Si no hagués estat per aquesta esforçada parella gens acovardida davant el fred i la neu per escometre la pujada a la carrera, podria ser el paisatge nadalenc d’un pessebre muntat al menjador de casa. Podria ser la muntanya de suro sembrada de molsa amb l’ermita al cim empolsada de farina, que era juntament amb el cotó –més còmode però menys realista– la neu que emblanquinava els nostres dies de festa amb final feliç: el dia dels Reis, quan les joguines apareixien al menjador vingudes des del cel amb nocturnitat però sense traïdoria.
Els adults suposem que la il·lusió d’ara és la mateixa que la d’abans, tot i que la neu pugui ser de porexpan i a Sant Ramon es pugi amb xandall en comptes de bata escolar a ratlles. Mai ho sabrem del cert. No viurem la seva infantesa, com tampoc ells viuran la nostra, encara que hi ha gestos seus que reconeixem com a nostres, per molt que en desfer els regals hi hagi més iPods i Play Station que jocs reunits Geyper. En el fons, per molt que insisteixin el Tribunal Constitucional i l’ANC la nostra primera pàtria és sempre la nostra infància, i quan veiem Sant Ramon nevat ens agafa enyorança de paisatges perduts.
A la cantonada esquerra de la foto es veuen unes línies que podrien ser ratlles del jersei blanc de l’ermita, o aquells camins multiplicats de corbes que marquen les ascensions als cims alpins i pirinencs. No són camins. Són els marges, els murs de pedra seca que convertien en cultivable la terra àrida i esquerpa de la muntanya. Les curtes parcel·les que contenien aquests murs que resisteixen el pas del temps sense morter ni ciment eren balcons de blanc rosat quan a la primavera florien els ametllers i els cirerers. Era una feina sorda i desagraïda d’amuntegar pedres de les tarteres de les vessants, d’ajustar unes pedres amb altres acoblant les seves formes, fins a formar un mur capaç de contenir una feixa de terra, un bancal. Els marges escalonaven la muntanya, estancaven l’aigua de pluja perquè amarés la terra i corregués per les venes dels cultius, en comptes de lliscar gairebé vertical i improductiva vessant avall.
Quan la neu visita de tant en tant aquesta muntanya teló de fons de les nostres vides, no troba ni vinyes, ni ametllers, ni cirerers, sinó aquestes pedres immòbils com callats i impertorbables testimonis de quan la muntanya era molt més que un lloc per suar el xandall, donar-li canya a la mountain bike o treure a passejar el gos i el cos, quan la muntanya era part de la vida i el treball de la gent. Els marges, aquestes pedres humils i altives es mereixerien fer seves les paraules de Miguel Hernández: No los levantó la nada, ni el dinero ni el señor, sino la tierra callada, el trabajo y el sudor.
Quan la neu es fongui la pedra seca tornarà al color de sempre, el color de la nostra terra, el color de la nostra muntanya.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada