diumenge, 29 de setembre del 2013

La nostra generació jove de puntaires és guardonada

Novament Viladecans s’omple d’orgull en veure com una de les seves filles, la Natalia Muñoz, ha sigut premiada i escollida com la millor puntaire infantil en el concurs que  convoca i organitza l‘Associació Catalana de Puntaires. Ella ha sigut la guardonada per haver realitzat el millor “punt de llibre, per la diada de Sant Jordi 2013” a base de punta de coixí.
Les puntaires de Viladecans també ens sentim orgulloses d’aquest important premi, no solament perquè la Natalia ha après a fer puntes de coixí en un dels nostres grups de puntaires, sinó també perquè la dissenyadora del patró que la Natalia va fer i amb el qual va resultar guanyadora, és la Leonor Jódar,   responsable i professora  de puntaires a casa nostra. 
Aquest guardó ens ve a confirmar  que tenim a Viladecans una nova generació jove de puntaires  que  sens dubte ha de donar continuïtat a aquesta artesania i a la tradició de Puntaires de la Vall de Cans. Sense oblidar que l’ajut inestimable del nostre Ajuntament garanteix la recuperació de la punta negra o blonda del Baix Llobregat, que és patrimoni indiscutible de la  nostra ciutat.
Aquest tipus de certàmens o concursos infantils desperten a la nostra joventut afició per aquesta artesania i li donen un aire d’intemporalitat, a la vegada que els estimula a perseverar i mantenir una tradició tan nostra.
Tenim posada tota la confiança en aquesta joventut que  ens marca un futur esplendorós a la nostra vila per a la punta de coixí, que, juntament amb  aquest suport estimulant del nostre Ajuntament en la recuperació de la “punta negra o blonda del Baix Llobregat”, ens confirma no sols la continuïtat sinó que dia a dia  veurem com creix i s’amplia.
El taller per a la recuperació de la punta negra o blonda del Baix Llobregat  es fa a l’auditori Pablo Picasso els divendres a les 17h fins a les 20h, per més informació en el mateix auditori i/o preguntar per Maribel Lobelle o Carme Reguant.
Carme Reguant

divendres, 27 de setembre del 2013

Institut de Viladecans: Viatge a Londres




Ha estat un  curs molt particular, ja que d’entrada eren els únics alumnes de primer d’ESO de Viladecans que estaven  en barracons i començaven així una nova etapa educativa. Les famílies que vàrem optar per triar aquest nou institut ho teníem molt clar: un nou projecte, uns professionals triats per tirar endavant la feina, eren suficient garantia perquè els alumnes fessin el canvi de primària a secundària, pas difícil per a alguns si no troben un entorn favorable.
Acabat el curs, podem dir que totes les il·lusions que  posàrem en aquests professors les hem depassat amb escreix i com a colofó podíem dir que la cirereta final va ser aquest viatge a Londres, del 15 al 19 de juny d’aquest any, tan ben organitzat. Tot l’equip hi va col·laborar, direcció, dedicació plena, però els dos profes que els van acompanyar un deu de nota, fantàstics en tots els sentits.
El viatge va ser de caràcter cultural i va constituir una magnífica ocasió per practicar la llengua estudiada a classe, i tal com posen a la ressenya una ocasió per estrènyer vincles amb els companys i companyes vivint unes experiències que recordaran sempre.
Cada dia va tenir recorreguts de tot tipus, fent els desplaçaments majoritàriament amb transport públic.  Les fotos parlen elles soles.
Montse Pastor

dimecres, 25 de setembre del 2013

Crònica personal d’un èxit col·lectiu

Ens llevem i ens preparem amb tot el que cal per viure una experiència única, tots vestits de groc. Ens encaminem cap al punt de trobada dels viladecanencs i viladecanenques. Sé que som molta gent inscrita, però quan arribem i veig els centenars de persones somrients que omplen la nostra plaça de la Vila, sota un cel plujós, prenc consciència de la grandesa d’allò que estem fent.
Pugem als autocars i ens dirigim cap a Santa Margarida i els Monjos, on trobem activitats culturals, lavabos i zona de pícnic. Milers de persones en fan ús entre rialles, emocions i en família. A les quatre, amb puntualitat europea, ens desplacem amb calma al tram que ens pertoca, el 319.
Una mica de nervis envaeix els organitzadors voluntaris, no volen que el seu tram falli, i ens fan desplaçar per estirar els grups de gent. No cal estirar els braços, ens donem les mans de forma relaxada. Els que portem ràdio avisem que ja és el moment, els campanars del país marquen les 17.14h i la fita s’assoleix arreu del país amb escreix. Ho diuen per la ràdio, m’emociono. Una amiga m’ensenya una foto que el seu pare li envia de la imatge que mostren a la tele sobre plaça Catalunya. Un petit esclat d’eufòria ens envaeix a tots els observadors.
Sabem que estem fent història, potser no amb tanta èpica com els que es troben a plaça Catalunya o al batalló cultural que ha viatjat a l’Ebre. Som gent anònima, que ens hem desplaçat allà on ha calgut, perquè la Via Catalana hagi estat una cadena que ha unit el país de nord a sud, sense que faltés cap baula.
Tot és una festa, fem l’onada, amb els braços i amb tot el cos, endavant i endarrere. Saludem els avions que passen per sobre el nostre cap i cridem alegres “independència”. No volem trencar res, no volem dividir res. Volem sumar per fer un país millor, cridem al món amb un somriure als llavis que volem un futur millor per als nostres fills i filles, amb una il·lusió que ens desborda les mirades.
Ho hem aconseguit, el món ho ha vist, i tenim centenars de milers de fotos que negaran els patètics intents de menystenir un èxit col·lectiu absolut. Anem cap a casa comentant la jugada, però amb la necessitat imperiosa de veure el global de tot plegat, necessitem imatges per assimilar, per pair. Aquells que sempre hem estat independentistes ens sembla un somni formar part de la majoria, i volem assaborir des del sofà com el país ha sortit al carrer de forma massiva i festiva.
Reviso les xarxes socials. Llegeixo una piulada que diu: “Senyora al bus: has vist, hem deixat el tram impecable, ni un paper, ni un got de plàstic, aquest és #elpaísquevull #civisme #viacatalana” Un somriure se’m dibuixa a la cara, no me n’havia adonat, però nosaltres també, arreu. Civisme exemplar, a tots els nivells.
Veig el vídeo resum del programa especial de TV3. Arriba el moment definitiu, tota l’emoció del dia es concentra a l’estómac i ploro. Ploro d’orgull, d’emoció, d’il·lusió, de satisfacció. Miro els meus fills i sé que tindran un futur millor. Al vídeo surt el fill d’una amiga, i encara m’emociono més, és real, hem format part d’això i conec a molta gent que hi era, gent que no pensa com jo, però somia un futur similar.
Abans d’anar a dormir veig que en Jaume Muns penja una foto impressionant –il·lustra aquest escrit–, gairebé cinc-centes persones vestides de groc davant de la Torre Modolell preparades per fer història. Bona nit, el somni, però, ha estat abans de tancar els ulls.
Bàrbara Lligadas

dilluns, 23 de setembre del 2013

Un mercat de pagès a Viladecans

Som el que mengem. Conceptes com “slow food”, “slow cooking”, “km 0” o “producte de proximitat” estan guanyant popularitat en els darrers anys com a símptoma de la necessitat més o menys col·lectiva, compartida i –per a alguns– imperiosa d’alimentar-nos millor, d’una forma més responsable amb el medi ambient. Es tracta d’un moviment internacional que també ha arribat a casa nostra. Reivindica el gaudi dels aliments de temporada, elaborats o cultivats en espais propers i, per tant, amb molta menys petjada ambiental que altres productes de països llunyans que ens arriben a través de les xarxes de transport internacional. 
Els beneficis també tenen molt a veure amb la nostra salut (menys additius) i el nostre paladar que assaboreix amb plenitud, les papil·les gustatives es reactiven i potencien un cúmul de sensacions gairebé oblidades que generen més satisfacció (no és el mateix collir la fruita madurada a l’arbre que fer-ho quan encara és verda i emmagatzemar-la en neveres industrials). Recuperem l’olfacte en apropar-nos a la pell d’una llimona o d’un préssec i comprovem la diferència abismal que hi ha entre els aliments produïts a gran escala –lluents i perfectes per fora, però insípids per dins– i els de proximitat, amb alguna tara però d’un tast boníssim. 
Al nostre municipi tenim la sort i el privilegi de comptar amb el Parc Agrari del Baix Llobregat que nodreix de fruites i verdures bona part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En paraules del sociòleg agrari Andreu Peix, el parc ha estat un miracle que val la pena mantenir. I una bona manera de fer-ho és, sens dubte, potenciant i revolaritzant les seves collites. D’un temps ençà el consorci público-privat que gestiona aquest espai promou en col·laboració amb diversos ajuntaments i agricultors de la comarca “mercats de pagès” un dia a la setmana per oferir a la població els productes de la terra. La iniciativa ha arribat a Sant Boi de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, la Colònia Güell, Sant Joan Despí i el Prat de Llobregat (www.elcampacasa.com).
Seria un gran què poder afegir Viladecans a la llista. Escollir un espai emblemàtic i de pas com la Plaça de la Vila o la Plaça de l’Església per fer-hi un mercat de pagès setmanal. Estic convençut que ajudaria a dinamitzar el teixit comercial del casc antic (que prou falta fa), permetria una nova font d’ingressos als productors locals i facilitaria l’accés de la població a l’horta del Delta, un tresor a l’abast. Tot és qüestió de voluntat política. No només de centres comercials i Mercadones menja l’home. 
Josep Ginjaume

dissabte, 21 de setembre del 2013

Control, sumisión y machismo

“Tú eres la zorra más buenorra que hay en este lugar; han intentado domesticarte, pero eres un animal, está en tu naturaleza; te voy a dar algo lo suficientemente grande como para partirte el culo en dos; haz como si te doliese...”. Leía el otro día en La Vanguardia un artículo muy interesante sobre la provocación sexista en la música. Es la letra de “Burred Lines”, del cantante Robin Thicke. Una canción muy sonada este 2013 y que seguramente todos y todas hemos escuchado. No es una excepción. Podemos encontrar este tipo de letras con mensajes más o menos sutiles en muchísimas canciones, en diferentes idiomas y de muchas épocas diferentes. 
“Uno de cada tres quiere tocarte, déjate”. Es el eslogan de la última campaña publicitaria de Loterías y Apuestas del Estado. ¿Y la imagen del anuncio? Una mujer, arreglada y esperando. ¿Por qué si anuncias lotería “lo normal” es mostrar la imagen de una mujer sumisa? Agosto del 2013.
“No vamos a dar ningún bandazo. La ley de la interrupción voluntaria del embarazo (“ley del aborto”) será aprobada antes de que finalice octubre. Vamos a reparar la ruptura del consenso que suponía la aprobación de la anterior ley”.  El ministro de Justicia, Alberto Ruiz Gallardón, expresaba así que en los próximos meses las mujeres ya no podrán decidir sobre su propio cuerpo, hecho que suponía una “ruptura del consenso”… ¿Qué consenso? Septiembre del 2013.
Tres ejemplos: Música, televisión y política. El machismo impregna todas las esferas de nuestra vida y a partir de aquí empieza un cuestionamiento constante. La invulnerabilidad con la que pasan desapercibidos estos mensajes nos indigna a muchísimas mujeres, y hombres, por supuesto, pero a nosotras incluso la indignación se nos cuestiona simplemente por el hecho de ser mujer. Sutil, en la mayoría de ocasiones esto pasa muy sutilmente, ya que todos y todass hemos aprendido cuál es el discurso “correcto”.   
Podemos argumentar y contrargumentar con cifras, tratados internacionales, recordando la historia, hablando de otros países, más cifras, testimonios, estudios, consecuencias y un largo etcétera. Pero seguimos estando en constante cuestionamiento. Detrás de las reformas como la de la Ley de la interrupción voluntaria del embarazo hay una única raíz: control, sumisión y machismo.
Si me cuestionan y me hacen sentir culpable de mis propias decisiones, no se me permite desarrollarme como persona y como mujer, una voluntad exterior a mí decide qué es lo que tengo que hacer, me tratan como un ser menor de edad al que esa “voluntad exterior” le tiene que marcar los límites del bien y del mal. ¿Qué es lo que se espera de mi? Sumisión. ¿Y si me rebelo? Control. 
Todas las personas que creemos en un modelo social igualitario entre mujeres y hombres seguiremos trabajando por conseguir un aborto libre y gratuito fuera de dogmas. Seguiremos trabajando para tener las mismas garantías en el ejercicio de nuestros derechos sexuales y reproductivos. Seguiremos trabajando por la coeducación y la corresponsabilidad y un largo etcétera.  
Seguimos.
Verónica Arasil

dijous, 19 de setembre del 2013

Seamos realistas y hagamos lo imposible


“Seamos realistas y hagamos lo imposible” és un dels records que guardem del nostre viatget a les terres del Sud. Com a Trucaires de l’Agrupament Escolta i Guia Sant Joan volíem descobrir i viure de primera mà dos projectes ben diferents del que estem acostumats a veure.
En una de les activitats organitzades per l’Hort Urbà de Viladecans, vam conèixer un home que feia realitat el que pensava i ho transmetia amb emoció, Javier Ballesteros. Va ser allà on vam descobrir Somonte. Somonte neix fa més d’un any quan uns quants “jornaleros” membres del Sindicato Andaluz de Trabajadores decideix ocupar de forma permanent una finca de 400ha no cultivades que estava a punt de ser subhastada. Tot i la pressió que pateixen per part de la Guàrdia Civil, Somonte resisteix. Ho comprovem el primer dia quan la Guàrdia Civil apareix i fotografia les matrícules de tots els vehicles entre ells el de la nostra furgo de lloguer.
Ens acullen a casa seva, treballem amb ells el camp i cada dia aprenem més sobre aquesta realitat tan particular. Si algun dia us diuen d’ajudar-los a collir dues síndries, prepareu-vos, seran més de 100. Això sí, no trobareu síndries millors enlloc. 
Tan ràpid va ser el posar-se a treballar com passar a formar part d’aquella gran “família”.
Una altra peça fonamental a Somonte és Lola Álvarez, entregada a la causa com qui més. Ella ens explica una versió més íntima del projecte i ens permet sentir Somonte com una part de nosaltres. Descobrim un projecte que tira endavant gràcies a l’esforç i a la solidaritat.  Ella és qui ens posa en contacte amb Marinaleda, projecte pare de Somonte. 
Després d’una horeta de camí arribem a Marinaleda on ens rep, al despatx de l’alcalde, una de les “concejalas” del poble. Al fons una fotografia de l’Humoso i al costat la bandera espanyola republicana, sense oblidar el retrat del Che penjat de la paret. Amb  claredat i transparència ens explica la ocupació de l’Humoso, els inicis de Marinaleda, així com la lògica –però no tan evident en altres llocs– gestió d’aquest poble. Al·lucinem quan ens diu que “concejales” i “alcalde” fan aquesta funció en el seu temps lliure, sense cobrar i que els ciutadans participen en la presa de la gran majoria de decisions per Assemblea. Ens ensenyen els pressupostos participatius, ens expliquen com funciona la realització de les cases d’autoconstrucció. La bona gestió econòmica fa que estiguin a l’abast de tothom tots els serveis públics i la vivenda, per la qual tan sols es paga 15 euros al mes.
Agraïm molt el tracte que hem rebut, l’hospitalitat amb què ens han acollit i la claredat amb què ens han parlat. Deixem una part nostra important, el fulard del nostre agrupament i ells ja són part de nosaltres.
“Somonte un ejemplo pal mundo”. 
Trucaires de l’Agrupament Escolta i Guia Sant Joan

dimarts, 17 de setembre del 2013

Un Centre Històric buit?

Primer els Nou Rals, després el Forn del Mig, després Ca l’Hermínia… Tres botigues emblemàtiques del nostre Centre Històric estan tancades. Per motius diferents totes tres, però el fet és que han tancat, encara que diu que alguna potser tornarà a obrir… I amb aquestes tres, observem com aquest tancament de botigues en el nostre Centre Històric es va repetint ara aquí ara allà… També és cert, això sí, que hi ha qui s’anima i obre nous establiments, i tant de bo tinguin tot l’èxit del món. Però la sensació és que el Centre Històric se’ns està buidant.
Quan parlàvem d’aquests fets a la redacció de la revista, no podíem deixar de fer això que diu que no s’ha de fer mai, que és comparar-se amb el veí. Però nosaltres ho fèiem, i miràvem cap a Gavà, i ens agafava molta enveja davant el vigor comercial i cívic que manté el seu Centre Històric…   
En tot cas, i deixant de banda les comparacions, alguna cosa important ens està fallant a Viladecans. El nostre Centre Històric hauria de ser el primer aparador de la ciutat, la imatge de marca per a nosaltres mateixos i per als que ens vénen a veure. Hi tenim, a més, dos monuments esplèndids: la Torre del Baró, que fa prou goig, i la Torre Modolell, lamentablement deixada i en espera d’una rehabilitació urgent. I tenim una Plaça de la Vila que podria donar molt més de si (¿quan hi podrem veure, almenys, un plànol de la ciutat?). I entorn d’aquests elements, caldria teixir-hi aquesta xarxa comercial i cívica que l’omplís de vida.
No sabem si la nostra administració municipal s’ha plantejat aquesta revitalització del Centre Històric com una prioritat, i ha estudiat els perquès del seu progressiu buidament i què caldria fer per capgirar la tendència. Però, en tot cas, des d’aquí volem reclamar una actuació immediata, seriosa i eficaç en aquest sentit. No pot ser que a Viladecans tinguem un Centre Històric convertit en un desert!