Qualsevol persona sense saber gaire de vulcanologia li sona el nom de Pompeia i del volcà Vesuvi. La ciutat italiana, juntament amb d’altres pròximes a aquesta muntanya de foc, van ser testimonis d’una de les pitjors erupcions de la història. Amb un índex de explosivitat de nivell cinc, la nit del 24 d’agost del 79 abans de Crist Pompeia va quedar sepultada per un mantell de cendres.
En el món dels jocs de
taula qualsevol temàtica és benvinguda, o això sembla ser, encara que sigui una
mica desagradable. L’autor del conegut Carcassonne, Klaus-Jürgen Wrede,
ens va portar allà cap al 2004 el joc The Downfall of Pompeii, conegut
en espanyol com La noche que cayó Pompeya i traduït a aquest idioma per
l’editorial Maldito Games.
Si bé no va tenir tant
d’èxit com l’explotat Carcassonne, el joc dedicat a l’erupció
catastròfica del Vesuvi té
la seva gràcia, especialment pel fet de dividir-se les
seves partides en dues parts: una primera en què els jugadors
poblen amb gent la ciutat de Pompeia i una segona en què el volcà entra en erupció i, per tant, han de
treure-la del tauler tan ràpid com poden per posar-la fora de perill. La
partida la guanya precisament qui salva més gent. En cas d’empat entre alguns
jugadors, guanya qui menys persones tingui dins del volcà.
Més
endavant veureu
com es va ficant la gent dins del Vesuvi de
plàstic.
En el tauler els jugadors
trobaran un seguit d’edificis amb números i cercles en ells. La primera
fase del joc, la de poblar la ciutat amb gent, es juga amb les
anomenades Cartes de Pompeia. Cadascuna d’aquestes cartes està
directament relacionada amb un dels edificis numèrics del tauler. Els
jugadors, per torns, les van jugant de la seva mà i en van robant de noves de
la baralla corresponent que es forma durant la preparació de la partida. Jugar
una carta permet al jugador que la juga posar una persona en l’edifici
corresponent.
A més, a la baralla hi ha
dues cartes 79 a.C. Quan apareix la primera s’apliquen noves regles, com
la dels parents. Al posar una persona en un edifici que ja
estigui ocupat per altres, el joc permet afegir persones extres en un
sol torn en edificis del mateix color y en neutrals. Els neutrals
son aquells que no tenen número i solament poden ocupar-se mitjançant la regla
dels parents. També comencen a aparèixer les cartes de presagi,
les quals permeten ficar dins del volcà persones dels altres jugadors,
representant que fugen del terratrèmol que va haver-hi 16 anys abans de
l’erupció destructiva del Vesuvi. De fet, durant aquests 16 anys també
va haver-hi un fort augment de la població a Pompeia, que en el joc
s’aplica amb la regla dels parents.
Un cop dona senyals la
segona carta 79 a.C la mecànica del joc canvia totalment: el volcà entra
en erupció, es deixa de jugar amb les cartes de Pompeia i s’utilitzen
les llosetes de lava. Aquestes son la lava que anirà arrasant la
ciutat des de dins a través de sis punts d’inici que hi ha al tauler. En
la segona fase de la partida, els jugadors es dediquen a col·locar les llosetes
de lava pel tauler de joc, començant pels punts d’inici i
expandint-se des d’ells, cremant la gent que trobin al seu pas. La gent
cremada es fica dins del volcà de plàstic, també. Una miqueta bèstia tot plegat. Al mateix temps, els jugadors poden
anar movent les seves persones a través del tauler per fer-los sortir de
la ciutat a través d’una sortida. En el joc les llosetes de lava són la
caiguda de les cendres durant l’erupció. En la vida real es té per entès que la
lava no va ser precisament el que va causar la destrucció de la ciutat,
sinó que va ser la pluja de cendres, entre altres elements volcànics.
Com ja he indicat
anteriorment, potser The Downfall of Pompeii no té l’èxit que té Carcassonne,
però aquesta forma de jugar, al principi pacífica i després totalment
destructiva, fa que a la gent li agradi força un cop el proven.
Cristian Becerra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada