diumenge, 15 de novembre del 2020

1982, Setmana Catalana de Ciclisme


El 25 de març de 1982 la Setmana Catalana de Ciclisme va arribar a Viladecans procedent d’Organyà, en un dia plujós. El final d’etapa estava situat a dalt de l’Alba-rosa i el guanyador va ser Jose Luís Laguia, del grup Reynolds. L’alcalde de Viladecans, Joan Masgrau, entre d’altres, va fer l’entrega de premis.






L’endemà, dia 26 de març, es donaria la sortida de la nova etapa a la carretera, davant la plaça de l’ajuntament, cap a la Llagosta, on finalitzaria l’etapa. 

Jaume Muns

Xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris) Espai Natural Remolar-Filipines. Bassa dels Pollancres 18 d’octubre de 2020.

Ànec de mida petita, de coloració bàsicament bruna, clapejada de taques blanquinoses i característic antifaç fosc. S'alimenta de llavors, tubercles i arrels de plantes aquàtiques. També insectes, anèl·lids i mol·luscs. Rara al Delta del Llobregat, només hi ha 13 registres de l'espècie. SEO birdlife: S'inclou en el Llibre Vermell de les aus d'Espanya en la categoria de "En perill crític" i se cita com "En perill d'extinció" en el Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades.

Eio Ramon

Una reunió que em feia molta mandra

La veritat és que aquesta reunió pintava com un pal enorme: una reunió tècnica de Serveis Socials a la qual vaig assistir com a membre de l’Associació de Familiars de Caviga el passat dijous 5 de novembre. Una reunió àmplia (érem 87!!!), convocada per l’Ajuntament de Viladecans, amb moltes intervencions diverses, en la qual les associacions com la que jo representava érem més aviat convidats de pedra i amb previsibles problemes tècnics derivats de la parafernàlia pròpia de les videoconferències. Tenia molts dubtes, a més, que aconseguíssim acabar a l’hora que havien promès, i reconec que estava una mica escaldada d’aquesta mena de trobades, que de vegades acaben sent un panegíric de qui les organitza o dels professionals que hi intervenen.

Doncs em vaig equivocar: va ser molt interessant, es va acomplir l’horari previst i, sí que va resultar un bon mosaic dels serveis sanitaris i socials de Viladecans, alguns dels quals desconeixia. I amb propostes de futur. Sí que va esdevenir una certa hagiografia de les i els treballadores socials. Però ja m’agrada, que jo soc del ram!

En destacaria algunes coses. En primer lloc, una que es va dir a la reunió i que jo he pogut constatar tant des del voluntariat que aquests dies empestats faig a Càritas com des del contacte amb el taller ocupacional Caviga: La resposta que els serveis socials municipals estan donant a les persones més vulnerables és de qualitat, cosa que, a més, no s’improvisa, o sigui que és un bon indicador de solvència en el funcionament habitual. La gent que arriba al banc d’aliments de Càritas té bona connexió amb l’assistent social i a més no li amarguen l’existència amb mil-i-un requisits administratius. També em comentava l’altre dia una professional de Caviga que l’Ajuntament de Viladecans s’ha preocupat durant tota la pandèmia del suport a professionals i usuaris i que ha posat a disposició del centre els espais ciutadans que ha fet falta.

L’altra cosa que he constatat és que tots aquests professionals han tirat d’imaginació i de creativitat a l’hora de comunicar-se amb les persones ateses, cosa que no sempre és possible perquè en el funcionament habitual les estructures tendeixen a menjar-se qualsevol iniciativa més personal. 

També m’ha encantat constatar que a l’hora de treballar en xarxa i de compartir experiències, s’han tingut en compte tant els treballadors més qualificats com les auxiliars de la llar, perquè el seu objectiu és comú: atendre bé la gent.

Després he descobert una amplíssima sopa de lletres formada per serveis d’atenció a la salut mental amb sigles indesxifrables. M’ha alegrat veure que la salut mental de grans i petits compta amb persones compromeses i competents en els serveis públics a la ciutat, però aquesta fragmentació tan gran sempre em fa sospitar precarietat de fons i em genera l’interrogant de si dona a l’abast per atendre tota la demanda que pot haver-hi. La multiplicitat de petits serveis, molts d’ells concertats i altament especialitzats, per mi vol dir que la salut pública no se’ls acaba de fer seus, sinó que opta per una estructura que es pot treure de sobre amb facilitat i sospito que deuen haver-hi “forats”, persones no ateses, que no acaben d’encaixar en els compartiments disponibles. Al darrere d’alguns serveis, però, hi ha l’experiència de Sant Joan de Déu, tot un referent en l’atenció a les persones amb malalties o trastorns mentals. 

S’ha respirat implicació, ganes de tenir present el conjunt de la comunitat i d’aprofitar les oportunitats d’un treball en xarxa. Com s’ha ressaltat a les conclusions, tothom està “alineat en valors i objectius”, encara que no utilitzi sempre la mateixa terminologia. Fa de bon sentir en aquests moments tan durs i tan estripats políticament. Crec que la bondat d’aquest treball fet mereix una continuïtat, un eixamplar la base, una bona qualitat de contractació i una perspectiva a llarg termini. Que els bons professionals, en definitiva, puguin estendre la seva tasca amb el suport d’una estructura com cal i en benefici de tots.

Mercè Solé

Carta del alcalde de Santaella con motivo de la jubilación del padre Celestino Bravo

Fer el bé ajuda a entendre el sentit de la vida

Querido Reverendo Padre Don Celestino Bravo.

Santaella es un municipio de gentes orgullosas. Orgullosas de su pasado, de sus raíces, su cultura y de una fe, depositada por siempre en la Virgen del Valle, Patrona y Dueña de nuestros corazones. Desde hace mucho tiempo y con la mirada atrás, un gran número de familias se vieron empujadas a buscar un futuro mejor en otras tierras. Teniendo la suerte de recalar en tierras catalanas; muchas de esas familias lo hicieron en la acogedora Viladecans. 

Permítame, Reverendo Padre Don Celestino, como representante del pueblo de Santaella, trasladarle el cariño y el mejor homenaje de nuestro pueblo por mantener viva la llama de la fe en la Virgen del Valle. Por mimar a tantos ausentes del pueblo que les vio nacer y que han hecho, gracias a personas entregadas como usted, de la maravillosa Viladecans una “patria chica”, un lugar donde vivir y poder soñar con su Santaella natal. Sin duda el mejor regalo de su jubilación es la lealtad y la amistad sin fisuras de unos parroquianos que han visto en el padre Celestino Bravo ese consuelo espiritual tan necesario en estos días tan complicados que vivimos y un acicate para seguir luchando como personas de bien en auxilio de los más necesitados.

Son muchas y magníficas las ocasiones que el pasado ha permitido unir nuestros caminos y siempre allí en nuestro encuentro ha estado usted, ofreciendo lo mejor de su vida. Sin duda, Viladecans y Santaella seguirán escribiendo juntas en el libro de oro de la historia gracias a personas tan necesarias como usted lo ha sido. Reciba un abrazo de todo un pueblo, el de Santaella, que hoy se une de nuevo a Viladecans pero esta vez para dar público reconocimiento de su persona.

Lo que hago constar con el máximo cariño y reconocimiento.

En Santaella a 25 de octubre de 2020

José Álvarez Rivas

Alcalde-Presidente del Ayuntamiento de Santaella

En la jubilación de Celestino Bravo

Celestino Bravo, Encarni García i Maruja Louzao abans de començar la celebració

Reproduïm aquí les paraules que va pronunciar la tinenta d’alcaldia Encarni García en l’acte de comiat de Celestino Bravo celebrat el passat 1 de novembre amb motiu de la seva jubilació com a rector de la parròquia de Santa Maria de Sales.

Celestino Bravo Nieto nació en Somolinos, un pequeño pueblo de la Sierra Norte de Guadalajara con una bella laguna del mismo nombre alimentada por el río Bornova.

 Teresa de Jesús decía que Dios escribe recto con renglones torcidos. Dios, o simplemente la vida, torció el renglón enfermando un ojo de un joven seminarista de 16 años y le hizo trasladarse en 1944 del seminario de Sigüenza al seminario de Barcelona. Diez años más tarde, en 1954, dos después del Congreso Eucarístico, fue ordenado sacerdote y fue vicario en Sant Celoni y San Salvador de Horta de Barcelona. Pero el ojo empeoró, tuvo que ser operado y fue enviado al Hospital de San Lorenzo a recuperarse. En 1958 el renglón torcido escribió recto. Nos lo trajo aquí, a Viladecans. 

Comenzó siendo capellán del hospital. El padre Celestino para nosotros pasó a ser el cura del hospital. Ese hospital sigue de alguna manera unido a su nombre, porque él siempre ha practicado la ley de la hospitalidad para los humildes, para los desposeídos. La aparición del cura del hospital con su hablar firme, pero humilde y tranquilo en tiempos de ordeno y mando fue como tener una ráfaga de Vaticano II con años de adelanto.

El año 1962 fue nombrado pàrroco de la parroquia de Santa María de Sales, un párroco sin techo para un poblado, puesto que la iglesia tardaría cinco años en estar acabada. No necesitaba el edificio para crear Fraterna Ayuda Cristiana,. Fraternidad, Ayuda, son sinónimo de Solidaridad y Fe Cristiana para recoger donativos y fondos para ayudar a personas enfermas.

En el año 1967 se inauguró la Iglesia de Santa María de Sales, pero la gente la conoce popularmente como la iglesia del Poblado, aunque no esté en el Poblado. La iglesia de Santa María de Sales con su arquitectura sorprendente que figura en revistas de arquitectura ha formado parte de la memoria popular de este barrio, de la pacífica lucha obrera de mucha gente de su parroquia por una vida más justa. De la iglesia como lugar de acogida.

En 1971 el padre Celestino aceptó gestionar bajo el paraguas de Cáritas la caja de resistencia de los trabajadores de la Roca en huelga y convirtió la iglesia del tobogán en un banco de alimentos para los huelguistas y las familias que no tenían ni un trozo de pan que llevarse a la boca 

Las tres ideas Fraternidad, Ayuda y Cristiana no fueron solo palabras: fueron la esencia de la práctica de la parroquia de la que formaba parte un barrio que llevaba el apellido de sus trabajadores. En nombre de estos trabajadores, el dirigente obrero y tesorero ilegal, del tesoro ilegal, de aquella solidaridad ilegal, de la huelga ilegal de Roca, Jaume Cullerés, dijo esto del padre Celestino cuando cumplió las bodas de oro con sus feligreses: “Se hacen presentes los viejos recuerdos de su gran labor en esta población, tanto con su apoyo durante las huelgas de Roca, como en su labor en el hospital, y en los barrios de Poniente y en toda la ciudad. No puedo evitar dar mi opinión de mosén Celestino –decía Cullerés– como persona, cura y cristiano que es, él valora el hacer cotidiano de las personas” y las aprecia en su entorno aunque no sean de ir a misa. 

Celestino llegó a Viladecans con treinta años y se nos jubila con noventa y dos. Con cincuenta y ocho años de párroco forma parte de la historia viva de Viladecans.

La verdad, habrá personas con más lustre, pompa y circunstancia, pero pocos como él encarnarán los valores de la gente de esta ciudad. Humildad, trabajo, trabajo, trabajo, fraternidad y cariño. Es de aquellas personas de las que puedes decir qué suerte hemos tenido de haberlo tenido al lado de nuestra gente, tanto creyentes como descreídos. Hizo de la iglesia la casa de todos. El papa Francisco dice que los pastores deben de oler a oveja. Nuestro cura, Celestino Bravo, en los sesenta y dos años que ha pastoreado el rebaño en nuestro Viladecans siempre ha olido a oveja. 

Como representante de esta ciudad de Viladecans solo tengo una palabra, gracias, gracias, gracias.

Mucha suerte, padre!

Encarni García

Instant feliç

Només veure aquesta foto en blanc i negre se sap que molts anys ens en separen. Ja no es veuen els cavalls menjant garrofes o alfals. Ni carros. Han desaparegut dels camps, dels treballs, de les carreteres, com els unicorns dels boscos de fades. I amb ells han desaparegut aquells ferrers de carros i cavalls. Aquest món senzill se n’ha anat, derrotat pel progrés de la mecanització com la sorra davant del vent. Era un món senzill i sostenible, amb menys coses. Aquesta barraqueta és de consum 0 de CO2. Les fustes es veuen reciclades, i potser fins i tot ho són els claus. Les parets de canyís amb canyes de la riera. Tot s’aprofitava, el pa sec, les pàgines del diari, els envasos de les begudes. Érem més pobres, més bruts, però embrutàvem molt menys. L’escassetat feia que tot tingués un valor d’ús. Decididament, sabem ser pobres, però no sabem ser rics. És cert que ser cavall no era cap xollo però ja no hi són com a companys de feina, com un ofici en extinció.

Si nosaltres fóssim francesos a aquesta escena la batejaríem probablement com “Dejeuner sur l’herbe”, encara que dir que els dos pagesos esmorzen a l’herba sigui una agosarada llicència poètica, i aquest sigui el títol d’una famosa pintura 

d’Édouard Manet, avui al Museu d’Orsay de Paris. És clar que el quadre de Manet és una mica diferent. Sí, son dos senyors com a la foto, però els del quadre van més mudats que els dos homes a l’ombra de la barraqueta. Aquells van amb camisa blanca, corbata i jaqueta i no mengen. Xerren animadament. Al seu costat no hi ha un cavall, sinó una senyora asseguda de perfil tal com va arribar a aquest món, encara que amb un braç oculta el pit. I una mica més enllà una altra senyora rentant-se en un llac tal com va arribar a aquest món però vestida amb una combinació mullada i transparent. 

La foto del Jaume Muns és la vida, la pintura de Manet és l’art. 

A la vida hi ha més alegria que a l’art. Aquí no parlen, menja tothom (al quadre no menja ningú), homes i bèsties. És el moment de descans, l’harmonia de les coses: el cavall enfonsant el morro en el sac, l’home del mocador per barret menjant un entrepà i l’altre home bevent el vi a galet de l’ampolla. 

La conjunció dels gestos fan d’aquest moment un instant de felicitat modesta, humil i en el fons optimista. 

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

MALSON ABANS, DURANT I DESPRÉS DE NADAL

 És dilluns. No somrius. T’has tornat a despertar de cop cridant i plorant, i no pel dia de la setmana que és, sinó perquè gairebé cada nit tens somnis estranys que mai no havies tingut abans, ni tan sols en dies complicats del teu passat. No tens por de caure malalta, no. Et sap greu queixar-te de res. Estàs bé de salut i la teva família també: aquest no és el problema. Tampoc és la soledat el que et fa por. Ja has estat sola abans i no hi veies cap problema. El que et fa sentir-te diferent, o com si el temps passés sense pena ni glòria, és la nova realitat imperant. Sí, seguretat. Sí, protecció, la teva i la dels altres. Sí, prevenció i distància. Res d’abraçades i petons! Potser no cauràs en els braços del malson que flirteja amb tothom i que assetja per les cantonades, però aquesta manera de viure no és la que va bé per al cap de ningú.

Imatge de la pel·lícula “Malson abans de Nadal” (1993), de Tim Burton

Què pots fer més que seguir el corrent? No res, però, com deies l’altre dia parlant amb una amiga, sortiràs ben tocada de tot plegat. I no només tu. Tenim moltes maneres de seguir en contacte amb qui volem, de comunicar-nos, però comences a estar fins al capdamunt de que les pantalles de tota mena siguin les protagonistes, de que s’anul·lin activitats que t’agraden i d’estar lluny de gent que t’estimes. Tot té un sentit i estàs segura que algun dia tornaran les coses millors de la vida, aquelles que comparties sense les fronteres de la pell i l’alè. Encara que no pots suportar que hagi de passar tant de temps abans que tot s’arregli i tornem a la normalitat de debò. T’estàs tornant cínica i rondinaire, com mai no ho has estat. 

Sí, ja t’ho repeteixes, que estàs bé i la família i els amics també. Però l’esperança que cada dia intentes que no es marceixi és, de mica en mica, més minsa. Et sents dir paraules d’ànim i ja no et sonen tan sinceres. No te les creus. Intentes somriure com abans i et costa més, i no tan sols per haver de dur cara i nas tapats, sinó perquè coneixes gent que ho està passant molt malament i no existeix consol. Tothom et diu que ens hem de conformar, fer les coses bé, deixar que el temps vagi passant, tenir força d’esperit i pensar en tot el que tenim de bo… i a tu se t’està acabant la paciència! I a vegades et guanya el pessimisme, la desgana i la tristesa, com si fossin nous genets de l’Apocalipsi.

Qui ens ho havia de dir, l’any passat per aquestes dates, que patiríem aquest malson i totes les conseqüències que du aparellades? Des de fa més de vuit mesos, tot és diferent, tot és incert, i sembla que no ens en sortirem. Creiem que, quan tot acabi, res tornarà a ser com abans de començar aquesta història de terror, i en part tenim raó. Moltes coses han deixat de ser, i altres han vingut per quedar-se força més temps, com la paraula ‘crisi’. Voldries ser optimista i posar-hi bona cara, però no te’n surts. Fins i tot les paraules de suport a vegades et sonen falses, com un mantra supersticiós que compartim per lluitar com sigui contra allò que ens ho ha capgirat tot. 

A un pas de l’any que ve, ja saps què demanar als Reis d’Orient en lletres majúscules i lluminoses: que aquesta parasòmnia d’abans, durant i després de Nadal desaparegui. Que la vida recomenci!

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

El camí de Vilawatt

A primera vista el consum de l’energia a les cases sembla que sigui una qüestió molt particular: cada família paga les seves factures amb més o menys dificultats i cadascuna té un contracte amb una empresa que li subministra la llum i el gas. 

En el món de l’energia, un a un, família a família, som invisibles, la nostra capacitat d’influència sobre les companyies elèctriques és zero, és quan ens ajuntem tots que ens fem forts, comencem a ser importants i podem començar a decidir com volem que sigui la nostra relació amb l’energia. Amb l’objectiu de fer de l’energia un motor de transformació i de millora de la nostra ciutat va néixer i ens vam presentar a la primera convocatòria europea d’Accions Urbanes Sostenibles amb el projecte de transició energètica Vilawat, que ens ha permès iniciar un camí cap un nou model energètic més sostenible i democràtic i posicionar-nos com una ciutat de referència en temes d’energia. 

Innovar no és fàcil, perquè no dir-ho, després de superar les dificultats aquest més d’octubre al tancar l’Urban europeu tenim l’alegria d’haver aconseguit una part molt important dels nostres objectius i, el que és més important, hem abandonat les proves pilot, i hem obert una via de real treball de futur que de ben segur ens ajudarà a fer que l’energia sigui aquest motor de transformació real cap al canvi de model energètic. 

Tenim les bases ben establertes, amb el Vilawatt la democratització l’energia es fa realitat. El consorci Vilawatt és l’òrgan de governança compartida on tothom hi té veu i vot i des d’on planificarem i decidirem el full de ruta que ens ajudarà a continuar reduint els consums d’energia, a millorar els nostres hàbits i a continuar rehabilitant energèticament els edificis i els equipaments per a fer-los més eficients i sostenibles i alhora fer més confortable la vida per la gent.

Ara, un cop acabat l’Urban, s’obre una nova etapa per a seguir el camí de la transició energètica, i en aquest sentit no estem sols. Europa aposta per un model energètic basat en la producció i l’autoconsum, en què la ciutadania hem de ser molt més que el que paga i calla, hem de ser protagonistes actius participant de la producció d’energia, amb l’autoconsum i de la gestió de la demanda. Per aconseguir-ho proposa la creació de comunitats energètiques locals que siguin la base organitzativa d’aquest nou sistema on la ciutadania té un paper actiu per trencar el monopoli elèctric, canviar el model energètic actual i avançar cap un de més sostenible econòmicament, socialment i mediambientalment.

El Vilawat aquí té un nou gran repte i ha de ser l’aglutinador de les comunitats energètiques locals donant suport i coordinant el funcionament integrat i eficient de les iniciatives públiques i privades per continuar avançant en el camí de la transició energètica. La nostra empresa energètica ja ha començat a treballar en aquesta direcció i som molts els veïns i les veïnes que tenim contractada l’energia i la comprem junts. Per altra banda, Vilawatt gestiona la producció pública d’energia renovable de la nostra ciutat i té la possibilitat de gestionar les instal·lacions privades tot donant suport a les comunitats energètiques locals. No podem oblidar que produir energia és un dels elements més importants per no deprendre de les companyies elèctriques i per guanyar en autosuficiencia energètica. En aquest sentit, l’IDAE ens ha concedit un ajut de més de sis-cents mil euros que ens permetran fer noves inversions i contribuiran a fer un salt important amb la implantació de 20 noves instal·lacions per a la producció d’energia renovable en edificis i espais públics de la ciutat. 

És indiscutible que el Vilawatt és un projecte il·lusionant que ha situat Viladecans al capdavant dels municipis que treballen per la transició energètica i del qual ens hem de sentir orgullosos, però, sobretot, és un gran projecte que ens orienta cap al futur. Hem fet molta feina, però encara haurem de posar la millor de les nostres energies per fer la que encara ens queda per consolidar els avenços aconseguits i per afrontar entre totes els nous reptes per fer el veritable canvi del model energètic actual per un de més sostenible econòmicament i mediambientalment i més just socialment. 

Encarni García

Recordant Casiodoro de Reina, traductor de la Bíblia al castellà.

Casiodoro de Reina va tenir un origen molt incert. Algunes fonts diuen que va néixer a Montemolín, a l’actual província de Badajoz. Menéndez Pelayo, escriptor del segle XIX, que va escriure Historia de los heterodoxos españoles, el descriu com un «morisco granadino», i Nicolás Antonio, biògraf del segle XVII, afirma que la seva procedència era Reina, a Extremadura, i que era un verdader cristià i no d’origen jueu. Va néixer el 1520 o poc després, així que enguany es compleixen uns 500 anys del seu naixement.

Casiodoro de Reina va ingressar com a monjo al monestir jerònim de San Isidoro del Campo a Santiponce (Sevilla). Fou perseguit per la Inquisició per ser partidari de la Reforma luterana i per la distribució clandestina de la traducció del Nou Testament de Juan Pérez de Pineda. Va fugir a Ginebra amb altres monjos del mateix monestir com Antonio del Corro, Cipriano de Valera i diversos familiars de Casiodoro. Però l’execució de Miguel Servet a Ginebra per part dels calvinistes i la forma en què es tractava els dissidents religiosos en aquella ciutat era contrari a la forma de pensar de Casiodoro, que es manifestà en contra de las execucions per raons de consciència.

Va fugir a Anglaterra, on va començar a traduir la Bíblia al castellà, però va haver de fugir a Anvers a causa d’acusacions sense fonament. A Anvers va patir dificultats econòmiques que li van impedir finalitzar la traducció de la Bíblia.

Després de moltes dificultats i contratemps, Casiodoro va publicar la Bíblia de l’os el 1569 a Basilea. Se la coneix amb aquest nom pel dibuix que tenia a la portada. Se’n van imprimir uns 2.600 exemplars, que es van esgotar el 1596.

Va morir el 15 de març de 1594 a Frankfurt amb més de 70 anys de edat.

La Bíblia de l’os és la primera traducció de la Bíblia al castellà des dels idiomes originals (hebreu, arameu i grec). Les traduccions anteriors, com la prealfonsina i l’alfonsina, es van fer des del llatí. A més, la traducció de Reina reflecteix la bellesa literària del Segle d’Or de la literatura castellana. L’escriptor i acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola, Antonio Muñoz Molina, va definir la Bíblia de l’os com una «joia amagada» de la literatura espanyola. La persecució que va patir va tenir conseqüències difícils d’imaginar per a la cultura literària. Com diu Antonio Muñoz Molina, imaginem-nos què hauria passat si El Quixot hagués estat perseguit durant quatre segles i només s’hagués transmès mínimament.

El 1602 Cipriano de Valera va revisar la traducció de Casiodoro i va publicar la Bíblia del càntir, anomenada així també per la imatge de la portada. El text de Valera va servir de base per a les revisions publicades per les Societats Bíbliques Unides des de 1862 amb el nom de Reina-Valera. La Reina-Valera és la Bíblia per excel·lència de les esglésies protestants de parla hispana i ha servit d’inspiració per a molts creients a Espanya i Llatinoamèrica, especialment durant els darrers dos segles.

Casiodoro de Reina representa un exemple de tolerància en un món molt intolerant i, a més, de perseverança per assolir el seu propòsit de traduir la Bíblia al castellà enmig de grans dificultats.

Així mateix, és un exemple de coratge i coherència amb la seva fe, una fe que mai va negar malgrat la persecució a la qual es va veure sotmès.

1. Muñoz, A. (26/07/2014). «La obra maestra escondida», El País. 

Jaume Sagués:

Revisat per Ricard Bardés i Arnau Terrón

Perdó i paciència

 Darrerament hem vist un video on Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d´Alertes i Emergències Sanitàries, feia brometa de caire masclista amb uns youtubers. Ben distesos i desenfadats tots ells.

Bé, en realitat aquesta mena de brometes són considerades masclistes des de fa ben poc, des que hem cregut prendre consciència de gènere però el cert és que d’aquest tipus de comentaris se n´han fet al llarg del temps i han estat impunes sempre.

No m´he considerat masclista mai. Si més no masclista ideològic i de quotidianitat. Però hauríem de prendre tots un bon bany d´humilitat i reconèixer que certs comportaments nostres, siguin instintius, mecànics, afegits, adquirits o potser irracionals, podrien ser considerats com a masclisme de baixa intensitat.

La prova està en les rialles posteriors a les brometes i al fet que si som prou humils com cal, hauríem de reconèixer que més d´un de nosaltres hem fet gracietes d´aquestes algun cop a la vida. Una vegada amb una copeta de més, una altra vegada potser més despistadots del comte i una altra perquè ens hem volgut fer en aquell moment precís el gracioset de torn del grup. Jo crec que tots hem pogut dir bestieses com aquestes alguna vegada.

Un antropòleg ens explicava l´altre dia a la ràdio l´orígen pressumible de l´instint de propietat que l´home ha demostrat ancestralment envers la dona i es veu que prové del comerç, de l´intercanvi que feien les antigues tribus en els quals les dones eren moneda. Guaita tu si en fa de segles.

Aquest masclisme interior, secular, irracional, no ideològic, qui sap si genètic, aquest és el més difícil de combatre i d´anihilar.

Aquest masclisme, els que el creiem no tenir, l´hem de combatre.

Demano perdó i paciència. Perdó perquè no podria asseverar amb tota contundència que mai hagi fet comentaris d´aquesta mena en converses o en llargues nits d´eufòria.

I demano paciència a les dones, paciència perquè si, segons l´antropòleg, una qüestió determinada com aquesta, ve de tan lluny, no crec que es pugui solucionar en tan sols un grapadet d´anys. És un tema gairebé atàvic.

L´erradicació total i absoluta ha de ser el fruit d´una profunda reflexió que sobrepassi generacions senceres. El que ens ha de quedar clar és que el fet que no siguem masclistes racionals no vol dir que no siguem masclistes irracionals i que cadascú de nosaltres ha de lluitar i fer esforços amb tots els seus mitjans emocionals per tal de generar un pensament anti-masclista global, no pas parcial com és el cas. Jo m’hi comprometo al cent per cent.

Per cert, en aquests termes també podríem parlar d´homofòbia, racisme i fins i tot de catalanofòbia, els camins del deep brain són inexcrutables.

Antoni Garcia Iranzo

D’assetjaments i vicepresidentes

Poques vegades a la història de la humanitat l’expressió el mal menor ha tingut un nom i cognom tan clar com avui: Joe Biden”, deia Eduard Voltas en una piulada. El món va deixar anar un lleu sospir quan es va fer oficial que hi hauria un nou inquilí a la Casa Blanca. Que l’home més poderós del món ja no sigui algú com Trump dona una treva a tensions polítiques diverses i ajudarà a fer front al repte que tenim actualment de combatre la pandèmia. Però no podem oblidar que Biden, al marge de qüestions polítiques, va ser acusat d’assetjament per vuit dones l’any passat, l’acusen d’haver tingut comportaments amb elles que les havien fet sentir incòmodes, com ara abraçades o petons. 

El món està tan cardat que fem oïdes sordes a aquestes acusacions o ens semblen un mal menor, comparat amb el misogin que fins ara ocupava el càrrec. Però l’assetjament és el pa de cada dia per a moltes dones i cal que siguem implacables. El dia 25 d’aquest mes és el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Hem aconseguit posar al centre de l’agenda política la violència més dramàtica contra les dones, aquella que sovint les acaba matant. Fem minuts de silenci arreu cada cop que el masclisme, aquell que es pensa que una dona és de la seva propietat, acaba amb una dona. Però això és tan sols la punta de l’iceberg. I encara queda molta feina per posar sobre la taula tota la simptomatologia d’aquesta societat malalta en què vivim. Des dels micromasclismes que plaguen el nostre dia a dia, fins a la inexistent igualtat real entre homes i dones, passant pels assetjaments. 

Perquè Biden no és l’únic sobre qui planen acusacions d’assetjament, recentment a Catalunya hem viscut episodis similars: Garcias, Arrufat i Pujol. I què passa sempre? Que es dubta de les víctimes. Els homes han de canviar la seva manera de tractar les dones. I les dones hem de començar a ocupar tots aquells espais que fins ara se’ns han negat. És trist que fins ara no hi hagi hagut cap presidenta a Catalunya, ni a l’Estat espanyol, ni als Estats Units. Però als Estats Units acaben d’escollir la seva primera vicepresidenta, Kamala Harris. I, a més, és negra d’orígens jamaicans. Aquest és el camí a seguir. I també el de les presidentes Ardern, de Nova Zelanda, o Marin, de Finlàndia. 

Però per què volem assumir el poder, per què volem ocupar els llocs que fins ara se’ns han negat? Perquè és la manera que les nenes es permetin somiar en ser el que vulguin i vegin que poden aconseguir-ho. Són moltes les veus que diuen que el feminisme està demodé, mentre estudis recents demostren que si no impulsem un punt d’inflexió, la igualtat real podria arribar d’aquí a sis dècades. I mentrestant les nostres nenes són sexualitzades cada cop abans, els homes encara “ens ajuden” a casa i els nens no poden plorar. 

Bàrbara Lligadas

Una nova secció al Punt de Trobada: VILADECANS CONTRA LA CRISI CLIMÀTICA

La redacció de la nostra revista ha estat convidada a formar part de la “Taula ciutadana d’Emergència Climàtica de Viladecans”, que es constituí el passat 14 de novembre per via, ai!, telemàtica per la prudència imposada sí o sí per la pandèmia.

És cert que ara mateix tots plegats estem preocupats per la Covid-19, però també ho és que aquest és un problema menor al costat del canvi climàtic, les conseqüències del qual són cada vegada més visibles, més emergents i més preocupants. Com diuen molts experts, canvi climàtic i Covid-19 tenen una causa comuna: la nostra invasiva forma de viure respecte al conjunt del planeta. Urgeixen, doncs, dues coses: incidir sobre les causes que provoquen el canvi climàtic per tal d’evitar i si fos possible revertir l’escalfament planetari, i, atès que en el millor dels casos això no s’aconsegueix d’un dia per a l’altre, preparar-nos comunitàriament perquè les conseqüències del canvi climàtic provoquin entre nosaltres les menors destrosses possibles.

L’objectiu de la taula és formular un Pacte pel Clima a Viladecans, és a dir, traslladar a l’àmbit local la lluita contra el canvi climàtic. Deia un dels assistents a la reunió, pessimista ell, que no podíem pensar que per la nostra acció sola aconseguiríem millorar les coses, perquè les causes de fons són fora del nostre abast  i molt complexes. Segurament té raó, però és igualment cert que l’enormitat del problema requereix precisament la implicació de tots, també la nostra. Viladecans sola no ho resoldrà, però sense Viladecans no es pot resoldre.

De fet el problema del clima és un problema humà i causat per humans, com la desigualtat social, el masclime, el racisme, l’autoritarisme, i tants altres ismes. I això mai no ha estat motiu per no lluitar, ben al contrari, perquè de fet ens hi juguem la vida. Cal determinació, compromís, imaginació, posar per davant el bé comú i estar disposat a canviar coses, començant pels nostres propis hàbits.

La taula proposava sis reptes per treballar:

Desacoblar el consum d’energia i les emissions de la situació econòmica. És a dir, reduir el consum d’energia tant en època de vaques grasses com de vaques magres, perquè en època de crisi tendim a reduir-lo, però quan la situació millora de seguida es torna a disparar. 

Mantenir el consum i les emissions a la baixa dels serveis municipals, i incrementar l’autosuficiència energètica. Sobretot perquè la reducció de consum i d’emissions de l’Ajuntament, que ha estat notable, és tan sols un 2,5 % del total de Viladecans. L’activitat econòmica i les llars són l’espai on cal incidir més. 

Assolir una mobilitat sostenible ja que el transport és el sector més emissor. I a més a més, segurament molts de nosaltres hi afegiríem que la Renfe és un desastre i que el transport públic és molt i molt millorable.

Prevenir la generació de residus i recollir encara millor de manera selectiva, reforçant l’orgànica.

Seguir amb l’increment del verd i conservar i protegir la biodiversitat.

Preparar-se per més calor i menys disponibilitat d’aigua.

Tot plegat, ens ha portat a la redacció del Punt de Trobada a plantejar-nos la necessitat de crear una secció fixa sobre el tema, amb escrits diversos que ens ajudin a aprofundir i amb suggeriments vostres per revertir el problema i afrontar les seves conseqüències.

Missioners de les tenebres

 El titol d’aquest editorial no ens l’hem inventat nosaltres, sinó que l’hem tret d’un article de la columnista Emma Riverola publicat a El Periódico el passat 29 d’octubre. Els missioners de les tenebres són, segons l’autora, “aquells que es delecten tapiant l’esperança i obrint portes a la intolerància”, aprofitant l’angúnia de tanta gent en aquests temps de pandèmia: la feina que es precaritza o que desapareix, els comerços que no saben com tirar endavant, les dificultats de la vida a casa quan els pisos són petits, les persones grans que queden amb sensació d’abandó sense que s’hi pugui fer res, el sentiment de soledat que s’agreuja perquè ara no es poden mantenir relacions normals amb altra gent, i, al capdavall, l’horitzó gris de no saber com anirà tot plegat i quan s’acabarà tanta anormalitat.

I el fet és que, davant d’això, hi ha gent que sembla que disfruti fent créixer l’angoixa, fent més complicada la gestió d’aquest moment difícil, negant-se a ajudar a la superació de les dificultats per les quals estem passant tots plegats. Hi ha polítics especialistes en això, i també hi ha persones del carrer que els encanta fer comentaris desanimadors o difondre les teories més absurdes sobre el que està passant. Uns i altres, actuant així, mostren simplement una qualitat humana baixíssima.

La situació, en efecte, és difícil, i ningú no sap ni com ni quan acabarà. Però precisament ara és quan es nota més de quina pasta estem fets cada u de nosaltres. No es tracta, òbviament, de fer veure que no passa res i que tot va bé, perquè no és cert, ni es tracta tampoc d’evitar les crítiques a les coses que ens sembli que no es fan com caldria. Es tracta de l’actitud. O sigui, d’ajudar a crear un clima de col·laboració, ànims i fortalesa per afrontar la situació difícil en què estem. I de ser, naturalment, el màxim de cívics i responsables en la part que ens toca a cadascú.