 |
| Àngel de la guarda (1665-1666), de Bartolomé Esteban Murillo. |
Ell vivia creient que malgastava el seu temps tancat en si mateix. Fins que un dia algú va posar davant seu els primers esglaons per canviar. Mai no ho havia intentat. No el preocupava, per exemple, la sensació que el seu aspecte desastrat pogués provocar als altres, ja que els altres no li importaven. Un dia, una persona que es va atrevir a dir-li la veritat va començar a obrir-li els ulls i li va aconsellar que sortís de la seva closca i mostrés tot allò de bo que tenia.
Des que es va posar a intentar-ho, la seva existència va fer un tomb. Es va obrir als altres, va compartir els seus somnis i les seves preocupacions, mai més va dir “no” quan volia dir “sí”, ni “sí” quan volia dir “no”. Va intentar aprendre allò que no sabia i tots apreciaven les seves iniciatives i les seves ganes d’aportar coses noves.
Va ser increïble. A mesura que pujava aquells esglaons del canvi, tots canviaven també al seu voltant i ell se sentia, dia a dia, més segur de si mateix. D’estar aïllat, va passar a formar part del món i el món, des de llavors, li respon.
De tant en tant, un àngel personificat ens diu el que necessitem i ens capgira la vida.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada