Nadal del 2016. Fa un grapat de dies que estic llegint el llibre, de prop de set-centes pàgines, de Leticia Sánchez de Andrés: Música para un Ideal. Pensamiento y actividad musical del krausismo e institucionalismo españoles (1854-1936), editat per la Sociedad Española de Musicología, Madrid, 2009. Mesos abans havia llegit la monografia de l’autora sobre el vallenc Robert Gerhard. Conjuntament amb el llibre de Joaquim Homs, més l’edició de la correspondència Gerhard-Homs, editada per Pietat Homs, més la biografia de Josep M. Mestres Quadreny, entre d’altres treballs... i gràcies tothora a la feina sòlida de l’Institut d’Estudis Vallencs, he pogut deixar de considerar Robert Gerhard com un invent foll d’una mala nit d’estiu. Tot i que sóc un llec, sense escletxes, en matèria musical, i amb una oïda que no voldrien ni a la secció d’objectes perduts d’un hipotètic Museu de la Història de la Música, m’he sentit intrigat, de sobte, per l’enigma de la Música en el conjunt de sabers culturals del meu petit país. I, arcaic com sóc, encara em guio per l’Estatut d’Autonomia, sancionat per Sa Majestat el Rei Joan Carles I el 18 de desembre de 1979. D’aquest Estatut sempre m’ha preocupat el punt d’acompliment de la seva disposició addicional cinquena, que comença així: “Atesa la vocació cultural de Catalunya, l’Estat i la Generalitat hi consideren el servei de la cultura com a deure i atribució especial...” Com ja suggeria, suposo, Immanuel Kant: “Tot allò que no té partida pressupostària, en política, no existeix”. Per això m’he passat tants anys mirant de fer el seguiment dels recursos que els governs de la Generalitat, de l’Estat i dels poders locals destinen a aquest ‘deure’ i a aquesta ‘atribució especial’. L’autora del llibre que comento, a més d’experta en música ho és en matemàtiques: li demanaré que em digui com es tradueix en xifres pressupostàries aquesta tan digna ‘vocació cultural de Catalunya’, quan parlem de Música.
¿Puc dir que de cop m’adono de la centralitat de la Música en l’ensenyament i en la vida social de Catalunya? ¿I de com els ensenyaments musicals haurien de vertebrar un dels aspectes bàsics de la reconstrucció nacional del meu país? I miro d’entendre la Música des de tots els punts de vista: des les ‘sardanes’, que alguns electes menystenen, cosa que mai no va fer Robert Gerhard, fill com era de pare suís i de mare alsaciana, fins al pes, obvi, i àdhuc estrident, d’un Liceu, d’un Palau de la Música, d’una Victòria dels Àngels, o d’un Josep Carreras, o d’un Jordi Savall, o d’una Montserrat Caballé així com de la continuïtat de l’Escolania de Montserrat, que a mi sempre em recorda el nom de Pere Joan Cererols, baixllobregatí de Martorell, on va néixer el 1618, i que, més tard, va morir a Montserrat, el 1680. Encara una nota quant a les sardanes: sóc soci dels ‘Amics de les Sardanes’ de Cornellà. Un temps, en què m’havien fet encàrrecs de col·laboració amb la UNESCO pel que fa a polítiques culturals en àrees urbanes perifèriques, vaig convidar a dinar a casa meva, aleshores a Cornellà, Ettore Gelpi, un dels personatges, italià com era, que remenaven les cireres a la seu de la UNESCO de París. Com que va sobreviure al dinar que vaig oferir-li, me’l vaig endur al Parc de Can Mercader on hi havia festa de sardanes. Va quedar colpit, i així va explicar-ho, més tard, per escrit, de la quantitat de gent que convocaven les sardanes en una àrea qualificada d’immigració recent, nascuda dels processos del negoci a les àrees urbanes de nova creació dels anys 60. En sessions posteriors, a la seu de la UNESCO, l’amic Gelpi mai no deixava d’explicar l’impacte que havia rebut aquell diumenge al Cornellà, aleshores capital de les lluites obreres. Tant era el seu interès que vaig passar-li materials sobre el barceloní Josep Anselm Clavé (1824-1874) i tota la feina feta en l’estímul al cant coral, des la perspectiva d’un home, també polític, i malgrat tot amb sensibilitat obrera, i amistats com Narcís Monturiol i Abdó Terrades... i amb lligam, ‘für Ewig’, amb propostes de cant coral com ‘La Fraternitat’. D’allà passàvem a parlar de Pau Casals (El Vendrell, 1876 – Puerto Rico, 1973), que el 1926 ja havia injectat energia a l’Associació Obrera de Concerts (i a qui els exiliats, després de la guerra, a Xile dedicaven, a la seva revista ‘Germanor’, elogis merescuts i no gens ditiràmbics). Jo els explicava, també, els efectes socials i culturals de la ‘Nova Cançó’, en un país on els poders no deixaven que el català tingués un ús públic, o bé la imatge d’Oriol Martorell, a Sant Boi, el 1976, quan ens ensenyava a cantar ‘Els Segadors’, malgrat els dubtes sobre el permís de ser on érem, de Sánchez Terán, el governador civil de Barcelona. I li deia, encara, que era un amic de tota la vida de Lluís Cabrera, del seu ‘Taller de Músics’, veritable escola de música per a persones que mai no haurien gosat anar a d’altres espais musicals, com els conservatoris, i on vaig tenir la sort de tractar Tete Montoliu, barceloní (1933-1997). Sense oblidar aportacions com la de la catalana Carmen Amaya o del mataroní Peret. O als cornellanencs com aquella ‘Banda trapera del río’ o els germans Muñoz, ‘Estopa’, al costat d’un músic de culte com Ramon Muntaner.
Tot i no ser del ram, o de la tribu, dels ‘musicòlegs’, admiro la Gemma Romanyà, de Capellades, pel seu ‘Paper de Música’, i el gran Joan Descals, d’El Vendrell --tot i que és oriünd del Bages--; i he llegit textos, críptics però que he anat interpretant com si es tractés d’un text bíblic, del vilafranquí Josep Soler i Sardà. I posaria plaques a tots els carrers de totes les ciutats a Felip Pedrell, tortosí de la lleva de 1841, que també va anar a parar a Madrid el 1915; a Enric Granados (Lleida, 1867 – Canal de la Mànega, 1916) i a Isaac Albéniz, que havia nascut a Camprodon el 1860) i un llarg etcètera, de persones que he tingut la sort de tractar aquests darrers mesos: com Marga Ullate, que té les pistes del material de Gerhard que havia treballat amb mossèn Higini Anglès a la Biblioteca de Catalunya; el gran Antoni Ros Marbà (hospitalenc, sí, però notabilíssim director d’orquestra); Oriol Pérez Treviño, Benet Casablancas, Xavier Montsalvatge, Edmon Colomer, David Albet, Jordi Pardo, etc. El simple llistat d’entitats i col·lectius que es volen dedicar al foment de la Música, malgrat la gasiveria dels recursos institucionals, fa pensar. ¿O no?
Sempre em fascinen els escriptors que han tastat, per dins, tot allò que la Música injecta: des de tota la vida, sóc un devot de Màrius Torres, el metge lleidatà, que moria al Vallès, al costat de Mahalta. O de Miquel Desclot, aquests dies enaltit, amb raó, com a traductor al català de tota l’obra de Petrarca i de qui recomano les lliçons sobre música clàssica editades per Angle Editorial. O de Cèlia Sànchez-Mústich. Sense oblidar, i enguany la recordem i l’enyorem ben especialment, Montserrat Roig. Estic tornant a llegir, per parlar-ne en un curs a Madrid, l’obra de Jaume Cabré... i encara em sento fascinat pel seu Llibre dels preludis. O pels comentaris que ell fa sobre la música com a element d’inspiració i sovint d’eix de les seves novel·les. Em commou la sensibilitat musical de l’Àlex Susanna, poeta, autor de dietaris carregats de notes subtils, editor també de música, amb qui viatjàvem plegats, els estius, a Prada de Conflent... I no oblido Sam Abrams, crític de crítics. Ni, òbviament, la poeta amb una sensibilitat que va de Bloomsbury a mossèn Cinto: Marta Pessarrodona.
Torno al punt de partida: el krausisme, amb totes les seves limitacions, va voler marcar les pautes d’una renovació a fons de l’Ensenyament a terres culturalment ermes. Paral·lelament, als anys 30, Catalunya va poder ser qualificada com una Viena en petit, punt de trobada de voluntat de Renovació Pedagògica i de comunió entre les arts i la transformació cultural del país. ¿Ho és avui, encara? L’atenció al suport als ensenyaments musicals, en particular, i al foment de la Música, en general, ¿no haurien de ser com un repte per als temps que aspirem a suportar i a veure i a viure? ¿O preferim, potser, entonar l’elegia bo i commemorant una desfeta col·lectiva?
Amb l’esperança que em sigui perdonada la intemperància d’un ignorant, que viu com un llibre descatalogat --i sense expectatives de reedició--, envio aquesta Nadala.
El Nani. Bon Nadal! Bon any nou. I punt, que he de tornar a la cuina.
Madrid. Dia de Sant Esteve del 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada