dijous, 15 d’octubre del 2020

Covid-19, què hem après (i què caldria desaprendre)

Durant l’inici de la pandèmia sentíem promeses com “No dejaremos a nadie atras” o “Vamos a salir unidos”. I potser, com a conseqüència també de la il·lusió que per a una part de la ciutadania va suposar la formació d’un govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem, es van generar unes expectatives que, al final, i com desenvoluparé, no s’han acomplert. Ens hem quedat lluny d’arribar a veure el govern més progressista de la història com ens deien els dos partits de la coalició. Hem vist accions encaminades, però s’han quedat curtes. De tant repetir aquestes consignes, s’han convertit en frases buides, i ara ja no sabem què vol dir que no deixaran ningú enrere. El que està clar, és que hi ha gent enrere, i que ja estava a la cua, perquè mai es van recuperar de la crisi econòmica del 2008. 

Durant el confinament potser ens vam arribar a creure que aquesta vegada es farien polítiques d’esquerres, polítiques encaminades a revertir desigualtats, i a millorar els nivells de la població més vulnerable. Perquè una cosa ha de quedar clara: la millor recepta contra la pandèmia és la lluita contra les desigualtats. Però un cop vam arribar a la mal anomenada “nova normalitat”, vam veure com aquest no seria el camí, perquè la crisi només s’ha abordat des d’un punt de vista sanitari, un greu error. No hem vist polítiques encaminades a millorar la situació dels col·lectius més vulnerables, com la infància, les persones en situació administrativa irregular o la gent jove, entre d’altres. I aquelles mesures que semblaven un avenç, com l’ingrés mínim vital, s’han vist insuficients per arribar a la ciutadania, per una falta de coordinació entre totes les administracions. És a dir, les mesures aplicades han anat a reduir el nombre de contagis, a evitar la saturació de l’atenció primària, en lloc de reduir o atacar les causes dels contagis. En definitiva, s’ha plantejat una acció per reduir la problemàtica sanitària, totalment necessari, però s’han oblidat del tot l’origen i les causes que agreujaven aquesta pandèmia. Per tant, si no volem que s’agreugi aquesta crisi, cal prendre decisions ja. Anem tard, però encara hi som a temps. I no, els diners no són un problema. Perquè si hi ha diners per comprar tancs, hi ha diners per ajudar els que més ho necessiten. 

Des d’un punt de vista politològic, un augment de la vulnerabilitat, un augment de la pobresa, pot conduir a un augment dels postulats d’extrema dreta. I no, no és culpa de la ciutadania, sinó d’aquells que deien que els ajudarien a sortir del pou, i l’únic que fan és empènye’ls més avall. Si l’esquerra falla a la gent més vulnerable, si falla als seus votants, aquests hauran de trobar culpables, i l’extrema dreta els donarà una resposta fàcil: les persones migrants. I en un moment en què estàs a punt de perdre-ho tot, qualsevol cosa et serveix. Perquè vivim en una societat on necessitem trobar culpables i respostes fàcils a problemes complexos. Per tant, si ens diuen que “no hem de sortir d’aquesta crisi com el 2008”, no hem de sortir com la crisi del 2008. Hem de passar de les paraules als fets. La gent no menja ni banderes ni paraules. Calen polítiques valentes, decidides a pal·liar aquests efectes d’una crisi sanitària, social i econòmica sense precedents. Com diu el subtítol del llibre Epidemocracia, que, per cert, el recomano moltíssim, “nadie está a salvo, si no estamos todos a salvo”. Cal un escut social fort i robust. No  es pot vendre que has creat un escut social, i un cop ha passat la primera part de la pandèmia aixecar, per exemple, la prohibició de tallar la llum i el gas a la gent més vulnerable. Això demostra que potser, més que ajudar a la gent, només es feia propaganda. I amb això correm el risc de desprestigiar, encara més, les institucions. 

Per concloure vull remarcar un aspecte que potser no està prenent la importància que es mereix: la relació del Covid-19 amb el canvi climàtic. Ha quedat bastant clar, que si bé l’origen és natural, els humans hem contribuït a l’aparició d’aquest virus. La desforestació, és a dir, la destrucció de la naturalesa i dels ecosistemes, provoca desallotjar la naturalesa de casa seva (això sí que es una okupació). I aquesta ens ho torna, cosa que demostra que en la presa de decisions no hem integrat la natura. I ara, estem pagant aquest error, que s’hauria de corregir ja, si no volem que la situació actual es vagi fent cada vegada més habitual.

Joan Bausa

Economia i vida

Una qüestió posada en solfa actualment és: què preval, tot allò que fa  rutllar l’economia o les mesures que les persones haurien de tenir o fer per no contaminar-se?

Dilema que tothom amb més o menys convicció entén, però aquest “sacrifici”, podríem dir, val la pena? quina societat ens queda?

Ningú pot preveure les conseqüències que ens pot portar prioritzar l’economia enfront de les propostes per no contaminar-nos.

És cert que si no es treballa la majoria de persones no podríem subsistir, i més encara en un país de serveis on produïm poca cosa.

Les primeres víctimes del Covid-19 són l’economia per una banda i la vida per l’altra.

Es regulen les vides estadísticament, obligant-nos a utilitzar cinturons de seguretat, regulacions del medi ambient i d`altres... però, en un context de salut pública, no en sabem res.

Una pregunta punyent és: en reobrir l’economia, les morts són econòmicament acceptables? Posar xifres a les vides és incòmode i poc ètic.

Aquesta pandèmia i potser totes presenten massa incògnites per avaluar l’impacte de tancar l’economia d’un país, terrible aspecte disjuntiu entre protegir la salut de les persones o fer prevaldre l’economia protegint-la d`un col·lapse, i això ens genera un problema ètic.

¿Quin criteri podríem utilitzar per decidir el cost econòmic que pot suportar la nostra societat per pal·liar els efectes del Covid-19? La pregunta clau no és quant val una vida, que és incalculable, sinó quant estem disposats a pagar com a societat  per reduir el risc de mortalitat,  i pensem que l’economia no és només aritmètica, també és sociologia.

Els efectes de la pandèmia poden ser devastadors i imprevisibles i recordem que en el nostre sistema capitalista la previsió és imprescindible per al creixement.   

Montse Pastor i Pujadó 

1981, cursa de cotxes petits

A la Festa Major de l’any 1981, es va organitzar una cursa de cotxes petits pels carrers de la zona industrial de Viladecans. A les fotografies es pot veure a Manel Galindo Albesa donant la sortida amb megàfon i senyera a la mà.



Jaume Muns

Morell de plomall (Aythya fuligula) Remolar-Filipines. La Vidala, 12 de febrer de 2012

Migrador i hivernant regular, no gaire abundant. Ànec bussejador, d'aspecte compacte amb un característic monyo penjant al clatell. El mascle adult (foto) és negre, excepte en els flancs i el ventre, que són blancs. Els ulls tenen un cridaner iris groc; el bec és blavós amb l'extrem negre. Espècie omnívora, menja tant de llavors, tiges i plantes aquàtiques com mol·luscs, crustacis i insectes que obté bussejant a certa profunditat. La principal amenaça és la pèrdua d'hàbitat, deguda a sequeres, dessecacions i contaminació de les aigües.

Eio Ramon

Jugant amb l’estel

Katmandú és a pagodes com Roma és a esglésies. N’hi ha una a cada cantonada. Aquí n’hi ha una que sembla que està viva, amb els seus dos serrells de tela vermella. I quatre homes asseguts, dos amb mascareta negra i dos a cara descoberta que aprofiten l’ombra agraïda i sagrada del temple. Un d’ells, el que té la mascareta a la cara i la porta de la pagoda a l’esquena, protegeix amb les cames una caixa de cartró que podria ser un televisor. Més enllà, a la paret de davant, hi ha escrita una declaració d’amor amb un cor vermell. Una declaració universal, ja que no hi ha ni nom ni data, i per tant pot donar-se per al·ludit tot el món. Donant la volta a la cantonada hi ha la casa on creix herba a la teulada, que sembla que s’ensorri per dalt. Té la cresta de teula trencada. A la planta baixa hi ha una botiga d’artesania que anuncia un rètol en anglès, Handicrafts. Té una teulada breu com una visera que envolta amb precisió artesana l’edifici que probablement ha viscut temps millors. A l’altre costat, una escala de quatre esglaons escortada per un gos de veritat i dos lleons de pedra. Únicament el gos i els lleons miren de cara un futur que els humans no som capaços de veure. El nen que està d’esquena, gairebé en primer pla, sembla preparar les mans i els braços com si fossin ales per posar-se a volar i alçar l’estel. L’estel sembla ser de material reciclat, plàstic o paper. Hi ha, potser una fina canya de bambú, un bambú flexible que fa de columna vertebral de l’estel i que té forma d’arc i de fletxa que de moment no apunta al cel. És tan simple que no sembla de fiar. Eppur si muove. I tanmateix es mou. Les mans de l’infant semblen rodar el rodet de fusta que deixa anar el fil. Els ulls miren cap a dalt amb un ull que sembla alegre i l’altre preocupat. Ell mira l’estel, i hi ha un gest tossut en la boca, on el llavi sembla empènyer pel seu compte cap amunt, cap al cel ennuvolat. Ells tenen el cel més a prop que ningú. Katmandú, l’Ítaca dels hippies, és la ciutat de les pagodes i del cel. Està envoltada pel cim del món, set muntanyes aclaparadores i una altra, per a la qual no hi ha adjectiu comparable al seu nom, Everest. Està allà, a 160 kms, però el nen es conforma amb que l’estel pugi fins on arribi la corda.

Text:José Luis Atienza

Foto: Jaume Muns

“Rapidación”, “Cuidadanía”: neologismes militants

Escoltava l’altre dia la Pepa Torres, una dona interessantíssima, que viu a Madrid, i que jo diria que és militant activa de totes les causes de les persones vulnerables que troba en el seu entorn. Coneix amb nom i cognoms el sense papers que viu amb por de ser deportat, la dona que acaben de fer fora de casa seva, l’àvia malalta amb la Covid i la cuidadora que acaba de ser acomiadada després de viure tot el confinament traient el fetge per la boca amb un contracte que no mereix aquest nom.

Són causes que avui es filtren com aigua sobre el canemàs de les organitzacions polítiques i socials de tota la vida, que no s’han actualitzat suficientment i que per tant les deixen caure pels seus forats sense que aquesta aigua les arribi a mullar. Són noves organitzacions potser molt informals, en canvi, les que tenen la capacitat d’esponjar-se i de créixer per donar-hi resposta. Encara que sigui una resposta molt petita.

La Pepa parlava en la seva conferència dels brots d’esperança dins la Covid i de la necessitat d’implicar-nos-hi. I a mi m’ha fet pensar que em costa molt trobar la manera de ser efectivament solidària amb aquestes persones i de treballar de manera articulada per buscar sortida als seus problemes, sortida política, que és la que en definitiva resol els temes comunitaris, més enllà de la situació personal de cadascú.

M’ha fet gràcia com la Pepa, creativa com ella sola, introduïa en el seu discurs dos neologismes que no són només paraules noves, sinó nous conceptes que transformen la manera com hem abordat les lluites polítiques:

L’un és la pausa enfront de la “rapidació”, deia ella. Cal pensar, contemplar la realitat, deixar-se tocar pels problemes, actuar sense presses, sense posar l’emoció capil·lar per davant, sense l’exigència de les xarxes socials del ser a tot arreu simultàniament, a màxima velocitat i amb màxima eficàcia i sense marcar paquet amb finalitats electoralistes. Actuar amb el cap i amb el cor a llarg termini i amb compromís i no en la perpètua sobreactuació que ara ha envaït tots els espais. Sembla un contrasentit, però crec que és molt encertat actuar des de l’atenció i l’escolta a les persones que més pateixen. Aprendre a escoltar en profunditat, sense voler fer-nos no sé quina foto, intentant escatir la complexitat dels problemes i des d’una vessant col·lectiva, és potser una de les necessitats més grans amb què ens trobem. Com ho és també ser capaços de dialogar i d’establir ponts sense violència. 

I l’altre neologisme és la “cuidadanía”: només podrem parlar pròpiament de ciutadania, si som capaços de tenir cura els uns dels altres. La cura, aquest concepte que amb la pandèmia s’ha posat especialment en evidència. 

Encara ha dit moltes més coses interessants, la Pepa. Si hi esteu interessats, podeu llegir-les aquí. M’ha quedat clar, però, que la “normalitat” ja no tornarà i que caldrà lluitar molt per aconseguir una vida digna per a tothom. I aquesta lluita demana d’entrada aparcar l’individualisme, estar atents als brots de les noves solidaritats i fer confiança en els veïns, encara que no sempre estiguem d’acord amb ells. 

Mercè Solé

La realitat dels mestres i de les escoles


Aquest setembre, davant de la situació de pandèmia que estem vivint, hem encetat un nou curs molt especial i diferent, carregat de dubtes, de canvis, d’incerteses i de preocupacions que sovint no tenen resposta per part de l’administració i que hem d’afrontar i solucionar en el dia a dia.

En el meu cas, mestra especialista d’educació musical des de fa més de 25 anys, comença el canvi en el moment en què deixo de fer la meva especialitat, igual que altres companys especialistes, assumint una tutoria, a la vegada que els mestres tutors s’han convertit de cop en especialistes de música, educació física... sense tenir-ne la formació; cal desdoblar grups i reduir les ràtios tal i com recomana el Departament!

Per poder reduir les ràtios també s’han hagut d’habilitar diferents espais i hem estat nosaltres mateixos qui hem fet el trasllat de mobiliari i de material necessari per tenir a punt aquestes noves aules.

Aquest començament de curs, per altra banda, també ens ha deixat palès que en l’àmbit sanitari encara hi ha molts dubtes i que van canviant els protocols massa sovint per poder adaptar-se a la realitat de cada dia, la situació els ha desbordat i no tenen clar com han d’actuar. Nosaltres no podem fer una altra cosa que actuar, en cada moment, tal i com ens marqui el protocol.

El Departament d’Ensenyament ens han col·locat a primera línia de foc, amb el risc i la por de ser contagiats. Posats a primera línia sense cap protecció!

Som nosaltres el que hem de decidir quines són les nostres proteccions, comprant-nos mascaretes FFP2 i/o quirúrgiques (tot i que és molt difícil i esgotador estar fent classe tot el dia amb la mascareta posada), pantalles protectores, bates... i tot allò que considerem necessari per protegir la nostra salut i la de tots els que ens envolten; encara que sembli mentida, el Departament no se’n fa càrrec. Hi ha algun sanitari que hagi de comprar la seva bata, mascareta o qualsevol altre material de protecció? És vergonyós!

Les mesures que es prenen a l’escola, però, són del tot correctes i necessàries podent garantir la seguretat i transmetre tranquil·litat a les famílies.

Grups estables, presa de temperatura a l’entrada, rentat de mans constant, desinfecció de taules i de Chromebooks, material individual, mascaretes posades en espais tancats i a l’aire lliure, ventilació constant de les classes, mantenir distàncies, zones d’esbarjo limitades i no compartides amb la resta de grups.... fan que l’escola sigui un lloc segur.

El que més por ens fa, és que tot això no serveixi de res si no s’apliquen les mateixes mesures al sortir de l’escola.

Demanem la màxima responsabilitat a les famílies per la salut i el bé de tothom!

A nivell curricular hem hagut d’adaptar les nostres programacions fent un model híbrid i així donar resposta als nostres alumnes en el cas de confinament i poder seguir treballant amb ells des de casa tal i com ho faríem a l’escola. Nosaltres hem fet la nostra feina, farà la seva feina el Departament? Farà arribar dispositius i connectivitat a totes aquelles famílies que ho necessitin?

El meu grup i jo com a tutora, després d’una setmana de començar el curs, hem estat confinats 15 dies per l’aparició d’un cas positiu a la classe, per sort tots els alumnes disposaven de dispositius i eines per poder seguir les classes des de casa.

Tot i el primer ensurt, la resta del grup hem estat tots negatius, això demostra que l’escola està prenent les mesures necessàries i que ho està fent bé!

Aquests confinaments seran una constant al llarg del curs i l’escola cada dia haurà d’adaptar-se a la realitat del moment ja que tot pot canviar d’un dia per l’altre.

En resum, una vegada més ens en sortirem perquè, encara que ens hagin deixat sols, ens hi deixarem la pell com hem fet sempre i prendrem les decisions necessàries per tal de garantir, en tot moment, l’educació, el benestar i l’acompanyament dels nostres alumnes, salvant així el paper del Departament que potser no ha estat a l’altura ni ha sabut posar-se a la pell dels mestres, dels alumnes ni de les famílies.

Marta Carreté i Borràs

Felicitats, Tamara!

Que una ciutadana activa, compromesa i sensible als problemes dels seus veïns, arran d’una manifestació, sigui detinguda amb un desplegament espectacular com a terrorista, exposada a la llum pública com si hagués fet qui sap què sense proves, se l’empresoni a Madrid, se la confini a Viladecans durant un any, per, finalment, haver d’absoldre-la davant l’absurditat de tot plegat, és una mostra més d’un sistema judicial erràtic i ineficaç, que ha perdut el nord i que ha estat segrestat per la dreta no només dura, sinó gairebé surrealista. D’un surrealisme dolorós per a les seves víctimes. Digne de Kafka.



No cal compartir necessàriament els motius de la seva protesta per adonar-se que Tamara Carrasco ha estat objecte d’una gran injustícia i per felicitar-se que l’hagin absolt. Sens dubte sanejar els sistemes policial, judicial i mediàtic és un dels grans reptes per a tots nosaltres ara i aquí, més enllà de partidismes.


Fotografies: Jaume Muns

Una mica de Mafalda en temps de pandèmia!!!

Ara que ha mort el nostre estimat Quino que ens ha deixat un llegat tan inestimable i atemporal amb una nena, filla, alumna, amiga i en definitiva habitant del món no m’he pogut estar de rellegir algunes de les vinyetes de l’estimada Mafalda. Tan encertada sempre quan cal denunciar, fer visible qualsevol aspecte que afecti la falta de justícia, d’equitat...

N’he trobat un munt que podrien ser una foto de moltes coses que viu la societat actual i per tant també l’àmbit escolar. 

El curs 20/21 ha pogut començar pràcticament puntual el dia previst amb totes les dificultats organitzatives que han viscut els centres per a la preparació d’un any acadèmic tan especial. Mafalda ens diu “Como siempre lo urgente no deja tiempo para lo importante”, malauradament en aquest moment urgent i important se sobreposen i l’energia invertida per tirar endavant la situació és molt gran. Cal respirar profundament abans de sortir de casa, dir la gran frase “¡Buen dia mundo! ¡Buen dia buena gente buena de toda la tierra!”, posar-se la mascareta i sortir al món, cadascú a la seva batalla “Aquí no se rinde nadie”.

Així l’institut Torre Roja ha enfrontat l’inici de curs, cal recordar que el confinament ens ha obligat a madurar en alguns aspectes tècnics i també metodològics, ens ha obligat a trobar solucions a problemes que van sorgint al pas, ens ha forçat a ser creatius i a sostenir incerteses que s’esvaeixen a cada pas, per començar a sostenir-ne unes altres.

Seguint directrius dels professionals experts en camp sanitari colze a colze amb l’àmbit educatiu, ens hem adaptat generant uns marcs horaris i d’actuació molt diferents als d’un curs normal. Ara toca entrades esglaonades,  files, temperatura, higiene i prevenció, sectors per nivells, franges de patis, reorganització docent, horària...

Ara estem convertint en normal aquest període, fins que puguem passar a una altra nova realitat. Tot això insisteixo que ha requerit i requereix molt esforç, és un  canvi al qual s’adapta tota la comunitat educativa minut a minut. Des de l’esforç del servei de neteja fins arribar a l’aula habitada  passant per tots els sectors (consergeria, administració, direcció, AFA, famílies, serveis externs). Ressalto l’esforç que han de fer els nostres estudiants diàriament amb els docents i la implicació de les famílies, amb qui no ens cansarem mai de treballar-hi per fer aquest viatge de l’educació i ara en temps de pandèmia encara més.

Tot això requereix molta dedicació, esforç i paciència per part de tothom, el desgast també pot ser important, preveient que la situació anirà generant confinaments de grups, de professorat... la nostra labor serà sostenir les situacions que se’ns presentin, però més que mai necessitem que les Administracions vegin també on estan “els forats” que cal reparar i pas a pas aplicar la creativitat, l’eficiència i la resolució positiva de les dificultats que té el sistema, fora polítiques, i de mentre que posin alguna tireta per sostenir les ferides perquè com diu Mafalda mirant-se una tireta “Bueno ¿Cómo se hace uno  para pegarse esto en el alma?”

Que tinguem un bon curs recolzant-nos els uns amb els altres i tinguem present “En la vida algunas veces se GANA y otras se APRENDE”. 

Gràcies a tota la comunitat educativa del Torre Roja i des d’aquí un agraïment sincer a Quino i a Mafalda.

Meritxell Esteve

Les nostres escoles

Ja fa un mes que les escoles tornen a estar obertes, després de sis mesos de dolorós tancament. I això és, sens dubte, una gran notícia. Han obert amb moltes precarietats i dèficits, i amb por que els contagis els compliquin molt les coses. Però de moment tot va bastant bé.

Les escoles són una peça clau per al nostre present i el nostre futur. Són un lloc fonamental per a la socialització dels nens i nenes, són un lloc d’aprenentatge i d’adquisició de coneixements, són un lloc per incorporar hàbits de ciutadania i per créixer en valors, són un lloc per compensar les dificultats econòmiques de moltes cases, són un lloc que contribueix a l’equilibri de les vides familiars i les necessitats laborals. Això últim, per cert, hi ha qui ho considera un menyspreu, perquè afirma que és confondre les escoles amb “aparcaments” de nens i nenes perquè els pares puguin treballar, però no és així: una societat està feta d’equilibris múltiples que tots junts permeten que les coses rutllin, i l’escola, aquí, també hi juga.

Esperem, confiem, desitgem, que les escoles puguin continuar obertes i anar complint, malgrat les dificultats, les seves variades i imprescindibles funcions. La capacitat de dedicació dels mestres i les mestres sens dubte que farà que res no quedi per fer per falta de ganes. Potser, després de passar-nos unes quantes setmanes aplaudint els sanitaris i sanitàries cada dia a les 8 del vespre, hauríem de començar a fer-ho ara amb els mestres i les mestres. I, igual com hem estat denunciant tots plegats el desastre de les retallades en el camp de la sanitat, diguem també ara que no hi ha dret que continuem patint les conseqüències de les retallades en el camp de l’educació.

S’acosta la Tercera República Espanyola

Jo, fins no fa gaire, era dels que quan apareixia la discussió sobre si calia fer fora el rei i implantar la República, pensava que era una discussió innecessària, donats els greus problemes de tota mena que tenim. Pensava que, en efecte, la monarquia és una institució anacrònica, i una despesa inútil, però que mentre no fes gaire nosa no calia embrancar-se en un nou embolic. Pensava que la formulació de Manuel Valls era molt encertada: “El contrari de la República no és la monarquia, sinó la tirania”. I pensava que la monarquia espanyola era anacrònica i inútil, però no era una tirania.

Però ara he canviat de parer. Penso que la frase de Manuel Valls continua sent correcta, i que s’aplica perfectament per exemple al Regne Unit o als països nòrdics. Però ara he incorporat un nou element: que aquesta monarquia ha de tenir una mínima dignitat, i una mínima professionalitat en la seva funció de símbol. I el canvi de parer m’ha vingut davant la indignitat de les actuacions del rei Joan Carles, que no cal detallar, i la poca professionalitat simbolitzadora de Felip VI, incloent-hi en aquesta poca professionalitat el lamentable discurs del 3 d’octubre d’ara fa tres anys. I a sobre, només faltava el numeret del rei enfadant-se amb el govern perquè li van dir que no anés a l’acte judicial de finals de setembre a Barcelona.

O sigui que ara ja crec que cal liquidar la monarquia i implantar la Tercera República Espanyola. 

I això com es fa? Jo crec que el primer pas és fer-ne una bona campanya. Explicant, sobretot, que la Tercera República, dirigida per polítics civilitzats i amb les proteccions democràtiques que ara tenim, no seria rememorar les coses tràgiques que molta gent ha sentit explicar, en general manipuladament, de la Segona. I seria, sobretot, explicar que el rei, ara, fa nosa per a la nostra vida comuna i fa nosa per al nostre prestigi internacional.

I el segon pas és convèncer al rei. Jo no tinc ganes que es munti un referèndum sobre monarquia o república, sinó que el rei i el seu entorn arribin a veure que el seu temps s’ha acabat. Jo crec que, ara, és molta la gent del PSOE, dirigents inclosos, que pensa també que la monarquia és una nosa, i que si el rei se’n va pel seu compte, tots, família reial inclosa, ens estalviarem molts patiments. Doncs que li expliquin i el convencin, abans que en una colla de sectors de més a l’esquerra es creï un clima massa esverat sobre la qüestió. Que li ofereixin de quedar-se tranquil·lament a Espanya, amb una situació de seguretat econòmica però sense passar-se, i encetem civilitzadament un règim republicà.

Després que hagués plegat, les dues cambres, Congrés i Senat, haurien de nomenar amb el màxim consens un president provisional de la República, que a mi em semblaria lògic que fos Meritxell Batet, que actualment és la tercera autoritat del país, mentre Pedro Sánchez continua al capdavant del govern. Però com que segurament des de la dreta no ho acceptarien, a mi se m’acut Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, que té ja 80 anys però que si no m’equivoco està encara en bona forma, i representa la dreta espanyola més civilitzada i integradora. I si no, caldria buscar un personatge neutre que sigui una mica conegut. Ara no se m’acut qui, però segur que no seria difícil trobar-lo. Bé, a mi qui realment m’agradaria seria la Manuela Carmena, però ja m’imagino que deu ser impossible...

I llavors tocarien noves eleccions, nou govern i nova constitució. Una feinada, però en això ja no hi entro. Només diria que a mi no m’agradaria un president simbòlic com a Alemanya o un president semi-simbòlic com a Itàlia. Jo optaria pel model francès modificat. Concretament, un president efectiu elegit per sufragi universal a dues voltes, i un Parlament elegit el mateix dia que el president. Els criteris d’elecció al Parlament estaria bé que fossin proporcionals com ara, però amb les modificacions pertinents per evitar que es perdessin les restes dels partits petits. I amb un Senat que fos realment una cambra territorial, amb els seus representants elegits pels diversos territoris. Evidentment, aquesta nova constitució reconeixeria Espanya com el que és, una nació plurinacional.

Que tot  això és somiar truites? No, no ho és! Jo crec que d’aquí un parell d’anys, quan ens hàgim alliberat de la Covid, es pot posar perfectament en marxa. Jo, de moment, animo els qui creieu que la idea és interessant que en feu campanya.

Josep Lligadas Vendrell

CANVIS A CASA

Ell se n’ha anat i has començat a canviar les coses de lloc. Fins i tot a la cuina, els objectes quotidians han variat la seva posició per no recordar-te qui els feia servir també fins ara. Al saló has transformat fins i tot l’ordre dels quadres i algun ha desaparegut. Altres han deixat un espai que ha estat substituït per un altre. Per això ara tots els que va pintar el teu pare durant anys estan molt presents. Especialment un d’ells, el més gran de tots.

L’has col·locat en el lloc més visible. Facis el que facis, el quadre sembla que t’observa. Això és quelcom difícil, i encara més perquè és una natura morta. Però tu creus que et mira des del seu marc daurat i el paspartú que l’envolta. No és un motiu lluminós el seu, però per a tu brilla. Margarides grogues i blanques sense ordre concret es “disparen” amb calma en totes direccions. L’oli es veu una mica apagat i estàs pensant en retocar-lo amb vernís. Et resisteixes a fer-ho perquè no vols tocar el que va fer l’artista, el teu pare, que fa anys que se’n va anar en una altra dimensió. I, a la vegada, tampoc vols que acabi esfumant-se a causa del temps.

La gerra que sosté les flors és verda com la seva tija i n’hi ha un llambreig, que és només absència de color, un truc per fer espurnejar el vidre. Això et recorda el teu pare un altre cop. Sembla que vegis ara mateix com fa servir el dit índex per eliminar tanta pintura com li sembla bé fins a aconseguir l’efecte que desitja. Aquest és el poder dels objectes quan no hi són les persones que els tenien o els van crear. Hi resta sempre l’empremta de qui va marxar o de qui ja no és entre els vius. Oi que això sempre t’ho deia el papa?

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Obrint el camí cap a la platja

Diuen que les crisis són també ocasions per a la reflexió, per fer canvis en maneres de fer, de repensar idees i projectes, innovar, crear i fer coses noves... L’actual situació de pandèmia i de crisi sanitària creada pel virus SARS-Cov-2 no n’és una excepció. Arreu del planeta s’estan replantejant models de ciutat, de creixement econòmic, de la relació entre l’ésser humà i el seu entorn, dels usos de l’espai públic, de la mobilitat urbana i interurbana... 

Fruit d’aquestes reflexions sobre l’ús de l’espai públic i la mobilitat sorgeix la iniciativa d’obrir la carretera de la Vila i el camí del Mar als veïns i veïnes els matins dels diumenges de finals de setembre, octubre i novembre, perquè puguin passejar, fer esport, pedalejar, patinar sobre rodes, o anar en patinet, utilitzant la calçada d’una forma exclusiva i segura, podent mantenir les distàncies necessàries que recomanen els organismes sanitaris. És també una oportunitat per deixar de banda l’hegemonia del cotxe “totpoderós” i que els veïns i veïnes descobreixin l’entorn sud de Viladecans durant un matí de diumenge, la plana deltaica, el paisatge agrícola, la biodiversitat que alberga, els espais naturals del Remolar i les Filipines, i la platja de Viladecans, tots aquests elements un luxe i privilegi de tenir-los, ara, més a prop. Caminant-hi es té una visió diferent del paisatge, es copsen detalls, olors, colors, sorolls, que no s’aprecien dins d’un cotxe, ni tampoc caminant o anant en bicicleta més pendent de no col·lisionar amb qui et ve de cara o el que t’avança pel carril ciclable destinat a aquest ús. Aquestes matinals dels diumenge de tardor, que tindran segurament continuïtat durant l’hivern i la primavera, és una manera d’acostar la ciutadania a aquest espai sud de la ciutat, perquè el descobreixin de forma tranquil·la, i se’l facin seu. I de racionalitzar l’ús de l’espai públic: un diumenge al matí hi circula més gent caminant o anant en bici, que cotxes per la calçada: per què aleshores els cotxes tenen més espai que els ciclistes o caminants?

La iniciativa s’integra dins d’alguns dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible per al 2030, els ODS 2030, que l’ONU va definir el 2030. Fomenta la salut i el benestar (objectiu 3), ja que incentiva l’activitat física en un entorn saludable com és aquesta zona; redueix les desigualtats (objectiu 10), ja que permet a tothom disposar d’un espai de lleure comú; consolida una ciutat i una comunitat sostenible (objectiu 11), ja que és una activitat que permet descobrir una zona de la ciutat d’alt valor ecològic i social; és una acció climàtica (objectiu 13), ja que no està associada a cap emissió de gasos d’efecte hivernacle i fomenta que els veïns i veïnes practiquin allò que altrament segurament farien agafant el cotxe per desplaçar-se a d’altres zones. 

Fins al moment d’escriure aquest article, diumenge rere diumenge el nombre de persones que han aprofitat aquesta obertura ha anat en augment. Del poc centenar de persones del més de maig, fins al miler dels darrers diumenges. Una activitat que a poc a poc es va consolidant com una alternativa dels diumenges al matí. 

Jordi Mazon

Gent gran: viure la pandèmia eternament confinats?

Reproduïm aquí fragments del pregó de la festa major del Poblenou de Barcelona. El van elaborar un grup d’estadants de la residència Pere Relats, tot un punt de referència per al barri, i el van llegir dues representants del grup el 12 de setembre. Us el transcrivim, però el podeu escoltar aquí (minut 1:31).

Ens hem reunit un grup de companyes per parlar i compartir tot el que hem sentit aquests mesos, com hem viscut la situació i com estem actualment. També ens agradaria reivindicar les nostres necessitats. Segur que les compartim amb moltes de les persones que viuen en les diferents residències del barri.

Ahir es van complir sis mesos de confinament aquí, a la residència, amb la duresa que això representa i la manca de llibertat. No podem sortir ni veure els nostres familiars, ni amics ni amigues. Volem una miqueta de llibertat, ni que sigui una mica. Entenem la situació que estem vivint amb la Covid19, però tenim la necessitat d’escampar la boira. En canvi, hem hagut d’estar aïllades a l’habitació, cansades de les quatre parets i només amb una tele o una ràdio. Com diu un company, “cada ovella al seu corral”.

Durant aquests mesos, només ens hem pogut comunicar a través de videotrucades amb la família i les amigues. A més a més, la incertesa de no saber què passa a l’exterior ens fa patir. Hem hagut de deixar de compartir les festes. Només hem pogut estar amb les persones que ens cuidaven.

Però hem tingut sort d’estar a la residència en què estem. Pensem que totes les treballadores han fet una gran labor i que tot el que han fet no es pot pagar amb diners. Tot i això, trobem molt a faltar les persones que estimem.

A tota aquesta situació, hi hem d’afegir la mort de moltes companyes amb les quals havíem compartit la vida fins ara. I en alguns casos sense poder acomiadar-nos-en com Déu mana. De fet, tenim fotos a les nostres habitacions amb companyes que ja no hi són. No les volem treure perquè és la nostra manera de recordar-les.

Hi hem posat de la nostra part i hem après a conviure junts, però volem recordar que un any nostre és com deu anys d’un jove. Ens estan prenent els nostres últims anys. També volem recordar que la llibertat és un dret universal i ens l’han tret. Ningú no ens ha preguntat què volem.

En totes aquestes situacions, ens hem adonat que hi ha una paraula que ens defineix: la resiliència.

Volem aprofitar que ens han donat veu per enviar un missatge a les administracions:

Tenim necessitats i no ens esteu escoltant. És molt fàcil decidir des d’un despatx on la teva hora de plegar és a les 15 h. Nosaltres som aquí 24 hores, dia rere dia... Ens agradaria convidar-vos a viure la nostra situació només un mes, ja no diem sis mesos, que és el que portem nosaltres.

Per això demanem que continueu treballant i que milloreu la comunicació, perquè en molts casos ens hem hagut d’assabentar dels canvis a través de les notícies. Parleu de visites familiars, però no de sortides, com si aquestes no existissin.

Pensem que dirigir aquesta situació és la vostra responsabilitat, i no creiem que ho estigueu fent malament, però també ens heu d’escoltar. Sabem que és difícil, perquè, ¿qui decideix el futur de les residències en aquesta situació? Ho tenim clar, el problema és al sistema i nosaltres en som les víctimes.

Tot i això, volem continuar sentint-nos vius i relacionar-nos amb el barri com sempre. Per això som aquí. Volem enviar-vos, veïns i veïnes, el següent missatge: Sabem que no seran les festes de cada any, però el poc que us deixin fer, ho heu de gaudir. Celebreu les festes! Portem molts mesos que aquest virus ens està fent la punyeta i ara ens mereixem gaudir una mica, però també us demanem que ho feu amb responsabilitat i seguint les recomanacions.

Bones festes i visca el Poblenou!

Pilar Cristóbal i Carme Vidal, en nom de tot el grup.