Katmandú és a pagodes com Roma és a esglésies. N’hi ha una a cada cantonada. Aquí n’hi ha una que sembla que està viva, amb els seus dos serrells de tela vermella. I quatre homes asseguts, dos amb mascareta negra i dos a cara descoberta que aprofiten l’ombra agraïda i sagrada del temple. Un d’ells, el que té la mascareta a la cara i la porta de la pagoda a l’esquena, protegeix amb les cames una caixa de cartró que podria ser un televisor. Més enllà, a la paret de davant, hi ha escrita una declaració d’amor amb un cor vermell. Una declaració universal, ja que no hi ha ni nom ni data, i per tant pot donar-se per al·ludit tot el món. Donant la volta a la cantonada hi ha la casa on creix herba a la teulada, que sembla que s’ensorri per dalt. Té la cresta de teula trencada. A la planta baixa hi ha una botiga d’artesania que anuncia un rètol en anglès, Handicrafts. Té una teulada breu com una visera que envolta amb precisió artesana l’edifici que probablement ha viscut temps millors. A l’altre costat, una escala de quatre esglaons escortada per un gos de veritat i dos lleons de pedra. Únicament el gos i els lleons miren de cara un futur que els humans no som capaços de veure. El nen que està d’esquena, gairebé en primer pla, sembla preparar les mans i els braços com si fossin ales per posar-se a volar i alçar l’estel. L’estel sembla ser de material reciclat, plàstic o paper. Hi ha, potser una fina canya de bambú, un bambú flexible que fa de columna vertebral de l’estel i que té forma d’arc i de fletxa que de moment no apunta al cel. És tan simple que no sembla de fiar. Eppur si muove. I tanmateix es mou. Les mans de l’infant semblen rodar el rodet de fusta que deixa anar el fil. Els ulls miren cap a dalt amb un ull que sembla alegre i l’altre preocupat. Ell mira l’estel, i hi ha un gest tossut en la boca, on el llavi sembla empènyer pel seu compte cap amunt, cap al cel ennuvolat. Ells tenen el cel més a prop que ningú. Katmandú, l’Ítaca dels hippies, és la ciutat de les pagodes i del cel. Està envoltada pel cim del món, set muntanyes aclaparadores i una altra, per a la qual no hi ha adjectiu comparable al seu nom, Everest. Està allà, a 160 kms, però el nen es conforma amb que l’estel pugi fins on arribi la corda.
Text:José Luis Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada