que afrontàvem al principi del mandat municipal, i d'altres que
havien aparegut més tard. Doncs en aquest punt ens trobem actualment amb el
transport públic. Dels tres serveis pitjor valorats a Viladecans, els viladecanencs
es decanten per l'accés a l'habitatge, l'aparcament i el trànsit. Però, és que
dels 5 problemes més greus que identifiquen els veïns de Viladecans, el primer
és el transport públic. Els últims mesos, hem pogut patir a Viladecans les
decisions de l'equip de govern que ha anat arraconat el transport privat (falta
d'aparcament, canvi en els carrers de la ciutat, etc.) però que, per altra
banda, no ha invertit, ni millorat el transport públic. La imatge que recull
aquest malestar i la situació actual del transport públic a Viladecans i els
municipis del voltant és el servei d'autobusos interurbans. Ciutadans hem
reclamat que es faci complir el contracte de forma urgent i s'escolti els
treballadors d'Avanza. La situació que actualment pateixen molts viladecanencs,
que tenen en el seu dia a dia el transport públic com l'única forma de
mobilitat, no pot continuar així. Ciutadans recuperarem la línia 3 del Vilabús
i plantejarem una nova línia de microbús per als barris perifèrics de la ciutat
com l’Alba-rosa perquè els veïns i la gent gran puguin baixar al centre.
En aquestes properes
eleccions municipals, Ciutadans parlarem d'aquests i altres temes, ja que com a
veïns de Viladecans, creiem que existeixen greus mancances i problemes que ens
preocupen en el nostre dia a dia, i una alternativa municipalista que treballi
per resoldre's és possible.
El
primer pas per a fer les nostres ciutats més obertes i resilient és mirar-les
amb uns altres ulls i entendre-les com patrimoni de tots i totes.
L’espai
públic de la ciutat cuidadora ha de ser una alternativa al model neoliberal
basat en la dominació del cotxe, el turisme de masses i la gentrificació dels
nostres barris. Una mirada diferent que té com a eix vertebrador la igualtat
d’oportunitats i que busca trencar amb la ciutat com a espai hostil i frenètic,
per recuperar la ciutat com a espai de trobada, de convivència, de seguretat i
de suport mutu.
Per a
fer front a aquest repte de benestar col·lectiu, també cal abandonar el model
de cures basat en l’assistencialisme que estigmatitza i responsabilitza les
persones, per un model de serveis socials com a dret per a les persones i les
famílies, posant l’accent en el rescat social amb la cultura, l’esport, la
salut l’educació o el dret a l’habitatge.
Proposem
un nou model de serveis socials que va més enllà de la centralització a Can
Palmer. Incorporarem als Serveis Socials bàsics el Servei tècnic de suport, fins ara inexistent, amb un psicòleg,
pedagog, advocat i especialista laboral i implementarem un pla funcional per
optimitzar els recursos materials i humans que modernitzi l’atenció social i
permeti realitzar una atenció individual, grupal i comunitària de qualitat.
Garantirem
els serveis bàsics com llum, aigua i gas, així com els ajuts per a la
suficiència alimentària per a les famílies més vulnerables, potenciarem el paper de la taula
de necessitats bàsiques i de la gent gran.
Creiem
en un model de cures que promogui l’autonomia de les persones dependents,
impliqui l’entorn i la comunitat, per això cal dignificar i professionalitzar
el treball de les cures com un dret públic garantit. Promourem la formació
especialitzada i els projectes cooperatius de cures cap a la gent gran i
crearem un servei de “cangur “ per a les persones grans o dependents que
alliberi unes hores a la setmana a les famílies cuidadores. Lluitarem per a la
construcció d’un centre residencial, llars, residències i pisos tutelats en la zona
Delta del Llobregat per a persones amb diversitat funcional.
El
dret a l’habitatge és un dret fonamental recollit per la constitució. Tot i que
l’habitatge és competència de l’estat i la Generalitat, som lluny de poder fer
realitat aquest dret.
Els
ajuntaments vivim amb els veïns i veïnes el drama que suposa no tenir vivenda i hem de donar
resposta a aquesta emergència social.
Exigirem
una llei que garanteixi l’obligatorietat de construir habitatge públic en tots
els nous plans i dedicarem el 15% de les inversions (IFS) que s’obtinguin del
superàvit
pressupostari de l’any anterior a la construcció o rehabilitació o compra
d’habitatge. Dinamitzarem el mercat de lloguer, promourem ajudes a la
rehabilitació i els projectes d’habitatge
compartit. Lluitarem per la construcció d’habitatge dotacional per a persones
amb dependència a les parcel·les reservades per a aquest ús.
Els
carrers són l’espai públic on ens movem cada dia. No obstant això les voreres
són poc més d’una quarta part de la superfície total i la resta és ocupada pels
vehicles.
La
mobilitat és un problema a resoldre. Cal apostar per una mobilitat pública
segura i sostenible per tal de millorar la qualitat de l’aire a Viladecans i
per treballar a favor de l’equitat i la cohesió social per això: convertírem
els voreres en espais on poder caminar amb comoditat, pacificarem els carrers
per afavorir la relació interveïnal, la reducció de sorolls i reduir la
contaminació. Proposem l’ampliació del camí del mar fins la platja. Continuarem
pressionant perquè Viladecans sigui parada obligatòria per als trens i exigirem a l’AMB i
a l’empresa concessionària del transport públic Avanza, la immediata solució del conflicte del
transport a la nostra ciutat. Apostem perquè el servei públic de
transport al Baix Llobregat Sud, sigui assumit per TMB per tal de garantir els
nivells de qualitat de servei i les condicions laborals dels seus treballadors.
