divendres, 15 d’abril del 2022

Els ferrovellers de la B-204



El 1977, a la carretera antiga de Valencia B-204, convivien els camps cultivats pels pagesos i les empreses de desballestament de cotxes, els ferrovellers. A banda i banda de la carretera podies trobar qualsevol peça de recanvi pel cotxe. 

Desprès de molts anys, l’ajuntament de Viladecans va aconseguir fer fora totes les empreses de desballestaments de la zona, recuperant els camps per a l’agricultura no sense molts problemes, a causa de la contaminació dels camps amb els olis despresos durant molts anys pels cotxes apilats a la zona.

Jaume Muns

Passerell comú (Carduelis cannabina) Platja de les Filipines 02/04/2022.

Estat de conservació a Catalunya: Vulnerable. És un ocell prim, de bec curt i amb cua llarga i escotada. De color marró al dors i ocre molt pàl·lid als flancs i al ventre. Al ventre té estries allargades, més abundants i visibles a les femelles. Els mascles resulten inconfusibles a la primavera, ja que llueixen un cridaner color carmí al front i al pit. S’alimenta bàsicament de llavors. Durant la primavera i a l’estiu també menja insectes per alimentar les cries. La principal amenaça són els “ocellaires” que els capturen i engabien pel seu cant variat i melodiós. 
Eio Ramon

Set raons per adherir-se al pacte climàtic de Viladecans

1. Perquè hi cap tothom: grans i joves, alts i baixos, prims i grassos, sols i acompanyats, amb qualsevol mena de capacitats o de discapacitats; de tots els gèneres catalogats i de totes les tradicions culturals i religions; recentment arribats a Viladecans o de Viladecans de tota la vida. Només cal la voluntat decidida de canviar alguna cosa personalment o col·lectivament per tirar enrere el canvi climàtic. En la mesura de les teves possibilitats.

2. Perquè és donar forma a la millor esperança: no és l’esperança de la màgia, que amb un conjur ens resoldrà la vida, amb permís del Harry Potter; ni es fonamenta en una quimera enganyadora dels duros a quatre pessetes; ni és una esperança de les que es dipositen només en els altres. La nostra esperança es construeix cada dia esforçadament, a partir del compromís personal i col·lectiu. Aquesta és la que millor funciona i la que ningú no ens pot arrabassar. 

3. Perquè ens hi va la vida, la nostra i la dels nostres coetanis, la de les persones més vulnerables, i sobretot la de les generacions futures. Ens hi va la vida física, com sabeu. Però també ens hi va el plaer, la bellesa i el realisme de la bona connexió amb la natura, i més vivint com vivim en una zona privilegiada. Ens hi va la salut mental, emocional i social. Volem viure sense pors, volem que tothom pugui viure amb dignitat, volem gaudir del silenci i de la pausa, i de la càlida presència dels altres. 

4. Perquè no hi ha límit. De la mateixa manera que tothom hi pot participar, les persones més ambicioses en la seva voluntat de canvi no hi trobaran aturador. El pacte està obert a noves propostes i és dinàmic. Per tant, com en aquell antiquíssim anunci de tònica: si el pacte no t’agrada és que l’has tastat poc. No te l’acabaràs. 

5. Perquè hem d’evitar que aquest pacte sigui una “maria”, un maquillatge, una cosa per quedar bé i veure’ns a nosaltres mateixos així de progres i de guapos (que en som, sens dubte!). Ho evitarem si ens hi comprometem, no pas si ens ho mirem des de la barrera, encara que sigui amb esperit crític; o si ens limitem a dipositar tota la responsabilitat en els polítics o en la ciència. No volem que el pacte “sembli”, volem que “sigui”. Cal convertir les bones paraules en fets.

6. Perquè molts dels canvis imprescindibles per preservar el planeta són també una oportunitat per promoure la igualtat, la justícia i la pau. La insensibilitat davant les destrosses en la natura és la mateixa insensibilitat que hi ha davant el patiment de tanta gent que viu colpida per la guerra, la fam o la desigualtat. La insensibilitat de comercialitzar els recursos que la natura ha posat a disposició de tothom, i que per tant haurien de ser públics, fins a convertir-los en grans negocis en benefici de molt pocs; la insensibilitat de malgastar els recursos limitats; la insensibilitat de posar en risc la salut de tots amb projectes insans; la insensibilitat de crear armes capaces d’acabar amb tots nosaltres. Anar a les causes del canvi climàtic per transformar-les és també sovint anar a les causes de la injustícia.

7. Perquè caminar junts en la diversitat val la pena. Ho hem experimentat els membres de la taula, en què hi havia “espècies” humanes ben diferents, cosa que no ens ha impedit col·laborar. El treball en la comunitat i amb la comunitat, amb persones i entitats ben diferents, és un repte, un, estímul, un aprenentatge dels quals surten, com en la pel·li Casablanca, grans amistats.

Mercè Solé

“Por la igualdad de género, jugamos en equipo”

La ciudad de Viladecans cuenta con un histórico de mujeres deportistas que han destacado en el deporte de élite: Mari Cruz Díaz, Mireia García, Beatriz Pascual, María Luisa Muñoz, Eva Pérez, María Vasco, Emy Cano...

Ellas han ido abriendo camino a otras mujeres que más tarde han y hemos practicado deporte de alto nivel haciendo frente a muchas dificultades.

Pero en el deporte femenino, a lo largo de los últimos años, numerosas fuentes y estudios hacen referencias a las desigualdades en el acceso y participación deportiva y la falta de reconocimiento y visibilización diferenciando entre hombres y mujeres. A la falta de equidad en la distribución de recursos y a la dificultad de acceso a las mujeres a puestos técnicos, gestión y dirección de las entidades deportivas, a las conductas sexistas y a las violencias machistas y LGTBIfóbicas que aún perviven.

El ayuntamiento de Viladecans acaba de aprobar por unanimidad el “Plan local de políticas feministas en los deportes (2022 - 31 marzo 2026)”, un compromiso de igualdad y equidad de género recogidos en la Agenda Urbana 2030, para su desarrollo en los próximos cuatro años.

Este plan es fruto de un largo trabajo que ha contado con el apoyo de la Diputación de Barcelona y de la ciudadanía de Viladecans. 

Se han concretado cuatro ejes de actuación y 26 acciones. 

Podemos decir que es uno de los primeros planes a nivel estatal. 

El primer eje incluye acciones dirigidas a impulsar cambios internos en el ayuntamiento a nivel técnico. 

El segundo eje, acciones dirigidas al ámbito comunitario para promover la participación y práctica deportiva en igualdad de género, visibilizar y facilitar el deporte protagonizado por mujeres y personas LGTBI o realizar propuestas de transformación en los equipamientos deportivos. Una de las acciones más potentes en el eje 2 es la construcción de varios equipamientos deportivos (dos pistas cubiertas y un campo de fútbol en la zona deportiva de Can Sellarés, y rehabilitación del gimnasio de la escuela Garrofer). Dentro de este mismo eje se ha elaborado un vídeo de visibilización del deporte femenino, que ha contado con la participación de deportistas locales y de élite de Viladecans. 

El tercer eje, medidas dirigidas al deporte escolar, con el objetivo de promocionar los deportes coeducativos y los deportes libres de estereotipos de género. 

El cuarto eje, acciones dirigidas a entidades deportivas municipales, dándoles apoyo y recursos para que pongan en marcha medidas de igualdad de género dentro de las entidades. 

Es importante destacar que las medidas concretas de prevención y sensibilización de las conductas sexistas y violencias machistas se han incorporado de forma transversal en los diferentes ejes. 

Este plan de políticas feministas en los deportes es un instrumento importante para la práctica deportiva local, además representa una oportunidad para trabajar conjuntamente la práctica local y transformar la sociedad hacia una realidad más justa para toda la ciudadanía. 

Entendemos, por lo tanto, que es fundamental que juguemos en equipo. 

Emy Cano Camacho

Regidora de Salud y Consumo, y de Fomento del Deporte femenino


El molí fariner de la plaça de Salvador Allende al descobert

Cultiu de xampinyons al carcabà del molí.
(Fotografía de Llorenç Lligadas)

Cultiu de xampinyons al primer soterrani del molí. 
(Fotografia de Llorenç Lligadas)

A la segona dècada del segle XIX, és a dir, fa més de dos-cents anys, Pau Modolell i Negrevernis endegà la construcció d’una mina d’aigua. La mina captava les aigües en el terme de Sant Climent, concretament a la riera de Salom a la zona de Can Tallada i seguint, aproximadament, un recorregut paral·lel al de l’actual carretera que comunica els municipis de Sant Climent i Viladecans, arribava a la bassa del molí fariner situat a l’actual plaça de Salvador Allende, a tocar de l’avinguda del Molí. 

L’estructura del molí fariner dels Modolell era la clàssica dels molins de l’època. L’aigua acumulada a la bassa queia amb força a sobre dels rodets o turbines situades en un segon soterrani anomenat carcabà, els rodets giraven transmetent el moviment a les pedres del molí situades al primer soterrani. Un cop obtinguda la farina tocava fer les feines de tria, neteja i ensacat les quals es realitzaven entre el primer soterrani i la planta baixa de l’edificació.

A la dècada dels anys seixanta del segle passat, Llorenç Lligadas va llogar els dos soterranis del molí per cultivar-hi xampinyons. Com podeu veure a les fotografíes, el carcabà del molí de Viladecans és un espai de cent metres quadrats aproximadament, construït amb columnes de maó i voltes de quatre punts també de maó. Aquí és on estaven allotjats els rodets dels dos molins amb què comptava la instal·lació.

Un cop l’aigua havia mogut els rodets, s’escolava pel desguàs del carcabà continuant el seu camí per sota del carrer de la Muntanya fins arribar als dos destins finals: per una banda la Torre Modollell, actual seu de l’Ajuntament, i per l’altra la finca d’explotació agrícola de la Parellada, antic col·legi Modolell, on l’aigua era utilitzada per regar els camps de la zona que avui quedaria situada entre la plaça d’Europa i el centre comercial Vilamarina. 

Tant Jaume Lligadas Bassolas, que va estar uns quants anys cultivant xampinyons en aquests soterranis, com el darrer masover del molí, Arturo Andón, sempre han manifestat el seu convenciment que les instal·lacions del molí es mantenien intactes a sota de la plaça de Salvador Allende. 

I així era. Amb les obres de remodelació de la plaça de Salvador Allende ha aparegut el molí sencer, la bassa, el primer soterrani, on es feien les feines de moldre, i el segon soterrani o carcabà. En el darrer Ple, el govern municipal s’ha mostrat favorable a mantenir, rehabilitar i posar en valor aquestes instal·lacions que formen part del nostre passat industrial. Això sí, ens va deixar bastant parats sentir com l’alcalde manifestava que havien quedat sorpresos per la troballa, quan feia anys que l’ajuntament n’estava àmpliament alertat.

El molí actualment.
(Fotografia de Jaume Lligadas Vendrell)

Des del Grup Tres Torres, en efecte, seguint el testimoni de Jaume Lligadas Bassolas i Arturo Andón, sempre hem insistit tant en reunions amb la regidoria, en xerrades i també en alguna publicació, sobre l’existència del molí a sota de la plaça de Salvador Allende i de la necessitat de posar-lo al descobert i rehabilitar-lo. En qualsevol cas, però, ens alegrem que finalment el molí de Pau Modolell es posi en valor i pugui ser visitat per la ciutadania.

Jaume Lligadas Vendrell

DELMARALATERRA

Les onades entremaliades colpegen les roques, semblen bullir entre l’escuma blanca i blava, en un anar i venir sense parar. M’acomiaden amb el soroll, amb la força. La llum dibuixa estrelles a l’aigua salada i riela fins a fer-me mal als ulls.

Mai no he estat aquí dalt, encara que ho sé tot sobre els homes, les dones i aquests petits éssers que neixen de la seva unió. Ho sé tot sobre la superfície de ma mare, la Terra, però mai no he pujat a visitar-la. El meu pare, el Mar, no m’ha volgut portar mai a conèixer-la i, per respecte, sempre l’he obeït.

Avui he dit “prou”. Prou a les imposicions, la lleialtat per obligació, el compromís que només encaro jo i ningú secunda. Ja em vaig cansar de suportar i travessar dificultats en el món submarí del qual vinc. Ja em vaig cansar de seguir els camins marcats pels altres déus. Vull passejar entre els humans, els animals i les flors terrestres i aquests arbres tan alts als quals sé que puc pujar així que m’atreveixi. Envoltada, cada nou dia, de tenebres abissals intenses, avui he abandonat l’inframon aquàtic disposada a viure amb totes les conseqüències. Ja no vull ser deessa, tan sols una dona que somriu, plora, estima, s’equivoca, juga, abraça, cau i torna a aixecar-se.

El miracle de ser mortal és possible. Jo en soc la prova.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Torre Modolell i Can Sellarès, el nostre patrimoni

Jardins Magdalena Modolell (Viladecans). 
Foto Vicenç Castelló Solina.
Jardins Casa Alegre de Sagrera (Terrassa).
Foto Vicky Herrero Garcia.

El passat mes febrer el Grup Tres Torres vam mantenir una reunió de caire informatiu amb responsables de l’àrea de Patrimoni de l’Ajuntament. Havíem demanat de reunir-nos per conèixer de primera mà la situació i intencions de l’Ajuntament respecte de la Torre Modolell -edifici i jardins- i Can Sellarès. 

Torre Modolell. L’Ajuntament manifesta la voluntat de restaurar-ne l’edifici principal i annexos. Ha establert tres zones d’intervenció: a la primera, el Palau Modernista, no hi ha previst fer res tret de restaurar-ne l’escala d’accés; la segona, comprèn la Cambra Agrària, les escoles, el patí d’aquestes, la font i les escales que comuniquen amb el jardí, i, la tercera, els antics Cal Secretari i Cal Marxant -zona actual d’aparcament-. 

L’escala principal d’accés a la Torre Modolell, de la primera zona, i tota la segona zona, es troben en fase d’elaboració del projecte de rehabilitació. Un cop acabat el projecte ha de seguir la licitació de l’obra i l’aprovació del corresponent pressupost que quedarà per l’any vinent; la tercera zona, que es vol que sigui la futura Sala de Plens, queda pendent de projecte sense data concreta. Respecte del jardí no ens donen cap mena d’informació de quines intencions en tenen.

Can Sellarès. Donen per feta l’edificació de l’espai; sembla que sols queda per definir l’alçada dels blocs que volen construir-hi. Pel que fa a la masia i el camí de xiprers diuen que es mantindran, potser amb alguna modificació per a condicionar-ne l’accés; la masia es destinarà a equipaments pel barri, a semblança del Pablo Picasso.

Pel que fa a la Torre Modolell, ens alegrem que l’Ajuntament vulgui rehabilitar l’edifici i recuperar zones i espais desapareguts i/o malmesos. Esperem que, finalment, aquesta reparació acabi duent-se a terme, sigui completa i que es faci en un termini  més curt que llarg. Lamentem l’estat d’abandonament del jardí i no podem acceptar que es deixi de banda la seva recuperació. L’edifici i el seu entorn constitueixen un tot indestriable. L’administració local té l’obligació de vetllar per la seva conservació en la seva integritat i permetre a la ciutadania que gaudeixi d’aquest espai, tant per la seva vàlua arquitectònica com per tractar-se d’un llegat que pertany a tots i cadascun dels viladecanencs i viladecanenques. D’altres poblacions així ho entenen, se n’enorgulleixen i tenen cura dels seus bens més emblemàtiques. Com a mostra la Casa Alegre de Sagrera a Terrassa, on es poden visitar la casa i el seu jardí romàntic. A les fotografies podreu veure la diferència entre els dos jardins.

Respecte de Can Sellarès, insistim en el  nostre desacord amb l’edificació en aquesta zona, que pot acabar afectant la conservació de la masia i que destruirà un espai d’equipaments ja existent, que esponja una àrea amb gran densitat de construcció. Ens sembla un error no saber aprofitar el que ja tenim; és una actitud, com a mínim, miop, per un poble que conserva molt poca cosa del seu patrimoni i que cada cop té menys espai natural lliure, necessaris ambdós per estimar el territori i perquè aquest sigui un entorn saludable per als qui l’habitem. 

Vicenç Castelló Solina – Vicky Herrero Garcia

Grup Tres Torres

Jordiada en homenatge a Ovidi Montllor

 

Un concert en homenatge a Ovidi Montllor serà el protagonista de la Diada de Sant Jordi de la biblioteca de Viladecans. Enguany aquesta data tan especial serà diferent d’altres anys. Des del dia 7 d’abril el servei s’ha traslladat a l’Institut Josep Mestres i Busquets de la localitat per l’inici de les obres a l’edifici. Aquestes obres, que tindran una duració d’entre 6 i 9 mesos, serviran per millorar el confort acústic i energètic i el correcte aïllament, ja que s’arreglaran diverses patologies, tant a la coberta com a les façanes. 

Malgrat això, des de la biblioteca es manté l’esperit d’aquesta data i s’ha organitzat, com és ja habitual, la Jordiada amb l’espectacle de música en directe sota el títol Uns entre tants: recordant a Ovidi Montllor. El concert, que habitualment es celebrava al vestíbul de la biblioteca, es farà a la Sala d’Exposicions de la Torre del Baró el dia 22 d’abril a les 19 hores amb aforament limitat. Els artistes encarregats de recordar l’obra de Montllor seran Joan Sebastià Colomer (veu), Carles Gutiérrez (guitarra) i Agustí Espín (baix). A través de la seva música, els assistents podran evocar la figura d’Ovidi Montllor, una veu crítica durant el final del franquisme i la transició, que va compondre cançons que formen part de la memòria col·lectiva.

Montllor, que va ser un creador en majúscules, va formar part de la Nova Cançó amb una extensa trajectòria professional de més de deu àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius. El concert serà una bona oportunitat per gaudir de la seva extensa obra que va estar marcada per la divulgació de poetes catalans juntament amb Raimon, Francesc Pi de la Serra i Lluís Llach.

A més d’aquest concert especial, la biblioteca de Viladecans comptarà amb les últimes novetats editorials per agafar-les en préstec pels usuaris, que hauran d’anar a l’Institut Josep Mestres. Entre els llibres publicats recomanen la darrera obra de Lucia Lijtmaer, Cautiverio, una novel·la, publicada per Anagrama, que entrellaça la vida d’una pensadora britànica del segle XVII i una jove contemporània a Barcelona. Una història plena de venjança, ansietat, traïcions i desarrelament però no exempta d’ironia i sarcasme. La periodista i divulgadora cultural, que va publicar a 2017 l’assaig informal feminista Yo también soy una chica lista, presenta una obra sobre la fugida del dolor com a forma de supervivència i la rebel·lió davant els rols de gènere contemporanis. Una novel·la que reflecteix les relacions humanes amb totes les seves complexitats i contradiccions. 

Mónica Velázquez

Directora de la Biblioteca de Viladecans

La pau no és indolora

Escric això perquè, entre d’altres consideracions, veig que davant la guerra d’Ucraïna el conjunt de ciutadans acceptem sense més la necessitat de rearmament dels ucraïnesos i, per exemple, l’assumpció dels rols de gènere de tota la vida. Vull dir que el 8 de març fem unes reivindicacions i l’endemà considerem natural que a Ucraïna els homes s’integrin a l’exèrcit i les dones facin de cuidadores i, com a tals, s’exiliïn. O correm (i està bé que ho fem) a acollir ucraïnesos i deixem morir africans, sirians i molta altra gent com si res.

Tot plegat em fa pensar com al final en són de superficials les nostres declaracions escolars, eclesials i institucionals sobre la pau, el feminisme, el racisme o el canvi climàtic. En parlem, però no ho acabem de tenir integrat en el nostre interior.

Certament, però, el tema de la pau és complicat. Resulta senzill parlar de pau des de la comoditat de casa nostra. Pot ser un mecanisme com tants altres de rentar-nos-en les mans. Entenc que la gent es defensi i que ho faci cruentament, però tot això em sembla una inversió perillosa. L’esvoranc de l’odi, de la destrucció massiva, de la revenja, fins i tot entre membres de la mateixa població, com més s’allargui el conflicte més gran serà i més difícil serà plantar-hi fonaments sòlids de convivència en el futur. Davant del gegant imperial i totalitari què cal fer?

I és que penso que la pau es construeix d’entrada no preparant la guerra. No ens prenem prou seriosament el negoci de les armes i el seu opac rastre. Fem veure que no passa res, i procurem no mirar gaire els desastres de les guerres que no passen a Europa i que són farcides d’armes fabricades a Catalunya i a Espanya.

D’altra banda crec que associem la pau a la nyonyeria, com si la pau fos una cosa espontània associada a no fer res. No fer res violent no és sinònim de no fer res. I pensem en la pau com si fos indolora i no ho és. Treballar per la pau vol dir encarar els conflictes de forma no violenta, i quan plantes cara a segons quines situacions, pots rebre allò que en diuen un jec d’hòsties. I per a molta gent, la presó i potser la mort. Treballar per la pau és exposar-se, però intentar construir una altra mena de lògica que busqui punts de coincidència, valoració de l’adversari, sentit autocrític. No gens fàcil, però crec que una bona inversió de cara a la convivència de futur. Demonitzar i generalitzar no ajuda. 

Tampoc no ajuda el fet que vivim la democràcia superficialment. Jo no tinc gaire bon caràcter i em costa la convivència i sovint m’expresso cantelludament. Prou que ho sap –i ho pateix– el meu entorn. Però qualsevol cosa que fem amb altra gent per al bé comú (i la democràcia consisteix bàsicament en això) comporta treballar amb la discrepància, negociar coses, baixar del burro, defensar allò que creus essencial, i disculpar-nos mútuament si la cosa puja de to. I és un bon aprenentatge. No hi ha vida col·lectiva sense això, que suposa acceptar d’una banda que no pots guanyar sempre ni en tot, i que et fas i t’hi impliques, no només com a “client” que exigeix bons serveis, sinó com a cocreador que tracta d’imaginar un món una mica millor per a tothom.

I finalment encara hi afegiria la qüestió energètica. L’excessiva dependència energètica porta a conflictes bèl·lics anunciats ja fa molts anys. Crec que el que vivim és tan sols l’aperitiu del que vindrà si no reduïm el consum energètic i no treballem per obtenir energies renovables. 

Si visqués a Ucraïna tindria molta por i, honestament, no sé pas què faria. Però precisament en les situacions més dures és on té sentit parlar de la recerca de la pau i del respecte mutu. I segurament seria tot plegat més fàcil si ho haguéssim treballat prèviament. Cal incorporar-ho als nostres hàbits de relació.

Mercè Solé

Guerra, pàtria i literatura

Des que va esclatar la guerra a Ucraïna a tothom ens ha cridat l’atenció el fort patriotisme dels civils ucraïnesos que no han dubtat, o això sembla, a prendre les armes per defensar el seu país. Amb molta por, segur, però amb un sentiment d’orgull identitari i amb una valentia que desconec d’on els surt.

Durant aquests dies, no he pogut evitar preguntar-me si jo faria el mateix. Morir o matar per defensar una pàtria, la meva. D’entrada, penso que no. Moriria, i segurament mataria, per defensar els meus, però dubto que el meu coratge i el meu compromís patriòtic siguin tan grans com per respondre com ho han fet els ucraïnesos. Afortunadament, no m’he trobat en aquest atzucac.

No tinc ni idea d’on els ve aquest nacionalisme militant ni com és que han reaccionat tan enèrgicament a la invasió russa, tanmateix puc intuir-ne algunes pistes a través de la seva literatura. Ser ucraïnès, igual que ser de qualsevol altre país de l’òrbita soviètica, és quasi un acte de fe: les seves fronteres s’han mogut reiteradament al llarg de la història a cop d’invasió, de guerra i de cobdícia imperial. Angel Wagenstein (Plovdiv, 1922) és un escriptor i guionista búlgar, autor d’El pentateuc d’Isaac. La novel·la ens explica la vida de Jacob Blumenfeld, un jueu de la regió ucraïnesa de la Galitzia que, sense moure’s de casa, va viure en cinc pàtries (l’imperi Austrohongarès, Àustria, Polònia, el Tercer Reich i l’URSS) i va sobreviure a dues guerres i tres camps de concentració. 

Irène Némirovsky va néixer a Kiev l’any 1903, filla d’una família jueva benestant que, per causa de la revolució bolxevic i dels pogroms, va fugir d’Ucraïna per instal·lar-se a París. Allà, la Irène va obtenir un gran prestigi com a escriptora fins que, durant la Segona Guerra Mundial, fou detinguda i traslladada a Auschwitz, on morí el 1942. Les guerres, que van determinar la seva vida, són omnipresents a les seves obres, on registra minuciosament els comportaments humans i les flaqueses morals i sentimentals que la violència extrema i la por provoquen en les persones.

L’any 2015, la periodista Svetlana Aleksiévitx guanyava el Nobel de literatura. Nacionalitzada bielorussa, però nascuda a Ucraïna el 1948, és, potser, l’escriptora que més a fons ha revisat la història de l’antiga Unió Soviètica. En una entrevista, Aleksiévitx afirmava que “per a nosaltres [els nascuts en territoris d’influència russa], tot s’originava en aquell món terrible i enigmàtic [la Segona Guerra Mundial]. El pare de la meva mare va morir al front; l’àvia de Bielorússia va morir de tifus en un destacament de partisans; dels seus tres fills, dos van marxar amb l’exèrcit i van desaparèixer durant els primers mesos de la guerra, i només el petit va tornar a casa. Era el meu pare. Els alemanys van cremar vius a onze familiars més. I el mateix va passar en cada família, sense excepcions. Durant molt de temps, jugar a alemanys i russos va ser un dels jocs favorits dels nens de les aldees”. I afegeix: “Sempre hem estat combatent o preparant-nos per a la guerra. Mai hem viscut d’una altra manera”.

Sembla ser, doncs, que viure per a la guerra és el destí soviètic, si més no de les generacions nascudes a redós dels dos conflictes mundials. Però, què senten els joves? Davant dels mitjans de comunicació internacionals, els ucraïnesos s’han manifestat disposats a donar la vida pel seu veritable país. Són fills, nets i besnéts d’antics combatents, homes i dones; coneixen la seva història, el patiment viscut durant les guerres mundials, el genocidi provocat per la fam vermella de Stalin –que va matar de gana quatre milions d’ucraïnesos–, el despotisme soviètic i l’obsessió imperial de Rússia.

Així, és normal que els autors ucraïnesos contemporanis no s’escapin d’estar marcats per l’experiència de la guerra. Serhiy Zhadán (1974), poeta, novel·lista i traductor, és l’autor de The Orphanage (traduïble com l’Orfenat). L’obra, publicada el 2017, relata el viatge físic i mental d’un mestre de províncies que travessa el front del Donbass, territori ocupat per tropes prorusses des del 2014, per recollir el seu nebot que estudia en un internat.

El mateix conflicte de l’est d’Ucraïna ha marcat fins al moment l’obra d’altres joves escriptores com Kateryna Kalytko (1982), autora de La tierra de lo perdido (2017), o Haska Shyyan (1980), autora de A sus espaldas (2019). La contesa és també el tema central d’Hija (2019), l’òpera prima de la periodista Tamara Horikha-Zernya.

La guerra, d’una manera o altra, sempre ha estat present a les vides dels ucraïnesos i a les de tots els habitants de l’òrbita russa. Sens dubte, aquesta circumstància ha forjat el seu caràcter i la seva literatura. Hi ha moltíssims altres autors, històrics i contemporanis, que en donen fe: Nikolái Gogol (1809-1852), Lev Tolstoi (1828-1910), Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940), Vasili Grossman (1905-1964), o, més recentment, Vasyl Shkliar (1951) o la jove Evgeniya Belorusets (1980), entre molts altres.

Més enllà del que digui Putin, la Unió Soviètica ha quedat enrere, però com escriu Svetlana Aleksiévitx, per a aquests països encara és complex arribar a un consens sobre la idea de pàtria i lluitar contra els conflictes que aquesta complexitat comporta. Estic segura que els joves postsoviètics volen deslliurar-se d’aquest destí fatal que sembla que els marca la vida, que volen fugir del pervers ideal de la mare Rússia. Avui, però, la mare Rússia els bombardeja i ells s’hi tornen com poden. Quanta, quanta guerra… penso, en al·lusió a la novel·la homònima de Mercè Rodoreda.

Vanessa Rodríguez

El català a les escoles viladecanenques.


Alguns dels que llegeixen això potser recorden una època en la qual el català estava directament prohibit. Des d’aleshores, doncs, ha plogut moltíssim i la llengua intenta mantenir-se forta a Catalunya, des dels carrers fins a les cases, escoles i oficines; és a dir, on la gent passa la major part del seu temps útil. La vertadera pregunta és: ho està aconseguint?

Segons el Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, l’ús del català als centres escolars es troba en una situació més aviat crítica, amb un 28% dels alumnes i un 48% dels docents que no fan servir mai el català dins del seu entorn acadèmic. La conclusió, encara que preocupant, s’ajusta bastant a la situació que jo visc a diari com a estudiant en una escola viladecanenca. Per tal d’ajustar dades he fet el següent gràfic sobre els meus companys entre els quals m’incloc: 

Per altra banda, tot l’equip docent de l’ESO (educació secundària obligatòria, anteriorment l’EGB) és capaç de mantenir una conversa en català sense cap mena de problema, encara que el nivell és molt variat; de persones amb un català més aviat bàsic, a filòlegs que han dedicat una part important de la seva vida al català. Moltes de les nostres classes inclouen els dos idiomes i de vegades arriba a ser confús per l’alumnat, i encara amb la capacitat de parlar aquest català quasi perfecte, molts decideixen impartir la seva classe en castellà o, més aviat, parcialment en català.

Una quantitat important de gent considera aquesta situació, sumada a contínues mencions del català a les escoles per part del govern estatal, com un atac a la llengua catalana i, fins i tot, als catalans. Una de les bases d’aquest pensament és la manca d’una base científica –pedagògica– com a prova del benefici per tal de fer canvis a les escoles de Catalunya. 

Justament a la porta de la meva classe es pot trobar un cartell que diu: “Avui i demà, l’escola sempre en català” però mai no se’ns ha parlat del tema o explicat la situació, no se’ns demanà gaire que fem un esforç per parlar català i la conseqüència és aquesta. 

La parla del català a les escoles no és nociva com s’ha demostrat els anterior anys, amb unes notes acceptables en el castellà i en les llengües estrangeres, així com també en el català. El que sí que és, és responsabilitat de tots! Col·laborar per tal de no perdre la nostra llengua, directament lligada amb la nostra cultura, és treball de l’equip docent però també de l’alumnat i, fins i tot, dels organismes polítics tant catalans com espanyols. No perdem mai la nostra llengua!

Noa Granados

La tragèdia d’Ucraïna

Ens hem trobat amb una guerra a les portes dels nostres països occidentals. Poc ens ho esperàvem, que pogués passar una cosa així. Hem vist ben a prop la crueltat brutal d’una invasió en què sembla que tot s’hi valgui, i hem seguit gairebé pas a pas el dolor, la tragèdia, l’enfonsament, la desesperació d’una pila de dones, homes i criatures. Les televisions i els altres mitjans ens ho han portat a casa dia rere dia. I tot plegat, a més de deixar-nos impressionats, ens ha deixat també preguntant-nos com serà el futur, com es podrà gestionar el que passarà a partir d’ara.

També hem vist els esforços solidaris per atendre tan bé com fos possible a tots els qui han fugit d’aquell infern. És, sens dubte, el que calia fer. I s’està fent bé.

Però certament, a la redacció del Punt de Trobada, arribats en aquest punt, no hem pogut menys que pensar en un tema que molta altra gent també s’ha plantejat: que, si es vol, Europa té els mitjans per acollir la gent que fuig dels seus països per la guerra o per la fam. I en canvi, portem anys veient com tantíssims refugiats o immigrants malviuen en camps inhumans, o són retornats a països on no tenen cap garantia de trobar unes condicions de vida dignes. No veiem per la televisió el seguiment dels drames personals de tantíssima gent dels països àrabs, o de l’Àfrica. No sentim parlar del seu estat emocional o de com caldrà escolaritzar els seus fills i filles.

Europa ha demostrat que té mitjans per atendre aquestes persones que també ens truquen a la porta. S’ha de fer seriosament, organitzadament, sens dubte. Però si es vol, es pot fer. Sí, aquests altres refugiats o immigrants no tenen la pell blanca ni se’ns assemblen tant com els ucraïnesos. Però, ¿voleu dir que això és un motiu suficient com per no atendre’ls?