Per què no s’ha d’edificar a Can Sellarès

El confinament pel Covid19 està alterant tots els aspectes de la vida, i la política urbanística no se n’escapa. Alguns sondejos d’opinió ens estan mostrant que, malgrat els impactes negatius de la pandèmia, la societat està fent-se conscient de molts aspectes que no vol que tornin a l’estat anterior. Estem parlant del ritme de vida frenètic, dels desplaçaments diaris amb trànsit infumable, de les jornades laborals interminables i ineficients i un llarg etcètera. A més, la gestió que cal fer de la crisi des de les polítiques públiques ens porta inevitablement als escenaris que les esquerres estem proposant des de fa temps: renda vital garantida, treball garantit, jornades laborals més curtes, conciliació d’horaris... polítiques orientades a la vida.

Però anem al tema: ¿per què no hem d’edificar a Can Sellarès? Els arguments que ens exposa el regidor Richard Calle fa dos mesos no els podem donar per vàlids, ni abans, ni després de la pandèmia. Començant per el primer paràgraf en què parla de consens amb les associacions de veïns. La principal afectada, la del barri de Can Palmer, ha mostrat en nombroses ocasions els darrers mesos que no està d’acord amb aquest pla. Segons explica el seu president, José Antonio Andrés, la situació de fa cinc anys no és la mateixa d’ara. El preu de l’habitatge pujava fortament i es pensava que una política d’augment de l’oferta podria abaratir-ne el preu. A l’escenari pre-pandèmia això ja no era veritat per a Viladecans, ja que el fenomen no es deu a una problemàtica intrínseca de Viladecans, sinó que l’augment del preu prové de l’expulsió de la gent que vivia a Barcelona per la pressió dels pisos turístics i de l’especulació dels fons voltor. Aquesta gent expulsada de Barcelona busca a la seva perifèria habitatges més econòmics. El resultat d’edificar més no abaratiria el preu, ja que la demanda (i per tant, el preu) per part de la gent expulsada de Barcelona no s’aturaria pels poc més de 200 habitatges que s’anaven a fer a Can Sellarès.

El projecte preveia que un 45% serien de mercat lliure i un 35% en règim concertat. Malgrat pugui semblar que aquesta darrera modalitat pugui generar pisos amb preus més assequibles, això no resulta així, ja que la qualitat dels materials i acabats és molt inferior al del cas del mercat lliure. Tal i com explica la Marta Benítez de la Plataforma Salvem Can Sellarès (que ha recopilat més de 2.000 signatures contra aquest pla), després la gent hauria de fer reformes i millores i el cost resultant no distaria gaire d’uns pisos en règim de mercat lliure. O sigui, que en realitat només comptaríem amb un 20% de pisos protegits efectivament.

L’únic resultat esperable de l’edificació de Can Sellarès seria l’arribada de gent de Barcelona amb una capacitat adquisitiva més gran, cosa que a mig termini significaria l’augment dels preus del barri i l’expulsió de la gent que hi viu actualment. És a dir, es produiria allò que coneixem amb el nom de gentrificació, un efecte inadmissible per a una política que es vulgui dir d’esquerres.

Una altra conclusió interessant del regidor Richard Calle és que la reforma suposarà un augment d’espais verds i equipaments com per art de màgia. Potser seria cert si ho comparéssim amb els espais útils actuals, que s’han deixat de mantenir i per això estan fora de servei (com l’espai de la piscina), però de cap manera seria cert comparat amb la superfície resultant en una rehabilitació dedicada íntegrament a espais verds, de lleure i culturals. Es de calaix: si edifiques, elimines espais, son faves comptades.

Edificar dins el recinte de Can Sellarès comportaria molts perjudicis als viladecanencs. Començant per la pèrdua d’un espai obert de gran valor social a la ciutat, que ha marcat la història del poble i la vida de les persones en les activitats de lleure, esportives i culturals que s’hi han realitzat. A més, en una situació post-pandèmia necessitarem d’espais oberts on la gent pugui esbargir-se i respirar, fer esport individual, o socialitzar-se mantenint una distància de seguretat adequada. Cada metre quadrat compta per a la qualitat de vida de la gent dels barris propers. Més encara, quan el projecte contempla edificis de nou plantes que tapen la llum i amaguen la Masia i l’espai en general, només fa que eliminar la màgia i la poesia que aquest espai ofereix al poble.

En l’únic en el què podem estar d’acord amb l’equip de govern és que es necessita augmentar el parc d’habitatge del poble, i en particular el d’habitatge protegit. Per solucionar això, Podem Viladecans hem aconseguit arrencar el compromís de realitzar el cens d’habitatge desocupat per part dels bancs i que cal forçar que es posi al mercat. I també hem de tenir en compte altres plans urbanístics del poble com el de l’espai de la Roca que suposarà uns 2.000 nous habitatges, deu cops més que els projectats a Can Sellàres.

En conclusió, la situació post-pandèmia ens ha alterat tots el paràmetres de les polítiques públiques, així que caldrà repensar-ho tot. La posició més raonable és la prudència i no perdre els espais verds i de lleure que ara faran falta més que mai per tenir una ciutat no només per viure, sinó per viure-hi bé. No oblidem que la Roca va vendre a l’Ajuntament creant aquest espai mancomunat a un preu preferent amb el compromís que s’utilitzés exclusivament per a usos de lleure i esportius, i així va quedar signat a les escriptures de compravenda. Fem honor als compromisos pactats (aquest davant de notari) per al bé del poble.

Enric Mieza

Renda garantida o treball garantit

La irrupció de la pandèmia planetària de la COVID-19 ha entrat com un intrús inesperat a les nostres vides i les està regirant de dalt a baix. Venim de la crisi-robatori del 2008 i estàvem intentant revertir les retallades del sistema públic quan ha aparegut el coronavirus que ho transformarà tot. Convé que anem pensant quins reptes nous se’ns plantejaran i quins dels vells volem abordar en el context de crisi. La intenció d’aquest article és clarificar alguns horitzons, i en particular articular-los entorn de la proposta de treball garantit en una jornada laboral de 6 hores.

Si el segle XIX va apropar la jornada laboral de 8 hores, evolutivament el segle XXI hauria de ser el segle de la jornada de 6. Les constitucions modernes que valen la pena plantegen l’aspiració a la salut completa: física, mental i espiritual de la societat, i també al ple desenvolupament de l’individu. Aquesta crisi sanitària ens obliga a que posem en valor els sistemes sanitaris públics, molt malmesos per les retallades i privatitzacions propiciades per les polítiques neoliberals i la doctrina europea de l’austericidi amb què es va enfocar la crisi econòmica iniciada el 2008. Un sistema sanitari públic dèbil (o inexistent com als EUA) dificulta la contenció de situacions d’emergència i, a més, provoca que el col·lectiu més perjudicat acabi sent el dels més desafavorits. No pensem que la dreta reconeixerà aquest valor tan evident, contraatacarà inventant arguments i fake news que fragmenten l’opinió per intentar tornar-nos a fer creure que el millor és la gestió liberal dels recursos, tot amb l’objectiu de mantenir el poder en mans dels mateixos. Caldrà estar alerta perquè no ens tornin a enganyar, aquesta revalorització de la res publica no vindrà sola, sinó que caldrà lluitar-la, de nou.

Escoltem amb esperança les mesures socials per pal·liar el problema de la crisi post-pandèmia que s’han presentat pel govern de coalició, però també algunes inesperades com la que de l’exministre d’economia i actual vicepresident del Banc Central Europeu, Luís de Guindos. Em refereixo al llançament d’una renda garantida per a la qual hi ha moviments socials que porten molt de temps lluitant meritòriament. És de celebrar que aquestes institucions facin un avançament moral i material en aquest sentit, però cal anar més enllà.

Aquesta solució de la renda garantida s’hauria de complementar amb una altra de la qual no se’n parla i que resultaria més saludable: el treball garantit. El treball no és només un mitjà per guanyar-se la vida, és també part de l’activitat social i necessària per a mantenir la salut mental i social de l’individu i per a la seva autorealització. A les persones ens és vital ser creatives, sentir-nos útils, i reconèixer-nos útils entre nosaltres, i un sistema que té un alt percentatge d’atur és un sistema malalt, i que té com a principal conseqüència la precarització dels llocs de treball. L’atur actual es deu a una disfunció del sistema productiu en relació a la tecnologia, la globalització i a la gestió del «mercat de treball».

Se sol concebre l’aparició de nova tecnologia com un problema per als llocs de treball. Un robot es percep com una amenaça per als treballadors, quan no hauria de ser així. La tecnologia el que ens ha de permetre és una millor relació amb el treball, menys penosa, reduint treballs repetitius, perillosos i perjudicials per a la salut. Quan s’introdueix un nou robot, el resultat no hauria de ser un sistema amb més atur, sinó un sistema en el què cal treballar menys hores.

Portem més d’un segle des de les lluites pel sistema laboral de 8 hores durant el qual s’han fet els avanços tecnològics més poderosos de la història. El segle XXI ha de ser el moment per passar al sistema laboral de 6 hores, repartint així la feina, reduint l’atur i propiciant un increment de la salut de les persones.

Una de les fal·làcies del neoliberalisme actual ha estat fer-nos creure aquest paradigma de l’emprenedor com a model del ciutadà modèlic actual, quan en realitat el què aconseguia era culpabilitzar-nos de la manca de treball: «Si no tens feina, és perquè no ets emprenedor». El problema és d’un sistema que permet l’atur i la precarització en lloc de la reducció de la jornada laboral, que hauria de ser consubstancial a la millora tecnològica.

Se solen comentar dificultats en la implementació de la jornada laboral de 6 hores. En particular, com reduir la jornada laboral sense reduir sous. Habitualment, l’altíssima i absurda competitivitat i consumisme a què ens sotmet el neoliberalisme, fan molt difícil una transició d’aquesta envergadura des de les capacitats d’un sol estat. Qui ho intentés es veuria en desavantatge competitiu davant la resta. Però justament una crisi planetària com l’actual pot facilitar que ens repensem en termes de col·laboració i solidaritat, o de fraternitat dit en termes republicans. Fraternitat entre pobles i per als pobles, i no per al capital.

Enric Mieza

Podem Viladecans “reloaded”

Molts són els reptes que se’ns plantegen a les esquerres arreu, i en particular a Viladecans. Podemos al municipi acabem de viure unes primàries a la secretaria general i encarem els propers temps amb energies renovades. Porto tres any i escaig vivint al poble i la tasca que se m’ha confiat com a secretari general m’honora. Haig de dir que no ha estat un repte (ni mèrit) personal, sinó que he estat animat i recolzat en tot moment per les companyes del Cercle per renovar una executiva que ha patit dificultats per estabilitzar-se a Viladecans (i a molts altres llocs, sense que soni a excusa, és la realitat), però que estem segures que venim a aportar solucions i bon tarannà.

Personalment m’agrada explicar de mi mateix que actualment sóc professor de FP d’informàtica a Cornellà, dedicació que estimo amb passió tant en la part tècnica com a enginyer i com a docent, i que em permet impulsar el programari lliure, un paradigma alternatiu no només per al software sinó  per al coneixement en general. En el camp ideològic sempre m’ha interessat la política, però no he militat mai enlloc fins que aparegué Podemos allà el 2014 i aquesta colla d’intel·lectuals de la universitat i del carrer i alhora activistes del 15M com Pablo Iglesias, Teresa Rodríguez i Íñigo Errejón ens van fer saltar de la cadira a moltes. El primer repte fou les municipals del 2015 on vaig participar al meu poble natal, Manresa. El partit va prendre l’opció de la prudència, no presentant-se oficialment en cap municipi, tot i que va permetre que els militants ens organitzéssim en candidatures municipals sense el nom de Podemos. Aquesta opció va ser controvertida i en ella rau alguns dels problemes arrossegats. Som una formació molt jove, quasi cinc anys, i que ha tingut un èxit fulgurant mercès el prestigi d’aquests primers lluitadors i arquitectes d’un engranatge tan complicat com és un partit polític. Es va optar per no arriscar aquest incipient prestigi sense haver tingut temps de formar adequadament les bases per poder dur a terme el que anomenem la nova política. Durant aquests anys el partit s’ha estabilitzat, no sense dificultats, i hem après a aportar aquests principis en els que creiem fermament: transparència i empoderament. Participació per sobre de la representació, assemblearisme, sou dels càrrecs públics en funció del SMI, feminisme, no acumulació de càrrecs, la no-professionalització de la política i uns mecanismes que ens permetin ser aquesta eina d’empoderament del poble i que eviti la desconnexió de la classe política transformant-la en casta.

Vull en aquesta primera publicació donar les gràcies a tota la gent que ha treballat i ha aportat a Podem Viladecans (no diré cap nom perquè me’n deixaria molts) ja sigui com a càrrecs orgànics, a les regidores de les diverses candidatures municipals, als assistents a les assemblees, els que han penjat cartells i lluitant en aquella parcel·la del seu món on hi ha posat tot el cor, i que potser no sempre s’ha sentit escoltada o recolzada. Fer una eina com Podemos no era tan fàcil com ens va semblar quan vèiem a Pablo Iglesias combatre Inda o Marhuenda a La Sexta, però ens va encendre la guspira, i estic molt agraït de poder continuar la tasca que tanta gent ha iniciat des de zero a Viladecans. Espero contribuir amb el meu granet de sorra a fer realitat les polítiques del canvi al nostre Ajuntament.

Anirem desgranant els reptes durant els pocs mesos que ens queden fins el gran repte que suposen les eleccions municipals del 2019, però com a avançada podem dir que l’ascens del preu de la vivenda, en particular la de lloguer, segueix sent al centre, juntament a d’altres polítiques esperançadores que s’han dut a terme als Ajuntaments del Canvi com la implantació de BE, la nova elèctrica municipal de Barcelona que ens podria abastir d’energia a preus raonables i que aparti d’una vegada els oligopolis i les portes giratòries.

Enric Mieza