diumenge, 15 de gener del 2017

La Torre Roja del 1977

Fa ara quaranta anys, l’any 1977, la Torre Roja de Viladecans era un edifici històric que estava apartat de les vivendes. Les fotografies mostren una torre aïllada dins un paisatge idíl·lic als peus de la muntanya de Sant Ramon. 




Jaume Muns


El curiós començament del carrer del Pare Artigas

A principis dels anys 50, si baixaves pel carrer del Pare Artigas i volies arribar al carrer de Sant Joan, no podies fer-ho com ara, que vas seguint el carrer en línia recta i hi arribes. Perquè aleshores, la cruïlla entre Pare Artigas i Sant Joan no era on és ara.  

Si baixaves tot recte pel carrer del Pare Artigas, quan arribaves a l’alçada del teatre del Centre Cultural Sant Joan, no podies continuar recte: al davant et trobaves una casa que no et deixava passar, i havies de fer una giragonsa cap a l’esquerra, i passar per un pas estret que ocupava l’espai on ara hi ha el jardinet que toca als edificis parroquials i en el qual hi ha l’escala que puja al primer pis d’aquests edificis.

Per què aquest estrany recorregut i aquesta giragonsa? Doncs perquè cap a l’any 1800 es van edificar les cases de la banda de muntanya del carrer de Sant Joan, i les van fer arribar fins ben a prop dels edificis parroquials, deixant només el pas estret que acabem de dir. I en canvi, quan cap a finals d’aquell mateix segle es van edificar les cases del carrer de la Muntanya i del carrer del Sol, i es va deixar un espai entre les eixides del darrere de les cases, aquest espai, conegut popularment com el carrer dels barris, no va seguir el traçat d’aquell pas estret inicial, sinó que el van fer centrat, a la mateixa distància de cada un dels carrers. Aquest espai va ser després el carrer del Pare Artigas. I, com que no estava alineat amb el pas estret que anava a parar al carrer de Sant Joan, va caldre fer-li fer la giragonsa.

I bé. Com és natural, aquest traçat tan complicat era un inconvenient, i l’ajuntament va decidir que s’havia d’arreglar. La solució era, naturalment, tirar a terra la casa que barrava el pas i impedia fer un traçat recte fins al carrer de Sant Joan. Aquella casa era la botiga i la vivenda de Cal Conrado i van ser ells els qui van patir les conseqüències de l’arranjament urbanístic, perquè els la van expropiar. I també van retallar un metre la casa del costat, per mantenir l’alineació.

Per sort, la situació es va poder solucionar bastant bé. En aquesta casa del costat, en efecte, hi vivia, de lloguer, una senyora gran, que tothom coneixia com la senyora Lluïsa. D’acord amb ella, els Conrado van comprar al propietari aquella casa, s’hi van traslladar i van muntar-hi novament la botiga; mentre que la senyora Lluïsa es va quedar allà vivint amb ells, que la van cuidar fins que es va morir. 

Tot això va passar l’any 1957, ara fa seixanta anys.

La cruïlla del carrer del Pare Artigas amb el carrer de Sant Joan,
abans de l’any 1957. 

La mateixa cruïlla després de l'any 1957.

Josep Lligadas Vendrell

Becadell comú (Gallinago gallinago) Remolar-Filipines, 18/01/2014

 


Ordre Caradriforme. Família escolopàcids... Estat de conservació: risc mínim Migrador i hivernant comú. Nia de l'Europa Central amunt. Viu en maresmes i terrenys pantanosos. S’alimenta de cucs, insectes, crustacis, mol·luscs, baies i llavors de plantes de ribera, que troba ficant el bec, llarg i prim, dins la terra humida.

Eio Ramon

La música i els ideals col·lectius

Nadal del 2016. Fa un grapat de dies que estic llegint el llibre, de prop de set-centes pàgines, de Leticia Sánchez de Andrés: Música para un Ideal. Pensamiento y actividad musical del krausismo e institucionalismo españoles (1854-1936), editat per la Sociedad Española de Musicología, Madrid, 2009. Mesos abans havia llegit la monografia de l’autora sobre el vallenc Robert Gerhard. Conjuntament amb el llibre de Joaquim Homs, més l’edició de la correspondència Gerhard-Homs, editada per Pietat Homs, més la biografia de Josep M. Mestres Quadreny, entre d’altres treballs... i gràcies tothora a la feina sòlida de l’Institut d’Estudis Vallencs, he pogut deixar de considerar Robert Gerhard com un invent foll d’una mala nit d’estiu. Tot i que sóc un llec, sense escletxes, en matèria musical, i amb una oïda que no voldrien ni a la secció d’objectes perduts d’un hipotètic Museu de la Història de la Música, m’he sentit intrigat, de sobte, per l’enigma de la Música en el conjunt de sabers culturals del meu petit país. I, arcaic com sóc, encara em guio per l’Estatut d’Autonomia, sancionat per Sa Majestat el Rei Joan Carles I el 18 de desembre de 1979. D’aquest Estatut sempre m’ha preocupat el punt d’acompliment de la seva disposició addicional cinquena, que comença així: “Atesa la vocació cultural de Catalunya, l’Estat i la Generalitat hi consideren el servei de la cultura com a deure i atribució especial...” Com ja suggeria, suposo, Immanuel Kant: “Tot allò que no té partida pressupostària, en política, no existeix”. Per això m’he passat tants anys mirant de fer el seguiment dels recursos que els governs de la Generalitat, de l’Estat i dels poders locals destinen a aquest ‘deure’ i a aquesta ‘atribució especial’. L’autora del llibre que comento, a més d’experta en música ho és en matemàtiques: li demanaré que em digui com es tradueix en xifres pressupostàries aquesta tan digna ‘vocació cultural de Catalunya’, quan parlem de Música.

¿Puc dir que de cop m’adono de la centralitat de la Música en l’ensenyament i en la vida social de Catalunya? ¿I de com els ensenyaments musicals haurien de vertebrar un dels aspectes bàsics de la reconstrucció nacional del meu país? I miro d’entendre la Música des de tots els punts de vista: des les ‘sardanes’, que alguns electes menystenen, cosa que mai no va fer Robert Gerhard, fill com era de pare suís i de mare alsaciana, fins al pes, obvi, i àdhuc estrident, d’un Liceu, d’un Palau de la Música, d’una Victòria dels Àngels, o d’un Josep Carreras, o d’un Jordi Savall, o d’una Montserrat Caballé així com de la continuïtat de l’Escolania de Montserrat, que a mi sempre em recorda el nom de Pere Joan Cererols, baixllobregatí de Martorell, on va néixer el 1618, i que, més tard, va morir a Montserrat, el 1680. Encara una nota quant a les sardanes: sóc soci dels ‘Amics de les Sardanes’ de Cornellà. Un temps, en què m’havien fet encàrrecs de col·laboració amb la UNESCO pel que fa a polítiques culturals en àrees urbanes perifèriques, vaig convidar a dinar a casa meva, aleshores a Cornellà, Ettore Gelpi, un dels personatges, italià com era, que remenaven les cireres a la seu de la UNESCO de París. Com que va sobreviure al dinar que vaig oferir-li, me’l vaig endur al Parc de Can Mercader on hi havia festa de sardanes. Va quedar colpit, i així va explicar-ho, més tard, per escrit, de la quantitat de gent que convocaven les sardanes en una àrea qualificada d’immigració recent, nascuda dels processos del negoci a les àrees urbanes de nova creació dels anys 60. En sessions posteriors, a la seu de la UNESCO, l’amic Gelpi mai no deixava d’explicar l’impacte que havia rebut aquell diumenge al Cornellà, aleshores capital de les lluites obreres. Tant era el seu interès que vaig passar-li materials sobre el barceloní Josep Anselm Clavé (1824-1874) i tota la feina feta en l’estímul al cant coral, des la perspectiva d’un home, també polític, i malgrat tot amb sensibilitat obrera, i amistats com Narcís Monturiol i Abdó Terrades... i amb lligam, ‘für Ewig’, amb propostes de cant coral com ‘La Fraternitat’. D’allà passàvem a parlar de Pau Casals (El Vendrell, 1876 – Puerto Rico, 1973), que el 1926 ja havia injectat energia a l’Associació Obrera de Concerts (i a qui els exiliats, després de la guerra, a Xile dedicaven, a la seva revista ‘Germanor’, elogis merescuts i no gens ditiràmbics). Jo els explicava, també, els efectes socials i culturals de la ‘Nova Cançó’, en un país on els poders no deixaven que el català tingués un ús públic, o bé la imatge d’Oriol Martorell, a Sant Boi, el 1976, quan ens ensenyava a cantar ‘Els Segadors’, malgrat els dubtes sobre el permís de ser on érem, de Sánchez Terán, el governador civil de Barcelona. I li deia, encara, que era un amic de tota la vida de Lluís Cabrera, del seu ‘Taller de Músics’, veritable escola de música per a persones que mai no haurien gosat anar a d’altres espais musicals, com els conservatoris, i on vaig tenir la sort de tractar Tete Montoliu, barceloní (1933-1997). Sense oblidar aportacions com la de la catalana Carmen Amaya o del mataroní Peret. O als cornellanencs com aquella ‘Banda trapera del río’ o els germans Muñoz, ‘Estopa’, al costat d’un músic de culte com Ramon Muntaner.

Tot i no ser del ram, o de la tribu, dels ‘musicòlegs’, admiro la Gemma Romanyà, de Capellades, pel seu ‘Paper de Música’, i el gran Joan Descals, d’El Vendrell --tot i que és oriünd del Bages--; i he llegit textos, críptics però que he anat interpretant com si es tractés d’un text bíblic, del vilafranquí Josep Soler i Sardà. I posaria plaques a tots els carrers de totes les ciutats a Felip Pedrell, tortosí de la lleva de 1841, que també va anar a parar a Madrid el 1915; a Enric Granados (Lleida, 1867 – Canal de la Mànega, 1916) i a Isaac Albéniz, que havia nascut a Camprodon el 1860) i un llarg etcètera, de persones que he tingut la sort de tractar aquests darrers mesos: com Marga Ullate, que té les pistes del material de Gerhard que havia treballat amb mossèn Higini Anglès a la Biblioteca de Catalunya; el gran Antoni Ros Marbà (hospitalenc, sí, però notabilíssim director d’orquestra); Oriol Pérez Treviño, Benet Casablancas, Xavier Montsalvatge, Edmon Colomer, David Albet, Jordi Pardo, etc. El simple llistat d’entitats i col·lectius que es volen dedicar al foment de la Música, malgrat la gasiveria dels recursos institucionals, fa pensar. ¿O no?

Sempre em fascinen els escriptors que han tastat, per dins, tot allò que la Música injecta: des de tota la vida, sóc un devot de Màrius Torres, el metge lleidatà, que moria al Vallès, al costat de Mahalta. O de Miquel Desclot, aquests dies enaltit, amb raó, com a traductor al català de tota l’obra de Petrarca i de qui recomano les lliçons sobre música clàssica editades per Angle Editorial. O de Cèlia Sànchez-Mústich. Sense oblidar, i enguany la recordem i l’enyorem ben especialment, Montserrat Roig. Estic tornant a llegir, per parlar-ne en un curs a Madrid, l’obra de Jaume Cabré... i encara em sento fascinat pel seu Llibre dels preludis. O pels comentaris que ell fa sobre la música com a element d’inspiració i sovint d’eix de les seves novel·les. Em commou la sensibilitat musical de l’Àlex Susanna, poeta, autor de dietaris carregats de notes subtils, editor també de música, amb qui viatjàvem plegats, els estius, a Prada de Conflent... I no oblido Sam Abrams, crític de crítics. Ni, òbviament, la poeta amb una sensibilitat que va de Bloomsbury a mossèn Cinto: Marta Pessarrodona.

Torno al punt de partida: el krausisme, amb totes les seves limitacions, va voler marcar les pautes d’una renovació a fons de l’Ensenyament a terres culturalment ermes. Paral·lelament, als anys 30, Catalunya va poder ser qualificada com una Viena en petit, punt de trobada de voluntat de Renovació Pedagògica i de comunió entre les arts i la transformació cultural del país. ¿Ho és avui, encara? L’atenció al suport als ensenyaments musicals, en particular, i al foment de la Música, en general, ¿no haurien de ser com un repte per als temps que aspirem a suportar i a veure i a viure? ¿O preferim, potser, entonar l’elegia bo i commemorant una desfeta col·lectiva? 

Amb l’esperança que em sigui perdonada la intemperància d’un ignorant, que viu com un llibre descatalogat --i sense expectatives de reedició--, envio aquesta Nadala.

El Nani. Bon Nadal! Bon any nou. I punt, que he de tornar a la cuina. 

Madrid. Dia de Sant Esteve del 2016. 

La pedra blanca

 

Si no hagués estat per aquesta esforçada parella gens acovardida davant el fred i la neu per escometre la pujada a la carrera, podria ser el paisatge nadalenc d’un pessebre muntat al menjador de casa. Podria ser la muntanya de suro sembrada de molsa amb l’ermita al cim empolsada de farina, que era juntament amb el cotó –més còmode però menys realista– la neu que emblanquinava els nostres dies de festa amb final feliç: el dia dels Reis, quan les joguines apareixien al menjador vingudes des del cel amb nocturnitat però sense traïdoria.

Els adults suposem que la il·lusió d’ara és la mateixa que la d’abans, tot i que la neu pugui ser de porexpan i a Sant Ramon es pugi amb xandall en comptes de bata escolar a ratlles. Mai ho sabrem del cert. No viurem la seva infantesa, com tampoc ells viuran la nostra, encara que hi ha gestos seus que reconeixem com a nostres, per molt que en desfer els regals hi hagi més iPods i Play Station que jocs reunits Geyper. En el fons, per molt que insisteixin el Tribunal Constitucional i l’ANC la nostra primera pàtria és sempre la nostra infància, i quan veiem Sant Ramon nevat ens agafa enyorança de paisatges perduts.

A la cantonada esquerra de la foto es veuen unes línies que podrien ser ratlles del jersei blanc de l’ermita, o aquells camins multiplicats de corbes que marquen les ascensions als cims alpins i pirinencs. No són camins. Són els marges, els murs de pedra seca que convertien en cultivable la terra àrida i esquerpa de la muntanya. Les curtes parcel·les que contenien aquests murs que resisteixen el pas del temps sense morter ni ciment eren balcons de blanc rosat quan a la primavera florien els ametllers i els cirerers. Era una feina sorda i desagraïda d’amuntegar pedres de les tarteres de les vessants, d’ajustar unes pedres amb altres acoblant les seves formes, fins a formar un mur capaç de contenir una feixa de terra, un bancal. Els marges escalonaven la muntanya, estancaven l’aigua de pluja perquè amarés la terra i corregués per les venes dels cultius, en comptes de lliscar gairebé vertical i improductiva vessant avall.

Quan la neu visita de tant en tant aquesta muntanya teló de fons de les nostres vides, no troba ni vinyes, ni ametllers, ni cirerers, sinó aquestes pedres immòbils com callats i impertorbables testimonis de quan la muntanya era molt més que un lloc per suar el xandall, donar-li canya a la mountain bike o treure a passejar el gos i el cos, quan la muntanya era part de la vida i el treball de la gent. Els marges, aquestes pedres humils i altives es mereixerien fer seves les paraules de Miguel Hernández: No los levantó la nada, ni el dinero ni el señor, sino la tierra callada, el trabajo y el sudor. 

Quan la neu es fongui la pedra seca tornarà al color de sempre, el color de la nostra terra, el color de la nostra muntanya. 

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Había una vez...

 

Un poble anomenat Viladenosequé del Baix on sempre ha sigut particular amb moltes atribucions i de vegades amb coses dolentes. És com la casa de cada un on es couen faves sigui on sigui. 

Una vegada, diu la història que hi vivia un bitxo molt gran. Este bicho por la exclusión de sus propios vecinos y por los cambios que tiene el medio ambiente, falleció. 

A los años, qué digo, millones de trillones de millones de años encontraron su esqueleto en restos petrificados. Estos restos no vivieron ni creencias, ni religión, ni política, ni color ni clase social, ni.... nada. Eran huesos de piedra. 

De una gran idea se creó en su nombre el gran “Ni” donde por su enorme nariz sacaba sarcasmos sobre la contrariedad de este mundo y de lo que por suerte no vivió. 

D’un dia per l’altre es va quedar prenyat. Ni sabia cap a on havia d’anar ja que el portaven amb una idea que era tot el contrari pel que estava creat. 

De esas crías, ni sexualidad, ni enfermedad ni locura y ni el ser más sabio que descubría otra vida paralela a la vivida. 

Aquestes cries, el seu naixement va molestar al seus deixebles fent que es desplacin socialment de tot seny el producte que ells volien. Potser es buscava que se li fiqués un barret de rabí amb una xilaba però no s’adonaven que la unió que varen crear, ni Déu l’hagués fet tan perfecta. Sus crías era la unión del TODO. Sin tabúes, sin hacer el mal, puro amor. 

Esas crías divagaban por la viladenosequé dolidas y con el pensamiento de que a veces buscamos retos de integración de culturas contrarias y no lo que consiguió unir las culturas que albergan dicha población. 

Gracias por el trabajo que habéis hecho de hacerme ver el amor sin nada por medio de las personas. 

Sergi Román Cordón

President de la Penya de la Trompa 

President de MotoForça i PMSV a Catalunya


El joc de la pobresa

A través del Servei Local de Català de Viladecans ens ha arribat aquest article d’un alumne camerunès. Malgrat que supera els límits d’extensió que tenim fixats a la revista, pel seu interès el publiquem aquí sencer.

El pecat més gran en l’univers és la pobresa. Els pobres estan condemnats a viure a l’infern i a cremar-se en les flames eternes. Són pecadors, segons la Bíblia i l’Alcorà, que han obtingut la seva “recompensa”; aquesta recompensa és la condemna eterna. Diversos pecats segons la Bíblia i l’Alcorà com matar, la blasfèmia, l’adulteri i molts altres són imperdonables. El càstig per aquests pecats és estar condemnat a passar la resta de l’eternitat a l’abisme de l’infern.

Dels set mil milions d’habitants del planeta terra, es diu que un 1% controla més de la meitat de la riquesa del món. S’ha estimat que hi ha prop de cinc mil milions de persones pobres al món i més de la meitat viuen en la pobresa extrema. Aquests pobres viuen principalment en els anomenats països en vies de desenvolupament i en formen part el conjunt d’Àfrica, parts d’Àsia, Amèrica del Sud i una quantitat important que viuen en els anomenats països desenvolupats. Aquests països són Canadà, els Estats Units, Europa, Austràlia i el Japó.

Les paraules de Jesús a la Bíblia diuen: “És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri al Regne de Déu”. La paradoxa és que el ric viu una vida molt feliç mentre que els pobres viuen una vida molt estressant. És a dir, els pobres han d’acceptar la pobresa abans de gaudir d’una glòria eterna o, en altres paraules, l’infern per als pobres és aquí a la terra i el cel del ric és aquí a la terra? Això no té sentit, ambdues parts viuen aquí a la terra, tots haurien d’experimentar el cel aquí a la terra. L’eternitat, ja sigui gloriosa o condemnats, és el desconegut. Ningú hauria de patir per ser pobre, perquè ningú ha nascut per ser pobre.

Els pobres no han de ser gelosos dels rics perquè la riquesa pot ser adquirida a través del treball honest, dur, de l’herència o fins i tot de la sort. No obstant això, si alguns s’enriqueixen explotant els altres i els sotmeten a la pobresa es crea un gran problema. No és cap secret que l’anomenat món desenvolupat és el que és avui gràcies a centenars d’anys d’explotar els altres. Qui els pot culpar? Els éssers humans són iguals. Si alguns poden aplicar algun tipus d’enginy dubtós per beneficiar-se’n ells i les seves famílies, o els seus ciutadans, els altres haurien d’aplicar els mateixos mètodes o almenys buscar contramesures per bloquejar aquest tipus d’accions.

D’altra banda, diferents parts del món són riques en recursos naturals, però, en canvi, les persones més pobres del món són les que viuen on hi ha abundància de recursos naturals. Quan parlem de recursos naturals ens referim a les terres de conreu, els minerals i el bestiar i, a més, la mà d’obra per explotar-los. Si en aquestes zones disposen de tots els recursos, per què són pobres? Es pot argumentar que no tenen capital; de fet, en economia cal posseir terra, treball i capital per ser capaç d’obtenir la producció. Aquestes persones poden utilitzar simplement part dels seus recursos naturals a canvi de capital. Però, és ben sabut per tothom que, en lloc d´utilitzar els seus recursos naturals per obtenir capital, els utilitzen per obtenir armes.

Àfrica és el major culpable d’aquest crim. És el continent més ric del món en recursos naturals i el bressol de la civilització humana. Cal no oblidar que l’actual Orient Mitjà, va ser part d’Àfrica. Algunes persones, per raons que ningú sap, han decidit eliminar aquesta part d’Àfrica i ara diuen que és part d’Àsia. El conjunt d’Àfrica avui o el que era abans, ha estat beneït amb tots els minerals que un es pot imaginar: or, diamants, coure, petroli, cafè, cacau i bestiar. Àfrica en posseeix en abundància i també té la força de treball intel·lectual per explotar-los. No obstant això, els africans estan utilitzant els seus recursos naturals a canvi d’armes per lluitar entre ells. L’Orient Mitjà està en flames avui tot i el petroli que tenen, i el Congo, el Sudan, Libèria, Sierra Leone i Somàlia tenen guerres eternes sense justificació.

Alguns països africans no tenen guerres, però el patiment és intolerable; la corrupció i la fugida de capitals és a l’ordre del dia. Dèspotes s’han cobrat la seu del poder com una preuada possessió familiar. El poder és hereditari i ara monàrquic i els fills ara hereten els trons dels seus pares. Alguns volen mantenir el poder eternament, canviant les constitucions dels seus països, com les serps que canvien la pell, però continuen sent serps perilloses. Voldrien que la mort no existís per romandre sempre al poder. L’exèrcit i la policia s’han convertit en armes contra les persones que se suposa que han de protegir. El caos i l’anarquia regnen avui en molts països africans. La seva recompensa per tot això és sotmetre el seu propi poble a la pobresa.

La pobresa a l’Àfrica no és diferent de la pobresa en altres parts del món. Els “grans” Estats Units d’Amèrica i la Gran Bretanya, els suposats bastions de la democràcia, han decidit invertir en les seves ambicions imperialistes creant guerres sense sentit i explotació a tot el món, en lloc de resoldre la pobresa en els seus propis països. Milions de nord-americans i britànics estan patint, però els seus governs responen amb arrogància i excepcionalitat a tot el món. Aquesta grandesa autoimposada, juntament amb la ingenuïtat de la seva propaganda als mitjans de comunicació, ajuda a augmentar la misèria a les vides de milions de persones en zones del món on les seves ambicions imperialistes es posen en pràctica.

Els pobres venen les propietats guanyades durament per migrar als països desenvolupats, pensant que són el paradís. Arriben allà i s’assabenten que són considerats estrangers i no són benvinguts. S’adonen que estaven en millor situació als seus països d’origen, perquè els mateixos ciutadans d’aquests països estan patint la pobresa. Alguns no poden tornar perquè no tenen cap lloc anomenat llar. Les seves llars s’han reduït a pobles fantasmes i tota la infraestructura restant recorda paisatges d’una pel·lícula apocalíptica.

Imagineu que heu nascut en qualsevol d’aquests països en guerra devastats. Imagineu que heu nascut en un país desenvolupat i que sou ignorats pel vostre govern. Imagineu que heu nascut a l’Àfrica en particular, una terra que ha estat afortunada amb tots  els seus recursos, una terra que és l’enveja de tot el món, però, malgrat tota la seva riquesa, els seus habitants són pobres. Els seus joves han d’arriscar les seves vides per viatjar a Europa, Amèrica o a qualsevol lloc que pensen que és millor, per escombrar les restes d’escombraries en els anomenats països desenvolupats. Els seus fills són humiliats a les ambaixades, insultats als carrers, obligats a fer les pitjors feines, tot i tenir alguns títols significatius. Allà on van, els classifiquen en la part inferior de la piràmide social a causa d’excés de melanina.

Nji Walters Nde

Educación, ley y seguridad

 

En tierra de ciegos el tuerto es rey dicen, pero lo más posible es que el tuerto, además se aproveche de ello en su beneficio.

Así va este país de pseudodemocracia, donde el ciudadano concienciado, es avasallado por quienes se saltan la ley con descaro, conocedores de su laxitud, más restrictivas para quienes las defienden que para quienes la incumplen.

Si paseando por la calle le agreden un puñado de jóvenes desconsiderados, líbrese de defenderse, porque a ellos, si le dan la del pulpo y un navajazo como recuerdo, tendrán, si los encuentran, una reprimenda de un juez o jueza benévolos, que pensarán en la pobre vida que habrán dado sus padres y la falta de educación del sistema que les llevaría a una actitud poco adecuada, más aún si son foráneos, minorías rechazadas por la sociedad que se ven empujados a delinquir. Pero si se le ocurre defenderse del contubernio puede que arruine su vida y la de su familia, o que pague de por vida a la familia de quienes le quisieron matar por haber tenido el infortunio de conseguir defenderla.

Si entran en su casa, todo está contra sus dueños, que lo más probable es que reciban lo suyo hijos y perro incluidos, pero si hiere al agresor, se mete en un buen lío.

Es cierto que la educación deja mucho que desear, solo tenemos que ver nuestras calles. Quienes dirigen la sociedad le dirán que ese cometido es de los padres, por supuesto que lo es, pero omitirán la indigna educación ofrecida y los paupérrimos logros de inculcar conocimientos y educación.

Las leyes han de adaptarse al tiempo que vivimos y proteger al ciudadano, no encadenarlo.

Los cuerpos de seguridad del estado están para velar por esos intereses. En el momento que las disputas de poder interdepartamentales y políticas pesaron más que el interés del pueblo, perdimos una ayuda vital.

Aquellos que ven en la inestimable ayuda de los cuerpos de seguridad, limitaciones de las libertades, es que las libertades que pretenden son en realidad libertinaje o están anclados en un penoso y denigrante pasado, donde la dictadura empañó su valía.

Si alguien cree que el estatus alcanzado hace innecesaria la actividad policial, realmente vive en el país de los ciegos.

¿Ha probado a llamar la atención a quienes en parques y jardines se ponen a beber y tirar latas y botellas al suelo? ¿Ha intentado comunicarlo? ¿Se siente seguro al volante de su coche?

Antes veías a la policía de barrio, a la Benemérita en las carreteras y para otros asuntos la Nacional y las autónomas.

No es que no vea las muchas gentes buenas, sino que veo como algunos someten a tantos impunemente.

Mientras tanto la alcaldía minimiza los problemas y en Barcelona se han “colau” menospreciando y restringiendo los cuerpos de seguridad.

David Rebollo

De festa en festa

L’any 2016 ha acabat amb una nova iniciativa de la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans. Un cop més diverses Entitats s’han posat d’acord per portar a terme un nou esdeveniment festiu. Es tractava del Quinto de Nadal de Viladecans, un joc tradicional, típic de les dates nadalenques que es juga a diversos indrets de Catalunya, comarques valencianes i a França.

És més que un joc i ha estat un punt de trobada i d’esbarjo amb festa i amb un públic variat i divers, que abastava una gran franja d’edats.


La mecànica del joc és semblant al Bingo, amb una curiositat que és la manera de cantar els números ja que cada número de l’1 al 90, té unes dites i acuditets adaptats a cada xifra i que permet al públic interactuar convertint-lo en una gran festa. L’humor està garantit.

Els premis han estat aportats per comerços de la nostra vila, fent possible aquesta primera edició, i tots els beneficis seran reinvertits en el Fest’Hivern 2017.

Per cert, que ja som a tocar de la Festa Major d’Hivern i la Coordinadora d’Entitats torna a l’atac amb el Fest’Hivern 2017. Aquest any repeteix per segona vegada el joc «Coneixes Viladecans?», el dia 20 de gener, Sant Sebastià, a Can Xic. 

Al migdia del 21 de gener, a la Plaça de la Vila, també tornarem a ballar, escoltar música i fins i tot, prendre un vermutet al Concert-Vermut. I a la tarda, la ja tradicional Cercavila de la Nit del Mamut amb el Cadefoc, Mamuts, Kanaloa, Grallers, Coral La Lira, Raíces de Andalucía, Timbalers de Diables de Viladecans...


Per tancar el Fest’Hivern 2017, els Grallers de Viladecans recorreran places i carrers amb les Matinades el 22 de gener, a partir de les nou de matí.

No us quedeu a casa, baixeu i participeu de la Festa Major.

Miguel de la Rubia

La moto

La moto es un vehicle a motor de dues rodes. Això ho tenim clar i ho diu la constitució. A vegades sembla que som uns inconscients, però com a tot hi ha de tot. Però sí que és veritat que la moto té diverses visions tant d’usuari com de sensacions. 

Viatjar, treballar, competir, per aparcar fàcil a on volem anar, no fer caravana a les rondes... i milers de coses més i per més inri, contamina menys i paguen més impostos que cap vehicle. Però no parlarem d’això. Avui parlarem d’algú molt privilegiat i sobretot d’un altre punt de vista i forma que sense ella no es podria fer. Ho veiem a moltes curses de ciclisme, maratons o qualsevol esdeveniment esportiu que ho necessiti. 

És fer de MotoTV. Portar UB càmera i estar dintre d’aquell mogollón essent un més, i amb tot el nerviosisme de saber que una errada farà que no es vegi aquell moment. Tant a la Vuelta a Espanya o maratons on tot va al mil·límetre i més a la Vuelta on retransmetrà en directe i et jugues la vida, la reputació i el teu plaer que sents quan acaba l’etapa. 

En moments de plena cursa reps ordres de l’helicòpter, del cap de cursa, del cap de TV, de tothom i mai apareixem. És un plaer fer-ho sigui portant un càmera o fent de moto enllaç vetllant per la bona forma amb què transcorri la cursa. 

És un altre punt i forma que només es pot fer amb la moto i potser mai ho haguéssiu pensat. A Viladecans teniu dues persones que ho fan, una de les quals sóc jo. 

Si us interessa l’article digueu-ho i expliquem mes anècdotes i formes d’aquest servei. 

Sergi Román

Catalunya@pmsv.org

L’Institut Torre Roja celebra el seu 40è. aniversari

L’Institut Torre Roja de Viladecans el 23 de novembre va complir quaranta anys. Per aquest motiu es van realitzar diferents activitats al centre.

Aquest institut va obrir les seves portes per primera vegada l’any 1976. Durant tots aquests anys, hi han passat molts estudiants amb ganes d’estudiar i aprendre coses noves.

Com he esmentat abans, es van realitzar diverses activitats al centre. Es va fer un concurs anomenat “Qui és qui”. Es van posar fotografies de professors quan eren petits al hall del centre. El concurs consistia a esbrinar a quin professor pertanyia la imatge de petit amb la seva imatge actual. Hi van participar tots els alumnes que van voler. Aquesta activitat em va semblar molt graciosa i divertida, ja que podies veure els teus professors de petits, una cosa inimaginable. Des del meu punt de vista, alguns mestres eren impossibles d’identificar, ja que havien canviat molt. No semblaven ni la mateixa persona.

Una altra activitat que es va fer a l’institut, va ser la formació d’un quaranta al pati amb la col·laboració de tots els alumnes. Aquesta activitat va estar molt ben organitzada i per això es va poder realitzar amb èxit. Per últim, també es va fer un gran cartell que es va posar a l’entrada.

Personalment, porto gairebé sis anys a l’institut i aquest serà l’últim. He viscut moltes coses al centre, ja que pràcticament he passat tota la meva adolescència allà. He pogut conèixer moltes persones i he passat molt de temps amb els meus companys de classe, que segurament alguns seran amics per tota la vida. Al llarg de tots aquests anys, he tingut l’oportunitat de viatjar amb els meus companys on hem viscut moltes coses i noves experiències que segur que recordarem per molt de temps.

Durant tot aquest temps he après moltes coses gràcies al professorat i també he crescut tant a nivell físic com personal. Al principi, quan vaig començar l’ESO amb dotze anys, no sabia què esperar. Si m’agradaria el centre i els professors. Ara puc dir que no me’n penedeixo, d’haver decidir cursar els meus estudis en aquest centre i en marxo contenta d’haver passat tant de temps en aquest institut.

Carla Català

PROPÒSIT

 

Els moments millors que he viscut no eren materials, no necessitaven objectes per ser viscuts. Una posta de sol, una tarda amb amigues, una nit amb un amic, unes hores amb qui estimes, un dia de platja a principis de l’estiu, amb la platja deserta encara, un passeig per un lloc nou a descobrir, una xerrada sense presses sobre la vida o sobre res d’important… No ho sé, n’hi ha tants, d’instants, que em quedo sense pàgina per seguir enumerant-los. 

Crec que el que em passa s’aparella amb l’edat. Com més gran sóc, menys m’interessa allò físic, i més l’immaterial. Quan era més jove, acumulava més coses que no pas ara, només pel plaer d’aconseguir-les i de gaudir-les. Però el cert és que, al cap d’un temps, perdien el sentit i gairebé no les veia, com si em creués amb un moble que ja no és útil, com una cadira esgavellada, com un sofà que ja no és còmode i li salten les molles.

Tal com sóc ara, em subjuguen més els moments, les vivències, les experiències. Allò viscut, sentit, que m’aporta més que qualsevol andròmina, per més bella que pugui ser. Veig les coses sense vida, sense energia. L’únic motor que em mou avui són les persones. Amb elles, a través d’elles, trobo el que mai no ha pogut atorgar-me cap objecte: un somriure compartit, una confidència, una riallada sota una pluja torrencial –n’hi ha alguna, de més divertida?–, unes llàgrimes d’alegria, una mirada que ho entén tot sense dir res. I un milió de sentiments, de sensacions més que no hi caben en una sola reflexió ni en unes poques ratlles. Sempre faig curt…

Aquest any acabat d’estrenar vull desfer-me del que em sobra. Allò material no serveix.

Que tingueu un any de propòsits complits. Feliç 2017!

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com


Qui canta, el seu mal espanta!

 

Qui us parla fa vint-i-tres anys que canta, per desconnectar de l’estrés setmanal, per esvair tristeses, per compartir emocions i alegries, per gaudir de la música...

Sovint les aficions arriben per casualitat. Una mestra de música de l’Institut de Sales, la Rosa Maria Béjar, va ser la responsable d’apropar el món de la música i la màgia de la polifonia a molts alumnes que mai havíem fet solfeig ni cant coral. Un grup d’amics vam triar aquesta assignatura optativa simplement per passar més estona junts i allà, a algunes, se’ns va encendre una afició, una flama que dura ja més de vint anys i que ens va fer buscar coral on cantar un cop acabat el Batxillerat.

Descobrir músiques de tot el món, fer harmonies amb les veus com si fóssim cordes de guitarra que al tocar-les juntes són música en si mateixes.

Compartir aquesta emoció d’assajos, projectes musicals, concerts, intercanvis musicals amb altres ciutats, etc., genera llaços fraternals i d’amistat amb els teus companys. Poques activitats a la vida et permeten tenir relacions properes amb persones de la teva ciutat de quasi totes les edats, barris, formes de pensar... és molt enriquidor.

Per això animo a qui li agradi cantar a que ho faci, perquè cada dimecres nit tornant a casa, ho faig amb un somriure, hagi estat un bon dia o una setmana més complicada, perquè. com diu el títol, qui canta, el seu mal espanta.

Idoia Baixech

Carta als Reis

De petita recordo que cada any demanava el mateix: una nina. I... sí, ja me la portaven, però no era la nina que jo volia. Els meus reis no ho sabien ni ho varen saber mai perquè jo feia veure que m’agradava (més que res perquè no s’enfadessin i em quedés sense joguines per sempre més). Aquelles decepcions, desitjos incomplerts, sensacions decebedores, crec que les tornaria a tenir ara si fes una carta als mags demanant una mica d’ordre en aquest món que ens ha tocat viure.

No hem après res de res, seguim repetint errors un darrere l’altre amb diàlegs poc productius fruit de la gran demagògia que plana sobre els debats. La certesa del futur em fa tornar a viure sensacions decebedores, tristes, en veure que s’ha perdut la generositat i altres valors pel camí.

No passa dia que no se´ns encongeixi el cor escoltant i veient l’actualitat crua i dura, sembla que aquestes desgràcies formen part ja de la nostra vida. On queden els pactes, les negociacions, l`alta política... per evitar tot aquest desgavell?

El nostre mar ha engolit milers i milers de persones que buscaven la vida, camps de refugiats esperant poder viure dignament en algun lloc que els aculli, capitals sacsejades pel terrorisme més extrem... proliferació de la violència, assassinats, convertint-nos en espectadors d`aquesta violència buscant víctimes indiscriminades, fent un espectacle de la barbàrie en directe per convertir-nos en espectadors d`aquest drama.

Sí malgrat tot decideixo fer la carta ja sabeu doncs què demanaré, malgrat que tampoc no em facin cas.

Montse Pastor

El desig d’un bon 2017

Des de la redacció de Viladecans Punt de Trobada us volem desitjar un feliç any 2017, ara que tot just l’acabem de començar. Quan a la redacció de la revista parlàvem d’aquest nou any, i ho fèiem quan encara no havia acabat el vell, no ens sortien gaires motius que ens convidessin a esperar-lo il·lusionats, sinó més aviat al contrari. Parlàvem de les guerres i dels refugiats, de la distribució injusta de la riquesa, del creixement de l’individualisme entre nosaltres i també en nosaltres, de l’aprofitament malvat dels més baixos instints per promoure sentiments xenòfobs o de menyspreu dels pobres... parlàvem de Donald Trump i de tants dirigents polítics que no ens ofereixen cap confiança de futur... parlàvem també de l’espant de tanta gent gran quan senten a dir que s’està buidant la caixa de les pensions i de la mala manera de donar les notícies que això denota...

Amb tot això, ens costava veure quin bon any podíem desitjar. Però en tot cas, teníem clar que valia la pena fer-ho. O sigui que des de la redacció d’aquesta revista us desitgem un feliç 2017. Fonamentat en totes aquelles coses bones que podem disfrutar. I fonamentat, sobretot, en l’única cosa bona que, passi el que passi i vagin com vagin les coses, sempre estarà a les nostres mans: la nostra voluntat de crear una vida millor per a la gent que tenim a prop i per a la que tenim lluny, amb tots els nivells d’actuació de què puguem ser capaços.