dimecres, 15 d’octubre del 2008

Pensar la Festa Major


A l’editorial del darrer número de Punt de Trobada parlàvem de la necessitat d’estimular la creativitat col.lectiva per donar més consistència ciutadana a les nostres dues Festes Majors, perquè no siguin només uns dies amb un conjunt d’actes lúdics més o menys interessants però res més. I com que des d’aquestes pàgines volem col.laborar-hi, avui continuem parlant-ne.
No fa gaire que hem celebrat la Festa Major d’estiu. I si mirem de recordar quins moments de caire institucional, col.lectiu, ciutadà, hem tingut, veurem que només n’hi ha hagut un: el pregó. És l’únic moment en què es convoca tota la població per a participar en un acte representatiu de la ciutat. I el pregó s’acaba en cinc minuts, o com a màxim deu, i ja està. I després, els elegits per a la recepció continuen aquest acte institucional al Jardí de l’Ajuntament.
Realment, és molt pobre. Cada estiu, ens apareix per la televisió alguna notícia de com funcionen les Festes Majors més emblemàtiques de les ciutats mitjanes: a finals de juliol, les Santes de Mataró; a finals d’agost, Sant Fèlix de Vilafranca; a finals de setembre, Santa Tecla de Tarragona... I a totes hi ha actes que agrupen la ciutadania, i en els quals participen els seus representants, o sigui l’Ajuntament... A Viladecans, i dins les nostres possibilitats, no podríem pensar en alguna cosa així?
Per exemple: ¿no es podria donar més consistència al pregó? Ajudant els pregoners a preparar-lo una mica millor, intervenint també l’alcalde una mica més, acabant l’acte amb algun element festiu al mig de la plaça, com ara un ball dels gegants o l’actuació d’una colla castellera...
O per exemple també: ¿no es podria organitzar el diumenge al matí un “seguici cívic” com es fa a molts llocs, on hi intervingués tothom: gegants, capgrossos, diables, bestiari, grallers... i entitats que s’hi volguessin afegir d’alguna manera... i possibles convidats... i les autoritats...?
Per què no hi pensem? I per què no actuem?

Caviga: la inauguració




Caviga és un centre ocupacional per a persones amb disminució que funciona des de fa uns quatre anys amb seu a Viladecans, tot i acollir nois i noies de Castelldefels, Gavà, Begues i Sant Climent. El centre és a la zona de Can Calderon. Es va inaugurar amb el mínim equipament per a funcionar, però des del setembre passat compta amb un hortet i unes noves instal·lacions esportives i informàtiques. Per aquest motiu hem demanat a un petit grup d’usuaris del centre com han viscut ells aquesta millora. Especialment emotiva ha estat la inauguració d’una petita caseta de fusta, on es guarden les eines de l’hort, que ha estat donada per la família de Cristóbal Escobar, un noi que havia estat usuari del centre de Gavà “La Bòbila” i que no va arribar a entrar a Caviga perquè va morir abans. La seva família ha volgut així conservar la seva memòria en un entorn humà que per a ell va ser tan important.

El passat 23 de setembre del 2008 al Centre Ocupacional Caviga van venir els representants del ajuntaments de Castelldefels, Viladecans i Gavà, de l’empresa Metaldyne, de l’Obra Social “La Caixa”, de la Fundació Adecco, i del Consell Comarcal, a més del germà del Cristóbal Escobar Martorell, els quals van tenir la “culpa” que es portés a terme la inauguració.
Va ser un dia en el qual els nois i les noies del centre no solament van fer els cartells de les entitats amb alegria, sinó que amb immensa alegria... quina gran alegria! I aquells nois, fins que no va arribar el gran dia, van esperar amb ànsia. Amb un somriure a la boca i el pit encara ple d’alegria explicaven als seus amics el que va passar, ja que una inauguració no es fa cada dia. Però lo bonic que va passar era com els familiars veien els seus fills i filles, germans i germanes, etc. com se’ls posaven els ulls com taronges, semblaven il·luminats com si fos Nadal... no n’hi ha per menys!
Ara tenim un camp d’esports amb futbol, bàsquet, bitlles, petanca, i una taula de tennis taula. Tot això implica que al Centre Ocupacional Caviga es pugui fer esport. També tenim una zona enjardinada i bancs. A més a més comptem amb una nova sala d’informàtica més ben equipada que ens permetrà fer la revista a uns usuaris que estem molt agraïts amb la informàtica.
Cristóbal era un noi al qual només el coneixien molt pocs dels nois i noies que van estar a la Bòbila. El regal que ens va fer la seva família va ser la “caseta Cristòbal” i va ser un gran gest. Allà guardem els estris per cuidar el nou jardí i per conrear hortalisses i verdures al nou hort amb el que comptem. Tot el material esportiu, la gespa, l’hort, els bancs i la informàtica també són de Cristóbal. Aquests nois i noies s’ho mereixen i també Cristóbal, tot i que no pugui gaudir-ho amb nosaltres.
Gràcies a les entitats i persones que han fet possible aquesta gran inauguració.
Usuaris i usuàries del SOI (Servei Ocupacional d’Inserció) del Centre Ocupacional Caviga

Can Modolell, a l'estiu i d'amagat

No està bé. Ja sabem que és una pràctica habitual, però no està bé. Ho han fet a l’estiu, i d’amagat.
Com és prou conegut, ja fa anys que s’està parlant de la remodelació de la Torre Modolell i de la construcció d’un nou edifici al costat, per fer-ne una seu municipal àmplia i cèntrica. Se n’està parlant des de fa anys, però mai no s’ha explicat a la ciutadania, ni s’ha intentat saber l’opinió de la gent. I això que la casa palau de Can Modolell és, a hores d’ara, l’edifici més emblemàtic de la ciutat.
Primer es va fer un projecte impresentable, que posava tot l’interès en l’edifici nou i valorava molt poc la casa palau. Després, per sort, això es va reconsiderar i ara hi ha en marxa un projecte que rehabilita la casa palau amb molt bon criteri i la converteix en un edifici definitivament valuós. Però sense prou valentia, ni per part del govern municipal ni per part de l’arquitecte, com per arribar fins al final en el canvi de criteri: en el nou projecte no es respecten les escales i les arcades que duen al pati de les antigues escoles, tot i que són un element especialent vistós de tot el conjunt, i a més en formen part indestriable. Sembla que es reconstruiran en una alta banda del jardí, tanmateix...
Però el que jo volia destacar aquí, sobretot, és el mètode de decidir les coses. No està bé, ja ho he dit al començament. Tot el procés, amb els notables canvis que hi ha hagut, s’han fet sense dir-ne res, de manera que les coses s’han anat coneixent per mitjans més aviat atzarosos. I això ha culminat en el projecte final, ja executiu i per tant molt difícil de canviar. Per evitar-se problemes i qüestionaments, el govern municipal ha actuat de la manera més antiparticipativa. A finals de juliol la comissió de govern va aprovar el projecte, i a finals d’agost es va posar a informació pública, obrint el poreceptiu mes per presentar-hi al.legacions. O sigui que les coses es fan a l’estiu, en el temps en què més difícil és que la gent s’assabenti de les coses, i a més es fan sense fer-ne cap publicitat, evitant que la gent no sàpiga per tal que no hi pugui dir res.
¿Gosarà encara el govern municipal de Viladecans continuar dient que vol que entre tots decidim com volem que sigui la nostra ciutat?
Josep Lligadas Vendrell

Can Perol: venda directa de productes agraris ecològics i de proximitat


Producció ecològica, comerç local, consum responsable, comerç més just, producte de temporada… són conceptes que són molt presents a Can Perol, un projecte de cinc famílies pageses i una familia pastissera del Baix Llobregat. Des de Can Perol es vol comercialitzar, a través de la plana web www.camperol.cat, els productes agraris d’aquestes cinc famílies i d’altres pagesos i pageses de la comarca, directament a les famílies de les comarques de l’entorn metropolità.
El projecte té l’arrel en l’inici de les pràctiques agroecològiques per part de força pagesos del Baix Llobregat, que els permet produir, de forma més sostenible, producte fresc d’elevada qualitat. Assolit aquest punt, el que cal és evitar que l’esforç esmerçat per obtenir aquesta fruita i verdura es dilueixi en l’oceà immens d’un mercat central com Mercabarna, on conceptes com la presentació o la constància en el subministrament es valoren molt més que no el mètode productiu, la proximitat o el gust. Justament, aquests tres paràmetres són els que defineixen la qualitat dels productes de Can Perol, ja que es tracta sempre de productes amb un punt òptim de maduresa i acabats de collir, que no han recorregut més de 30 km. fins a arribar a casa, i que s’han produït sota el paraigua de l’agricultura ecològica.
Can Perol integra també la pastisseria Vila de Sant Vicenç dels Horts, una pastisseria tradicional que treballa de manera artesanal, que complementa l’oferta de productes de Can Perol amb productes de fleca i pastisseria artesans, alhora que permet disposar d’un obrador on donar una nova sortida a la fruita i verdura dels pagesos de la comarca en forma de melmelades i conserves.
El projecte arriba ja a més de 320 famílies repartides per diferents pobles i ciutats, i adults i infants aprenen a seguir el ritme de la terra a partir dels productes de Can Perol, fent més fort el vincle entre els consumidors i els cicles naturals.
Can Perol és un projecte de pagesos que persegueix obtenir un preu més just per les seves produccions, també per als consumidors, però també és una aposta per dinamitzar la producció ecològica a la comarca, apropar productors i consumidors, i col·laborar, en la mesura del possible, en la consolidació de l’espai agrari de Viladecans i del Baix Llobregat.
Marc Riera Minguet

El fantasma de Can Menut


Abans de parlar de fantasmades, situem l’àmbit d’acció:
Can Sala/Can Menut és un masia situada a la falda de la muntanya de Sant Ramon a Viladecans, amb orígens datats al segle XIII, que va ser declarada bé cultural d’interès local pel Ple de l’Ajuntament, el 28 de novembre de 2002, tant la masia com l’arbreda que la l’envolta, on destaquen un nombrós cultiu de ametllers centenaris d’una varietat única a Catalunya que ha anat desapareixent dels nostres conreus de secà, la varietat molar, declarats d’interès cultural i etnològic.
L’estat de conservació de la masia és “deplorable” i actualment hi ha una sentència judicial que obliga els propietaris a la rehabilitació de la casa. I segons sentencia el Parlament de Catalunya, l’Ajuntament de Viladecans té la competència per tramitar tot l’expedient sancionador i, si escau, sancio­nar els propietaris de la masia de Can Menut per incom­pliment dels deures de preservació i manteniment. Curiosament, l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, ha estat els últims anys diputat de cultura i patrimoni de la Diputació de Barcelona. Tot plegat fa pensar que no hi ha voluntat per preservar la masia, o és que hi ha algun fantasma que fa que ningú vulgui acostar-s’hi. Ara intentem destapar els fantasmes que hi ha darrera o dins la masia de Can Menut.
Els últims anys la propietat de la masia ha estat dels germans Joan i Josep Amat i Girbau. Aquest últim és catedràtic d’Arquitectura i Tecnologia de Computadors de la Universitat Politècnica de Catalunya, especialitzat en Robòtica, i des de el 1999 fins el 2007 va ser regidor d’urbanisme i medi ambient per CIU de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.
Josep Amat, com a regidor d’urbanisme, va ser definit com a controvertit per un seguit de circumstàncies, casuals o no, que han portat a pensar al PSC que entre CiU i el regidor Amat podria haver-hi alguna voluntat d’afavoriment.
De fet, segons va publicar el Diari de Girona el 5 de maig de 2005, “al municipi barceloní de Viladecans, el PSC ha denunciat interessos particulars de CiU per voler que l´Ajuntament de Viladecans pagui les obres d’una masia privada que també havia sigut d´Amat. El mateix Felip Puig, ex conseller d’obres públiques, va ser l’encarregat de reclamar que aquesta propietat es rehabilités, segons publicava el passat 29 d´abril de 2005, el rotariu El Far. Segons s’explica, es dóna la circumstància que Amat i el seu germà eren els propietaris de la masia Can Menut. Però la titularitat actual no està gaire clara. Amat va vendre la casa a una societat privada mercantil, però l’Ajuntament no va ser informat de l’operació i va iniciar un procés legal per adquirir-la.
A més, un jutjat ha fallat últimament, i després d´un seguit de recursos, a favor que l’actual propietari privat arrangi els desperfectes de la masia, que va ser declarada bé d’interès local pel consistori l’any 2002. I en aquest cas, torna a aparèixer Felip Puig. En una visita recent de l´exconseller al municipi barceloní, va acusar l´Ajuntament de no exercir el seu dret a manteniment. Aquest fet va motivar que el PSC acusés CiU d´«afavorir els interessos particulars d´un regidor de CiU», en voler que l’erari públic corri amb les despeses de les obres de rehabilitació d´una propietat privada, segons recollia el periòdic. «I més quan el propietari s´ha enriquit substancialment amb aquesta operació immobiliària», afegia el PSC.
En infinitats d’ocasions ja hem explicat que la masia la va comprar l’empresa Promocions Sant Ramon Viladecans S.L, que forma part del entramat d’empreses de la immobiliària Global Inversiones Europeas (GIE), que encara té penjat en la seva web un projecte urbanístic a la zona de Can Menut, Sector Residencial Sant Ramon, que és il·legal per ser en zona forestal. GIE és presidida per Paz Dorado, polèmic president de la Confederació d’Empresaris del Baix Llobregat, que encara té causes pendents als tribunals per presumpta apropiació indeguda de fons europeus del FORCEM.
Si aconseguim expulsar els fantasmes polítics i especulatius de la masia de Can Menut, algú ens podria explicar per què s’està deixant caure la masia? I si amb data 24 d’octubre de 2005, es va sol·licitar al departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la inclusió dels béns mobles de Can Menut, com a col·lecció, en el Catàleg de Patrimoni Cultural Català, en aplicació de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, sabeu on es troben actualment aquests elements patrimonials?
Ricard Caba i Calbet

Acerca de la enseñanza pública


Después de cuatro años de jubilada, rememoro mi vida profesional. Trabajé de maestra en escuela pública 38 años. Estuve 28 años en el colegio Àngela Roca de Viladecans y otros 10 años más en otros centros y localidades.
El trabajo de maestra es uno de los más bonitos que existen y me sentí realizada profesionalmente, a pesar de los problemas familiares y sociales que siempre están presentes en la escuela. Pero siempre tuvimos ilusión por el trabajo.
No quiero retroceder más allá del año 75, porque aquellos años sí que fueron difíciles en todos los aspectos.
Económicamente hubo muchos años difíciles para los maestros, que se fueron salvando poco a poco con nuestra lucha y el apoyo sindical.
La LOGSE supuso un gran avance para la enseñanza. Se contó con la opinión de los profesores antes de formalizarse la ley, y se contempló la especialidad de cada maestro. Fueron años de calidad.
Existía en estos años una buena colaboración de padres y APAS. Había por otra parte una gran independencia entre los profesores que obstaculizaba llegar a consensos, y que sigue existiendo, y que se puede perpetuar e incluso agravar si sigue adelante la LEC. Se ha avanzado bastante en la calidad de la enseñanza, pero hay problemas que se deben solucionar.
Aciertos en la actual enseñanza han sido, entre otros, la integración de nuevas tecnologías y la importancia que se da a la enseñanza de las lenguas, así como la enseñanza de la música.
Problemas importantes actuales son la poca colaboración de los padres en la escuela y la baja estima social hacia esta profesión. Es necesario que se trabaje la asignatura de Educación para la Ciudadanía como materia muy importante, quizás la que más.
Importante es que hubiera gratuidad de libros y material escolar, ya que la enseñanza pública debe ser totalmente gratuita.
Por otra parte no se entiende que aún haya escuelas concertadas, pagadas, claro está, con fondos públicos. Los padres que elijan escuelas privadas deberán pagar ellos la totalidad de los gastos a la escuela elegida.
Es necesario afrontar la calidad de la formación profesional, por su gran importancia.
Creo que se deberían revisar los medios adoptados para la integración y enseñanza de los hijos de inmigrantes.
Preocupa también que aún se sigan dando clases de cualquier religión. La escuela debe ser aconfesional.
Y como último punto acerca de la enseñanza actual, cabe decir que, a los profesores jubilados, nos preocupa que toda la experiencia acumulada en tantos años de trabajo, y los métodos contrastados como eficaces, no se recojan y se queden en el baúl de los recuerdos.
Esperemos que se vayan solucionando los problemas y que se vea que la enseñanza debe ser preocupación de todos, que se destinen más fondos, y que se ayude desde todos los ámbitos a la escuela pública, porque de su calidad depende el futuro de todos.
Sonsoles Gutiérrez

Y el bubisher alzó el vuelo

Dicen los saharauis que el bubisher es un pájaro portador de buenas nuevas, y por eso los niños que habitan aquella tierra difícil que ha sido maltratada por la historia y por el olvido anhelan ver –aunque sea fugazmente– sus coloridas plumas, que son heraldo de dicha para un pueblo que desde hace más de 20 años vive teniendo que elegir entre la tiranía del invasor o el desgarro del exilio.
Las arenas de Tinduf (Argelia), que tras la ocupación marroquí del Sahara Occidental acogieron los campos de refugiados saharauis por un tiempo que al principio se creyó sería corto, han sido testigos silenciosos del vergonzoso abandono al que el Gobierno de España (antigua metrópoli del Sahara) ha sometido a todo un Estado. Además, españoles y saharauis compartimos una lengua, el español, que convive en esa región de África con el hasanía. Por suerte la sociedad civil española ha sabido tender una mano a sus hermanos del continente vecino, y ese compromiso se manifiesta en los numerosos proyectos que distintas asociaciones de amigos el pueblo saharaui desarrollan a diario en las wilayas del exilio.
Hemos tenido la suerte de aportar nuestro pequeño granito de arena a un proyecto, nos hemos convertido, por unos minutos en ese pájaro de las buenas noticias. Hemos dado un gran paso al trasladar el castellano (en libros), patrimonio de todos y también de los saharuis a los campamentos por “correo postal”, a la escuela que hemos hecho en los campamentos.
La memoria es identidad, es cultura. No debemos perder nuestra memoria.
Un poema con alusión al bubisher dice: “A veces inesperado posa sobre los vientos de la jaima, a veces como un ágil anciano del desierto turbante blanco y Islam oscuro saluda ávido sobre los secos ramos de una acacia”.
Rosa Mercader

Primera trobada de Centres d'Estudis d'Eramprunyà

El proper dissabte dia 25 d’octubre tindrà lloc, a la biblioteca del Museu de Gavà (plaça de Dolors Clua 13-14), la primera trobada de Centres d’Estudis de les antigues poblacions de la baronia d’Eramprunyà, és a dir, Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans.
És una trobada per compartir els estudis que s’estan fent sobre temes del nostre patrimoni històric i cultural, i des de Viladecans hi participarem amb una ponència de Jaume Lligadas Vendrell, del Grup Tres Torres, sobre “La Torre Modolell, els valors patrimonials d’un edifici del segle XIX”.
La trobada és d’assistència lliure i gratuïta, de manera que hi és convidat tothom qui vulgui anar-hi. Començarà a les 10 del matí i acabarà a les 2 del migdia. Els qui vulguin podran quedar-se a dinar, per un preu aproximat de 35 €. Per dinar, però, cal inscriure’s prèviament al telèfon 649 721 866 (Montse) o al correu electrònic centre-destudis@terra.es.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

La llei de la dependència, un desastre


Servidora va viure amb il·lusió l’anunci d’aquesta llei, que prometia garantir per dret l’atenció a les persones que, per motius diversos, necessiten de l’ajut d’altres per tirar endavant en la seva vida quotidiana. Un sector de població que compta amb pocs recursos personals, sovint perquè no té accés al treball o perquè cobra pensions minses, o bé perquè no disposa de centres socials o sanitaris adequats, que solen ser cars tant per als seus usuaris com per a les administracions públiques. Un sector que tradicionalment és atès sobretot per les dones de la família, de vegades alternant aquesta feina amb una altra de remunerada fora de casa. Un sector en expansió, perquè cada cop vivim més anys i per tant la població ens anem envellint. Un sector atès per moltes persones que treballen en precari: empreses de treballadores familiars i d’auxiliars de la llar o de geriatria amb baixos sous i condicions més aviat dolentes, i treballadores estrangeres sense papers que fan la seva feina en domicilis particulars.
De fet, estic tenint l’oportunitat de seguir l’aplicació de la Llei a través de diversos canals. En primer lloc, com a familiar de tres persones amb dependència, després com a col·laboradora de la borsa de treball de Càritas, cosa que em posa en contacte amb moltes situacions de dependència, i en tercer com a excompanya de treballadores socials i familiars que són professionals del tema. I tot plegat em sembla un desastre.
En primer lloc, perquè està clar que qui va fer la llei desconeixia força la realitat social i l’abast de les situacions de dependència i d’aquí arrenca la primera sensació de desbordament. No hi ha prou personal per atendre tothom. Les diverses administracions públiques que hi intervenen no estan prou coordinades i incompleixen els criteris i els terminis que elles mateixes s’han marcat.
En segon lloc, perquè el bloqueig en l’aplicació de la llei impedeix a la pràctica als usuaris accedir a serveis que abans de la llei haurien estat disponibles. O almenys d’això es queixen molts professionals del camp de la salut.
En tercer lloc, perquè la llei crea expectatives sense dir amb quins recursos compten i en quines condicions s’hi pot accedir, de manera que pot resultar força frustrant per a molta gent. La llei es va aplicant sobre la marxa.
En quart lloc, perquè no disposa de prou recursos financers, i ja s’amenaça de retallar-los. ZP ha regalat 400 € a tots els contribuents que treballen i subvenciona l’activitat bancària que, per cert, no “socialitza” precisament els guanys. Però sembla que retallarà els pressupostos de la gent que compta amb menys recursos. Conec casos de persones amb ajuts aprovats des de fa més d’un any, que no els han cobrat.
En cinquè lloc, perquè no és realista quan pensa en la contractació de gent que faci la feina en domicilis particulars. Hi treballen un munt de persones estrangeres sense papers, que no poden constar com a persones contractades. Els ajuts previstos a la llei aleshores es redueixen sensiblement. El tàndem llei d’estrangeria - llei de dependència, fa que l’interessat rebi menys ajut del que li pertoca i va engruixint un conjunt de treballadores en precari, poc preparades i que no cotitzen a la Seguretat Social.
En sisè lloc, perquè em consta que moltes de les contractacions de treballadors socials, educadors i altres professionals es fan a base de subcontractacions i de contractacions a mitja jornada.
En fi, he de dir que els professionals diversos que he anat trobant en la meva gimkana particular amb la llei m’han atès molt correctament. Entenc que hi hagi problemes de massificació i d’organització. Però francament, si, a sobre, escanyen els pressupostos, haurem de denunciar el govern per incompliment de la llei, cosa que s’estan prenent per costum.
Mercè Solé

Ca n'Amat, Cal Ginestar, Cal Carcereny




Aquest estiu en vaig aficionar a anar-me’n, alguns vespres, a la Plaça de la Vila, a seure una estona al banc que hi ha al costat de Cal Ma, per la banda que mira cap a muntanya, o sigui cap al carrer Àngel Guimerà. Hi havia un ambient tranquil·líssim, a aquella hora ja no feia calor, i la perspectiva era realment molt maca. En primer terme, les dues torres, la del Baró i la Modolell, que formen un marc esplèndid. Al fons de tot, la palmera que tanca el carrer, il.luminada amb gust, darrera la qual s’alça la teulada de Ca l’Oriol, amb la porta de pedra i les rajoles de la imatge de Santa Eulàlia, i amb la gresca que s’endevinava de tota la gent que estava sopant a La Piccola. I entremig, aquesta peculiar giragonsa que fa el carrer, que s’estreny entre Cal Ginestar i Cal Carcereny per una banda i Ca n’Amat per l’altre.
Per mi, és un dels llocs més agradables de mirar que tenim aquí Viladecans. I és potser el que més manté la imatge de poble pagès que havíem estat, amb cases antigues i carrers torçats. Jo, evidentment, no enyoro gens el poble de pagès que érem fa anys: ara vivim molt millor i no hi caben enyorances més o menys romàntiques! Però sí que voldria que, quan caminem pels nostres carrers, puguem veure de tant en tant com eren en aquelles èpoques, perquè això ajuda a tenir personalitat ciutadana i a impedir que siguem una simple juxtaposició adotzenada de gent.
I això, en aquest cas, es traduiria en una cosa molt precisa: conservar i rehabilitar el conjunt que formen aquestes tres cases que esmento en el títol d’aquest article. A Ca n’Amat, pel que se sent a dir, aviat començarà la rehabilitació, i deixarem de veure aquelles reixes rovellades i aquella façana que sembla a punt de caure a trossos. Tant de bo sigui veritat. Però alhora que es vetlla per Ca n’Amat, cal vetllar també per l’altra banda del carrer. Cal Ginestar i Cal Carcereny són una joia històrica, i conserven restes molt antigues, a més de tenir un perfil especialment atractiu, i mantenir oberta una botiga plena d’encant, que no sabem quan durarà. Però, per exemple, Cal Carcereny té unes teulades que fan pena, i que no són precisament una bona garantia de conservació. Aquestes dues cases, que són propietat privada, mereixerien una especial atenció per part dels poders públics, per ajudar en la seva conservació i rehabilitació, i per assegurar que tinguin un futur digne per al gaudi de tots.
Josep Lligadas Vendrell

Xarxa de punts d'autoaprenentatge de català

El Servei Local de Català de Viladecans, la Fundació Ciutat de Viladecans, la Biblioteca de Viladecans i Can Calderon col·laboren en un projecte de difusió de recursos lingüístics en català anomenat Xarxa de Punts d’Autoaprenentatge.
La iniciativa consisteix a posar a la disposició dels alumnes dels cursos de català i de les persones que no poden assistir als cursos organitzats pel Servei Local de Català de Viladecans, una sèrie d’ordinadors ubicats en diversos centres de Viladecans amb connexió a Internet i recursos suficients dels nivells de català A, B i C.
Totes les persones que entenen el català però volen aprendre a parlar-lo poden anar a qualsevol d’aquests centres on se’ls proporcionarà un CD multimèdia anomenat Diàleg.
Diàleg multimèdia és un mètode d’ensenyament interactiu per a la llengua oral que proposa situacions bàsiques de la vida quotidiana. D’una manera dinàmica i divertida, introdueix l’alumne en l’aprenentatge de la llengua parlada seguint els continguts del programa oficial del nivell llindar.
Els centres d’autoaprenentatge també disposen d’un CD multimèdia d’autoprenentatge interactiu que conté mil activitats, models de textos i dictats, proves de detecció de nivell, models de proves oficials dels nivells B i C.
Els centres on es poden trobar aquests recursos lingüístics en català són:
Auditori Pablo Picasso
Alberg de Can Batllori
Casal Cívic d’Alba-rosa
Biblioteca de Viladecans
Aula Oberta de Can Calderon
Les persones que estiguin interessades a tenir més informació sobre aquest nou recurs poden posar-se en contacte amb el Servei Local de Català de Viladecans (tel. 93 659 33 28), amb la Fundació Ciutat de Viladecans (tel. 93 647 00 55), amb la Biblioteca de Viladecans (tel. 93 637 40 90) i amb Can Calderon (tel. 93 635 18 04).
Mònica Sendra

Peatones de la historia del Baix Llobregat (Testimonios y biografías)


Editat en dos volums l’any 2006 per l’Associació per a la memòria històrica i democràtica del Baix Llobregat

És un molt bon recull testimonial de personatges vinculats a la història obrera del Baix Llobregat. Uns parlen en primera persona, d’altres són entrevistats. D’alguns només es pot parlar en passat. Vides lluitadores en la clandestinitat i apassionades en la transició ens han marcat l’actual democràcia, els drets laborals de què gaudim i han construït una consciència col·lectiva que, amb tossuderia, intenta sobreviure a l’individualisme actual.

Es llegeix fàcilment i segur que hi acabareu trobant un munt de persones conegudes. Posats a trobar-hi una pega, les entrevistes s’han centrat en les persones que es veien, és a dir, els homes. De dones, n’hi ha poques... És un pas que tenim encara pendent...

Un viatge a l'Uzbekistan, Àsia Central i Istanbul



El viatge d’enguany no venia amb una gran càrrega d’il.lusió, el destí no era gaire conegut i les referències del que anàvem a veure escasses, per la qual cosa tots iniciàrem el recorregut amb una expectativa sostinguda.
L’entrada a Tashkent, capital de l’Uzbekistan, va ser caòtica per poder passar la duana, davant la passivitat de la policia del pais. Aquí ens esperava el que seria el nostre guia, Sadir, per acompanyar-nos la resta del viatge. Tashkent, capital de l’Uzbekistan, a 725 km. al sud-est del mar d’Aral, és la ciutat més moderna, dotada d’un metro espectacular imitant el de Moscou. El 1966 va ser semidestruïda per un gran terratrèmol. La seva població és de 1.986.000 habitants, i aquí vam visitar algunes madrasses del segle XVI.
A la tarda amb un vol domèstic vam volar a Khiva. Khiva està situada sobre el riu Amu Daria, conserva intactes moltes parts de la ciutat antiga que va ser la capital de la regió de Jorezm, i està considerada com la ciutat museu de l’arquitectura de Corasmia. Visitàrem tot el bo i millor de la ciutat i havent dinat sortirem amb autocar direcció Bukhara. Pel camí, el nostre guia ens va sorprendre amb una parada al bell mig del desert per visitar un petit poblat nòmada que viu de la cria de bens d’astracan. Vam passar una estoneta molt interessant amb aquelles persones que necessiten tan poc per viure.
Bukhara va ser una antiga colònia esdevinguda capital de l’imperi feudal de l’oasi en el segle VI. Bressol del filòsof i metge Avicenna, en gaudírem realment, veient aquells grans monuments decorats amb la típica rajola blava, catalogats com a patrimoni de la humanitat. La proposta d’un sopar en uns jardins d’una madrassa disfrutant d’un concert i balls típics de les regions va ser benvinguda i no ens va decebre. Ja se sap: la música, la dansa, els vestits, colors... ens va agradar.
De Bukhara vam anar a Samarcanda, parant a Sharkhrisabz, ciutat on va néixer Tamerlà, el gran guerrer de l’Edat Mitjana i continuador de l’obra de Genghis Khan. El nom d’aquesta ciutat vol dir “ciutat verda”. Aquí hi ha les restes d’un gran palau i la mesquita més sagrada de tota l’Àsia, utilitzada només un cop l’any. En els jardins del palau vam presenciar una munió de casaments acompanyats d’un seguici de músics, amics i familiars tots ben endiumenjats, colors, lluentors... una festa senzilla i feliç que transmetia alegria.
Arribàrem a Samarcanda, evocadora de les llegendes de “Les mil i una nits”. La plaça del Registan, joia de la ciutat visitada ja per l’explorador Marco Polo al segle XIII, amb les tres imponents madrasses, el mausoleu de Tamerlà, la necròpolis de Shají-zindà, l’observatori d’Uluzbek amb la mesquita de Bibi Jamin, esposa preferida de Tamerlà, i els seus grans mercats, fan de la ciutat una cruïlla de cultures com la persa, la grega, l’àrab, la mogol i la russa-soviètica digna de ser visitada.
Tot el que s’obre es tanca i el nostre botó per tancar el viatge va ser la visita llampec a Istanbul, on tots vam gaudir gratament de la cruïlla de mars i estrets vorejats de les mesquites més espectaculars del món, on ens consta que la policia de l’aeroport vetlla per les persones.
Un viatge és molt difícil de descriure’l ja que no tots el percebrem de la mateixa manera, aquestes ratlles sòn només unes pinzellades, però a hores d’ara una cosa és certa: els que ens vàrem atrevir a fer-lo, som doctes en madrasses, mezquites, mausoleus, rajoles, mercats... d’una manera general en la cultura d’aquest país.
Montse Pastor i Pujadó

Un llibre cristià, apte per a tots els públics

Vaig assistir a la presentació de Punt de Trobada i vaig tenir la sort de poder sentir a la Mercè Solé i la seva brillant defensa de combinacions no gens fàcils ni freqüents en aquests temps en què la desqualificació i el crit han substituït el debat de les coses i de les idees. Defensava, entre altres, coses tan poc populars com l’equilibri entre el pensament i l’acció, la saludable relació de la reivindicació i del rigor o el desig de fer coincidir la denúncia amb el respecte al contrari. Va ser un esplèndid text fundacional que segurament es mereix una atenció més pausada de la que va tenir en la plaça de Sant Joan, amb un auditori, dempeus o assegut, martiritzat per una invasió de petits insectes que baixaven dels arbres.
El plat estrella de l’acte va ser la presentació del llibre de Josep Lligadas, “La política dels cristians” premi Joan Maragall 2007, a càrrec de Salvador Milà, que ha estat regidor de Mataró i conseller de Medi Ambient per ICV-EUiA, veterà ex-psuquero i vell company d’amistat i d’idees de l’autor. Va ser una presentació original i aparentment contradictòria, però immensament interessant, al menys per a un servidor.
D’entrada l’exconseller Milà, es va confessar agnòstic, però va defensar l’autor i el llibre amb l’ardor d’un creient. Va ser una llarga intervenció on va trobar parentius en la defensa de la compassió cristiana de l’escriptor, compartir el dolor, pathos, amb la idea de la solidaritat de Rossana Rossanda del Partit Comunista Italià. Milà es va confessar com a persona amb formació religiosa –va ser escolanet, ens va xivar un ocellet tafaner- i va dir que el component moral que pot aportar la religió podria ajudar a les idees progressistes de canvi social.
La intervenció de Josep Lligadas, dirigit a un auditori divers, cristians practicants, progres descreguts de tota la vida i polítics en exercici, en una barreja probablement inèdita en una presentació literària, política i religiosa, va tenir un format sorprenent: la del sermó, en el sentit noble de la paraula. Va ser el discurs religiós d’un cristià dirigit als cristians. Un discurs militant –des de la militància progressista cristiana– sobre la figura de Crist i els camins que la seva vida –model de vida pels creients– obrien per la construcció d’un món més just i feliç. Aquesta professió de fe, orgullosa de fons però oberta de formes, sense cap concessió a l’alegre progressia, em va admirar, perquè vessava sinceritat i ajudava a entendre coincidències i dissidències.
Vaig comprar el llibre i l’he llegit. Recomano la seva lectura, perquè amb una prosa no gens guerrillera, senzilla, gairebé col·loquial, l’autor va posant càrregues de profunditat a la desnaturalització del missatge primigeni de l’evangeli, a l’apropiació d’un missatge de canvi present a les Escriptures, per transformar-lo en un missatge conservador de privilegis, estructures i costums socials. L’autor és més subtil en els arguments i les denúncies, però les fa. A mi, per això, m’ha agradat més un segon nivell de lectura, que l’he trobat gairebé autobiogràfic i és com a partir de la militància cristiana es pot construir, sense renegar dels orígens, un pensament d’esquerres. I com això requereix –el capítol sobre l’avortament– un esforç suplementari de comprensió davant la realitat contradictòria. Un tampoc no pot obviar una certa enveja per les certeses que dóna tenir un codi moral previ per abordar honradament la complexitat dels problemes.
No ser creient et dóna més llibertat de pensament, però et trobes amb una certa fragilitat de fons al moment de prendre decisions. I el que és cert –i Josep Lligadas ho denuncia amb la mateixa veu no gens guerrillera– és que la política està perdent en ares de l’eficàcia –el text parla del cas d’Iñaki de Juana Chaos– els referents ètics que li donin sentit. No estaria malament recomanar com a manual de capçalera dels polítics d’esquerra els apartats de Millorar la vida per tothom, els valors i el poder. És un excel·lent resum d’allò que sempre hauríem de fer i que no sempre fem. D’allò –i no és Jesús– en el que sempre hauríem de creure, i no sempre creiem.
José Luis Atienza

Agrupación de Pescadores Deportivos de Viladecans


La Agrupación se fundó en septiembre del año 1958 por unos amigos que trabajaban en Viladecans y decidieron hacer un concurso de Fiesta Mayor y en diciembre hicieron otro de Navidad con pesca y almuerzo en la playa. Este grupo de amigos estuvo formado por Antonio Morata, Antonio Pellicer, Ramón Lidón, Rafael Cubells, Antonio Fontdevila, Jaime Chaume, José Sentís y Juan Marieges, siendo el presidente más activo de la Agrupación Antonio Morata, secretario Antonio Fontdevila y tesorero Antonio Pellicer.
Después pasaron como presidentes Antonio Roselló, Diego García, Luis Bartolomé y el actual Antonio Suñer. Cabe destacar el gran trabajo realizado en esta Agrupación por el tesorero Antonio Pellicer que por su trabajo lo llevaba casi todo y después delegó a Luis Bartolomé que ha cesado de su cargo este año por motivos de enfermedad y esperamos su vuelta.
Esta Agrupación actualmente celebra al año unos 13 concursos siendo los más destacados en las fiestas de San Isidro, Fiesta Mayor, Ciudad de Viladecans en memoria de Diego García Uclés presidente fallecido, y el de Navidad. Los concursos son puntuables para celebrar en noviembre la entrega general de trofeos a la regularidad. Es destacable la gran colaboración del Ayuntamiento de Viladecans para poder organizar dichos eventos.
Destaca la gran aportación de pescadores de esta Agrupación en los campeonatos nacionales e internacionales, como Juan Luis Estevan, que participó en el Campeonato del Mundo en Brasil quedando quinto clasificado y campeón de Cataluña, o Andreu Saez junior que participó en el campeonato de Cataluña quedando campeón.
Para terminar, queremos agradecer la labor de este municipio para poder abrir las playas de Viladecans para poder bañarse y pescar. Y agradecemos a todos los socios por este 50 aniversario, porque de no ser por ellos no podríamos existir.
Pedimos a los pescadores de Viladecans y otras localidades que si desean pescar con nosotros pueden apuntarse para ser socios en el Casal Municipal de Asociaciones Pablo Picasso (Pasaje Sant Ramon, 2), todos los martes de las 20 a las 21 horas, y también llamando a los teléfonos 696480629 y 620182968.

M'agraden els meus veïns (Sant Boi. Part II)

La història de Sant Boi ha anat i anirà molt vinculada a la història de Catalunya per diferents motius. Tot i això si hi ha una persona, fet històric i dia del calendari que possi a Sant Boi a primera plana es el dia de la Diada Nacional.
El fet principal, i que anualment es conmemora, és la vinculació que tingué amb aquesta vila Rafael de Casanova. Qui fou conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona durant la Guerra de Successió espanyola va ser un dels principals defensors de la ciutat i de la causa catalano-aragonesa contra la imposició de Felip d’Anjou, el futur Felip V, com a monarca. Un cop Barcelona va patir l’assetjament final, l’11 de setembre de 1714, en el qual Rafael de Casanova va ser a primera línia de foc, el Conseller va refugiar-se a Sant Boi fins a rebre el perdó reial. Va tornar a exercir d’advocat fins a la seva mort l’any 1743.
La figura de Rafael de Casanova ha estat un símbol de lluita per les llibertats de Catalunya ja des del segle XIX, quan els membres de la Renaixença començaren a recuperar la memòria d’aquests fets i a enaltir el sentiment catalanista. Tot i això la gesta de l’onze de setembre fou suprimida durant el franquisme i no fou fins l’any 1976 que es recuperà. Aquest any Sant Boi aplegà una multitudinaria festa a favor de la llibertat, l’amnistia política i els drets de Catalunya.
Tot i l’èxit de la convocatòria, aquesta, en origen, no estava previst que fos a Sant Boi: es pretenia fer l’acte al parc de la Ciutadella, fortalesa aixecada per controlar el comportament dels barcelonins derrotats el 1714. La prohibició del governador civil de la ciutat per la dificultat de controlar la massiva presència de gent que s’havia previst va fer que els organitzadors es mobilitzessin per cercar una alternativa. La celebració a Sant Boi fou aconsellada per Josep Benet, per ser el lloc on descansen les despulles de Rafael de Casanova.
L’acte comptà amb la presència de polítics, intel.lectuals, i gent de tot tipus, i acabà amb el cant dels segadors dirigit per Oriol Martorell.
Sant Boi és, doncs, indubtablement, referent de la història de Catalunya, i per tant patrimoni de tots els catalans, o encara més, de totes les persones que arreu del món lluiten per la Llibertat, els Drets humans i la Democràcia.
Víctor J. Martínez

Jordi Vicente, propietari de la llibreria “Els Nou Rals”


Parlar, millor dit, enraonar amb en Jordi sempre recompensa, sempre en té alguna per explicar i compartir, fent de qualsevol moment una bona estona de conversa, enriquidora i distesa. D’aquí a poc més d’un any complirà 30 anys al capdavant dels Nous Rals, la Llibreria (així, en majúscula) de Viladecans i per celebrar-ho ja pensa en fer tot un reguitzell d’actes i activitats. Realment no n’hi ha per menys. Pel seu local hi han passat escriptors com en Ferran Torrent, en López Raimundo, en Carrillo, l’Ignasi Riera, la Isabel Clara-Simó, la Carme Riera, en Xirinachs o el poeta Miquel Martí i Pol. Amb en Vicente hem volgut repassar la seva trajectòria cívica i professional i, per tant, de passada hem analitzat el món cultural, associatiu i comercial de la ciutat. Amb la sinceritat i la seguretat dels qui tenen les idees clares, dels qui tenen poc a perdre i molt a guanyar.
- Com va començar l’aventura dels Nou Rals?
Jo vaig aterrar aquí l’any 79 des de Begues, buscava un local a Gavà per instal·lar una llibreria, però no va ser possible perquè uns nois treballadors de la Roca llibertaris estaven a punt d’obrir-ne una altra a Gavà. La meva idea, de seguida, va ser buscar un local al centre de Viladecans. Un cop aquí em van adreçar a uns coneguts, vàrem passejar per aquests quatre carrers del barri antic i vaig trobar un local al costat de l’Ajuntament, al carrer del Sol, que és on vàrem obrir la primera llibreria: el 27 de desembre de 1979.
- Què recordes d’aquells primers anys?
A la zona centre de Viladecans en aquells moments no hi havia cap llibreria, però quan vaig obrir al cap de dos mesos se’n va obrir una altra a 50 metres. Al principi no coneixia ningú, però tenia moltes ganes d’obrir un local. Vaig aterrar aquí arran també d’un llibre que havia llegit de l’historiador de Gavà Josep Soler i Vidal. De la seva obra “Plet de termes i pastures entre Gavà i Viladecans” vaig treure el nom de la llibreria, Els Nou Rals, que és el que pagaven el 1810 o 1820 els pagesos de la zona al senyor de la baronia per treballar les terres. Era en una zona situada cap a l’autovia de Castelldefels, tocant al càmping de les Filipines. Em va agradar pel que significava. Els Nou Rals fa sensació de poca cosa, però té un significat històric contundent, perquè fins i tot hi havia pagesos de la zona que se’n recordaven.
- I ara com et sents? Més de Viladecans o més de Begues?
Jo em sento molt viladecanenc perquè aquests últims 29 anys de la meva vida bàsicament de vuit del matí a deu del vespre els he passat a Viladecans i on m’he implicat culturalment i associativament ha sigut a Viladecans, independentment dels lligams que pugui tenir a Begues. On he desenvolupat en certa manera un treball cultural i social ha estat a Viladecans. A Begues hi visc, però hi descanso, ni políticament ni culturalment en aquests moments hi faig gran cosa.
- Com ha canviat Viladecans des de que hi vas arribar?
Viladecans ha crescut d’una manera estrepitosa en aquests 30 anys. Inicialment, degut a la meva activitat, vàrem creure oportú muntar els Consells Populars de Cultura Catalana, que en aquells moments tenien un embranzida arreu del país i va ser una manera de començar a crear un moviment associatiu nou, perquè aquí a Viladecans tenien molta força els sindicats, els partits obreristes, però a nivell cultural no hi havia res que recuperés la tradició catalana. Amb l’excusa d’aquests Consells vàrem començar a organitzar activitats, el Carnestoltes, la Festa de Sant Joan... infinitat de coses. I d’aquí van començar a sortir els Diables, els Gegants, del nucli estructural que ens reuníem al local que hi ha a sobre de la Bodegueta, que és un espai que ha tingut un moviment cultural durant molts anys.
- Sens dubte, un dels actius més importants de la ciutat és el seu teixit associatiu.
En aquests moments hi ha tota una sèrie d’entitats que han crescut i que s’han organitzat, per tant la feina inicial és correcta, però jo crec que a Viladecans segueix havent-hi un problema importantíssim i és que bona part del moviment associatiu sempre, a l’hora de la veritat, ha quedat molt deslligat de la política institucional o, més ben dit, de l’ajuda institucional. I crec que això no ha afavorit en res al creixement d’un moviment associatiu fortíssim, si més no, en un àmbit molt concret que podria ser el de la cultura pròpia, el de la catalanitat, el de la llengua i fins i tot et diria el de joventut, perquè han hagut de passar trenta anys perquè d’aquí a mig any inaugurin a Can Xic el que ha de ser el Casal de Joventut. Però estructura per un moviment jove no n’hi hagut fins ara, en una població tan jove com Viladecans que ha arrossegat sempre sectors importantíssims de gent molt jove. Fora de Can Batllori, on es van fer alguns intents però sempre controlats des del poder local, no s’ha deixat mai la possibilitat que els moviments associatius creixessin per si sols.
- Malgrat això, sembla que les entitats han crescut en nombre i importància...
Evidentment en un municipi en què ha governat una sola força política pràcticament en majoria des del moment en què va tornar la democràcia, sí que ha crescut el teixit associatiu, però sobretot controlat pel grup majoritari i, per tant, amb una dependència de la institució terrible i això ha possibilitat que molta gent que podíem tenir ideologies diferents i no coincidents amb la proposta majoritària, d’alguna manera hem anat quedant al marge. A mi com a llibreria també m’ha passat, fa 12 anys que pràcticament totes les activitats que promovem s’autofinancen. Entenc que som una iniciativa privada, però no deixa de ser del món de la cultura i tots sabem el que això significa. A Viladecans és un handicap difícil mantenir oberta una llibreria durant 30 anys. Fins i tot he rebut en certs moments crítiques importants pel fet que el Sant Jordi se celebra en un únic espai, en tot cas això no és problema meu, jo després de diversos anys d’haver fet propostes a l’Ajuntament i de fer provatures vaig decidir que el lloc on em reforçava i em sentia amb capacitat d’organitzar iniciatives era davant de la llibreria, en una zona de vianants i al centre de la ciutat que d’alguna manera havíem de reforçar.
- No hi ha molt poques llibreries a Viladecans?
No és un fet únic de Viladecans, la tradició al Baix Llobregat és una llibreria-papereria per població i poca cosa més. Tot el moviment estudiantil i universitari, al trencar els vincles amb l’institut, tota aquesta gent deu comprar a les llibreries importants de Barcelona, com també ens passa amb bona part de la clientela que podríem tenir, perquè si un 30 o un 40 per cent de la població es desplaça per motius laborals cada dia a la ciutat és normal que una part de les compres les faci allà.
- Sempre has demostrat una coherència amb uns ideals, amb una forma de pensar, que va més enllà d’uns interessos lucratius legítims que puguis tenir com a llibreter. És realment compatible?
Jo mai m’he amagat d’on estic posicionat, en el meu negoci sempre ha prevalgut més la part de projecte ideològic i cultural que no la part del negoci, potser això també m’ha tancat portes: encara tinc penjat un cartell contra el barri d’Oliveretes, el mocador del Dret a decidir... d’alguna manera tu mateix pel teu comportament o pel teu pensament ideològic et pots estar tancant portes al teu negoci. Fa 15 o 20 anys era molt valorat que les llibreries independents fossin militants, havien sortit de projectes polítics la majoria, però en aquests moments per molts companys meus de professió això és una absurditat de cara al negoci.
- Parlem doncs del teu perfil més botiguer. Com tenim el comerç al barri antic?
Al casc antic es va fer una remodelació a partir d’unes ajudes de la Unió Europea i després no hi ha hagut inversió de cap tipus, fins i tot des de la meva òptica crec que al consistori tampoc li ha interessat reforçar aquests quatre carrers al voltant de l’Ajuntament. Fa molts anys el debat que es produïa era que d’alguna manera des del poder local l’àmbit de centralitat es desplaçaria cap al Torrent Ballester, per tant no podríem parlar de centralitat en aquests carrers del voltant. Des del meu posicionament cultural i personal sempre he dit que el centre es pot desplaçar, però està clar que els quatre carrers que donen un sentit històric a Viladecans són aquests quatre carrers que queden al voltant de l’Ajuntament i que, d’alguna manera, una institució com l’Ajuntament hauria de tenir clar que aquests espais s’han de reforçar de la manera que sigui. No sé si ara que està a punt d’aprovar-se la planificació del nou Ajuntament i la nova edificació d’alguna manera tenen previst reforçar aquesta zona.
- A tot això hi hem d’afegir la propera obertura d’una nova àrea comercial i d’oci a Vilamarina, per si anéssim faltats de centres comercials a la comarca.
Està clar que l’aposta de l’Ajuntament per crear aquest nou espai al voltant de l’estació amb una àrea lúdica i de comerç tan forta era una aposta que tenia pendent, veient que la resta de poblacions del Baix Llobregat ja havien assolit els seus objectius de crear aquests macrocentres al voltant de les seves poblacions. A Viladecans li quedava encara, suposo, el regust de no haver-ho fet. Jo no hi hagués apostat, sincerament, i m’hauria fet un altre tipus de replantejament com, per exemple, reforçar el centre de la ciutat, si hem de créixer en zones de vianants, si hem de créixer en zones blaves o en zones d’aparcament pels ciutadans... reforçar molt més la diversitat del comerç de la ciutat. Jo he vist créixer Gavà i Viladecans i veig, a nivell estructural, molt més fort el teixit social, comercial i cultural del centre de Gavà. Més que no pas a Viladecans, que sempre ha quedat com una zona molt més disgregada, sense un plantejament clar de quin era el centre de ciutat que volíem. En aquests moments, amb la inauguració de Vilamarina a tocar i un comerç local majoritàriament d’un baix perfil no ens ajudarà gens l’obertura d’aquesta tercera “Illa Diagonal”. Veurem si aguantem, a part que s’inaugurarà en un moment de crisi absoluta i amb un comerç debilitat i la prova és que s’estan tancant botigues a dojo.
- Potser el problema de fons és que Viladecans no té un model clar de ciutat...
El model el té, perquè volien passar de poble a ciutat i ho han aconseguit. Si tenim les infraestructures adequades per viure-hi això ja no ho sé, no sé si serà viable, en tot cas el model el tenien clar i l’han imposat. La població està cohesionada, però el futur immediat hauria de passar per garantir una diversitat cultural i ideològica total, que es pensés molt més en refer-se socialment, culturalment, humanament... perquè en definitiva la sensació de viure en una ciutat semidormitori existeix. Ara fa cinc anys quan per equivocació o no equivocació em vaig presentar a les eleccions municipals (com a cap de llista d’Esquerra) hi havien gairebé 3.000 estudiants universitaris: una població amb un índex d’universitaris tan alt d’alguna manera hauria de veure una projecció fortíssima en el seu moviment social i si no existeix en el teixit local és perquè molts d’aquests universitaris troben el seu lleure fora de la ciutat.
- I a nivell cultural, estem millor?
Doncs amb la inversió que en un moment donat es va fer en aquest equipament semiprivat que és l’Àtrium es va perdre potencial per a projectes que estaven creixent i tenien molta força, com el Teatre al Carrer on s’han estancat els recursos i per a aquest tipus d’activitats molt més públiques. Fins i tot el festival Croma, tot ha quedat reduït a un perfil molt més baix. I en canvi veus un festival com l’Altaveu de Sant Boi i moltes dinàmiques de Gavà, que potser no hauran tingut el teatre aquest tan fantàstic, però que ja voldríem a Viladecans. Des de l’Ajuntament també s’han fet coses positives, l’aposta per l’Àtrium ha generat uns recursos que es podrien haver destinat als projectes culturals públics que no han pogut créixer. En tot cas l’aposta ha sigut l’Àtrium, però també s’ha de dir que l’aposta per la biblioteca i la previsió d’obrir-ne una altra realment és un esforç d’inversió important i una bona notícia, a la llibreria ho veiem molt positivament. No ho veiem com una competència, sinó com un foment de l’hàbit lector.
Josep Ginjaume