divendres, 20 de juny del 2014

Pagesia de Viladecans 1972

Com cada any al mes de maig a Viladecans se celebra la fira agrícola de Sant Isidre.
La meva arribada a aquesta ciutat, encara poble als anys 70, es produí per aquelles dates i la meva incipient afició a la fotografia em va portar a retratar la vida quotidiana de la pagesia, degut també amb la meva relació professional amb aquesta feina.
Aprofitant la sortida de la revista per aquestes dates he pensat a publicar les primeres fotografies que vaig realitzar a la meva arribada a Viladecans.
Les fotografies reflecteixen com era la pagesia a Viladecans i als voltants: treballar la terra amb les pròpies mans i l’ajuda dels cavalls, amb molt pocs tractors i encara sense els hivernacles tan presents ara al nostre paisatge.
Jaume Muns






dimecres, 18 de juny del 2014

Joan Llinares Bastida, barber del barri de Sales (3)

La futura plaça de la Diversitat (fotografia Anton i Jaume Muns)
El dia que en Joan Llinares prengué la determinació de no donar suport al nou partit PCC i continuar a les files del seu PSUC, no va parar de fer la xim-xim. Era l’abril de 1982. En el “santiamén” d’obrir la barberia pel matí, tot el viure li desfilà pel cap: l’arribada de petit al barri, l’amargant gust de la fam, el fer-se barber, el casar-se amb la Neus, el naixement dels fills, la mort dels pares, el dia que públicament recolzà Fidel Castro, el dia de la detenció i pallisa d’en Zinoviev, la nit que l’assabentaren que era vigilat, el dia que el Club de Beisbol guanyà per primer cop al Picadero-Damm, el dia que digué sí a tenir una estafeta clandestina i el dia que arribà el primer paquet de propaganda; les nits escoltant “la Pirenaica”, la nit que morí el monstre, el dia de la primera manifestació al barri, el de la legalització i la festa a “La Tortuga Ligera”, el dia que guanyà les eleccions municipals, el dia que tots començaren a quelcom més que discutir, i la nit de cagalera del 23F feia poques setmanes. Tancà darrera seu la porta amb risc de trencar els vidres, s’assegué de mala gana darrera la porta esperant el primer client i, llegint la noticia de la trencadissa del PSUC, s’emprenyà.
Pagà la mala lluna un pagès de Sant Climent que, tornant del camp de les Ràfoles, havia aturat la bicicleta al portal.
–Plego. Me’n torno a casa. Digué l’home bo i entrant.
–I, això?
 –M’he remullat, de bon matí, escatant les tomaqueres que ahir no vaig poder acabar i em sembla que aquesta xim-xim durarà tot lo dia. Al passar per aquí davant, veient que tenies obert, he pensat: per més via que faci acabaré xop de mala manera; aprofita-ho; que en Llinares t’afaiti i et talli els cabells i si dementres escampa millor que millor. I m’he aturat... Treballant al camp se m’hi ha quedat Sant Pere, tu!
En Llinares, incorporant-se i deixant el diari damunt dels Intervius, es mirà el pagès de fit a fit i li espetà tres segons després:
–Doncs, mira. Tens mala sort. Jo també plego. (Amb sorneguera solemnitat). Fins a la tarda no estaré per ningú. A mi, ni Sant Pere ni Sant Pau m’han fet mai la feina i ara mateix acabo de declarar-me en vaga. No per tu, precisament, sinó per altres raons que no t’importen...
–No t’entenc. Li digué el climentó ataronjant els ulls.
– És clar. No em deixes acabar. T’ho diré d’una altra manera. Véns perquè t’esquili els cabells xops amb una màquina com la meva que es rovella, vols que t’afaiti en un dia que més que barbes tallaria colls... Com que no vull fer-te cap mal, t’engego a dida i prou. Això.
– Continuo sense entendre...
– No t’hi escarrassis. Plega. Surt. I si no tornes mai, no et preocupis, m’és igual. Darrera teu també sortiré jo, i, com tu, m’aniré a remullar gaudint de la primavera... Adéu.
Fet fora l’astorat climentó, es posà la gorra de feltre negre amb visera, tirà avall la persiana exterior tancant-la amb clau i arrencà a caminar sota el plugim rebobinant la visió copsada en obrir el local.
Feu tot el filosòfic carrer de Balmes preguntant-se el perquè de les baralles entre companys acabades finalment en escissió. No era capaç d’anar més enllà de constatar que, lluny d’ambicions personals, els uns s’estimaven poc l’URSS i els altres se l’estimaven massa; els uns s’omplien la boca parlant de proletariat i classe obrera mentre que els altres gairebé només parlaven d’assalariats i classes populars i, pel que fa a la qüestió nacional, alguns no paraven de defensar que el Partit tenia que ser com una poma ben vermella, mentre que els altres defensaven el continuar essent, com sempre, una ben grillada taronja sanguina.
Sense més respostes, giravoltà vers el carrer Antonio Machado –anomenat fins tres anys abans Onésimo Redondo– i encarant els camps recordà l’antiga història del barri apresa dels pares i dels clients antics de la barberia, els Olivé, els Mazón, els Bel, els Castelló, els Gusi, en Paulo, l’Amat, en Guerrero, etc.
Dibuixat rectament l’anomenat carrer Bertran i Musitu entre la sinuositat de la Riera de Maspons i de la fugisera carretera del Prat, i travessat en el mapa per sis carrers amb noms importants de la història de Catalunya, el barri havia nascut dins les terres del delta al voltant de l’anomenada “Parellada del Bisbe”.
Fou així gràcies a l’empenta urbanitzadora de l’espavilat especulador barceloní Josep Felip que, en els anys vint, comprà aquests terrenys a l’arruïnat baró Enric de Viala. El senyor baró, dels censos ja no en treia el profit ansiat i d’altra banda els rabassaires cultivadors de les antigues vinyes havien quedat en fals –per a desgràcia seva– en el seus contractes de conreu, gràcies a la fil·loxera. La rabassa la tenien morta i arrencada de feia molts anys.
No fou una urbanització amb els condicionants d’avui en dia, no; no tenia connexió a la xarxa d’aigua potable, ni clavegueram, ni gas, ni gairebé res. Només tenia definida i establerta la línia d’edificació amb la vorera marcada, que en el cas dels sis carrers s’orientava uns vint graus més cap a sud a partir de la carretera del Prat, tres o quatre fonts públiques per abastir als sense-pou i una bombeta en alguna cantonada penjada del pal portador dels fils la llum. Les parcel·les on de mica en mica s’hi anaren plantant les cases, tenien un mínim de cinc metres de façana i uns trenta de profunditat, cosa que permetia tenir un pati al darrere de la casa, amb un pou, una comuna i un hortet. El barri era conegut com el “barri xino” –us ho havia dit– i quan els seus habitants anaven més enllà de la Riera, deien que anaven “al poble”. No és d’estranyar, doncs, que sempre hi planés una certa percepció de gent al marge.
Deixant l’antic carrer de l’Onésimo, en Llinares entrà en el de Rafael de Casanova. La visió del nou col·legi Pau Casals de parets prefabricades i el pensar que a continuació, allà mateix al carrer Antonio Machado, no trigaria gaire a construir-s’hi el primer institut d’ensenyament mitjà –el Sales– quan l’Ajuntament tingués diners per fer-ho, li començà a assossegar la mala lluna i la ràbia al que l’havia abocat la noticia de la definitiva escissió del Partit. Pensant que en qualsevol cas la lluita continuava, decidí que sí, que en havent dinat tornaria a obrir la barberia per continuar tallant cabells, ensabonant barbes, rasurant galtes i al vespre aniria a l’Associació a mitigar, com aquell qui res, els estralls de la mala noticia.
A la vista dels solars que encara estaven sense edificar li vingué a la memòria com era el barri quan es posà a prendre el pèl al veïnat, a començament dels anys cinquanta. Viladecans només era poblat per 4.500 persones, essent l’escreix dels quatre mil, si fa no fa, la gent de Sales. Les cases construïdes no eren més de cent i els solars sense tanca, fins arribar als camps de cultiu, sovintejaven a mesura que s’allunyaven del pont de la riera. Pensà que ja estava prou clar: la consecució d’una plaça –on tenir-hi diferents serveis– es feia imprescindible, i només podia ser en un dels pocs solars que encara tocaven a tres carrers. El barri de Sales ja no era cosa de centenars sinó de milers d’habitants, i a la vista del gran espai que tenia a tocar del carrer Sant Jeroni, en Joan Llinares s’animà.
A l’Associació de Veïns ja n’havien parlat. Calia assegurar-se que no s’hi fes res fins que, a més a més d’imprescindible, la plaça fos prioritzada per l’Ajuntament i se li fes racó al pressupost després de negociar amb la propietat. I es continuà animant repassant mentalment el veïnat més actiu del barri per aconseguir-ho: en Juan Navarro, els germans Vicenç i Quimet Mazón, en Fernandez Machuca, en José Sánchez, en Joan Medina, etc. Amb tots ells i amb altres no tan actius en els afers veïnals, però també ben compromesos a qualsevol millora del comú, n’hi hauria d’haver prou per dignificar el barri i batallar contra la històrica marginació. Els coneixia bé a tots ells. A tots els esquilava. A alguns els coneixia de petits, a altres de les confabulacions de començament dels anys setanta quan l’Ajuntament mig asfaltà el barri i posà una ridícula xarxa de clavegueram de vint centímetres de tub, i als darrers, els conegué reivindicant col·legis des de l’Associació de Veïns Tres Torres.
Amb l’ànim ja molt més asserenat, continuà caminant pensant-se-les totes, ara pels carrers Joan Fiveller, Jaume I i Pere III. Arribà a la conclusió que, ell també, venia de lluny i havia d’anar més lluny encara, com deia la cançó. Que el caïnisme de les esquerres a ell no el torçava, i... que ja era hora de tornar a casa.
Ho feu passant per Guifré el Pilós. Trencant per Sant Jeroni per anar a trobar Rafael de Casanova novament visionà l’espai que avui és la Plaça de la Diversitat. En arribar a ca seva, el pensament li rememorà la font amb què tant havia jugat i barallat allà mateix, a tocar el num. 39, el fang i el xipoll amb què joguinejava en els anys quaranta, els esquitxos embrutadors de trajo i sabates dels anys cinquanta, i les empastifades que els cotxes li feien a la façana en els anys seixanta.
–D’on vens tant xop? li requerí la Neus.
–De pensar, repensar i decidir, Neus. li contestà.
(continuarà)
Andreu Comellas

dilluns, 16 de juny del 2014

Quan a Viladecans s’hi van poder veure les hores. El rellotge de l’ajuntament del 1937

Rebut dels pagaments realitzats a la brigada d’obres, per les obres en la torre del rellotge de la Casa de la Vila, el mes de febrer de 1937AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, manaments de pagaments, febrer de 1937.

Instantània de la plaça de la Vila, cap a 1957. En ella s’hi veu la torre de can Modolell amb les esferes del rellotge públic. Fotografia E.M., Barcelona. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans
Ens situem a inicis del mes de maig de 1937. Al capdamunt de la torre de la Casa de la Vila, a can Modolell, els obrers que havien estat treballant en els darrers mesos retiraven les bastides de fusta i mostraven, finalment, la seva obra als veïns. En lloc del torricó de coronament, amb probables funcions de lluerna, que des de 1892 havia culminat la construcció emmerletada del centre del poble, ara s’hi podia veure una altra torre –també d’estil neogòtic com la resta de l’edifici– i al bell mig, mirant cap a la plaça, l’esfera blanca d’un rellotge que tocava les hores en combinació amb les campanes que s’hi van col·locar a sobre. Tant el rellotge com les campanes procedien de l’antic campanar de l’església; un edifici que ja aleshores s’havia enderrocat per deixar pas al cobejat projecte del Mercat Municipal.
Per les factures i rebuts classificats en la sèrie documental d’expedients de manaments de pagaments, conservats a l’Arxiu Municipal de Viladecans, podem saber la cadència de les feines i el nom dels operaris que van esmerçar hores de treball en la construcció de l’obra. Aquesta es va iniciar a mitjan del mes de febrer d’aquell any 1937 i va ser realitzada, majoritàriament, per la brigada d’obres, aleshores formant part de la secció local de la col·lectivitat de la construcció de la CNT. En aquesta brigada s’hi podien trobar el llauner Amadeu Durso i alguns veïns paletes i manobres, dirigits pel contractista Ramon Llopis. Entre els seus operaris hi eren en Rafael Casé, en Marcial González, en Joan Borrell, en Joan Costa, en Martí Tena, en Joan Alcaraz, en Baldiri Fibla, en Manuel Montoliu, l’Àngel Roda, en Martí Aragonés o en Firmo i Jaume Pugés. Això no obstant, entre els industrials que també van intervenir hi havia alguns veïns del poble que van treballar a títol individual. Un dels casos més destacats va ser el de Joan Nuri –un dels constructors de carros del poble, amb taller al carrer del Raval, 22 (llavors, anomenat carrer 29)– que va subministrar els mànecs de les diverses eines que usaven els obrers; també va ser el cas del ferrer de la Plaça, en Josep Solina, el qual fabricaria les bigues i les diverses peces elaborades a cop de mall i enclusa. 
El total de rebuts i factures de l’obra va sumar un total de 10.789 pessetes, totes assignades a la partida d’obres públiques prevista en el pressupost municipal per a l’exercici del 1937. Tots els pagaments de l’obra van ser validats, de fet, pel conseller d’obres públiques, Joan Carrique Meca, amb el vist-i-plau de l’interventor Jaume Pugés i de l’alcalde Llorenç Puig.
El projecte de situar una torre amb rellotge al damunt la Casa de la Vila s’havia decidit el 26 de setembre de l’any anterior, en paral·lel amb els inicis del desballestament de l’església parroquial. En efecte, aquell dia, un acord del Ple de l’ajuntament activava la formació d’una comissió dedicada a estudiar la millor forma de desmuntar el rellotge existent del campanar del temple parroquial, abans de procedir al seu enderrocament. Aquell acord va estar complementat amb un altre, de 3 d’octubre del mateix 1936, on el conseller d’obres públiques informava el Ple del dictamen favorable emès per l’arquitecte municipal, Josep Canaleta, sobre el trasllat del rellotge públic a la torre de la Casa de la Vila. I finalment, s’hauria d’arribar al 22 de gener del 1937, per trobar un darrer acord de Ple, on s’encarregava la feina del trasllat del rellotge públic al conegut rellotger barceloní Jaume Vendrell i Paradís, amb botiga al carrer de l’Hospital, ben a prop de la Rambla. El rellotger va haver de presentar pressupost al Consell Municipal i un cop aprovat se li va avançar la quantitat de mil pessetes, en concepte de paga i senyal per les feines que havia de realitzar. 
Un cop arribats a aquest punt caldria preguntar-nos sobre com era aquell rellotge públic que es va traslladar. Ens hem mirat amb deteniment totes les fotografies que disposem del campanar antic de l’església i no hem trobat cap rellotge visible. No ens hem de desanimar, però. A la llum de la recerca realitzada, podem concloure afirmant que el campanar de l’antic temple no va mostrar mai cap esfera de rellotge visible, cosa que no anul·la la segura d’existència d’un rellotge intern que accionava el toc les campanes del temple al ritme de les hores. Ho sabem per les sempre agraïdes actes del Ple Municipal conservades al mateix Arxiu Municipal. 
Així coneixem que a finals de 1937 el poble disposava de tres rellotges públics: el del campanar, un altre existent a la secretaria del consistori i un altre, a les Escoles Públiques. Malauradament, però, no sabem des de quan hi havia instal·lat aquell primer rellotge públic de l’església, cosa que si que podem conèixer amb la col·locació de les campanes. La primera campana –la campana Grossa, batejada amb el nom de Joana Baptista– va ser col·locada el 1768. Després, va ser renovada, cap el 1816, amb una altra que va dur el nom de Maria Joana. Finalment, aquesta es va acabar esquerdant, cosa que va obligar la seva refosa, a Barcelona, el 1882, batejada amb el nom de Santa Maria de Sales. A banda de la campana grossa, també n’hi va haver una altra de petita, pagada pel marquès de la Manresana, el 1772. Sembla que van ser aquesta campana petita, juntament amb la grossa de 1882, les que es van traslladar a la torre de can Modolell, cap al mes de maig de 1937. 
Podríem pensar que el primer rellotge del campanar fos coetani amb la construcció de la casa del campaner, el 1792. No ho sabem del cert. El que sí que sabem amb seguretat és que, des del darrer quart del segle XIX, el rellotge estava a cura del campaner Pere Miracle i que el 1882 s’hi va haver de comprar un rellotge nou de corda per al campanar; adquisició gestionada pel propietari Joan Amat i Sala. 
Molt segurament va ser aquell rellotge del campanar de l’església, del 1882, el que el rellotger Jaume Vendrell va traslladar i adequar per la torre de la Casa de la Vila, el 1937. El va unir a una sola esfera, per a les hores, que va situar a la cara de la torre que mirava a la plaça. I un cop acabada l’obra, el rellotge es va tornar a deixar a cura de del campaner Baldiri Miracle, fill d’en Pere Miracle; activitat que no abandonaria fins poc abans de la seva mort, cap a mitjans dels anys cinquanta. 
L’obra feta en temps de la Revolució va preveure que algun dia el rellotge tindria tres esferes més: una per a cadascuna de les cares restants de la construcció. Aquest fet va succeir, finalment, a mitjans de l’any 1956, sota la supervisió d’un altre mestre rellotger barceloní de renom: Josep Maria Portusach, pel qual cobraria 26.816 pessetes amb 40 cèntims. Finalment, a inicis de la passada dècada dels anys 70, el rellotge de corda va passar de ser accionat amb energia elèctrica. A partir d’aleshores, el toc de les campanes va poder informar als veïns de les hores i dels quarts. Això no obstant, el seu so va començar a quedar amagat sota el brogit d’un poble que moria i que es mudava cap a les maneres pròpies de ciutat.
Xavier Calderé i Bel

dissabte, 14 de juny del 2014

Associació de familiars de malalts d’Alzheimer de Gavà (F.A.GA.)

La F.A.GA. va ser creada el 1997. Treballa per oferir als més de 350 associats el suport que necesiten per fer front al desconcert, el desgast i la solitud que provoca la malaltia d’Alzheimer. La F.A.GA. és entitat de Gavà, Viladecans, Begues i Sant Climent.
En un principi es van iniciar diferents projectes per tal de millorar la comunicació entre malalts i familiars i fomentar la col·laboració entre les famílies afectades. Per tal de poder portar això a terme es van crear els “Grups de suport emocional per a familiars”, el “Programa d’assistència social domiciliària per a familiars i malalts d’Alzheimer” i els “Tallers de parla i llenguatge”, projectes tots que encara avui es duen a terme.
Des de F.A.GA. s’informa i s’assessora els familiars i interessats en els aspectes relacionats amb la malaltia.
Més endavant, però, els familiars de l’Associació van expressar la necessitat de disposar d’un espai on els malalts poguessin fer estimulació cognitiva, ja que aquest era un servei inexistent fins ara a la població. I es va crear el “Centre d’activitats terapèutiques i d’esbarjo de F.A.GA.”, actualment a la Rambla Joaquim Vayreda 68 de Gavà.
El Centre està format per un equip multidisciplinar que treballa amb l’objectiu de mantenir tot tipus de capacitats i activitats de la vida diària dels malalts de qualsevol demència. S’ha volgut crear un espai d’expressió per als malalts on, a més, puguin potenciar les seves habilitats funcionals i relacionals.
Contacte: 936628606
centreactivitatsfaga@yahoo.es
http: /  / faga.entitats.gavaciutat.com
Twitter: @FFagava2
Facebook: Alzheimer Gavà FAGA

dijous, 12 de juny del 2014

Gavina menuda

Remolar-Filipines 13 abril 2014

Migrant regular al litoral, més nombrosa mar endins, però no abundant. Més comuna al pas de primavera quan pot produir concentracions importants de forma local. Hivernant escàs, que pot variar sensiblement en nombre segons els hiverns. Estat de conservació a Europa: reduïda.
Font: SIOC
Eio Ramon

dimarts, 10 de juny del 2014

Democràcia i pedigrí

Em va agradar molt l’article sobre la consulta que es va publicar al darrer número del Punt de Trobada. No pas perquè sigui del meu marit (que ho és), sinó perquè comparteixo el fons de la qüestió.
Jo estic pel dret a decidir, però m’agradaria que la consulta estigués molt més consensuada, que les preguntes s’entenguessin i que la meva opció, que seria de reforma de la Constitució, hi quedés clarament recollida. És que a la pregunta sobre si vull que Catalunya sigui un estat independent, la meva resposta és no, però això no significa que m’arrengleri en la defensa de l’actual Constitució en el mateix sentit que el PP. Al contrari, jo vull una Constitució socialment més justa i que tingui present els canvis produïts des del 1978 en la nostra forma de vida, i l’experiència viscuda en el desenvolupament i aplicació de la Constitució. En un debat menys ideologitzat i partidista, fóra bo veure quines coses han servit i quines coses cal modificar, tal i com, em sembla, és raonable de fer en qualsevol àmbit de la vida. En aquest context, francament, les qüestions nacionalistes mai no m’han interessat. Per això em costa definir-me com a federalista, perquè l’articulació dels territoris em sembla una qüestió important, però no la definitiva.
Però avui escric per una altra qüestió. Els articles del Punt de Trobada es publiquen al blog de la revista i allà es poden comentar. Com que l’article d’en Josep resulta polèmic, ha merescut dos comentaris. Un dels quals, anònim, diu així: A mi només m’agradaria saber on eren tots aquests republicans federalistes quan es van empassar una monarquia i una constitució tutelada per el franquisme. Us van donar alguna altra opció? Què han fet durant els darrers 38 anys per canviar-ho? Tot això que es reclama ara per què no es va reclamar llavors?...el mes curiós de tot es en nom de la democràcia dir que una consulta no es demòcrata..ai las!!!!. Bé, compreu-vos una gorra, que molta estona cara al sol pot fer mal.
El to burleta i agressiu, des de l’anonimat, forma part d’aquesta nova cultura d’internet, però crec que transmet algunes valoracions que avui circulen: 
  • La transició és “una monarquia i una constitució tutelada pel franquisme”. 
  • No s’ha fet res per canviar-la en els darrers anys.
  • La consulta és democràtica de per si mateixa.
  • I, implícitament, la responsabilitat de tot plegat és només dels federalistes.
  • No ser independentista és el mateix que cantar el “Cara al sol”.

Servidora no va poder votar sobre la Constitució (hagués votat “no” perquè aspirava a molt més en matèria social) perquè els menors de 21 anys no podíem votar. Jo d’aquells temps recordo allò de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, que em sembla que era un crit majoritari, per més que ara ens venguin que tothom volia la independència. D’altra banda, tampoc no recordo que certes coses s’aconseguissin gràcies només a Suárez i al rei, sinó justament a la contra d’ells. El meu record de la transició era la lluita i la voluntat de moltíssima gent que no ha passat a la història amb noms i cognoms, però que la va fer possible. 
La meva preocupació en els anys següents ha estat no tan canviar-la sinó que s’acomplís. Ho he intentat –no sempre amb encert ni amb èxit– des de llocs avui poc prestigiats. Reconec que tinc un currículum de pena: molts anys fent sindicalisme, alguns –molt pocs– fent política, i molts des d’associacionismes diversos. Sempre intentant  defensar la cultura catalana per la via de fer-la viure en el meu entorn. Durant tot aquest temps he après que no és fàcil aconseguir que s’acompleixi la llei, i que la manera com es fa no és un tema menor ni fàcil. I que la raó sola no canvia les coses: cal crear opinió, sumar i crear consens. També he après que molta gent s’ha inhibit i es continua inhibint dels deures democràtics. La democràcia és participació activa i sentit del bé comú des de la diversitat i això mai no és aplaudit pel poder ni reconegut pels mitjans de comunicació. I, crec jo, ningú no en té l’exclusiva. Hi ha molta gent sobiranista entregada, lliure, demòcrata de tota la vida, sensible a les qüestions socials. És un patrimoni comú que ens fa millors a tots. Confio que això mateix ens serà reconegut als que no pensem igual, inclosa la nostra sensibilitat per la llengua i la cultura catalanes.
La realitat és complexa i plena de matisos, i el populisme és una mirada plana en blanc i negre. Dir que la consulta està mal plantejada és una opinió que, en democràcia, s’ha de poder plantejar. Això sí, fent-se’n responsable, o sigui signant amb nom i cognoms. Que això pugui ser així també és democràcia.
Mercè Solé

diumenge, 8 de juny del 2014

Els noms del Mamut

Fa un parell de mesos es va obrir un procés participatiu una mica d’estar per casa per fer propostes de nom per a un servidor. I estic sorprès del resultat: 339 propostes, algunes d’individuals, d’altres de grups. Algunes per fer broma (ja m’agrada, jo he nascut per això), i d’altres molt i molt pensades. Hi ha qui, com la Penya Bètica, s’ho havia currat molt!
Algunes persones pensen que és millor no posar-me cap nom. De fet, a mi això del nom m’agrada sobretot perquè serveix per fer una gran festa. Després, ja veurem com em coneixeran. Això només ho pot dir el temps.
D’altres m’han buscat un nom relacionat amb la meva manera de ser: 
Amb la meva corpulència: 3Metres / Brutucucus / Brutus / Gigante / Rocamut / Rocky / Rocofort
Amb els ullals: Agulla / Banyet / Banyetes / Banyut / Colmillos / Cuernos / Cuernotrayomon / Dentetes / Màrfil / Queixaló / Ullal
Amb el pèl: Barbut / Grenyut / Llanut / Peluix / Pelut / Peludo / Suau / Gran Peludo / Pinchito
Amb el meu caràcter: Cabut / Entremaliat / Intel·ligent / Mut / Simpàtic / Xusco / Juventud acumulada / Cazurro
Amb la trompa: El Trompa / Elefantito / Lefan / Trompeta / Trompeter
Amb el color: Marronet / Morenito
Amb la meva curta edat: Mamocito / Mamucito / Mamuncito / Menut / Petitet / Patufet / Chispita
Amb la meva espècie: Mamureitor / Mamusanrus / Mamutaco / Mamutans / Mamutant / Mumu / Olaf / Wimamut / Tumam
I encara alguns, no acabo de saber per què: Bombolla / Canut.
Un segon grup de propostes venia en relació a Viladecans. Aquest és un signe del sentit de pertinença de la gent i vol dir que els viladecanencs i viladecanenques estan orgullosos de ser-ho. 
Els castellers han proposat que em digui Pistachito / Festuquet. Diuen que aquest és el color de la seva camisa. Hi ha qui pensa que m’hauria de relacionar més amb els “cans” que potser van donar nom a la ciutat: Canibus / Canmamut / Cansmut. I alguns han volgut recordar el lloc on es van trobar les restes de mamut i per això proposaven: Guardiola / Llorenç / Lorenzo / Lorenzo Llorenç.
Per a d’altres el nom del mamut hauria de recordar el nom de la ciutat: Mamucans / Mamuvi / Mamvila / Matvila / Mavila / Vila / Viladecanenc / Vilademut / Vilamamut / Vilamut / Vili / Vilo / Vilut / Vimu / Vismunt. O al patró de la Festa Major d’hivern: Sebas / Sebastià / Tià. O una de les entitats que em dóna suport: Penya Bética, Bético, Betis. I encara ha sortit també: El guaperas de Viladecans / Mil·lenari / Patatuf / Ramon.
I després hi ha un munt de noms d’allò més variat: Abu, Alessandro, Amelio, Aníbal, Bartolo, Berta, Bienvenido, Billy, Blaky, Buentun, Burg, Burrito, Carles, Carles Ruiz, Chamaco, Chua, Cresias, Currichi, Currito / Curro, Cusco, David, Diego, Dilam, Dumbo, Equilibrista, Esben, Esperanza Aguirre, Felip, Felipo, Firulai, Gary, Genaro, Gilberto, Granota, Gringo, Gumer, Gus, Homer Simpson, Indaco, Indalo, Iugune, Joma, Jordi / Jorge, Juanillo, Justin, Kit Track, Koikachu, Kungfupanda, Leonardo, Lila, Lluc, Lolo, Luci, Lui, Mane, Manelet, Mani / Manny / Many, Manolito / Manolo / Manu, Marc, MIC, Minu, Mohamed, Monaguillo, Monkat, Muja, Mumi, Navim, Nuc, Nuevas Raíces, Paco, Panchovila, Pau, Pepito / Pepitu / Peter / Pitu, Pifacefirih, Pili, Pipo, Rapitec, Raúl, Recortes = 0, Risto, Roc, Rouet, Royer, Salvamut, Sara, Saturnino, Serpa, Sheldon, Simba, Susi, Tast Pitu, Teo, Tino, Tiny, Tipex, Tom, Top, Toti, Tula, Turco, Tutuma, Uncas, Urbana, Vinats, Wadie, Wilsau, Xuki, Yuki.
En fi, estic molt content de la participació i dels resultats. D’entre tots aquests noms la Coordinadora i la meva colla n’han triat cinc: El Mut, Tumam, Sebas, Vilamut i Festuquet. A la propera mostra podreu votar quin us agrada més. I el 20 de juny esteu convidats a bateig
Gràcies a tots!
El vostre Mamut 
(per pocs dies sense nom)

divendres, 6 de juny del 2014

Què votarem el dia 25

El pròxim dia 25 de maig anirem a votar els membres del Parlament Europeu. Es tracta de l’única institució europea que els ciutadans elegim directament amb el nostre vot, sense intermediaris. A més, pels catalans esdevé l’únic òrgan europeu en què podem fer sentit la nostra veu, cosa molt important en l’històric moment actual.
L’única votada pel poble
Anem a pams. El Parlament és l’única institució europea que votem arreu dels 28 països membres de la Unió Europea. Recordem que hi ha quatre pilars de l’Administració Europea, segons marquen els diferents Tractats (Roma, Maastricht, Lisboa):
  • El Tribunal de Justícia, format per magistrats professionals, sense vinculació política (no com passa en algun dels Estats, ja m’enteneu).
  • La Comissió Europea; és el més semblant a un govern europeu, elabora reglaments i directives, però no depenen de la Comissió les grans decisions de caràcter polític. La formen 28 membres (cada estat en desgina un, l’espanyol és Joaquin Almunia) i està presidida pel portugués José Manuel Durao Barroso.
  • El Parlament Europeu el formaran a partir d’ara 751 diputats, escollits per sufragi universal directe, que s’ajunten en Grups Parlamentaris segons la seva ideologia (no segons el país d’elecció). Per desgràcia, els seus poders són bastant limitats, però en els darrers anys s’han reforçat les seves atribucions; per exemple, anualment ha d’aprovar el pressupost de la Unió Europea, i cada 5 anys dóna la seva aprovació per la designació del President de la Comissió Europea. Aquest últim fet ha portat que per primera vegada cada Grup presenti un candidat a la Presidència de la Comissió: Jean Claude Juncker pels populars, Martin Schulz pels socialistes, Guy Vershofstadt pels liberals, José Bové pels verds i Alexis Tsipras pels comunistes.
  • Així doncs, qui pren les decissions importants? Doncs ho fa el Consell Europeu, format pels caps d’Estat i de Govern de cada país; és a dir, qui marca la línia de veritat són les reunions dels Merkel, Hollande, Cameron, Rajoy... Bé, dintre d’aquests, cada un té la transcendència que té, ja us ho podeu imaginar...

Darrerament, la Unió s’ha dotat d’alguns càrrecs unipersonals, com el de President (el belga Herman Van Rompuy) o Mister PESC (cap de la Política Exterior i de Seguretat Conjunta), que ara és una anglesa, Catherine Ashton.

Catalunya i aquestes eleccions
Els catalans anirem a votar. Quants diputats escollirem? Doncs no se sap. Per què? Perquè Espanya és una circumscripció única, en què tots els vots es sumen. Pot semblar un sistema acceptable, però hem de dir que països molt més centralistes, com França o Itàlia, han format diverses circumscripcions d’àmbit regional. A Espanya no es fa així per una decisió de Felipe González el 1987 que volia dificultar l’elecció de nacionalistes catalans i bascos.
Tot i així, hi haurà diputats catalans i s’adscriuran als diferents grups del Parlament Europeu:
  • L’Aliança dels Liberals i els Demòcrates per Europa acollirà els diputats de Convergència i també els del Partit Nacionalista Basc. La tasca que ha fet aquí en Ramon Tremosa és molt destacable (és el setè diputat amb més intervencions de tot el Parlament), fins al punt que aquest grup s’ha declarat partidari del Dret a Decidir de Catalunya.
  • El Grup de l’Aliança Progressista dels Socialistes i Demòcrates és on s’inscriuen els diputats del PSOE (i per tant, el del PSC).
  • El Grup del Partit Popular Europeu inclou els diputats del PP espanyol, i també el d’Unió Democràtica, que fa la tasca d’explicar la reivindicació catalana en aquest grup, que és el més nombrós del Parlament.
  • El Grup de l’Esquerra Unitària Europea té entre els seus membres Izquierda Unida (i per extensió, EUiA).
  • El Grup dels Verds i l’Aliança Lliure Europea va néixer per la fusió de dos antic grups, per això van aquí tant els diputats d’Iniciativa Verds com els d’Esquerra Republicana.
  • El Grup del Conservadors i Reformistes l’encapçalen els conservadors anglesos, que ja sabem que no confien gaire en Europa.
  • Per últim, els euroescèptics formen el Grup de l’Europa de la Llibertat i la Democràcia. 

Partits com Ciutadans i UPyD no tenen cap “soci” a Europa.
La votació dels catalans és especialment transcendent, perquè inevitablement serviran per mesurar el suport que té el procés pel Dret a Decidir. Per això (i això és una opinió personal) és molt important que anem a votar les llistes que defensen aquest Dret, i que ho fem concretament a Convergència i Unió, perquè així mesurarà Europa (i Espanya) el suport que rep el president Artur Mas; no ens equivoquem, és això el que miraran, no entraran a fer sumes de diferents candidatures; i la mostra va ser les eleccions catalanes de 2012, en què el suport al Dret a Decidir va créixer, però la notícia als diaris va ser el retrocés de CiU.
Els catalans volem votar el 9 de novembre, i aquesta és una ocasió molt bona per demostrar-ho.
Carles Lozano

dimecres, 4 de juny del 2014

No me siento seguro

Hoy hemos vuelto a salir a la calle a decirle a nuestros gobiernos, el de aquí y el de allí, que no nos sentimos seguros. Que NO Sr. + Junqueras. Que NO Sr. Rajoy. Que por mucha policía autonómica, o estatal y por muchas transferencia de competencias hacia la seguridad privada, NO NOS SENTIMOS SEGUROS. La policía no me da seguridad.
Somos muchos los que pedimos a nuestros gobernantes más allá de hablar de independencia, hablen también de dependencia en toda su dimensión. Hablen de la realidad social que hoy padece la población catalana, de las grandes desigualdades que las políticas actuales han causado, del abandono que un gran segmento de la población está padeciendo y sobre todo, hablen más allá de lo que suelen últimamente hablar.
Sr. + Junqueras, sé que son conscientes de que hoy existe mucho miedo entre nuestros vecinos. Miedo a perderlo todo, miedo porque no se sienten seguros en la comunidad que ustedes gobiernan. Saben y se aprovechan de ese miedo para continuar en el poder ayudando aquellos que no tienen miedo. Son conocedores que el ciudadano hoy al caer enfermo tiene un gran riesgo de no salir de ello, hoy la prevención sanitaria se ha reducido al máximo exponente y el sanarnos cuesta dinero. Dinero que gran parte de las familias catalanas no tienen porque lo deben de utilizar para pagar y pagarles a los poderosos las facturas de lo que eran derechos fundamentales. Hoy se demuestra que tener un empleo nos hace vivir al límite de la dignidad y el no tenerlo nos empuja al miedo a perderlo todo. La vivienda en primera instancia como parte de seguridad para una unidad familiar, le sigue no poder ofrecer la alimentación necesaria a la familia, pasando por dejar de atender las necesidades de nuestros hijos en algo tan esencial como la educación, privándoles a una gran parte de la infancia catalana la igualdad de oportunidades e integración. Cómo no vamos a estar aterrados si vemos truncados nuestros proyectos vitales individuales y familiares de la noche a la mañana y tenemos presente que la situación será peor de lo que hoy vivimos. En estos momentos muchos viven gracias nuevamente a nuestros padres. Habiendo estos puesto a disposición sus pensiones para volver a la situación que vivieron en la postguerra y poder salvar así la situación de sus hijos y nietos.
Queda claro que hoy la sociedad catalana no se siente segura con estos gobernantes porque el pueblo se volverá a sentir seguro cuando recupere un sistema público de educación que garantice la igualdad de oportunidades, cuando la sanidad pública vuelva a ser universal y nos proporcione sanarnos tenga el coste que tenga, así como nos sentiremos seguros cuando tengamos la certeza que si por cualquier motivo tenemos una situación problema que no nos permita estar integrados socialmente, los servicios sociales nos puedan proporcionar formar parte de nuevo en nuestra comunidad y como no, nos volveremos a sentir seguros si tenemos la claridad que cuando ya no podamos trabajar la solidaridad nos ofrecerá una vida digna mediante la percepción de una pensión justa.
Hoy los que me gobiernan y sus políticas sociales NO ME HACEN SENTIR SEGURO pero ellos me envían a la policía porque quieren que me sienta SEGURO.
José Antonio Monteagudo

dilluns, 2 de juny del 2014

Garantint uns bons serveis pediàtrics

Des d’ERC Viladecans hem presentat a la Mesa del Parlament una proposta de resolució on instem el Govern de la Generalitat a solucionar, de forma urgent i consensuada amb els professionals afectats, les reubicacions dels serveis de pediatria i salut sexual i reproductiva que comportaran les obres d’adequació al CAP Mas Font, ubicat al Passeig de la Marina de Viladecans.
L’actuació per adaptar les consultes a la nova normativa obligarà a centralitzar aquests serveis al CAP Maria Bernades, situat al carrer de la Mare de Déu de Montserrat, forçant així els usuaris a desplaçar-se a la part alta de la ciutat.
La petició respon al malestar generat entre el col·lectiu sanitari i la població, més encara quan des de començaments de 2014 s’han deixat de prestar serveis d’atenció pediàtrica els dissabtes a tot Viladecans. Una decisió que es va prendre sense comunicar-ho abans als veïns i als professionals.
D’altra banda, arran de la construcció d’un tercer ambulatori previst en els actuals pressupostos de la Generalitat, des del Departament de Salut s’ha transmès la voluntat d’unificar els serveis de pediatria i salut sexual i reproductiva en un sol Centre d’Atenció Primària. Quelcom mal vist d’entrada pel col·lectiu de professionals implicats i pels propis usuaris, si això exclou una millora contrastable en els serveis prestats.
Davant d’aquesta possible centralització es tem una baixada en la qualitat dels serveis i un empitjorament en les condicions laborals dels treballadors. Aquesta centralització de serveis d’atenció pediàtrica també es preveu a la resta d’equipaments del Servei d’Atenció Primària (SAP) Delta del Llobregat, sense el consens dels professionals, quelcom que està comportant molta incertesa en el futur de l’atenció als infants d’aquest territori.
Per tot plegat, també demanem una reorganització del sistema de gestió del SAP Delta del Llobregat de manera que s’incrementi el personal assistencial, basant-se en experiències d’èxit com la de l’Equip Pediàtric del Penedès Sud. 
Així mateix, instem el Govern a treballar, de forma consensuada amb els professionals i l’Ajuntament, la distribució de serveis que es durà a terme un cop entri en funcionament el CAP Montbaig de Viladecans. Això és, tenint en compte que els serveis de pediatria i salut sexual i reproductiva només podran ser centralitzats en un únic centre sanitari sempre que això comporti una millora en els serveis prestats i no es produeixi cap disminució en la plantilla. També concreta que les possibles centralitzacions de serveis assolides per consens vagin acompanyades de bones comunicacions amb la resta de la ciutat. 
Finalment, també instem el Departament de Salut a garantir l’atenció a la població pediàtrica durant els dissabtes a través dels serveis sanitaris de Viladecans.
Bàrbara Lligadas