dimarts, 31 de gener del 2012

Pròxima estació, tren sense parada


És possible que hagin sentit aquesta frase més d’una vegada, sobretot si són usuaris habituals del Rodalies. Servidor n’és un i està esgotat d’escoltar-la a les andanes de la nostra estació cada dos per tres. Fora de les hores punta i ja no dic els caps de setmana, és tot un clàssic, un fil musical tronat que fa olor de rovellat i de presa de pèl. La circulació de combois per la línia Barcelona-Vilanova està saturada, ens diuen, i les vies no donen per a més. Això es tradueix en un abús de la paciència dels ciutadans que –per activa o per passiva– opten per viatjar en transport públic. Ens ho posen difícil, però tot i així som una multitud la que, obedient i sense soroll, es desplaça cada dia en tren cap a Barcelona. Som herois anònims, homes i dones del cap dret que s’aventuren cada dia, a primera hora del matí, a trobar un racó enmig d’espais atapeïts i plens d’humanitat camí de la feina o la universitat.
Sense entrar en localismes carrinclons, hom es pregunta per què tots els trens de rodalies s’aturen a l’estació de Gavà (46.250 habitants el 2011) i no ho fan a Viladecans (64.737 habitants)? Per què els trens amb destinació Sant Vicenç de Calders passen de llarg pel nostre municipi i, en canvi, s’aturen al municipi veí? Per què obliguen els veïns de Viladecans i Sant Climent a perdre el seu temps, tan valuós com el dels altres, esperant els trens en direcció a Vilanova o Castelldefels? Han calculat la quantitat d’hores a l’any que perdem esperant el tren adequat a Sants, Passeig de Gràcia o l’Estació de França?
Un intueix que la història, com en tantes altres ocasions, hi té molt a veure: quan el ferrocarril va arribar al Baix Llobregat a finals del segle XIX per connectar Barcelona amb Vilanova va trobar un Viladecans petit, un poble de pagès sota la falda del Montbaig. Al seu costat un Gavà amb més vocació industrial i més habitants, tot i que cap dels dos municipis superava els 1.500 habitants. El resultat va ser nefast per als interessos locals: a Viladecans el tren va passar de llarg pel mig dels camps i a Gavà va fer parada amb una estació a tocar el centre del poble, al costat de l’antiga carretera de Barcelona. Error fundacional que encara paguem car. Recordem que l’estació de Viladecans es va inaugurar als anys noranta (!) del segle passat, amb més de 100 anys de retard respecte el poble veí, i molt allunyada dels principals nuclis habitats.
Mentrestant i malgrat el pes de la història, continuo preguntant-me per què l’estació del nostre municipi sembla més un baixador que una veritable estació? Han passat darrerament per la de Gavà? Facin-ho i descobriran un edifici històric remodelat fa poc, elegant, amb escales mecàniques, ascensors nous, passos soterrats dignes... Tampoc estem parlant de luxes, senzillament d’unes condicions confortables i adaptades als nostres temps. Condicions que costen de trobar a l’estació de Viladecans on predomina un cert desencís, una combinació d’abandonament i deixadesa alhora. I no ajuda pensar en la nova estació soterrada del Prat o en els Ferrocarrils de la Generalitat a Sant Boi, amb parada just al rovell de l’ou i connexions a Plaça Espanya cada dos per tres. Ja ho diuen que més val no fixar-se en el veí però, què volen que els digui, alguna cosa no hem fet bé amb el tren a Viladecans.
Josep Ginjaume 

dilluns, 30 de gener del 2012

Harry Potter i la política


Fer política no està de moda
Moltes i molt enraonades són les crítiques que se senten al funcionament de les institucions polítiques i dels partits. Tot hi ajuda: la corrupció, els pesants aparells de partit, la seva manca de transparència, la demagògia, la manca de pedagogia, la rigidesa, la manca de debat, el personalisme, l’arbitrarietat i l’aparent inutilitat de certes institucions, amb un llarg etcètera que cadascú podem bastir al nostre gust. Tot plegat es reforça amb l’evident (o només aparent?) distància entre les institucions polítiques i qui realment talla el bacallà, i, a Catalunya, amb el desgraciat paper judicial i polític en relació a l’Estatut.
Fer política, doncs, no està de moda. I tothom s’anima a criticar el sistema, sovint amb contundència. De manera que els qui encara formem part d’un partit gairebé ens hem de justificar. I de la política només veiem allò que no funciona i som incapaços de veure-hi i de valorar la gent que altruistament hi posa hores i esforços, que també existeixen. I som incapaços de reconèixer que molts dels serveis de què gaudim han estat treballats, reivindicats, posats en marxa gràcies a mesures polítiques de colors diversos. La política és lenta i complexa, el consens és desagraït. Avui volem immediatesa i una bona imatge.
Per als més vulnerables la política és imprescindible
La gent més vulnerable (els qui no tenen feina, les petites empreses, els nouvinguts, les dones, els joves, els malalts, els discapacitats) tenen com a única arma la política. En un estat social de dret com és el nostre, el benestar per al conjunt s’estableix a través de la fiscalitat i a través de la qualitat dels serveis públics, això que justament ara s’intenta desmantellar: la salut, l’educació, els serveis socials, la cultura... L’Estat del Benestar és la forma més eficaç i pacífica de redistribució de la riquesa i, per tant, de promoció de la igualtat. I a mi tot plegat em retorna al  vell esquema  de la lluita de classes, que durant anys s’ha menystingut, però que em sembla que cal recuperar, en la seva forma de consciència de classe, és a dir: lucidesa sobre la pròpia situació, capacitat de dibuixar una utopia –uns objectius a llarg termini– i d’organitzar-se i de treballar-hi amb constància. Confiança contra por. Compromís col·lectiu versus individualisme. Cohesió contra discriminació.
S’obre camí el concepte de les dues velocitats. Els qui tirin endavant, que es paguin uns serveis privats o concertats de qualitat. La resta, que es conformin amb uns serveis de mínims. Uns estaran destinats a la glòria, i els altres a la mà d’obra barata d’usar i llençar. En el fons hi ha aquesta mena de sentit ètic curiós que ve a dir que a qui li van bé les coses és perquè s’ho mereix. I a qui no, és perquè o no vol treballar o no té el “pedigrí” suficient. I a més a més el “càstig” s’estén de generació en generació, prescindint dels mèrits personals.
Màgia i política
Com es pot modificar això? Si passem de la política, només ens quedaran en Harry Potter i la seva vareta, que són simpàtics però no sé si gaire eficaços en el món real. Perquè desprestigiar la política sense treballar de forma compromesa, constant, crítica, honesta, desinteressada, imaginativa, dins o fora de l’actual sistema, des dels partits o des de les associacions, per regenerar-la és obrir directament la porta al feixisme que farà pagar els plats trencats als més febles i que s’expressa dictatorialment i agressivament. Només cal mirar l’Europa dels anys 30. I aquest no és un joc gens desinteressat. Expressar rebuig sense compromís només beneficia els qui tenen poder i diners, que, com menys participació hi hagi, més oportunitats tindran de reforçar-se.
Mercè Solé

diumenge, 29 de gener del 2012

Mirar la Torre del Baró


En el número passat, convidàvem des d’aquesta pàgina que titulem “Mirar Viladecans” a mirar la Torre Modolell. Ara, la invitació és a mirar la torre del costat, la Torre del Baró, que és molt més antiga. I és que la Torre del Baró és un castell. Pràcticament quadrat –una mica més ample a la part nord que a la part sud–, no gaire gran, però que dóna una imatge de solidesa i de potència. Un castell que a primer cop d’ull ja es veu que és fruit de diverses etapes de construcció: un castell fet a trossos, podríem dir. És l’edifici més antic del nucli urbà de la població, i aquí tenien la residència els senyors de Viladecans.
Val la pena que ens asseguem una estona a mirar-lo. El banc de pedra que hi ha davant de la Torre Modolell és el lloc ideal per fer-ho. Així doncs, ens hi asseiem. I tranquil·lament, a poc a poc, ens anem mirant l’edifici. La part sud es veu com més noble i ben feta, amb carreus de pedra vermella, i la part nord més desigual, amb les parets amb pedra de diversos tipus: vermella no treballada, llicorella, totxo. 
La façana principal és a la part més noble, i dóna al carrer del Doctor Ros. Està formada per dues torres quadrades, amb un mur una mica més baix que les uneix. Al centre, la porta d’entrada, i a dalt, al segon pis, el matacà, aquesta mena de balcó fortificat que no serveix per sortir a mirar el carrer sinó per vigilar i defensar-se de possibles enemics.   Mirem també les finestres de la façana principal. Al primer pis, a la banda del carrer del Doctor Ros hi veien al mig una finestra amb set lòbuls, i a banda i banda dues altres d’iguals però només amb un lòbul; a la torre per la banda del carrer d’Àngel Guimerà hi trobem la més treballada de totes, amb doble arc i una columneta al mig. I al segon pis, a cada banda del matacà, una finestra quadrada i una altra de lobulada, però més petita i senzilla que les de baix. També, sota les finestres del primer pis, hi veiem els forats de les espitlleres i troneres, que servien per vigilar i atacar els possibles enemics. I ara ens mirem les altres finestres que donen al carrer Àngel Guimerà. Les del primer pis són lobulades, mentre que les del segon són simplement quadrades i força petites. Queda clar, amb tot plegat, que el primer pis era la residència dels senyors, i el segon les golfes.
Després de tot això, aixequem els ulls cap a dalt de tot, on ens trobem amb dos tipus de merlets: uns de més amples, amb espitlleres al mig, que coronen els murs, i uns altres de més estrets i punxeguts, que coronen les torres. Aquests merlets punxeguts han estat restaurats i refets recentment. 
Podem mirar també la part de baix de la banda del carrer d’Àngel Guimerà, on s’ha refet amb totxo vist una part de la paret, molt dignament, i s’ha obert la porta per on actualment s’entra a l’edifici. 
I, un cop vistos tots els elements de la torre, ens estarem una estona sense fer res, simplement mirant-nos el conjunt, que fa molt de goig.
Un cop ens hem mirat la torre asseguts al banc, anirem a donar-li la volta. Passarem pel carrer del Doctor Ros, i ens aturarem davant la porta principal. Mirarem cap amunt, cap al matacà, i ens fixarem en els forats de les espitlleres als costats i al davant, i també els forats a la part de sota, que servien per poder-hi llançar el que calgués (per exemple, oli bullent) si algú volia entrar a l’edifici. Ens adonarem també de les altres espitlleres i troneres de la façana. I, des de la porta principal, farem un cop d’ull al pati, del qual parlarem en el número que ve.
Pugem ara les escales del carrer del Doctor Ros (que abans, precisament, era conegut com el carrer de les Escaletes), i mirem la paret que dóna al carrer de l’Antiga Riera. És una paret compacta, forta, sense obertures a la planta baixa, només amb tres finestres lobulades al primer pis i tres finestres sense ornamentació al segon. En tota aquesta banda només hi trobem un detall, diguem-ho així, de fantasia: una petita i delicada finestra gòtica al segon pis, a la banda esquerra. 
I finalment, acabem el recorregut a la banda nord, que porta el nom de passatge de la Torre del Baró. Aquesta banda té poc interès històric, perquè és gairebé tota d’obra nova, que encaixa bé amb el conjunt; la paret originària, de la qual se’n veuen trossos, és formada per materials diversos, incloent-hi brancals i llindes de pedra reaprofitats. 
El mes que ve entrarem a dins, i explicarem també una mica la història de l’edifici.
Josep Lligadas Vendrell

dissabte, 28 de gener del 2012

Millorar la gestió dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya


Aquí us faig arribar aquestes peticions signades, amb data del passat 2 de desembre, per les entitats  Bici Baix Llobregat i Sant Boi Camina:
“Les associacions Bici Baix Llobregat i Sant Boi Camina volen donar a conèixer la problemàtica que presenta la saturació dels trens dels Ferrocarrils de la Generalitat en les hores punta al Baix Llobregat.
En els dies feiners van molt plens de gent que va a treballar, la situació s’agreuja en els trens que abans d’arribar a Sant Boi de Llobregat, els qual ja arriben de gom a gom. Això provoca moltes incomoditats als passatgers, i si es porten objectes com carros, cotxets o bicicletes, encara fa que hi hagi més limitacions d’espai.
També creiem que aquestes situacions s’agreujaran en els propers mesos, sobretot en el 2012, quan es talli la circulació de vehicles a Sant Boi de Llobregat per a fer les connexions amb la Ronda del Litoral. Ja que el trànsit motoritzat, sigui en vehicles particulars o públics, no podrà absorbir-se per les carreteres. El desplaçament d’usuaris cap al tren serà més important, i augmentarà la saturació amb l’increment dels riscos per als passatgers.
Per a solucionar aquests problemes demanem que s’afegeixin noves unitats de tren durant la circulació en hores punta dels dies laborables. Fem aquesta petició especialment per a la Línia 8, des de Molí Nou a Barcelona, ja que presenta un efecte d’embut fins que arriba a les estacions de les línies de Metro per a fer els transbords. Cert que potser en altres hores amb menys viatgers es plantegin reduccions en la freqüència i horaris de les línies, però això no té sentit en les hores punta, quan la relació de cost per usuari està optimitzada.
Fem aquesta petició amb la suficient antelació perquè els responsables de l’empresa dels FGC, els alcaldes afectats, amb presència al consell dels FGC, i les administracions públiques corresponents prenguin les mesures demanades, com per exemple, la comanda de més material ferroviari”.
Sergi Turiella

divendres, 27 de gener del 2012

Més somriures i menys petards


El passat dia 5 de gener vàrem anar a veure l’arribada dels Reis Mags d’Orient, que tal i com estava anunciat, començava a les 18.00h. Cal dir que nosaltres vàrem arribar uns minuts tard, però tot estava molt tranquil, tan sols sonava música de fons.
Ens vàrem col·locar a prop de la rotonda dels cinemes i vàrem esperar. Mentrestant, observàvem com mainada, pares i avis s’anaven inquietant davant el retard en l’inici de l’arribada dels reis. Nens i nenes cada cop més avorrits no sabien com posar-se, tan sols l’excitació de veure els seus particulars herois els feien mantenir l’atenció i no brunzinar en excés.
Nosaltres finalment vam decidir acostar-nos a l’escenari, per canviar de lloc i mirar d’animar la nostra filla. La sorpresa va ser en veure que hi havia un espectacle de màgia en marxa! No sabem quanta estona portaven així, però eren dos quarts de set ben tocats i ni rastre de Ses Majestats. Finalment, els trempats mags van fer aparèixer aquells esperats personatges, però poca gent se’n va adonar. A banda de fer-los seure d’esquena a gran part del públic, per acabar-ho d’adobar la megafonia va fallar.
Finalment, un gran castell de focs va començar a esclatar, els primers ben macos i poc sorollosos, de manera que els infants van mirar amb cara sorpresa cap al cel. Però de cop i volta van tronar, i plors i carones amb les orelles tapades van omplir aquell entorn.
Així doncs, jo em pregunto: No hem après res de l’experiència del festival Al Carrer? Un espectacle de màgia, per molt original que pugui semblar la idea fer aparèixer els Reis Mags de dins d’un bagul, no és un espectacle perquè milers de persones allà concentrades en puguin gaudir. Suposo que té a veure amb la crisi i la reducció de pressupost, però... també s’ha reduït la imaginació? I si no hi ha diners per a fer segons què, per què hi ha diners per cremar-los en sorollosos petards que espanten la mainada?
Proposo pensar més en els nens i nenes de Viladecans, però en aquells que realment viuen el somni dels Reis Mags, aquells que a tot estirar tenen vuit anys. Nens i nenes que només volen veure aquells personatges que l’endemà faran realitat les seves il·lusions. En resum, una arribada menys llarga, que doni el veritable protagonisme a l’aparició de Ses Majestats i una cavalcada més farcida i extensa. Més somriures, menys petards.
Per sort, per fi el rei Baltasar era negre de debò. A veure si ara aconseguim que ningú que se suposi que ha de ser negre vagi amb la cara pintada, ja que les persones negres no sóc quelcom exòtic que no coneixem –com passava als anys seixanta, on fins i tot al cinema sortien amb la cara pintada–, ara formen part de la nostra quotidianitat.
Bàrbara Lligadas

dijous, 26 de gener del 2012

Reinventar la comunicació


Aquesta revista, Viladecans Punt de Trobada, va arribar, el mes passat, al seu número 50. I, com ja dèiem llavors, n’estem satisfets. I ho celebrarem el proper dimecres dia 18.
Però, alhora que expressem aquesta satisfacció, no podem deixar de dir també que ens preocupa molt veure com van caient, un darrere l’altre, els mitjans de comunicació més propers que teníem, els mitjans locals que permetien conèixer el que passa al nostre voltant, i permetien també fer conèixer idees i opinions de la gent.
Només fixant-nos en el panorama televisiu, la situació és lamentable. Ja fa temps que va desaparèixer la televisió de Viladecans, i ara veiem com desapareixen també la de Gavà i, més greu encara, la d’una ciutat tan rellevant com l’Hospitalet. I no, no serveixen de consol les emissions per internet, que són sempre més limitades, arriben a un sector més reduït de la població i exigeixen una voluntat molt més activa per seguir-les.
I com la televisió, tots els altres mitjans. Els motius, suposadament, són econòmics. Però en tot cas la conseqüència és clara: que cada cop més, almenys al Baix Llobregat, l’única informació que arriba al ciutadà és l’oficial, la del poder, que la utilitza bàsicament per cantar les seves pròpies lloances.
Ens cal, doncs, reinventar la comunicació. I fer tot el que calgui perquè arribin informacions més enllà de les oficials, perquè puguem conèixer realment què passa al nostre voltant. Cal reinventar la comunicació. I nosaltres, des del Viladecans Punt de Trobada, estem disposats a continuar contribuint-hi.
Us esperem dimecres que ve, a les 7 de la tarda, al Casal d’Entitats Pau Picasso, a la xerrada d’Ignasi Riera titulada “Que ens volen deixar incomunicats? Reinventem la comunicació!”.

dissabte, 21 de gener del 2012

La plataforma Salvem el Casc Antic i la recuperació del Centre Històric (Primera part)


Cal Carcereny, rehabilitat


Catifa reivindicativa de Corpus
El carrer d’Àngel Guimerà, un dels més antics de la nostra ciutat, va patir una convulsió, ara fa una dècada, amb l’aprovació d’un Pla urbanístic que preveia una transformació radical de la seva imatge, ignorant el seu important valor patrimonial, identitari i sentimental.
El Ple de l’Ajuntament de Viladecans havia aprovat un projecte urbanístic que preveia l’enderrocament del front de cases del carrer d’Àngel Guimerà, del número 1 a l’11, que va des de la porta del jardí de l’Ajuntament fins a gairebé a tocar del carrer de la Farina amb l’objectiu d’ampliar el mateix jardí. Dit d’una altra manera: amb aquest projecte desapareixien les cases de cal Pintor, cal Barber, cal Tòfol, cal Pepet de la Torre, cal Carcereny i cal Ginestar i amb elles també desapareixia el traçat sinuós del carrer, el seu valor històric i en conseqüència s’escapçava la seva identitat. El projecte també preveia la construcció d’un aparcament subterrani en una part del jardí i la conversió del jardí en una plaça dura. Per altra banda, amb l’enderrocament de cal Carcereny es perllongava el carrer de les Sitges fins arribar al carrer del Sol i a la banda nord d’aquest nou tram s’hi preveia la construcció de noves edificacions, en una part de les quals s’hi encabirien, en un terreny indivís, els propietaris expropiats. 
Els propietaris afectats van començar a rebre notificacions de l’administració municipal sobre la futura execució del Pla a l’any 1989, i és amb això que la Teresa Casadó Tugas, propietària de les cases número 5 i 7, i l’Adelina Pugès Tort propietària de la casa de ca l’Escuder, única propietat afectada del carrer del Sol, van iniciar consultes amb un advocat conegut de l’Adelina. Amb aquest primer advocat es van emprendre determinades accions legals, el resultat de les quals no va ser gens favorables als interessos dels afectats. A l’any 1997, la Teresa s’en va anar a consultar un altre despatx d’advocats amb qui van començar a parlar de la conveniència de crear una plataforma veïnal. 
Sergi Camí Górriz era membre del grup de xanquers i d’animació “Stolabitna”, els quals tenien com a local el pis de dalt de cal Barber, al número 3 del carrer d’Àngel Guimerà; a la planta baixa d’aquesta mateixa casa hi havia la botiga de ceràmica de l’Encarni García Jiménez. La Teresa Casadó, que estava del tot decidida a lluitar per salvar casa seva, li va preguntar al Sergi sobre el funcionament d’aquestes plataformes veïnals que li havien parlat al despatx d’advocats;  el Sergi li va donar totes les explicacions i al mateix temps li va oferir el seu ajut. 
A cavall dels anys 1998 i 1999, els veïns afectats van començar a actuar penjant pancartes als balcons de les seves cases amb eslògans com ara: “Salvem el Casc Antic”, “No a la destrucció del Casc Antic” i “Montfort tens el poder però no tens la raó”.
La Teresa Casadó va pensar que s’havia d’informar a la ciutadania del Pla urbanístic que es pretenia executar. Calia fer-ne difusió. És per això que va creure, al tenir la Fira de Sant Isidre a prop, que seria bo de presentar al concurs-exposició de fruits del camp una panera com a denúncia del que es pretenia fer al carrer d’Àngel Guimerà. Així doncs, el marit de la Teresa se’n va anar a la Cooperativa Agrària a inscriure-la per al concurs en la modalitat artística. 
Van començar l’elaboració de la panera construint amb marqueteria el perfil de les cases amenaçades i, entre tota la família, mantenint-ho en secret, van anar cobrint la fusta amb gra de diferents tipus i colors. La idea era fer un gegant construït amb pells d’hortalisses, al qual li sortien els diners de les butxaques, atansant-se amb actitud amenaçadora al damunt de les cases del carrer Àngel Guimerà.  Amb el treball enllestit i arribat el moment de traslladar la panera fins el recinte del concurs, van decidir d’esperar-se fins a la una de la matinada per tal de ser dels últims i així passar el més desapecebuts possible. Així doncs, arribada l’hora van col·locar la panera al seu lloc i van marxar. A l’endemà es va produir l’enrenou. La Teresa Casadó explica que les autoritats municipals van exigir que es tragués aquella panera o no s’inaugurava la fira. La Cooperativa Agrària, organitzadora de l’exposició, va fer costat a la Teresa i al final van inaugurar el concurs amb l’acord que es traguessin els diners de les butxaques del gegant.
La panera de denúncia que la Teresa i la seva família havien presentat a la Fira de Sant Isidre va representar un punt d’inflexió en aquell incipient moviment veïnal. El Joan Bonich Roset ho explica així: “Aquella panera va ser el detonant perquè la Plataforma comencés a funcionar. El seu impacte va fer conscienciar molta gent, el meu cunyat Anton Piqué era un dels afectats i jo m’hi vaig implicar”. 
A partir d’aquí és quan es constitueix formalment la Plataforma Salvem el Casc Antic i comencen les reunions un cop per setmana, primer al Centre Cultural i després a cal Carcereny ja com a seu permanent de l’entitat. Van ser molts els viladecanencs que es van anar aplegant a l’entorn de la Plataforma per treballar-hi o donar-hi suport, també van ser moltes les entitats que es van oferir per colaborar, com també ho van fer els partits polítics. El nucli més actiu estaria format per unes 20 o 25 persones i a les assemblees s’havia arribat fins a la vuitantena de participants.
Amb la Plataforma engegada, el Sergi Camí se’n va anar a veure l’Encarni García, la ceramista de la planta baixa de cal Barber, convencent-la que s’integrés a l’organització. Ella mateixa explica que després d’acceptar l’oferiment del Sergi van nomenar-la portaveu en una assemblea a la qual ella no havia assistit. L’Encarni va proposar de compartir la responsabilitat amb l’objectiu que el càrrec fos més representatiu, i finalment es va acordar nomenar l’Encarni García i el Joan Bonich com a coportaveus de la Plataforma Salvem el Casc Antic.  
La primera acció que es va emprendre va ser expressar públicament el rebuig al Pla cada dijous a les 7 de la tarda, primer en forma de manifestació, després en forma de concentració a la plaça de la Vila. Cal destacar la voluntat i l’esforç dels organitzadors de mantenir el caràcter pacífic de les concentracions, procurant sempre d’evitar o reconduir les actituds poc respectuoses que en alguna ocasió s’havien produït per part d’alguns dels assistents.
El setembre d’aquell mateix any de 1999, la Plataforma va organitzar per la Festa Major la Festa dels Aparadors. El carrer es va convertir en una llarga sala d’exposicions amb fotografies antigues per les parets, mentre que els aparadors de les botigues i també algunes cases obertes, oferien una mostra d’elements antics com ara vestits de les àvies i diferents estris i objectes que van cridar l’atenció i la curiositat dels molts viladecanencs que es van acostar a visitar l’exposició; al mateix temps es van fer llaços verds per a la solapa: Posa’t el llaç pel Casc Antic.
Jaume Lligadas Vendrell

divendres, 20 de gener del 2012

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (4ª part)


Fent memòria dels encausats, ens podríem  preguntar, com ho feia el cantant comunista americà Pete Seeger, aquell mateix any 1961, enregistrant la cançó “Where Have All the Flowers Gone” traduida aquí per “Que se n’ha fet d’aquelles flors?”. La cançó ens parla de noies que fent-ne un pom, per a nois que se’n van a fer el soldat, es plantegen un  “vés a saber si tornaran”, i que un cop morts a la guerra, ens diu que de les seves tombes hi surten noves flors que serveixen per fer un nou pom. 
De les flors d’aquest pom de 1961, que en sé alguna cosa, us faig particep de la flaire que  em deixaren.
En Felipe Cruz Martinez, el del barri de la Bomba de l’Hospitalet, era membre del PSUC des d’abans de 1955, quan treballava a Can Batlló. Detingut anteriorment amb els “seixanta-quatre” de l’any 1958, un cop complerta la condemna del consell de guerra, a més a més de lluitar per sobreviure, convertí la seva vida en una lluita per dignificar i esbombar aquella vergonya urbanística, on vivia, plantada a tocar de la Gran Via. Amb aquest fi, l’any 1965 fundà la “Cooperativa de Viviendas Obreras del barrio de La Bomba” que aconseguia un primer bloc de 166 pisos a Bellvitge l’any 1969. Definitivament enderrocat el barri l’any 1977, totes les famílies restants acabaren al polígon Gornal del mateix Hospitalet. En Felipe Cruz va ser detingut i empresonat dues vegades més. L’escriptor Pepe Gutierrez-Alvarez (Memorias de un bolchevique andaluz.  Editorial El Viejo Topo), recorda haver-li vist una espantosa i vomitiva esquena llagada, tres mesos després de la detenció del maig de l’any 1968. Els interrogadors li apagaven sistemàticament totes les cigarretes a la seva esquena apallissada. Ell i la seva dona Pura Fernandez García, varen fundar l’Associació de Veïns de Bellvitge Nord, l’any 1973. La Pura, detinguda també dues vegades, aprengué a llegir i escriure a la presó i es convertí en referent de dona lluitadora. L’Ajuntament de L’Hospitalet li posà el seu nom al Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) del carrer Cobalt. 
En Zinoviev Linares Risquez, sortí de la presó de manera més altiva que mai. Havia estat l’únic condemnat a la pena que demanava el fiscal, mentre que als altres els quedava  reduïda a la meitat. Sortí més comunista que ningú i menys  disposat a afluixar que mai. Menys clandestí que ningú i més decidit que mai a denunciar qualsevol injusticia. Ens el podíem trobar a qualsevol lloc, i en qualsevol moment, fent agitació. L’escriptor abans esmentat, el recordava polemitzant amb els trotsquistes al Centre Social de La Florida, l’any 1968. Defensor a ultrança de qualsevol tesi del “Partit”, la seva companyia, com ja havia dit, era considerada cosa perillosa fins i tot pels seus propis camarades, car, per desgràcia seva, en Creix li atorgà una categoria superior a la de “sospechoso habitual” i cada cop que venia Franco a Barcelona, o un dignatari internacional, o el governador tocava el xiulet, era reportat a Via Laietana per rebre la dosi corresponent de calbots, al voltant d’una acurada anàlisi de situació. Amb feines sempre temporals i malvivint a precari tota la vida, quan la crisi dels setanta enviava a l’atur a milers de treballadors, ell els adreçava a centenars al sindicat de CC.OO. i al despatx laboralista d’en Josep Mª Mestieri al Poblat Roca, on tingué una de les seves darreres ocupacions.  De les persones que la vida les hi ha fet passar putes, per ser fidel als seus principis, dificilment se’n trobarà, a Viladecans, cap com en Zinoviev. Els antics companys, en reconeixement a la seva persona, en l’enterrament de l’any 1998, quan tenia 75 anys, li cantaren la Internacional al cementiri,  mai de manera tan mal entonada, però poques vegades de manera tan emotiva. 
D’en Joan Masgrau Marcè, tothom en sap que va ser el primer alcalde democràticament escollit després del franquisme, l’any 1979. Però poca gent recorda que ell no era afiliat al PSUC sinó que hi figurà com a independent. Complerts els sis mesos de presó, continuà fent el mateix que feia abans d’entrar-hi, era botiguer de gra i productes fitosanitaris per al camp, però això sí, d’ara endavant, extremant les precaucions respecte a qualsevol activitat subversiva, mirant de semblar no fer res. En realitat però, sempre que tenia ocasió, predicava la necessitat de canvi sense revenja i trauma, acumulant en aquest sentit un bon capital politic entre força gent. És així que ajudà el PSUC a guanyar les eleccions. Sense revenja i trauma fou, també, la raó de ser com a alcalde. Filant prim, en Joan Masgrau anà a parar a la presó perquè havia estat Comissari Polític de batallò a la guerra, aconseguint exiliar-se sense ser-ne castigat. I a algú tampoc no li semblà bé l’alegria, la lleugeresa i la impunitat amb què una colla comentava les notícies del món al bar de  Cal Sastre relatives a Castro, Kennedy i Fabiola... bo i fent el cafè de la tarda, davant un dels primers televisors. En els interrogatoris en Joan es mantingué ferm que ell només havia demanat l’ingrés a la maçoneria en el temps de la República, i reconegué haver fet un donatiu pro presos al Zinoviev. Per això li endossaren els sis mesos. L’alcalde Masgrau morí el 2003, als 90 anys.
En Manolo Clemente Martínez va ser un dels que se’n va anar. No essent militant del Partit abans d’entrar a la presó, se’n va fer en sortir. Però, poc després d’alliberat, en una de les trobades amb en Manuel Vizcaino, arrossegant la minusvalidesa pel carrer Major, li engegà: Vizcaino, yo estoy “quemado”... no vuelvas más... tu seguridad es lo primero... Ya no tengo  nada más que hacer aquí..,” i se’n tornà a Rafal, a la província  d’Alacant, d’on havia vingut. Allà, sense poder ser mestre oficialment, ho va ser pels seus collons. Convertida la planta baixa de ca seva en una aula, dotzenes d’hortolans analfabets aprengueren d’ell a llegir i escriure, dotzenes de famílies li portaren els fills a classes de repàs i tots els seus nebots i nebodes el tingueren com a preceptor. Al voltant d’ell s’organitzà el Partit Comunista a aquell poble de la Vega Baja, que l’any 1979 conformà majoria absoluta al consistori, amb la gent del PSOE, sense ell ser-ne regidor. Per iniciativa ciutadana,  l’Ajuntament de Rafal, governat, a dia d’avui, pel Partit Popular, li ha posat el seu nom a un carrer, amb el subtítol de “el Maestro”. En el Punt de Trobada núm. 35, ja vaig relatar que el seu funeral i enterrament l’oficiaren tres capellans i va ser dut al cementiri carregat a les espatlles. Tenia  77 anys.
Els altres dos germans Clemente, en Pepe i l’Antonio, també passaren de no ser-ne, a ser comunistes. Els germans Creix s’havien acomiadat d’en Pepe i en Manolo, en marxar cap a la Model, dient-los amb odi i mirada enfurismada: Es posible que no seais miembros del Partido... pero si sé que sois comunistas.., me lo demuestra vuestro comportamiento familiar y la manera de educar a los hijos que tenéis los Clemente. Així doncs, sortits del trull, es digueren: “Si ens hi posen, millor que hi siguem” però, centrats en responsabilitats familiars i autoformació, la seva militància clandestina no anà gaire més enllà de participar en col·lectes pro-presos, facilitar contactes dins la fàbrica Roca, a la qual l’Antonio també va anar a parar, i fer seguiment de les accions que es plantejaven. Tenien fama de bons treballadors i no els era extrany l’estajanovisme quan calia. Amdós es varen jubilar quan feren els seixanta-cinc anys, després de ser delegats sindicals de CC.OO. En Pepe, l’any 1979, formà part de la candidatura del PSUC guanyadora a les eleccions municipals. S’afiliaren, finalment, al PSUCviu, integrant d’EUiA. L’Antonio tornà al seu poble de Rafal per viure-hi, després de plegar de Roca. Ara té 77 anys. En Pepe morí el gener de l’any 2009. En tenia 85. 
Al lleidatà Josep Ramos Llàs, emigrant del camp català, i membre d’una familia “psuquera” de Térmens a la comarca de la Noguera, prèviament a la vinguda d’en Franco a Barcelona, l’any 1960,  ja li havia tocat unes setmanes de prevenció a la Model, juntament amb altres vuit companys del Prat. A resultes del Consell de Guerra que ens ocupa, no solament va quedar acomiadat de la feina, sinó que en sortir de la presó es va trobar sense sostre, desnonat per La Seda del pis on vivia des de 1958 i temporalment hagué de viure sota un porxo. En Ramos Llàs, tan aviat com tornà a posar els peus al Prat, tant aviat reemprengué la militància clandestina. De la seva mà ingressà al partit, entre d’altres, en Faustino Albadalejo que el va substituir en l’organització de La Seda, on hi destacà com a capdavanter als anys setanta. El potent PSUC dels anys cinquanta del Prat, després de moltes garrotades policials, entrà en crisi i bona part de la dècada dels seixanta fou d’estancament. L’any 1967 per raó de diferències al voltant de la Cooperativa de Vivendes, es produí una escissió (PCE-i) i en ella, juntament amb altres històrics, ens hi trobem en Ramos Llàs com a protagonista. Finalment però, a començaments dels setanta tots els fills pròdigs tornaren al PSUC. Morí l’any 2001, als 75 anys.
Ja sabem què se n’ha ha fet d’aquell pom de flors, roselles en aquest cas. Evocant-los, també em ve a la memòria una cançó d’un cantant més nostrat, enregistrada en aquells mateixos anys seixanta: “Cal que neixin flors a cada instant”. Doncs això, i que no quedi cap poncella closa. Ja no sona gaire aquesta cançó d’en Llach (i altres tampoc), no sé si per considerar-la una marxa una mica pàmfila o perquè tornen a bufar vents exacerbats de “A cadascú lo seu” i “Primer els de casa”. Desconec si els encausats la coneixien gaire, però si que sé que molts dels versos eren coincidents amb els seus lemes de vida: Cal anar endavant sense perdre el pas... Enterrem la nit... enterrem la por... Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà..., etc. No estaria de més anar al YouTube i aprendre-la. Ves a saber si no trigarem gaire a tornar-la a marxar. 
Andreu Comellas

dijous, 19 de gener del 2012

L'Associació de Veïns Parc Torre Roja


El principi d’aquesta Associació de Veïns té origen el gener del 1991, quan uns quants veïns acabats d’instal·lar al barri van veure la necessitat d’associar-se per poder arribar amb més facilitat als poders públics.
El barri de la Torre Roja es va començar a urbanitzar a principi dels anys 80  Pels que siguin d’aquesta ciutat i tinguin més de 40 anys, recordaran que era una zona  separada del Casc Antic per  la riera i el Mas de Can Preciós (avui dia zona que es coneix més com Can Preciós, que va ser urbanitzada més tard i que pertany al Parc de la Torre Roja ), a on es venia a fer una excursió, o almenys una caminada i també a fer una paella amb els amics. Per arribar a la Torre Roja sols es podia passar per la Carretera o bé per un pont que sortia des de el carrer de les Sitges. També ho dificultava la fàbrica del Llevat, i una de productes químics.
S’havia planejat per l’Ajuntament franquista com un possible Bellvitge, cases altes de més de 7 pisos com podeu veure al primer bloc de prop del Torrent d’Oliveretes. El consistori que va sortir de les primeres eleccions democràtiques, va poder parar el projecte i va reduir dos pisos d’alçada a l’actual edifici, a més de no deixar desenvolupar els que venien a continuació. Es va aprovar un nou projecte de cases unifamiliars, i alguns edificis de pisos, però no tan alts com els que al final han arribat a construir. També es van fer les Piscines Masgrau, que malauradament les incidències climàtiques van trencar, i que en haver-hi el projecte de construir un nou recinte esportiu que sembla paralitzat, i portar tres anys tancades, s´han deixat acabar de malmetre. El nou projecte ja fa més de dos o tres anys que l’estem esperant. Es farà? No es farà? Caldrà reivindicar recuperar les piscines actuals?
L’ A.V.V va néixer quasi amb el barri. Una persona que tenia moltes inquietuds en aquest camp en va reunir dues o tres més i així va començar. Es varen tramitar els estatuts, es va demanar un local a l’Ajuntament, i varen passar quasi quatre anys fins que van aconseguir els locals on ara estem, i que eren els locals provisionals de l’Institut Torre Roja. Era l’any 1995.
Les persones que treballem en una Associació de Veïns, ho fem pensant en el nostre barri. Treballem voluntàriament i ho fem amb la il·lusió de tenir activitats i alguns serveis per al conjunt de persones que  el  formem. Als estatuts de l’A.V.V. es parla del nostre àmbit  d’actuació i dels nostres objectius, a on podem distingir dos àmbits d’acció, la reivindicació veïnal per la problemàtica generada a l’entorn del Parc de la Torre Roja i per altra el foment de la convivència i la relació veïnal mitjançant la realització d’activitats i la prestació de serveis.
• Pel que fa a  la reivindicació veïnal, en tots aquests anys s’han plantejat davant l’ajuntament diverses qüestions: de recollida de cotxes abandonats, circulació, il·luminació, neteja, passos de vianants, sanejament i altres.  També  els veïns,  juntament amb l’A.V.V,  vàrem aconseguir que l’Ajuntament  fes la rotonda de sortida pel carrer Vicent Foix a la carretera, també anys desprès treure els camions i els munts de sorra que hi havia al costat del Torrent d’Oliveretes. Vàrem pressionar i finalment es varen  tancar els terrenys que estan al costat de la Seat, que eren un focus de cotxes abandonats i rates, així com la zona del carrer Vicent Foix,  el qual es va netejar i es varen plantar pins. 
Hem denunciat reiteradament que els carrers del barri hagin derivat a ser travessies d’entrada i sortida dels cotxes cap a l’ autopista o Sant Boi.
• Pel que fa al foment de la convivència i la relació veïnal realitzem tot un seguit d’activitats: ball de saló, ioga, puntes de coixí, manualitats infantils, gimnàstica (molt aviat) i en col·laboració amb l’escola Doctor Trueta i l’AMPA de l’escola l’Aula Informàtica oberta al barri dins el projecte “Escola oberta al barri” de l’ajuntament.
A més de les festes: Revetlla de Sant Joan, Festa del Barri, Castanyada. A les tres darreres festes de barri han participats els grups de timbalers de les escoles Doctor Trueta, Pau Casals i Àngela Roca.
I els serveis: Mútua Veïnal Sinera (l’últim servei per als qui ens deixen). Assegurances Atlantis i el Servei d’administració gratuït per a les comunitats del nostre barri.
Actualment de l’A.V.V. ja en formen part uns 500 socis (unes 250 famílies), malgrat això  i  per a tota aquesta tasca seguim unes poques persones al peu del canó. Desitjaríem que algunes més ens ajudéssiu i estem oberts a la vostra col·laboració. Ens trobareu cada dilluns, de 7 a 8, al local de l’Associació (és a l’esquerra de la Torre Roja).

dimecres, 18 de gener del 2012

Becplaner


Becplaner (Platalea leucorodia) 
Remolar-Filipines 21 de maig 2011

És un ocell gran, ja que fa entre 80 i 93 centímetres de llarg i té una envergadura alar d’entre 120 i 135 centímetres. Els becs planers deuen el seu nom a la forma del seu característic bec, òrgan molt especialitzat en la filtració de llims, on es troben els petits invertebrats dels quals s’alimenten a les zones de maresmes de zones de climes càlids i moderats. El seu règim alimentari es compon, a més, de peixos i amfibis. 
Eio Ramon

dimarts, 17 de gener del 2012

El Mamut de Viladecans, premi Pau Bertran i Ros VII Premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat


Estic emocionat. El 25 de novembre vaig assistir al sopar de lliurament de la setena edició dels premis de reconeixement cultural, que concedeix el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Va ser a Martorell, a la seu de la Societat Recreativa del 1928 El Progrés. Una passada de local! I una excel·lent organització. Vam tenir teatre, música en directe i un bon sopar, que mai no està de més.
Certament, vam ser una bona colla: 78 entitats van estar nominades per als premis, i d’aquestes, se’n van seleccionar 36 finalistes. De Viladecans vam estar nominats: l’Arxiu Municipal de Viladecans (per al premi Josep Maria Jujol, de Preservació del Patrimoni), el Sr. Secundí Roca (per al premi Antoni Serra i Fiter, d’Arts Visuals) i servidor per al premi Pau Bertran i Bros de Cultura Popular. El Sr. Roca i jo vam ser finalistes. I jo vaig guanyar el premi en la meva categoria.
Cosa que em va fer molt feliç. Perquè era la primera vegada que un d’aquests premis anava a Viladecans, perquè sé que les 23 entitats que m’empenyeu i la colla del Mamut us ho heu currat molt, i perquè  d’alguna forma el mamut representa tot els veïns de la nostra ciutat. I això m’anima a continuar endavant. És una bona cosa per als viladecanencs comptar amb tres entitats nominades i, encara que només n’hagi guanyat una, jo ho visc com si ho haguéssim guanyat tots tres.
Amics, amigues, per molts anys!!!
El Mamut de Viladecans

dilluns, 16 de gener del 2012

IV Trobada de Centres d’Estudis d’Eramprunyà


Aquest any ha estat el GREHIC de Castelldefels qui ha organitzat la Trobada de Centres d’Estudis d’Eramprunyà, que es va dur a terme entre la Nova Biblioteca de Castelldefels i l’hotel Rey Don Jaime. Va ser una trobada llarga, però entretinguda i amena, amb la cirereta afegida de poder visitar i pujar a la Torre Barona situada dins del recinte de l’hotel. La jornada va començar amb una mostra de cultura popular amb Gegants, Grallers, Balls de Bastons i un pilar de quatre a càrrec de la Colla Castellera de Castelldefels, i després, un cop acabats els actes protocol·laris, es van iniciar les ponències.
Les ponències, de temàtica diversa, van començar amb la presentació d’un treball conjunt sobre les fites que s’han trobat dins del perímetre de la Baronia de l’Eramprunyà; es va parlar del patrimoni mariner i de les forques de Barcelona; de l’aplec de Sant Miquel, que es va il·lustrar amb una  pel·lícula d’animació que reproduïa com era el Castell d’Eramprunyà fa molts anys. També ens van ensenyar les inscultures del Montbaig –pedres amb forats que bé podrien ser megalítiques–; ens van endinsar dins l’heràldica i la vexil·lologia de la Baronia. i ens van presentar l’anàlisi  econòmica de vuit pobles al voltant de Sant Boi, entre ells Viladecans, feta en el seu moment per demostrar la necessitat de construir una estació de tren a Sant Boi. Ens van fer cinc cèntims de les feines de rehabilitació de Can Roca de Baix –antiga comissaria de policia de Castelldefels–, i també del Castell d’Eramprunyà on, per cert, es fan visites guiades cada segon diumenge de mes.  
Viladecans ha estat qui ha tingut més representats a la Trobada. Al matí, en Jaume Lligadas del Grup Tres Torres, ens va explicar com va anar tot allò que va passar fa deu anys, amb l’intent de remodelació del centre històric de Viladecans, l’oposició de la plataforma Salvem el Casc Antic i l’acord final  proposat per un arquitecte neutral, en Salvador Matas i Dalmases. En aquest número del Punt de Trobada i en el proper, a la secció “Conèixer Viladecans”, podreu llegir aquesta explicació. A la tarda, en Xavier Calderé, ens va parlar dels documents de fitació que tenen a l’Arxiu Municipal de Viladecans –tema central de la Trobada–; en Manuel Luengo, ens va fer una xerrada sobre els elements d’interès Patrimonial del nostre poble, i la Mireia Comas, ens va explicar com el llibre de la Baronia d’Eramprunyà, de mans del seu propietari, va arribar a la Universitat de Barcelona; la seva feina de traducció i transcripció del text que, per cert, esperem que presenti a Viladecans el més aviat possible. Finalment, en Josep Mª Solías, ens va parlar de la divisió romana de Viladecans i de l’origen dels noms del nostre entorn. L’any que ve, la trobada es farà a Sant Climent, i el tema preferent serà la Pagesia. Us convidem doncs, a la 5a Trobada que es tindrà lloc el dia 17 de novembre de 2012.   
Vicenç Castelló Solina

diumenge, 15 de gener del 2012

Ni TDT ni hòsties


Hem hagut de conèixer per la premsa que el nostre Ajuntament i en paral·lel els de Begues, Castelldefels, el Prat, Gavà, Sant Boi i Sant Climent han decidit posar punt i final al canal Delta TV... si és que mai va existir, és clar. El Consorci per a la gestió de la televisió digital local pública de la demarcació del Delta del Llobregat, ens constituït el 2007 pels anteriors municipis, es dissoldrà en breu si res no ho atura, i res no ho fa pensar. 
Un projecte que va néixer en vista a l’apagada analògica, abans de la crisi econòmica i amb l’objectiu de dotar el nostre territori d’una oferta de televisió pública de proximitat, de caràcter comarcal, se’n va en orris bàsicament per la impossibilitat de sostenir-se econòmicament. Per una combinació letal, diríem: unes arques municipals molt pressionades i una capacitat d’autofinançament (per publicitat) gairebé inexistent. 
La lògica actual ha fet inviable la materialització d’aquesta fórmula, ideada en el seu dia pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya com a solució homogènia a tot Catalunya per facilitar la migració de la televisió analògica a la digital i també per acabar amb la permanent provisionalitat en què vivien moltes televisions locals. Una via que s’ha demostrat efectiva només en determinades demarcacions i no sense dificultats. 
Tampoc s’han complert moltes de les expectatives que es van crear amb l’arribada de la TDT, la multiplicació de canals no ha anat lligada en termes generals a un augment dels nivells de satisfacció. Més oferta no significa més qualitat: per a més indicacions facin un tomb a través del comandament a distància a qualsevol hora del dia.
Mentrestant, pel camí han caigut Localia Viladecans, que va deixar d’emetre el 2009 després d’onze anys en funcionament, i actualment estan a punt de fer-ho la ràdio i la televisió municipals de l’Hospitalet de Llobregat, que es diu aviat, amb 70 treballadors al darrere. També l’Ajuntament de Gavà ha informat que el gener de 2012 deixarà d’emetre Gavà TV: la voluntat és reconvertir-la en una televisió per Internet “ajustada a les necessitats del municipi”. Tant l’Hospitalet com Gavà semblen seguir així l’exemple de Viladecans apostant per canals únicament per Internet, amb menys despeses de personal i costos més ajustats. 
Sense desmerèixer la potencialitat de la xarxa com a suport estratègic i de futur per a transmetre informació (ja sigui local, comarcal, nacional, estatal o internacional), és obvi i evident que encara avui hi ha una majoria de la població que no compta amb possibilitats reals d’accés a Internet, per manca de costum o manca de recursos, per molts W!ladecans i xats amb l’alcalde que s’organitzin. 
Avui la televisió continua essent el principal mitjà de comunicació de masses. Cap altre arriba a més d’un 90 % de les llars, mentre que Internet no arriba al 50 % (dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura a Catalunya, novembre de 2011). I aquí està el drama: veure com la crisi s’enduu per davant un dels símbols de qualitat democràtica, pluralitat i servei públic més evidents del nostre sistema com són les televisions municipals (malgrat les seves imperfeccions, que en tenen, o en tenien). 
Josep Ginjaume

dissabte, 14 de gener del 2012

Per Nadal, el Messies de Händel, també a Viladecans


És una tradició nadalenca europea que de mica em mica s’ha anat implantant també entre nosaltres, i que aquest any arriba a l’Àtrium de Viladecans de la mà de la Coral Cantiga i de l’Orquestra de Cambra Terrassa 48. Un veritable privilegi per a la nostra ciutat.
Per a qui no és especial coneixedor de la música mal anomenada “clàssica” és possible que el Messies de Händel només sigui aquell esplèndid “Al·leluia” que no deixa indiferent ningú, perquè anima fins i tot les pedres.
Però el Messies és molt més que això: és allò que en diuen un “oratori”. Una obra típica del barroc (1741), que en la seva recerca constant d’espectacularitat, posa música, i una música molt teatral, encara que no es representi,  a textos més o menys piadosos. Recordem que és el segle en què l’òpera pren volada i en què es produïen a Europa dos fenòmens aparentment contradictoris. D’una banda, l’inici del pensament racionalista il·lustrat, i d’una altra, el ple desenvolupament, en un context pacífic, de les esglésies reformades (protestants). 
L’Església reformada, a Alemanya i a Anglaterra, comptava ja amb la tranquil·litat necessària, amb excel·lents músics que podien expressar-se amb més llibertat que dins l’església catòlica, i amb una certa tradició litúrgica. La primera part del segle XVIII és la de les grans obres de Bach i de Händel, –que per cert van néixer el mateix any i a Saxònia. Es tracta d’obres religioses on l’accent de la reforma es nota molt. En el cas de Bach, que en la major part de la seva vida va dependre laboralment d’esglésies luteranes, es nota en els espais de participació dels feligresos i en la simplicitat i la bellesa dels himnes luterans, sovint basats en temes populars. Händel, però, va establir-se a Londres, i va treballar al servei de la cort reial. El seu ofici era, doncs, més profà i comptava amb els millors recursos. De fet, entre les seves obres més conegudes n’hi ha una per acompanyar els focs artificials de la cort, i una altra per acompanyar el seguici reial en un viatge pel Tàmesis.
El Messies és, doncs, un oratori religiós fet des de la cort. Parteix d’un text, de Charles Jennes, que bàsicament és un recull de fragments de la Bíblia, molt ben triats, en funció del seu sentit religiós i, sobretot, en funció de la seva bellesa poètica.
El text no és gens descriptiu, en el sentit que no explica la vida de Jesús, d’altra banda ben coneguda pel públic del segle XVIII. És un  text litúrgic, és a dir, algunes de les cites bíbliques s’utilitzaven com a pregària comunitària en l’església anglicana. En les seves tres parts, al·ludeix a qüestions cabdals des de la fe cristiana: 

  • L’espera del Messies (l’Advent i el Nadal)
  • El patiment i la mort de Jesús, i la resurrecció (és aquí on hi ha el cèlebre Al·leluia)
  • El triomf sobre la mort, la vida eterna, la vida de l’Església.

La música del Messies, que Händel va escriure en tres setmanes!,  és senzillament fantàstica i s’adapta perfectament al text. Quan els àngels canten gairebé sents com mouen les ales. Quan, seguint el text d’Isaïes, s’alçaran les fondalades,s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny escabrós serà una plana, i la serralada, una ampla vall, notes com la veu del solista s’enfila amunt quan parla d’alçar-se i baixa quan arriba a les fondalades. Tota la capacitat expressiva del barroc es posa en tensió. Per això és molt important fer l’esforç d’escoltar el Messies intentant seguir-ne el text.
Res més, us desitjo que hi assistiu i que en gaudiu. És a l’abast de tothom, com les que de debò són grans obres, perquè en cada moment de la vida en podeu assaborir una bellesa diferent.
I acabo citant un dels textos, molt adequat per a la crisi que estem vivint, i que és tal i com comença el Messies: Consoleu, consoleu el meu poble, i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud. En temps de crisi fa de bon sentir. Tant de bo!
Mercè Solé

divendres, 13 de gener del 2012

Unas pistas


Señor presidente:
Supongo que no está en su mente hacer otra cosa que lo mismo que hacen todos, o lo que ya hicieron antes, pero déjeme que fantasee un poco.
¿Qué le parecería aparecer en los libros de historia, transcender de lo usual y hacer algo que le encumbre por encima de los mortales que nadie nunca hizo antes?
Le doy unas pistas.
Asegúrese de tener información experta, las mejores, y escúchelas con atención.
Sea el primero en colocar las cuentas detalladas en internet, las reales.
Asegúrese de exigir que todas las administraciones sigan su sistema de transparencia y el dinero que se perdía entre los “dedos”  tapará todos los agujeros que tengamos. 
Elimine todos los puestos innecesarios, exija el cumplimiento de sus puestos al resto.
Una política laboral para todos por igual, incluidos los funcionarios.
Promulgue leyes actuales eliminando siempre que sea posible los huecos legales  y elimine aquellas que dan privilegios a unos sobre otros.
Descubra la tecnología y proponga un sistema fácil de voto a distancia y que tenga un valor del 50%, el otro 50%  los votos de sus señorías.
Sean consecuentes con la leyes y háganse cumplir de manera equitativa e igualitaria tanto si se trata de un ladrón de poca monta o un banquero.
Ofrezcan una educación consistente y una bolsa de la compra básica razonable.
Estoy seguro de que al final, estará mucho más satisfecho que de hacer lo de siempre.
David Rebollo

dijous, 12 de gener del 2012

La bicicleta elèctrica, el gran vehicle oblidat en temps de crisi


En temps de gran crisi econòmica cal buscar més d’una solució als problemes quotidians. Per aquest motiu, és important potenciar molt més l’ús de la bicicleta com a vehicle d’ús diari per anar a treballar, estudiar, comprar, etc. Però encara falten accions que millorin la seguretat per circular i també per aparcar aquest vehicle evitant al màxim els robatoris. I l’altra gran qüestió fonamental és, sens dubte, promoure seriosament l’ús de la bicicleta elèctrica ja que permet el següent: 
 estalviar diners en aquests temps tan difícils ja que tenir vehicles propis com un cotxe és molt car, a part de contaminar més. Una bicicleta eléctrica és molt més econòmica a curt i a llarg termini.
millorar la salut individual i col·lectiva perquè, gràcies al mecanisme elèctric d’assistència per pedalar, moltes més persones poden utilitzar-la, fent un tipus d’exercici tranquil i no cansat, absolutament necessari en una societat massa sedentària. Aquest exercici, adequat a les possibilitats de cada persona, evita moltes malalties que tenen un gran cost econòmic i també un cost en la qualitat de vida de la persona. També permet a la gent arribar als seus  llocs de destinació sense estar cansada ni regalimant suor per tot el cos. Les pujades deixen de ser obstacles impossibles.
Per tant, queda prou clar que cal fer una aposta ben ferma per a aquest tipus de vehicle. També falta, però, més respecte i capacitat de convivència pacífica entre tots els usuaris de la via pública vagin amb bicicleta, cotxe, moto, a peu o amb el que sigui. Aquest problema de la mala educació de certes persones és a tots els nivells de la nostra societat i cal lluitar-hi contundentment en tots els àmbits on es presenta.
Marta Pombo Sallés

dimecres, 11 de gener del 2012

La veu de la mare (Adaptació infidel de la meva aportació a la presentació d’Òmnium, el passat 14 d’octubre. Segona i última part)


Si la llengua neix com a part central de l’experiència vital de comunicar-se, al formar part de la relació d’una comunitat, aquest aprenentatge personal es converteix en un fet polític. La llengua es polititza, ja no és un dret sinó també una obligació. En les nacions amb estat i sense estat, la llengua és la marca de naixement, de nació, la marca de diferència. Però més enllà de textos, consignes i proclames, la llengua forma part de la vida, i com Carles Marx deia, “no és la consciència qui fa la vida, sinó la vida la que fa la consciència”. 
Com és la vida lingüística de la nostra gent de Viladecans? En gran part depèn de la llengua la mare, malgrat les actuals voluntarioses paternitats participatives que semblen haver perdut l’al·lèrgia als bolquers. Segons una enquesta de la Diputació de 2005, només el 16,4% tenim els dos pares catalans, el 13,6%, només un dels dos pares són d’aquí,  i el 70%  tots dos nascuts fora de Catalunya.  El resultat és que el 66,8% dels nostres veïns no parlen mai el català, i només el 14,4% utilitzen el català com a llengua habitual. 
Jo, que pertanyo al 18,6% que practica el bilingüisme com a llengua habitual, però que probablement parla castellà a la intimitat, tinc un cert sidral lingüístic a casa. Jo parlo castellà amb la meva dona, que és catalanoparlant. Ella em contesta en castellà, però parla català amb les meves filles i amb la seva mare, amb qui jo parlo i em contesta en castellà. Jo parlo a les meves filles en català, però elles em contesten en castellà, però amb la meva dona parlen en català. En resum, un carinyós merder lingüístic, real como la vida misma, que provocaria infarts als tertulians d’Intereconomia  i a algun jutge del Tribunal Constitucional.
Aquestes dades ens donen, més enllà dels projectes nacionals o polítics de cadascú, una comunitat escindida en la seva capacitat natural de comunicació, en els seus hàbits culturals. Sense dramatitzar el fet, és una barrera que se suma a les barreres econòmiques i no ajuda a la barreja de gents i parles.  Es comparteix la ciutat de manera diferent. Només el 20% participem de la festa major. Avui es viu al mateix carrer i es pot habitar en mons culturals diferents, depèn en part de la tele que veus, de l’emissora que escoltes. Les televisions i les ràdios proposen adhesions a universos culturals diferents. En una multiresposta de l’enquesta, TV3 quedava amb el 35% mentre Tele5 tenia un 57%, com a tele habitual de la gent de Viladecans. 
La immersió ha estat una gran troballa, al marge de que pugui ferir determinades sensibilitats perquè  les pells lingüístiques de vegades són molt fines. Segons l’Indescat al 2001, el 60% de la gent més gran de 45 anys de Viladecans no sabia llegir el català, arribava al 70% en els més grans de 60 anys, però en la gent de menys de 24 anys, gairebé el 90% ja el saben llegir. El futur es presenta millor que el present gràcies a la palanca que representa l’ensenyament conjunt de les dues llengües, amb discriminació positiva per la llengua nascuda en aquesta terra. 
Però jo crec que l’avenç de la igualtat d’oportunitats lingüístiques vindrà perquè pels castellanoparlants el català sigui una llengua sabuda, però també estimada. I els enamoraments lingüístics no són fàcils. Es necessita capacitat de seducció i ganes d’enrotllar-se i de deixar-se enrotllar, sense intentar mai convertir la llengua en un tema de bons i dolents.  Capacitat de seducció, haberla hayla, però hay mucha tela que cortar i  molta feina per fer.
José Luis Atienza

dimarts, 10 de gener del 2012

Per Nadal, mirar la Torre Modolell


La Torre Modolell, la seu de l’Ajuntament de Viladecans, tots la tenim molt vista. Però… us heu aturat mai a mirar-la detingudament? No? Doncs segur que, si ho feu, hi trobareu un munt de belleses desconegudes. Aquests dies de Nadal poden ser una bona ocasió per fer-ho.
Per situar-nos d’entrada, diguem que la Torre Modolell és un palau modernista d’estil neogòtic construït l’any 1892 per l’arquitecte figuerenc Josep Azemar per encàrrec de Magdalena Modolell i el seu marit Jaume Nogués, en la línia del que era habitual en la burgesia catalana de l’època, que afirmaven el seu estatus amb la construcció de vistoses residències. Sens dubte que en el Viladecans de finals del segle XIX, en què la majoria de cases eren baixes i molt senzilles, la construcció d’aquell palau devia causar impacte.
I ara, posem-nos a mirar. La millor perspectiva la tindrem si ens situem davant de la porta del número 7 de la plaça. Doncs som-hi.
El centre del palau és la torre quadrada del segle XVI, una torre de guaita edificada en el seu moment per prevenir les incursions de pirates i bandolers. Mantenint, doncs, aquesta torre central, Azemar va construir la seva obra, substituint les edificacions que abans hi havia adossades a banda i banda. Cal dir, però, que el campanar que actualment corona la torre de guaita llavors no hi era, sinó que es va construir l’any 1937, aprofitant les campanes de l’església parroquial de Sant Joan, que havia estat cremada a l’inici de la guerra civil, i que eren de propietat municipal.
Mirem ara cap a l’esquerra de la torre de guaita. Hi trobem, de seguida, l’entrada principal del palau, amb un balcó-tribuna especialment ornamentat, i amb unes grans finestres amb barana a cada costat. Aquesta entrada principal, que dóna pas tant a l’escala monumental que puja al primer pis com al jardí del palau, en l’actualitat habitualment està tancada. A continuació, hi veiem una segona torre, amb la qual s’acaba el palau pròpiament dit. Tant en aquesta banda esquerra com a la banda dreta i tot al llarg del carrer d’Àngel Guimerà, podem observar que els elements de suport de la façana, brancals, llindes, ampits, etc., són de pedra vermella de marès. Igualment, podem veure que Azemar també va fer servir materials i elements decoratius característics del modernisme, com són l’estuc en imitació de pedra, reixats de ferro forjat, i vitralls a les finestres.
Després d’aquesta segona torre, l’edifici continua amb una façana més baixa i senzilla, construïda en una fase posterior, l’any 1899. En aquest part de l’edifici, que inicialment tingué funcions de magatzem, l’arquitecte hi va mantenir –i encara hi són ara– les voltes de la planta baixa amb els pilars de pedra vermella que les sostenien, originaris del segle XVIII, de quan allà hi havia una fassina on es feia aiguardent. Aquesta part de l’edifici amb les voltes i els pilars de fet era més llarga, i ocupava part de l’espai que avui fa d’aparcament, com es pot comprovar si un mira la paret de ponent de l’edifici, en què es veuen els senyals de dues de les voltes i el seu pilar central.
Si mirem ara cap a la dreta de la torre de guaita, trobarem en primer lloc una entrada secundària del palau, que era l’entrada dels masovers i ara és l’entrada de l’Ajuntament. Ja a la cantonada, hi tenim el balcó que dóna a la plaça i que porta gravat a sobre la data de la construcció: “Any 1892”. Si mirem més amunt encara, sota la torreta amb espiells, veurem, a la banda de la plaça, un medalló amb les inicials “MM”, de Magdalena Modolell, i a la banda del carrer Àngel Guimerà, un altre medalló amb les inicials “JN”, de Jaume Nogués, el seu marit.
Seguint el carrer Àngel Guimerà, continuarem veient el mateix tipus de finestres i decoració. I, al final de l’edifici, trobem una altra entrada secundària i, a dalt, una torreta amb espiells bessona de la d’abans.
Per acabar, podem aixecar els ulls a la teulada de l’edifici, i adonar-nos que també se li ha volgut donar una vistositat especial: el palau, en efecte, està cobert per teula d’estil àrab esmaltada de color negre, un altre dels elements de gust modernista que Josep Azemar va utilitzar.
Josep Lligadas