Dos dies per recordar que el cos té veu

Hi ha dies que passen desapercebuts, i d’altres que arriben amb un missatge que val la pena escoltar. El 6 i el 7 d’abril en són un bon exemple: el Dia Mundial de l’Activitat Física i el Dia Mundial de la Salut. Dos dies consecutius. Dos tocs d’atenció. O, potser, dues oportunitats per reconnectar amb nosaltres mateixos.

El cos parla. Ho fa quan ens demana descans, quan ens avisa amb una punxada, o quan ens regala aquella sensació de benestar després de moure’ns. Però enmig de pantalles, presses i rutines automatitzades, hem après a silenciar-lo. Ens movem menys del que necessitem i vivim més ràpid del que ens convé.

I si aquests dies fossin una mena de RESET?

No es tracta de fer grans promeses ni de començar una vida nova de cop. Es tracta de recuperar gestos senzills: caminar sense mirar el mòbil, sortir a fer una volta pel barri, riure mentre ballem sense motiu, pujar escales en lloc d’agafar l’ascensor. Petits moviments que, sumats, tenen un impacte enorme.

El Dia de l’Activitat Física no parla només d’esport. Parla de vida. De recordar que el cos està fet per moure’s, no per quedar-se quiet durant hores. I el moviment no només transforma el físic: ordena els pensaments, alleugereix tensions i ens reconnecta amb nosaltres mateixos.

L’endemà, el Dia de la Salut ens interpel·la amb una pregunta essencial: què vol dir realment “estar bé”? Potser no és arribar a tot ni fer-ho tot perfecte. Potser és trobar l’equilibri. Dormir millor. Respirar amb calma. Sentir-nos acompanyats. Donar-nos permís per aturar-nos quan cal.

A Viladecans, tenim escenaris quotidians que poden convertir-se en aliats d’aquest canvi: carrers que conviden a caminar, parcs on perdre la noció del temps, espais on el moviment esdevé trobada. No cal anar lluny per començar a cuidar-nos.

Potser la clau no és afegir més coses a la nostra agenda, sinó canviar la manera com vivim les que ja hi són.

Així que aquests dies, abans de deixar-los passar, podem fer una cosa diferent: escoltar-nos. Fer cas al cos. I recordar que cuidar-nos no és una obligació, sinó un compromís amb el nostre benestar.

Perquè la salut no es celebra un dia. Es construeix cada dia.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Una bona influència

Àngel de la guarda (1665-1666), de Bartolomé Esteban Murillo.

Ell vivia creient que malgastava el seu temps tancat en si mateix. Fins que un dia algú va posar davant seu els primers esglaons per canviar. Mai no ho havia intentat. No el preocupava, per exemple, la sensació que el seu aspecte desastrat pogués provocar als altres, ja que els altres no li importaven. Un dia, una persona que es va atrevir a dir-li la veritat va començar a obrir-li els ulls i li va aconsellar que sortís de la seva closca i mostrés tot allò de bo que tenia.

Des que es va posar a intentar-ho, la seva existència va fer un tomb. Es va obrir als altres, va compartir els seus somnis i les seves preocupacions, mai més va dir “no” quan volia dir “sí”, ni “sí” quan volia dir “no”. Va intentar aprendre allò que no sabia i tots apreciaven les seves iniciatives i les seves ganes d’aportar coses noves.

Va ser increïble. A mesura que pujava aquells esglaons del canvi, tots canviaven també al seu voltant i ell se sentia, dia a dia, més segur de si mateix. D’estar aïllat, va passar a formar part del món i el món, des de llavors, li respon.

De tant en tant, un àngel personificat ens diu el que necessitem i ens capgira la vida.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Populisme de dretes i esquerres

 

Sovint es parla de com les xarxes socials han canviat la manera de relacionar-nos amb el nostre entorn i els missatges que rebem. Mentre fem scroll, terme que descriu el moviment vertical del nostre dit a la pantalla a una aplicació mòbil, ens apareixen multitud de continguts: des de notícies contrastades, si les publiquen mitjans de comunicació fiables, a fotografies de gent que seguim; vídeos generats per intel·ligència artificial, o reels de dirigents polítics. És a dir, vídeos curts, generalment fins noranta segons de durada, que permeten usar efectes i eines d’edició per augmentar l’abast i la interacció amb el públic.

Aquesta forma de comunicar permet que el missatge arribi als teus seguidors de forma ràpida, constant i intermitent, com si es tractés d’un flash continu. Així, la persona que rep el contingut és bombardejada amb eslògans, consignes i simplificacions de temes complexos. La qüestió, per tant, és clara: ¿quin marge hi ha perquè el receptor pugui discernir del que és real respecte al que és opinió? Aquesta estratègia ja està essent utilitzada per formacions populistes d’extrema dreta, amb el president actual dels EUA al capdavant, per canviar el marc mental de l’electorat i alterar els temes de debat en la societat.

A Viladecans les formacions polítiques a l’oposició també se sumen a l’onada reaccionària per treure rèdit electoral, per tant tot s’hi val per tal de contaminar el debat. El passat mes de desembre el govern format per PSC i Viladecans En Comú (Comuns) portava a aprovació del Ple un pla local d’habitatge que, per primer cop, aposta per l’habitatge protegit i dotacional, preveient que aquests suposin més del 41% del parc total d’habitatge d’aquí a 2044. El document també preveu incrementar els ajuts de pagament del lloguer a famílies vulnerables, així com dissenyar una prova pilot pionera d’habitatge públic per a persones joves, entre d’altres. Polítiques útils i necessàries a la nostra ciutat. El pla inicial també incloïa l’elaboració d’un estudi per limitar i impedir la implantació de nous habitatges d’ús turístic, els quals suposen en l’actualitat, a Viladecans, únicament el 0,09% del parc total d’habitatge.

Al mes de febrer els Comuns també vam presentar una moció per millorar l’estabilitat financera de les famílies que viuen de lloguer a Viladecans: vam aconseguir aprovar mesures a l’àmbit municipal per frenar l’especulació, incrementant els mitjans jurídico-tècnics per reforçar el compliment dels topalls que marca el RD llei 01/2025, de 28 de gener, i ajudar a detectar el frau de llei. A més d’instar al govern de l’Estat a aprovar la pròrroga dels contractes de lloguer que vencen el desembre de 2027, decret que en l’actualitat es troba pendent de convalidació al Congrés, el qual necessita el vot favorable de Junts.

Malgrat el ferm compromís del nostre grup amb la defensa d’un habitatge digne i assequible per a la classe treballadora, determinats grups a l’oposició estan engegant una campanya de desprestigi a xarxes, dient barbaritats com que el govern no respecta la propietat privada, que es criminalitza els propietaris o, fins i tot, que estem a favor dels pisos turístics!

Deia Julio Anguita que l’educació havia de fer possible que la gent fos capaç de fer una anàlisi complexa de la realitat. I a partir d’aquesta anàlisi elaborar les conclusions i fer les propostes pertinents. La simplificació dels missatges està portant a una radicalització del discurs i a una contaminació del debat públic, perquè el relat fals guanyi davant dels fets. Encara em toca recordar el recent reel de la candidata d’ERC a Barcelona, Elisenda Alamany, comprant la teoria racista de la ultradreta de la ‘gran substitució’, quan la relacionava amb la desaparició del comerç tradicional a la ciutat.

Perquè, a vegades, un vídeo de noranta segons pot sortir molt car.

Sergi Abaijon

Els 50 anys del diari “Avui”

L’exposició sobre els “50 anys de l’Avui. Des del 1976, notícies, llengua i país”, té lloc al Palau Robert de Barcelona des del 24 de febrer fins al 24 de maig de 2026. 

La mostra documenta el llarg procés de gestació del diari durant dècades, amb totes les traves que es van trobar els impulsors del projecte per part de l’administració franquista, recelosa d’un projecte periodístic en llengua catalana. La documentació inèdita que s’exposa dona un valor afegit i d’interès històric i periodístic a l’exposició. El seu origen és l’Archivo General de la Administración, on es conserva el voluminós expedient del procés de gestació del diari i on s’hi ha fet una tasca de recerca documental. Per explicar el naixement del diari es disposa també d’un material cinematogràfic inèdit que es va enregistrar a la redacció de l’AVUI la matinada del 23 d’abril de 1976. 

El fet actual sobre el qual també gravita l’exposició és la situació d’emergència lingüística actual, fet que enllaça amb les adversitats que també travessava l’idioma fa cinquanta anys, després de quatre dècades de persecució i substitució lingüística. En aquell moment, el català necessitava eines de supervivència com ara un diari; ara, necessita mecanismes que facilitin, promoguin i enforteixin en el seu ús social. 

L’exposició, el contingut de la qual han preparat els periodistes Carles Sabaté, Jordi Panyella i Toni Brosa, vol constatar el compromís de la societat que hi va haver el 1976 per fer possible un diari en català en un context de dificultat, com una de les eines essencials que necessita avui la llengua, perquè més enllà de les polítiques de suport de l’administració, sense un compromís actiu de la ciutadania la llengua catalana es veurà seriosament amenaçada.

Carles Sabaté

De taronja amarga a ciutat dolça

La sostenibilitat pot semblar una paraula llunyana, gairebé abstracta, però en realitat comença amb coses molt senzilles. Per exemple: què fem amb les taronges que cauen dels arbres als nostres carrers? Durant anys, la resposta ha estat: res. Queien de l’arbre, es feien malbé, embrutaven els carrers i es perdien. Pot semblar un detall menor, però és un exemple clar de malbaratament alimentari.

La taula del pacte pel clima de Viladecans ha fet un gir de mirada amb una acció tan simple com transformadora: l’espigolada urbana de tarongers amargs. Una pràctica tradicional adaptada a la ciutat que, més enllà de recollir fruita, posa sobre la taula una pregunta clau: com gestionem els recursos que ja tenim a la ciutat?

Per explicar-ho fàcil: l’espigolada consisteix a recuperar aliments que no s’han aprofitat. En lloc de llençar, reutilitzem. En comptes de perdre, transformem. Aquesta mirada connecta amb un concepte cada cop més present: l’economia circular. És a dir, evitar el malbaratament, donar una segona vida als materials i convertir el que abans era un residu en un recurs.

En entorns urbans, això vol dir mirar els arbres dels carrers no només com a elements decoratius, sinó com a fonts de recursos. En el cas de les taronges amargues, hi ha un element clau que cal entendre: no són fruita per menjar directament, però sí que es poden transformar. Per exemple, en melmelada, i aquí apareix un concepte important: Allò que semblava un residu és ara un recurs amb valor ambiental, social i educatiu.

Però la força del projecte de Viladecans no és només el què, sinó el com.

La tercera edició de l’espigolada, celebrada aquest mes de març al barri de Sales, ha consolidat la iniciativa com una activitat ja arrelada al calendari local. Més de 150 persones, entre alumnat, entitats, veïnat i famílies, van participar a la jornada, recollint i recuperant prop de 1.200 quilos de taronges.

Les xifres són rellevants, però no expliquen tota la història. El valor real està en el procés. En la participació sostinguda de la ciutadania. En la implicació de centres educatius a través d’activitats d’aprenentatge-servei, i en la col·laboració amb l’entitat Espigoladors, que és qui garanteix que la fruita recollida es transformi i no es perdi.

És aquí on la iniciativa adquireix un caràcter pedagògic. Perquè l’espigolada no només recull fruita: genera consciència. Mostra, de manera pràctica, què vol dir sostenibilitat. I ho fa des d’una experiència directa, especialment significativa per als més joves.

En un context en què sovint es parla de canvi climàtic en termes abstractes, accions com aquesta tenen la capacitat de traduir grans conceptes en gestos concrets. La participació intergeneracional, infants, joves, adults i grans, reforça la dimensió comunitària, creant espais de relació i col·laboració que van més enllà de l’activitat puntual.

No és només una jornada. És una manera de fer ciutat.

A Viladecans aposten per l’aprofitament alimentari urbà com a eina de sostenibilitat i cohesió social. Entenem que la gestió dels recursos no comença només en grans infraestructures, sinó també en el dia a dia, i en aquest sentit, la lliçó és clara. Allò que cau a terra no ha de ser necessàriament un final. Pot ser un inici. Un inici cap a una ciutat més conscient, més responsable i més connectada amb el seu entorn. Perquè, al cap i a la fi, la sostenibilitat no sempre passa per grans projectes. Sovint comença amb gestos senzills. Amb canvis de mirada i amb la capacitat col·lectiva de convertir una taronja amarga en una dolça oportunitat, que després podem regalar en ocasions especials a qui ens visita, les entitats, o la nostra gent.

Encarni Garcia

8 de març, Dia Internacional de la Dona

El 8 de març, Dia Internacional de la Dona, és festa oficial reconeguda per l’ONU, i en ella commemorem la lluita històrica de les dones per la igualtat, la participació social i els drets laborals. És un dia de reivindicació, reflexió i mobilització contra la desigualtat de gènere, la bretxa salarial i la violència. 

Per això a Viladecans la nostre estimada Sandra va organitzar un taller coreogràfic al parc de la Marina. Més de 200 persones, majoritàriament dones, vàrem participar en l’acte, que va ser emotiu i ple d’orgull. Cada persona portava un cartell dient al món com ens sentim i qui som. Gràcies per fer-ho possible, Sandra. Com sempre que organitzes projectes t’hi esforces al màxim i el resultat és espectacular. Rep el reconeixement i gratitud de totes les dones i homes que vàrem tenir la sort de ser-hi.

Montse Pastor

Tenir cura de les persones

Porto un curs mogudet, de malalties i hospitalitzacions de persones molt properes. Quan et passa això la sensació és de moure’s en una altra dimensió. Canvien les prioritats, i sobretot si has de fer gaire vida d’acompanyant d’hospital, tot d’una et trobes que han canviat les rutines, les feines diàries i, si a més a més es tracta de malalties de gravetat, es remouen angoixes i emocions i aviat apareix l’esgotament.

En el món de la constant innovació tecnològica, de l’eficàcia immediata, del consum compulsiu, tenir cura de les persones grans o malaltes és una feina poc valorada, potser perquè tradicionalment sempre ha estat feina “de dones”, tot i que avui, sortosament, comença a ser més compartida i comptem amb més recursos. Enguany he estat temptada d’escriure una oda a la rentadora o uns goigs dels bolquers. Em costa imaginar com deuria ser la vida de tantes dones quan tot s’havia de rentar a mà.

Però aquesta és una de les feines que, si t’hi poses, t’acaba transformant. En primer lloc, t’ajuda a comunicar-te millor, d’una forma molt més autèntica. Et posa en contacte amb la realitat més íntima de les persones, amb la seva afectivitat, amb les seves pors, amb les seves alegries, amb les coses que més en el fons estimen... Amb les seves i amb les teves. I d’una manera que no sempre pot expressar-se en paraules: el gest afectuós, el contacte físic... La relació canvia per enriquir-se.

En segon lloc, experimentes que perds el control de la teva vida. Res de nou per a qui té fills. Jo no en tinc i passo pel miratge de controlar la meva vida. Quan després de la jornada laboral (o la de jubilada, que també omple l’agenda!), la de fora i de la de dins de casa, et disposes a reposar, potser et toca tornar a canviar la persona malalta, escoltar-la quan estàs cansada, o acompanyar-la a l’hospital en una hora intempestiva. Això d’alguna manera t’acostuma a viure en una certa frustració, on tu ja no ets el centre.

En tercer lloc, aprens a tenir paciència i a ser comprensiva. Quan el discurs de l’altre es fa inintel·ligible o es torna reiteratiu o capriciós. Quan has d’explicar les coses amb molta pedagogia i tenint en compte com ho pot sentir i entendre el teu interlocutor. Quan t’has de fer el sord davant d’exigències poc convenients (no prendre’s la medicació, no sortir a passejar, no menjar correctament...). T’acostumes simultàniament a acompanyar i a dissentir. De vegades amb la duresa d’entomar l’agressivitat o la completa desorientació de l’altre. 

En quart lloc, pot ser –com és el cas– que siguis una cuidadora insegura i maldestra, que no té gaire clar què ha de fer a cada moment, o a qui costa vèncer la por, el fàstic o el cansament. Rebem formació per a moltes coses. Per tenir cura dels altres, no és habitual.

Tot plegat equival a moltes sessions de teràpia. I és gratis. És com un mirall. T’ajuda a entendre i a entendre’t. Quan això ho abordes a certa edat, no pots evitar de preguntar-te: Qui et cuidarà? Respondrà encara l’Estat del Benestar? Quan i com moriré?

Són feines de proximitat, de servei, de gratuïtat, d’estimació. Els homes i dones que ho fan, però, necessiten reconeixement i suport econòmic, social i familiar. I la gent gran o malalta necessita sentir que no són pas una nosa, ben al contrari, sinó que aquesta mútua relació ens retorna al nucli essencial de la persona, ens ajuda a plantejar-nos el sentit de la vida. Estem acostumats a menystenir la dependència, quan de fet com a mínim al principi i al final de les nostres vides, necessitem dels altres i som extraordinàriament vulnerables.

Us recomano que, si en teniu ocasió, aprofiteu aquesta mena d’experiències. Pot ser un aprenentatge dur, però molt profitós.

Mercè Solé

En mans dels senyors de la guerra

Cap on ens estan portant? Fa por, mirar el que estan fent els que es consideren els amos del món, els que es creuen amb dret a destruir el que sigui en funció d’uns interessos en què es barreja de tot: tenir un món organitzat al servei de la seva voluntat geopolítica, enriquir-se personalment i enriquir els qui els envolten, satisfer els seus egos desbocats, disfrutar castigant els qui se’ls oposen i els qui no els adulen suficientment... Són poderosos, senten el plaer de fer-se obeir encara que manin bestieses, i no semblen tenir dintre seu cap bri de compassió.

Trump, Netanyahu, Putin... s’exhibeixen sense por i sense pudor. Han aconseguit ressuscitar formes de fer i de plantejar les relacions entre dels éssers humans que semblava que afortunadament ja havíem superat. O que potser no les havíem superat però que ningú no gosava exhibir descaradament. Els poderosos manaven, sí, i sabien imposar la seva voluntat quan els convenia, però no organitzaven aquestes destrosses ni cultivaven amb tant de deler, i a la vista de tothom, les seves pulsions més primitives.

La civilització, la capacitat humana de conviure dignament, està fent, en els moments actuals, una impressionant marxa enrere. 

I a nosaltres, què ens toca fer davant d’aquest panorama? Doncs, primer de tot, no normalitzar-ho, no pensar que això és el que hi ha i acostumar-nos-hi. Després, protestar per tots els mitjans que puguem, des de les converses amb els amics a les manifestacions que puguin organitzar-se. Després, intentar actuar amb criteris de pau i de diàleg en totes les ocasions. Després, mirar bé a qui votem. Després, si tenim fills o nets, mirar de fer-los entendre la importància de tenir les idees clares en aquest tema. I així successivament: que cadascú continuï la seva llista.