La pau no és indolora

Escric això perquè, entre d’altres consideracions, veig que davant la guerra d’Ucraïna el conjunt de ciutadans acceptem sense més la necessitat de rearmament dels ucraïnesos i, per exemple, l’assumpció dels rols de gènere de tota la vida. Vull dir que el 8 de març fem unes reivindicacions i l’endemà considerem natural que a Ucraïna els homes s’integrin a l’exèrcit i les dones facin de cuidadores i, com a tals, s’exiliïn. O correm (i està bé que ho fem) a acollir ucraïnesos i deixem morir africans, sirians i molta altra gent com si res.

Tot plegat em fa pensar com al final en són de superficials les nostres declaracions escolars, eclesials i institucionals sobre la pau, el feminisme, el racisme o el canvi climàtic. En parlem, però no ho acabem de tenir integrat en el nostre interior.

Certament, però, el tema de la pau és complicat. Resulta senzill parlar de pau des de la comoditat de casa nostra. Pot ser un mecanisme com tants altres de rentar-nos-en les mans. Entenc que la gent es defensi i que ho faci cruentament, però tot això em sembla una inversió perillosa. L’esvoranc de l’odi, de la destrucció massiva, de la revenja, fins i tot entre membres de la mateixa població, com més s’allargui el conflicte més gran serà i més difícil serà plantar-hi fonaments sòlids de convivència en el futur. Davant del gegant imperial i totalitari què cal fer?

I és que penso que la pau es construeix d’entrada no preparant la guerra. No ens prenem prou seriosament el negoci de les armes i el seu opac rastre. Fem veure que no passa res, i procurem no mirar gaire els desastres de les guerres que no passen a Europa i que són farcides d’armes fabricades a Catalunya i a Espanya.

D’altra banda crec que associem la pau a la nyonyeria, com si la pau fos una cosa espontània associada a no fer res. No fer res violent no és sinònim de no fer res. I pensem en la pau com si fos indolora i no ho és. Treballar per la pau vol dir encarar els conflictes de forma no violenta, i quan plantes cara a segons quines situacions, pots rebre allò que en diuen un jec d’hòsties. I per a molta gent, la presó i potser la mort. Treballar per la pau és exposar-se, però intentar construir una altra mena de lògica que busqui punts de coincidència, valoració de l’adversari, sentit autocrític. No gens fàcil, però crec que una bona inversió de cara a la convivència de futur. Demonitzar i generalitzar no ajuda. 

Tampoc no ajuda el fet que vivim la democràcia superficialment. Jo no tinc gaire bon caràcter i em costa la convivència i sovint m’expresso cantelludament. Prou que ho sap –i ho pateix– el meu entorn. Però qualsevol cosa que fem amb altra gent per al bé comú (i la democràcia consisteix bàsicament en això) comporta treballar amb la discrepància, negociar coses, baixar del burro, defensar allò que creus essencial, i disculpar-nos mútuament si la cosa puja de to. I és un bon aprenentatge. No hi ha vida col·lectiva sense això, que suposa acceptar d’una banda que no pots guanyar sempre ni en tot, i que et fas i t’hi impliques, no només com a “client” que exigeix bons serveis, sinó com a cocreador que tracta d’imaginar un món una mica millor per a tothom.

I finalment encara hi afegiria la qüestió energètica. L’excessiva dependència energètica porta a conflictes bèl·lics anunciats ja fa molts anys. Crec que el que vivim és tan sols l’aperitiu del que vindrà si no reduïm el consum energètic i no treballem per obtenir energies renovables. 

Si visqués a Ucraïna tindria molta por i, honestament, no sé pas què faria. Però precisament en les situacions més dures és on té sentit parlar de la recerca de la pau i del respecte mutu. I segurament seria tot plegat més fàcil si ho haguéssim treballat prèviament. Cal incorporar-ho als nostres hàbits de relació.

Mercè Solé