dissabte, 15 de desembre del 2007

Un any de Trobada

Acabem l’any, el primer any de Viladecans Punt de Trobada. Vam començar al juny, hem anat sortint puntualment a la meitat de cada mes (llevat de l’agost, que vam fer vacances), i hem pogut adonar-nos que aquest instrument de comunicació que fa sis mesos vam posar en marxa, era una eina útil, i gosaríem dir que necessària.
A Viladecans no hi havia cap mitjà de comunicació on es poguessin expressar les inquietuds, les propostes, les activitats que es generen des de l’anomenada societat civil, les reivindicacions, els suggeriments de coses a fer... I aquesta revista ha servit per canalitzar aquesta mancança ciutadana.
Actualment, Viladecans Punt de Trobada s’envia a un total de 521 adreces electròniques, de persones i d’entitats. I el ressò que ens n’arriba és certament positiu, tant en forma de comentaris com en forma més activa d’articles que anem rebent, i que des d’aquí agraïm i animem a continuar enviant. Certament que la redacció de la revista no es fa responsable del contingut de cada un dels articles que rebem i publiquem, però certament també que així tots plegats ens estem fent un servei mutu, i estem fent possible que a Viladecans hi hagi més veus que puguin parlar i puguin ser escoltades, que prou falta ens fa.
Nosaltres continuarem endavant, i farem tot el possible per millorar aquest instrument d’intercanvi. De moment, hem ampliat la redacció amb un parell de persones joves, que sempre és una garantia de més empenta. I, també, estem gestionant de convertir-nos en associació, per tal de poder eixamplar, si s’escau, el nostre camp d’activitat.
Amb ganes de treballar per un Viladecans millor i que sigui construït entre tots, des de la redacció us desitgem molt bones festes i un magnífic nou any 2008.

L'anell

Aquest estiu em van regalar un anell. Són dos cèrcols i al mig hi ha una greca calada, que és un gravat ben bonic. La veritat és que m’agrada molt.
Un dimarts al matí em vaig adonar que l’havia perdut. Quin disgust! Quina ràbia! I no pel valor econòmic. Donant-hi voltes, vaig recordar que l’última vegada que l’havia vist va ser en baixar del cotxe.
Trasbalsada vaig sortir al carrer. Dono voltes al cotxe, el regiro per dins, miro per tot el carrer i tampoc. Més empipada i sense cap resultat torno a casa. Miro sota el llit, els calaixos, el bany i no el trobo. Finalment em dono per vençuda. “L’he perdut”.
Divendres al matí, d’hora. Era el meu aniversari. Vaig sortir de casa per anar a córrer per la platja. En acostar-me al cotxe “el vaig veure”. Era allà, a terra, lluïa d’una manera especial i no m’ho podia creure. I després de tres dies! Com podia ser! Amb la gent que passa pel carrer, amb les vegades que vaig bellugar el cotxe de lloc en aquests dies. Em vaig ajupir i el vaig agafar. Sí! El meu anell ha tornat ha mi.
Encarnació Garcia

¿Qué hacemos hoy?


Nuestra ciudad está creciendo a un ritmo vertiginoso, y desde la juventud hay cambios que también notamos y que influyen en nuestra forma de hacer las cosas. Cuanto más grande es una urbe, se supone que más grande debe ser su oferta de esparcimiento y entretenimiento. Pues bien, desde los jóvenes toca preguntarnos, en lo que a este tema refiere: ¿en qué ha cambiado o ha “mejorado”? ¿qué nuevas ofertas nos trae nuestra ciudad?
A mayor ampliación de oferta de vivienda, mayor número de equipamientos, o al menos así debería ser. Pero ¿se traduce esta norma en el campo del ocio? Escaneando un poco los gustos y aficiones de nuestro tejido social más joven nos damos cuenta de que predomina la masificación en discotecas y “after hours”. Y que el objetivo de la noche es acabar en uno de estos recintos, previa cena en un suculento restaurante de comida rápida.
No sería justo, por otra parte, culpar de ello a la existencia de estos sitios, sino que habría que profundizar en qué tipo de ocio nos ofrece Viladecans. Tenemos el Atrium, un teatro que consigue traer grandes representaciones, y que posee un amplio abanico de ofertas para todas las generaciones. Subiendo la Rambla, hay un sitio llamado Auditorio Pablo Picasso, que lamentablemente está cayendo en desuso y cada vez más cae en desconocimiento para el joven viladecanense. En pro de resucitar este espacio de asociacionismo juvenil se invirtió mucho esfuerzo en desarrollar el Cúbic, el cual lamentamos que no haya sido dispuesto para este fin. Sin embargo, después de mucho tiempo haciendo entender al consistorio la necesidad de un espacio juvenil que diera más amplitud de maniobra y proyección a las propuestas de los jóvenes, se va a crear una ampliación de la masía de Can Xic, la cual según nos hacen saber pretende emular las funciones del centro Frederic Mompou de Castelldefels, ofreciendo espacios para talleres, ensayo musical, escuelas de teatro, juegos de cartas, etc.
Este tipo de espacios abiertos al público y enfocados a que los jóvenes se reúnan para pasar el rato de una manera sana, representa una alternativa muy beneficiosa, que si la tuviéramos más en cuenta podría hacer que los jóvenes no cayeran en el ocio fácil y consumista. Es por eso que sería bueno que los partidos políticos impulsaran campañas de talleres, apertura de espacios libres, colaboración con asociaciones ya existentes para impulsar este tipo de ocio alternativo y alejado de los excesos.
Desde estas humildes líneas invito a los jóvenes de Viladecans a probar otras fórmulas de entretenimiento como el teatro, no sólo desde el punto de vista del espectador, sino adhiriéndose a un grupo y trabajando en equipo; o a un club de rol, cartas, ajedrez. Al entretenimiento que antes practicaban nuestros padres y abuelos, pero que con el tiempo ha ido desapareciendo, dejando paso al ostracismo de nuestra habitación y nuestro ordenador, saliendo de él sólo para ir a una humeante discoteca.
Lluís Rovira Adalid

Sant Ramon crema!

Sant Ramon crema! Aquest ha estat el crit d’alerta, quan dos focus d’incendi iniciats al terme de Viladecans podien haver acabat en una nova tragèdia.
Sobre les 18:00 hores del diumenge 9 de desembre es va originar un incendi proper a les indústries situades al costat del Camí Fondo de Viladecans. Justament on es preveu la construcció d’un nou barri “El Pla de Llevant” de 2.377 habitatges, promoguts per l’ajuntament i l’Incasol.
El foc, que segons han explicat els bombers, es va iniciar en dos punts d’origen de manera simultània i fa pensar que ha estat provocat, es va estendre cap a uns terrenys forestals del Montbaig (Sant Ramon), situats entre Viladecans i Sant Boi.
Tot i que el vent va complicar l’extinció, un canvi en la seva direcció va fer que el foc girés sobre si mateix i facilités la tasca de les 31 dotacions de bombers que hi van intervenir, tot autoconsumint-se .
Segons dades facilitades pels bombers, el foc va cremar 15 hectàrees de pi blanc, matolls i cultius.
El foc va quedar controlat a mitjanit. Encara que quatre dotacions de bombers van estar remullant i continuat les feines d’extinció, fins a les set de la matinada.
La Muntanya de Sant Ramon ha estat víctima constant d’agressions al territori en els últims anys: un incendi, originat també de forma irresponsable, va cremar 70 hectàrees el juliol del 2005, la degradació del territori per deixadesa municipal, i les nombroses actuacions immobiliàries no deixen de degradar la muntanya.
Recentment i per pal·liar aquestes agressions, s’han declarat 69 hectàrees d’utilitat pública a la vessant de Sant Boi, cosa que demana la Plataforma Salvem Oliveretes (PSO) per a la vessant de Viladecans, tal i com s’explica en aquesta mateixa revista. La compra de terrenys forestals per part de Global Inversiones Europeas S.L. de Paz Dorado, amb l’estudi del projecte urbanistic “Residencial Sant Ramon” i Josel S.L. del Grup “Nuñez y Navarro”, no fan més que minvar el valor forestal i ecològic de Sant Ramon.
Ricard Caba i Calbet

Josep Azemar a Viladecans: el valor de la Torre Modolell


Josep Azemar i Pont, neix l’any 1862 a la ciutat de Figueres, obté el títol d’arquitecte el 1887, s’estableix a Barcelona i els primers treballs els fa en la urbanització del Parc de la Ciutadella amb motiu de l’exposició universal de1888, en col·laboració amb l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch, autor de l’edifici de les aigües de Cornellà.
El seu nét, Francesc Labastida i Azemar, exdegà del Col.legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC), el defineix com un home rigorós amb si mateix i seriós amb la feina, però amb un gran afecte i tendresa per a la seva família.
A Viladecans, rep l’encàrrec de Magdalena Modolell de transformar la seva Torre de Guaita en una Casa Palau d’estil modernista neogòtic que finalitza el 1892 i que més tard es convertiria en la Casa de la Vila. Posteriorment, el 1899, projecta l’edifici adjunt a on avui s’ubica la cooperativa agrària i les terrasses amb les antigues escoles així com les escales d’accés al gran jardí del palau.
Magdalena Modolell li encarrega, també a Josep Azemar, alguns treballs a la masia de les Parellades (on avui hi ha la plaça d’Europa), i mes tard, el 1910, el col.legi de la Sagrada Família, obres que no van ser acabades fins l’any 1916 aproximadament.
Abans de morir a Barcelona l’any 1914, ens deixa a Viladecans un altre edifici, l’ala dreta de la Torre Roja.
Mentrestant, el 1889, aconsegueix plaça d’arquitecte municipal a Figueres, i projecta la casa natal de Salvador Dalí, actualment propietat de l’Ajuntament.
Josep Azemar també és l’autor de molts edificis modernistes de la seva ciutat i d’altres localitats de l’entorn.
Destaquen a Figueres la “Casa Cusí” (1894), amb molts elements que recorden la nostra Torre Modolell, “Casa Galter” (1901), “Casa Mas Roger” (1910), segona residència de Salvador Dalí, “Casa Roger” (1896), “Casa Salleres” (1904), i l’escorxador municipal (1904-1907).
Tots aquets edificis estan protegits, per l’Ajuntament de Figueres, com a Béns Culturals d’Interès Local.
A Olot va construir la “Casa Pujador” (1911), també declarada Bé Cultural d’Interès Local.
El modernisme arriba a Agullana també de la mà de Josep Azemar. Són quatre els edificis que hi construeix i d’entre ells hi destaca el Grup Escolar, de certa semblança amb l’escola de la Sagrada Família de Viladecans. Si voleu, podeu consultar la pàgina web de l’Ajuntament d’Agullana que hi dedica una plana sencera a l’arquitecte i el modernisme.
I mentrestant des de l’Ajuntament de Viladecans, van mirant cap una altra banda, mentre projecten l’enderroc d’una part de la Casa Palau de Can Modolell. Concretament, tota la part projectada pel prestigiós arquitecte figuerenc el 1899, és a dir, la cooperativa agrícola, les antigues escoles, les dues terrasses i les escales d’accés al jardí. Només es mantidrà la façana del carrer Jaume Abril i mitja planta baixa.
És que no serem capaços a Viladecans, de conservar l’edifici tal i com el va projectar Josep Azemar?
No seria millor restaurar can Modolell en la seva totalitat, fer-ne difusió i integrar-lo en els circuits modernistes de la comarca?.
Per això, cal primer estar convençuts que no és de cartró-pedra, perquè no ho és, sinó que utilitza els sistemes de construcció propis dels diferents estils historicistes de l’època.
I segon, cal que ens creguem que tenim una gran obra d’art, que la tenim. A Figueres, no només s’ho creuen, sinó que tot i que no els hi fa tanta falta, saben protegir i conservar totes les seves joies i moltes de menys categoria que la nostra Casa Palau. A Viladecans, en canvi, poques joies que tenim i pel que sembla, l’administració municipal no sap ni que ho són.
Jaume Lligadas Vendrell

Can Modolell i Can Cusí, dos edificis bessons











Si un dia us decidiu a anar a visitar el museu Dalí de Figueres, jo us recomano que acabat aneu a fer un tomb per la ciutat, és una ciutat molt agradable, i si sortint del museu baixeu per la pujada del castell fins a la rambla, us trobareu de cara amb la Casa Cusí, construida el 1894 per l’arquitecte Josep Azemar, dos anys després de bastir la casa palau de can Modolell.
El primer que us pot cridar l’atenció és la tribuna de l’edifici, molt semblant a la de Can Modolell i si ens fixem en els elements decoratius de la barana dels balcons, veurem que són idèntics als de l’edifici de Viladecans.
La torre de la dreta de la Casa Cusí va ser projectada i construida l’any 1904. En aquesta part de la casa hi veiem la finestra triforada del primer pis que és molt semblant a les de Viladecans, així com l’escut de dalt de tot. A la dreta de la torre, i a la part de dalt, veiem la paret que separa la finca del costat, que ens recorda la façana emmerletada dels antics col.legis decorada amb rajola verda. Aquesta façana ha de desaparèixer segons el projecte municipal.
És més que evident que Josep Azemar es va inspirar en la casa palau de Can Modolell per crear la Casa Cusí de Figueres.
Jaume Lligadas Vendrell

Murs: trenquem tòpics per a la convivència

Aquest és el títol de l’exposició que la Torre del Baró va tenir el plaer de rebre entre els passats 18 d’octubre i 16 de novembre; SOS Racisme i el Departament de Convivència i Cohesió Social del nostre Ajuntament van fer possible aquest esdeveniment.
Mitjançant panells i audiovisuals força il.lustratius, l’exposició va ajudar a comprendre la realitat migratòria a Catalunya, comparant l’emigració dels catalans amb la immigració que rep actualment, i desmuntant sis tòpics sobre els immigrants: que no es volen integrar, que ens envaeixen, que ens treuen el treball, que són delinqüents, que s’emporten tots els ajuts i que baixen el nivell educatiu. Va mostrar-nos com la societat catalana actual no podria funcionar sense el paper dels immigrants, va ensenyar-nos com podem trencar aquest mur que ens separa els uns dels altres, lluitant contra els prejudicis, les inseguretats i les pors que es generen envers la immigració i que generen actituds discriminatòries.
La inauguració va comptar amb la presència de molts viladecanencs, també de la directora de SOS Racisme que va fer-nos una visita guiada, l’Alcalde de Viladecans, regidors, representats d’entitats, alumnes del Curs de Gestió Multicultural entre d’altres.
Diverses escoles es van apropar a visitar l’exposició i van aprofitar per treballar d’una manera activa el tema de la lluita contra el racisme.
L’exposició també va comptar amb la xerrada “Gitanos, del genocidi a la ignomínia”, gràcies a la colaboració de l’Associació Cultural Gitana de Viladecans. Aquesta xerrada va donar-nos una visió realista i gairebé desconeguda del patiment que aquesta ètnia ha suportat durant tota la història.
Mostres com aquesta han d’anar traient granets de sorra d’aquest mur que genera la intolerància.
Idoia Baixench

Ser dona i musulmana

És un llibre de Dolors Bramon publicat per l'Editorial Cruïlla i la Fundació Joan Maragall a Barcelona el 2007.
Un llibre altament recomanable i clarificador respecte a tot allò que envolta la dona a l’Islam: el que prescriu l’Alcorà, el que diuen les diverses tradicions, el pòsit cultural preislàmic, els afegitons culturals que s’han anat fent arreu del món segons el lloc d’inculturació de l’Islam… i els múltiples prejudicis nostres. En llenguatge molt planer. De fet, Dolors Bramon va estar a Viladecans fa un any aproximadament per parlar de les tres “religions del llibre”. Els que hi vam poder assistir recordem que va ser realment interessant perquè és una bona coneixedora de l’Islam. És doctora en filologia semítica i història medieval. El llibre compta amb un glossari i una bibliografia bàsica. Ah, i a més a més és baratet (10,75 €).
Mercè Solé

Les associacions de veïns

A Viladecans hi ha 14 Associacions de Veïns. Un nombre bastant important. I crec que tots tenim la mateixa finalitat, que és lluitar pels nostres barris.
Però penso que les Asociacions de Veïns tenen poc prestigi entre els ciutadans, i això ens hauria de fer reflexionar. Potser no estem prou a prop d’ells.
Com aconseguir que la joventut s’impliqui a fer coses pel seu barri, o que persones vingudes d’altres països, per poder conèixer millor el lloc on són, acudeixin a les Associacions de Veïns? Crec que això faria que hi hagués més bona convivència entre tots. I potser és que no els donem les eines suficients perquè ho facin.
No ens hauríem de deixar condicionar, hauríem de tenir la independència suficient per decidir la nostra manera de funcionar.
Crec que no es valora prou el treball que fem les Associacions de Veïns. L’Ajuntament té aquí una gran ajuda, ja que nosaltres som els qui estem més a prop del ciutadà i coneixem millor els problemes de cada barri.
Des de les Associacions de Veïns es podrien impulsar molts projectes, com cursos multiculturals, de civisme i convivència, o conscienciar els ciutadans de la importància de vetllar pel medi ambient.
En resum, que caldria tenir molta més participació en tot allò que ens afecta als ciutadans.
Maria Comas

L'Ajuntament acomiada treballadors i treballadores de la Fundació Ciutat de Viladecans

La Fundació Ciutat de Viladecans, presidida per l’alcalde de Viladecans i creada pel Ple Municipal ara fa deu anys, procedirà a la reducció de la seva plantilla i a l’acomiadament d’un 40% del seu personal abans del 31 de desembre de 2007.
La plantilla de la Fundació treballa per fer avançar la nostra ciutat en la Societat del Coneixement i la Informació, i aposta per la seva continuïtat laboral i professional. Durant aquests deu anys ha desenvolupat formació en l’ús de l’ordinador i Internet amb la creació de la xarxa de punts Omnia, ha creat i gestionat el Portal de Viladecans, portal d’informació ciutadana, ha promocionat l’ús d’Internet en el comerç local, ha desenvolupat una sèrie de projectes amb finançament europeu sobre temes de salut, immigració, igualtat d’oportunitats, etc.
Per tot això, el col·lectiu de treballadores i treballadors de la Fundació amb el recolzament de CC.OO. apel·lem a la responsabilitat política, ètica i moral de l’Ajuntament de Viladecans, com a administració pública i progressista, d’assegurar la continuïtat professional i laboral de tots els treballadors i treballadores de la Fundació.
Treballadors i treballadores de la Fundació Ciutat de Viladecans

Una denúncia de la plataforma Salvem Oliveretes condiciona una moció al ple de Viladecans

Com a resultant de la denúncia feta per la Plataforma Salvem Oliveretes, anunciant que determinades poderoses empreses estan especulant amb els terrenys de la muntanya de Sant Ramon -en la qual són el propietaris, com a mínim, de 16 i 183 hectàrees respectivament- i planificant el projecte “Sector residencial Sant Ramon”, el ple del passat 22 de novembre va aprovar una moció per expressar la voluntat de protegir i conservar els terrenys qualificats com a no urbanitzables situats a la part nord de la ciutat.
La plataforma va voler participar en el ple i aquest cop li van permetre fer ús de la paraula, just abans de la votació, i ho va aprofitar per exposar la seva opinió respecte a la moció.
Primer, va celebrar la moció, i que l’equip de govern tingués aquesta sorprenent sensibilitat ambiental (ja era hora, i esperem que es repensin urbanitzar a Oliveretes!) però la va qualificar com a una simple declaració d’intencions cara a la galeria, degut a que no figurava cap mesura per desenvolupar-la. És molt fàcil anunciar que l’equip de govern actuarà segons la llei vigent, i no requalificarà terrenys forestals per a urbanitzar. El difícil i per tant amb més valor és dir-ho i presentar un plec de mesures que garanteixin la protecció de la zona per sempre. I això no es va fer.
Segon, va proposar la declaració d’utilitat publica de la muntanya, mesura que s’hauria d’arribar adquirint els terrenys per fer-los públics, per la qual cosa va demanar un percentatge del pressupost municipal anys rere any per a aquest fi, i així poder-hi desenvolupar projectes de conservació i regeneració forestal amb l’excusa de combatre el canvi climàtic tot reforestant la zona. És inconcebible que un municipi del món occidental, com Viladecans, permeti que la seva zona forestal estigui tant desforestada com ho està actualment. Una dada, en una hectàrea hi caben 400 arbres que absorbeixen 20.000 tones de CO2 l’any. Si la zona forestal estigués convenientment conservada i gestionada, facilitaria la seva funció d’embornal del CO2 per ajudar a pal·liar el que genera la ciutat.
I tercer, reactivar el Consell Municipal de Medi Ambient perquè vetlli en tot aquest procés i fomenti que la ciutadania i les entitats de la ciutat facin projectes per plantar arbres a la zona forestal.
La Plataforma Salvem Oliveretes continuarà reunint-se cada dimecres a les 19:30 h. a l’auditori Pau Picasso i continuarà la seva tasca d’oposició al Pla de Llevant que vol construir un nou barri de 2.377 habitatges a Oliveretes, per a preservar la muntanya de Sant Ramon.
No oblidem que els terrenys que l’equip de govern reconeix que tenen un valor ambiental, i que no requalificarà, tenen exactament el mateix valor ambiental que bona part dels d’Oliveretes... L’any 1976, algú va traçar una línia sense considerar aquests valors i va decidir que cap avall és urbanitzable, i cap amunt forestal. Demanem per tant, que el sòl d’Oliveretes es consideri d’ús públic, es reforesti en aquells sectors més malmesos, i ens ajudi a crear a Oliveretes-Sant Ramon un autèntic parc forestal i l’embornal del CO2 que genera la ciutat. Pensem globalment i actuem localment! Des de l’equip de govern també!
Jordi Mazon

Tornen els pastorets

No es fan cada any, però cada cop que es fan és una bona notícia. Aquest any torna a haver-hi Pastorets al Centre Cultural Sant Joan. Seran els dies 22, 23, 29 i 30 de desembre, a les 7 de la tarda. I és una bona notícia perquè vol dir que a Viladecans hi ha una colla de gent que, perquè sí, sense treure’n cap profit econòmic, té ganes de mantenir una activitat viva, creativa, imaginativa, amb valor artístic i amb valor històric, i que ajuda a disfrutar una mica més d’aquestes festes.
O sigui que felicitats als que dediquen hores i hores a assajar, i disfruten fent-ho, i tenen ganes de mostrar a la gent les seves habilitats com a actors, o com a tramoistes, o com a directors, o com a organitzadors. Fer teatre, en el nivell que sigui, i fer-ho per simples ganes de fer-ne, és una de les bones coses i dels bons aprenentatges que en aquest país sempre s’han cultivat, i sempre han servit per tenir una vida més rica i valuosa. I per sort, a Viladecans, el teatre que s’anomena “d’aficionats” té una llarga i antiga tradició, que continua amb tot vigor.
I també, deixeu-m’ho dir, felicitats als que els anirem a veure. L’Agrupació Teatral Mossèn Cinto Verdaguer no surt als diaris, i no pot competir amb cap dels espectacles que fan els actors consagrats. Ni tampoc no ho pretenen. Però anar-los a veure és disfrutar de la capacitat de transmetre, amb proximitat, una manera de fer popular, amb tot l’encant de la gent que es pren les coses amb il.lusió i que, gràcies a aquesta il.lusió i a l’esforç de preparació que hi han posat, aconsegueixen que passem una molt bona estona. Perquè les coses bones no són només les que costen molts diners. O sigui que, si no havíeu previst d’anar-hi, fareu bé de preveure-ho i apuntar-vos-ho a la llista d’entreteniments nadalencs.
I encara una altra cosa a valorar. Els Pastorets són, com tothom sap, una representació feta a partir de les històries del naixement de Jesús. Vestides amb molta llegenda i molta imaginació, però l’arrel i el sentit van cap a aquest fet clau de la tradició cristiana. Però els actors i tots els altres col.laboradors de la representació, entre els quals hi ha gent de tot tipus de creences o no creences, no pretenen amb aquesta obra fer cap mena de catequesi. Sinó que, simplement, assumeixen un element important de la nostra tradició cultural, i ens el fan disfrutar. I això crec que és una bona notícia, també. Perquè a vegades hi ha qui sembla que tingui ganes de fer veure que la tradició cristiana és una mena de cosa perniciosa que cal amagar i minimitzar al màxim, en comptes de ser capaços d’assumir tot allò que hem estat i que ha deixat en la nostra vida col.lectiva alguna petja amable i amb valor cohesionador. És així de senzill...
Fet i fet, jo gosaria dir que recordar la tradició d’un infant que neix pobre en un ambient ingenu i meravellós, és més sa que limitar-se a anar de bòlit en la competència de veure qui compra més i qui llueix més. El record de l’infant no arregla el món, però hi posa una mica d’humanitat. Que no està gens malament.
Josep Lligadas Vendrell

La responsabilitat de l’estat espanyol al Sàhara Occidental

L’estat espanyol és històricament i políticament responsable de la colonització que ha patit el poble del Sàhara Occidental, en haver ocupat i explotat els seus recursos més d’un segle. Aquesta responsabilitat no va acabar el 14 de novembre de 1975, quan es van signar els Acords Tripartits de Madrid que van representar l’incompliment de tots els seus compromisos i el lliurament del territori i dels seus habitants al Marroc i Mauritània.
Els diferents governs de la democràcia, no han assumit ni han complert el seu compromís històric amb el poble sahrauí, i s’allunyen cada cop més de la seva responsabilitat nacional i internacional en l’actual situació del conflicte. L’estat espanyol té una assignatura pendent i un deute històric, moral i polític amb el poble sahrauí; no podem parlar de llibertat, justícia o democràcia al nostre país, fins que aconseguim posar fi a tants anys de patiments d’aquest poble, i tancar un procés de descolonització que vam deixar sense tancar.
L’exèrcit del Marroc continua, avui, ocupant un territori que va envair per la força. El Marroc es nega a complir les resolucions aprovades per l’ONU i pretén, senzillament, annexionar-se el Sàhara. I el nostre govern parla de “diplomàcia activa” mentre contribueix a mantenir l’ocupació il.legal del territori, amb la venda d’armes i la signatura de tractats de pesca i convenis preferents amb el Marroc, que afecten al Sàhara ocupat.
Amb motiu de les properes eleccions generals que es celebraran el mes de març, l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí volem fer arribar als diferents partits, la nostra preocupació per la greu situació que travessa el conflicte del Sàhara Occidental, i en particular la permanent violació dels Drets Humans de la població civil, a les zones ocupades, on els ciutadans sahrauís reivindiquen que s’organitzi un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental i reclamen la independència, així com també l’alliberament dels presos polítics i dels desapareguts sahrauís.
Des del moviment de solidaritat, instem el govern d’Espanya a implicar-se més en la defensa dels legítims drets dels sahrauís, defensant el dret a l’autodeterminació i la independència del poble sahrauí, sense maniobres. Som molts els ciutadans i ciutadanes a Catalunya i Espanya, que podem arribar a fixar les nostres posicions electorals fixant-nos en temes que com el sahrauí, poden ser considerats en els programes electorals com a menors, i que afecten a diferents temes de la política nacional o internacional, però que porten una forta càrrega ètica i moral, i que poden marcar la diferència entre les diferents opcions. Aquest és, a vegades, l’únic argument i paper que se’ns deixa tenir en aquestes circumstàncies.
Per altra banda, veiem amb satisfacció la decisió del jutge Baltasar Garzón d’obrir diligències prèvies per a un procés per genocidi contra els responsables marroquins de l’intent de genocidi que pateix el poble sahrauí i la política repressiva que pateix al Sàhara Occidental ocupat, que malgrat la seva duresa, no ha aconseguit fer callar la veu dels activistes que lluiten per l’autodeterminació i la independència del Sàhara Occidental.
Rosa Mercader

Els "xatarreros" de Viladecans

Una vegada més a l’ajuntament de Viladecans hi ha hermetisme amb el tema que ens preocupa a la població, el dret a decidir als plans urbanístics de la nostra ciutat.
És en aquesta zona, com a d’altres del voltant, que per part de l’ajuntament té la necessitat de silenciar amb el temps.
Fa temps que en aquesta zona van fer propaganda dient que per fi clausurarien els xatarreros, però no es així. Avui dia només ha tancat una empresa d’aquesta zona.
Podeu comprobar com a la Carretera de la Vila, com a la Carretera de Valencia, hi ha més d’una empresa establerta amb l’activitat de desballestament o desguace.
És curiós que mirant les empreses donades d’alta a la guia telefònica, surten en aquesta zona més de sis empreses.
Mirem el present i veiem com a poblacions com a Gavà estan al capdavant, recuperant aquesta zona per a la seva població: fent parades d’autobusos amb seients, zones esportives, passeig per als vianants, etc. però a Viladecans, com sempre, trigarem molt de temps per poder fer aquestes coses.
És el moment de reclamar el tancament dels xatarreros i acondicionar aquesta zona, en zona esportiva, carril bici, parades d’autobusos, més enllumenat públic, borreres per als peatons, etc.
Sabem que la Carretera de la Vila fins a la Carretera de les Filipines (Camí del Mar) hi ha aprovada una inversió per reformarla, però en aquesta reforma ¿hi estaran inclosos el carril bici, les parades d’autobusos, el voral, l’enllumenat públic i zona per vianants?
Sergio Porrón

Deixar parlar els ciutadans

He llegit els vostres darrers articles i concretament, el que parla sobre la por que pot tenir o deixar de tenir l’Ajuntament per deixar parlar als ciutadans als plens, m’ha empipat.
Anem per parts, com a ciutadà de Viladecans, pago els meus impostos, d’aquests impostos, surten els sous dels representants escollits per votació a l’Ajuntament; resumint, la colla que hi ha a l’Ajuntament, desde la senyora de l’entrada, que amb prou feines parla català, fins al mateix batlle, els hi estem pagant el sou. Crec que per aquest senzill fet, tenen l’obligació d’escoltar la meva opinió i la dels altres conciutadans de la vila, és més, que siguin a l’Ajuntament, és gracies a nosaltres i això no els hauria de donar dret a fer el que els hi sembla. Crec que qualsevol projecte hauria d’ésser acceptat per la ciutadania, i més quan la seva resolució afecta a tots els que residim al municipi, sigui el construir més vivendes, sigui el pavimentat dels carrers o el canvi de la il.luminació dels carrers per Nadal, ja que tot això, també surt de les nostres butxaques.
Crec que tenim tot el dret a demanar com volem que s’administrin els “nostres calers” a l’hora de ser invertits al municipi. D’això se’n diu Democràcia. Si no hi haguessin deficiències, podrien dedicar-se a construir més vivendes, però crec que amb la quantitat de mancances que tenim a la nostra vila, crec lògic primer arreglar el pati per assegurar el nivell de qualitat de vida d’acord amb els impostos que paguem (estem per sota de Castelldefels) i després quan la gent que resideix al Municipi, disposi de les necessitats bàsiques cobertes, es podrà parlar de convidar nouvinguts.
Ferran Rullo

Càritas, la solidaritat tangible

Càritas de Viladecans està fent una campanya de captació de socis i de voluntaris que vulguin col·laborar de manera continuada amb l’entitat, unes persones amb el seu temps, i les altres amb una aportació econòmica regular. Ara que ve Nadal, pot semblar una manera més de “plorar” per mantenir una tasca que, amb la constitució a la mà, haurien de fer les institucions públiques. Aquest és el pensament políticament correcte.
El cert, però, és que Càritas i altres entitats semblants, fa un paper més enllà del que poden fer els poders públics: el fet de ser una entitat relativament petita, d’estar a prop de la gent, li permet captar de primera mà les necessitats socials, sempre dinàmiques i canviants, i donar respostes amb una certa agilitat. Li permet també posar en relleu els buits que deixa la intervenció de les administracions, sensibilitzar la població i intervenir en aquelles situacions on les administracions no poden arribar.
Això es fa d’una manera molt senzilla, amb professionals i amb voluntaris. Però el finançament a nivell local, en el cas de Viladecans, prové exclusivament d’allò que es recapta entre la gent: a les parròquies i entre els socis. Un import amb què es cobreix aproximadament el 88 % de les despeses. La resta es finança amb subvencions, entre les quals és important la que prové de l’ajuntament. Per part eclesial, Càritas no rep diners del bisbat, es beneficia, això sí, de l’ús de locals, d’infraestructura, i de la sensibilització que l’Església sempre ofereix sobre el tema de la pobresa. L’any passat, però, van haver d’interrompre’s alguns ajuts perquè no hi havia prou diners per fer-se’n càrrec.
És per aquest motiu que la junta de Càritas s’ha animat a fer aquesta campanya. L’objectiu és aconseguir que algunes persones, ben lliurement, vulguin pagar una quota periòdica, cosa que permet saber amb quins ingressos es pot comptar i per tant oferir un millor servei a les persones a qui cal donar un cop de mà. Perquè, de fet, el 80 % dels donatius de Càritas són ocasionals, només un 20 % prové de socis. Es podria objectar que convindrien més subvencions, però de fet el que enforteix les entitats és el compromís de la gent que hi creu i no tant les subvencions. Un excés de subvenció fa depenent l’entitat de l’administració i no és un símptoma de salut ni d’autonomia a l’hora de fer i de posar els problemes damunt la taula.
El sociòleg basc Imanol Zubero, especialitzat en moviments alternatius, escrivia un dia que la nostra societat procura l’anomenat “altruísme indolor”, és a dir, aquella suposada solidaritat més fixada en els sentiments que en la butxaca, el temps i l’esforç. Ser solidari no vol dir només emocionar-se davant el patiment dels altres, sinó compartir: de vegades compartir la cartera, en uns moments en què la vida està cara, però tots hem de reconèixer que consumim molt i molt supèrfluament. Teresa Pàmies, fa anys, en unes jornades per als treballadors de Càritas ens deia que, de jove, pensava que els problemes es resoldrien quan l’esquerra estigués en el poder. Després, a poc a poc, va anar adonant-se que la necessitat de la gent depassa tota intervenció de les administracions i que els “lendemains qui chantent”, o sigui les esperances en el triomf de la revolució, per sí soles no arreglen pas els problemes concrets de la gent d’avui, per més que siguin necessàries per lluitar contra les causes de la pobresa.
En definitiva. Si algú de vosaltres vol fer-se soci de Càritas només cal que es posi en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic caritas@viladecans.net, o bé al telèfon 628 832 568. I si vol dedicar-hi hores, pot trucar al 93 630 11 66 o al 93 652 57 70. Moltes gràcies.
Mercè Solé

Doncs no callarem!

Les empreses espanyoles van ser les grans beneficiàries de les privatitzacions dels anys 90 a Amèrica Llatina, d’on han extret importants plusvàlues. La fòrmula: monopoli de mercat, poca o nul.la inversió i repatriament de beneficis. Els pobles d’Amèrica Llatina viuen com un greuge el deteriorament dels serveis i fan responsable la gestió de les multinacionals espanyoles. Chávez, i Ortega, expressaven aquest sentir de les majories del continent.
A la cimera Iberoamericana de caps d’estat i de govern d’aquest novembre es va produïr un fet singular, un incident diplomàtic que ha portat cua. La premsa i els tertulians van recollir una intervenció del rei dient a Chávez que callés: “¿Por qué no te callas?” Al dia següent hi havia vídeos, versions humorístiques i, sobretot, moltes defenses del nostre rei com a gran patriota i, com és habitual als mitjans espanyols, moltes, moltes desqualificacions de l’estadista veneçolà. Les classes dominants i la premsa, que n’és expressió, tancaven files. L’argument, en canvi, no convencia tan aclaparadorament al carrer.
I és que el que no té volta de full és que l’actuació del rei va ser una greu patinada diplomàtica. I una altra veritat incontestable és que quan molta gent et defensa és que la teva actitud és controvertida. Massa gent ha de defensar el rei darrerament. Que està en qüestió? Doncs sembla que cada cop més. Tampoc en té, de volta de full, que Chávez ha estat escollit democràticament i ha passat innomebrables consultes populars i el rei ho és per sang i va ser imposat a la “Transacció” com a garant de la continuïtat amb la dictadura sota l’amenaça de les baionetes. Paradoxalment un és anomenat dictador i l’altre demòcrata. Potser una mentida repetida mil cops esdevé veritat.
El desencadenant de l’incident; bé, la premsa va analitzar que el fet que Chávez insistís en atacar la figura d’Aznar i anomenar-lo feixista requeria un gest patriòtic que hauria encarnat el rei. Amb Aznar només ens hi podríem ficar els espanyols, com va espetar un impresentable Sardà a cert programa de les nits de dissabte. Suposo que el senyor Sardà per aquesta regla de tres no té cap dret a ficar-se amb el senyor Bush, o estem davant s’un doblepensar orwelià? Per què ningú no s’ha preguntat per les bases de l’acusació al capital espanyol? Les classes dominants espanyoles tanquen files i es tapen en el seu paper nefast a Amèrica Llatina.
I és que la compra d’aerolínies, empreses de telefonia, de subministrament d’energia i d’aigua, han estat els principals destins de la “inversió espanyola”. El negoci rodó: comprar barat als estats que privatitzaven als anys 90, no invertir ni en manteniment bàsic i obtenir uns retorns extraordinaris gràcies al mercat captiu que proporcionen els monopolis o oligopolis que representen totes aquestes activitats. Al contrari del que els gurús del neoliberalisme havien promès als pobles llatinoamericans el servei ha empitjorat i els preus han pujat. És cert que algunes empreses espanyoles, com Repsol, estan acceptant negociar les noves condicions amb els nous governs llatinoamericans, però n’hi ha d’altres, com per exemple Fenosa a Nicaragua, que arriben fins al boicot i assetjament al govern legítim. Alguna raó tenien Ortega i Chávez per queixar-se, només faltaria.
Luis Juberías

L'anomalia pluviomètrica del Baix Llobregat

El passat 26 de novembre, el viladecanenc, membre de la Plataforma Salvem Oliveretes, Jordi Mazon va ser premiat amb el primer premi Eduard Fontserè, organitzat per l’Associació Catalana de Meteorologia, la Diputació de Barcelona i el Servei de Meteorologia de Catalunya.
He parlat amb en Jordi que d’entrada, però, vol deixar ben clar que l’anomalia pluviomètrica no justifica les inundacions que pateix la zona del delta del Llobregat, com la de Can Calderon a Viladecans, on l’acumulació de l’aigua, nega cases i fa tallar la carretera C-245. Segons ell, això es deu a una mala urbanització, i al fet que els representants del govern (municipal, nacional i estatal), s’obliden que un delta és una zona inundable per definició, i que les grans infraestructures i urbanitzacions no estan suficientment adaptades a aquest entorn.
A banda d’això, en Jordi ens explica que el Delta del Llobregat presenta uns valors pluviomètrics anuals superiors a les zones veïnes. Aquesta diferent precipitació es dóna sobretot a la tardor, fruit de la formació d’un front fred superficial nocturn davant de les costes del Delta, que ve donada per tres causes. Primerament, per la amplada i llargada de la vall del riu Llobregat, confinada entre les serralades de l’Ordal i Collserola en el seu darrer tram, que s’eixampla en arribar a la zona deltaica. En segon lloc, per l’aixecament sobtat del mar del massís del Garraf, a la part més occidental del Delta, i pel de la muntanya de Montjuïc per orient, que limiten en tots dos casos al Delta del Llobregat, i així l’aire fred que durant les nits descendeix per aquesta vall, s’eixampla en arribar al Delta. I finalment, com a conseqüència d’una mar Mediterrània d’aigua calenta des de finals d’estiu i fins a l’inici de l’hivern, actua com una font de vapor, tot i suavitzant les temperatures de l’aire, i mantenint una massa d’aire mediterrani durant les nits.
La possible causa de la diferent distribució de la precipitació que crea el massís del Garraf cal cercar-la en la convergència d’aire a nivells baixos per la interacció de l’aire relativament fred que descendeix per la vall del Llobregat i l’aire càlid i humit situat sobre la Mediterrània. formant un front d’aire relativament fred quan entra en contacte amb la massa d’aire càlida i humida situada sobre la Mediterrània.
Les rieres i torrents de les serres del Garraf i l’Ordal que desemboquen al Delta i a la Vall del Llobregat col·laboren a aquesta aportació d’aire fresc. Aquest front que avança mar endins estaria comprès entre la desembocadura del riu Llobregat i les costes del Garraf. L’existència del massís del Garraf impedeix que aquest front s’estengui més cap al sud-oest. Aquesta divisió de dues masses d’aire en superfície és el que s’anomena front superficial mesoescalar, el qual avança lentament mar endins. Per altra banda, la massa d’aire mediterrània avança del mar cap a terra, i quan troba el front fred mesoescalar, convergeixen en superfície les dues masses d’aire, generant-se l’ascens de la massa d’aire càlida i humida sobre la d’aire relativament fred i sec, generant nuvolositat, tempestes i pluges intenses, que descarreguen sobre el mar, però que s’atansen tot sovint cap al continent, cap al delta del Llobregat i la part oriental del massís del Garraf.
Aquest tipus de precipitació, generalment abundant, difícilment arriba a la part occidental i nord del massís, raó per la qual els observatoris situats en aquestes regions recullen menys precipitació anual. Així, el 85% de les precipitacions del mes de setembre són nocturnes (entre les 21 i les 09 hores), molt sovint en forma de tempestes, fet sorprenent i original de la plana deltaica. Quants de nosaltres no sentim tronar de sobte i ploure a les nits de setembre?
Ricard Caba i Calbet

La plaça de l'Església


No sé on he llegit que la nostra ciutat és la que recorrem a peu. És cert, només sents com a teus els carrers que has trepitjat. Hi ha carrers simpàtics, carrers antipàtics i carrers preferits. Com el carrer de Sant Joan. L’altra dia va venir una amiga d’un Centre d’Estudis i vaig invitar-la a un tallat al Cafè Central. Vam quedar a la parada dels taxis i vam anar caminant i xerrant mentre jo li feia de cicerone seguint un curt itinerari. Vam creuar la carretera i vam entrar per la plaça de l’ajuntament. Vam pujar per Àngel Guimerà pel mig del carrer, passejant sense cotxes. Li vaig explicar la mobilització popular i la negociació per salvar el carrer, el patrimoni del passat quotidià, encara en espera de rehabilitació, la placa de ceràmica del centenari de Can Ginestar feta per l’Encarni, Can Amat i el museu per concretar, la casa del fusteret de la pela i el restaurant Suc que ha sortit recomanat a El Periodico. En tombar la cantonada ens vam trobar amb la vista de la façana de l’església fins el carrer del Sol. Quan ensenyes un carrer a algú, te’l mires d’una altra manera. Te’l mires amb ulls de foraster, com si el veiessis per primer cop. A mi em va passar. Va ser com enfonsar-se en el temps, davant de una de les poques façanes de carrer que es conserven tal qual eren en la meva infantesa dels anys cinquanta.
“És molt bonic”, va dir la meva amiga.
Tenia raó. L’alineació perpendicular de les façanes blanques, la seva primitiva senzillesa, tenen sabor a temps perdut. Si la nostra veritable pàtria és la nostra infantesa, la plaça de l’església era una de les capitals d’aquella pàtria llunyana. Més que una plaça, sempre ha estat un carrer, però el porxo columnat de l’església, l’espai de les escales, li presta amplitud a l’espai públic. Era la plaça dels diumenges al matí, de la missa de deu. Quan s’obrien les portes, sortíem de la foscor religiosa a la llum de la llibertat pagana del dia de festa. Per això sempre recordo aquells diumenges com alegres dies de sol baixant l’escala amb tot el dia per davant.
Era la plaça de les fotos amb corbata i pantaló curt, empunyant una palma, de la mà dels pares, davant de la pissarra negra on s’anunciaven amb lletres blanques les pel·lícules del centre, en la façana de la casa del senyor rector. A la sortida de missa anàvem a Cal Magí que tenia sempre tebeos en els vidres de la porta. Anàvem a comprar cromos i la botiga sempre em feia olor del pegament amb què els enganxava a l’àlbum. Al costat hi havia una botiga on compràvem gelats a l’estiu, els “cortes” de nata o de tres colors, que tallaven amb un gran ganivet i emparedaven amb dues galetes. Sempre tenia enveja dels companys que compraven “cortes” gegants que els hi deixaven tots els morros blancs.
Avui encara tenim la botiga del Nitu, un virtuós en el tall del pernil, i el Nou Rals, la llibreria del Jordi Vicente, més que una llibreria, un heroic equipament cultural autosubvencionat que va aterrar per casualitat a Viladecans els anys setanta.
Li vaig ensenyar a la meva amiga la casa del carrer Muntanya amb el compàs dels francmaçons a la façana i una perfecta simetria només trencada per una finestra a la planta baixa.
“No sabia que el teu poble fos tan maco”, em va dir mentre asseiem al Cafè Central. No li vaig portar la contrària.
José Luis Atienza

diumenge, 11 de novembre del 2007

Per què tanta por?

El passat mes de desembre, la Plataforma Salvem Oliveretes, acollint-se al que hi ha previst en el Reglament de Participació Ciutadana, va demanar d’intervenir en el Ple municipal, i se’ls va denegar la intervenció mitjançant una interpretació restrictiva del Reglament, tal com ells mateixos explicaven a l’anterior número de Punt de Trobada. Ara, aquest octubre, el Grup Tres Torres va demanar igualment d’intervenir en el Ple, i també se’ls va denegar, tal com també expliquen en aquest número que esteu llegint.
La sensació que fan aquestes reiterades denegacions és que el govern municipal té por de la ciutadania. Que prefereix retallar al màxim l’expressió d’opinions, perquè vol evitar com sigui que es qüestioni res del que fa. Que s’estima més impedir que aflori la riquesa d’idees i plantejaments que poden tenir els ciutadans i ciutadanes de Viladecans, abans que arriscar-se a haver de reconèixer algun error o algun incompliment, o haver d’acceptar que la gent té idees que mereixen ser acollides i tirades endavant encara que no hagin estat pensades des de l’ajuntament.
Certament, no hi ha motiu per tanta por. El govern municipal té tota la legitimitat democràtica per dur a terme les actuacions que cregui oportunes, que per això ha estat elegit. Ningú no li qüestionarà aquest dret. Però alhora, el govern municipal ha de voler escoltar el que pensen els ciutadans, sobretot quan aquests ciutadans diuen que tenen ganes de dir coses. Això és la participació. Els governants, llavors, aprofitaran el que creguin oportú d’aquestes idees, i a vegades els faran cas i altres no. Però el que no té sentit és dir que es vol la participació ciutadana i després, quan la ciutadania demana d’expressar-se, no donar-li cap facilitat per fer-ho.
Aquests dos episodis que comentem demostren que el Reglament de Participació Ciutadana és massa ambigu i que caldria canviar-lo, per evitar temptacions restrictives. Però demostra sobretot que el nostre govern municipal hauria de deixar de tenir por de la participació ciutadana i començar a estimular-la realment. La qualitat democràtica de Viladecans hi guanyaria molt.

Salvem el nostre territori de Viladecans

Aquest escrit va dirigit a totes aquelles persones que durant més de 50 anys han estat esperant a gaudir dels terrenys que Viladecans té al mar.
Moltes persones han estat esperant aquesta ansiada recuperació del litoral viladecanenc on molts pares, nens i nenes de la ciutat esperaven que s’acabés la concessió de 50 anys que tenien els càmpings de la nostra ciutat, per exemple els càmpings Ballena Alegre i Toro Bravo.
També recordar que per fi els abocadors de la ciutat estan tancant de mica en mica.
El meu somni, com el de tants viladecanencs, s’està complint. Per fi gaudirem d’aquesta extensió de terreny oblidada per les especulacions urbanístiques, municipals com d’altres.
És l’hora que aquesta gent que ha estat esperant tant de temps, per poder passejar, córrer, anar amb bici, com anar a desconnectar en aquesta zona tan protegida i verge que tenim, participin i defensin aquesta zona.
Perquè és ara i no demà que la tenim lliure d’especulacions, i la participació ciutadana és clau per poder protegir per sempre aquesta zona per la qual tanta gent ha lluitat i defensat per protegir-la, perquè és de tots.
Són molts els rumors que avancen un projecte antic en aquesta zona, que va tenir en contra molta gent de Viladecas, que és el camp de golf.
És l´hora de fer memòria històrica i recordar que els viladecanencs van estar en contra d’aquest projecte.
Sergio Porrón

Pujada a Sant Ramon

El passat dia 30 de setembre, l’Associació de Veïns del Casc Antic de Viladecans vam organitzar una pujada a Sant Ramon. L’activitat era oberta a tothom, amb la intenció de difondre l’existència de la nostra associació i de fomentar l’interès en l’associacionisme, que tanta importància tè i que per desgràcia avui dia tan poca se n’hi dóna.
Tot i ser la primera vegada que organitzàvem aquesta activitat la gent va respondre a la iniciativa molt millor del que esperàvem. En total es van inscriure per pujar-hi 157 persones.
L’activitat finalitzava baixant pel costat de la masia de Cal Menut i, gràcies a la col·laboració del Grup Tres Torres, vam gaudir una mica de la seva història.
Un temps esplèndid ens va acompanyar durant tota la jornada, fins i tot amb una mica de calor.
Només cal donar les gràcies a totes les persones que hi van participar i esperem que l’any vinent la pujada tingui encara més èxit i puguem comptar amb més gent engrescada.
Joan Pedrero

No ens han deixat parlar...

En la clausura d’unes jornades sobre el patrimoni al Baix Llobregat que van tenir lloc el novembre de 2004, l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, que aleshores era tinent d’alcalde i president de l’àrea de cultura de la Diputació de Barcelona, deia: “Crec que cada vegada més la percepció política dels municipis veu les possibilitats que té de recuperació del patrimoni no sols com a element de recuperació i divulgació de la memòria, sinó també com a element estructurador del territori, que genera al seu voltant tot un conjunt d’activitats turístiques i econòmiques que no són directes i que es produeixen a mitjà o a llarg termini”. Així es llegeix en el llibre publicat pel Consell Comarcal que recull el material d’aquelles jornades.
Sens dubte que aquesta percepció política és important. A Viladecans, per exemple, potenciar el nostre centre històric, ressaltant els edificis que li donen personalitat, els carrers que més mantenen el perfil de poble antic, el Jardí de l’Ajuntament amb la seva barreja d’estil romàntic i modernista i amb el peculiar afegit de les restes a Ca n’Escuder… és important per a la recuperació i divulgació de la memòria, i és també important com a inversió de cara a generar noves possibilitats turístiques i econòmiques bones per a tots. Per a això, a més d’evitar que aquests espais es degradin i es perdin (com lamentablement està passant per exemple amb els racons més característics del Jardí de l’Ajuntament, com és l’escala i la zona de les antigues escoles), i de treballar per donar-los rellevància, cal fer tota una tasca de divulgació per fer-ho conèixer tant als viladecanencs com als de fora. Amb plafons i plaques explicatives, amb fulletons d’itineraris, amb senyalitzacions a la carretera… En definitiva, cal creure’s seriosament això que deia l’alcalde de Viladecans.
De fet, l’abril de 2005, ja fa dos anys i mig, el ple municipal va aprovar per unanimitat, a proposta del Grup Tres Torres, una moció sobre el patrimoni històric i cultural de Viladecans, en què s’assenyalaven tres actuacions a dur a terme: l’elaboració del catàleg patrimonial de la ciutat, la dotació d’una partida econòmica per a temes patrimonials, i la potenciació del coneixement del nostre patrimoni històric i cultural mitjançant plaques, plafons, opuscles, etc.
El tema del catàleg està ja iniciat tot i que encara falta molt per fer, la dotació econòmica ja consta als pressupostos, però en canvi del tercer punt no s’ha fet res. I és precisament el punt que faria visible per a tota la ciutadania, tant la que està interessada en el tema com la que no, la importància que té i ha de tenir el nostre patrimoni. Certament que, per fer-ho, calen diners. Però no gaires, comparat amb altres despeses que es duen a terme en el nostre municipi. Cal, més aviat, convenciment. Creure que, com deia l’alcalde, això és important i genera beneficis de tot tipus i per a tots.
Al darrer ple municipal, el Grup Tres Torres va demanar d’intervenir per sol·licitar informació sobre el perquè de l’incompliment d’aquest tercer punt, i per demanar que s’activi la seva realització. I també volíem oferir la nostra col·laboració, si podia ser útil. Però no ens van deixar. En l’escrit de denegació, ens deien que les intervencions en el ple no són per demanar informació, perquè la informació es demana a través de les àrees corresponents.
A mi em sap molt de greu, aquesta actitud. Segur que la denegació no és incorrecta jurídicament, perquè, com tothom sap, no és difícil fer-li dir a un reglament el que un vulgui. Però és llàstima que la nostra intervenció, que tenia com a objectiu empènyer en la realització d’una cosa que, almenys teòricament, tothom té clar que és important, no sigui vista com un suport a una tasca que ha de ser col.lectiva, sinó com una nosa empipadora que cal intentar evitar.
Josep Lligadas Vendrell

La rosa del desierto

Aminetu Haida, defensora saharaui de Derechos Humanos, y Cristina del Valle, recibieron el premio Silver Rose que entrega el Parlamento Europeo. Sabíamos sus historias de compromiso a través de medios y ONG que trabajan con la causa saharaui. Aminetu Haidar impresionó con su rostro, lleno de serenidad y dulzura. Sus ojos lo contaban todo. A los 20 años fue secuestrada y encerrada en una mazmorra, y durante los cuatro años de cautiverio sus ojos estuvieron tapados por una tela que impedía la entrada de luz. Fue torturada, violentada, pero nada pudo con su fortaleza.
Volvió a ser encarcelada en 2005 y estuvo en huelga de hambre casi 60 días en protesta por la ocupación marroquí. Al recoger el premio, los 500 asistentes aplaudieron en pie su valentía, dignidad y coherencia. Esperamos que el Parlamento Europeo tome definitivamente un compromiso claro con el derecho a la autodeterminación del pueblo saharaui. Acaps de Viladecans felicitamos a ambas por el premio concedido, y apoyamos su lucha por la libertad del pueblo saharaui. Libertad!
Rosa Mercader

La memòria història a Viladecans

A Viladecans hi viuen encara moltes persones de més de 80 anys que ens podrien explicar coses del passat de la nostra ciutat. Una ciutat que, certament, per a elles serà sempre un poble.
Des de Ca n’Amat ja s’han organitzat diverses xerrades sobre el passat de Viladecans, de com es vivia a les masies, o diverses visites als edificis més emblemàtics. Però penso que no n’hi ha prou. Caldria fer més coses per donar a conèixer el nostre passat. Per exemple, testimonis de la guerra civil que expliquessin com la van viure, com hi havia persones que en els bombardeigs es refugiaven a Cal Menut, una masia que encara existeix. O recordar aquell pa que es feia al forn de llenya, que malgrat les penúries donava sensació de confort. I moltes altres coses.
Coneixent el passat d’un poble s’aprèn a estimar-lo més, per això tots hi hem de posar de la nostra part. Ens hem de treure d’una vegada el complex de ciutat dormitori. Viladecans ha de tenir la seva personalitat pròpia, enriquida amb les diferents cultures.
Deixem que la nostra gent gran ens expliqui les seves vivències. Ho estan desitjant!
Maria Comas

El Pla de Ponent

El passat 17 d’octubre es va fer una reunió convocada pel senyor José Luis Nicolás, tinent d’alcalde de Planificació Territorial, amb les entitats del sector de Ponent per exposar-nos el projecte d’aquest sector.
En realitat, segons el tècnic que donava les explicacions sobre aquestes obres, encara no estava del tot ben definida la seva realització. Més que res se’ns va informar dels diners que hi havia disponibles per a aquesta remodelació que es realitzarà en quatre anys, de manera que els veïns haurem de tenir paciència, ja que aquestes obres són unes millores per a aquest sector (almenys jo suposo que és així).
La quantitat total per a aquest projecte és de prop de 15 milions d’euros. Aquesta quantitat em fa pensar que el que es realitzarà en aquests barris serà de qualitat i de més comoditat per als veïns. Pel que vaig entendre del poc que ens van dir, es construirà un centre cívic amb un pressupost de 4 milions d’euros, també es va parlar d’una millora del col·legi Doctor Fleming i de la instal·lació d’ascensors als barris de la Hispanitat i Poblat Roca, una millora que és molt necessària per a aquests habitatges. Les ajudes per part de l’ajuntament per a les 71 comunitats de veïns que componen aquests dos barris són de 1.242.000 euros, que segons el tècnic va insinuar caldria millorar. De fet no se sap encara les ajudes que donarà la Generalitat, i els projectes i pressupostos per a la col·locació dels ascensors encara no estan acabats, de manera que no es pot donar una opinió definitiva respecte a aquests projecte.
Tampoc no es pot opinar sobre la remodelació que significa aquest Pla de Ponent, ja que el projecte encara no està ben definit. L’única cosa segura és que es faran 300 aparcaments. Això, en si, a mi no em preocupa, però en canvi el que sí que interessa saber és com quedarà la remodelació dels carrers. Si hem de fer cas dels rumors sobre com s’organitzarà el trànsit, cal dir que comportarà problemes, perquè desapareixerien molts aparcaments en superfície i hi haurà molts veïns que econòmicament no podran accedir als nous aparcaments que es construiran. Personalment crec que els responsables, si això és així, ja deuen haver pensat que es donaran aquestes circumstàncies i que caldrà trobar-hi alguna solució. I si no, caldrà buscar-la, que parlant la gent s’entén.
De fet, però, en no disposar del projecte no es pot opinar. Per això, el que dic en aquest escrit gairebé tot són suposicions.
Jaume Cullerés Rufat

Ten fe, Renfe

Aquest cartell va aparèixer en un tren de rodalies un d’aquests dies. No sabem si és una crida a una nova religió presidida per la “guru Mandalena” amb el mantra: “¡A por ellos, que son pocos y cobardes!”. En qualsevol cas, com que ja s’ha dit moltes coses sobre el transport públic i el culebrot Renfe, ens limitem a constatar que el servei de la Mohn s’ha posat les piles i que ens agradaria molt que amb Renfe o sense sempre tingués aquesta qualitat. I malgrat les errades que hi pugui haver, ens alegrem que la Direcció General de Trànsit hagi donat prioritat amb determinació al transport públic. Que és el que hauria de ser. Sempre.
Mercè Solé

Records, emocions i sensacions d'un viatge a l'Índia

Enguany el viatge organitzat per mossèn Joan ha estat a l’Índia. El grup estava format per 31 persones vingudes de diferents localitats del Baix Llobregat. Aquest impressionant viatge que tant ens il·lusionava començà el 17 d àgost. Aquestes il·lusions ja van començar a les reunions prèvies on en Ricard, representant de l’agència, ens donà totes les explicacions pertinents. El grup es va anar configurant amb persones diverses, avesades a triscar pel món i amb moltes ganes de passar-ho bé. Començava l’aventura: Bombai, on vam poder veure de ben a prop l’Índia profunda que es coneix poc, no és turística ni bonica, és molt dur veure famílies vivint a les voreres, sota ponts entremig de la brutícia i de tots els animals imaginables. Aquesta visió ens va frapar a tots, imatges que ja no vàrem poder oblidar.
En aquesta primera part del viatge ens van sorprendre gratament en visitar a Aurangabad les coves d’Ajanta i d’Ellora, temples budistes i hinduistes en una localització extraordinària. Va seguir l’experiència del tren, que segons el guia és l’AVE de l’Índia, la recordarem per les set hores que hi passàrem envoltats de brutícia; això sí, a les estacions pujaven i baixaven un munt d’executius amb els seus ordinadors personals, i així continuàrem tot el trajecte adonant-nos ja dels grans contrastos del país.
Els dies que van seguir, farcits de visites a temples, fortaleses, palaus, cerimònies, passejades amb jeep, dromedari, elefant, ton/tons i bicicletes anaven desgranant cada dia i millorant l’anterior. Les construccions de pedra treballada fins el detall ens feien sentir immersos dins d’ un passat que ni l’home ni la natura havien pogut destruir.
Les explicacions del guia Sucil, les seves bromes, ens introduïen en aquest món llunyà i sorprenent per la riquesa de l’art i la pobresa del poble. Així coneixíem de primera mà les diferents religions, introduint-nos a la seva fe i cultura respectuosa amb les persones i la natura. Les riqueses, poder i diferències entre un Maharana, Maharajà o un Rajà.
Les pregàries, les reflexions, també estones d’acudits i cançons ens feien més curtes les tirades fortes amb l’autocar.
A tot el grup ens van colpir diferents imatges, visions, sensacions, i contrastos. En destacarem alguns: la pobresa i la riquesa, els seus rictus tan fervorosos, els enterraments de la gent humil i els dels poderosos, l’ancorament en el passat d’un poble que se’l menja la pobresa, la dignitat de les dones que menyspreades són les que més treballen, les carones dels nens pidolant pels carrers sempre contents.
Finalment l’apoteosi del recorregut, l’esperat Taj Mahal, sorprenent, impressionant, tots els qualificatius es queden curts.
L’ultima parada del viatge era a Benares. Què dir del recorregut pel Ganges i visita a la ciutat? Doncs no ens quedaven paraules i hi va haver molts silencis, la pobresa arribava al límit combinada amb la brutícia i les flaires dels crematoris i de tots els excrements imaginables. Tot plegat va fer que diguéssim: sí, ja ens ho havien dit, però s’ha de veure.
Tot això i molt més ha quedat filmat dins les nostres retines i dels nostres cors, que guardaran aquest tresor que ha representat conèixer l’Índia de més a prop.
Montse Pastor i Pujadó

Elitismes

1. No fa gaires setmanes, en el programa “El Club” de TV3 es parlava de la Rambla de Barcelona i d’allò que hi sobrava i que hi faltava. Un dels contertulians, Carles Flavià, corejat amb l’assentiment general de la resta, manifestava que de la Rambla li sobrava sobretot el teatre del Liceu, un teatre elitista segons ell que hagués hagut de reconstruir-se a qualsevol altre indret de la ciutat. Paral·lelament a això, els assistents a la tertúlia trobaven a faltar a la Rambla algun local de restauració que representés alguna de les grans figures de la cuina catalana actual.
2. Fa pocs dies vaig assistir al recital d’una gran cantant anglesa (Felicity Lott), acompanyada d’un excel·lent pianista al Liceu. L’entrada em va costar 6,75 € (comprada per Internet en costava 8). Certament era la butaca més barata i no tenia visibilitat, cosa que ja et feien saber quan la compraves. Tenia, però, una pantalla individual a través de la qual podia veure l’escenari per un sistema de televisió i seguir el subtitulat d’allò que es cantava en català, castellà o anglés. L’entrada per un espectacle operístic (amb cantants de primera fila, cor, orquestra, decorats, figurants, i de vegades ballet, a part de tots els tècnics corresponents) costa entre 129 i 10 €. Preus que es redueixen a través dels abonaments. De fet el Liceu ha eixamplat considerablement el nombre de representacions, d’abonaments, d’espais (es fan espectacles no només a la gran sala, sinó al Foyer), i d’introduccions a la música. Es fan representacions per a infants, s’obren alguns assajos generals al públic, es fan conferències gratuïtes d’introducció a cada una de les representacions operístiques. Es programen concerts paral·lels a cada òpera programada per tal de donar a conèixer l’entorn musical de cada compositor. En fi, es fa una tasca de divulgació musical molt important i a un preu assequible. Naturalment, anar a platea és car, però servidora fa molts anys que va al Liceu i mai no ha tingut la necessitat de comprar-me una entrada de 129 €.
3. No puc contrastar aquesta experiència amb la dels grans restaurants. És que al Bulli, que deu ser una cosa no gens elitista i a l’abast de tothom, mai no hi he anat.
4. ¿Per què una televisió pública s’entesta a reproduir estèrils estereotips en lloc de valorar els esforços per difondre la cultura?
Mercè Solé

La cara del llop a Viladecans


A la Plataforma Salvem Oliveretes se’ns ha titllat de fer demagògia en assimilar el Pla de Llevant, que vol construir un nou barri de 2.377 habitatges a la zona agrícola-forestal d’Oliveretes, amb la destrucció de la muntanya de Sant Ramon. Doncs bé, aquesta crida a la possible especulació urbanística de la muntanya, com si fos la crida a la vinguda del llop, tal i com passa al conte, finalment podem dir que el llop té cara, boca i ulls.
El llop es diu Josel S.L. (del Grup Núñez i Navarro) i sobretot, Inversiones Europeas (GIE) www.globalinversiones.es, que ronda pel terme municipal de Viladecans de mar a muntanya, tot aprofitant totes les inversions públiques que s’estan fent. A muntanya amb un estudi d’un planejament urbanístic “sector residencial Sant Ramon” (vegeu fotografia) per sobre la ronda de cornisa, tot i que la ronda havia de marcar el límit de la ciutat on començaria el parc forestal, segons l’equip de govern de l’ajuntament. I al mar amb la promoció urbanística de la zona deltaica.
Volem denunciar, tal i com sempre hem sabut, que el projecte urbanístic “Pla de Llevant” a Oliveretes de Viladecans, és la porta d’entrada a que s’especuli muntanya amunt de l’emblemàtica muntanya de Sant Ramon.
Els últims moviments que s’han realitzat daten de l’any 2003 i 2005, quan sobretot les dues immobiliàries esmentades, han comprat terrenys qualificats segons el PGM com a 24 (rústic agrícola protegit), 26, 27 i 28 (sòls no urbanitzables, lliures, conservació i repoblació), situats per sobre de la ronda de cornisa del ja aprovat projecte urbanístic “Pla de Llevant” a Oliveretes de Viladecans.
Aquestes empreses, com hem dit, són Josel S.L. (del grup Núñez i Navarro) i Global Inversiones Europeas (GIE), societat vinculada a la Confederació d’Empresaris del Baix Llobregat i dirigida per Paz Dorado, un promotor polèmic per una causa pendent als tribunals per un suposat frau en ajuts a la formació, i que és l’actual propietari de la Masia de
Cal Menut, al peu de la muntanya de Sant Ramon, per mitjà de l’empresa de l’engranatge de GIE, anomenada Promocions Sant Ramon Viladecans S.L.
Davant tot això la Plataforma Salvem Oliveretes Proposa, iniciar una campanya per preservar la muntanya de Sant Ramon que començaria per aquestes dues demandes:
• Executar l’al.legació nº. 9 al Pla de Llevant a Oliveretes de Viladecans, presentada pel Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat en què es demana garantir que el sòl urbanitzable no programat que hi ha per sobre de l’àmbit d’actuació passi a ser Parc Forestal No Urbanitzable.
• Estudiar la possibilitat de sol.licitar a la Direcció General de Medi Natural de la Generalitat la declaració d’utilitat pública, a la muntanya de Montbaig (Sant Ramon), com ha fet el municipi de Sant Boi per pal·liar la pressió immobiliària que pateix la muntanya. Si la Generalitat de Catalunya considera que la muntanya de Sant Ramon ha de convertir-se en un espai d’actuació prioritària, en atenció a les seves potencialitats com a espai natural per a l’educació i l’esbarjo en l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona,
la Direcció General de Medi Natural ha d’aprovar la Declaració d’Utilitat Pública, i l’Ajuntament haurà de presentar en el termini d’un any un projecte d’ordenació o un pla tècnic per a la correcta gestió dels terrenys. Un conveni entre ambdues administracions establirà posteriorment les obligacions de cada part.
Aquesta sol.licitud portaria aparellada la petició que Sant Ramon s’incorpori al Catàleg de forests d’utilitat pública de Catalunya.
Accions de denúncia d’aquesta mena tenen grans dificultats per accedir als grans mitjans. Per això us demanem que ajudeu a la seva difusió.
Ricard Caba Calbet i Jordi Mazon Bueso

Una fira de Frankfurt amb ketxup i una gerreta sisplau! o el debat sobre la cultura catalana


La fira de Frankfurt ja s’ha acabat, i amb ella s’ha apaivagat el debat sobre les definicions de cultura i literatura. No obstant, a mi em ve de gust dir-hi la meva.
Començaré per la gastronomia que és un element cultural que no genera controvèrsia, i per tant, senzill d’argumentar. El gazpacho, per exemple, tothom sap que és cuina andalusa, tot i que a Catalunya ens en fem tips de menjar-ne. També el pa amb tomàquet, que cada cop es més conegut i menjat arreu, no hi ha ningú que l’assimili a una cuina que no sigui la catalana. Fins aquí mes o menys tothom hi està d’acord.
Ara analitzem la literatura. Tot i que encara hi ha gent que en discrepa, en general s’està d’acord en la definició de que literatura catalana és la que s’escriu en català, s’escrigui on s’escrigui, i literatura castellana o espanyola es la que s’escriu en castellà o espanyol.
La gran discrepància apareix en el moment en què s’ha de definir la cultura catalana. Mentre que uns mantenen que ho és tot, n’hi ha d’altres que defensen que és només una part. La meva opinió és que és totes dues coses i que tothom te raó. M’explicaré.
Névoa es el nom artístic de la Núria Piferrer, una cantant catalana que es dedica al gènere del fado portuguès; Miguel Poveda és un cantant també català, de Badalona, que es dedica al flamenc; Roger Mas també es un cantant català, que fa cançó d’autor en català. Per tant, en tant que ciutadans de Catalunya, tots tres fan cultura catalana. Ara bé, si agafem una gravació de tots tres i la presentem a algú que no els coneix, segurament ens dirà que la Névoa fa cultura portuguesa, el Poveda andalusa i el Mas catalana, i no s’equivocarà.
El problema rau en el fet que a casa nostra, com a molts altres països, coincideix l’adjectiu que defineix el territori amb el de la llengua. Per il·lustrar la situació contrària, a on no coincideixen els dos adjectius, se m’acudeix l’exemple de Filipines. Allà es parla la llengua tagal, i per tant una cosa es la cultura filipina (que inclou tot allò que es fa a les illes en tagal, anglès o en el que sigui), i una altra es la cultura tagal, que és la pròpia de les Filipines.
Tornant cap a casa, imaginem-nos ara que els ciutadans de Catalunya ens diguéssim catalunyesos. Aleshores podríem fer afirmacions del tipus “la literatura catalana d’Espriu i la castellana de Marsé formen part de la literatura catalunyesa”, o bé “el perpinyanès Joan-Lluís Lluís i el valencià Joan Francesc Mira fan literatura catalana però no formen part de la literatura catalunyesa”. D’aquesta forma, al meu entrendre, gairebé tindríem la controvèrsia resolta. També podríem concloure que “la Névoa, Miguel Poveda, Roger Mas, la cultura aranesa, i també Juan Marsé i la feria de abril de Catalunya, les sardanes i els castells, sense oblidar-nos de les activitats dels marroquins que viuen a Catalunya, tot plegat és cultura catalunyesa”, però de tots ells només el Mas, les sardanes i els castells són cultura catalana, que igual que la llengua és la pròpia de Catalunya juntament amb l’aranesa.
Un cop dit això i veient el que es desprèn del conveni signat, l’octubre del 2005, entre l’Institut Ramon Llull i la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, es pot assegurar que la cultura convidada era la catalunyesa, inclosos Marsé i Mendoza, i al mateix temps oberta a tots els territoris de parla catalana. Torno a dir, que això és el que es desprèn del conveni signat el 2005. Però com va dir el president Montilla, si la cultura catalana hi ha estat convidada, és precisament perquè, a Catalunya, es fa literatura en català.
Com a conclusió final i degut al fet que l’IEC no ens permet utilitzar el terme catalunyès, jo proposo tendir a anomenar la cultura de caràcter territorial, com a “cultura de Catalunya” (tots recordarem l’expressió del president Tarradellas “ciutadans de Catalunya”com a fórmula integradora) i la cultura pròpia de Catalunya, la que s’ha desenvolupat a l’entorn de la llengua, anomenar-la “cultura catalana”.
Per cert, vàreu veure la interpretació que va fer la Maite Martín del “Paraules d’amor” a la inauguració de la fira de Frankfurt? Realment encantadora, a mi em va posar la pell de gallina i és que aquesta dona té una veu magnífica, però sobretot és impresionant el sentiment que li posa com només els andalusos ho saben fer; bé, i ara també els catalans …vull dir els catalunyesos. No ho sé, és igual, el que si que sé és que a mi la Maite Martín em va agradar molt.
Jaume Lligadas Vendrell