dissabte, 12 d’abril del 2008

La muntanya de Sant Ramon


La muntanya de Sant Ramon és notícia permanent. La por que el pla d’Oliveretes faci pujar les edificacions més amunt del que formalment està previst, i sobretot les actuacions de determinades empreses constructores prou conegudes, que darrerament s’han fet notar amb el seu afany de comprar terrenys i després amb la seva recerca de subvencions per a activitats suposadament replantadores, obliga a tenir els ulls molt atents al que passi en aquesta zona tan fonamental per a la nostra ciutat.
Darrerament, el ple municipal va aprovar una declaració defensant el caràcter forestal de la muntanya. I això està molt bé, però certament que no és suficient. Per una banda, calen actuacions que facin realment irreversible aquest caràcter forestal, i per a això hi ha mecanismes legals que s’han de posar en marxa de manera ràpida i decidida. I per una altra, calen també actuacions tant de preservació com de popularització de la muntanya, que es concreten en actuacions de neteja i replantació, d’agençament de camins, de conservació de vestigis, de senyalització pensada des de Viladecans i que inclogui tant els itineraris com l’explicació del que es pot trobar als diversos llocs, de publicació de fulletons explicatius...
Per a Viladecans, la muntaya de Sant Ramon és un lloc del qual tots tenim ganes de disfrutar: per passejar-hi pacíficament, per fer-hi excursions, o simplement per mirar-nos-la de lluny com un punt de referència. I això cal defensar-ho amb tota l’energia i amb tots els mitjans.

El saludo del brigadista


1939, un brigadista Internacional, posiblemente Antonio Stoffella, realizaba en los últimos meses de la Guerra Civil un grafito con motivo de la noticia de la cercanía de las tropas nacionales y la evacuación del Castillo de Castelldefels.
En el mencionado dibujo, se representaba el saludo de un brigadista y la inscripción “Nous partons 22/1/39 Salud y suerte, mañana más”. Además, se podía observar al brigadista esperando la partida en una estación de tren y con la frontera de España y Francia a la vista. El grafito presagiaba lo que tenía que ser una inminente partida por la proximidad de las tropas nacionales. Más tarde con el final de la guerra ese “mañana más” de la inscripción nunca se produciría.
Esta imagen es una de las que representó el espíritu solidario de aquellas personas de todo el mundo, los y las brigadistas internacionales, que vinieron a nuestro país a defender la Segunda República, la democracia y la libertad.
Esta es una de las imágenes que se pueden observar en la Capilla de la Salud de la iglesia del Castillo de Castelldefels. Unos dibujos realizados en lo que fue la prisión de ese emplazamiento, en el que estuvieron acuarteladas unidades de las Brigadas Internacionales. Además del grafito mencionado, en dicho emplazamiento se pueden observar otros que no reflejaban imágenes de lo que estaba siendo una guerra cruel, sino más bien paisajes, retratos de camaradas, o simplemente un perro o un barco. Son una parte de nuestra historia que por gran suerte pudieron permanecer allá escondidas, tras una pared, durante el franquismo. Después con la democracia pudieron ser recuperadas y sacadas a la luz, por lo que merece la pena que no permanezcan en el anonimato y que vayamos a observarlas.
Miguel de la Rubia

Pisos per independitzar-se

Un dia, tot d’una, el teu fill o filla et diu que vol independitzar-se, canviar d’aires. I aquí comença el conflicte, no perquè no vulguem que se’n vagin de casa, sinó més aviat per no saber on podrà anar. Com és sabut, els pisos de propietat estan pels núvols, i si opten per llogar estan caríssims, tant que gairebé es podria pagar una hipoteca, i en 40 anys ja tens habitatge propi!
Això si se’n van en parella i poden compartir despeses. Però què passa quan un és sol i amb un sou “mileurista”? Simplement que és impossible, i han de continuar vivint amb els pares.
És un gran problema. Crec que s’haurien de promocionar pisos o estudis de 30 o 40 metres quadrats, de lloguer, que no costessin més de 400 € al mes, perquè una parella pugui començar la seva vida en comú, o un solter o soltera, o també els que se separen, perquè no hagin de tornar a casa dels pares. Els actuals 200 € d’ajuda no serveixen de gaire amb els lloguers tan alts que es cobren.
La nostra generació dels 70 no ho teníem fàcil, però crec que l’actual ho té pitjor.
Maria Comas

Dues propostes més, fàcils i barates

Bancs per mirar Cal Menut i Sant Ramon. Hi ha un lloc de la carretera de Sant Climent des del qual es veu, crec jo, la millor perspectiva del conjunt que formen la muntanya de Sant Ramon, amb l’ermita al capdamunt, i la masia de Cal Menut al peu. És en el tros de vorera que hi ha entre el carrer del Massís de Montserrat i el carrer Ferrer i Guàrdia, ben poc abans d’arribar a la bòvila Ramells. És un paisatge d’una especial bellesa pacífica i assossegada, que ni tan sols les torres d’alta tensió aconsegueixen trencar; i a més, aquests dies passats, els cirerers estaven florits i constituïen una magnífica companyia. Doncs bé, crec que seria una bona idea posar en aquella vorera uns bancs per poder seure i gaudir d’aquell paisatge. Fins i tot, es podria ampliar la vorera amb l’espai reservat a aparcament, ja que allà mai no hi aparca ningú. Realment, amb una despesa mínima podríem disfrutar millor d’una de les nostres riqueses ciutadanes.

La missa de festa major al programa. Com és prou conegut, la nostra festa major del 8 de setembre se celebra en aquesta data perquè és el dia de la festa de la Mare de Déu de Sales. La majoria de festes majors dels nostres pobles, neixen amb motiu d’una festa religiosa, a la qual s’afegeixen després altres actes populars, que finalment van agafant pràcticament tot el protagonisme. Però l’origen continua essent aquest, una festa religiosa que, així, deixa de ser estrictament religiosa i passa a ser un cert patrimoni col·lectiu i popular. A Viladecans, però, fins ara semblava que es volgués amagar aquest origen, ja que la festa religiosa originària no sortia en el programa de festa major. Alguns havíem demanat que s’hi inclogués, i no tant pel fet de ser un acte religiós (que també: si s’hi inclouen actes de tota mena d’entitats, per què no els religiosos?) sinó també pel seu caràcter fundacional de la festa. La petició, però, no havia obtingut mai cap resposta, ni positiva ni negativa. Però ara, afortunadament, estic segur que això canviarà. Ho dic perquè fa un parell de mesos va aparèixer, en els cartells municipals de “Cultura als barris” l’anunci de la missa rociera que es va celebrar el 2 de març. L’ajuntament, doncs, finalment ha entès que determinats actes religiosos van més enllà de l’interès estrictament religiós, i per tant mereixen ser recollits en els programes d’actes per a tota la ciutat. I és una cosa ben fàcil i barata.
Josep Lligadas

La plaça de la Vila (2)


La Plaça de la Vila sempre ha tingut un problema d’identitat. És i no és una plaça. Ja temps enrere la casa dels Miernau l’envaïa i li donava un aspecte de rectangle mossegat. El fet de tenir la carretera com una de les seves fronteres en comptes de donar-li accessibilitat, l’hi ha tret. La carretera a Calafell li fa de frontera gairebé blindada i perpendicularment l’enfila la Carretera de la Vila. La irrupció massiva de l’automòbil com a protagonista dels desplaçaments quotidians li ha restat centralitat i la peatonalització tampoc ha acabat de revifar-la. No és lloc de pas, però tampoc és clarament lloc de trobada.
Viladecans abans de les onades migratòries era un poble modest. Les curtes dimensions del carrer Major, normalment aquest era el nom del carrer gran de la vila, m’havien decebut quan era un nen. Llavors la plaça i l’illa formada per la Torre Modolell, els carrers Àngel Guimerà, del Sol i Sant Joan, eren el nucli comercial del poble. Hi havia allò que hi acostumava a haver als centres de les viles. Ferrer, estanc, carnisseries, queviures, bars, ultramarins, forns, fusteria, roba, vetes-i-fils, etc., i fins i tot un molí d’oli. En menys de cinquanta metres hi havia tres forns. El de la plaça, el del mig i el de Cal Mossa. Els forns eren importants perquè el pa era important. Tenia un valor alimentici, però també un valor simbòlic. El pa ocupava sempre el mig de la taula com a convidat principal. Quan queia al terra, li fèiem el signe de la creu i un petó. I quan pujava el preu del pa, preocupava més que la pujada de l’Euribor. Jo anava al forn els primers divendres de cada mes en sortir de missa -no es podia esmorzar fins després de combregar-, comprava un llonguet i anava a la botiga, demanava anxoves i allí m’obrien el pa i me les posaven enmig del llonguet, regades amb oli de la llauna.
La plaça podria haver estat condemnada a ser la gran eixida d’una cruïlla de camins, de no ser pels seus edificis principals: la Torre del Baró i la Torre Modolell. Sempre m’ha sorprès la poca amplada del carreró que dona a la façana lateral de la torre del Baró, que li roba la perspectiva. Als anys cinquanta tenia una casa construïda davant de la façana d’Àngel Guimerà La mateixa Torre del Baró era un edifici pastera, dividits en habitatges no gaire ben condicionats, on hi vivia gent. Crec que eren llogaters.
“No sé quina gràcia li trobeu a aquestes pedres. Jo ho tiraria tot a terra”, em va confessar off the record un regidor que el 79 apuntava molt alt, però que es va quedar en no res. No era l’únic. Aquesta històrica construcció ha estat molt poc valorada en l’imaginari col·lectiu. Quan érem nens la torre eren dues parets rogenques en angle recte amb finestres tapiades i un pati al darrere amb safareigs, roba estesa, tolls, ànecs corrent i nens jugant. Sense la façana no era gens impressionant. El valor històric d’aquelles parets era una llegenda urbana poc freqüentada, amb tan poca credibilitat com el suposat túnel secret que anava de la plaça a la Torre Roja. I menys emocionant.
Aquestes coses marquen. Encara avui, després de segles des de la seva construcció, no sap què vol ser de gran. De moment sobreviu com a incòmode edifici administratiu, esquifida sala de plens, i esplèndida sala d’exposicions. Una de les millors del Baix Llobregat.
José Luis Atienza

Catalunya negra


El dissabte 5 d’abril tingué lloc a Can Batllori la Jornada d’entitats per la convivència i el diàleg intercultural, dintre la qual es va projectar la pel.lícula “Catalunya negra”, de Gilbert Ndunga Nsangata.
En primer lloc, voldria felicitar l’organització de la jornada, ja que en ser la primera em consta que va ser prou difícil. El resultat crec que va ser molt positiu i enriquidor per a tots i totes els que vàrem tenir la sort de participar-hi.
L’any passat, dins el projecte “Viladecans, la nostra identitat”, vàrem parlar abastament del tema. En haver de conduir la xerrada, vaig aprofundir sobre el concepte introduint-me en el tema i plantejant-me diferents qüestions. Avui, veient el documental esmentat, m’ha fet remoure alguns conceptes, aportant nous elements relacionats amb el fet migratori.
El reportatge “Catalunya negra” és molt interessant pel que fa a les noves identitats de les persones que nascudes aquí o allà se senten: africanes, catalanes, espanyoles... incloent-hi les que es poden sentir d’ambdós llocs.
Aquest fet m’ha fet reflexionar pensant que verdaderament les persones som lliures de triar la nostra identitat, diferenciant aquest terme dels orígens que sovint els hem portat de la mà.
Doncs bé, avui, mentre veia la pel.lícula i els diferents exemples que ens presentava en Gilbert, pensava com tot el significat dels termes canvia i van al temps que tornen, és a dir, una persona pot néixer a Gàmbia i sentir-se catalana, també pot passar el contrari i encara més, podria ser que havent nascut aquí o allà sentir una o dues identitats, separant doncs aquests termes del seu origen.
També pel que fa referència als seus orígens la persona en podria fer una tria, segons l’origen dels pares, l’educació, el poder econòmic... m’he adonat de la complexitat dels conceptes, no és tant senzill com sembla i arribar a conclusions i valoracions gratuïtes del tema pot ser arriscat. Per tot això la qüestió de les dues identitats i els orígens s’ha de poder tractar amb molta cura, respectant les persones, cultures, tradicions...
Hi ha hagut un adolescent entrevistat en el reportatge que deia: jo em sento d’aquí i d’allà, no vull haver de triar, per a mi és un luxe poder viure entre dues cultures.
Això el feia més ric i segons ell jugava amb avantatge envers els seus companys, tenia dos orígens i dues identitats.
Aquesta reflexió ens hauria de fer pensar a tots i a totes, ser més tolerants i respectuosos amb els que ens envolten i formen part de la nostra societat.
Montse Pastor i Pujadó

Conctacte, proximitat i intercanvi


El passat dissabte 5 d’abril l’alberg de Can Batllori va aplegar una cinquantena de persones a la primera jornada “Entitats per a la convivència i el diàleg intercultural”, una iniciativa constructiva organitzada per l’Ajuntament que esperem que tingui continuïtat. L’acte va ser un espai de trobada entre diverses associacions i persones que treballen per a millorar la convivència a la nostra ciutat. Els assistents vam conèixer els projectes de dues entitats referents en acollida i integració: 9 Barris Acull (de Barcelona) i la Fundació Marianao (de Sant Boi de Llobregat). La seva experiència ens va permetre recollir noves idees i apropar-nos a bones pràctiques que tant de bo s’acabin promovent des d’aquí. Són petits passos que tampoc requereixen gaires esforços, però que esdevenen d’un gran valor en la mesura que permeten apropar-nos als altres, adonar-nos que no som tan diferents com alguns ens volen fer creure. Com deia el clàssic, només podem estimar allò que coneixem. Per tant, contra estereotips, falsos tòpics i malentesos: contacte, proximitat i intercanvi.
L’ocasió ens va permetre constatar l’èxit de propostes com l’edició de díptics plurilingües (amb normes bàsiques de civisme) per a millorar la convivència a les escales de veïns a Nou Barris. O bé les trobades gastronòmiques, culturals, d’aprenentatge mutu entre dones d’origen magrebí i dones nascudes aquí que promou el col·lectiu Suma de la Fundació Marianao. Juntes aprenen a llegir, a escriure, a parlar en català... En definitiva, són iniciatives que permeten adonar-nos que tenim moltes més coses en comú que no pas que ens separen.
Per la seva banda, també van intervenir diversos representants d’entitats de Viladecans que treballen en l’àmbit de la convivència intercultural. En concret, vam poder escoltar les propostes d’actuació i el treball que s’està fent des de les associacions de veïns, des de la federació d’associacions de pares, des de Càritas i també des d’aquest mateix butlletí electrònic que, com sabeu, està obert a les aportacions de les lectores i els lectors i que ha demostrat un interès per les minories i la diversitat cultural. Podríem dir que, en general, hi ha bona voluntat, però encara queda molta feina per fer, per exemple, amb una major participació de les persones d’origen estranger en el si de les mateixes entitats. L’ideal seria que hi estiguessin representades almenys en la mateixa mesura en què formen part de la realitat diària dels nostres barris.
Durant l’acte també es va posar damunt la taula la importància de fomentar el civisme entre el veïnat, la necessitat de dotar els centres escolars d’agents acollidors que ajudin a les noves famílies i els alumnes nouvinguts, que els apropin a les associacions de mares i pares que són un autèntic motor integrador. Vam poder conèixer la tasca social i de suport lloable que fa Càritas per a les persones més necessitades, sense fer distincions per raó d’origen o de religió. Un cop més vam comprovar l’important patrimoni social que tenim a Viladecans amb una xarxa associativa activa i dinàmica que té ganes d’adaptar-se a la nova realitat canviant.
El punt i final el va posar el documental “Catalunya Negra”, del sabadellenc d’origen congolès Gilbert Ndunga, una interessant aproximació als conflictes identitaris que pateixen les mal anomenades “segones generacions”: les filles i fills de persones vingudes fa anys de l’Àfrica negra i que van emigrar a Catalunya a la recerca d’un futur millor. I és que al final el que ens uneix a totes i a tots és això, el desig d’un futur millor per als nostres.
Josep Ginjaume

Hace falta una ley electoral más justa


Desde hace ya varios años hay preocupación en ciertos sectores de la sociedad por lo injusto de la Ley Electoral actual (Ley de Hondt), una ley de reparto de escaños entre los partidos políticos en todos los procesos electorales, elecciones al Congreso o Senado, autonómicas o municipales. Esta es una ley que prima claramente a los partidos mayoritarios, y también a los partidos nacionalistas, al establecer como circunscripción la provincia.
Esta ley ideada por UCD se instauró en su día pensando que ante la multitud de partidos que concurrían a las elecciones, y pensado fundamentalmente en el Congreso de los Diputados, si se mantenía un sistema de reparto estrictamente proporcional, este país seria ingobernable, de ahí que la Ley de Hondt establezca un sistema de reparto mayoritario situando de entrada que el partido que en una circunscripción no tenga el 5% de los votos ya no entra en el reparto.
Con este sistema se asegura que los partidos minoritarios ya no entren en el reparto de escaños en la mayoría de circunscripciones, sobre todo cuando se da una participación muy alta, pues llegar a ese 5% en cada circunscripción les cuesta un elevadísimo numero de votos, en cambio los partidos mayoritarios se reparten todos los escaños de cada provincia, de tal manera que si miras lo que cuesta al final conseguir un diputado como por ejemplo en estas ultimas elecciones nos daremos cuenta que al PSOE le cuesta 65.000 votos al PP 66.000, y por el contrario a IU le cuesta 481.000.
De la misma manera los partidos nacionalistas también se benefician del sistema al conseguir todos sus votos en las circunscripciones provinciales de su comunidad, de tal manera que CiU en las últimas Elecciones Generales con 774.317 votos obtiene 10 diputados, mientras que IU con un millón de votos obtiene 2. Por tanto resulta evidente que este sistema de reparto de la Ley de Hondt es totalmente injusto y desproporcionado, ya que el partido que obtiene todos sus votos en una sola provincia tiene muchas más posibilidades de conseguir mayor representación que aquel que con mayor numero de votos los obtiene de forma dispersa en el conjunto del territorio español.
El resultado final es una inmensa montaña de votos perdidos compuestos por grandes o pequeños montones de papeletas por provincias que no sirven absolutamente para nada, 50.000 en una, 40.000 en otra, etc. En definitiva, un ejército de votantes que se van quedando por el camino sin ninguna posibilidad de sentirse representados.
Tanto el PSOE como el PP, deberían saber que no es bueno que el voto de más de un millón de personas que se han movilizado para expresar su voluntad política, no sirva para estar representados. Se les deja en la calle de la política sin representación ninguna. Ahora bien, cuando esta gente tenga problemas, y los problemas llegarán, es bien seguro que irán a la calle a encontrar la respuesta, y si el sistema no les proporciona ningún canal de representación, cargarán contra el sistema que les ha dejado fuera.
Por tanto, va siendo hora de que se plantee seriamente una reforma de la actual Ley Electoral, y en esto tendrán que ponerse de acuerdo todos los partidos. Aunque parece obvio que a los partidos mayoritarios no les interese, deberían hacer un esfuerzo aunque sea por pura salud democrática de país, para que en una sociedad madura como la nuestra no se vayan quedando retales de un montón de voluntades al margen del propio sistema.
Dani Gutiérrez

La Tornaboda


«La tornaboda» era una fiesta simpática, alegre y jovial que se celebraba allá por los años 1885...1903. Així comença l’article que va escriure per a la revista Brugués de Gavà Maria Eugènia Marrugat Ramon l’any 1960. Ella va ser una de les persones que més va treballar per recuperar i consolidar, als anys 60, aquesta dansa per Gavá.
D’altres persones com Pere Puig Estapé també havia explicat a la revista L’Aramprunyà de Gavà el juny de 1922 com era aquesta festa.
A punta de dia, altre volta’l sac i’l tamborino feia cercavila que despertava als veins… afegits’hi a son pas gents de totes les cases més o menys ben vestits… s’anaven tot ballant cap a la carretera vella per poder guanyar o sia arribar els de Gavá´davant de can Pagés, o ‘ls de Viladecans fins devant de can Sellares… La colla que guanyava esperava a l’altra, i al juntarse, després de breus ceremonies i saludos mes o menys groteschs, ab gran cridoria se saludaven els novensals de les respectives colles i, fent un sol grupo, els que havien perdut els convidaven a anar al seu poble, ahont entraven tots ballant, essent allavors convidats ab fruites, pastes, torrats i mistela o barreja. Després d’aquest refresc, … se dirigien a una gran era, ahont els novensans se disputaven qui espolsava millor, i després, tots els demes, també espolsaven, essent ahont tothom mirava en lluirse.
Aquesta festa apareix al costumari català de Joan Amades, quan fa el recull sobre tradicions del Carnestoltes, publicat als anys 50. Com tota gran celebració hi té una llegenda que comença així:
En època que era senyor de Viladecans el marquès de la Manresana, de des moltes generacions estava en terrible pugna amb el baró d‘Aramprunyà senyor del castell del mateix nom. Després d’haver-se esbatussat i guerrejat moltes vegades, es va escaure un moment que un dels marquesos i un dels barons van tenir prou bon sentit per a creure que no en traurien res de bo de barallar-se i que fora millor fer les paus. Així ho va convenir.
La llegenda continua explicant de quina manera i gràcies a la dansa de la tornaboda els dos nobles van acabar amb les seves disputes.
L’any 1979 l’Agustí Béjar, i un grup d’amics, recuperem la Tornaboda per Viladecans, on encara avui, es balla el diumenge de carnaval. La dansa es balla de la següent manera:
La primera part, a temps de valset, es de moviments lents i nobles que fan pensar en els ballets cortesans. Segueix l’espolsada, amb una melodia més viva de notes més destacades que afavoreix i esperona les puntades de peus dels nois. La tercera part és com un Ball Rodó. Es van formant successivament rotllanes grans I petites, que acaben anb una rapida tornada a la posició inicial del valset per fer amb aquesta música la sortida.
ORDRE
Valset (dues vegades) Espolsada (dues vegades) Rotllana (tres: una de petita, una de gran i una de petita). Valset (dues vegades).
Al voltant de la Tornaboda també existeixen dues obres de teatre, un drama publicat l’any 1950 per Geroni Bruach i una humorada en un acte, escrita en vers, original d’en Julià Carcassó ambientada a Viladecans i estrenada a Gavà l’any 1893. Aquesta humorada, igual que aquest resum, acaba així:
Amb això, ja que així es moda parla al públic al final, creiem que no tindrà a mal de aplaudir LA TORNABODA.
Josep Mumany

La casa Cusí, bessona de Can Modolell (i III)







En el darrer artícle ens havíem quedat contemplant les belleses modernistes de la planta noble de Can Cusí. A continuació sortirem a la terrassa per una de les diferents portes remarcades cadascuna per un guardapols decorat en motius vegetals en relleu, gairebé idèntics als de les portes de les antigues escoles de Can Modolell. Des de la terrassa de la planta noble unes escalinates -en el número vuit del Punt de Trobada ja vàrem publicar la foto-, ens porten fins el jardí que en el seu orígen era de grans dimensions i que conectava amb la Sala Edison. Les inquietuds i l’esperit emprenedor de l’industrial Cusí, el van portar a impulsar la construcció del primer cinema de l’Empordà i un dels primers de Catalunya, projectat el 1905 pel seu arquitecte de confiança Josep Azemar. Avui, la Sala Edison, declarada bé cultural d’interès local i tancada des de l’any 1984, és motiu de reivindicació per part d’una plataforma ciutadana que agrupa diverses entitats, per tal que l’edifici sigui rehabilitat i destinat a equipament públic.
Deixem la Sala Edison i tornem al jardí de Can Cusí, que com a Can Modolell un portal de fusta ens retorna fins al pati central amb l’escala monumental que ens condueix a la planta noble. Al capdavall de l’escala i sobre un pilar, un bonic llum de ferro forjat (a nosaltres ens agrada molt més el nostre) presideix l’estança, i a partir d’aquí les escales amb una barana de pedra com la del nostre Ajuntament, pugen cap amunt fins a la porta d’entrada de la planta noble, il·luminada per un altre llum de ferro forjat. A l’entorn del pati diverses finestres biforades i triforades amb vitralls transparents i de colors, donen llum a les diferents estances de les dues plantes de la Casa Cusí.
M. Victòria Herrero Garcia i Jaume Lligadas Vendrell

Los refugiados saharuis están sin alimentos


La Media Luna Roja saharaui ha hecho un llamamiento “urgente” a los países donantes, organizaciones internacionales, ONG, comités de amistad y sociedades civiles para que envíen sin tardanza ayuda alimentaria, con el fin de evitar una catástrofe humanitaria que amenaza la vida de miles de refugiados saharauis.
“Entre los más de 158.000 refugiados saharauis, los más vulnerables, especialmente los niños, las mujeres y los ancianos esperan la llegada de su ración de productos alimentarios para el próximo mes de abril, ya que la reserva que existía en los almacenes de la Media Luna Roja saharaui ha sido totalmente distribuida a los destinatarios para cubrir el presente mes de marzo”. “No hay ninguna reserva de productos alimentarios”, ha advertido la Media Luna Roja saharaui en un comunicado.
La célula de coordinación compuesta por el PAM, ACNUR, UNICEF, ECHO, la Agencia Española de Cooperación Internacional, la Media Luna Roja argelina y la Media Luna Roja saharaui además de la argelina, ya expresó su gran preocupación ante esta situación, añade el texto.
Dicha célula registró igualmente su preocupación ante la insuficiencia de financiación a nivel del PAM para responder a las necesidades más urgentes, lo que, según añade la misma fuente, tendrá “consecuencias peligrosas para la salud de estos refugiados que dependen totalmente de las ayudas humanitarias internacionales”.
La Media Luna Roja saharaui ha indicado que “más de un 66% de las mujeres en edad de procrear sufren de anemia, de igual manera que un 76% de las que están embarazadas, mientras que el porcentaje de anemia entre los niños de menos de cinco años alcanza el 68%, de los que un 39% sufren de malnutrición, según las últimas estadísticas del ACNUR, el PAM y la UNICEF”.
Por otra parte, los informes de la asociación española Médicos del Mundo que trabaja en los campamentos de refugiados saharauis reafirman que los casos de fallecimiento entre los recién nacidos han alcanzado un nivel preocupante. La asociación culpa de esta situación en primer lugar a “la falta de productos alimentarios y su diversificación”.
La Media Luna Roja argelina hizo en febrero pasado una donación de 100 toneladas de arroz, 160 toneladas de pastas alimentarias, 250 toneladas de leche en polvo, para responder a los llamamientos de la Media Luna Roja saharaui para atender las necesidades de miles de niños, mujeres y ancianos saharauis que dependen totalmente de la ayuda humanitaria internacional.

Caravana solidaria
La “14ª Caravana Solidaria d’Ajut Humanitari per al Poble Saharauí”, tiene como objetivo hacer una recogida popular para que todas las ciudades y pueblos de Cataluña puedan participar en esta recogida de material, según necesidades, de productos higiénicos como son gel, champú y pastillas de jabón tan necesarios para mejorar la situación de higiene en los campamentos de refugiados saharauis. Por este motivo y habiendo llegado al final de la recogida el día 5 de abril salió la caravana hacia su destino, con 72 cajas de gel (661 litros), 29 cajas de champú (261 litros), 6 cajas de pastillas de jabón (96 kgs.) y 2 cajas de colonia (18 litros).
Desde nuestra asociación Viladecans pel Sàhara damos las gracias a todos los colegios y personas que voluntariamente y con un gesto solidario se han acercado a dejar su pequeño y a su vez gran obsequio.
Rosa Mercader

Monges

De petita, a casa, els teníem molta mania, així, en general. De motius, poc o molt fonamentats, n’hi havia molts: el col·legi de monges del barri (a Barcelona) era, amb diferència, el més pretensiós i ostentós de la zona, la biblioteca on la meva mare de joveneta havia intentat saciar la seva inquietud cultural, regida per monges, sempre li censuraven les lectures (no és pas que la meva mare tingués una tirada posem per cas a la pornografia, però Shakespeare, per exemple, ja el consideraven indecent), i sobretot aquesta identificació entre el règim franquista i l’Església catòlica que jo, sobretot, vivia a la meva escola municipal, on el Cara al Sol i el mes de Maria anaven de bracet. Ja de molt petita es veu que em posava a plorar desconsoladament quan veia aquells homes i dones vestits tan raros.
Després, però, van passar moltes coses. Dins l’Església va haver-hi el concili, que va transformar tantíssim el món eclesial. La major part de les grans institucions religioses es van desfer de molta parafernàlia, es van apropar a la gent senzilla, van canviar el llenguatge, van deixar de veure el món com una cosa perversa… I també va arribar la democràcia, que va marcar distàncies –ni de bon tros les suficients, però considerables respecte al franquisme– amb l’Església Catòlica. Sobretot també va passar que em vaig fer gran, i que vaig començar a relacionar-me amb l’Església d’una altra manera. Vaig conèixer moltes monges i religioses, i em vaig adonar que fins i tot podíem ser amigues, i amb algunes continuem sent-ne des de fa molts anys i m’adono que la meva negativa percepció ha canviat totalment.
Tot això m’ha vingut al cap després de llegir un llibre que us recomano, que es diu Monges, publicat per l’editorial Fragmenta. Fa referència a un conjunt molt plural de dones, que de fet són molt poc valorades en general dins i fora de l’Església. Sospito que bàsicament perquè són dones i perquè es mantenen uns estereotips que no corresponen a la realitat. El llibre consisteix en entrevistes a una vintena de monges de “marques” molt diferents: gent que es dedica a la contemplació, gent que fa vida activíssima allà on és, gent d’escoles, gent que viu entre els més pobres (fins i tot sense casa, entre cartrons), gent senzilla i gent intel·lectual, n’hi ha un parell que practiquen zen, dues o tres enamorades de l’Islam. M’han sorprès algunes coses. En primer lloc, la seva enorme llibertat, que els permet afirmar com volen viure i ser conseqüents; en segon lloc el constatar una cosa que jo subscric, a la meva vida, en petita escala, que és que l’acció política i social en el nostre món, funciona millor si està fonamentada i acompanyada per una mística (en el sentit més purament contemplatiu de la paraula); després la pluralitat d’opcions: des de la que es fa monja quan ja és doctora en medicina, a la que fa el noviciat en una haima al desert d’Algèria, o la que treballa fent feines de neteja. I finalment, la seva manca d’inquietud davant un futur incert amb molt poques vocacions, i la seva esperança. Si la seva congregació té poques possibilitats de sobreviure, pensen que ja sortiran altres coses i no en fan en absolut una prioritat. Es dediquen a la pregària, o a la gent, o al que creuen, i prou. Em sembla que és una actitud tan diferent de dels bisbes en general, que crida l’atenció.
Ja sé que sonarà molt estrany, i més en el context d’una revisteta que no és pas cristiana, però a mi la seva feina m’anima a fer la meva com a ciutadana i, en el meu cas, com a cristiana.
Mercè Solé

Manolo González, lluitador incombustible


Manuel González Fernández té 75 anys, però a les campanyes electorals continua enfilant-se com si res a penjar pancartes. Seria incapaç de viure d’una altra manera. Va néixer l’1 de febrer de 1932 a Minas de Ríotinto, província de Huelva, i quan va arribar la guerra i Franco va entrar al poble, el seu pare va fugir de nit cap a Azuaga, província de Badajoz, i cap allà va anar la família. Allà van aconseguir passar desapercebuts, amb el pare treballant a les mines fins que va morir de silicosi als 50 anys. I ell va continuar el seu periple, fins a establir-se a Viladecans el 1964. Està casat amb Ana Sánchez, té sis fills i onze néts, pertany a Esquerra Unida i Alternativa, i continua denunciant, incansable, els desastres del capìtalisme.

- Tu has treballat en moltes feines i a molts llocs…
- Vaig començar als 10 anys treballant al camp, a Azuaga. Després, als 14, vaig començar a la mina, fent feines a l’exterior, que n’hi ha moltes, fins als 19. Llavors me’n vaig anar a Astúries, a Avilés, a treballar a Ensidesa, on vaig ser-hi uns sis mesos. Després, acabat el servei militar, el 1955, vaig treballar a Madrid, a la construcció. Allà em vaig casar, i vaig estar-hi fins al 1960 en què vaig venir a Gavà, també a la construcció, fins que el 1962 vaig entrar a la Roca. El 1964 vaig venir a viure a Viladecans, i vaig continuar a la Roca, fins el 1969, que em van fer fora. Vaig tornar a la construcció, perquè estava a les llistes negres i no em volien en cap fàbrica. Vaig aconseguir, però, entrar a la fàbrica dels Hules, però només vaig durar-hi un mes, perquè un dia em va cridar l’encarregat i em va dir que me n’havia d’anar, perquè havia arribat un informe dient que jo era un individu perillós. Però el 1970 vaig aconseguir feina a Laforsa de Cornellà, i vaig ser-hi fins que la fàbrica va parar, el 1981. Llavors els treballadors vam formar una Societat Anònima Laboral, i vam aconseguir tot el patrimoni, terrenys inclosos. Vam anar allargant la feina perquè els companys que esperaven jubilar-se ho poguessin fer en les millors condicions. I quan vam creure que ja n’hi havia prou, vam vendre el terreny i ens vam repartir els guanys. Llavors jo ja era regidor a l’ajuntament de Viladecans, i em dedicava molt a fer de regidor, sense treballar, o sigui sense cotitzar a la Seguretat Social. Fins que a l’arribar als 59 anys vaig començar a cotitzar una altra vegada com a alliberat del partit, el PCC, fins a l’edat de la jubilació. I ara continuo col.laborant políticament en tot el que puc.
- Com et vas introduir en la política?
- Em vaig criar en una mina, i els miners es reunien a la cantina que el meu pare portava, i jo escoltava el que deien, i això em va donar una consciència obrera per veure el que està bé i el que està malament. Allò era una escola, perquè allà hi havia gent a qui els havin afusellat els pares, i això marca molt. Allà no ho deien, que els havien afusellat els pares, però es notava.
- I la militància política concreta?
- Jo vaig començar amb la militància sindical, l’any 1964, quan es va començar a organitzar Comissions Obreres a la comarca, encara que de manera molt precària i deficient. Jo m’ajuntava amb els companys que tenien inquietuds. I el 1966 em vaig presentar a les eleccions sindicals i vaig sortir elegit.
A Gavà i a Viladecans vaig conèixer gent que era del PSUC, com l’Antonio Plata, i anava amb ells. A mi em feia cosa ficar-me al partit, entre altres motius perquè jo a la mina havia sentit parlar de la Unió Soviètica com del paradís, i al partit hi havia gent que criticava la Unió Soviètica. Però ells confiaven en mi i jo en ells. I també per aquella època van començar a venir per aquí companys de l’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), el Paco Arias, un tal Balduino, un tal Domènech, de Cervelló, i venien a captar gent del moviment obrer, i vaig anar a moltes reunions, i fins i tot vaig fer cursets, i em van donar formació en molts aspectes. Va durar fins a l’any 70, més o menys. Jo no era militant de l’HOAC, però els estic molt agraït perquè vaig rebre molts punts de vista que no tenia. Jo, certament, la qüestió religiosa no la visc: no sóc ateu ni no ateu, ni ho discuteixo ni no ho discuteixo. Tot i que si entréssim en el terreny de l’Església catòlica ja seria diferent…
Bé, doncs els de l’HOAC no forçaven el tema religiós, i estava molt bé. També el García Nieto ens va donar un curset de marxisme. I també recordo un curset d’economia en un d’aquells grans convents de Sarrià, amb reixes i un gran jardí.
Amb el PSUC també hi col.laborava, com amb l’HOAC. I el 1971 vaig ingressar al partit.
- Parlem de la Roca.
- En aquella època els mètodes de seguretat i higiene eren desconeguts, eren unes feines brutals. Fer banyeres, lavabos, vàters, eren feines de molt d’esforç. Tot era manual. Érem uns 4.500 treballadors, molts portats per la mateixa empresa des d’altres llocs d’Espanya. Anaven per Andalusia a buscar treballadors amb autocars i els portaven cap aquí. I molts, en veure la feina que era, se n’anaven i es buscaven altres feines, perquè llavors aquí trobar feina no era problema.
Es deia que l’enemic més dolent que teníem els treballadors era la por, la por al patró. I nosaltres, la gent de Comissions que aleshores naixia, parlàvem a la gent davant dels encarregats i els enginyers, perquè els companys veiessin que eren persones com nosaltres.
Recordo un cas que val la pena explicar. Llavors treballàvem amb espardenyes o amb el calçat que cadascú tenia, perquè les botes eren cares i a més es trencaven fàcilment. I treballàvem sobre la terra mullada, el sílice, perquè havia d’estar mullada per poder-la moldejar. I un dia que feia molt de fred jo li vaig dir a l’encarregat que passava per allà: “Miri, senyor Tal, vostè que és tan cristià demostri’ns el seu cristianisme traient-se les sabates i venint aquí amb nosaltres sobre la terra mullada”. Les botes i la roba adequada eren aleshores reivindicacions bàsiques per a nosaltres. I ho vam aconseguir.
- Per què et van despatxar?
- De fet, la gent de Comissions vam aconseguir que vinguessin inspectors de seguretat i higiene, i també ens dedicàvem a conscienciar a la gent. I l’empresa va anar despatxant, amb diversos motius, tota la gent de Comissions. A mi va ser per una aturada parcial que precisament jo no havia convocat. I en treure’m, van voler treure’m també del pis on vivíem, que era del Poblat Roca, propietat de l’empresa. Jo vaig dir que no me n’anava, i vam anar a diversos judicis a Magistratura, i recordo molt que el rector de la parròquia, Celestino Bravo, va venir a declarar a favor meu, i fins i tot em va dir que si em treien i calia, la meva família i jo podíem ficar-nos a l’església. De fet, aquells anys va ser molt important, el paper de la parròquia. Recordo també que el padre Celestino havia muntat amb altres companys del barri una cosa que en deien Fraterna Ajuda Cristiana que consistia que la gent pagava cinc pessetes setmanals i si algú queia malalt, com que la Seguretat Social pagava molt poc, li donaven una quantitat per poder anar fent.
- Després de la Roca, Laforsa.
- Allà hi vaig entrar quan li vaig dir al cap de personal que tenia cinc fills (llavors encara no havia nascut el sisè), i em va dir que li agradava la gent com jo, amb família i fills. I des del principi em vaig dedicar a organitzar Comissions. Al cap d’un any, el 90 per cent dels treballadors estaven a Comissions i trenta eren militants del PSUC. Realment, estàvem molt organitzats. Érem un bon equip.
I jugàvem a dues bandes, la legal i la il.legal. Vam apretar molt amb els temes de seguretat i higiene, i també amb el tema dels salaris. I van decidir posar una nova direcció, que endurís la cosa, per aconseguir doblegar-nos. I com que no ho van aconseguir, van despatxar un treballador amb un pretext de que feia malament la feina. I hi va haver una solidaritat enorme amb aquell company. Ha estat una de les vagues més solidàries que hi ha hagut a Catalunya. Va començar l’11 de novembre de 1975, deu dies abans de la mort de Franco. Al tercer dia van començar a coaccionar gent, agafant-los d’un en un. Jo era l’únic delegat del torn de nit, i van venir a forçar-me perquè fes tornar la gent a la feina, perquè sabien que si un grup tornava tota tornarien. I com que no ho van aconseguir, van començar a despatxar gent.
Allò va ser un revulsiu per a tot el Baix Llobregat. Va ser una vaga no només de reivindicació laboral sinó clarament política. Nosaltres demanàvem un sindicat lliure. Des de Montserrat a Castelldefels, va parar tota la comarca. Fins que nosaltres mateixos vam creure que allò s’havia d’acabar, i vam aconseguir que l’empresa cedís no despatxant ningú, però a canvi d’unes sancions de tres i sis mesos per a alguna gent, que tot i així no vam perdre diners, perquè com a enllaços sindicals teníem dret a continuar cobrant el sou base, i la resta ens ho cobria la caixa de solidaritat, que era molt potent.
- I va arribar la democràcia.
- Nosaltres volíem la ruptura democràtica, però després va venir el que va venir, i per disciplina ho vam acceptar. El 1979 hi va haver les primeres eleccions municipals, i jo anava el 10 a la llista del PSUC, i en vam treure 9 i vam tenir l’alcaldia. I al cap d’un any un company ho va deixar, i vaig entrar jo. I em va tocar encarregar-me de la guàrdia urbana. Fixa’t, jo tant córrer davant de la policia, i ara portant la guàrdia urbana… El primer dia que vaig entrar al ple, em va caure el món a sobre. Jo estava acostumat a una altra mena de cosa, a les assemblees de fàbrica… i em trobava amb allò tan ordenat, tan legal… Però vaja, ho vaig superar. Vaig ser regidor a la primera legislatura amb el PSUC i, després de la ruptura del partit, dues legislatures més amb el PCC. Allò va valer la pena. A l’ajuntament no hi havia ni un duro, però tot i així vam fer moltes coses, vam posar les bases de moltes coses. Es va començar a planificar el poble, i es van fer col.legis, la piscina… El més important, però, era que la gent estava per la democràcia, participava de les coses…
- I ara?
- Ara hi ha una despolitització cada cop més gran, sobretot dels treballadors, de la classe obrera, i aquesta despolitització està deixant el camp lliure a la dreta. A la pitjor dreta, no a la de CiU i el PNB, que és tolerant, sinó a la dreta del PP, que fa coses que posen els pèls de punta, perquè fan servir la mateixa dialèctica que feia servir la CEDA abans de la guerra, a base de la mentida i l’insult i el desprestigi dels altres. I per frenar això és fonamental l’honradesa dels partits d’esquerres, que els polítics d’esquerres més que pensar en les seves ambicions polítiques, siguin capaços de fer coses pels ciutadans. Que no tinguin com a objectiu mantenir-se per mantenir-se, sinó que donin exemple d’honradesa, de servei a la gent.
Jo crec que el capitalisme acabarà fracassant, i sortirà alguna cosa nova que faci el món més solidari i més humà.
Josep Lligadas (entrevista publicada a la revista L’Agulla, el juny de 2007)

Els signes franquistes continuen el seu "placatge"



“Yugo y flechas” al carrer Rafael Casanova

Diables de Viladecans

Aquest any 2008 celebrem el 25è aniversari de la creació de l’entitat de Diables de Viladecans. El 23 de juny de 1983, vam iniciar la nostra primera activitat amb un correfoc pel carres del poble, tot celebrant la revetlla de Sant Joan.
Per celebrar aquest 25è aniversari hem preparat un seguit d’actes:
El primer serà el dia 23 de juny amb la inaguració d’una exposició a la Torre del Baró amb una mostra de fotografies, trajos, pirotècnia i records d’aquest 25 anys. Tot seguit hi haurà l’arribada de la Flama del Canigó a la Plaça de la Vila, que encendrà la foguera que donarà pas a la nit amb l’inici del correfoc de Sant Joan.
Un altre acte que s’està preparant es pel 19 de juliol amb la “Nit del Foc”, que consistirà en un gran correfoc pel carrers del poble amb cinc colles convidades. Amb la colla de Diables de Viladecans hi podran participar totes aquelles persones que han format part de l’entitat des dl seu començament fins ara. El correfoc acabarà al Parc de la Marina, on começaran tot un seguit de concerts en el quals hi participarà la colla de Timbalers.
Tots els que heu estat “diables” i vulgueu participar del correfoc us podeu posar en contacte enviant un e-mail a alexsolina@yahoo.es.
Hi esteu tots convidats!
Colla Diables de Viladecans

Arquitectes de paraules, homenatge bibliogràfic a Viladecans


De vegades per necessitat i obligació, d’altres per falta de cura i sensibilitat, a poc a poc es van perdent els referents passats de les nostres viles. noms, masies, paraules, ermites, cançons, dolços, edificis, balls… molts aspectes que fa poques dècades centraven la vida diària dels habitants del nostre país avuí han estat oblidats o són recordats anecdòticament.
Viladecans no és una excepció, el poble està canviant i ho continuarà fent. La societat d’avui en dia vivim a una velocitat que en molts casos ens obliga a remodelar i reorganitzar tot allò que ens envolta. No tenim temps per valorar allò que sense adonar-nos-en estem perdent. No ens plantegem que cada minut estem una mica més lluny de les nostres arrels.
Fa temps algú va dir: Ningú no és totalment mort fins que tothom s’oblida d’ell. I aquesta és potser una de les nostres funcions importants en aquests temps. No podem aturar els canvis, però podem fer que aquests no suposin l’oblit del que teníem.
Hi ha qui molts que ja han treballat en aquest aspecte, i des d’aquí vull fer un petit homenatge a qui en particular ho ha fet amb Viladecans. És a més de justicia, que aquesta secció inaugurada fa poc de la nostra-vostra revista, que ens apropa a la història de Viladecans, faci referència a les fonts de les quals extreu gran part de la informació. Segurament em deixaré més d’una obra, i des d’aquí agrairia que entre tots ampliem el llistat d’obres que trobareu en el requadre adjunt sobre la nostra història.
Sense oblidar la feina que han fet molts altres historiadors de la comarca com Jaume Codina, entitats com el Centre d’Estudis Històrics del Baix Llobregat, l’Arxiu Històric Municipal, el Museu Municipal o el mateix Ajuntament.
Aquestes obres, entre moltes altres, han estat, són i seran els referents del nostre passat. Dia a dia canviaran els costums, les formes d’oci, arribaran noves modes, es modificarà el paisatge i construirem nous edificis. Però el pas del temps no afecta a l’arquitectura de les obres fetes amb paraules.
Víctor J. Martínez i Roncero

• Les arrels històriques de Viladecans S.XII-XVIII. Josep Eixarch Frasno.
• La història de Viladecans en còmic. Lluís Recasens i Ricard Soler.
• El veïnat de la meva infantesa. Records d’en Manel Sunyer Mas.
• Un tomb pel Viladecans del 1930 al 1940. Isidre Dolz.
• Un resum de la història del segle XX a Viladecans. Isidre Dolz.
• Marroquíes en Viladecans. Luis Miguel Narbona.
• La lucha cotidiana por la vida: Viladecans 1800-1843. Natividad Guerra, Manuel Luengo, José Luis Salas.
• El cant coral a Viladecans. La Lira 1945-1995. Manuel Luengo.
• 50 anys d’escoltisme a Viladecans. Josep Lligadas Vendrell.
• 50 anys de béisbol a Viladecans. Manuel Luengo.
• El Col·legi Sagrada Familia d’Urgell. 75 anys de presència a Viladecans 1930-2005. Xavier Calderé.
• Mare de Déu de Sales. Jordi Fort.
• Els segells i escuts municipals. Arxiu de Viladecans-Ajuntament de Viladecans
• Història de Viladecans I. Els antecedents ibèrics i romans. Pere Izquierdo, F.Xavier Menéndez, Josep M. Solias.
• Història de Viladecans II. Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals. Dolors Sanahuja.