diumenge, 29 d’abril del 2012

De Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases



El mes passat, en aquesta pàgina, parlàvem de les causes de mort dels viladecanencs de fa 100 anys, tot comprovant la gran diferència que existeix amb l’actualitat pel que fa a les dades obtingudes. Doncs bé, en aquesta ocasió ens ha semblat interessant de comparar els noms i cognoms de fa 100 anys amb els noms i cognoms dels viladecanencs del segle XXI. Per fer-ho hem anat a consultar el llibre de batejos de l’Arxiu Parroquial, però ves per on el llibre que recull les inscripcions de finals del segle XIX fins a l’any 1917 no es troba a l’Arxiu (la causa d’aquesta absència la trobareu explicada a la pàgina 66 del llibre de Josep Lligadas Viladecans 1930-1980, La mirada d’Antònia Doñate). Per altra banda, com que la mitjana de naixements d’aquella època estava situada a l’entorn de trenta infants, ens ha semblat convenient recollir un trienni per tal de tenir un volum més gran d’inscripcions. Així doncs, consultarem els tres anys més propers a 1912 i dels quals disposem dades; aquests són el 1918, 1919 i 1920. Val a dir que al registre civil de Viladecans si que podríem trobar les dades de 1912, però en el nostre cas, com que tenim l’Arxiu Parroquial més a mà, farem la comparativa amb 94 anys de diferència en lloc de 100 que al cap i a la fi no serà gaire diferent. 
El trienni en questió, recull un total de 94 inscripcions, de les quals el 54% són nens i el 46% restant són nenes. D’aquest total de nens, trobem que el nom més posat és Josep seguit a molt poca distància de Joan, complint així amb la dita que encapçala aquest article. Seguit de Joan hi trobem Jaume i ja a més distància Baldiri, Antoni, Pere, Salvador i Francesc. Pel que fa als noms de nenes, en primer i segon lloc hi trobem els majoritaris Maria i Antònia, i a continuació a més distància hi trobem  Rosa, Teresa i Jacinta. 
Si comparem amb els noms actualment majoritaris a la nostra comarca (els podeu consultar a www.idescat.cat), trobem que Josep i Joan han estat completament bandejats per Marc i Àlex, i fins i tot han caigut molt per sota de Mohamed que ocupa el lloc número 30 dels noms més posats al Baix Llobregat. Pel que fa a les nenes, Laia i Lucía ocupen els primers llocs mentre que Maria el trobem en un destacat vuitè lloc. De la resta de noms femenins de fa 100 anys tampoc no en trobem cap rastre en els llistats actuals. 
Si avui han caigut pràcticament en desús els diminutius i formes familiars dels noms propis de persona, un segle enrere era precisament tot el contrari. Així doncs, a més a més de Josep a Viladecans també hi havia Pepet i Pepitu, però no pas Pep que vindria més tard. També Pere era acompanyat de Peret i Joan de Joanet i Juanitu (aquest darrer pronunciat a la catalana però amb jota castellana). Per altra banda, Antoni i Francesc mai no eren utilitzats en la seva forma normativa sinó que la forma utilitzada era la castellanitzada Antoniu i Fransiscu acompanyats, és clar, de les formes familiars Ton, Anton, Antonet, Cisco i Cisquet. 
Pel que fa als femenins, Maria i Antònia anaven acompanyats dels diminutius Marieta i Antonieta. Rosa i Teresa (pronunciat “Tresa”) també anaven acompanyats dels castellanitzats Russita i Tressita, com també dels diminutius Roseta, Teresina (pronunciat “Tresina”) i Tereseta (pronunciat “Treseta”). Val a dir però, que les Tressites i les Teresines celebren el sant en dies diferents, les primeres ho feien i ho fan per Santa Teresa de Jesús i les segones per Santa Teresa de Lisieux o de l’Infant Jesús. Per la seva banda, el nom Jacinta, mai no s’utilitzava tampoc en la seva forma normativa, sinó que les formes utilitzades eren les familiars Cinta i Cinteta.
Per acabar destacarem que els cognoms majoritaris, tot i que sense valor estadístic, d’aquests infants batejats a Viladecans en aquest trienni que ens ocupa, eren per ordre de major a menor: Vendrell, Bonich, Balletbò, Bassolas, Clavé, Pau, Borrull, Deu, Lligadas, Monmany, Pugès, Sala, Sanahuja i Térmens. Amb les grans onades migratòries del segle XX, aquests cognoms dels viladecanencs de fa 100 anys, es troben avui a molta distància dels aclaparadorament majoritaris García, López i Martínez.
Jaume Lligadas Vendrell

dissabte, 28 d’abril del 2012

Celestino Bravo, el barris de Ponent i el seu temple (i 3ª part)


L’any 1976 els territoris de ponent encara eren plens de grans descampats i poca terra asfaltada. Quan arrencà la segona gran vaga de la Roca d’aquell any, la policia nacional, esbravant la pressió acumulada pel farcit d’hores extres d’aquells dies, reprimí atonyinant de mala manera assemblees, concentracions i tota reunioneta a peu dret, al Poblado i els seus voltants, per mínima que fos. La  gent del barri reaccionà obstaculitzant, amb qualsevol cosa que s’assemblés a barricada, el pas dels estomacaires, en tant que el jovent mirava de fer-los fora a pedrades. Als policies, segurament, ningú no els havia explicat que entre els treballadors de Roca n’hi havia molts que jugaven o havien jugat a beisbol, que estaven en territori viladecanenc i que força d’aquella gent era capaç de, a cinquanta metres, posar una pedra on prèviament havia possat l’ull. I, mentre et llançaven una petita pedra en globus que et feia alçar el cap i mirar el cel durant quatre segons, en l’interval, entre el segon i el tercer, et venia llençat en recte un roc de més de cent grams que ni miraves ni veies venir. Per tant: topades més que fortes.
Aquella primera entrada, de policia al bat i veïnat enguantant-les, es perllongà durant quatre dies de mala baba. L’alcalde Parellada, fins i tot, demanà al governador civil la retirada de la força, per risc de sortir-ne, tots, més que mal parats; i és que la defensiva acabà aplegant més de dues-centes beines de fusell i pistola als descampats de batalla.
La Pilar i jo mateix, sortint amorosits del nostre pis al bloc Cardoner de Can Palmer, que preparàvem per fer-hi niu després del casori, a mitja tarda del segon dia vam haver de fer-ho espaordits i per cames esperant millor ocasió. Ens sobtaren, a tres metres de la cantonada, dos grisos d’orinal i visera al cap; l’un brandava un fusell pel canó, talment com si estigués al calaix de bateig i vol-gués fer un homerun a costa de les nostres costelles i l’altre esperava torn al cercle d’espera. Vull dir que, qui treia el nas i no es tancava a casa, tenia totes les de rebre un mal tanto perquè si. 
La segona vaga del 76, sentint-se encara a fàbrica els grinyols de la primera, començava violentament per raons de conveni. I, ben ràpidament derivava, com gairebé totes en aquells temps, a raons sociopolítiques i raons de dignitat. (Per parlar-ne, en una altra ocasió).
En Celestino, erra que erra, deuria pensar: si al meu ramat el volen mesell i mut, que la meva parròquia torni a ser recer, cleda i assemblea on fer-la petar. Així, acabada la bronca dels primers dies, el temple de Santa Maria de Sales tornava a obrir portes, sense filar prim, als perseguits per causa de la justícia. Novament, el temple esdevenia lloc de reunions i magatzem de la caixa de solidaritat i resistència, en aquest cas durant més de 90 dies. En un comunicat com a rector, mossèn Bravo deia: ...vivim en un món de pecat que no vol que la classe obrera sigui protagonista, a fi de poder mantenir els propis privilegis...
En exercici de la seva condició de capellà, mossèn Celestí ens casà a la Pilar i a mi, allà mateix, la vigilia de Nadal en plena treva i quan, encara, fer-ho només pel civil exigia legalment l’apostasia religiosa prèvia. Els del piquet de seguretat que custodiava els queviures emmagatzemats al cor foren els únics no-familiars presents a la ceremònia. És a dir, que en cap moment Santa Maria de Sales deixà, ni ha deixat de ser, el que era i és: temple acollidor i congregador de la gent dels barris de ponent.
Amb l’aprovació de la Constitució del 78, es resolgueren uns quants dels problemes relatius a la dignitat de les persones i la política. Mossèn Celestí pogué apartar-se, finalment, del focus que el feia protagonista del que ell mai hauria volgut, i dedicar-se a la seva feligresia en sentit estricte. Des de llavors, només en una ocasió hagué de cedir la capella de Santa Rosa per fer una assemblea de veïns per tractar el tema de l’asfaltat dels carrers de l’Alba-rosa, ja amb Joan Masgrau d’alcalde.
Mig normalitzada, doncs, la vida política al ponent de Viladecans, la inversemblant  desmobilització general, el gradual desencís polític a partir de la segona meitat de la dècada dels vuitanta, la reconversió industrial i la persistent crisi econòmica, obriren les portes a una inquietant nova inquilina que es passejava per qualsevol  descampat, solar i racó, com si fos casa seva: l’heroïna. Massa fills de la primera fornada de parroquians de Santa Maria quedaren mal enfilats al cavall i només el binomi beisbol-futbol aconseguia restar clientela i avergonyir la nimfòmana bagassa, fins  entrats els noranta. Però els problemes socials, com ara aquest, els veïnals i els sindicals ja eren cosa i responsabilitat d’altres institucions i deixaven de pivotar al voltant d’un home i un temple, com havien fet fins llavors, sense que això vulgui dir que al padre Celestino cap d’ells li fos estrany.
Els noranta, els més plàcids del rectorat del mossèn, foren els anys de les campanes. Pagats els vitralls, orientà l’eterna col·lecta envers els braços del campanar. Es tractava de posar les cireretes propies de qualsevol edifici religiós, anunciadores d’hora i convocants de rés, en un temps en què la desafecció parroquial començava a ser més que evident, i per tant els ingressos, malgrat que el nombre de gent als barris i la urbanització de l’entorn anava en augment. Les campanes posades el 1995, a més a més de demanar sonorament el retorn dels desafectes,  trencaven la imatge de “mantis religiosa”, santateresa o pregadéu, digueu-li com vulgueu, que alguns també s’entestaven en veure  representada en l’arquitectura buida del campanar.
A dia d’avui en Celestino Bravo Nieto, encara no devorat per aquella mantis, està per fer 84 anys. Continua vivint al setè pis de la mateixa escala de l’edifici Cardoner on jo havia viscut fins l’any 1983 i ell hi passà a viure, amb sa germana, l’any 1984. Ha hagut de passar, ja, unes setmanes a ca la Federica Montseny i n’ha sortit recolzant-se en un bastó. La congregació li va de baixa, com arreu, i això el preocupa. Les escasses vocacions sacerdotals no li permeten relleu ni descans, però aixó no el deu preocupar tant, perquè sense temps per perdre la fe, l’home està rematant la construcció d’uns grans i dignes locals parroquials per a catequesi i despatx, que ell mai ha tingut, i els fonaments d’una futura rectoria que mai tindrà.
Per la festa major d’hivern de fa tres anys, quan se li féu entrega d’una de les dues primeres medalles d’honor de la Ciutat de Viladecans, ell humilment deia: Creo no he defraudado a los que han puesto su confianza en mi que, al hacerme cauce de su bondad y generosidad, me han hecho acreedor de una de las primeras medallas de honor de Viladecans... A molta gent li semblarà que ja en té prou i està ben pagat... Deixeu-me dir que no. El meu parer és que, després de plegar, trigarem a tornar a tenir un viladecanenc amb semblant nivell de servei. Deixarà el llistó molt alt al seu substitut.  
Coberta la riera de Sant Llorenç, que ens era partió, Viladecans i Gavà són ara ciutats adossades, el nexe d’unió  de les quals és el conjunt de barris que ocupen els terrenys de les antigues masies de Can Pastera, Can Palmer, Can Batllori, Can Pere Trius, Can Sellarès, Can Tries, Can Preses, Can Guardiola, salvades de l’oblit  esdevenint noms de llocs o de carrers, via nomenclàtor. Alhora, el nexe d’unió del conjunt de barris és l’excel·lent temple purista de Santa Maria de Sales que mossèn Celestí llegarà a la seva congregació i a tots plegats i que tanta utilitat tingué, si més no, en els anys setanta.
Quan sigui l’hora de que en Celestí faci definitivament honor al seu nom, ¿qui es podrà oposar a tenir les seves restes descansant al peu dels mateixos murs de ciment armat del gran “Tobogan” que ell ens va aixecar?  
Andreu Comellas

divendres, 27 d’abril del 2012

Notes per a l’estudi de la repressió franquista a Viladecans


“Enterado” del general Franco de la pena capital imposada a Salvador Pérez Martin, 5 de juny de 1940.
Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero, Barcelona.

“En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La GUERRA HA TERMINADO (sic)”, aquest era el comunicat que des de Burgos, el divendres 1 d’abril de 1939, Año de la Victoria, emetia el general Franco i que des de Radio Nacional de España en Burgos, es radiaria la nit del mateix divendres, per a tot el territori espanyol, comunicant la victòria final i l’acabament de la guerra. A Catalunya el final de la guerra havia començat un any abans, amb la caiguda de Lleida l’abril de 1938. A Viladecans, les tropes marroquines comandades pel falangista general Yagüe entrarien el 25 de gener de 1939, pràcticament un mes després que les tropes franquistes engeguessin l’ofensiva final contra Catalunya, una vegada perduda –per la República– la batalla de l’Ebre. Per als viladecanencs i viladecanenques la guerra oficialment havia acabat.
Però no és cert que la guerra s’acabés l’1 d’abril de 1939. Els militars havien planificat un cop d’estat –que es va convertir en una guerra i en una revolució en aquells llocs on no varen tenir èxit–, amb l’objectiu d’eliminar el sistema democràtic, de llibertats, igualtat i progrés que la República implicava i anul·lar els partits polítics marxistes, d’esquerra, republicans i catalanistes així com el moviment obrer i sindical. La guerra era una fase d’aquesta programació. Després de la guerra venia la revenja i la repressió sobre la regió ocupada i conquistada que era Catalunya, com ja havia passat en altres zones d’Espanya, una vegada les tropes franquistes i escamots falangistes ocupaven pobles i ciutats. Franco no perdonava, el final de la guerra, evidentment, va ser una victòria, no pas una pau.
Per a tots aquells ciutadans i ciutadanes, implicats d’una manera o una altra amb el règim republicà, no calia haver estar militant de cap partit d’esquerra, simplement haver-los votat et feia còmplice de la barbarie roja i per tant sotmès a la implacable justícia militar que el règim va posar en marxa, a mesura que anava conquerint el territori espanyol. Aquells que no van voler o no van poder exiliar-se, o aquells que es van creure que Franco actuaria de manera pietosa, conforme a les seves creences religioses, patirien ells i els seus familiars la repressió, en forma de detencions, empresonaments, procediments sumaríssims sense garanties i assassinats legals emparats per l’estat militar. La justícia franquista havia pervertit el codi de justícia militar i aplicava el delicte d’auxili o rebel·lió militar a aquells que havien defensat la República, no només amb les armes, sinó simplement amb les paraules. Era el terror de l’estat contra una població atemorida, cansada, moralment deprimida i empobrida després de tres anys d’esforç bèl·lic.
A Viladecans les primeres detencions no s’esperarien al final oficial de la guerra. Tenim constància que 16 persones seran detingudes al llarg del mes de març, molt possiblement amb la connivència de la Falange local, tal i com va passar amb la detenció de Virgínia Amposta i Adolfo Casé. Aquests, el 20 de març van ser detinguts a Viladecans per un escamot falangista de Sant Vicenç dels Horts que els va traslladar a la seva prefectura on els van retenir durant tres dies abans de lliurar-los a la presó de dones de les Corts i la Model, respectivament. Al front de la Falange de Viladecans, constituïda oficialment a principis de març de 1939, hi havia el metge Vicente Ferro Estrade i com a delegat d’Informació i Investigació, Joan Miernau Domènech; delegació amb molt poder perquè era l’encarregada d’emetre tots els informes d’antecedents político-socials sobre els ciutadans de Viladecans a petició dels jutjats militars. Fins al desembre de 1939, 10 ciutadans més de la nostra vila serien detinguts i empresonats. Entre els detinguts hi havia membres de les diverses conselleries municipals que s’havien succeït al llarg de la República, però també directius o simples militants de partits polítics d’esquerra i de sindicats (ERC, PSUC, CNT-FAI, UGT) que s’havien distingit per fer propaganda disolvente del programa de la seva organització. Tots els veïns represaliats de Viladecans que fins a l’actualitat hem trobat són homes; només ens consta una dona, Virgínia Amposta, casada amb Adolfo Casé.
A partir de la recerca personal en l’Arxiu Municipal de Viladecans, comarcal del Baix Llobregat, a Sant Feliu de Llobregat, i del Tribunal Militar Territorial Tercero, de Barcelona, a data d’avui la repressió franquista a la nostra ciutat la podem comptabilitzar en 85 persones: sobre 35 de les quals sabem que es van demanar informe d’antecedents político-socials al Puesto de la Guardia Civil de Gavà i a l’alcaldia, i Falange de Viladecans i/o se’ls va incoar procediment sumaríssim; a 6 se les va detenir, i des de la presó militar de Sant Feliu de Llobregat se les va traslladar a la Model de Barcelona, sense que puguem precisar més dades i sobre 41 persones, sí que coneixem que van patir presó i que van ser condemnades a penes d’entre 12 i 30 anys, que amb les commutacions i beneficis penitenciaris en molts casos es quedarien en penes de 6 mesos a 6 anys de condemna efectiva, a excepció de Virgínia Amposta, Adolfo Casé i Salvador Martín que van ser assassinats en el Camp de la Bóta, a Barcelona, la matinada del 8 d’agost de 1939 els dos primers i el 6 de juny de 1940 el darrer. A banda d’aquestes penes capitals, la condemna més important, de 30 anys de reclusió major, va recaure en Josep Iturrioz Rebull, president local d’ERC –considerat per totes les fonts franquistes i falangistes locals com a principal instigador de la revolució a Viladecans–, que també va ser el que més temps va passar empresonat a la Model de Barcelona: 6 anys i 6 mesos. A aquesta activitat frenètica dels tribunals militars caldria afegir-hi les 69 persones que van passar pels camps de concentració de presoners de guerra i batallons de treballadors, entre 1939 i 1942, així com més d’un centenar d’homes que van ser depurats en les quintes militars compreses entre els 18 i 45 anys, molts d’ells obligats a fer novament el servei militar, a banda de les depuracions de professionals de l’educació, de l’administració o de la sanitat, d’entre altres activitats professionals. 
Xifres no gens menyspreables, per a un poble que l’any 1936 tenia 3.746 habitants i on durant la revolució i la guerra no va morir ningú com a conseqüència de la violència dels incontrolats i a on els morts (6), de veïns de Viladecans, atribuïts a aquesta violència revolucionaria es van produir fora del terme municipal. Van ser els casos dels germans gabrielistes Teófilo Marina Bonilla, Federico Selarie Laporte, Eliseo Serrano García i Daniel Villaverde Dueñas, assassinats entre 25 de juliol i el 10 de novembre de 1936, del guarda rural Juan Martínez Martínez, assassinat el 25 de juliol de 1936 i de l’activista catòlic i membre de la Falange Local, Jaume Abril Puig, assassinat el 3 d’abril de 1938. Fins i tot, en el cas dels assassinats dels germans gabrielistes, el cap local de Falange, Vicente Ferro, i Francesc Arnau, també falangista i membre de la primera Comissió Gestora Municipal, van reconèixer per escrit –els dies 19 i 20 de març de 1943 en el Consell de Guerra instruït contra Josep Iturrioz– que els dirigents locals, Josep Iturrioz com a dirigent d’ERC, i Marià Sanjuan, com a dirigent de la CNT, van fer el possible per salvar-los i facilitar-los el camí cap a Barcelona, on van poder amagar-se un temps. 
Si tenim en compte les 85 persones a les quals se’ls va investigar i en molts dels casos se’ls va obrir procediment sumaríssim, de les quals tres van ser assassinades, i les 69 persones que van passar pels camps de concentració de presoners i batallons de treball tenim un total de 154 ciutadans de Viladecans –un 4,1 % del total de la població– als quals se’ls va aplicar la justícia militar franquista. Creiem que és una xifra totalment desproporcionada a tenor del que va ser la república i la revolució a Viladecans i que vindria a corroborar la tesi del principi: el cop d’estat militar tenia l’objectiu d’eliminar físicament tots aquells ciutadans i ciutadanes amb els quals no es coincidia ideològicament per tornar a un sistema polític dominat per l’oligarquia, l’exèrcit i l’església catòlica i la repressió ferotge posterior a la guerra no era sinó el darrer esglaó d’aquest procés.
En propers números del Punt de Trobada publicarem un quadre amb tots els veïns de Viladecans –coneguts fins a l’actualitat– que van ser detinguts, traslladats 
inicialment a la presó militar de Sant Feliu de Llobregat, i posteriorment a la Model de Barcelona i dels quals l’Auditoria de Guerra de la 4a Regió Militar –Catalunya–, entre 1939 i 1942, va demanar informes político-socials i/o va incoar procediments sumaríssims (Consells de Guerra).
Manuel Luengo Carrasco

dijous, 26 d’abril del 2012

Capó reial (Plegadis falcinellus)


Es tracta d’un ocell de 55-65 centímetres de llarg i una envergadura de 88 a 105 centímetres. El seu plomatge és fosc, entre marronós i porpra amb reflexos d’una tonalitat verdosa a les ales. Varia entre l’hivern, l’estiu i el període nupcial. El bec és característicament llarg i recorbat. El seu hàbitat natural són les zones humides i càlides principalment litorals. El capó reial és l’ibis més estès sobre la superfície terrestre. S’alimenta principalment de peixos i granotes, tot i que la seva dieta pot incloure insectes i crustacis.
Font: Viquipèdia.
Eio Ramon

dimecres, 25 d’abril del 2012

Eurovegas marxa enrere


He escrit un conte de ciència ficció. Imagino el temps a l’inrevès, marxa enrere, i per tant també va a l’inrevés l’ordre en què passen les coses. Els morts ressusciten,  la gent es rejoveneix, els que arriben se’n van, i els que se’n van, arriben. Així podria ser Eurovegas marxa enrere. Marxa enrere on el que perd recupera els seus diners, i el que guanya perd.
No és cert que Eurovegas promogui la cobdícia,  de fet és el gran socialitzador l’any 2025. Està adaptat al Delta. Els dibuixets que donen voltes a les màquines escurabutxaques són cireres de  Sant Climent, galls del Prat, ànecs de Viladecans i espàrrecs de Gavà, sense oblidar el gran casino Gaudí Sands que té la forma de la cripta de la Colònia Güell.  El seu nom correcte  hauria de ser omplebutxaques, ja que cada cop que acostes la mà a la ranura et regalen un euro. De tant en tant ve un turista i deixa un munt de monedes en la gran boca inferior i les màquina les xucla cap amunt amb gran dringadissa i toca una melodia d’agraïment. Els generosos donants sempre deixen les monedes alegres i contents.  Quan després acosten la mà a la ranura i surt la moneda d’euro ja no somriuen. 
La ruleta també té emoció. Quan comença tot és com era al 2012. Ningú no té res. Tot ho té la banca.  El joc comença quan la banca ho reparteix tot entre els jugadors i  la bola comença a girar sola fins que l’atura el crupier. Les dues funcions bàsiques d’un crupier són repartir diners i aturar la ruleta. La banca paga en cada partida i les fitxes dels jugadors van pujant cada cop que s’atura la bola. Només pagues si encertes el número o el color. Com que és difícil, la banca gairebé sempre perd.  La ruleta i les escurabutxaques fan miracles marxa enrere amb els que arriben plorant, arruïnats i borratxos.  Els infeliços, a mida que van jugant  recuperen el somriure, guanyen fitxes i acaben la nit sobris i alegres. Tot millora al Delta Sands. Fins i tot els ludòpates es curen a mesura  que van jugant.
Tot seria perfecte, si no fos pels  escombriaires.  Escombren per estendre la brutícia  quan els carrers estan nets. Buiden bosses negres que treuen dels contenidors, que cada matinada són omplerts pels camions dels escombriaires. Hi ha crisi, perquè els hotels s’emporten les bosses d’escombraries dels containers i la  gent ho recull tot del terra per reciclar-ho. No només emboliquen els bocates amb els  papers del terra, sinó que es mengen els frankfurts mossegats de les papereres.
Després de la inauguració desapareix la gent i els obrers comencen a desmuntar les teulades i a omplir els camions. Les grues comencen a treure material dels gratacels i al final queden només els esquelets quadrats de columnes i terres de pòrtland com patíbuls gegants que fan petites les torres bessones de Vilamarina. Tot el camp és un clam de grues i estructures que han obligat a ampliar novament les pistes de l’aeroport i a aterrar pel mar.  A mida que avancen les obres, les estructures comencen a decréixer, a desaparèixer. Les grues vénen a ajudar, s’emporten el formigó del paviment, que s’ha tornat líquid, en grans formigoneres. I es torna a veure la terra al terra. Les excavadores, eternes aliades de l’ecologisme, van col·locant pans d’herba, de canyís, d’escarxofes, de cols, de bledes, d’alls, de carbassons, fins que el delta torna a ser un delta.
Desapareixen  les màquines, només queda el cartell que anuncia “Aquí es construirà Eurovegas” fins que un dia arriben els de la publicitat, arrenquen el cartell curosament i el guarden a la furgoneta. En el cartell queda un vell anunci d’una cadena d’electrodomèstics: “Jo no sóc tonto”. 
José Luis Atienza

El conflicto de la Peña Bética



La Peña Bética, una entitat ben coneguda per la seva múltiple activitat i per la seva actitud de col·laboració amb tothom, ens ha fet arribar la següent carta, que us transcrivim.

La gran familia de la Peña Bética de Gavá y Viladecans les informa de que actualmente nos ubicamos en la c/ Jaume Balmes de Viladecans, donde nos gustaría seguir durante mucho más tiempo, pero la realidad es otra muy distinta. No sabemos todavía cual será nuestro destino final.
Estamos inmersos en un urgente traslado, provocado por el Ayuntamiento de Viladecans y el propietario del edificio, ya que por intereses económicos tanto el Ayuntamiento como el propietario, contractualmente, no han llegado a un acuerdo. Con lo cual, la Peña Bética está sufriendo en estos momentos una situación de incomprensión, y se vé en medio de un conflicto que nunca originó ella.
Siendo una entidad de 27 años de antiguedad y afianzada culturalmente en Viladecans, formando parte de todos los actos y dinamizaciones culturales de esta ciudad, nos vemos en peligro, por que la solución que se nos ha planteado no es adecuada a nuestras necesidades, como entidad, en un espacio más reducido. Contamos con una escuela de más de 75 niños y niñas, coro rociero, guitarristas, escuela de dibujo y pintura, actividades que acogen el intercambio cultural y generacional,... y sobre todo una GRAN FAMÍLIA que acoge a tod@s sus soci@s con gran cariño. Damos un servicio con muy poca inversión, niñ@s y padres compartiendo espacio y afición, amig@s compartiendo mantel y cuchara, alegrías y preocupaciones... donde los niñ@s en lugar de ver la tele comparten colores y balones, bocadillos y xuxes ... Si alguien no conoce nuestra Peña Bética que nos vea en el facebook o página web y entenderá realmente cual es nuestra necesidad.
Necesitamos un espacio para compartir todas nuestras ilusiones.
Hemos pedido al Ayuntamiento que nos ayude y asesore en la búsqueda de otro lugar donde podamos estar y que se pueda adaptar a nuestras necesidades, ya que en el centro propuesto, nuestras actividades no podrían desarrollarse íntegramente Tampoco podríamos tener un espacio de reunión social donde compartir inquietudes entre todos los socios y socias, algo que se realiza diariamente (trato familiar) y se reduciría nuestro actual desarrollo. Hemos de velar porque la entidad no sufra deterioro y no sea el fin de la misma por culpa de un cambio que es inviable.
Agradecemos el apoyo que l@s ciudadan@s y entidades de Viladecans están  demostrando en estos días a nuestra peña. En ese sentido queremos comunicaros que si alguien de vosotr@s, tiene voluntad de acompañarnos en este largo y difícil camino para conseguir una solución más adecuada, le invitamos a nuestra gran família... a nuestra Peña.
SOLO BUSCAMOS UNA SOLUCIÓN Y ALTERNATIVA POSIBLE,  NECESITAMOS QUE NOS ESCUCHEN!
Les saludamos atentamente.
CCA PEÑA BÉTICA 
GAVÀ Y VILADECANS
Junta Directiva

dimarts, 24 d’abril del 2012

Una associació de pessebristes a Viladecans


Sí, senyor. Recent estrenada, a l’ombra del Centre Cultural Sant Joan, i amb ganes d’estendre entre nosaltres aquest art tan casolà i de tanta tradició. Ja anuncien un taller de pessebrisme per a després d’estiu. És una bona notícia... Ara només els falta que ells mateixos s’animin a explicar-nos què fan!

Els noms de les deodates de la Mare de Déu de Sales


Arran de la identificació de les pintures de l’ermita de la Mare de Déu de Sales, ha sortit als diaris una història ja coneguda però que així s’ha fet més popular: la història de la comunitat de “deodates” que es va establir a l’ermita entorn de l’any 1275 o una mica abans. 
Dit en general, un deodat o deodata 
–també anomenat “donat” o donata”– era una persona que es consagrava a Déu mitjançant la professió de vots temporals (és a dir, que no eren necessàriament per tota la vida) per viure en solitari o en comunitat una vida d’austeritat i pregària, i dedicar-se al servei d’una capella o santuari.
A Sales aquesta dedicació es concretava d’una manera específica: eren dones, i vivien en comunitat. I això els dóna unes característiques, i un interès, especials. Les comunitats de deodates, en efecte, estaven formades normalment per dones de la noblesa o de posició benestant, que optaven per viure en comunitat i consagrades a Déu, però sense sotmetre’s a les normes estrictes d’un orde religiós. De fet, en aquell món medieval en què les dones havien de viure sotmeses al marit o bé entrar en un convent, aquesta era una molt bona sortida per poder gaudir d’una vida més lliure del que era habitual. Havien de tenir, això sí, un esperit religiós suficientment sòlid, i, si venien de classe alta, capacitat per desprendre’s de certs luxes. Però el cas és que aquesta forma de vida va prosperar a diversos llocs del nostre entorn, igual com en altres països d’Europa.
A l’ermita de la Mare de Déu de Sales, doncs, s’hi va establir, durant uns seixanta anys, una petita comunitat de deodates. Sorprèn, trobar-se una comunitat de dones soles en un lloc tan desprotegit. Però el fet és que els documents parlen de com s’encarregaven amb dedicació i bon servei del culte de l’ermita, i com també administraven les terres i els béns que havien aportat com a dot o que havien rebut com a donatiu. 
L’experiència, però, va acabar, perquè era difícil de mantenir una illa d’una certa llibertat en aquells temps. Però en tot cas, val la pena recordar, i aquest és l’objectiu del present article, els noms d’algunes de les dones que van formar part de la comunitat en algun moment, recollits sobretot a partir de les recerques de Dolors Sanahuja. Són aquests: Ròmia Mira, Guillema Mira, Ròmia Pastaler, Gueraua de Queralt, Elisenda Moragues, Elisenda de Palau, Sibil·la Figueres, Sibil·la de Sala. Uns noms que són tot un honor en la nostra història ciutadana.
Josep Lligadas Vendrell

dilluns, 23 d’abril del 2012

Aprendre a cosir des de la solidaritat


És la proposta que ens fa l’Associació Viladecans pel Sahara. Es tracta d’un curs de costura “de supervivència”, és a dir aquelles tècniques bàsiques que ens permeten posar-nos a la mida una peça de roba, fer una vora, canviar una cremallera o aprendre a cosir a màquina. Especialment indicat per a les dones que, com jo, de petita, ens miràvem la costura per damunt l’espatlla i a qui ens ha costat reconèixer-li el valor que té i que suem quan hem de fer alguna cosa més enllà de cosir un botó. I, és clar, en general per a tot el gènere masculí, a qui, llevat d’honrosíssimes excepcions, bona falta els fa.
A part d’aprendre qüestions bàsiques per a l’economia familiar, col·laborareu amb el pobla saharià, ja que els diners obtinguts amb les inscripcions es destinaran a activitats solidàries. Mercè Solé
Per a més informació:
www.viladecanspelsahara.entitatsviladecans.org
Mercè Solçe

diumenge, 22 d’abril del 2012

Que plourà, avui?


Els amics del Punt de Trobada em demanen que presenti una mica el meu darrer llibre, titulat Que plourà, avui? Totes les claus per entendre el temps atmosfèric, que va sortir el passat més de març publicat per Publicacions de la Universitat de Barcelona, dins de la col·lecció Catàlisi. Ho faig amb molt de gust. 
«Que plourà, avui?» és, probablement, una de les preguntes que més s’han formulat els éssers humans des dels seus orígens. Malgrat que durant segles han intentat respondre-la observant diferents indicis, no sempre ha estat fàcil pronosticar el temps atmosfèric. Més enllà de ser una pregunta de cortesia, saber si plourà o no planteja un important repte científic, ja que d’aquesta previsió depèn l’activitat econòmica d’un ampli sector de la societat. 
Aquest llibre aporta alguns arguments per respondre la pregunta del títol. Per una banda, exposa els principals factors que regulen el clima i els efectes que la meteorologia té sobre els éssers vius, els ecosistemes i alguns àmbits tècnics, com l’aeronàutica; per l’altra, explica l’impacte que l’activitat humana produeix en l’atmosfera i les alteracions que hi tenen lloc per aquesta causa. He mirat d’escriure’l amb claredat i de forma divulgativa alhora que amb rigor científic, i crec que pot ser una bona eina per acostar-se al medi atmosfèric i conèixer fins a quin punt la meteorologia influeix en les nostres vides.
El llibre conté una pàgina web associada en la qual el lector pot descarregar-se els gràfics i el material que al llarg del llibre es va apuntant. Per aquells que vulgueu fer un tastet al llibre i veure les fotografies i il·lustracions el web és :
www.publicacions.ub.edu/liberweb/PlouraAvui
El dissabte 21 d’abril es farà la presentació a la llibreria Els Nou Rals, on a més a més farem alguns experiments per entendre la física de l’atmosfera. El dia de Sant Jordi també hi seré signant llibres amb d’altres autors locals. 
Jordi Mazon

dissabte, 21 d’abril del 2012

Acompanyar la mort, una assignatura pendent


Aquests darrers dos mesos hem viscut a casa la mort del meu sogre. Tenia 88 anys i, tot i patir un ampli repertori de malalties de diversa gravetat, mantenia una acceptable qualitat de vida. El fred i la grip A el van deixar en un estat d’extrema feblesa que finalitzà en la mort. Han estat dos mesos intensos, com us podeu imaginar, per l’impacte afectiu de la mort d’una persona estimada i per l’atenció i dedicació que necessitava.
He de dir que durant tot el procés hem estat en contacte amb molts professionals de la salut, tant de l’ambulatori com de l’hospital, alguns dels quals vorejaven l’excel·lència.  Dit això, però, aquest contacte m’ha permès observar algunes coses:

  1. Els serveis d’urgència estan col·lapsadíssims: box amb doble ocupació, passadissos plens. Cap seient per als familiars i ni un lloc per deixar un got d’aigua. I al costat d’això, el personal certament feia tot el que podia, però, ben segur, amb un gran estrès que un dia o altre els passarà factura i que no deu contribuir precisament a fer millor la seva feina.
  2. L’equipament de l’hospital potser està pensat per promoure la mútua cooperació i solidaritat entre els malalts i els familiars d’una mateixa habitació: no tots els llits tenen un seient ni tan sols una taula per dinar. En una habitació ens ho havíem d’anar passant els uns als altres. 
  3. La coordinació entre hospital i ambulatori, si més no en malalts terminals, no és prou bona. Si entres d’urgències a l’hospital i surts amb el missatge “no cal que torni perquè ja no hi podem fer res”, hauries d’anar a casa amb orientacions clares d’atenció al malalt. Ens hem trobat, també, que els diversos professionals no coincidien a l’hora d’enfocar el que calia fer, i això crea angoixa. Per moments vam estar atrapats en una mena de tirabuixó impossible de derivació mútua: de l’hospital a l’ambulatori i de l’ambulatori a l’hospital.
  4. El servei d’infermeria domiciliària, importantíssim en aquesta mena d’atenció, ens va comunicar que per les retallades els malalts crònics ja no tenen una professional de referència, sinó que el servei és rotatori. O sigui que pot ser que les cures les faci cada dia una persona diferent. 
  5. En un cert moment, ens vam interessar per revisar el grau de dependència concedit al malalt. Tots els treballadors socials consultats coincideixen que des de fa un parell de mesos qualsevol canvi o revisió de la situació d’una persona que cobra una prestació de la llei de la dependència comporta una aturada automàtica de la prestació, que es reprèn al cap d’uns quants mesos. Dit d’una altra manera, sembla que les persones en situació més vulnerable de Catalunya financen la Generalitat.

Amb tot això, està clar que les retallades tenen una clara repercussió en la qualitat de l’atenció tot  i que de moment el personal intenta fer-hi tot el possible. Però crec que a més d’això estaria bé comptar amb una unitat especialitzada de què disposen alguns hospitals i que facilita l’atenció a gent gran en situació propera a la mort. 
Crec que és millor que més aviat s’ajudi pacient i familiars a assumir la mort i tot el que significa, que no pas continuar amb la consigna d’una recuperació mèdica poc probable i molt medicalitzada. La mort, a certes edats, és un procés natural, que ha d’estar acompanyat i ben atès, amb cures pal·liatives per evitar patiments inútils, però que potser necessita d’uns recursos una mica diferents i de criteris mèdics també adaptats a aquesta situació, que evitin ingressos innecessaris i ajudin a una millor atenció familiar i professional en el domicili. 
És un suggeriment, que ve acompanyat d’un immens agraïment a tots els professionals de la salut que ens van fer costat en tot el procés.
Mercè Solé

divendres, 20 d’abril del 2012

Los iaioflautas



Somos la generación a la que le tocó luchar por tener una democracia y ciertos derechos como la salud, la enseñanza, el derecho a una vivienda, el derecho de asociación, tanto política como sindical o cualquier tipo de organización que necesitan los seres humanos para sentirse como tales. 
Los iaioflautas salimos a la calle, ocupamos lugares como bancos, centros empresariales y otros centros de poder para defender las conquistas sociales que nadie nos regaló. Estas, se ganaron a fuerza de luchas en las cuales muchos compañeros sufrieron cárcel, despidos, palizas y otros muchos se quedaron en el camino. 
Los iaioflautas nos solidarizamos con los miles de jóvenes que se llaman indignados y asumimos sus reivindicaciones. Nosotros también estamos indignados, estamos en contra de la sociedad que quiere imponernos formas de vida mucho más duras que las que tenemos hoy. Estamos en contra de la política de sumisión al poder económico, queremos que las generaciones futuras no sean esclavas o esclavos y tengan una vida digna. 
Manuel González


dijous, 19 d’abril del 2012

Castells per Sant Jordi



Enguany amb motiu de les Festes del Barri de Sant Jordi, i en honor a aquesta festa tant nostrada, gaudirem d’una actuació castellera a la Plaça Saint Herblain, el proper diumenge 22 d’abril entorn a les 13:15 hores del migdia. Comptarem amb la presència de les colles castelleres dels Castellers de Sant Feliu i els Tirallongues de Manresa, que seran els amfitrions en el que serà l’estrena de la Plaça Saint Herblain, com a nova plaça castellera.
Joan Sanchez Escamilla

dimecres, 18 d’abril del 2012

Per Sant Jordi, allibera un llibre!


Amb motiu de Sant Jordi, els Serveis Locals de Català de Castelldefels i de Viladecans organitzen la campanya Allibera un llibre i dóna-li un lector, que fomenta l’hàbit de la lectura a través de l’intercanvi d’un llibre usat que mereixi ser rellegit.
Tradicionalment, per Sant Jordi, es regala un llibre a la persona estimada. La iniciativa d’enguany pretén fer extensiva aquesta tradició a una persona anònima, oferint-li un llibre que ja hàgim llegit i que tinguem a casa. A canvi, tota persona que cedeixi un llibre podrà escollir el que més li agradi d’entre el fons que es generi. A banda, per consolidar la comunicació establerta entre el donant i el receptor de cada llibre, proposem que cada llibre contingui una nota per al relector.
La campanya, que desitja alliberar per Sant Jordi  les emocions i coneixement que els llibres emmagatzemen a les prestatgeries, té un funcionament ben senzill: cedeixes un llibre a un fons  i te n’endus el que més t’agradi per la Diada. Com més persones s’hi animin més oferta tindràs per escollir.

Què cal fer per participar-hi?
Del 10 al 19 d’abril cedeix el teu llibre* al SLC de Viladecans (de dilluns a divendres de 9 a 15 h) o al SLC de Castelldefels (de dilluns a divendres  9.30 a 13 h). Et donarem un val que podràs bescanviar per un altre llibre. T’agrairem que quan facis la donació deixis una nota per al següent lector.
El dia 20 d’abril publicarem a www.cpnl.cat/xarxa/cnleramprunya els llibres que s’hagin alliberat i els comerços on es podran recollir.
La Diada de Sant Jordi entrega el val i recull el llibre que vulguis a l’establiment col·laborador on estigui dipositat dins del seu horari comercial.
* Es poden cedir llibres en català (de narrativa, poesia o teatre) que estiguin en bon estat i que l’edició tingui com a màxim 10 anys.
Un llibre reneix en cedir-lo i reviu en llegir-lo. Anima-t’hi!
Isaac Martínez i Espinal



dilluns, 16 d’abril del 2012

Eurovegas, la ciutat sobre la sorra


En el moment d’escriure aquestes ratlles, no sabem encara quin serà l’emplaçament d’aquesta mena de parc temàtic per a adults, basat en el joc, i vinculat a la prostitució, a la droga i al consum desaforat, que es diu Eurovegas i que recorda ben bé aquella òpera de Bertold Brecht, amb música de Kurt Weill, que es deia Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny. Però sigui quina sigui la decisió, s’han posat ja en evidència dues qüestions importants:
1. Els valors econòmics, socials i polítics que han portat a la crisi (l’especulació financera, la construcció desvinculada a la necessitat real d’habitatge, el desequilibri territorial, la dependència d’altri, la immediatesa del guany,  la desregulació del capital, la progressiva desigualtat social) continuen sent el punt de referència dels qui governen en contra de tota sensatesa. 
2. Un projecte d’aquestes dimensions, que afecta l’entorn immediat de la zona més poblada de Catalunya, i que inclou modificacions legals discriminatòries i inconstitucionals,  es planifica i es negocia  al marge de la població que se’n veurà afectada, deslegitimant així el sistema democràtic, un sistema que es troba en el punt més baix de participació real i de prestigi des de la transició. 
Molta gent viu amb angoixa l’atur i la precarietat econòmica. La reforma laboral i la retallada dels serveis públics estan destruint molts llocs de treball, amb el vist-i-plau d’uns governs europeus que continuen emmirallats amb el lliure mercat com a déu salvador de l’economia dels més forts. Però Eurovegas es vol construir sobre la sorra del delta, i sobre la sorra de la precarietat i de la dependència d’un personatge tan tèrbol com Sheldon Adelson. 
Des del Punt de Trobada apostem per l’economia solidària (de servei a les persones, basada en la redistribució i en la solidaritat, també entre pobles). Per aquests motius, i per uns quants més, la nostra publicació s’ha adherit al manifest elaborat per  la Plataforma Aturem Eurovegas.

diumenge, 1 d’abril del 2012

De què morien els viladecanencs ara fa cent anys?


El fet que el rector de Viladecans d’ara fa cent anys, mossèn Andreu Samaranch, optés per anotar en el llibre d’òbits la causa de la mort dels viladecanencs, ens ha fet pensar que seria interessant d’explicar quines eren aquestes causes, així com altres dades que es deriven d’aquestes anotacions.
Aixi doncs, trobem que en el trienni que va de 1910 fins a 1912 hi ha un total de 73 anotacions, és a dir, que en aquest període van morir 73 persones d’un total d’un miler i escaig d’habitants que Viladecans comptava en aquells anys. D’aquestes 73 defuncions, n’hi ha 9 en les quals no hi consta la causa de la mort o bé l’escriptura ofereix dificultats d’interpretació. De les 64 restants, amb l’assessorament de la metgessa Irene Esteban a qui li agraïm la seva col·laboració, les hem agrupat per blocs amb el següent resultat:
De les 64 persones, un total de 19 van morir per infecció pulmonar, 4 d’elles a causa de la tuberculosi, la resta van ser bronquitis, pulmonia o pneumònia. Així doncs, mentre que la primera causa de mort dels viladecanencs de fa cent anys eren les infeccions pulmonars, ens trobem que la segona causa més freqüuent la determina 13 atacs de feridura, que així és com s’anomenava el vessament cerebral i l’embòlia. En tercer lloc se situen les patologies gastrointestinals amb 7 morts, dos d’ells a conseqüència del tifus, després vénen les patologies cardíaques amb 5 casos i tot seguit les malalties neurològiques amb 4 casos, 1 d’ells per meningitis. A continuació vénen 3 nounats morts a causa d’un part prematur, 3 morts per vellesa i les insuficiències renals amb 2 casos. A partir d’aquí ens trobem amb un mort per grip, un altre de cirrosi, també un per malaltia vascular, i un altre mort d’accident per arma de foc. 
És destacable que del càncer, una de les principals causes de mort actuals, només se’n va registrar un cas en el trienni de 1910 a 1912. És també destacable la mort del nen Antoni Lligadas Salabert d’1 any d’edat, víctima del paludisme o malària, malaltia que fins a finals del segle XIX havia castigat fortament tota la població del delta i que en aquell trienni es trobava ja en clar retrocés. 
La llista la tanquem amb un home que va morir a mitjans de 1911 i que segons consta en el llibre d’òbits el decés va ser causat per un accidente en la construcción del convento. El Convent era el nom amb què es coneixia l’edifici de l’actual col·legi de la Sagrada Família al carrer de l’Estrella, nom que va rebre no pas per la semblança de l’edifici a un convent, com així ho havíem pensat molts, sino pel fet que els viladecanencs sabien que el destí de la construcció, encara en fase molt inicial en el moment de la mort de l’operari, era el d’acollir en el futur una comunitat religiosa. 
Per altra banda, si agafem les edats del difunts, les sumem totes i el resultat el dividim per les 73 inscripcions que hi ha, obtenim la mitjana d’edat de defunció d’aquest trienni que és de 40,5 anys. Aquesta dada s’aproximaria força a la de l’esperança de vida, però no s’han de confondre els dos conceptes: l’esperança de vida es calcula de forma diferent i per obtenir-la ens faria falta molta més informació. En aquest sentit sí que podem dir, a tall d’informació, que a Espanya a l’any 1910 l’esperança de vida en néixer era de 41,73 anys; avui, sortosament, aquesta xifra s’ha elevat fins els 82 anys.
Pel que fa als infants, en aquest període en van morir 19, dels quals 7 son de menys de dues setmanes d’edat, la resta van dels 3 mesos fins els 12 anys. Pel que fa als adults, les edats de defunció en aquest trieni que ens ocupa, va des d’una noia que va morir als 16 anys fins a la longeva Eulàlia Vidal Pahissa que va morir a l’edat de 91 anys.
Jaume Lligadas Vendrell