dissabte, 12 d’abril del 2008

Manolo González, lluitador incombustible


Manuel González Fernández té 75 anys, però a les campanyes electorals continua enfilant-se com si res a penjar pancartes. Seria incapaç de viure d’una altra manera. Va néixer l’1 de febrer de 1932 a Minas de Ríotinto, província de Huelva, i quan va arribar la guerra i Franco va entrar al poble, el seu pare va fugir de nit cap a Azuaga, província de Badajoz, i cap allà va anar la família. Allà van aconseguir passar desapercebuts, amb el pare treballant a les mines fins que va morir de silicosi als 50 anys. I ell va continuar el seu periple, fins a establir-se a Viladecans el 1964. Està casat amb Ana Sánchez, té sis fills i onze néts, pertany a Esquerra Unida i Alternativa, i continua denunciant, incansable, els desastres del capìtalisme.

- Tu has treballat en moltes feines i a molts llocs…
- Vaig començar als 10 anys treballant al camp, a Azuaga. Després, als 14, vaig començar a la mina, fent feines a l’exterior, que n’hi ha moltes, fins als 19. Llavors me’n vaig anar a Astúries, a Avilés, a treballar a Ensidesa, on vaig ser-hi uns sis mesos. Després, acabat el servei militar, el 1955, vaig treballar a Madrid, a la construcció. Allà em vaig casar, i vaig estar-hi fins al 1960 en què vaig venir a Gavà, també a la construcció, fins que el 1962 vaig entrar a la Roca. El 1964 vaig venir a viure a Viladecans, i vaig continuar a la Roca, fins el 1969, que em van fer fora. Vaig tornar a la construcció, perquè estava a les llistes negres i no em volien en cap fàbrica. Vaig aconseguir, però, entrar a la fàbrica dels Hules, però només vaig durar-hi un mes, perquè un dia em va cridar l’encarregat i em va dir que me n’havia d’anar, perquè havia arribat un informe dient que jo era un individu perillós. Però el 1970 vaig aconseguir feina a Laforsa de Cornellà, i vaig ser-hi fins que la fàbrica va parar, el 1981. Llavors els treballadors vam formar una Societat Anònima Laboral, i vam aconseguir tot el patrimoni, terrenys inclosos. Vam anar allargant la feina perquè els companys que esperaven jubilar-se ho poguessin fer en les millors condicions. I quan vam creure que ja n’hi havia prou, vam vendre el terreny i ens vam repartir els guanys. Llavors jo ja era regidor a l’ajuntament de Viladecans, i em dedicava molt a fer de regidor, sense treballar, o sigui sense cotitzar a la Seguretat Social. Fins que a l’arribar als 59 anys vaig començar a cotitzar una altra vegada com a alliberat del partit, el PCC, fins a l’edat de la jubilació. I ara continuo col.laborant políticament en tot el que puc.
- Com et vas introduir en la política?
- Em vaig criar en una mina, i els miners es reunien a la cantina que el meu pare portava, i jo escoltava el que deien, i això em va donar una consciència obrera per veure el que està bé i el que està malament. Allò era una escola, perquè allà hi havia gent a qui els havin afusellat els pares, i això marca molt. Allà no ho deien, que els havien afusellat els pares, però es notava.
- I la militància política concreta?
- Jo vaig començar amb la militància sindical, l’any 1964, quan es va començar a organitzar Comissions Obreres a la comarca, encara que de manera molt precària i deficient. Jo m’ajuntava amb els companys que tenien inquietuds. I el 1966 em vaig presentar a les eleccions sindicals i vaig sortir elegit.
A Gavà i a Viladecans vaig conèixer gent que era del PSUC, com l’Antonio Plata, i anava amb ells. A mi em feia cosa ficar-me al partit, entre altres motius perquè jo a la mina havia sentit parlar de la Unió Soviètica com del paradís, i al partit hi havia gent que criticava la Unió Soviètica. Però ells confiaven en mi i jo en ells. I també per aquella època van començar a venir per aquí companys de l’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), el Paco Arias, un tal Balduino, un tal Domènech, de Cervelló, i venien a captar gent del moviment obrer, i vaig anar a moltes reunions, i fins i tot vaig fer cursets, i em van donar formació en molts aspectes. Va durar fins a l’any 70, més o menys. Jo no era militant de l’HOAC, però els estic molt agraït perquè vaig rebre molts punts de vista que no tenia. Jo, certament, la qüestió religiosa no la visc: no sóc ateu ni no ateu, ni ho discuteixo ni no ho discuteixo. Tot i que si entréssim en el terreny de l’Església catòlica ja seria diferent…
Bé, doncs els de l’HOAC no forçaven el tema religiós, i estava molt bé. També el García Nieto ens va donar un curset de marxisme. I també recordo un curset d’economia en un d’aquells grans convents de Sarrià, amb reixes i un gran jardí.
Amb el PSUC també hi col.laborava, com amb l’HOAC. I el 1971 vaig ingressar al partit.
- Parlem de la Roca.
- En aquella època els mètodes de seguretat i higiene eren desconeguts, eren unes feines brutals. Fer banyeres, lavabos, vàters, eren feines de molt d’esforç. Tot era manual. Érem uns 4.500 treballadors, molts portats per la mateixa empresa des d’altres llocs d’Espanya. Anaven per Andalusia a buscar treballadors amb autocars i els portaven cap aquí. I molts, en veure la feina que era, se n’anaven i es buscaven altres feines, perquè llavors aquí trobar feina no era problema.
Es deia que l’enemic més dolent que teníem els treballadors era la por, la por al patró. I nosaltres, la gent de Comissions que aleshores naixia, parlàvem a la gent davant dels encarregats i els enginyers, perquè els companys veiessin que eren persones com nosaltres.
Recordo un cas que val la pena explicar. Llavors treballàvem amb espardenyes o amb el calçat que cadascú tenia, perquè les botes eren cares i a més es trencaven fàcilment. I treballàvem sobre la terra mullada, el sílice, perquè havia d’estar mullada per poder-la moldejar. I un dia que feia molt de fred jo li vaig dir a l’encarregat que passava per allà: “Miri, senyor Tal, vostè que és tan cristià demostri’ns el seu cristianisme traient-se les sabates i venint aquí amb nosaltres sobre la terra mullada”. Les botes i la roba adequada eren aleshores reivindicacions bàsiques per a nosaltres. I ho vam aconseguir.
- Per què et van despatxar?
- De fet, la gent de Comissions vam aconseguir que vinguessin inspectors de seguretat i higiene, i també ens dedicàvem a conscienciar a la gent. I l’empresa va anar despatxant, amb diversos motius, tota la gent de Comissions. A mi va ser per una aturada parcial que precisament jo no havia convocat. I en treure’m, van voler treure’m també del pis on vivíem, que era del Poblat Roca, propietat de l’empresa. Jo vaig dir que no me n’anava, i vam anar a diversos judicis a Magistratura, i recordo molt que el rector de la parròquia, Celestino Bravo, va venir a declarar a favor meu, i fins i tot em va dir que si em treien i calia, la meva família i jo podíem ficar-nos a l’església. De fet, aquells anys va ser molt important, el paper de la parròquia. Recordo també que el padre Celestino havia muntat amb altres companys del barri una cosa que en deien Fraterna Ajuda Cristiana que consistia que la gent pagava cinc pessetes setmanals i si algú queia malalt, com que la Seguretat Social pagava molt poc, li donaven una quantitat per poder anar fent.
- Després de la Roca, Laforsa.
- Allà hi vaig entrar quan li vaig dir al cap de personal que tenia cinc fills (llavors encara no havia nascut el sisè), i em va dir que li agradava la gent com jo, amb família i fills. I des del principi em vaig dedicar a organitzar Comissions. Al cap d’un any, el 90 per cent dels treballadors estaven a Comissions i trenta eren militants del PSUC. Realment, estàvem molt organitzats. Érem un bon equip.
I jugàvem a dues bandes, la legal i la il.legal. Vam apretar molt amb els temes de seguretat i higiene, i també amb el tema dels salaris. I van decidir posar una nova direcció, que endurís la cosa, per aconseguir doblegar-nos. I com que no ho van aconseguir, van despatxar un treballador amb un pretext de que feia malament la feina. I hi va haver una solidaritat enorme amb aquell company. Ha estat una de les vagues més solidàries que hi ha hagut a Catalunya. Va començar l’11 de novembre de 1975, deu dies abans de la mort de Franco. Al tercer dia van començar a coaccionar gent, agafant-los d’un en un. Jo era l’únic delegat del torn de nit, i van venir a forçar-me perquè fes tornar la gent a la feina, perquè sabien que si un grup tornava tota tornarien. I com que no ho van aconseguir, van començar a despatxar gent.
Allò va ser un revulsiu per a tot el Baix Llobregat. Va ser una vaga no només de reivindicació laboral sinó clarament política. Nosaltres demanàvem un sindicat lliure. Des de Montserrat a Castelldefels, va parar tota la comarca. Fins que nosaltres mateixos vam creure que allò s’havia d’acabar, i vam aconseguir que l’empresa cedís no despatxant ningú, però a canvi d’unes sancions de tres i sis mesos per a alguna gent, que tot i així no vam perdre diners, perquè com a enllaços sindicals teníem dret a continuar cobrant el sou base, i la resta ens ho cobria la caixa de solidaritat, que era molt potent.
- I va arribar la democràcia.
- Nosaltres volíem la ruptura democràtica, però després va venir el que va venir, i per disciplina ho vam acceptar. El 1979 hi va haver les primeres eleccions municipals, i jo anava el 10 a la llista del PSUC, i en vam treure 9 i vam tenir l’alcaldia. I al cap d’un any un company ho va deixar, i vaig entrar jo. I em va tocar encarregar-me de la guàrdia urbana. Fixa’t, jo tant córrer davant de la policia, i ara portant la guàrdia urbana… El primer dia que vaig entrar al ple, em va caure el món a sobre. Jo estava acostumat a una altra mena de cosa, a les assemblees de fàbrica… i em trobava amb allò tan ordenat, tan legal… Però vaja, ho vaig superar. Vaig ser regidor a la primera legislatura amb el PSUC i, després de la ruptura del partit, dues legislatures més amb el PCC. Allò va valer la pena. A l’ajuntament no hi havia ni un duro, però tot i així vam fer moltes coses, vam posar les bases de moltes coses. Es va començar a planificar el poble, i es van fer col.legis, la piscina… El més important, però, era que la gent estava per la democràcia, participava de les coses…
- I ara?
- Ara hi ha una despolitització cada cop més gran, sobretot dels treballadors, de la classe obrera, i aquesta despolitització està deixant el camp lliure a la dreta. A la pitjor dreta, no a la de CiU i el PNB, que és tolerant, sinó a la dreta del PP, que fa coses que posen els pèls de punta, perquè fan servir la mateixa dialèctica que feia servir la CEDA abans de la guerra, a base de la mentida i l’insult i el desprestigi dels altres. I per frenar això és fonamental l’honradesa dels partits d’esquerres, que els polítics d’esquerres més que pensar en les seves ambicions polítiques, siguin capaços de fer coses pels ciutadans. Que no tinguin com a objectiu mantenir-se per mantenir-se, sinó que donin exemple d’honradesa, de servei a la gent.
Jo crec que el capitalisme acabarà fracassant, i sortirà alguna cosa nova que faci el món més solidari i més humà.
Josep Lligadas (entrevista publicada a la revista L’Agulla, el juny de 2007)