dissabte, 12 d’abril del 2008

La plaça de la Vila (2)


La Plaça de la Vila sempre ha tingut un problema d’identitat. És i no és una plaça. Ja temps enrere la casa dels Miernau l’envaïa i li donava un aspecte de rectangle mossegat. El fet de tenir la carretera com una de les seves fronteres en comptes de donar-li accessibilitat, l’hi ha tret. La carretera a Calafell li fa de frontera gairebé blindada i perpendicularment l’enfila la Carretera de la Vila. La irrupció massiva de l’automòbil com a protagonista dels desplaçaments quotidians li ha restat centralitat i la peatonalització tampoc ha acabat de revifar-la. No és lloc de pas, però tampoc és clarament lloc de trobada.
Viladecans abans de les onades migratòries era un poble modest. Les curtes dimensions del carrer Major, normalment aquest era el nom del carrer gran de la vila, m’havien decebut quan era un nen. Llavors la plaça i l’illa formada per la Torre Modolell, els carrers Àngel Guimerà, del Sol i Sant Joan, eren el nucli comercial del poble. Hi havia allò que hi acostumava a haver als centres de les viles. Ferrer, estanc, carnisseries, queviures, bars, ultramarins, forns, fusteria, roba, vetes-i-fils, etc., i fins i tot un molí d’oli. En menys de cinquanta metres hi havia tres forns. El de la plaça, el del mig i el de Cal Mossa. Els forns eren importants perquè el pa era important. Tenia un valor alimentici, però també un valor simbòlic. El pa ocupava sempre el mig de la taula com a convidat principal. Quan queia al terra, li fèiem el signe de la creu i un petó. I quan pujava el preu del pa, preocupava més que la pujada de l’Euribor. Jo anava al forn els primers divendres de cada mes en sortir de missa -no es podia esmorzar fins després de combregar-, comprava un llonguet i anava a la botiga, demanava anxoves i allí m’obrien el pa i me les posaven enmig del llonguet, regades amb oli de la llauna.
La plaça podria haver estat condemnada a ser la gran eixida d’una cruïlla de camins, de no ser pels seus edificis principals: la Torre del Baró i la Torre Modolell. Sempre m’ha sorprès la poca amplada del carreró que dona a la façana lateral de la torre del Baró, que li roba la perspectiva. Als anys cinquanta tenia una casa construïda davant de la façana d’Àngel Guimerà La mateixa Torre del Baró era un edifici pastera, dividits en habitatges no gaire ben condicionats, on hi vivia gent. Crec que eren llogaters.
“No sé quina gràcia li trobeu a aquestes pedres. Jo ho tiraria tot a terra”, em va confessar off the record un regidor que el 79 apuntava molt alt, però que es va quedar en no res. No era l’únic. Aquesta històrica construcció ha estat molt poc valorada en l’imaginari col·lectiu. Quan érem nens la torre eren dues parets rogenques en angle recte amb finestres tapiades i un pati al darrere amb safareigs, roba estesa, tolls, ànecs corrent i nens jugant. Sense la façana no era gens impressionant. El valor històric d’aquelles parets era una llegenda urbana poc freqüentada, amb tan poca credibilitat com el suposat túnel secret que anava de la plaça a la Torre Roja. I menys emocionant.
Aquestes coses marquen. Encara avui, després de segles des de la seva construcció, no sap què vol ser de gran. De moment sobreviu com a incòmode edifici administratiu, esquifida sala de plens, i esplèndida sala d’exposicions. Una de les millors del Baix Llobregat.
José Luis Atienza