dijous, 15 de juliol del 2021

Associació de veïns Tres Torres 1976


A l’inici de la democràcia, a començaments de l’any 1975, es va crear a Viladecans l’Associació de Veïns Tres Torres. Va ser la primera Associació de Veïns de Viladecans però encara trigaria gairebé dos anys a ser legalitzada pel Governador Civil. Anteriorment només existia la Asociación de Cabezas de Familia del Poblado Roca.

En les fotografies, de l’any 1976, en un acte celebrat al Centre Parroquial ja es deixava veure l’interés de l’associació: lluitar per un poble millor. Entre d’altres hi són presents Juan Medina, Antonio Moreno i Rafa Osuna.

Jaume Muns

Còlit gris (Oenanthe oenanthe) Parc Agrari del Baix del Llobregat, 4 d’octubre de 2020

Migrador comú arreu del territori. Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Els mascles tenen el dors gris blavós, en què destaquen les ales negres, les parts inferiors són de color ocre i té un antifaç negre. En plomatge no nupcial adquireixen uns colors més terrosos. Les femelles tenen les parts superiors més ocràcies i no disposen d'antifaç.

De costums terrestres, li agrada caminar i saltar sobre el sòl. També posar-se en pedres, roques i altres promontoris del terreny a la recerca d'aliment. S'alimenta d'insectes, aranyes, cargolins i altres petits invertebrats, que complementa amb petits fruits i llavors. Les principals amenaces que pateix l'espècie estan relacionades amb l'alteració dels seus hàbitats de cria. 

Eio Ramon

Rememorant “Els límits del creixement”


L’any que ve farà 50 anys de «The limits to Growth» (1972), l’informe que alertava per primer cop amb rigor científic del risc de col·lapse planetari, si continuàvem amb el model de creixement de les economies industrials. Va ser encarregat pel Club de Roma als professors Dennis i Donella Meadows i Jorgen Randers del MIT. El Club de Roma és el que ara en diríem un think tank, una organització civil d’empresaris i acadèmics que volia influir en el context polític internacional, poc sospitosa d’ecologista antisistema. Però aquell informe va incomodar, i de quina manera, a l’establishment que podia sentir qüestionada la sacrosanta teoria del creixement i l’acumulació de capital, alma mater del progrés, enunciada quasi dos-cents anys abans per Adam Smith en las seva «Riquesa de les Nacions». Hi ha “veritats incòmodes” va reconèixer l’exvicepresident dels EUA Al Gore en un emotiu reportatge del compromís personal en la conscienciació sobre l’escalfament global. 

L’informe del Club de Roma va desencadenar el negacionisme, la no acceptació del col·lapse com una característica de l’univers intrínseca al creixement exponencial, que escapa a l’arrogància humana que nodria aquell món d’economistes liberals. El desmentit als postulats clàssics d’Adam Smith, de la mà d’economistes amb una sòlida formació matemàtica, venia de les lleis de la termodinàmica, les quals fixen els límits veritables que fan que el creixement indefinit no sigui més que una il·lusió o un engany que ensenyen les escoles de negocis per quadrar les seves equacions. 

El matemàtic i economista Nicholas Georgescu-Roegen acabava llavors de publicar «La llei de l’entropia i el procés econòmic» (1971), obra que es pot considerar fundacional de la bioeconomia o de l’economia ecològica, que ha tingut i té notables representants a casa nostra com els professors José Manuel Naredo o Joan Martínez Alier, entre altres, que han contribuït a popularitzar conceptes com sostenibilitat o decreixement econòmic, que estan en la base de les polítiques actuals de la transició ecològica. 

L’última frontera no és l’espai interestel·lar de Star Trek sinó el planeta que ens atrapa i confina. És l’única frontera a considerar que té algun sentit: el límit infranquejable l’imposa la llei de la gravetat que atrapa per la indisponibilitat d’energia per a l’exportació material. El món semblant més proper és inabastable, existeixi o no. La nostra materialitat adaptada en forma i funció a la física d’aquest planeta, i no de cap altre, ens empresona per sempre. Si alguna civilització és capaç algun dia d’escapar per transportar-se espai enllà serà amb tota probabilitat en forma d’ADN o de virus. 

Dins la frontera del planeta blau ens governa una pseudoeconomia que ignora expressament les lleis físiques, les que importen en darrer terme. Si una cosa ens va ensenyar l’informe del Club de Roma és que l’important de les fronteres és aprendre a viure dins dels seus límits. Els economistes liberals són com els guionistes de ciència ficció: novel·len el que no saben i fantasien un món a la mida de la seva imaginació. Els “límits del creixement” va ser un bon guió per a un cinema hiperrealista, que es portava a l’època, però l’espectador va preferir Hollywood.

El també anomenat «informe Meadows» –pel matrimoni científic de Massachusetts– va utilitzar un algoritme (sistema d’equacions) anomenat World3 pel modelatge de les principals variables mundials com la població, la producció industrial i d’aliments, l’estoc de recursos i la contaminació. Demostrava a través de simulació en diversos escenaris que en un planeta finit els creixements exponencials no són sostenibles, i condueixen al col·lapse. Avançava el que hem anat constatant al llarg d’aquests darrers 50 anys: que l’explotació de recursos no renovables com els combustibles fòssils té un límit, que la terra cultivable i fèrtil també és finita, i la capacitat metabòlica dels ecosistemes naturals per absorbir contaminants és insuficient quan l’acció antropogènica supera els llindars de la capacitat de càrrega d’aquests, deixant el que ara anomenem una petjada ecològica. 

Per més que World3 predeia el declivi dels recursos no renovables, el canvi climàtic i els seus efectes sobre la biodiversitat, sobre les poblacions humanes i les seves economies, aquests van ser ignorats. Quan el 1992 es publica una segona revisió pels mateixos autors, Dennis i Donella Meadows i Jorgen Randers titulada «Más allá de los límites del crecimiento» (Beyond the límits), aquest constata i reafirma que la inacció humana per aturar les dinàmiques de creixement exponencial havien portat a una situació de sobrepassament. 

El nou informe insistia en tres grans conclusions: 1) Si no canvien les tendències de creixement actuals el món assolirà els límits de creixement durant el segle XXI i el resultat més probable serà una declinació sobtada i incontrolable de la població i la capacitat industrial. 2) És possible alterar les tendències de creixement per establir un equilibri sostenible on tothom pugui desenvolupar-se amb igualtat d’oportunitats. I 3) Com més aviat iniciem els esforços per canviar la tendència més oportunitats hi haurà de reeixir. 

Els anys 90 van ser especialment prolífics en estudis de tota mena per avaluar l’estat dels ecosistemes naturals i les dinàmiques i impactes o externalitats del món industrial, de l’urbanització, de l’explotació dels recursos energètics, dels aqüífers i minerals, la sobreexplotació de les pesqueries, entre altres. N’és un bon testimoni els informes del Worldwatch Institute sobre el progrés cap a una societat sostenible, sota la direcció del professor Lester R. Brown, publicats en català pel Centre Unesco de Catalunya en l’anuari «L’Estat del Món» que mostraven com avançava l’impacte i la degradació ambiental arreu del planeta. Els límits del creixement van ser represos en diverses ocasions més: «Los límites del crecimiento: 30 años después», i encara el 2011, el professor de química italià Ugo Bardi publica «Los límites del crecimiento retomados». El més sorprenent és que pràcticament totes les revisions de World3 fetes a posteriori amb major capacitat de càlcul van confirmant, una rere altre, les prospectives originals. L’escenari Standard run, és a dir, no fer res per canviar a llarg termini, porta el professor Bardi, expert en dinàmica de sistemes i membre del Club de Roma, a creure que les tendències al col·lapse de World3 començarien a notar-se el 2030 amb una caiguda de població a raó de 500 milions cada 10 anys.

És evident, a ulls d’ara mateix, que el món està desplegant estratègies per frenar ja l’inevitable. Que l’informe del Club de Roma, que aviat complirà 50 anys, va obrir o va apuntar una solució: la transició cap a una societat sostenible. Justament el que ara ens ocupa encara que segons la prospectiva de “Els límits del creixement” ja estem fent tard.

Salvador Clarós

Dijous

Representació de Júpiter extreta
del web https://www.greekartworks.com/

El dia dels déus, de Paul Gauguin

No per repetits, els seus gestos amorosos i els meus semblen menys banyats amb sucre. Són gestos prohibits per als altres, perquè són nostres; són antics, des que el món és món. Són els millors, i quan tornem cadascú a casa nostra, sense més temps ja per compartir-los, els conjurem en molts moments en què la rutina ens aixafa i no hi trobem la sortida.

Ella és per a mi l’aventura frondosa entre boscos verds, el somni rodó que només podem repetir els dijous, el desig dolorosament postergat de dilluns a dimecres i de divendres a diumenge. Per a molta gent el dijous és un dia que molesta, després d’haver superat el dimecres i esperar el gruat divendres.

Per a nosaltres dos, els records que ens deixa, que ens regala cada dijous és la força que relativitza el temps i fa que la resta de dies esdevinguin de tràmit, de trànsit. Per a mi, per a ella, el quart dia de la setmana segons el calendari gregorià fa gust de paradís. Per alguna cosa deu ser que els romans l’anomenaven dies Iovis —“dia de Júpiter”—, en honor del rei de l’Olimp, el déu de déus, el pare de la llum…

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

La Sagrada Família de Viladecans

Aquesta foto en blanc i negre té trenta-cinc anys. Des de llavors hi ha nous paisatges aixecats sobre l’extermini d’altres. Aquestes ovelles pertanyen al passat, com els cassets o el VHS. No és que les ovelles s’hagin extingit, o que estiguin en perill d’extinció. El que s’ha extingit és la vegetació, els matolls, que semblen un apetitós menjar per al ramat. Ens porta a la memòria un vell refrany castellà sobre la fam i les ganes de menjar, de quan es feia el senyal de la creu i es donaven petons al pa quan queia a terra. A buena hambre no hay pan duro. 

Amb prou feines hi ha una ovella despistada, ni tan sols una que remugui tiquis miquis. Fins i tot baixa el cap per menjar herba l’ovella negra del capdavant. Totes dinen disciplinadament, excepte, pel que sembla, una ovella negra contestatària, camuflada en la melé amb el cap aixecat. Es donen un banquet a la terra àrida, com se’l donaven els búfals a la praderia.

La terra àrida, de gran serà Avinguda Josep Tarradellas. Asfaltada, sense matolls i sense ovelles.

Era l’any 1986. Veiem construccions noves de trinca, paral·lelepípedes de color blanc com la bata d’un metge amb fonendoscopi; la part vella fa la mateixa cara de sempre, cara d’hospital. Les xemeneies a la teulada semblen alfils d’escacs en espera que els hi deixin jugar alguna partida. Rere la tanca es veuen els plomalls dels arbres i el diminut oasi d’una palmera. En resum, l’hospital estava aturat i en obres. La història de l’hospital és com aquelles històries de nens orfes de radionovel·la que ningú no vol, però que a la fi acaben aprovant l’oposició i casant-se amb la noia. La Companyia Roca va donar a llum un hospital el 1953 i el va tancar vint i cinc anys més tard. Va intentar deixar-lo com un nen abandonat, com un fill no desitjat, al portal de l’Institut Nacional de Previsió, del Seguro Obligatorio de Enfermedad ( “SOE”) -al qual tots li deien despectivament el “seguru” -, pel preu d’una pesseta. El pressupost anual de l’hospital era d’unes ridícules 8.000 pessetes, la resta era a base de donacions i el que es cobrava als usuaris dels seus serveis, maternitat inclosa. El “seguru” no el va voler ni regalat, li semblava un regal enverinat. Va argumentar que legalment no podia heretar de la fundació privada, titular de l’hospital tancat.

L’hospital tancat, que quan era obert es veia amb desconfiança per la gent del carrer -com un hospital privat, com una maternitat privada, i com un hospital de fàbrica marcat per la silicosi, la malaltia de les mines i de la pols de la porcellana sanitària-, es va transformar en la reivindicació d’un hospital públic. L’hospital el va aconseguir la gent sortint al carrer. L’any setanta-vuit, l’any vuitanta-quatre, l’any dos mil tretze. Trenta-cinc anys després de la foto seguim en obres. És la Sagrada Família particular de Viladecans. Guanyada amb la suor del front de la gent del poble.

Text: José Luís Atienza

Fotografia: Jaume Muns

Un perdó quàntic

 

Darrerament he estat visionant videos que parlen de física quàntica. Això deu ser per causa dels rampells existencials cíclics que caracteritzen la meva vida.

Els he tingut sempre, des de ben petit, quan creia que podria ser capaç d’inventar una càmera de cinema per gravar el passat i passar després la pel·lícula.

D’una de les hipòtesis més agosarades en el camp quàntic, ja n´he parlat alguna vegada, tot i que ho he fet d’una manera irònica i escèptica, com també ho faré ara. Es tracta de l’existència o no dels universos paral·lels, una teoria suggerida per alguns científics d´avantguarda.

Universos paral·lels al nostre on poden existir diferentes versions de la nostra vida, nosaltres mateixos en unes altres condicions ambientals. Tot un camp immens de possibilitats. D´aquesta manera seria molt possible que existís en un univers molt paral·lel a aquest nostre un Antoni Garcia masclista i xenòfob.

Demano perdó per les actituds d’aquest alter ego meu perdut entre un laberint d’universos possibles. Aquest senyor no em representa ni em representarà mai. Blasmo la seva actitud! És lamentable, tant com els masclistes i xenòfobs actuals, potser més encara perquè es tracta de mi mateix i em fa més mal.

D’altra banda també fora possible un Antoni Garcia d´idees molt semblants a les d´ara, un Antoni Garcia cantautor i poeta com ara però amb força èxit. No pas com ara. Seria aquest exitós artista català cregudet, vanitós i insuportable? Un d’aquells paios a qui no pots ni estossegar? En demano perdó també des d’aquí!

Certes actituds d’aquest altre jo tampoc no em representen. Tot i que és molt millor ser tibadot que no pas masclista!

En realitat ara mateix, des de l’anodina neutralitat actual que m´embarga, tinc la capacitat de desautoritzar a tot aquell Antoni Garcia Iranzo que no comparteixi els valors que duc ara o que intento incorporar. Els valors de la lluita per la llibertat, la igualtat entre éssers, la no-discriminació per cap causa, racial, sexual, cultural, lingüística, de gènere, etc. Tota aquesta colla d’impresentables que gosen dir-se com jo i que viuen d´amagatotis en altres universos, que no donen la cara, tampoc no em representen ni em representaran mai. Demano també perdó per la seva existència, si és que en tenen!

Antoni Garcia Iranzo

antonigarcia69@yahoo.com

Llei Trans: Nous drets?

La Llei Trans aprovada pel Consell de Ministres el passat 29 de juny, en línia amb les múltiples reglamentacions en el mateix sentit que ja han aprovat la majoria de comunitats autònomes, té com un dels punts estel·lars que qualsevol persona, per la seva simple voluntat, pot fer constar en el registre civil un sexe diferent del seu sexe biològic, sense cap més requisit. De manera que si un home “se sent” dona podrà constar com a dona, i si una dona “se sent” home podrà constar com a home, encara que no vulgui iniciar cap procés de transformació total o parcial del seu sexe biològic.

D’entrada, això sembla un avanç en les llibertats personals, un nou dret: el dret a constar com allò que un vol ser. Per això hi ha un bon nombre de persones que s’han alegrat d’aquest pas legal. I n’hi ha d’altres que, tot i dubtar que una possibilitat tan poc objectivable pugui tenir valor de llei, també la defensen amb l’argument que tot el que sigui ampliar drets és bo.

Però potser la cosa no és tan clara. El sexe biològic és una dada objectiva i és aquesta dada objectiva la que s’anota al registre civil. Amb la nova llei, en canvi, ja no existirà aquesta dada objectiva, i per tant, l’anotació del sexe al registre ja no servirà de gran cosa. Suposo que els teòrics d’aquesta mena de legislació, o sigui el moviment queer i el moviment transgenerista, el que desitgen és això: que desaparegui el sexe biològic com a dada bàsica en el reconeixement de les persones, perquè, pensen, això liquidarà definitivament el patriarcat i les opressions que el patriarcat comporta. No sé pas. Però de moment, amb aquesta llei poden passar coses com aquestes:

En un vestidor femení d’una piscina s’hi podrà veure entrar un dia una persona amb tots els atributs masculins, perquè aquella persona, que era un home, s’haurà registrat com a dona. Això, sens dubte, intranquil·litzarà moltes dones. ¿Segur que cal promoure aquesta situació? I al revés igual.

A les presons de dones hi haurà persones de sexe biològic masculí que s’han declarat dones, i a les d’homes hi haurà persones de sexe biològic femení que s’han declarat homes. ¿És raonable introduir un element distorsionador com aquest, i que pot acabar fàcilment en violència?

Homes amb tots els seus atributs masculins però que es declarin dones, podran competir esportivament com a dones, i convertiran l’esport femení de competició en una falsedat.

El llenguatge s’haurà de capgirar, i canviarà el sentit habitual d’“home” i “dona”. Les dones amb sexe biològic femení s’hauran d’anomenar, com ja s’està començant a fer, “persones que menstruen”, o “persones gestants”, o “persones amb vagina”, per distingir-les de les dones amb sexe biològic masculí. I els homes amb sexe biològic masculí potser s’hauran d’anomenar “persones productores d’espermatozous”. Uns disbarats lingüístics així, ¿voleu dir que no són indici de que tot plegat és un disbarat social?

I finalment, el més greu. La lluita feminista consisteix, bàsicament, en la defensa dels drets de les persones amb sexe biològic femení i que per això són discriminades. Però amb la nova llei, ja no serà possible tenir un cens d’aquestes persones, perquè al registre, sota l’epígraf de dones, hi haurà tant femelles que consten com a dones, com mascles que també consten com a dones. Per tant, serà impossible poder tenir estadístiques que permetin actuar contra la desigualtat. 

La Llei Trans pot semblar una ampliació de drets, però no ho és, perquè de fet retalla drets d’altres persones. Començant, i no és poca cosa, per un mínim dret a viure tranquils, i a evolucionar en el pensament i en la pràctica social de manera paulatina, al ritme que la mateixa societat marqui. Les presses i un cert esperit manipulador i impositiu que hi ha darrere aquesta llei no presagia res de bo. A mi em sembla que es tracta d’allò que en català en diem voler fer entrar els claus per la cabota.

I és que, amb tot el respecte als desigs i sentiments de tota persona, crec que cal dir que no tot sentiment o desig ha de ser necessàriament convertit en un dret legal.

Josep Lligadas Vendrell

Bancs, banquers, bancaris... i una mica d’autoajuda

A mig matí et truquen i a la pantalla del mòbil et surt allò inquietant de “número desconegut”... Algú que vol vendre, penses. Agafes la trucada i el dubte dura poc:

– Bon dia li truco del Banc... el seu banc. Soc M. la seva gestora personal

Caram, el “meu” banc!..., penso.

– Ah!... tinc una gestora personal? -li dic amb un deix d’ironia.

– Bé, sí... de fet ja fa temps que ho soc... la trucada es per posar-me a la seva disposició, per si té alguna decisió financera a prendre, algun dubte... en fi, per ajudar-lo en el que calgui... De fet hem vist que té un saldo interessant al compte i el trucava per si podíem estudiar-ne alguna aplicació.

– Ja!... -educadament segueixo el fil tot intentant no donar gaire peu a que m’ofereixi gaires “aplicacions”. No, miri... és que aquests diners ja estan gastats. He de fer obres a casa i estic esperant que la setmana que ve m’arribi el pressupost. No en quedaran gaires de diners, o sigui que...

– Ah, perfecte!... així li puc oferir un préstec per les obres.

– No, no cal. No necessito el préstec. Ja veu que els diners els tinc.

– Bé, en tot cas la setmana que ve el tornaré a trucar, que ja tindrà el pressupost.

– Ja li dic que no cal..., bé, com vulgui...

És evident que de moment no m´he tret de sobre la meva “gestora personal”. I efectivament la trucada es repeteix un parell de cops: jo, pilotes fora... –que no tinc el pressupost, que no sé si ho deixaré per més endavant...– però la “meva gestora” com la paret d’un frontó... I a la quarta trucada ja treu l’artilleria pesada,

– Bon dia, Albert –ep!... ja em tuteja!... Que he pensat que en aquests moments d’incertesa amb això de la Covid i tal, no és bo descapitalitzar-se i crec que hauríem de formalitzar el préstec. Ja està preconcedit i només has de fer l’acceptació entrant a la web i els diners quedaran abonats avui mateix!

Ben bé com si m’hagués tocat la loteria, tu!... I jo que penso que per descapitalitzar-te, prèviament has de tenir un capital, i que no haver patit per arribar a final de mes i tenir un raconet no et converteix en un capitalista... o és el que em sembla, vaja!... Però ella és més ràpida que els meus pensaments i definitivament posa a prova les poques neurones que em queden al servei de les finances personals.

– Ho hauríem de fer entre avui i demà. Només és un clic i així et podràs aprofitar de la promoció especial: no hi hauria cap comissió d’obertura i el tipus d’interès només serà del 6.5% perquè som a la setmana del “Black Friday”!...

El “Black Friday”?!... Ho ha dit?...No pot ser!... se’m fan crispetes al cervell!... 

– Mira, parlem clar: el “meu” banc està molt preocupat per una suposada incertesa econòmica que no tinc, i em vol concedir un préstec amb els meus diners que hi tinc dipositats, i per deixar-me aquests diners meus que no vull que em deixi, només vol cobrar-me un interès del 6.5% ...i sort en tenim del “Black Friday” dels collons!... Doncs creu-me, no estic boig, i et demano que m’esborris de la llista de clients que cal trucar cada setmana i així hi haurà més diners per a qui els necessiti.

S’acabà la trucada, es clar. Massa contundent?, no ho sé, potser sí... de fet ja li havia donat prou pistes de que picava en ferro fred... i tanmateix no creia que em calgués tornar-hi a parlar, o sigui que...

Error!... Al cap d’uns dies, una conversa amb una persona propera em mostrava l’altra cara de la moneda:

– Vinc del banc, que em diuen que signi aquest contracte pel compte... que ja passo dels trenta anys i que m’han variat les condicions... Hi he anat perquè m’havien fet un càrrec de 138 euros de manteniment del compte i no sé què més... 

– Eh?...

– ... que em cancel·len la tarja de dèbit i haig de passar-me a una de crèdit pagant no sé quant per l’emissió de la tarja... i que per estalviar-me les comissions hauria de fer un dipòsit fix de 2.500 euros i domiciliar una nòmina de més de 800 euros... i quan els he dit que no tinc una nòmina fixa, que soc actriu i tinc ingressos irregulars m’ha mirat i m’ha dit “... però tu de què vius?...” , i per dignitat he engrapat el paperot, m’he aixecat i no he dit ni adéu!...

Regirada de budells considerable. El “meu banc”, el #bancmesgrandelpaís i, casualment, la “meva gestora” ... No sé si la reacció va ser equilibrada, potser de bou embolat que envesteix tot “pensant” per què s’aprofiten de mi, de nosaltres?... ho hem d’aguantar tot d’aquesta gentussa?... En tot cas una reacció necessària encara que, segurament, només útil en el terreny de l’autoajuda:

– Bon dia M., soc l’Albert. Sí... hem parlat diverses vegades d’un préstec... Et truco per dues coses ben diferents: la primera es desitjar-te en l’àmbit personal bones festes i un bon any, que aquest ha sigut complicat... La segona, en el terreny professional, i ja que ets el contacte designat i no tinc manera d’arribar al que mana de debò, es per dir-te que lamento ser client del #bancmesgrandelpais... que és una merda de banc i que sou uns escanyapobres fastigosos...

A la “meva gestora personal” no li va agradar, es clar... Vaig contextualitzar l’exabrupte tot explicant-li a ella (sic) la política comercial del #bancmesgrandelpais..., la llei del mal i el bon client –o sigui el que va just i el que no n’hi falten. Va arribar a dir allò de “en podem tornar a parlar...”, i jo, que no, que no, que ja està tot parlat!...

– Jo només faig la meva feina...

I no sé si, cruel o injust, li vaig etzibar:

– Sí, i la fas molt ben feta. Entre els meus desitjos per l’any que ve, hi afegeixes que no hagis de dependre o, com a mínim, vulguis deslliurar-te d’una feina com aquesta.

I és que quan als bancs no hi hagi personal, només robots, potser serà més fàcil relacionar-s’hi. O no. No ho sé...

Albert Farriol

(Publicat en el número 124 de la revista L’Agulla)

CSO Els Timbres: 23 anys d’okupació a Viladecans

«Ningú pensava que aguantaríem aquesta okupació més enllà del cap de setmana». Assenteix en Robert amb el cap mentre mira el sostre perdut en els seus pensaments amb una cervesa artesana a punt de relliscar-li de la mà. Si poguéssim endinsar-nos al seu còrtex cerebral, segurament veuríem passar anys de xerrades, vídeos, tallers, infinites jornades de rehabilitació, assemblees esgotadores, protestes i manifestacions, sang a l’asfalt i irracionals detencions d’amics, algunes sota la visceral llei antiterrorista... També festa, aprenentatge, amors i desamors i amistats d’aquelles que són per sempre.

Una sorollosa carretera davant d’una façana amb un controvertit mural, una casa decadent que fa mitja vida que hi és i que allà continua: resistint a la voràgine del temps. «Li vam posar Els Timbres perquè era una antiga farmàcia amb timbres a totes les habitacions, no vam ser gaire originals». Explica en Robert a l’Érika, una estudiant d’antropologia interessada en la història viladecanenca. El semàfor està vermell: la irrupció d’un autobús aturat davant de la porta deixa entreveure un conjunt de passatgers anònims buscant la constatació de que portes endins hi ha un aquelarre de gent drogada tirada per terra. El morbo esdevé en decepció: Susana Griso menteix.

En Robert, només entrar al Centre Social Okupat, s’havia trobat un suro a la paret esquerra amb un centenar de fotografies que resumeixen un espai ple de vida i unes vides que s’han emplenat a l’espai. Si la casa fos un ésser conscient serien les imatges que veuria passar abans de morir. Hi ha una foto de la Núria i l’Arnau fent una paella per a 50 persones i una altra d’un grup de gent tallant la carretera amb pancartes. A sota, una immortalització del moment en què dues persones enfilades a una bastida dibuixaven el característic gat de la façana.

«I, com us va?» Ara és el Robert qui fa les preguntes. Fa pocs anys va marxar a viure al pre-Pirineu i va perdre el contacte amb la gent que, organitzada horitzontalment, ha anat canviant la configuració de l’assemblea. De fet, és la primera vegada que parla amb l’Érika, que l’observa amb un somriure mentre rumia per on començar a respondre.

«Ens va bé, Robert, ara ens va bé. Fa uns anys vam experimentar una bonica metamorfosi, veus la papallona que hi ha al sostre de la kafeta? És el nostre ressorgiment. Els Timbres s’apagaven i vam obrir les portes a nous col·lectius per fer créixer la nostra petita família.

Els dimecres es reuneix l’Ateneu Llibertari de Viladecans. Són un col·lectiu que fan concerts, xerrades, presentacions de llibres i “cineMALs”. També tenen dos projectes molt interessants: la Biblioteca Jerónimo Casasola i la Libera Butiko. La Biblioteca està oberta els dijous de 16:30h a 19h i els divendres de 17h a 20:30h. Si vols pots anar-hi a llegir o endur-te un llibre en préstec. La Liberta Butiko és una botiga de roba gratuïta, si tens roba que ja no fas servir la pots dur allà o bé endur-te alguna cosa que necessitis. Està oberta els dimarts de 9:30h a 12h i els dimecres de 17h a 19h, tot i que potser a l’estiu no hi seran tots els dies. També els pots seguir a les xarxes: Twitter, Instagram i Facebook.
Els dijous es reuneixen les Canícules, un col·lectiu feminista que també forma part d’Els Timbres. Actualment estan treballant en la creació d’una cartera de jocs i tallers feministes sobre heteropatriarcat, afectivitat, violència masclista i sexualitat femenina. També fan xerrades i projeccions de pel·lícules i les pots seguir a les xarxes: Twitter i Instagram.
A més, la Plataforma Salvem Oliveretes es reuneix al CSO i les Carquinyolis hi organitzen activitats. No són col·lectius del centre, però fan ús de l’espai.
El dilluns és el dia de l’assemblea de gestió, on ens trobem col·lectius i individualitats. Bé, ja saps com funcionen aquestes assemblees, Robert: es fan propostes que hauran de debatre els col·lectius i portar el seu posicionament a la propera assemblea. El CSO Els Timbres també tenim xarxes socials: Instagram, Twitter, Facebook i Canal de Telegram.»
En Robert mira amb orgull la façana del número 27 de la carretera: «Gràcies, Érika, per mantenir viva aquesta casa.»
David Nieto i Laia Lligadas, del CSO Els Timbres

Encarni Ropero i Virgínia Uceda ens parlen de Vilawatt i la transició energètica

El recent increment de les tarifes de la llum, que només es pot pal·liar amb un canvi d’hàbits que moltes famílies perceben com a molt forçat o fins i tot inassequible, ha posat damunt la taula el consum d’electricitat. 

El fet que la transició energètica reclami no amuntegar el consum familiar, comercial i industrial en unes poques hores; el fet que el cost de la potència (és a dir, la part fixa de la nostra factura) hagi baixat o el plantejament de rebaixar l’IVA del 21 al 10 % no aconsegueixen consolar-nos gaire. Tots, totes, estem expectants davant la clavada que preveiem.

Parlem de tot plegat amb la Virgínia Uceda i l’Encarni Ropero. Les podeu trobar cada dia a l’oficina de Vilawatt, al costat del mercat municipal de la Constitució. Elles són la part visible d’aquest projecte innovador que va merèixer el 2016 un premi europeu (Urban Innovative Actions) acompanyat d’una important subvenció que va permetre posar-lo en marxa i adequar edificis públics i residencials per tal de reduir-ne el consum elèctric i de potenciar l’energia verda.

Han passat cinc anys. El projecte ja camina i ha entrat en una nova etapa. Moltes persones hem canviat de proveïdor de llum i ara tenim contracte nou a través de Vilawatt, però tot i això les seves possibilitats encara són grans desconegudes.

Encarni, Virgínia, què aporta Vilawatt a Viladecans?

De fet l’objectiu de Vilawatt és fer de Viladecans una ciutat implicada en la transició energètica. Perquè cada dia tots plegats som una mica més conscients que això del canvi climàtic és ja una realitat que ens està afectant molt i que, si no aconseguim aturar-lo, encara ens afectarà més.

Què vol dir en aquest cas la transició energètica?

D’entrada vol dir fer servir una energia absolutament neta, una energia que no fa emissions de CO2 i que per tant no contribueix al canvi climàtic. Amb el Vilawatt es va buscar una comercialitzadora d’energia (Aura energia) que només parteix de l’energia renovable. 

També es pretén promoure la instal·lació de plaques fotovoltaiques, per part de particulars, d’empreses i d’equipaments municipals. D’aquesta manera no només pots consumir l’energia que tu mateix produeixes, sinó que l’excedent es pot repartir entre els veïns propers. 

Si algun veí es vol instal·lar plaques pot trobar alguna mena de suport?

I tant. D’entrada, trobarà suport tècnic per fer la instal·lació. Un tècnic es desplaça al domicili per veure com es pot fer. Després hi ha informació sobre possibles subvencions i també ajuts per part de l’Ajuntament, que fa una bonificació del 50 % de l’IBI durant tres anys i del 95 % de la llicència d’obres. 

El 2019 es van concedir uns premis a l’eficiència energètica, tant per a comunitats de veïns com per a particulars. Es tracta d’incentivar aquest camí tant com es pugui. 

Contractar la llum amb Vilawatt surt més barat?

Al principi, sí... La nostra tarifa estava molt ben posicionada en el mercat lliure, fins a l’actual pujada, en què les tarifes de les comercialitzadores s’han igualat. Però hi ha diversos factors amb què Vilawatt aconsegueix abaratir la factura. Per exemple, el preu de la potència és el mínim que estableix el BOE. Altres companyies hi carreguen una mica més.

En primer lloc, però, perquè ajudem les persones a entendre la seva facturació. I ho fem a la nostra oficina, presencialment. La gent sap on trobar-nos.

Moltes famílies tenen contractada una potència excessiva en relació al seu consum. Vol dir que la part fixa de la seva factura és innecessàriament alta. Ajustar això ja sol abaratir el cost d’entrada. A aquest desconeixement per part dels consumidors s’hi suma la poca transparència de les grans comercialitzadores.

D’altra banda anem treballant per difondre criteris d’adequació de les llars. A través de tallers s’expliquen de forma senzilla formes de rebaixar el consum domèstic: des d’informar sobre el consum elevat de determinats electrodomèstics a informar dels avantatges de les bombetes de leds o del tancament eficaç de portes i finestres, de l’ús de veles i persianes, o de com aïllar l’interior de les cases. Això ha quedat una mica aturat amb la pandèmia. 

I això de la moneda local, què és i quina relació té amb Vilawatt?

Sàpigues que la moneda local també es diu Vilawatt i que un Vilawatt equival a un euro. Promoure el comerç local és una altra mesura de transició energètica. Quan comprem coses per internet o comprem articles que requereixen ser transportats milers de quilòmetres, contribuïm no només a l’emissió de CO2 sinó que també perjudiquem els botiguers del barri, que a més a més presten un servei d’assessorament insubstituïble que és un plus de qualitat.

Ara, una de les mesures Covid que ha potenciat l’Ajuntament per rescabalar i promoure els comerços locals és la compra dels bons Vilawatt. Cada persona, tingui o no contractada la llum a través del nostre projecte, pot comprar fins a 4 bons de 25 euros per gastar en les botigues adherides a Vilawatt. L’ajuntament dobla aquesta quantitat, de manera que tu pots gastar-te 100 euros en bons i aquests 100 euros es converteixen en 200. D’aquesta manera no només s’ajuda el comerç, sinó que s’ajuda el ciutadà. També determinats ajuts municipals es donen en moneda Vilawatt. 

Però com funciona això?

Es gestiona a través d’una APP que pots descarregar-te al teu telèfon i a través de la qual pots demanar els bons i pots fer els pagaments a les botigues.

Quins altres avantatges té Vilawatt?

En té un de potent: la participació en l’associació Vilawatt, que s’acaba de constituir en plena pandèmia. Totes les persones que tenen contractat el subministrament elèctric a través de Vilawatt automàticament passen a ser socis d’una entitat: l’associació Vilawatt. Fer créixer aquesta associació pot permetre negociar millor amb les comercialitzadores o tirar endavant nous projectes.


La proposta Vilawatt:

- Utilització d’energies 100% renovables
- Contractació adequada a les nostres necessitats del consum elèctric
- Assessorament i formació per reduir el consum
- Ajuts i assessorament per a la instal·lació de plaques fotovoltaiques
- Promoció del comerç de proximitat a través de la moneda local
- Participació democràtica en la seva gestió

Aquesta associació és la propietària de Vilawatt?

No ben bé. Vilawatt depèn d’un consorci público-privat, del qual l’associació forma part i l’Ajuntament és qui realment hi té més poder. Però òbviament enfortir l’associació a través de la participació és reforçar els interessos dels associats. 

I, per acabar, què ens podeu dir de l’increment de la tarifa de la llum?

De fet aquesta tarifa en hores diferents del dia ja existia, però no tothom l’havia adoptada, segurament perquè la diferència entre una tarifa plana i una tarifa segmentada no era tan acusada. Ara és una obligació per a tothom, per canviar els hàbits de consum. Si tothom consumeix simultàniament, la infrastructura que fa falta per mantenir el sistema es dispara, mentre que en altres moments és sobrera. Si s’equilibra el consum al llarg del dia i de la nit tot plegat esdevé més sostenible. 

De fet, malgrat l’ensurt inicial, potser la gent no ho notarà tant, si procura adaptar-se mínimament als nous horaris, encara que no sempre és fàcil o possible. Però hi ha mesures compensatòries: l’abaratiment del preu de la potència, com hem dit abans, i la rebaixa temporal de l’IVA. Qui ho notarà més, sens dubte, seran els comerços, els quals segur que no podran redistribuir el seu consum al llarg del dia, perquè les botigues estan obertes justament durant les hores punta. 

Però Vilawatt també deu tenir algunes pegues, oi?

Una, segur que és el fet de no poder fer, segons la llei, bons socials per a les persones més vulnerables econòmicament. Una altra és que el camí de les fotovoltaiques està envoltat de burocràcia, de poca o nul·la disposició per part de les grans companyies, i cal una certa determinació per tirar-ho endavant. Tampoc l’increment de les factures i la forma com s’ha fet no ajuden. 

Però malgrat tot, creiem que Vilawatt val molt la pena. El seu gran repte és arribar a constituir una comunitat que s’abasti a si mateixa amb eficiència.

Doncs res més. Que la mandra o el desconeixement no ens impedeixin de buscar els camins més eficaços per lluitar contra el canvi climàtic i, com aquell qui diu, per consumir menys energia.

Mercè Solé

Més vols, més CO2, més escalfament global

Que el canvi climàtic avança a gran velocitat a causa de l’acció humana ja no és només una profecia científica més o menys abstracta per a una majoria. Comença a ser una evidència que esdevé un malson per a gran part de la població mundial. Temperatures extremes, com està passant al nord del continent americà; inundacions, sequeres i incendis d’una intensitat i velocitat anòmales. Això no té causes naturals, sinó que clarament es deu a posar l’economia (una economia al servei d’una minoria) per damunt de la política i per descomptat de la sensatesa, i tendeix a incrementar-se de forma exponencial. Perilla el proveïment d’aigua potable per a molta gent, es redueixen les zones de cultiu, algunes zones costaneres es van inundant. El nostre Mediterrani és una d’aquestes zones sensibles, on els pronòstics apunten a una reducció de la pesca i de la biodiversitat. Els experts indiquen que només una frenada decidida i immediata pot evitar un escalfament amb conseqüències que arriben a amenaçar no pas la vida en general, sinó la vida humana. 

En aquest context i encara sota els efectes d’una pandèmia que ha estat un tastet dels efectes imprevisibles d’una forma de vida que assetja el món natural i afavoreix una contagiosa massificació, AENA proposa, amb presses, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, una ampliació que ha de permetre l’increment de vols i, és clar, de l’emissió de CO2. Per no esmentar, és clar, la destrucció de l’estany de la Ricarda (o del Remolar) i de la promoció del turisme com a monocultiu a Catalunya.

Sembla que ens hem oblidat d’una planificació industrial enraonada i respectuosa amb el medi ambient, que pugui diversificar la producció i garantir els serveis bàsics per fer-nos una mica més autònoms. Com oblidem massa sovint el món de la pagesia i la necessitat de promoure una alimentació ecològica i de proximitat.

El nostre territori és ric en recursos, naturals i humans. Treballar per a la reducció, i no pas l’increment, de l’emissió de CO2 no només és el nostre deure ètic sinó també la forma de garantir la nostra supervivència com a espècie i un repte per a la nostra solidaritat i creativitat.