dijous, 28 d’agost del 2014

Marxa de la llibertat




Els anys 70 es varen significar a Catalunya per les diverses formes de lluita per les llibertats polítiques, amb la coneguda frase de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” .
El 1976 es va fer la Marxa de la Llibertat, amb el lema “Poble Català, posa’t a caminar”.
Entre els dies 1 i 3 de juliol arrancaren les diferents columnes (Tramuntana, Lluis Companys, Francesc Macià. Rafael de Casanova, Abat Escarré) que varen recórrer Catalunya, malgrat la prohibició del Ministerio de la Gobernación, en aquells moments sota les ordres de Fraga Iribarne. Ja els primers dies van ser detingudes més de 150 persones i foren empresonats 123 participants de la Marxa.
Amb aquest numero del Punt de Trobada us presento les poques fotografies que vaig poder fer a l’any 1976 on vaig participar deixant anar unes gallines al carrer Pelai de Barcelona vestides amb un drap on hi estava escrit Amnistia i Marxa de la Llibertat. 
Jaume Muns

dimecres, 27 d’agost del 2014

Des de la Roqueta del davant

1 de maig de 1898: Batalla de Cavite

Ingrés a la RACEF (Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras) de Félix Escalas i Chamení  el 13 de novembre de 1960
Santiago Rusiñol: Miss Mc Flower
Passant el que passa, aquest mes, passo de repassar avantpassats viladecanencs.
No empassant-me el que esperen que m’empassi devers un nou reietó, us passo paraules capaces d’acompassar-nos altrament les passes.
Foren dites a l’Illa de Mallorca quan tot bullia per raó de la guerra a l’illa de Cuba. Un any abans del daltabaix de 1898 que comportà a les Espanyes la pèrdua de les Filipines i de la Perla de les Antilles. Coses de temps era temps, em direu, però no m’estic de dir-vos que sembla que el temps no passi.
Señores !!
Las sociedades, en su marcha progresiva a través de los tiempos, realizan en la Historia dos leyes constantes: la de la Igualdad y la de la Libertad.
Hubo brahamanes y parias en la India; patricios y plebeyos en Roma y ante el Derecho Público moderno no hay más que Hombres. 
Hubo esclavos. Vino el cristianismo a romper las cadenas de la esclavitud, proclamando el precepto justísimo de que todos los hombres son libres. Procedió por evolución. Hubo siervos después. Hoy todos los hombres son libres.
La idea democrática, sol que brilla en todo su esplendor, aparece en la conciencia de los Pueblos como símbolo de la Paz, a la que han de acudir en su naufragio general para salvar-se.
Y sin embargo, la soberanía nacional que las Constituyentes de 1812 proclamaron bajo el cañón francés, solemne protesta, según Pacheco, contra la doctrina que hace de los pueblos propiedad y feudo de los reyes, no es un hecho todavía, pero pronto, muy pronto, lo será.
Un rey, excepcional modelo de honradez y caballerosidad –tal vez por aquello de que la excepción confirma la regla– comprendió que para democratizar la monarquía, era preciso abdicar la suprema magistratura y, haciendo lo mejor que puede hacer un rey, abdicó. Y España se constituyó en República.
Apenas transcurridos dos años, la restauración borbónica, personificada en Alfonso XII, hacía en Madrid su entrada triunfal. De esto son responsables un puñado de traidores a la patria, sublevados en Sagunto, que acudiendo a la fuerza contra el Derecho justificaron que nosotros, el día de mañana, acudamos a ella haciendo uso del Derecho Natural de Legítima Defensa, y del Precepto Romano de que la fuerza debe ser repelida por la fuerza: “vis vi repellere licet”.
Ante todo, (se) precisa la unión. Olvidémonos si somos federales, centralistas, progresistas o posibilistas, para recordar que somos republicanos, que nuestro enemigo común es la monarquía y, que debemos acabar con ella antes que ella acabe con nostros. (Aplausos) 
Doncs sí. No és cosa de la setmana passada això, han passat cinc generacions des de llavors. Només el “no es un hecho todavía, pero pronto, muy pronto, lo serà” desentona una mica, ens sorprèn, i ens mena vers la riota als uns, o vers la plorera als altres. Es digué poc mesos abans que la flota nord-americana, considerada avantmatx inferior, li enfonsés a España gairebé tots els barcos de guerra que tenia al Pacífic, quan pretenien sortir del ben resguardadet port de Manila, a les Filipines, en l’anomenada Batalla de Cavite. D’un en un, desfilaren cap el fons del mar, sense escarafalls. I uns mesos abans, també, de que estimulada per soflames de la premsa nacional incapaç d’acceptar la vergonya de Cavite i el dolgut honor dels polítics que manaven –sense voler-se assabentar de vers on girava el món–, Espanya ordenés a l’almirall Cervera que fés sortir la flota d’ultramar del coquetó port de Santiago de Cuba i fés front com déu mana a les dues esquadres dels Estats Units que, en ventall, li bloquejaven l’estreta bocana de sortida. Imagineu-vos-ho. Altre cop bramant, l’un rere l’altre, allò que tant agradava al comandament : “Vale más honra sin barcos que barcos sin honra”. Fruit de tanta agudesa: tururut Filipines, tururut Cuba i adéu a no sé quants “avis” que anaven a bord del Català.
I, qui és l’autor d’aquest discurset, tant pedagògic, tant senzill, tant digne de tornar a ser dit i llegit cent vint ants després?
Doncs, el pronuncià Jaume Escalas i Chamení. Ho féu a Palma el dia 14 de febrer de 1897, en el primer “meeting” després de la fundació de la Unión Republicana de Mallorca, escindida dels “Republicans Federals” en recerca de moderació i arrelament a la major de les Gimnèsies. Compartint taula i paraula amb en Jeroni Pou, amb en Joaquim Quetglas, amb en Benet Pomar i amb en Joan Albis, llegits els parlaments d’aquell dia, el seu fou el més curt, sintètic i allunyat d’excessos, de tots. Talment com si es tractés del discurs d’un francmaçó, malgrat no mencionés la Fraternitat.
En Jaume Escalas, que venia –justament– dels de cal Reiet de Santanyí, nasqué a Palma, el dia de Reis de l’any 1876 –ves per on– i morí a Barcelona el 20 de gener –diada de Sant Sebastià– de 1930, quan tenia 64 anys. Fou doncs, un republicà que no conegué mai la República, malgrat esmerçà els seus millors anys batallant-ne l’adveniment, denunciant el caciquisme i promovent el ser mallorquí. 
Aquest prohom, de tan poca anomenada a dia d’avui, exercí d’advocat a Palma de Mallorca en ses primeries. Fart però del “pero pronto lo serà” que mai arribava, deixà sa gent de l’ensaïmada i se’n anà a passar una temporada a l’Argentina. En tornar, no sé ben bé si de Buenos Aires o de la Patagònia, passà a residir els darrers quinze anys de la seva vida a Barcelona fent de bibliotecari de la Cambra de Comerç, Industria i Navegació. El diari “La Vanguardia” l’endemà de la seva mort en ressenyava, llargament, qualitats i vida, utilitzant els qualificatius: cultísimo, persona de actividad y cerebro extraordinario, de trato sencillo y afable.
Pel que fa a la cosa familiar, en Jaume es casà dues vegades perquè de la primera dona enviudà. Es deien Maria Sánchez Canals la primera i Antonia Salom i Vich la segona. De fills en tingué tres, en Jaume, na Rosina i en Rodrigo. De germans n’eren set, tots ells molt cultivats en música i literatura, tres nois i quatre noies. El nom de dos d’ells és possible que us hagi arribat a les oïdes: na Matilde i en Fèlix. L’una, a la qual podríeu veure en algun dels quadres penjats al Cau Ferrat de Sitges, estimà molt, per no dir massa, a Santiago Rusiñol, i l’altre, estimà massa, per no dir molt, a Catalunya. Aquest mallorquí fou nomenat Governador General i President interí de la Generalitat, i exercí durant dos mesos, mentre a Companys ens el tenien tancat a la Model de Madrid.
Rellegint el discurs d’en Jaume Escalas, i veient el que ens passa, jo acabaria apuntant-me al bàndol dels plors, més que al de les rialles. Com és possible que, a dia d’avui, encara hi hagi qui li sembla bé genuflexionar-se davant un home, que ni tant sols ha pogut escollir –o potser per això– i al qual no se li veu gaire més mèrit i virtut que el de ser llargarut, i fàcil de veure? Com és possible que tan endins del segle XXI encara tinguem pendents de gestionar evidències del segle XIX? I finalment la clau de volta: Com és possible que, sobre tot plegat, tampoc poguem decidir?
Però vaja, no és que me’n estranyi massa veient com veig hiperbòlics mamons i mamones passant de fàstics quan comença a implantar-se, a l’estimada Mallorca d’en Llull, un polisèmic turisme de mamats i mamades.
Pensem-hi una mica i passi-ho bé bona gent. Que tingueu un bon estiu, tant si us quedeu a casa, com si aneu a mar, pugeu a la Pica d›Estats o passeu pel Comoloformo. Jo restaré aquí, a sa Roqueta, reseguint l’alenar florit del mallorquí Jaume Escalas i Chamení.
Andreu Comellas

dimarts, 26 d’agost del 2014

1 d’abril de 1921. El dia que els escolars del poble passaren a l’edifici de l’Ajuntament

L’escola municipal del poble comptava amb un centenar de nens cap a mitjans de la dècada dels anys vint del segle passat. Els reconeixem juntament amb el mestre Josep Mestres i Busquets (1898-1970) amb la seva esposa i ajudant en les tasques docents: Maria Rimbau, de cal Beco.Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Paquita Boada Clarenes

L’edifici de la Casa de la Vila, a mitjans de la dècada dels anys 20. Notem el conjunt de col·legials que semblen posar davant el fotògraf a tocar de la porta d’entrada. També veiem que era dia de mercat, per la parada de roba que es troba a l’esquerra, lloc on també s’intueix la presència d’un rètol de la pel·lícula que es passava, llavors, en el recentment creat Cine Viladecans.Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Calbet Carreras
Coneixem aquesta data exacta per les sempre agraïdes actes del Ple Municipal. En efecte, va ser el dijous 1 d’abril de 1921 quan els nens i nenes de Viladecans en edat escolar, s’incorporaren al nou edifici municipal de can Modolell. De fet, la data ja estava marcada en vermell en el calendari dels esdeveniments veïnals, com a mínim des del 16 de desembre de l’any anterior, moment en què el Ple Municipal havia acordat activar les obres de condicionament de les noves escoles municipals que s’havien de situar en la [recent] Casa Consistorial, abans del 30 de març de l’any següent. Per tant, tot indica que va ser el dia següent a aquella data límit, quan els escolars van poder entrar, finalment, a les noves aules, tot i que sospitem que no ho van fer de forma gaire solemne.
Feia pocs mesos que l’alcalde i regidors de l’ajuntament havien pres possessió efectiva de la nova Casa de la Vila, el palau neogòtic que havia estat propietat de la hisendada barcelonina Magdalena Modolell. Van ser l’alcalde Roc Mas i els regidors Genís Miernau, Venanci Tort, Joan Torras, Isidre Bonet, Joan Presas, Llorenç Puig, Josep Almirall i Josep Solina, juntament amb el secretari Jaume Pugès, qui van tenir l’honor de signar l’acta de la primera sessió del Ple del consistori viladecanenc en el nou edifici municipal. L’acta duu data del dijous 15 de juliol de 1920, efemèride de la qual ara es compleixen 94 anys. Transcrivim, parcialment, el document atesa la seva significació:
(…) La presidencia [es refereix a l’alcalde Roc Mas] usó la palabra congrátulándose de celebrar por primera vez sesión en la casa del pueblo siendo esta la primera vez que así puede decirse en toda la extensión de la palabra. Creyendo a los demás ediles partícipes de igual satisfacción, hace votos para que en este solar, nido de delicias de los virtuosos esposos Nogués-Modolell se respire siempre el mismo ambiente de armonía y mutua correspondencia entre todos, que la administración siga por el camino recto y digno, y que por fin el vecindario todo, orgulloso sin duda de este albergue popular, encuentre en él, por parte de sus representantes, el apoyo y protección administrativa propia de un ayuntamiento digno y concienzudo.
Los demás sres. Concejales acogen y hacen suyas con satisfacción las palabras de la Presidencia y de conformidad unánime se acuerda dar el nombre de Nogués-Modolell a la Plaza pública de este pueblo y hacerlo pública en legal forma (…)”
Aquella presa de possessió del 15 de juliol de 1920, no s’hi podria haver celebrat sense unes obres mínimes de condicionament de can Modolell, que tenien com a finalitat transformar, encara que fos de forma molt parcial i tímida, el que havia estat palau residencial de la parella Nogués-Modolell, per tal de transformar-lo en una casa consistorial. Aquestes primeres actuacions s’iniciaren a partir d’un acord de Ple de 6 de maig del mateix any, pel qual s’impulsà el primer encàrrec documentat de serveis, fets a càrrec del pressupost municipal, cap a industrials locals perquè intervinguessin a can Modolell. Fou el contractista Jaume Pugès de cal Calcilla, veí de la carretera, qui va emetre la primera factura a l’ajuntament, el 24 d’abril de 1920, per intervencions en l’edifici; actuacions que continuaren, en una primera fase, fins el següent dia 5 de juny, i per les quals cobraria un total de 807 pessetes amb 30 cèntims. En paral·lel, també hi treballaria el llauner i fuster Amadeu Durso, veí també de la carretera, que s’ocuparia de fer l’entarimat i deu bancs de fusta que se situarien en la improvisada primer sala de sessions del nou edifici municipal. La seva factura, presentada el 4 de juliol, reclamava 991 pessetes amb 10 cèntims per tota la feina feta.
A banda del Jaume de cal Calcilla i de l’Amadeu Durso, també hi van intervenir altres industrials locals entre els quals cal citar, a tall d’exemple, el pintor Anton Piqué o l’esparter Josep Molas, a més de veïns i veïnes que s’encarregaren de netejar jardins i dependències diverses: aquests van ser els casos de Josep Orenga, Joan Bonich, Rosa Castelló, Mercè Ventura, Mercè Elies o Eulàlia Nuri. Ara bé, qui més feina va tenir en les primeres intervencions a can Modolell van ser els lampistes barcelonins J. Canals i J. Bartolí, els quals van tenir molta feina en arranjar canalitzacions d’aigua i instal·lacions elèctriques de la casa i del jardí. Per l’import facturat (1.294 pessetes amb 35 cèntims) i per les múltiples actuacions d’aquests dos industrials forasters bé podríem considerar que l’edifici, i en especial el jardí, es devia trobar ben desatès després de la mort de l’anterior propietària, tot i existir encara un masover a cura de la casa: Joaquim Vilà, de cal senyor Pau.
A partir del mes d’agost del mateix any 1920, un cop convocades les primeres reunions de plens de l’ajuntament a can Modolell, es va iniciar una segona fase d’obres i intervencions a la casa que arribarien fins al mes de març de 1921. Unes intervencions que van tenir l’objectiu clar d’adequar mínimament, tot i que de forma més global, tota la casa-palau, en vistes, sobretot, al trasllat dels nens i nenes de les escoles municipals, des de les antigues i poc adequades aules situades a tocar de l’església de Sant Joan, fins les noves estances. Les intervencions van costar a les arques municipals més de 7.000 pessetes, cosa que va impel·lir l’ajuntament a licitar, de forma urgent, els magatzems situats als baixos de la casa, entre els veïns, per treure’n oportú ingrés i rendiment econòmic.
El 16 de febrer de 1921, les obres d’adequació de les estances per a acollir les escoles estaven gairebé enllestides. Aquell dia, una visita a Viladecans de l’inspector provincial de primer ensenyament Manuel Ibarz, va suposar la reunió de la Junta Local de Primer Ensenyament on, com a membres nats, hi eren el mossèn Pere Sala, el farmacèutic Pere Màrtir Magret, el metge Robert López, a més del regidor competent Genís Miernau i el vocal associat Josep Bosch. En aquesta reunió es va donar compte del recent nomenament com a nou mestre del poble d’Eduard Sanz, mentre que es retia un sincer homenatge al qui havia estat mestre durant la dècada anterior, Josep Casanova, fill de l’Espluga de Francolí, que ara passava a exercir a Barcelona. També es feia un esment a la mestra Josepa Cardona. El mestre i la mestra, Sanz i Cardona, es preparaven, doncs, per conduir els aproximadament 200 escolars viladecanencs fins a les noves estances de can Modolell. En aquella reunió del 16 de febrer les estances rebien el vist-i-plau de l’inspector amb aquestes paraules:
“(…) después de haber visto detenidamente los nuevos locales, ha manifestado que tienen condiciones aceptables por desde el punto de vista higiénico y pedagógico y por ello declara y hace constar que los da por buenos, facultando al ayuntamiento para que realice el cambio cuando lo crea oportuno (…)”.
Sobre aquelles condicions acceptables –només acceptables– des del punt de vista higiènic i pedagògic, es fonamentaria l’escola pública viladecanenca durant els següents 37 anys, concretament fins a la construcció de les escoles Àngela Roca, a les darreries dels anys 1950. Al poble d’inicis de la dècada dels 20 li restava un llarg camí per recórrer, en l’àmbit educatiu com en altres molts altres camps. Un camí ple d’il·lusions, tot i que també farcit de nombroses frustracions. 
Xavier Calderé i Bel

dilluns, 25 d’agost del 2014

Papallona Tigre


Delta Llobregat 06/07/2014.
És una espècie migradora que procedeix del continent africà. A Catalunya s’ha convertit en una migradora força regular des de la dècada dels 80. Sembla ser que aquesta expansió pot estar relacionada amb l’augment de la temperatura a causa del canvi climàtic. Amb l’arribada dels freds hivernals, les generacions locals moren i s’extingeixen.
Eio Ramon

diumenge, 24 d’agost del 2014

Viladecans, ciutat silenciada

Els companys de la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya hem impulsat recentment la campanya “Viladecans, ciutat silenciada” on denunciem un ús partidista per part de l’Ajuntament i manca de pluralitat en els mitjans de comunicació municipals. El passat mes de juny vàrem presentar una queixa formal a la Sindicatura Municipal de Greuges, l’acceptació a tràmit de la qual esperem que derivi en una reformulació del funcionament de Viladecans Televisió. Estarem amatents. 
Com la majoria de la ciutadania, volem uns mitjans públics objectius, independents, plurals i de qualitat. No podem permetre que l’actual executiu (PSC + ICV-EUiA) converteixi aquesta eina bàsica per a una bona salut democràtica en un instrument de propaganda de la seva (in)acció de govern. En primer lloc, perquè està finançada amb recursos públics, és a dir, està pagada amb els diners de tots els ciutadans i, en segon lloc, perquè aquesta plataforma de televisió digital –que substitueix l’antiga Localia Viladecans– ha de ser el reflex de tota la societat viladecanenca, i no només o principalment de l’activitat de l’Ajuntament. 
Viladecans Televisió pateix un dèficit crònic de pluralisme i de criteris objectius a l’hora de seleccionar les notícies. Fa temps que constatem com moltes activitats que tenen lloc al municipi i que són d’interès per a una part important dels seus habitants són obviades i marginades per aquest mitjà públic. Per exemple, ni rastre de la concentració multitudinària que tingué lloc l’any passat a la Plaça de la Vila hores abans de la Via Catalana, un esdeveniment històric que romandrà a la memòria de molts conciutadans. 
Tampoc va merèixer difusió la presentació el passat mes d’abril de l’associació Súmate, integrada per castellanoparlants a favor del dret a decidir. Sorprenentment, en canvi, Viladecans Televisió sí que va cobrir un acte cultural que va tenir lloc a escassos metres, mitja hora abans, amb la participació del regidor de Cultura. Massa indicis per no malpensar. Només cal navegar una mica per la seva web per adonar-se que mereixen cobertura la pràctica totalitat dels actes i visites de l’alcalde Carles Ruiz i bona part dels que protagonitzen els seus socis de govern, molts dels quals de dubtós interès informatiu. 
Es dóna la circumstància que l’Ajuntament ha subscrit recentment el Decàleg de Bones Pràctiques de la Comunicació Local Pública –promogut per la UAB– amb el qual es compromet, entre d’altres, a “evitar el partidisme” i a “informar d’una manera veraç, plural i transparent”. Compromisos que han quedat en una simple declaració de bones intencions de cara a la galeria i que poc tenen a veure amb la realitat. La signatura d’aquest decàleg per part de l’actual govern municipal es tracta d’un barroer exercici per emmascarar els fets. El mateix document advoca per instaurar “òrgans de gestió participatius” en el funcionament dels mitjans públics, una cosa que en el cas de Viladecans Televisió brilla per la seva absència.
Lamentablement, els mateixos arguments contra la manipulació informativa de Viladecans Televisió es poden extrapolar a la revista municipal que l’Ajuntament envia cada mes als domicilis particulars, on més que notícies trobem publireportatges que destaquen els suposats avenços promoguts per l’Ajuntament. Aquesta és una situació especialment greu, tenint en compte la manca d’altres ofertes comunicatives d’àmbit privat que puguin competir en igualtat de condicions. A Viladecans el control de la comunicació ciutadana està en mans de l’Ajuntament i això té molt poc de democràtic, ens condemna a viure en una ciutat silenciada, amb un discurs unidireccional que des d’ERC treballem per trencar. 
Bàrbara Lligadas

dissabte, 23 d’agost del 2014

Invertim en la platja i el camí del mar

Els viladecanencs estem més a prop de gaudir del nostre litoral més i millor que mai, gràcies a les inversions fetes per la Generalitat de Catalunya i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Els Pressupostos de la Generalitat per l’any a 2014 inclouen una partida de 800.000 euros per completar el Camí del Mar, que facilitarà l’accés a la nostra platja tant pels vianants com pels ciclistes, especialment en el tram que surt de Vilamarina en direcció cap al litoral. Es donarà compliment així a un compromís antic que el Govern Tripartit no va realitzar.
La platja de Viladecans ha estat escollida per l’Àrea Metropolitana de Barcelona com l’escenari de la presentació de la campanya “Estiu Metropolità”, en un reconeixement de la singularitat de la nostra platja, en què l’AMB finança diverses actuacions 
Recuperació de les dunes, que implica també revitalitzar l’ecosistema, amb l’ajuda del Projecte Europeu OPERAs.
Nou sistema de megafonia a la platja de Viladecans, alimentada amb energia solar, en el marc d’una avançada tecnologia que permetrà l’ús de la xarxa wi-fi.
Implantació d’aparcament de bicicletes, que s’està fent en totes les platges metropolitanes.
En l’àmbit esportiu, instal·lació de pistes de korfbol.
Treure profit de les noves tecnologies; una nova aplicació mòbil, anomenada Infoplatges, amb què podem conèixer els equipaments de cada platja, millors accessos, avisos, telèfons d’emergència, etc. i també permet que informem al moment de qualsevol incidència o avaria.
A més d’això, l’AMB ha reconegut el Parc de l’Estany de la Murtra, 13.000 metres quadrats en la zona costanera de Viladecans i Gavà, que es nodreix del canals i recs que desemboquen al mar per la Riera de la Murtra. S’ha eliminat la contaminació i brutícia dels marges de la llacuna, s’ha netejat el terreny, s’han plantat espècies autòctones (jonc, lliri groc, canyís)
Són dos exemples d’inversions, que se sumen a les que fa la Generalitat (pont sobre l’autopista, nou ambulatori a Torre Roja, etc.) i la Diputació de Barcelona (que ha lliurat un total de 1.357.000 € a l’Ajuntament de Viladecans) que demostren que diferents administracions (per cert, governades per CiU) s’impliquen en el desenvolupament de la nostra ciutat. En canvi, la construcció del Passeig Marítim està totalment paralitzada per la manca d’interès del Govern del PP.
Carles Lozano
ciu@ciu-viladecans.cat 

divendres, 22 d’agost del 2014

Bony/nyanyo


Dues paraules curioses, de significats emparentats i que no tenen semblances, que jo sàpiga, amb cap altra llengua. I que a més tenen un origen curiós: bony és una paraula que els diccionaris diuen que no se sap d’on ve, i nyanyo és una paraula que tot sembla indicar que procedeix del llenguatge infantil.
Què és un bony? Doncs un bony és quan en una superfície que hauria de ser llisa, hi ha una protuberància, una cosa que sobresurt.
I què és un nyanyo? Doncs un nyanyo és un bony produït en una persona perquè s’ha donat un cop al cap.
Si mirem com es diuen aquestes paraules en altres llengües, veurem que, almenys la primera, no acaba de tenir una traducció exacta: per exemple, en castellà, bony es pot traduir per bulto o abultamiento, però no és ben bé el mateix. En canvi, nyanyo és una paraula que en altres llengües es tradueix amb paraules que provenen també del llenguatge infantil: en castellà, concretament, nyanyo és chichón.
Josep Lligadas

dijous, 21 d’agost del 2014

Les cròniques del déu coix

És una novel·la de Joan-Lluís Lluís sòlida, original amb un estil net i elegant i amb una veu personalíssima de mots arcaics a mida del protagonista diví que és al mateix temps el narrador de la història, és una faula cruenta sobre la decadència dels déus antics.
En part és també la crònica de la nostra història, la religió, l`aparició del cristianisme, el creixement de l`Església, l`ordre social, les guerres, fins a les noves tecnologies.
Amb les aventures i desventures del personatge podem viure una mena de viatge introspectiu i metafòric de la vida de qualsevol ésser humà, que desconeix la seva pròpia mortalitat.
Explicat en primera persona, amb unes frases precioses va més enllà del català estàndard, ritme pausat i tranquil amb un personatge principal intrigant amb personatges secundaris efímers. Tracta temes controvertits, és immortal però social, primari, inhumà, superficial i resistent a la modernitat.
La història dura catorze segles.
Passa pel temps fracassant, fracassos que l`apropen al lector. Resulta original com a literatura fantàstica i com a metàfora.
No es pot llegir ràpid.
Expressa l’explosió de la natura com un miracle, els déus són tan impossibles com quotidians.
Està molt ben escrit (bona utilització dels pronoms febles). Crec que com que l’autor es declara un enamorat del segle IV, s`hi atura més, lligant la natura del déu grec a la del conjunt de la humanitat.
Recomanable a lectors avesats a la lectura.
Montserrat Pastor

dimecres, 20 d’agost del 2014

Mirada de trencadís

Mirada de trencadís
rere vidres perennes,
sota cabells arrissats
de sal i pebre.
Pell viscuda,
mans tendres.
Veu dolça
de llavis fins.
Esquerdes de sequera
són solcs que et recorren,
memòria del passat,
ferides del present.
Escorça sàvia,
amb raigs de perfum inconfusible,
elegants robes
i arracades d’argent.
Cames cansades
de caminar els dies,
d’esgotar els anys,
i ja en són vuitanta-nou.
Ara amb bastó,
et resisteixes,
lluites contra el temps,
guanyes presumida.
Jo sóc el teu reflex.
Tu, el meu mirall.
Jo n’aprenc,
tu m’ensenyes
sense ser-ne conscient,
sense adonar-te’n.
Ens assemblem,
t’observo,
coincidim,
t’admiro,
en gustos i manies,
el teu savoir faire,
encara que no ho cerquem.
Ets un exemple, un model.
Tants cops hi penso…
Tants cops no et truco…
Ho saps?
Sap com t’estimo?
Sap com n’ets d’important?
La iaia,
la més lluitadora,
la més resistent,
és evident.
L’única que ens queda,
ja ets besàvia.
Dona culta,
lectora infatigable
de novel·les policíaques
i de Jesús Moncada.
Filla de la seva terra,
de lo poble,
hereva de Mequinensa.
Fruit de l’Ebre
i de la Franja:
Mare exemplar,
àvia brillant,
besàvia viva.
Tanco els ulls…
Històries a cau d’orella,
contes inventats,
aventures certes
de fa més de cinquanta anys!
Records dolços...
passejades a mitja tarda,
jocs de cartes sense pressa,
pastís de poma fet per tu
i per postres… xocolata.
Sempre un plaer sentir-te
i poder-te fer dos petons
mentre t’estrenyo els braços
i et dic…
que sóc aquí.
Berta Caballé Molí
 Premi autor local
Concurs de Poesia “Espejo de Viladecans”
Fundación Espejo 2013

dimarts, 19 d’agost del 2014

Ocells i gossos

De fons es veu el verd de les fulles i sona com un discurs. La natura com a teló, desenfocada, tan intranscendent per a nosaltres com el vell paper pintat de l’habitació del veí. Dos ocells engabiats estan penjats d’un cartell que anuncia “Àrea d’esbarjo per a gossos”. Destaquen en la foto l’alegre funda de la gàbia a quadrets blancs i vermells, repetits anys enrere en bates, davantals i estovalles dels dies de cada dia, fins i tot en airon fix pels entapissats low cost dels setanta. Les gàbies van enfundades perquè els presos s’espanten de la gent i acostumen a llançar-se contra els barrots en pla suïcidi o llibertat. Ara romanen tranquils en la seva habitació amb vistes. Els ocells, probablement caderneres o passerells, semblen dues senyores xerrant des dels balcons. Però no són balcons, són barrots. Si ets humà pots ser engarjolat per múltiples raons, algunes tan injustes que indignen, però si ets ocell encara ho tens pitjor. T’engarjolen per cantar bé. Allò de lliure com un ocell no s’aplica als canaris flauta ni als ocells de companyia. El pitjor de tot és que si algun amo d’ocell el vol alliberar el condemna a mort. Se’ls oblida el que cal fer per sobreviure lliures i feliços fora de la gàbia. Aunque la jaula sea de oro / No deja de ser prisión cantaven els mariatxis mexicans sota les balconades de testos amb flors. Circula una nova versió, recollida per la Julieta Venegas on la jaula de oro és Estats Units, que afegeix “muchos años tengo ya / que me vine de mojado / papeles no he arreglado.” 
Per sota dels ganxos dels quals pengen les gàbies surt el verd institucional que triomfa més als cartells que als pressupostos i fins i tot treu el cap, naturalment a la dreta, una corona d’aquelles que s’inventen els heraldistes per als escuts. És decorativa perquè ni regna ni governa ni reclama ser aforada. Les gàbies projecten una ombra de trapezi sobre un blanc precari que fa de para-sol del dibuix d’un gos que salta davant d’una papallona. Es noten rastres de retolador de pintades velles no del tot netejades, brutícies vàries i una manuscrita paraula jeroglífica en majúscules. Aquest cartell sembla dedicat a la discreta piràmide blanca del segon dibuix: una caca de gos del caganer urbà, que al contrari del caganer del pessebre no porta barretina però borda millor. Allò del dispensador amb bosses pertany als temps de vaques grasses en què construíem aeroports sense avions i aves sense passatgers. Ara és com al súper, hem de portar la bossa de casa. Per cert, a Mallorca casa i gos comparteixen paraula i diuen: “No volem caca de ca a la porta de ca”. Tenen més perill alguns amos que les rierades de les quals adverteix el cartell.
L’Andreu Comellas, mig mallorquí, té una dita contundent: caca de ca, merda d’amo. 
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza

dilluns, 18 d’agost del 2014

Festa de barri a Can Palmer


Com cada any hem pogut gaudir de la nostra festa de barri, la festa del barri de ponent organitzada per l’associació de veïns de Can Palmer, amb la col·laboració de l’Associació de Veïns de Luis Moré i amb el suport de l’ajuntament de Viladecans.
Nuestra fiesta se enmarca en un periodo en el que ya comienza a hacer calor y apetece salir a la calle a dar un paseo o bien tomar algo fresquito en alguna de las terrazas de los bares de nuestro barrio.
Aquest any, a més de les activitats habituals, hem pogut comptar amb la presència del Mamut. Des d’aquí vull agrair la seva participació i la seva aigua fresqueta en la mamullada que va ser un dels moments mes esperats per la canalla i per algun adult.
Nuestra fiesta, de tres días seguidos de duración –viernes, sábado y domingo– es una referencia en el barrio y en el municipio. El inicio de este año, con el pregón a cargo de nuestro alcalde Carles Ruiz y la colaboración de otras entidades y asociaciones de vecinos, hizo el disfrute de los asistentes la noche del viernes. A pesar de un enemigo como el fútbol, la noche del viernes fue muy concurrida y nuestros mojitos causaron furor. 
El dissabte al matí està pensat per als menuts i fem la nostra gimcana amb la col·laboració i el suport de la Diputació, i, en acabar la gimcana, a refrescar-se amb la mamullada! Per finalitzar vam tancar el matí amb la nostra clàssica festa de l’escuma i una bona esbaldida amb el mamut d’aigua ben fresqueta.
Sábado tarde, jueces internacionales evalúan en nuestro concurso de tortillas, la más gustosa, la más grande y la más original, este año 12 tortillas fueron presentadas.
La noche noche nos espera, una congregación de más de 700 personas en un concierto único e irrepetible del grupo local Mala Vida hicieron saltar a más de uno y una. El momento estelar de la noche fue la intervención de dos nuevas promesas en el barrio, Eva y Montse que nos demostraron sus dotes musicales y nos hicieron pasar un buen rato a todos.
Diumenge, amb la ressaca del dissabte, sardines per als nostres socis i sòcies, entrega de premis del concurs de truites, concurs de parxís i reconeixement a la gent gran.
Des de les nostres entitats, us convidem a venir l’any vinent i agraïm a tothom la participació en la festa, a d’altres entitats i associacions de veïns, i a la perruqueria Carlos que per un error d’impremta no va sortir com a col·laboradora en el programa.
Us esperem a tothom a la propera, i us desitgem un bon estiu!
José Antonio Andrés

diumenge, 17 d’agost del 2014

Moltes gràcies!






Ara ja ho puc dir amb totes les lletres: em dic Vilamut, i sóc el Mamut de Viladecans. Va quedar clar el passat 20 de juny. Va ser una gran, gran festa: una cercavila, amb foc i amb aigua (d’aigua, poqueta, perquè no era dia per remullar el personal, i em vaig contenir!), i un acte a la plaça de la Vila que va acabar amb un ball. La cercavila va ser molt lluïda: em van acompanyar els diables, amb el Ca de Foc, i els timbalers i els grallers de Viladecans: esplèndids! I va venir també el meu cosí de Sant Vicenç dels Horts, en Vénux. Què us puc dir? Cada cop que girava envoltat de foc, jo m’emocionava. 
I un cop a la plaça de la Vila, vaig veure que m’esperaven les autoritats: el Sr. Alcalde i les Sres. Magdalena Modolell i Maria Bernades. No vaig sentir gaire què van dir. No sé si perquè estava nerviós o perquè això dels micros ja és un clàssic que no funcioni gaire. Però és igual: quan vaig veure que els castellers feien un pilar perquè l’anxaneta pogués donar còmodament a la Sra. Modolell el sobre amb el meu nom, ja vaig perdre el món de vista. Sort que es va desplegar una gran pancarta que posava: Vilamut. I el secret més ben guardat de Viladecans va deixar de ser-ho.
M’hagués pogut dir Mut (perquè hi ha qui diu que escric molt però no parlo), Festuquet (en honor del color festuc de les camises dels castellers), Tumam (un Mamut a l’inrevés), o Sebas, pel patró de Viladecans i perquè sé que als de la meva colla els agradava molt. Doncs no, serà Vilamut. 
És un nom que m’encanta i que ha estat proposat per molta gent diferent: grans i petits (m’ha arribat que aquesta era la proposta d’un grup d’alumnes de l’Angela Roca, per exemple). Però em temo que per als de la Colla continuaré sent en Sebas i per a la major part del personal, «El Mamut». 
Però ara permeteu-me que dediqui aquestes ratlles a totes les persones i entitats que han fet possible aquesta festa. Amb dues mencions especials:
Les que van fer molta, moltíssima feina, de la que no es veu: l’Anna, la Rosalía i la Dolors; en Manuel i la Valen, la Maria i en Paco, que sense ser de la Colla van procurar que tothom estigués ben alimentat i ben servit durant la festa. Una feina ingrata que van fer a la perfecció. Per no parlar d’en Jaume, l’Angie i la Rosa, que es van esforçar molt per tornar –ni que sigui temporalment– a la vida les senyores Modolell i Bernades. 
La meva colla. Al meu darrere hi ha una trentena d’entitats, però jo no podria sortir a la plaça si no hi hagués qui té cura d’arrossegar-me, de posar-me música, de vestir-me, d’omplir-me, de netejar-me, de fer-me la pedicura (últimament he canviat de rodes tres mil vegades), de portar-me al metge quan alguna cosa no va. Una feina que sovint no es veu però que és imprescindible.
I, posats a agrair, també agraeixo a tots els veïns i veïnes d’aquesta ciutat que m’heu acollit tan i tan bé, que em vingueu a veure i que transmeteu als vostres fills i filles aquesta il·lusió. Confio que per molts anys continuem fent semblants obres amb els mateixos manobres, que diuen.
Una abraçada a tots i a totes, i fins a la Festa Major.
Vilamut, el vostre Mamut

dissabte, 16 d’agost del 2014

Lomce: resistència, desobediència, insubmissió

Àlex Castillo, president de la Federació d’Associacions de Pares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC)
Aquest setembre s’implanta la LOMCE. Una llei nascuda morta. Sembla mentida que el Partit Popular ja haurà avortat dues lleis d’educació, una cada vegada que ha ocupat el poder. Tot per la seva addicció a les majories absolutes, a la manca de diàleg, i pel seu lamentable amor al franquisme i a la caspa.
Un dels aspectes més lamentables de la llei, que a més serà d’implantació immediata, és la supressió del consell escolar de centre com a òrgan de govern de les escoles i instituts. Aquesta mesura tan antidemocràtica havia de ser contestada des de la Generalitat amb la referència a la pròpia Llei catalana d’educació, encara en vigor, que defineix els consells escolars com a òrgans de participació i govern dels centres educatius. Parlem, ni més ni menys, del principi d’escoles democràtiques, principi innegociable sota el punt de vista de les famílies i sota el punt de vista d’una societat democràtica. 
Però, lluny de defensar la LEC i la democràcia a les escoles, el Departament d’Ensenyament ha muntat una argúcia legal, dubtosa i poruga, en les instruccions d’inici de curs que ja han estat lliurades als centres. És com si l’avi Macià, als fets de Prats de Molló, hagués dit que simplement era d’un grup excursionista i que duia armes per caçar cabirols. 
S’han de tenir principis i no amagar-los quan existeix el risc d’una sanció que, per altra banda, seria de molt difícil aplicació. En aquesta ocasió ha pogut més la por de la conselleria que els seus principis, que indubtablement hi deuen ser en alguna banda. Potser al congelador a l’espera de temps més favorables.
En teoria, ara el consell escolar de centre serà un òrgan de participació (ja no de govern) i haurà d’emetre informes preceptius, però que no tenen caràcter vinculant, per a cada decisió que s’aprovi des de la direcció. Cas que la direcció aprovi algun tema en contra d’aquest informe ho haurà de justificar per escrit. Visca la burocratització! Ara que no governa, el Consell escolar de centre serà una màquina d’emetre informes, mentre que determinades direccions seran màquines de justificar per escrit decisions que no concorden amb l’informe preceptiu, però no vinculant, del seu corresponent consell escolar de centre.
Tot plegat, decebedor i covard. Així doncs, lluny de l’aplicació de la LEC, de la resistència, de la desobediència o de la utòpica insubmissió en ares de mantenir unes escoles catalanes i democràtiques, ens trobem en una mena de democràcia low cost molt en la línia dels temps que corren. Molt més trist encara si tenim present que l’actual partit en el poder a Madrid està cridat a perdre el govern, la influència social i, fins i tot, en alguns casos també la llibertat i el patrimoni d’algun dels seus membres.
¿Com pensen que votarem el proper 9 de novembre si no podem decidir com gestionem les escoles dels nostres fills? Amb por no arribarem enlloc. I el Departament de Via Augusta sembla bloquejat per un pànic tan irracional com difícil de justificar. El govern de Catalunya s’ha de desempallegar de polítics porucs si no vol que la societat civil faci allò que des de les institucions no es gosa fer: Desobeir les lleis injustes que afecten l’escola dels nostres fills i filles.
Ja no és temps de la Ramoneta i la seva amigueta. Ara és moment de resistència, desobediència i d’insubmissió. 
Àlex Castillo

divendres, 15 d’agost del 2014

Sobre emigración-inmigración

No debería ser difícil hablar sobre este tema, desde la solidaridad, para la ciudadanía de un país que ha tenido la necesidad de emigrar, a lo largo de su historia, en múltiples ocasiones. En la mente de todos están los diferentes periodos migratorios de los españoles. Al continente americano en los siglos XVIII y XIX, a Europa durante el tercer cuarto del siglo XX y en los últimos años estamos viendo como nuestros jóvenes más preparados, andan repartidos por Europa y por el resto del mundo, en busca de oportunidades.
Si reconocemos como emigrante a aquel que se ve obligado a abandonar su tierra natal y embarcarse en una compleja aventura, trasladándose lejos de su cultura, costumbres y forma habitual de vida, con el único y legítimo afán de buscar nuevas y mejores oportunidades laborales, que le permitan a él y a su familia satisfacer, al menos, las necesidades más básicas como alimento, vestido, educación y salud, creo, modestamente, que más de uno nos veríamos reflejados en dicho espejo.
Somos muchos los que de forma más cercana o lejana, hemos tenido alguna relación con la emigración, por lo que me entristece ver con qué facilidad nos creemos esa rumorología que habla de la delincuencia, de la falta de servicios sociales, del aumento del paro, de las urgencias colapsadas, etc. como de algo provocado por los inmigrantes. Deberíamos analizar de forma más seria y con algo más de prudencia si este tipo de rumores obedece a algún interés concreto.
Humildemente creo que existe alguien muy interesado en enfrentar a la clase trabajadora a la que pertenece, en su inmensa mayoría, la población inmigrante. Dicho enfrentamiento llevará irremisiblemente a la competitividad más descarnada, luchando de manera feroz por la consecución de un puesto de trabajo, rebajando los salarios hasta convertirlos en inútiles para la supervivencia. Dicha competencia, acabará con la tradicional solidaridad de la que podía presumir, no hace tantos años, la clase trabajadora. Evidentemente, esto perjudicará a todos, tanto a inmigrantes como a autóctonos. Solo beneficiará a aquellos interesados en difundir este tipo de rumores.
En otro orden de cosas, me pregunto: ¿Nuestro miedo colectivo es al inmigrante o al pobre? Quisiera hacer una reflexión al respecto. Como padre de dos hijas, me imagino cuál sería mi reacción si una de ellas se presentara un día en casa comunicándonos a toda la familia su pretensión de casarse con un inmigrante africano, que se ganara la vida vendiendo en el top-manta. Igualmente, supongo como reaccionaríamos toda la familia si la pretensión de la niña fuera con un inmigrante, igualmente, africano, pero que, en este caso se tratara de un famoso jugador de futbol del Barça. Realmente pienso que tanto a mí como a la inmensa mayoría de padres, la reacción ante las dos situaciones, sería diametralmente opuesta. Creo, humildemente, que tendríamos que reflexionar, seriamente, a qué clase social pertenecemos y actuar en consecuencia.
Últimamente, nos están llegando noticias, desde algunos países europeos, en las que queda patente la expulsión de jóvenes españoles que se han quedado sin trabajo. Esta injusta situación se produce, para vergüenza nuestra, en esa Unión Europea tan maravillosa que nos quieren vender. En ningún caso deberíamos hacer nuestro este comportamiento tan injusto, vergonzoso, insolidario e ingrato con las personas que en época de bonanza tanto contribuyeron al aumento de los ingresos en la seguridad social, también realizaron sus compras de alimentos en nuestros pequeños comercios de barrio y también ayudaron bastante a cuidar de nuestros mayores por módicos y asequibles salarios para nuestros bolsillos.
Para hablar de todo esto, la asamblea del Procés Constituent de Viladecans, invita a todos los interesados a una charla coloquio que tendrá lugar en l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso a finales de septiembre. Concretaremos la fecha exacta durante dicho mes.
Fernando Delgado 

dijous, 14 d’agost del 2014

Vint-i-cinc anys al carrer

El xàfec de divendres de bon dematí semblava un mal auguri, però de seguida va sortir el sol i al vespre Viladecans ja era, com cada any, ple d’espectacles i de gent disfrutant-los. I és que, com cada primer cap de setmana de juliol, hem pogut viure aquesta magnífica iniciativa que és el festival de teatre Al Carrer. I ja van 25 anys, cosa que vol dir que ens trobem davant d’una realitat ja fermament consolidada.
En podem estar satisfets. Amb les arrels posades en la molt antiga tradició del teatre d’aficionats, que sempre ha estat viva a Viladecans i ha desenvolupat tanta creativitat i esperit participatiu, aquesta presència pública d’actuacions tan diverses i de tants llocs que aquests dies hem tingut a l’abast és un bon estímul cultural que val la pena de valorar i desitjar que continuï cada cop amb més força. Sense oblidar que aquest aparador serveix també per fer conèixer petites joies elaborades a casa, com són, per exemple, les creacions que ens presenta el grup teatral del Centre Ocupacional Caviga.
No estem, certament, en moments gaire bons per a la cultura. Des de la incultura que ens governa, s’està fent cada cop més difícil l’activitat cultural, perquè es considera una cosa supèrflua o, potser més encara, una cosa que més val que no hi sigui perquè així la gent serà cada cop més mesella i menys capaç de pensar pel seu compte i tenir esperit creatiu i crític. Davant d’aquesta situació, qualsevol iniciativa cultural que es tiri endavant amb ganes és una molt bona contribució al futur col·lectiu. El nostre festival està en aquesta línia, i val la pena que ens en felicitem. 

dimecres, 13 d’agost del 2014

De nou, Canet Rock






Desprès de 36 anys  de la seva darrera edició, el Canet Rock, anomenat el Woodstock català, torna el proper mes de juliol recuperant així  un festival mític que va marcar tota una generació.
El Canet Rock 1975-1978, va ser un festival històric on els que hi vàrem poder assistir, per uns moments ens podíem sentir lliures, tot recordant que la primera edició  de l’any 1975 es va fer encara sota la dictadura de Franco.
Aprofitant l’esdeveniment publico ara les fotografies realitzades al Canet Rock de l’any 1976.
Jaume Muns

dimarts, 12 d’agost del 2014

Joan Llinares Bastida, barber del barri de Sales (i 4)

Candidatura del PSUC a les eleccions municipals de 1979.
Joan Llinares és el que està al mig, assegut a terra. (Fotografia d’Anton i Jaume Muns)
– Sí, que deuria ser important, sí, el pensar i repensar... tant, que no te n’adonaves d’estar-te mullant com un ànec. Digué murrierament la Neus, fent-li pas i permetent-li entrar a casa. Au, vinga, dutxa’t ara mateix amb aigua ben calenta o agafaràs una galipàndria...
Posant-se en remull, en Joan li contà a la seva dona que la trencadissa i l’escissió del Partit era un fet. Que s’havia emprenyat de mala manera bo i llegint-ho al diari. Que se les havia tingut de paraula –per aquesta raó– amb un pagès climentó sense cap culpa. Que, ell mateix, no entenia els perquès i no podia evitar el malpensar en maniobres de vés a saber qui, i d’on. Que no entenia tampoc perquè l’hegemonia del conjunt de l’esquerra se li havia de regalar, d’aquella manera, a aquella altra gent tan poc d’esquerres, que tan poc havia fet i tan poc se l’havia jugat pel retorn de la llibertat, que tan poc havia cridat per la necessària amnistia i tan poc per refer l’autonomia de Catalunya. Amb la necessitat d’unió que hi havia per fer front a Calvo Sotelo i la seva OTAN, fer front al colpisme, fer front al terrorisme i al desplegament de l’Estatut!
– I quan no ho entens, Neus, has de rebobinar tan enllà com calgui buscant la resposta. 
– I com que no la trobaves, vés a saber fins on has reculat esperant que el plugim t’hi ajudés..., li engegà amb sornegueria la Neus.
I el senyor barber del barri de Sales, ironitzant, li digué a la seva senyora que sí, que déu n’hi do com de lluny havia arribat. 
S’havia tornat a veure fent guerra de veces de lledoner amagant-se a les cantonades del barri, tenint nou o deu anys, escopides amb canuts fets amb el plomall de  canyes de la riera o del rierot, amb en Ruiz, amb els germans Ballester, amb en Garrigosa, i com en tornar a casa escoltava el seu pare explicar el que volia dir lluitar per paraules com Llibertat, Igualtat i Fraternitat.  
Havia recordat les guerres a pedrades o amb fletxes llençades amb arcs fets de branques tendres, també, de lledoner, entre els bordegassos de Bertran i Musitu i els galifardeus de la Carretera del Prat, quan tot just començava la seva carrera de barber i havia de posar especial atenció i cura a l’hora d’esquilar les crostes de traus al cap provinents de les batalles per imposar la pròpia llei als solars sense edificar. I quan el Cárdenas, el Jordán, el Barón, el Solivella, els Navarro, i molts més, encapçalats per en Felipe Cárdenas Nicolás –el  “Titi”– se les tenien d’igual manera amb els Mazón, Cánovas, Amat, Guerrero, Jimmy, Santos, Nogués, etc., encapçalats per en Josep Mazón, però amb pedres llençades amb “tira-xines” i fletxes enfilferrades a la punta. La tele encara no havia entrat a les cases i la conquesta de solars havia esdevingut una de les més importants potes de la formació infantil dels anys cinquanta.
– Escolta Mazón, i per què en comptes de tirar-vos pedres no passeu bola i jugueu a beisbol amb un bat? Mira que és l’esport al que juguen els americans. Sí home, l’esport dels que guanyaren la guerra als nazis?  No t’ho ha explicat ton pare, això? Li deia a en Josep, fart que cada mes se li presentés a tallar els cabells amb un trau diferent a la closca.
Abans d’entrar a l’adolescència, la trepa de la Carretera del Prat, majoritàriament, acabà jugant a beisbol i la de Bertran i Musitu a futbol. Els del beisbol ho feien al solar de la cantonada de dalt de Carretera del Prat i Guifré el Pilós. A la barberia es deia que ningú mai els diria res, perquè aquell solar pertanyia a un exiliat que estava a punt de quedar-se sense propietat per no pagar la contribució, en benefici de no se sabia ben bé qui. 
A mitjans dels anys seixanta, els televisors –vistos en comunitat– començaren a buidar els carrers de criatures, alhora que els solars minvaven en ser construïdes noves cases i els primers blocs de pisos. Les guerres, finalment, ara que al barri ja no era “barri xino” sinó Barrio de Salas, havien terminat.
Marylin –la perrita más linda del mundo– de la mà i de la boca d’Herta Frankel, en Franz Johan i en Gustavo Ré, mitjançant la petita pantalla, embadalien la canalla cap el tard dels dimarts i els diumenges abans del futbol. Valquíries de nord enllà començaven a venir a baix a mar a ensenyar força més que melic i cuixes i enlluernaven la jovenalla. Espanya començava a fer seus alguns aspectes de la modernitat i exportava atur a dojo. A la barberia del Barri de Sales amén d’anar-hi a retallar els cabells la gent hi començava a anar a retallar autoritats.
Senyor Casas, que l’Ajuntament no pensa asfaltar mai els carrers?, li feia en Joan al tinent d’alcalde, veí d’un tros més enllà del carrer, mentre li afinava amb la navalla el recte bigotet.
Home Llinares, no vulguis córrer tant. Si encara no s’ha pogut asfaltar el carrer Major, ja vols que li toqui a Jofre el Pilós? No fotis!, li rebotà.
Si més no, podríeu fer treure les males herbes i eliminar unes quantes rates dels solars, els de l’Ajuntament, no? o us espereu que sigui el veïnat qui passi  la dalla, o la falç?, apuntà un dels que s’esperaven.
Vigila no prenguis mal amb la falç... Però, escolta tu, què vols que fem si no hi ha un duro per fer res!, replicà el regidor, mentre el barber feia un pas enrere per deixar-lo sol.
I els pocs que teniu, us els gasteu amb el que el Rector us diu, és o no és?, hi afegí el barber aixecant els braços i brandant pinta i tisores. 
Llinares, t’estàs passant. Vinga, dedica’t aplicadament als meus bigotis... i deixa’t estar de romanços..., au. 
Dic jo que poques persones trobareu que hagin estat tant amatents amb el seu barri i la seva gent com en Joan, sense esperar-ne res a canvi. Quan l’any 1979, després de quaranta anys, arribà l’hora de tornar a tenir Ajuntaments escollits democràticament, el PSUC l’escollí per formar part de la candidatura. En Llinares, afalagat de ser-hi, certament, condicionà l’acceptació del reconeixement que se li feia, a poder ser l’ultim de la llista. I així va ser, perquè així ho volgué. Però deixeu-m’ho dir també: si l’ordre d’una candidatura només fos cosa de mèrits contrets, en Joan Llinares Bastida hauria estat molt amunt en aquella llista. 
Restablerta la democràcia, la seva acció cívica continuà centrada en fer rutllar l’Associació de Veïns –creada per ell, juntament amb altres– per confrontar-la amb  l’Ajuntament a l’hora de resoldre necessitats, i sense massa contemplacions a l’hora de les topades, per més companys que fossin els regidors de la Casa de la Vila. 
En Joan Llinares doncs, es mantingué dins la majoria del PSUC quan aquest s’escindí l’any 1982. Continuà dins la majoria quan es fundà Iniciativa Verds, l’any 1986, integrant la majoria de l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra i els anteriorment escindits del PCC. Però passà a la minoria que creà el PSUC-viu, l’any 1996, quan Iniciativa no aconseguia ser gran cosa més que una plataforma electoral i l’enyor de les històriques sigles rematava la feina. La majoria havia posat a hivernar les històriques sigles. 
Així ens va a la gent d’esquerres, us explicaria, el senyor barber del Barri de Sales, mentres us remullava la  barba, us ensabonava la cara amb la brotxa, us passava la navalla pel coll, us bufetejava les galtes amb les mans molles de loció i us ventava el rostre amb un drap blanc. Posant-se darrera vostre, hauria acabat la sessió encarant-vos al gran mirall del davant i preguntant-vos retòricament: És o era així, oi...? o no...? 
–Au, vinga, són vint-i-cinc pessetes.
Andreu Comellas

dilluns, 11 d’agost del 2014

La població de Sant Joan de Viladecans en les primeres dècades del segle XVIII

El segle XVIII, per a Viladecans, suposarà l’inici del trencament amb el cicle demogràfic antic, caracteritzat per un creixement vegetatiu molt baix, amb taxes de natalitat i mortalitat molt elevades, sobretot la mortalitat infantil, amb una economia agrària de subsistència condicionada a les inclemències del temps (sequeres, inundacions, pedra, freds) que feien malbé les collites i produïen fam, i, finalment, a les epidèmies que malmetien, de manera catastròfica, la població. Des de finals de l’edat mitjana, els habitants que gosaven viure en el lloc de Sant Joan de Viladecans, s’havien mantingut a la ratlla de les 150 ànimes (165 habitants per al 1497 i, descendent fins els 140 per a l’any 1547). Dades esparses que disposem a partir dels fogatges que es van realitzar a Catalunya: recomptes per cases o focs, amb finalitats fiscals o militars, que condicionen la veracitat dels resultats si bé ens permeten una aproximació al nombre d’habitants de l’època. 
No tornarem a disposar de més informació estadística fins a principis del set-cents, a partir del cens de Josep Aparici, de l’any 1702, on Viladecans consta amb 60 cases. Fins ara, en la historiografia de les poblacions del Delta, s’havia acceptat per a Viladecans un coeficient de 3 persones per casa, per tant un total de 180 habitants per iniciar el segle XVIII. També fins ara, s’havia acceptat per a Viladecans una població de 204 veïns i veïnes per a l’any 1718, data convencional del Censo de la Riqueza y la Población de Cataluña ordenat, anys enrere, per José Patiño, quan era president de la Junta Superior de Gobierno y Justicia de Cataluña, òrgan creat després de la desfeta catalana de setembre de 1714. Aquest cens havia de ser la base per a la implantació del cadastre, un nou sistema de contribució directa, basat en l’estimació de la riquesa dels veïns que es va implantar en tots aquells territoris que es van oposar a Felip V.
L’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) conserva les Respuestas generales hechas y entregadas por el Común y Particulares del Lugar y termino de Sant Juan de Villadecans, document sense data consignada, però datat, fins ara, per al primer terç del segle XVIII, i signat per Joan Martell i Francesc Esplugues, molt possiblement els jurats –regidors– de la Universitat de Viladecans. A partir de la informació que es desprèn del document, del coneixement de la documentació i formularis que va generar la introducció del cadastre –decret de 9 de desembre de 1715 i normes generals per a la recaptació de l’impost de 15 d’octubre de 1716– així com de la bibliografia existent, hem pogut reduir la data a l’any 1718. Aquestes Respuestas generales formen part d’un dels dos qüestionaris que es van enviar a totes les poblacions per disposar d’un coneixement general de la riquesa del terme municipal i del seus pobladors i que havia de ser la base per a establir les quotes del nou impost. 
Pel que ens interessa a nosaltres, la població, el document en una de les respostes esmenta que en el Lugar hi ha 60 cases “(...) habitables, y de estas se hallan diez de inhabitadas y dos que amenazan ruinas, todas viejas” i pel que respecta al nombre d’habitants es diu que “(...) las personas de Comunión del referido Lugar, y término són” 182 amb 65 famílies. 
De l’estudi detallat de la relació de famílies –tal i com es pot veure en el quadre adjunt– podem concloure que el nombre d’habitants de Viladecans, per a 1718 són 255 (136 homes i 119 dones) i que els caps de casa són 58, si bé podem trobar que en algunes cases hi conviuen diversos matrimonis amb els seus fills, a banda de mossos agrícoles i minyones. L’estructura d’edats denota una població molt jove en la qual l’esperança de vida no va més enllà dels 50-55 anys. Evidentment l’estructura econòmica gira totalment a l’entorn de l’agricultura, amb 10 persones que es relacionen com a labradores, 11 parcers, 21 mossos i 29 jornalers, aquests darrers formen part del proletariat rural de què parlava el mestre Jaume Codina. D’oficis menestrals només s’hi compten un teixidor i un ferrer i tres persones dedicades a la sanitat: un cirurgià, un apotecari i un metge. També s’hi relaciona l’ermità de Sales. A destacar d’aquesta població activa les minyones, 11 dones.
Molt possiblement, com a document de caràcter fiscal, no està exempt d’ocultacions parcials respecte a superfície de les terres, categoria de les mateixes, conreus i les seves categories, nombre i tipus de ramats, així com també respecte al nombre d’ànimes que habitaven Viladecans en les primeres dècades de la centúria. Per exemple, per no constar, no consta Joan Martell, jurat que signa les respostes, o els Barat que sabem que viuen en Viladecans des de 1622 o molts altres que habiten masos disseminats pel terme. Per tant, creiem que les Respuestas es queden curtes respecte al nombre de persones que viuen a Viladecans en aquestes primeres dècades del XVIII., si bé s’ha incrementat un 25 % més, en relació a les dades que coneixien fins al moment.
Manuel Luengo



diumenge, 10 d’agost del 2014

Falciot negre (Apus apus)

És el falciot més corrent al nostre país, sobretot en el medi urbà. S’alimenta d’insectes que caça al vol. Pràcticament passa la vida a l’aire, on no només caça, sinó que fins i tot hi dorm i s’aparella. Només es posa en l’època de reproducció, per fer el niu i criar els pollets. És migrant transsaharià. 
Font: Viquipèdia.
Eio Ramon

dissabte, 9 d’agost del 2014

Com ho podríem fer per a donar una llarga vida a la civilització i a la terra?

Primera part: una anàlisi global
Potser el títol és molt agosarat, però crec que caldria recuperar una societat ubicada en el terme mig entre un capitalisme sense límits i un comunisme ofegador. Per aconseguir-ho, sembla que no és possible continuar amb un sistema econòmic que cada cop diferencia més i més els rics dels pobres, tant les persones com els països. El sistema econòmic actual ha estat governant el món occidental des dels inicis del segle XX com a mínim. Si analitzem alguns resultats d’aquest període, crec que podríem extreure’n algunes conclusions:
1. Vist en perspectiva, el Primer Món ha anat augmentant el seu poder econòmic durant el segle XX, tot i que hi ha hagut períodes de crisi, tals com el crack del 1929 als Estats Units d’Amèrica, la primera i la segona guerra mundial, etc.
2. Durant l’època colonial del segle XX el Primer Món va explotar descaradament els països colonitzats, extraient-ne uns enormes beneficis econòmics i deixant-los en un estat de misèria perpètua de la qual no en poden sortir malgrat que ja estem al segle XXI.
3. En el nostre Primer Món s’han donat les condicions legals i econòmiques perquè es poguessin desenvolupar grandioses companyies multinacionals capaces d’absorbir petites, mitjanes i fins i tot grans empreses (com per exemple el recent cas d’absorció de la francesa Alstom). Podria ser que aquest fet estigués portant el món empresarial a una situació d’oligopoli a nivell mundial? Fent una similitud diríem que uns pocs peixos grans s’estan menjant els peixos petits i podrien acabar amb la beneficiosa i necessària diversitat de peixos.
4. El fort desenvolupament tecnològic, industrial i econòmic del Primer Món durant el segle XX, no només ha explotat el Tercer Món sinó que també ha explotat, contaminat i danyat greument la Terra.
Visualment, aquestes quatre conclusions personals (i segurament poc precises) es podrien resumir en el gràfic següent:
A nivell de les persones, les gràfiques anteriors també podrien ser vàlides ja que la diferència entre rics i pobres es va accentuant i la degradació del medi ambient ja fa temps que afecta a la nostra salut. Tenim exemples com la contaminació de l’aire que genera afeccions respiratòries; el forat a la capa d’ozó que danya la pell, l’augment de la temperatura, etc.
Potser ha arribat l’hora de fer-nos la pregunta següent: serà sostenible que la nostra civilització continuï durant el segle XXI amb el model econòmic i social heretat del segle passat?
Unes quantes preguntes més concretes:
- ¿És sostenible l’actual economia de mercat global que fomenta, per posar un exemple molt simple, que ens arribi raïm de Xile i préssec en conserva de la Xina? Quants kilòmetres han hagut de recórrer aquests productes?
- ¿És sostenible que les persones del Tercer Món cobrin sous de 50 o 100 € al mes?
- ¿És sostenible que nosaltres tinguem a l’abast productes per aprimar-nos, per blanquejar-nos les dents, per dissimular aquelles arruguetes que... i que altres persones morin per manca de medicines i d’aliments?
- ¿És sostenible que persones de països pobres hagin d’abandonar la seva casa i família, a vegades arriscant la seva vida, per incorporar-se al nostre Primer Món enlluernador i extremadament consumista?
- ¿És sostenible que al nostre país hi hagi milions de treballadors i treballadores sense feina degut a les deslocalitzacions, l’avenç de la maquinària, etc., i que no acabem de trobar la fórmula per a repartir el treball?
Feta aquesta breu anàlisi global, caldria preguntar-se: ¿què podem fer nosaltres personalment i localment per a millorar el nostre sistema econòmic i social?
Deixem per a un proper número del Punt de Trobada una reflexió sobre algunes propostes d’acció local.

Ramon Cuñé

Marxa de la llibertat

Els anys 70 es varen significar a Catalunya per les diverses formes de lluita per les llibertats polítiques, amb la coneguda frase de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” .
El 1976 es va fer la Marxa de la Llibertat, amb el lema “Poble Català, posa’t a caminar”.
Entre els dies 1 i 3 de juliol arrancaren les diferents columnes (Tramuntana, Lluis Companys, Francesc Macià. Rafael de Casanova, Abat Escarré) que varen recórrer Catalunya, malgrat la prohibició del Ministerio de la Gobernación, en aquells moments sota les ordres de Fraga Iribarne. Ja els primers dies van ser detingudes més de 150 persones i foren empresonats 123 participants de la Marxa.
Amb aquest numero del Punt de Trobada us presento les poques fotografies que vaig poder fer a l’any 1976 on vaig participar deixant anar unes gallines al carrer Pelai de Barcelona vestides amb un drap on hi estava escrit Amnistia i Marxa de la Llibertat. 
Jaume Muns