dimecres, 15 d’abril del 2020

La masia de Can Palmer, any 1982



La masia de Can Palmer, situada a l’avinguda del Mil·lenari, amb una antiguitat, probablement del segle XVIII, tenia una fisonomia típica de les masies que encara quedaven a la ciutat: casa amb teulada a dues vessants, amb un costat més llarg que l’altre i amb una galeria porxada oberta a la façana principal. La masia seria enderrocada l’any 1991 per substituir-la per un nou edifici per acollir a serveis municipals de l’Ajuntament.

Jaume Muns

Agró blanc (Casmerodius albus). Espai Natural del Remolar-Filipines 25 de maig de 2013.

Migrador i hivernant. Estat de conservació a Catalunya: En perill. Ocell gran, fa uns 90-100 cm d'alçada, amb un plomatge blanc intens. El bec és llarg i de color groguenc amb la punta negra. Les potes també són llargues i de color negre. Viu en zones aquàtiques com els rius, els estanys i els aiguamolls. S'alimenta bàsicament de peixos i insectes aquàtics. A la dècada de 1980 era un ocell gairebé accidental a Catalunya. Les principals amenaces, com totes les aus lligades a aiguamolls, són la reducció o alteració d'àrees inundades, la destrucció de la coberta vegetal, la contaminació i la caça furtiva.

Eio Ramon

Allò que ens uneix

Entre nosaltres s’ha colat sense invitació el coronavirus, un turista inesperat que ha arribat de polissó en els creuers i vols de les agències de viatge. És un assassí invisible que viatja de gorra en els nostres cossos sense nosaltres saber-ho i que ens ha fet descobrir allò que ja hauríem de saber, que els éssers humans som vulnerables, formem part del menú del banquet que es dona la vida i la mort amb els seus fills i filles, els éssers vius.

Aquest virus amb pinta de mina submarina dels còmics d’Hazañas Bélicas de la llarga postguerra civil ens ha fet retrocedir d’una gambada cent anys en la història. La grip de 1918 es va emportar més de 50 milions de persones, i la pesta va delmar la humanitat, una vegada i una altra, al llarg dels segles. Malgrat els avenços mèdics, malgrat els avenços científics, davant de pandèmies com l’actual no només ens sentim indefensos sinó que a més ho som.

A la pesta els vells del lloc, a part de resar i buscar miracles, amb la intensitat de qui avui demana mascareta, aconsellaven tres remeis: ràpida fugida, remota distància i molt llarga absència, que és resumien en dos, cames ajudeu-me i toquem el dos, fins que tot escampi i torni a brillar la salut com el sol d’estiu. I en això estem, gairebé com set segles enrere, com en el Decameró i els seus contes de confinament als afores de Florència. No ajuntar-nos, no tocar-nos, no abraçar-nos, no apropar-nos a ningú a menys de dos metres, no respirar l’aire que l’altre rebi.

 La pandèmia ens ha eixamplat el nostre petit món, una mota en l’univers, però ens ha reduït el nosaltres als escassos metres del nostre pis. A fora, més enllà de la nostra porta, hi ha els altres, i la nostra gran preocupació és que creuin la distància que ens separa i s’acostin a nosaltres.

Mirant aquesta foto de fa set anys, era el octubre de 2013, com corre el temps!, l’edat en què els nens tenien ús de raó, ens adonem quina raó teníem de sortir cinc mil al carrer. El nostre hospital de Viladecans ens manté a flotació, com un vaixell maltractat sense enfonsar-se, assotat per la tempesta de febres i pulmons malalts que s’emporta per davant els nostres éssers estimats més fràgils, en un horrible sorteig que no té més premi que aconseguir que el bombo s’oblidi de tu i seguir viu. Aquest edifici ocre ens dona un missatge clar, mentre hi ha vida hi ha esperança.

Cada tarda sortim a la balconada on set anys enrere teníem una bandera sense bàndols ni colors amb quatre paraules que defensaven l’evidència. “Defensem l’hospital de Viladecans”. Dürrenmat ho deia: “Tristos temps aquests en què cal lluitar pel que és evident.” Dia a dia, malalt a malalt, mort a mort, recuperat a recuperat elles i ells, personal mèdic, infermeria, auxiliars, neteja, lluiten i lluiten dotze hores al dia pel que és evident, per la nostra salut. Lluiten com si aquesta guerra de tots fos la seva contra el virus, contra els pressupostos retallats, contra la manca de material i contra la mort, a favor de la salut de tots nosaltres. Des d’aquest balcó de l’ull i la ploma ens sumem a l’aplaudiment que uneix i que no calla. Donem les gràcies per tenir-vos al nostre costat. A vosaltres. Al nostre hospital.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns 

Com estàs ?

“Bona pregunta freqüent”, pensa ella mentre llegeix el títol d’un text que s’ha trobat en un tros de paper. El guardava, i ara no recorda per què. Amb tot això de no poder sortir de casa ha aconseguit el que fa anys semblava impossible: ordenar paperassa de tot tipus i la resta del que hi ha a casa. És increïble la de coses que arribem a guardar i oblidar! Aquests dies excepcionals ha arribat a una conclusió: que es pot viure amb poc i que hi ha molt de prescindible en molt del que ens envolta. Menys les persones. I les seves abraçades, els seus petons, les seves mirades, les seves paraules.

El que no li agrada tant del text trobat en aquell paper traspaperat és la resposta. No entén per què va conservar aquesta frase repetitiva impresa en format surrealista:

tinctantaportinctantaportinctantaportinctantapor

tinctantaportinctantaportinctantaportinctantapor

tinctantaportinctantaportinctantaportinctantapor

tinctantaportinctantaportinctantaportinctantapor

tinctantaportinctantaportinctantaportinctantapor

I al dors d’aquest fragment de full troba les paraules que un dia va escriure ella mateixa:

Sona com una campana. 

Que toca, toca i retoca dins teu portant-te tota la por

que tens cap enfora i… torna endins! 

Tinc tanta, tinc tanta, por tinc, tinc por, quina por que en tinc!

La por es va fent més gran a mesura que el meu cor batega. Repica, pica i torna a picar les parets de sang, amb el batec del múscul vermell. Tanta por tinc que tinc por. Tanta, tanta, tanta, que no puc deixar de tenir-la. Ressona la campana. La forta ona sonora pot amb mi. Tremolo. I ja es fa fosc. Tinc por.”

Sí, sembla que va ser un joc literari el que va fer a partir d’aquelles paraules repetitives escrites per algú que ella no sap. Ara, en un temps de malaltia que ens fa presoners, es vesteixen de tot el seu sentit. La seva ressonància omple la casa. Ella no vol escoltar-la més. Un dia ja tornarà a ser lliure. 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Destí ideal

La mirada endarrere i endavant el demà,

sens pensar les follies i raons del camí,

amb petjades suaus, i amb l’instint de volar

vers un cel ben serè, per cercar el teu destí.

I esborrant les paraules que nodreixen falsies,

i que et van aïllar per la nit de l’oblit.

M’ha peixat la metzina de la pena dels dies,

que m’enfonsa per dins amb mudeses de crit.

Cal marxar d’aquest viure tan incert i inestable

emportant-te a la boca aquell gust de la sal;

t’espera el teu veler d’onada indeturable,

i una mar sense port vers un somni ideal.

Desancores la nau, i poses rumb enlloc,

mentre l’ona del mar, t’allunya a poc a poc.

Nati Regàs

Història de l’Església Evangèlica a Viladecans

L’actual congregació de l’Església Evangèlica a Viladecans

Després d’un període de repressió durant la dictadura franquista, en què es van tancar llocs de culte, es van empresonar pastors i es van confiscar bens, l’aprovació el 1967 de la Llei de Llibertat Religiosa va permetre que un grup de famílies cristianes evangèliques residents a Viladecans comencessin a reunir-se a llars de la població.

Aquestes famílies provenien de l’Església Evangèlica de Sant Boi i s’havien traslladat a la ciutat per motius laborals. Van començar a reunir-se en un local del carrer Victòria, actualment Pi i Maragall, amb el suport de l’església de la localitat veïna i sota la direcció del seu pastor, el Sr. Joan González. El local de culte es va inaugurar finalment el 25 de desembre del 1970, després de superar alguns impediments amb les autoritats.

Tres mesos més tard, el Sr. Joan Calvet i la seva esposa, la Sra. M. Dolors Crevillén, s’incorporarien a l’església per dirigir-la com a copastors sota la supervisió de l’església de Sant Boi. El 1973, amb un total de 19 membres, va ser reconeguda com a església independent.

El 1976, a causa d’un augment en la quantitat de membres, l’església es va traslladar a un local situat al Grup Sant Jordi, on ha mantingut la seu fins avui. El rector de la parròquia de Santa Maria Magdalena, Mn. Jaume Bogunyà, va donar la seva conformitat a l’obertura del nostre local al barri, que en aquella època era necessari, i a més va oferir la seva ajuda i suport allà on calgués.

Una de les fotos més antigues on surt l’antic local del carrer Victoria (actual Pi i Margall).
El cartell al fons era així per esquivar les dificultats de l`època.

L’Església Evangèlica a Viladecans ha servit de suport a altres esglésies, així com de «pedrera» per a altres congregacions, ja que n’han sortir diversos matrimonis que s’han dedicat al ministeri pastoral. Entre el 1980 i el 1988, va assumir el lideratge de l’Església Evangèlica de Tarragona i hi va enviar el Sr. Juan José García i la Sra. Carmen Valentín com a pastors. Des de 1989 fins al 2006, també es va encarregar de la direcció de l’església de Sant Vicenç dels Horts, primerament amb el Sr. Juan Pedro Fuglister i posteriorment amb el Sr. Alfonso Vera i la Sra. Elena Guillén.

Un moment crític en la història de l’església va arribar amb la gran inundació de l’any 1988, que va destruir-ne tot el local social. 

Gràcies a la solidaritat de les congregacions de la zona, les instal·lacions es van poder reconstruir.

El 2006, el pastor Joan Calvet i la seva esposa M. Dolors Crevillén es van jubilar, i el lideratge va ser assumit per el Sr. Miguel González i la Sra. Juana María Martínez, membres de la congregació, fins al 2011. Des de llavors, el Sr. Ricard Bardés i la Sra. Antonia Vera hi exerceixen com a pastors.

Des del 1973, l’església forma part de la Federació d’Esglésies Evangèliques Independents d’Espanya i del Centre Evangèlic d’Estudis Bíblics de Barcelona. Des del 2007 fins a l’actualitat, participa a la Mostra d’Entitats de Viladecans.

Els locals, el 1988, afectats per les inundacions.

Enguany la nostra església celebra el seu 50è aniversari. En mirar enrere, estem agraïts a Déu per la seva ajuda i benedicció i per la gran quantitat de persones que han estat membres de la congregació o l’han visitada, i per haver contribuït al creixement d’altres esglésies, com ara Castelldefels, Tarragona o Sant Vicenç.

També volem transmetre la nostra gratitud a tots els membres que, amb esforç al llarg dels anys, han brindat suport al progrés de tota l’obra de l’església.

Per últim, volem reiterar el nostre compromís a compartir amb els nostres veïns de Viladecans la nostra fe en Jesucrist i contribuir al enfortiment de l’Església Evangèlica a tot arreu.

Jaume Sagués

Amb la col·laboració de diverses persones de l’Església

Rumiant en el confinament

Crec que tal com està el pati no em puc queixar gens de com va el confinament a casa: vivim en una casa gran, ens entenem bé, cobrem a fi de mes i la malaltia no s’ha acarnissat amb nosaltres. Quan aquests dies hem tingut algun problema de salut, la sanitat pública ha pogut respondre satisfactòriament. Hi ha el patiment, és clar, per tota la gent que no ho ha pogut viure tan privilegiadament i la incertesa de com serà el futur i de si tindrem prou lucidesa per trobar camins de solidaritat adequats. 

Que ens haurem de moure i canviar coses, segur, perquè em temo que de l’emergència sanitària haurem de passar a l’emergència social. La realitat ha canviat. Ara bé, els propòsits d’esmena sobre el nostre estil de vida, la percepció que la salvació de tots plegats passa per mesures comunitàries i no individuals, la inversió en la valoració de quines son les tasques essencials de la nostra vida (que passen per la neteja, la pagesia, l’alimentació, la salut, l’educació...), el canvi d’actitud d’alguns polítics (només alguns: n’hi ha que no tenen solució!) més abocats a la col·laboració mútua que a marcar paquet... tot això em fa por que quedi associat a una situació d’angoixa com la que vivim i que tan aviat com ens vegem les orelles desitjarem oblidar en lloc de prevenir-ne d’altres de semblants.

Dit això, voldria comentar un parell o tres de coses que s’han anat manifestant:

L’existència de “fake news” o sigui de notícies falses o molt esbiaixades, que no són obra d’un il·luminat sinó clarament de l’estratègia de grups desestabilitzadors. Tenen èxit perquè no són falses al 100 %, sinó que connecten amb un punt de realitat i sobretot connecten amb els nostres prejudicis i les nostres pors. Quan els nostres “enemics” diuen allò que en la nostra fantasia els fa més enemics curiosament estem satisfets i ens afanyem a reproduir-ho sense cap sentit crític. De vegades no cal ni que arribin a ser grans mentides, n’hi ha prou amb agafar el rave per les fulles. Ha estat el cas d’ “Espanya ens mata perquè no pren les mesures que a mi m’agradarien” o el cas de “la Generalitat mata els vells perquè no els deixa accedir a les UCI”. 

Crec que la gestió de tot plegat podria ser una cura d’humilitat. Hi ha hagut errades diverses, però jo m’he alegrat que tot plegat no hagués estat sotmès només a qui, com el PP –o com CiU en el seu moment-- van fer de l’erosió de la sanitat pública el seu cavall de batalla, per obrir vies al negoci de la sanitat. A toro pasado tothom hagués pres mesures diferents i anticipades, però tots en el seu moment ho haguéssim trobat exagerat. Recordo que en la grip aviar, moltes administracions es van gastar una fortuna en vacunes i van ser titllades d’estúpides i d’afavorir els grans laboratoris. Qui fa alguna cosa és qui corre el risc d’equivocar-se. Qui s’ho mira des de la barrera mai no pren decisions errònies. Amb tot, convindria recordar que la indispensable prevenció com més èxit té més absurda sembla, justament perquè no passa res. I per això no sol agradar als polítics, molts dels quals es mouen habitualment quan la cosa ja no té remei. Si no destines recursos per donar sortida als joves, després et pots trobar amb un barri que crema. Però destinar-hi recursos prèviament té molt poc glamour polític. 

En la societat del “ves on et porti el cor” no es té en compte que moure’ns només a nivell d’emocions és tan dolent com moure’ns només a partir de la ciència o a partir de l’economia. He sentit grans elogis de la ciència. Però la ciència té en compte només una part de la realitat. Igual que l’economia, de la qual ja hem après que la seva salut té poc a veure amb la salut de les persones més vulnerables. Les crítiques ferotges als protocols de triatge dels malalts obliden que és bo prevenir en fred, i posant-hi el cor i la reflexió, els protocols a adoptar en situacions extremes. Justament perquè en els professionals que s’hi trobin no pesin només l’impacte emocional, els seus prejudicis personals, la pressió social o dels mitjans o l’esgotament. Parar i pensar des de l’ètica és molt important.

Doncs bé. Després del silenci i de la calma arribaran l’alegria, les abraçades i la possibilitat d’actuar. Aquesta és la nostra esperança. 

Mercè Solé

I després què?

Escric aquestes paraules el 5 d’abril de 2020, quan portem tres setmanes confinats a casa. I des del primer dia penso, quan i com en sortirem. El quan em preocupa relativament, sortirem quan haguem de sortir, quan no sigui un perill per a la salut pública. Això no justifica, evidentment, els discursos autoritaris, ni l’aplicació agafada amb pinces de l’estat d’alarma. Però, el que porto pensant i reflexionant aquests dies és com en sortirem, tant físicament com psicològica (quan tornem l’àmbit de les cures serà un dels pilars fonamentals per reconstruir i tornar a activar les relacions socials, ja és hora que ens les prenguem seriosament). També com tornarem, com a societat, a la “normalitat”. Abans que el govern espanyol decretés que només podrien anar a treballar els serveis essencials, es parlava molt i sentíem molt l’expressió “hem de posar el fre” o “hem d’aturar-nos”. Però el que hem de saber, i el que hem d’interioritzar, és que després, quan tot això acabi, no podem prémer l’accelerador i posar-nos en deu segons a 300 km/h com un cotxe potent. Aquests dies, aquells que puguem, podríem seure al sofà i reflexionar i repensar el nostre model de vida. 

L’economista Miren Etxezarreta diu que “la pandèmia ha servit perquè ens tornem més individualistes: hem d’estar a casa, tancats, el veí és gairebé un enemic que ens pot encomanar, treballem sols, les reivindicacions socials han desaparegut... Alguns diuen que la gent es tornarà més solidària, però jo crec que no, malauradament. Més endavant ja ho veurem i podrem valorar si tenia raó o no. Tan de bo m’equivoqui”. Respecte a això, el meu cor em diu que ens tornarem més solidaris, i el cap que anirem a pitjor.

La societat actual governada pel capitalisme serà capaç d’aturar-se, posar el fre i caminar més a poc a poc? Personalment, crec que no. Seguirem consumint sense necessitat, seguirem abusant dels recursos naturals... Ja que el capitalisme sempre vol més, mai no en té prou. Per tant, tot apunta que anirem a pitjor, si no som capaces d’una vegada per totes de revertir aquesta situació salvatge. El que més he reflexionat durant aquestes setmanes ha sigut com es podrien donar canvis en positiu, com podríem fomentar la col·lectivitat, com lluitar per una societat més solidària, en definitiva, com curar-nos i començar a caminar repensant-t’ho tot. L’opció que més m’ha convençut ha estat la de creure –no sé si és fe o no– en el poder de les ciutats, i pobles, per fer front a les conseqüències socials, econòmiques i culturals de la crisi del coronavirus.

Des del municipalisme es pot convertir la globalització en un fenomen positiu, en un fenomen on la solidaritat i la fraternitat tirin endavant aquest món. Si de veritat ens creiem aquest paper del municipalisme, i les ciutats estan a l’alçada, que ho estaran, la classe política podria recuperar la confiança de la ciutadania. Per exemplificar aquesta última afirmació, en el primer baròmetre de 2020 del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) la insatisfacció amb la política era el segon problema dels ciutadans, per davant de l’atur, l’accés a l’habitatge o la sanitat.

Evidentment, aquest municipalisme ha d’anar acompanyat d’un reforçament de l’estat del benestar, només ens en sortirem si el reforcem, i si, aquesta vegada, no carreguem a les espatlles de les classes populars la sortida a aquesta crisi. És l’hora que aquells que van sortir beneficiats, amb diners públics, de la crisi financera del 2007 facin front a aquesta situació excepcional, o si no que retornin els diners (que ho haurien de fer amb crisi o sense). Els diners públics, que retornin a les arques públiques. 

Per tant, és l’hora de treballar individualment per un bé col·lectiu, i també des de les administracions, on s’ha de treballar des de la col·lectivitat per un bé global. I no oblidem que qui ha de fer front a la crisi, no són les classes populars, que ens hem de blindar, sinó aquells que més tenen. En comptes de demostrar la solidaritat amb “donacions”, que la demostrin carregant-se l’esforç de la recuperació. Evidentment, amb el control de l’Administració, i aquesta reforçant l’estat del benestar.

Joan Bausa

Confinament: Què hem aprés?

Foto: Jaume Muns

A gestionar el temps d’una altra manera. He descobert que el temps ja no és or. 

A gaudir de petites coses. 

A pensar, meditar: On anem? Com hi anem? Per què?

A valorar persones, accions, oficis, ara imprescindibles per continuar vivint...

A aprendre, inventant noves feines que potser mai hagués fet.

A escoltar el silenci dels carrers amanit amb el cant del ocells anunciant una primavera estranya, diferent.

Generositat, s’ha reinventat la generositat, veïns, cantants, trucades per passar la soledat, voluntariat, donacions...

Qui m’havia de dir que sortiria a la finestra per aplaudir cada dia... 

Montse Pastor

El treball actual de Càritas

Sóc l’Amparo Catalán, coordinadora de Càritas Viladecans-Sant Climent. En aquest període de confinament, Càritas ha suprimit gairebé totes les seves activitats: el reforç escolar, brúixola, Càritas acull, Caif, el rober. Però la del rebost solidari manté la seva activitat. Hem pensat seguir endavant donat que es tracta d’una primera necessitat per moltes famílies dels nostres municipis. A més, comptem amb un petit grup de voluntaris que poden continuar al peu del canó, sense ells no ho podríem fer, moltes gràcies per la vostra tasca! Fem menció aquí, a tots aquells voluntaris que voldrien ser-hi, però que per les seves circumstàncies personals no poden continuar amb la seva tasca de voluntariat. 

La nova situació ens ha fet canviar una mica la manera de fer, i prenem les mesures que tenim a l’abast (fem servir mascaretes, guants, desinfectem les instal·lacions, els carros, i mantenim les distàncies de seguretat). Les famílies venen amb molta cura, respecte i esglaonadament, això ho fa tot més fàcil, a més es mostren molt agraïdes. Ens estem trobant amb moltes persones que venen perquè no tenen res de res, i que a sobre el poc treball que tenien per les circumstàncies actuals ja no el tenen. Ara més que mai hem d’ estar al costat dels més febles, que no poden anar a comprar com la resta de famílies.

Amparo Catalán

Humanitat o abisme

 

Per a mi, és bastant difícil expressar aquest moment. Encara que aquest episodi no fos del tot tan imprevisible com podríem desitjar (hi ha hagut ja diverses amenaces com el SARS o la grip aviar), sí que costa assumir la magnitud de les conseqüències tant de pèrdues humanes com del dany a l’economia. La globalització capitalista, en part ens amenaça amb riscos sanitaris, però també climàtics i per què no dir-ho, socials. 

Estem en un moment històric de grans avenços tant tecnològics com sanitaris. En canvi, aquests avenços no tan sols no es tradueixen en solucions als reptes climàtics, socials o com hem vist en aquest episodi, sanitaris.

Mentrestant, mentre la situació econòmica dels països del primer món és bastant solvent, la situació dels serveis públics i de l‘estat del benestar estan molt en entredit. Aquesta pugna entre humanitat o barbàrie, es reflecteix en la dicotomia solidaritat enfront del guany econòmic. Veiem que les grans patronals i els governs neoliberals aposten per la supressió o minimització d’impostos o cotitzacions socials, qüestió que fan inviables qualsevol solució a la pobresa o la consolidació i dignificació dels serveis públics. 

A més, com a element afegit a aquesta crisis, veiem la insolidaritat dels països europeus més rics que, en el moment actual, el que fan és posar en qüestió aquest model d’Unió Europea més preocupada per ser un gran mercat econòmic que una Europa Social.

A nivell informatiu observem la gran quantitat de notícies falses que han corregut per les xarxes socials contaminant com un altre virus la realitat i dimensió del problema i les solucions escollides pel Govern de l’Estat. Sembla que l‘oposició política, en comptes d’estar en la mateixa trinxera, s’estigui dedicant a confrontar-se per obtenir rèdits electorals. En una situació com l’actual de la qual no se’n té experiència, és normal que les decisions siguin difícils. 

Ara estem patint un drama sanitari per falta de mitjans, i sí, és cert que la imprevisibilitat ha pogut ocasionar part del desastre sanitari, però també és cert que la privatització del serveis sanitaris en comunitats governades per la dreta, han ajudat molt a causar aquest desastre.

Més tard o més d’hora, sortirem d’aquesta crisis sanitària i, més enllà, de la crisis econòmica que ens amenaça. Per guanyar aquest repte, no val que cadascú miri pels seus interessos, hem de «remar tots en la mateixa direcció» i posar cadascú de la nostra part per sortir aviat d’aquesta situació tan complicada.

També, i aprofitant que li hem vist «les orelles al llop», haurem de reflexionar, tots plegats, si el model de societat que estem construint serveix per fer front als reptes que ens planteja el futur. Aquesta vegada ha estat un virus però l’amenaça d’una catàstrofe climàtica o de la pobresa mundial, no són certament insignificants. 

Hem d’estar preparats com a societat, com a país i, com no, com una Europa forta, unida i solidària.

Ens hi juguem anar cap a una societat més humanitzada o directament a l‘abisme, nosaltres escollim.

Miguel de la Rubia

Quaresma i Pasqua Sanitària

Enguany, sense adonar-se’n, el món sencer segueix la tradició cristiana de la Quaresma i la Pasqua.

La Quaresma és un període de preparació de quaranta dies abans de la Pasqua. Un temps de reflexió i penitència per a l’arribada de la Resurrecció de Jesucrist en el cristianisme. Habitualment es practica una quarantena de dejuni i abstinència. La Pasqua de Resurrecció significa el pas de la mort a la vida. Enguany, els cristians del món celebren aquest moment de alliberament i felicitat el diumenge 12 d’abril. 

Europa, amb les seves arrels cristianes, viu la seva particular Quaresma de Confinament pel virus del Covid-19. Un temps de quarantena sanitària forçada on l’abstinència de sortir de casa i la falta de contacte social són obligats per llei. Algunes persones dediquen part del seu temps de confinament a la reflexió sobre el sentit de la vida i l’amor a la seva família. Vivim però, una Quaresma amb por al contagi i angoixa permanent perquè podem arribar a morir. 

Qui ens ho anava a dir –fa uns mesos– quan celebràvem feliços el Nadal que –en breu– ens arribaria la nostra Passió Sanitària en busca d’una nova Pasqua d’Alliberament. 

Espanya, per necessitat sanitària, fa una Quaresma estricta per superar el Covid-19 i no col·lapsar el sistema sanitari. Vivim il·lusionats amb la Pasqua Sanitària que podria arribar el diumenge 12 d’abril, coincidint amb la Pasqua de Resurrecció Cristiana. Quines paradoxes té la vida, el regne d’Espanya podria passar el diumenge de Pasqua de la seva Quaresma de Confinament a la Pasqua d’Alliberament. Somiem, esperem i desitgem que puguem sortir al carrer a passejar, amb la distància de seguretat, en família. 

Tanmateix, aquesta experiència de vida ens hagi ensenyat que la humanitat és fràgil i petita. Que un minúscul virus pot “posar en jaque” a tot el planeta.

Siguem feliços també en els moments difícils! I, com deia Mahatma Gandhi, “perdre la paciència és perdre la batalla”

David Sánchez Pacheco

Renda garantida o treball garantit

La irrupció de la pandèmia planetària de la COVID-19 ha entrat com un intrús inesperat a les nostres vides i les està regirant de dalt a baix. Venim de la crisi-robatori del 2008 i estàvem intentant revertir les retallades del sistema públic quan ha aparegut el coronavirus que ho transformarà tot. Convé que anem pensant quins reptes nous se’ns plantejaran i quins dels vells volem abordar en el context de crisi. La intenció d’aquest article és clarificar alguns horitzons, i en particular articular-los entorn de la proposta de treball garantit en una jornada laboral de 6 hores.

Si el segle XIX va apropar la jornada laboral de 8 hores, evolutivament el segle XXI hauria de ser el segle de la jornada de 6. Les constitucions modernes que valen la pena plantegen l’aspiració a la salut completa: física, mental i espiritual de la societat, i també al ple desenvolupament de l’individu. Aquesta crisi sanitària ens obliga a que posem en valor els sistemes sanitaris públics, molt malmesos per les retallades i privatitzacions propiciades per les polítiques neoliberals i la doctrina europea de l’austericidi amb què es va enfocar la crisi econòmica iniciada el 2008. Un sistema sanitari públic dèbil (o inexistent com als EUA) dificulta la contenció de situacions d’emergència i, a més, provoca que el col·lectiu més perjudicat acabi sent el dels més desafavorits. No pensem que la dreta reconeixerà aquest valor tan evident, contraatacarà inventant arguments i fake news que fragmenten l’opinió per intentar tornar-nos a fer creure que el millor és la gestió liberal dels recursos, tot amb l’objectiu de mantenir el poder en mans dels mateixos. Caldrà estar alerta perquè no ens tornin a enganyar, aquesta revalorització de la res publica no vindrà sola, sinó que caldrà lluitar-la, de nou.

Escoltem amb esperança les mesures socials per pal·liar el problema de la crisi post-pandèmia que s’han presentat pel govern de coalició, però també algunes inesperades com la que de l’exministre d’economia i actual vicepresident del Banc Central Europeu, Luís de Guindos. Em refereixo al llançament d’una renda garantida per a la qual hi ha moviments socials que porten molt de temps lluitant meritòriament. És de celebrar que aquestes institucions facin un avançament moral i material en aquest sentit, però cal anar més enllà.

Aquesta solució de la renda garantida s’hauria de complementar amb una altra de la qual no se’n parla i que resultaria més saludable: el treball garantit. El treball no és només un mitjà per guanyar-se la vida, és també part de l’activitat social i necessària per a mantenir la salut mental i social de l’individu i per a la seva autorealització. A les persones ens és vital ser creatives, sentir-nos útils, i reconèixer-nos útils entre nosaltres, i un sistema que té un alt percentatge d’atur és un sistema malalt, i que té com a principal conseqüència la precarització dels llocs de treball. L’atur actual es deu a una disfunció del sistema productiu en relació a la tecnologia, la globalització i a la gestió del «mercat de treball».

Se sol concebre l’aparició de nova tecnologia com un problema per als llocs de treball. Un robot es percep com una amenaça per als treballadors, quan no hauria de ser així. La tecnologia el que ens ha de permetre és una millor relació amb el treball, menys penosa, reduint treballs repetitius, perillosos i perjudicials per a la salut. Quan s’introdueix un nou robot, el resultat no hauria de ser un sistema amb més atur, sinó un sistema en el què cal treballar menys hores.

Portem més d’un segle des de les lluites pel sistema laboral de 8 hores durant el qual s’han fet els avanços tecnològics més poderosos de la història. El segle XXI ha de ser el moment per passar al sistema laboral de 6 hores, repartint així la feina, reduint l’atur i propiciant un increment de la salut de les persones.

Una de les fal·làcies del neoliberalisme actual ha estat fer-nos creure aquest paradigma de l’emprenedor com a model del ciutadà modèlic actual, quan en realitat el què aconseguia era culpabilitzar-nos de la manca de treball: «Si no tens feina, és perquè no ets emprenedor». El problema és d’un sistema que permet l’atur i la precarització en lloc de la reducció de la jornada laboral, que hauria de ser consubstancial a la millora tecnològica.

Se solen comentar dificultats en la implementació de la jornada laboral de 6 hores. En particular, com reduir la jornada laboral sense reduir sous. Habitualment, l’altíssima i absurda competitivitat i consumisme a què ens sotmet el neoliberalisme, fan molt difícil una transició d’aquesta envergadura des de les capacitats d’un sol estat. Qui ho intentés es veuria en desavantatge competitiu davant la resta. Però justament una crisi planetària com l’actual pot facilitar que ens repensem en termes de col·laboració i solidaritat, o de fraternitat dit en termes republicans. Fraternitat entre pobles i per als pobles, i no per al capital.

Enric Mieza

Cuidem-nos

Tot just començàvem a recuperar-nos de la crisi del 2008, i de cop ens colpeix una crisi no només sanitària, sinó humanitària. Una crisi que ho canviarà tot. I que hem d’aprofitar perquè, aquest cop, canviï per a bé. El món s’ha aturat, i hem d’aprofitar-ho per repensar-nos. Per relativitzar-ho tot i adonar-nos què és allò realment important. Que els veritables herois són el nostre personal sanitari, aquelles persones que tenen cura de la nostra gent gran. Com de necessària és una abraçada o un petó d’aquells que estimem i ara no podem veure. Aquell paisatge pel qual caminem cada dia sense fixar-nos-hi gaire i ara trobem tant a faltar. 

Mai no ens haguéssim imaginat que ens passaríem més d’un mes confinats a casa, amb la mainada sense poder sortir, amb l’economia aturada, la nostra gent gran en risc, el sistema sanitari al límit. La supèrbia occidental del segle XXI ens fa pensar que som infal·libles, que res no pot amb nosaltres. Però sobretot, que podem fer el que volem i tot ens sortirà gratis. Doncs resulta que no, que el sistema ha col·lapsat per un virus que s’ha estès de manera fulminant per tot el globus terraqüi. Aquesta ha de ser una lliçó d’humilitat. N’aprendrem? 

Perquè estem vivint una crisi sistèmica. Ara toca tenir cura de la nostra gent, de la salut dels més vulnerables. Toca fer tot allò que estigui a les nostres mans per salvar vides. Però aquesta crisi també anirà de drets socials i econòmics. Ara és moment de ser responsables, de sumar esforços i acompanyar a aquells que gestionen la crisi en primera persona. I mentrestant, caldrà analitzar els errors per poder aprendre’n de cara al futur, i pensar com ens en sortirem. 

En primer lloc, a nivell emocional, psicològic. Perquè el personal sanitari i de residències necessitarà ajuda posttraumàtica. No ens en podrem oblidar quan això acabi. Però també totes aquelles persones que estan patint la malaltia en solitari, o aquelles famílies que hauran de fer o han fet dols sense poder acomiadar-se dels seus éssers estimats com caldria. Com tots necessitem. 

En segon lloc, a nivell social. No podem permetre que de nou siguin els més fràgils, els més vulnerables, els qui paguin el cost més elevat de la factura. Cal repensar el sistema de protecció social. Només la cooperació i la solidaritat entre iguals permetrà generar una societat més estructurada i cohesionada. Fins fa quatre dies els detractors de la renda garantida de ciutadania ens deien que era una mesura insensata i contraproduent, mentre les empreses més importants impulsen l’enginyeria tributària per evitar el pagament d’impostos. O deslocalitzen factories aquí per aterrar en països que no respecten els drets humans, amb sous miserables. Cal dir prou.

I, en tercer lloc, a nivell econòmic. Caldrà ajustar les ajudes per tal que siguin el màxim de progressives possibles. Caldrà ajudar al comerç perquè pugui tornar a aixecar la persiana. A l’autònom perquè pugui reactivar els seus negocis. A aquelles famílies que han patit ertos, garantir-los que puguin subsistir. Caldrà un new deal com a l’Amèrica dels anys 30 que sigui capaç d’acompanyar a la ciutadania i no deixi a ningú enrere. Per això, les alcaldesses i alcaldes d’ERC estan reclamant una reforma de l’actual marc econòmic, fiscal i financer per permetre l’endeutament de les administracions i la generació de dèficit, amb un marge de maniobra més ampli que el vigent i que és molt estret. Per exemple, per poder destinar els superàvits dels pressupostos anuals a les urgències que van sorgint en lloc d’obligar a reduir deute a curt termini. Els governs i el sector públic no estan per generar beneficis sinó per estar al costat de la gent quan més els necessita i ara és el moment. Empatia! 

A Viladecans, el grup municipal d’ERC que encapçalo hem fet arribar diverses mesures a l’equip de govern per ajudar a superar aquesta crisi i ens hem posat al seu costat des del primer moment. Entenem que en les actuals circumstàncies es tracta de sumar i ja tindrem temps per analitzar i fiscalitzar tot allò que s’hauria pogut fer millor. Entre les diverses accions que hem proposat, en destaco aquí només una: cal pensar JA en un pla de reactivació local pel dia després. Cal gestionar el durant, és evident, però ens hem ofert al govern municipal, i hem demanat treballar-ho de forma conjunta, per determinar com afrontarem l’endemà d’aquesta tragèdia. Caldrà fer pedagogia, facilitar al màxim la informació, fer intenses crides al civisme o estar especialment al costat del comerç local, dels més petits, dels més indefensos. Ens necessitarem a tots. 


Finalment, en nom d’ERC Viladecans, un agraïment immens a totes les professionals sanitàries –especialment les de l’Hospital de Viladecans–, els empleats públics de l’Ajuntament, cossos de seguretat, treballadores socials, empleats d’empreses concessionàries, brigada municipal, comerciants de serveis bàsics, pagesia, transportistes, treballadores de la neteja, treballadores de la cura a les persones –especialment les del Centre Sociosanitari Federica Montseny–-, protecció civil, farmacèutics, etc. que aquests dies heu estat i esteu al capdavant, a primera línia. També a tots els veïns i veïnes pel seu esforç cívic en el confinament. Tornarem a veure’ns pel carrer i a les places, però des d’aquí gràcies de tot cor.
Bàrbara Lligadas

Aquell mes de març del 2020

Àvia, torna’m a explicar la història! Em costa tornar a reviure el que va passar, va ser un forat en el temps, una pandèmia sobre pandèmia, la nostra manera de viure havia fet emmalaltir el planeta per la pandèmia del capitalisme que durant anys s’havia anat degradant degut a la inconscient manera de viure. El mes de març del 2020 van emmalaltir milions de persones a tot el món, els hospitals i tot el personal sanitari es varen col·lapsar, molts milers de persones van morir, mai no sabrem quants exactament, però sí que sobretot va ser gent gran que no resistien el virus, els camions de l’exèrcit s’enduien els fèretres per a ser incinerats, no vàrem poder acomiadar-los, pel camí vaig deixar-hi familiars, amics, veïns, coneguts... de diferents edats. Tot plegat molt dolorós.

Vàrem començar a veure que el planeta que ens donava vida havia emmalaltit, amb aquell virus vàrem veure els límits, havíem de tornar a refer i replantejar-nos la manera de viure i les nostres accions.

Al voltant del 8 de març, quines coses, per aquesta data tothom es manifestava per reivindicar, demanar, celebrar el dia de la dona, va ser l’última manifestació; després, tot es va aturar de cop, una parada obligada, crua, tothom a casa, però no tothom en tenia de casa ni vivia amb qui volia. Pèrdues incalculables, fàbriques, centres comercials, botigues que no eren de primera necessitat, escoles, centres cívics... ens portà a un paisatge desert, fantasmal, envoltat d’un silenci esfereïdor.

Com en un estat de guerra, la gent es va atabalar assaltant supermercats i adquirint productes inversemblants, era una histèria que a poc a poc va anar passant.

Les persones no ens podíem tocar, hi havia d’haver una distància de seguretat per no infectar-nos. D’altra banda va néixer la vena solidària que portem dins, voluntaris ajudaven la gent gran, als que estàvem sols sovint els amics et trucaven perquè parléssim, els músics ens oferien concerts per internet i hi va haver molta generositat, va ser un temps on les noves tecnologies tenien un paper important i... cada dia a les vuit del vespre sortíem als balcons i finestres aplaudint i fent cassolades agraint a tot el personal sanitari que es jugava la vida per tots nosaltres.

Vàrem aprendre el valor de les abraçades, de l’aire que sentíem a la cara, de les trobades amb amics, les passejades...

L’aire es va tornar més pur sense el trànsit dels vehicles, moltes fàbriques van parar i algunes varen reconvertir el seu producte, fabricant el que en aquells moments feia falta. Recordava l’època de guerra, quan fàbriques de teixits es reconvertiren per fabricar armes.

Ja mai res va tornar a ser igual, però això és una altra història.

Montse Pastor

Després de la pandèmia-1


Amb aquestes fotografies de Jaume Muns volem expressar-vos la nostra solidaritat i el nostre afecte per tots els veïns i veïnes de Viladecans que heu patit la malaltia o la pèrdua de persones estimades, que potser us trobeu sols, viviu en cases insalobres, o patiu per un futur laboral incert o amb escassos recursos; amb els que teniu cura de la gent gran i dels infants petits; amb els agobiats pel teletreball, amb els joves neguitosos per sortir i amb tots els qui enyoreu –enyorem– la proximitat i les abraçades dels qui estimem.

Volem expressar igualment l’agraïment a tota la gent que aquests dies es deixa la pell perquè les persones malaltes siguin ateses i perquè no ens falti de res. Que els aplaudiments que els dediquem es converteixin després en el reconeixement laboral que mereixen.

Cuidem-nos, cuidem!

Després de la pandèmia

Estem vivint una situació extraordinàriament complexa i difícil, que tots mirem de passar tan bé com sabem i actuant de la manera més cívica possible. Ningú no té ni idea de quin ritme seguirà tot plegat, ni quan ens podrem alliberar d’aquest drama que ens ha caigut a sobre. Però quan això passi, estaria bé que la situació ens hagi ajudat a reflexionar i a treure’n algunes conclusions sobre la nostra manera personal i col·lectiva d’actuar. Aquí n’assenyalem tres, en el camp de l’actuació col·lectiva

La primera, prendre’ns més seriosament la importància de la sanitat pública. Hem vist com les retallades dels últims anys impedien disposar de tots els mitjans d’actuació davant la pandèmia que haurien estat necessaris. Hem d’exigir, doncs, que la sanitat de tots estigui cada cop més ben dotada, sense cap pas enrere. 

La segona, ser més conscients que hi ha molta i molta gent que viu en precari: que no té el necessari per viure, que té feines totalment insegures, que viu en pisos minúsculs, que ha posat petits negocis que davant d’una ventada com aquesta se’n van a l’aigua... Cal fer molt més sòlids els sistemes de protecció socials perquè realment protegeixin tothom, i més davant la crisi econòmica que ens vindrà.

I la tercera, decidir, ja, fer d’Europa un espai realment comunitari, que tingui com a objectiu el benestar dels seus ciutadans i no la tranquil·litat dels més poderosos. Hem vist la incapacitat de la Unió Europea per articular una resposta davant la situació que vivim, perquè resulta que cada estat el que busca és el seu interès. Això ha de canviar ja, perquè si no la Unió acabarà no tenint sentit.