diumenge, 15 de març del 2015

Des de la perspectiva d’una tècnica municipal

Què ens aporten les associacions?

Experiència personal: època universitària.

Experiència professional: des de 1996, a l’Ajuntament de Viladecans (i al Prat) sempre desenvolupant tasques de dinamització associativa: promoció de recursos i eines per a millorar el funcionament de les entitats i el moviment associatiu.  

Tècnica de joventut

Entitats estudiantils

Entitats juvenils

Tècnica de comunitat: registre d’entitats, equipaments, formació, portal d’entitats i  eines 2.0, Mostra d’entitats. Això em permet treballar amb entitats de tots els col·lectius i d’aquesta manera conèixer de prop sectors associatius i col·lectius de la ciutat diferents, amb les seves problemàtiques, necessitats, capacitats, inquietuds...


Per què ens costa tant participar a les entitats? Quina és la nostra cultura associativa?

Des del meu punt de vista penso que no som ni culturalment ni tradicionalment una societat eminentment participativa ni massa activista pel que fa a reivindicacions i lluita de drets. En els darrers anys, tenim tendència a mobilitzar-nos quan ens toquen el pa i la cosa es posa malament (filosofia “qué hay de lo mío”). Però no és una constant en la nostra manera de viure ni d’entendre la societat.  

Causes:

Qüestió cultural i de context socioeconòmic.

Qüestions històriques: estructures polítiques basades en la submissió a l’església, a la monarquia... Cultura de l’obediència. 

L’evolució del context social i econòmic de la Transició a l’inici de la crisi. Passem d’una època en què hi ha molt per fer i la societat es mobilitza en pro de la consecució de drets propis i necessaris d’una democràcia, a un desenvolupament de l’Estat del benestar i una millora econòmica que ens refrena i ens malacostuma. Desaprenem o ens relaxem en la defensa i lluita dels drets. I aquí estem tots i totes implicats: ciutadania – entitats – administració: 

Vaques grasses: Filosofia del vull, demano, tinc.

No hi ha o no veiem grans problemes socials pels quals ens hàgim de mobilitzar. Desaprenem la tasca reivindicativa.


Les entitats deixen d’haver de fer una tasca reivindicativa com a prioritat, es desdibuixen els objectius i projectes, i comencen a desenvolupar una tasca més lúdica, de prestació d’activitats i serveis que no són gratuïts però tenen preus assequibles. Molta gent es fa sòcia per a gaudir d’aquestes activitats però no coneix de prop el projecte associatiu ni tota la feina que es fa. Aquest socis que esdevenen clients i que veuen l’entitat com una “empresa”: si pago tinc dret a exigir, no tinc per què implicar-me en res més. 

Actualitat: Crisi econòmica. Fruit d’aquesta evolució, la ciutadania que té problemes no identifica les entitats com a possible via per a resoldre el seu problema o canalitzar les reivindicacions. Per la seva banda les entitats es troben desbordades, manca capacitat de reacció. Falten socis actius.

Les associacions connecten amb les necessitats dels veïns i veïnes?

La meva opinió és que la majoria ho intenten. Però, tenen les eines i els coneixements? Són conscients que ho han de fer o són esclaves dels socis/clients?
Què caldria fer per millorar la situació?:
Tenir clars els objectius i el projecte: Recuperar els objectius que es van redactar als  estatuts. Prioritzar accions: Reordenar les nostres accions o revisar els objectius i el projecte 
Analitzar la realitat: quin és el perfil del nostre públic de destí. Què fa, què li passa, quins problemes té? Arribem a qui ens necessita?
Tornar a esdevenir referents.
Aprendre a comunicar i adaptar els sistemes de comunicació als destinataris, als projectes: 
No es tracta de fer publicitat. Cal comunicar.
Aprofitar totes les oportunitats per informar als socis de tot allò que es fa, de la feina que hi ha darrere... Involucrar en el dia a dia.
També puc dir que, en el procés d’acomodació, hi ha algunes entitats, persones, que han perdut l’interès per aprendre, millorar, adaptar-se a la realitat. 
Quins són els reptes de les entitats?
Poder fer front i adaptar-se a tota la reforma de  la legislació (IS, transparència, Inspecció de treball....). Noves normatives que dificulten i burocratitzen la tasca associativa.
Voluntariat. El treball amb voluntariat fomenta la implicació de les persones associades. És difícil però possible.


Aproximació i coneixement de la realitat.
Comunicació. Adaptació de les eines al públic destí, però també visió de creixement.
Saber comunicar, informar a les persones associades. Aprofitar les oportunitats.
Aprendre a implicar i a compartir tasques. No ho hem de fer tots. Repartir i assumir responsabilitats. 

Sònia Rodríguez

Desde un movimiento reivindicativo

¿Qué nos aporta personalmente, que nos aporta como ciudad la vida asociativa desde nuestra experiencia concreta? 

Desde el punto de vista de un movimiento social como la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, la participación en este tipo de asociación particular nos permite transformar un problema individual en un problema colectivo. Esto es vital para que los afectados se movilicen con el objetivo de encontrar una solución, pero también para los voluntarios porque nos permite dejar de ser cómplices de un poder que trata de imponernos su relato de la realidad y que ha roto todos lo consensos. 

Por lo tanto, lo que hacemos desde la PAH es enfrentarnos a un dolor, es decir, a un conflicto no resuelto. Algo que nos duele, ya porque lo sufrimos o porque empatizados con quien lo sufre. En un principio este problema lo vivían las familias desde un plano individual, como una vergüenza que no se contaba a nadie y de la que se huía, no había más responsable que uno mismo, era en definitiva un problemática privada. Esto significa que esta situación se vivía de una forma no política, que no era consecuencia de decisiones políticas concretas dentro de un marco jurídico determinado. Por lo tanto, no tenía responsables. 

Organizarnos nos aportó politizar esta problemática y, por lo tanto, nos permitió cambiar el relato que se había convertido en sentido común. Nos permitió dejar de vivir está situación como si fuese un fenómeno despolitizado para pasar a vivirlo como un fenómeno político, es decir, que tiene responsables concretos, culpables, y tiene víctimas concretas, no es algo que nos sucede a todos, y además tiene una explicación y, por lo tanto, podría tener una solución alternativa apropiada para las víctimas.

En conclusión, los movimientos sociales, esta particular forma de vida asociativa de una ciudad, nos permite transformar una carga individual en una vergüenza colectiva: nos obliga a entender que no se trata de haber fallado individualmente, de forma aislada y personal. Entonces pasa a ser una falla del sistema, es decir, a depender de cómo hemos ordenado el sistema legal para que haga posible que bancos incluso rescatados echen a la gente de sus casas y las familias se vayan a la calle encima con la deuda. Y sin duda, ahora podemos decir que le ganamos el sentido común al poder, de forma que hay ya muy poca gente que considere que es justo el sistema legal que permite estos abusos a los bancos.

¿Cuál es la cultura asociativa de Viladecans? ¿Qué valores y qué déficits muestran las asociaciones: en su conexión con los problemas de la gente, en su gestión interna, en su coordinación con el resto de entidades, en su relación con las administraciones públicas?

No se puede decir que actualmente haya en Viladecans una gran implicación de la ciudadanía en los movimientos sociales, pese a la crisis-estafa, pese a los ataques directos que sufre la población. Y en nuestro municipio ha habido muchos y en diferentes ámbitos, como por ejemplo el problema del acceso a una vivienda digna, la situación de nuestro hospital, en educación, el proyecto del Eurovegas, entre otros. 

Foto: Jaume Muns

Y parece que la mayor parte de los ciudadanos han renunciado a ser protagonistas de lo que sucede. Esto sucede por diversas razones, una de ellas es porque se ha roto lo que debería haber sido la continuidad de un relato de lucha que nos explicara cómo en su momento se nos permitió conquistar los derechos que ahora estamos perdiendo.

Por lo tanto, la cultura de lucha, de resistencia, es muy escasa, aunque sí que veo que la actitud está cambiando, sobre todo después del 15M, porque al menos ya no somos tan inocentes.

Desde movimientos como la PAH siempre entendimos que había que asociarse, que era necesario organizarse para luchar contra una situación que considerábamos injusta, pero no a cualquier precio. Entendimos que había que crear organizaciones con valores determinados, que fuesen horizontales, participativas, asamblearias, basadas en la solidaridad y en el apoyo mutuo, que ayudasen a empoderarse a la gente, que nos hiciese protagonistas. Hay que reconocer que no siempre se consigue, y que vamos avanzando paso a paso.

De los problemas que nos encontramos el más habitual es la falta de implicación. Muchas veces nos acaban viendo como una especie de asesoría donde hay que reunirse una vez a la semana a explicar cómo está la situación y para casa. Y esta forma de ver este espacio tiene repercusiones en la lucha de cada afectado por arreglar la situación. Porque los bancos no regalan nada, y cuando la negociación se pone difícil hay que tener claro a quién tienes enfrente y qué es lo que quieres. Si no lo haces pierdes. Con nosotros el banco no tiene la última palabra. Pero para eso hay que conseguir que ciudadanos clientes, consumidores sean ciudadanos con derechos y con capacidad para defenderlos.

Nuestra relación con la administración podemos decir que va a días. Pero en general lo que noto es una incomprensión profunda por parte del ayuntamiento y por parte también de sus trabajadores. No llegan a entender cuál es nuestro papel. Nosotros siempre les decimos que si nosotros existimos es porque ellos no están haciendo su trabajo o lo están haciendo mal. La sensación que tengo es que piensan que nos metemos en asuntos que no son de nuestra incumbencia, y esto demuestra que no están entendiendo el cambio de cultura política que está experimentando la ciudadanía. Parte de la ciudadanía que ahora piensa que todo nos importa y que no queremos estar al margen de nada.

¿Cuáles son los retos de las entidadees?

Insisto en que mi respuesta a la pregunta se enmarca específicamente en los movimientos sociales. Que esto se pueda extrapolar a otro tipo de asociaciones es una cuestión que dejo en el aire por si alguien quiere responderla.

El principal reto que tenemos es el de posicionarnos como un contrapoder político con capacidad de cuestionar el sentido común de los que mandan. Lo que sucede habitualmente es que los que obedecen aceptan las razones de los que mandan. Y entonces hay consenso. 

Enfrentarse a esta situación de consenso cuando la situación es injusta o cuestionable requiere que la ciudadanía se organice y la administración debe entender que tiene el derecho y la legitimidad para modificar sus decisiones.

Pero aparte de cambiar la realidad, la organización debe servir para cambiar los valores y comportamientos que el sistema capitalista nos ha ido imponiendo: de individualismo, de crítica destructiva, de miedo al cambio, de odio al que es diferente. Y caminar hacia una dirección opuesta tanto individualmente como colectivamente.

Porque si no lo único que estamos haciendo es reciclar carne humana para que el capitalismo pueda hacer uso de ella de otra forma y sacarle más beneficios.

En conclusión, constituirnos como un contrapoder y, a través de la organización y la lucha, cambiar los valores, hacia aquellos que nos permitan tener una sociedad más justa. 

David González

Des d’una associació de veïns

Que ens aporta personalment, què ens aporta com a ciutat la vida associativa des de la nostra experiència concreta?

Em cal estar ocupat, no puc parar quiet, i millor si és en activitats de voluntariat i de caràcter solidari i reivindicatiu. Aquesta inquietud la cobria la militància sindical en la meva etapa laboral, encara que també la vida associativa al barri i a les escoles dels meus fills, i ara que estic en situació de pre-jubilació la dedicació al moviment veïnal.

Pel que fa a la meva experiència al seu moment al moviment educatiu (ampa i consell escolar del Dr. Trueta) la satisfacció del treball fet en la elaboració del projecte de socialització de llibres.

I pel que fa al moviment veïnal, sense desdir-me del treball fet, un cert sentiment de fracàs en no haver aconseguit l’objectiu de canalitzar la participació veïnal, tant per part del veïnatge com per les dificultats en la relació amb els poders públics, que tenen capturada la representativitat ciutadana.

Quina es la cultura associativa de Viladecans? Quins valors i quins dèficits mostren les associacions: en la seva connexió amb els problemes de la gent, en la seva gestió interna, en la seva coordinació amb la resta d’entitats, en la seva relació amb les administracions públiques?

A Viladecans hi ha entitats de tot tipus, gaudim de una vida associativa molt rica. Moltes d’elles són amb un caràcter finalista molt concret, de tipus cultural, lúdic... que permeten el foment de la relació i convivència veïnals: d’altres entrades en un àmbit específic, l’educatiu (Ampes) que fomenten la col·laboració de mares i pares en els centres en la cerca de la millora de l’educació dels seus fills reforçant la comunitat educativa. I d’altres de caràcter més genèric, als barris i la ciutat: les associacions de veïns amb vocació de participació i d’incidència polítiques, així com de foment de la convivència i relacions veïnals.

Els valors que inspiren les nostres entitats són els de la democràcia participativa. La solidaritat i la defensa del drets socials. El dèficit és la gran dificultat de contactar amb els veïns, sovint ens queixem que sempre participem pocs i els mateixos. Que la gent (inclosos socis) no participa. El problema és la institucionalització de les entitats, de la qual cal fugir, que no se’ns identifiqui amb la política institucional.

Les entitats veïnals, a tot arreu, no sols a Viladecans, en el seu origen van tenir un fort caràcter reivindicatiu i varen ser un motor en la lluita per aconseguir la democràcia. El moviment veïnal al costat del moviment obrer varen ser el motor del canvi; canvi que un cop aconseguit va significar el declivi del moviment veïnal, perquè com he dit abans les institucions públiques tenen segrestada la representativitat ciutadana. Les associacions de veïns van començar a perdre una de les raons de la seva existència, encara que no l’han oblidat mai. Per sobreviure van haver de reinventar-se i, sense oblidar mai la seva finalitat de reivindicació veïnal, varen esdevenir entitats de serveis.

L’acusació de clientelisme que a vegades es fa a les entitats té molt a veure amb aquesta evolució. Jo mateix i altres companys de les juntes que han passat per la nostra associació, he hagut de sentir crítiques dels nostres veïns dient-nos que si estem a l’Associació és perquè volem ser polítics i ens volem col·locar. Crítiques que ens entristeixen a persones voluntàries que ens dediquem a l’associació de forma completament altruista.

Crítiques, tanmateix, que no estan mancades de fonament. Perquè és cert que s’ha produït clientelisme. Hi ha hagut gent (i no és el moment de dir noms) que ha utilitzat les entitats com a trampolí per a la política, sense desmerèixer l’activitat política i l’ambició política que pugui tenir qualsevol persona. El que és criticable és la instrumentalització que se n’ha fet.

Quins són els reptes de les entitats?

A la nostra entitat, a la darrera assemblea, es va fer una modificació d’estatuts pel que fa al valors i fins de l’associació:

Els valors que inspiren els objectius de l’AVV Parc de la Torre Roja són: Democràcia Participativa;  Solidaritat; Defensa de Drets Socials.....

Calia donar resposta al perill d’institucionalització de les entitats, una instrumentalització a la qual ens neguem, no podem ser un apèndix municipal ni ser corretges de transmissió dels poders públics, ni dels partits polítics.

Volem ser un instrument de la ciutadania per a la participació en els afers públics. Volem ser un instrument a través del qual els veïns canalitzin la seva solidaritat.

Volem ser un instrument amb el que la ciutadania s’impliqui en la defensa dels seus drets.

Francesc Arnau


La participació a les entitats, termòmetre de la democràcia

El passat 20 de gener la nostra revista va convocar una taula rodona amb el títol que encapçala aquesta pàgina. Ara, us oferim les reflexions inicials que va oferir cada un dels participants, seguint unes preguntes, i que en conjunt formen una bona aproximació al tema. En primer lloc trobareu la introducció que va fer la moderadora, Mercè Solé; a la pàgina següent, les paraules de Francesc Arnau, membre de l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja; després, la intervenció de David González, membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Viladecans; i finalment, la de Sònia Rodríguez, tècnica del Departament de Cultura i Comunitat de l’Ajuntament de Viladecans. La quarta participant, Maria Lluïsa Capdevila, membre de la Junta Local de Viladecans de l’Associació Espanyola Contra el Càncer, no ens ha pogut facilitar la seva intervenció per escrit. 


Us hem convocat per parlar d’arrels democràtiques, és a dir de participació ciutadana. Ja fa un temps que el terme “democràcia” és reivindicat i invocat per uns i altres. De vegades gairebé gosaria dir que és segrestat per alguns. El cert, però, és que la decebedora actuació de molts partits polítics, l’escarransida participació de tots plegats en decisions que ens afecten molt, ha comportat el sorgiment de nous moviments i grups, més o menys assemblearis i organitzats. D’alguna forma el que es respira és que en els darrers anys si més no, les estructures polítiques no han afavorit una participació dels ciutadans i ciutadanes. Des del Punt de Trobada, però, compartíem només a mitges aquesta idea. Els partits “clàssics” fan el que fan, i en són responsables, però la nostra implicació com a ciutadans en general ha estat escassa. Amb una participació real, activa, crítica i responsable de moltes més persones, algunes coses potser no haurien passat. Ara, com a la transició, hi ha una efervescència participativa que celebrem i agraïm, però la democràcia necessita que aquesta participació s’estengui al llarg dels anys, que sigui duradora i madura. No pot ser fruit només de crides puntuals, de moments especialment crítics. Constatem que ens costa ser-hi. I una prova d’això és que també la nostra participació en la forma més bàsica d’organització, que és el món associatiu, fa aigües. Només cal observar les entitats de tota mena de la ciutat: sempre som els mateixos a tot arreu, costa trobar relleus, hi ha qui va molt ofegat, les tasques burocràtiques ens superen o són desmesurades... 

Foto: Jaume Muns


Això acaba repercutint en la vida associativa: és difícil no caure en la rutina, ser imaginatiu, sortir de la roda del dia a dia imprescindible. Això significa també que no és fàcil el treball en xarxa, la cultura de fer participar a uns d’allò que fan els altres. Un exemple: anem com a representants a una reunió i no sempre informem o fem participar els nostres representats d’allò que estem treballant. O tendim a fer anar les entitats com si fossin clubs d’amics, cosa que agilitza la feina i la fa més agradable, però que impedeix que s’hi apunti nova gent. O ens costa connectar amb les noves necessitats. O senzillament costa explicar als altres què fem, no valorem nosaltres mateixos tot allò que vivim a la nostra entitat.. Observem un cert clientelisme en un doble sentit: d’entitats que s’han acostumat a dependre econòmicament i a viure a l’ombra de les administracions, i per tant que han oblidat el sentit crític, i també en el sentit que molts ciutadans tendeixen a utilitzar les entitats com a servei, però que els costa molt més corresponsabilitzar-se del seu funcionament. Però aquesta taula rodona no està pensada per criticar les entitats. Al contrari. Les entitats aporten cohesió, continuïtat i solidesa. Són escoles d’escoltar, de pensar, de formar, de participar, de fer anar la imaginació i la creativitat, d’aprendre a consensuar, a administrar, a prendre decisions. Són escoles de fer política, en el sentit més noble de la paraula. Estar associat activament en una entitat és una forma de preocupar-se del bé comú, de trencar l’individualisme. En un moment en què sembla que el sistema vulgui més consumidors passius que no pas ciutadans actius, aquesta és una tasca gairebé subversiva només pel fet d’existir.
Avui que el món laboral està com està i que els poders econòmics i alguns de polítics fan sentir gairebé culpables als qui no tenen feina, va bé recordar que el treball en una entitat és una bona ocasió d’aprenentatge, de desenvolupament de les pròpies habilitats i capacitats, de valoració de la persona, de xarxa relacional.

Mercè Solé

El quadre

 Ella té els ulls fixos en el quadre, captivada pels diferents tamanys de les figures que hi “viuen”. Li sembla com si la jerarquia entre elles els atorgués llur volum, llur importància. Ella observa la pintura amb tota la seva atenció, no vol perdre-se’n cap detall. Perduda entre els traços i colors de l’escena, comença a somiar desperta en la dona que és asseguda a taula. La seva figura és més petita que la de l’home omnipresent a la composició, que es difumina per moments davant dels qui el miren.

Retrat de família, de la pintora surrealista nord-americana Dorotea Tanning.


Ell calla, la dona també. Només el gos i la dona de fer feines, la figura secundària més minsa de la pintura -i, alhora, insubstituïble de la família-, es comuniquen. La dona asseguda, la mestressa de la casa, amaga els seus secrets rere les paraules, rere un paper esborrallat en un diari personal proveït de clau, rere una taula parada amb la millor vaixella i el dinar servit als plats.

Però ara ja no fan falta secrets. Un dia, el seu marit regnava a casa i per damunt d’ella, i això ja no succeeix. Ella, dins de la seva mirada i el seu posat sempre atent, viu les conseqüències de la seva ferma decisió de no deixar-se violentar més, de no deixar-se empetitir més, d’ésser l’única propietària dels seus actes i no donar-li mai més explicacions de res a ningú que no les mereixi. Mai més.

Davant la imatge engrandida, ja borrosa i gairebé sense contorns, del qui va ser l’amo de la llar, ha sorgit una dona que no permet que la dominin, una dona que pot i vol escollir, una dona que crea, una dona lliure. Com la que mira un quadre i somia.

En commemoració del Mes de la Dona.

Per a les totes les dones, en qualsevol de llurs circumstàncies.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Bou per bèstia grossa

Fer passar bou per bèstia grossa és una expressió que vol dir el contrari de filar prim. L’expressió és molt pertinent quan s’observen les mesures que va prendre el Partit Popular en relació a les entitats amb la llei 27/1994 de 27 de novembre: amb el pretext de regularitzar la situació fiscal de moltes entitats, unes mesures desproporcionades i inaplicables sobre tot el teixit associatiu, prescindint del seu volum, finalitat, i impacte econòmic. Una canonada a la línia de flotació de les entitats, que són a la base de la democràcia i que ja tenen prou feina per sobreviure en les seves tasques culturals, esportives i socials. Una llei que, a instàncies de CiU, ha acabat essent modificada de forma favorable a les petites entitats pel decret llei 1/2015 de 27 de febrer,  però que diu molt sobre el desconeixement i l’escassa valoració de la dinàmica associativa per part del PP. Segons el plantejament inicial totes les entitats es veurien obligades a presentar l’impost de societats, amb una complexitat comptable i burocràtica molt allunyada de les capacitats dels homes i dones que fan funcionar sense cap guany econòmic la maquinària associativa. Tot plegat, a més, sense mesures conegudes que incrementessin la capacitat d’Hisenda per controlar una allau de noves –i inexpertes– declaracions, una Hisenda que no dedica els esforços que caldrien a acabar amb el frau fiscal milionari.

Molta fullaraca per no res. Perquè quan la gent demana transparència a les administracions públiques i mesures contra la corrupció no està parlant d’aquestes petites entitats, sinó de la dinàmica d’alguns partits, de les grans corporacions i de l’enginyeria financera destinada a fer opaca l’economia. 

Amb tot, d’aquesta excentricitat pepera, se’n poden extreure dues conclusions: si hi ha entitats que mouen volums significatius de diner negre, cal aplicar les mesures adequades perquè no serveixin de tapadores empresarials ni evadeixin impostos. I en qualsevol cas, totes les entitats, grans i petites, han de gestionar tan bé com sigui possible els seus recursos, però això es fa millor amb eines tècnicament senzilles, de fàcil comprensió i allunyades de la burocràcia, que amb ampul·loses lleis buides de contingut.

La prioritat de la nostra acció: fer front a la crisi, preservar la cohesió i treballar per al futur


Aquesta ha estat una legislatura molt difícil. La crisi i les seves conseqüències han estat presents de forma determinant en els plans d’acció de l’Ajuntament, fent que les prioritats de l’equip de govern s’hagin articulat a l’entorn de tres eixos principals: ajudar a les famílies a fer front a la crisi; mantenir les polítiques de cohesió i enfortiment comunitari, i preparar a la ciutat per al futur, amb especial èmfasi en l’educació i l’èxit educatiu, i també en l’atracció d’empreses i l’activitat econòmica a la ciutat. 

L’Ajuntament ha incrementat recursos de forma substancial en les partides d’ajut social, plans d’ocupació i/o formació per a persones en atur. Malauradament, aquesta prioritat no ha estat acompanyada per les altres administracions. Així hem pogut veure com, simultàniament a aquest esforç municipal, la Generalitat eliminava les escoles bressol dels seus pressupostos, limitava els ajuts a la dependència i les prestacions de rendes d’inserció, aplaçava la contribució a les polítiques integrals de barri o reduïa progressivament els recursos adreçats a la salut i al nostre hospital. 

Els socialistes vàrem tenir clar des del principi que, en aquest moments de dificultat, l’Ajuntament havia de continuar com a motor del municipi i, alhora, articular la gran xarxa social que és la ciutat. Per això hem continuat invertint en la millora de barris i dels serveis i equipaments de la ciutat (Ponent, plaça de la Constitució, carrer del Pare Artigas, Podium Viladecans-Joan Masgrau, Museu de Viladecans); en la promoció de nous espais per a l’activitat econòmica (Ca n’Alemany) i la dinamització d’empreses, i en l’empoderament  de la ciutadania per fomentar la cohesió i el treball comunitari (Punt Solidari, Xarxa d’Innovació Educativa, Ateneu de les Arts).


Fa uns anys, una persona que vivia a Viladecans podia gaudir de menys oportunitats que a altres municipis de l’entorn. Avui, la realitat és que Viladecans és una de les ciutats amb més oportunitats de Catalunya. L’objectiu dels socialistes és facilitar l’accés de tothom a les oportunitats. 

Carles Ruiz Novella 

Cap de llista del PSC

Més autoestima per Viladecans


Viladecans ha crescut moltíssim durant les darreres dècades. En un grapat d’anys ha passat de ser un petit, modest i orgullós poble de pagesos, a ser una de les ciutats més grans del país, on massa sovint la gent tan sols es limita a compartir espais. Durant aquesta evolució ha calgut construir barris, garantir un bon clavegueram, fer arribar l’aigua corrent a totes les cases, i un llarg etcètera de crear infraestructures.

Sovint això s’ha fet bé, però des d’Esquerra Republicana creiem que aquestes obligacions han fet entrar en una dinàmica al govern municipal on s’ha preocupat més pel ciment, que per la cohesió social; més per com créixer indefinidament, que per com cuidar a la seva gent. D’aquesta manera ha tendit més a funcionar com una immobiliària que a exercir com un govern preocupat per idear un projecte de ciutat. Una mostra evident d’això és la recent modificació –d’esquena a la ciutadania– del Pla de Llevant per part del PSC i la complicitat d’ICV, amb la qual pretenen destruir un espai natural per construir-hi 3.000 habitatges.

Nosaltres defensem un model de ciutat que oblidi aquesta tendència de créixer constantment i posi en valor el seu patrimoni. Que faci enorgullir la seva ciutadania de Sant Ramon i Oliveretes, del Remolar i les Filipines. De les cases del Raval i el Jardí de Magdalena Modolell, de la Torre Roja i de Cal Menut. Dels castellers i els diables, del teatre i el Patatuf. De les escarxofes i els tomàquets, de les figues i els xampinyons.

Hem de saber posar tot això en valor, perquè hem de fer que els viladecanencs i viladecanenques se sentin orgullosos de la seva ciutat, de la seva personalitat, de tot allò que la defineix. Cal promoure, difondre i consolidar tot allò que fa de Viladecans una ciutat diferent i amb caràcter, cal que aquest sigui un objectiu del proper govern municipal.


Només així construirem una ciutat que valgui la pena, una ciutat que tothom sàpiga posar al mapa, perquè quan més valores quelcom, més ho respectes i protegeixes. Perquè quan algú estima quelcom, en vol formar part i vol preservar-ho.


Bàrbara Lligadas

Cap de llista d’ERC

La Generalitat compleix: tindrem l’hospital que ens cal


La Generalitat de Catalunya ha aprovat el Pla Director de l’Hospital de Viladecans, que estableix quins seran els serveis i les dimensions de l’Hospital de Viladecans. S’ha complert el compromís de Convergència i Unió, de fer una anàlisi seriosa que ha portat a la conclusió que cal un hospital més gran, pràcticament el doble del que és ara. 


Aquest mes de març la Generalitat de Catalunya convoca el concurs d’idees que definirà la forma exacta que prendrà l’Hospital un cop ampliat, i el següent pas serà contractar l’obra i començar  a executar-la.

Com es recull en el Pla Director de l’Hospital, les millores de les que gaudirem són realment destacables, multiplicant els serveis que presta l’hospital:

La superfície total creix un 90 per cent.

El nombre de llits per malalts hospitalitzats, que ara són 108, es situarà entre 143 i 154.

Es construeixen dos nous quiròfans (un d’ells, reservat per a urgències).

El nombre de consultoris i gabinets per consultes externes passa de 43 a 66.

De les 8 places actuals per hospital de dia, passem a comptar entre 19 i 22 places.

Una de les reformes més espectaculars és la de l’àrea d’Urgències, que com sabem queda petita per l’àmplia població a la qual dóna servei el nostre hospital; aquí es fa un increment molt gran, passant dels actuals 24 box a 38.


Aquests canvis faran que es doni un salt de qualitat en el servei que presta l’Hospital de Viladecans, que a pesar de les limitacions actuals és ben valorat gràcies a la magnífica feina de tots i cadascun dels seus treballadors. En la presentació realitzada pels responsables de l’Institut Català de la Salut davant  les entitats de Viladecans, aquestes van valorar que l’hospital ampliat tindrà la dimensió adequada per les necessitats de la nostra ciutat.

Per al 2016, el Tercer Ambulatori de Viladecans

Aquesta no és l’única aposta de la Generalitat de Catalunya per millorar els equipaments sanitaris de Viladecans; la construcció del Tercer Ambulatori (el CAP Montbaig - Torre Roja) segueix avançant i en el primer trimestre de 2016 serà inaugurat. El nou ambulatori prestarà tots els serveis habituals d’un CAP, amb especial atenció a la salut sexual i reproductiva. Això repercutirà també en la reducció de cues i esperes en els altres dos ambulatoris actuals, que hauran de donar serveis a un nombre menor d’usuaris però mantindran l’actual dotació de recursos.

Som molts el que hem lluitat, des de diferents àmbits, per assolir aquests equipaments. Ens ho van prometre en el passat; ho va fer el Tripartit l’any 2008, fins i tot van posar la “primera pedra” en dues ocasions, però mai no hi ha donar dotació pressupostària.  Ara sí que hi figura en el Pressupost de 2015, per fi està en marxa la reforma que donarà a Viladecans els ambulatoris i l’hospital que ens mereixem. 

Carles Lozano

Cap de llista de CiU

Ciudadanos C’s. La alternativa sensata para Viladecans


El próximo mes de julio se cumplirán 8 años de la celebración del congreso fundacional de Ciudadanos (C’s) un partido político que nació como consecuencia de la marcada deriva nacionalista que se estaba imponiendo en la política catalana, y con el compromiso de aportar nuevas ideas e impulsar nuevas políticas a partir de los ideales del liberalismo progresista y del socialismo democrático.

Dos sencillas reglas son la base de la política de Ciudadanos. Primera, el sujeto de la política es el ciudadano. Segunda, los poderes públicos tienen como finalidad garantizar la libertad y la igualdad de los ciudadanos.

Reglas sencillas pero revolucionarias en un contexto político en el que priman las políticas de camarilla de amiguetes que han desembocado en una sensación de impunidad de los delitos cometidos por cargos públicos; o las políticas de salón centradas en simbologías, mitos, o dogmas ideológicos trasnochados que sitúan al ciudadano como un elemento secundario sometido a sus mandatos.

Los que tuvimos la oportunidad histórica de participar en el nacimiento de Ciudadanos, y continuamos colaborado en su andadura, sabemos que no ha sido fácil. El éxito inicial de obtener representación en el Parlament de Catalunya provocó un gran entusiasmo, pero los malos resultados de las siguientes convocatorias electorales y las desavenencias internas que los acompañaron, condujeron al desánimo. Pero había una firme convicción que superaba cualquier desánimo, la convicción de que era necesario devolver el protagonismo de la política al ciudadano y que podíamos conseguirlo.

La firmeza en la defensa de nuestras ideas ha conseguido que Ciudadanos se haya consolidado como una referencia de regeneración democrática, que ha traspasado los límites de Cataluña y representa un soplo de aire fresco, una esperanza cierta de que es posible una nueva política en toda España. 

En este año se celebrarán una serie de procesos electorales que pueden suponer un antes y un después en la vida política, tanto española, como catalana y viladecanense en particular. Los partidos tradicionales se presentarán a estos comicios con sus ideas ya conocidas, arrastrando las terribles consecuencias de sus políticas en forma de crisis económica y social que aún se manifiesta en la altísima tasa de paro y el bochorno humano de los desahucios indiscriminados, y sin olvidar la vergüenza de los múltiples casos de corrupción que parecen más empeñados en esconder que en perseguir. Por otra parte, nuevos partidos políticos utilizan el desencanto de una gran parte de la población como medio para buscar una posición ventajosa desde la que conseguir sus propósitos.

Las recetas de Ciudadanos ante la grave situación económica, social y política en la que nos encontramos son, de nuevo, sencillas y por eso mismo revolucionarias. Tenemos que regenerar la vida política desde los ayuntamientos, que son la institución más próxima a los ciudadanos, pero en demasiadas ocasiones se han utilizado como herramientas al servicio de los partidos de gobierno. Tenemos que aplicar una transparencia total en la actuación de los cargos públicos e implantar un sistema de rendición de cuentas del trabajo desarrollado para que los ciudadanos puedan verificar que los cargos públicos están realmente a su servicio y pueden justificar el sueldo que se les paga. La transparencia debe ser total respecto a las cuentas del ayuntamiento, el ciudadano tiene derecho a saber cuánto, dónde y cómo se gasta el dinero de sus impuestos. El acceso libre y completo a la información será, así mismo, un antídoto contra la corrupción y el clientelismo político. Tenemos finalmente que simplificar la burocracia municipal para que no represente una barrera que limite el acceso y el uso de los servicios municipales. 

En resumen, nuestro modelo es conseguir que el Ayuntamiento de Viladecans sea una administración transparente, eficiente, simplificada y democrática. En definitiva, un Ayuntamiento de todos y para que todos puedan sentirlo como una administración cercana y a su servicio, al servicio de todos los ciudadanos de Viladecans.  

Martín Barra

Cabeza de lista de Ciutadans

Falsas promesas


Desde  2005 el PP Viladecans  reclama la ampliación del Hospital y los servicios de Oftalmología, Ginecología y Pediatría las 24 horas los 365 días del año. Siempre nos encontramos con lo mismo, propuestas aprobadas, que se quedan en nada  y la incertidumbre de siempre.

 El único partido que incluyó el Hospital en el acuerdo de apoyo a los presupuestos de la Generalitat, fue el PP en 2010, pero una vez más CiU con el apoyo de ERC  volvió a incumplir una necesidad como nuestro Hospital para dedicarse como hasta hoy, a dividir a los catalanes.

No olvidemos, que en el  2003, el tripartito PSC-PSOE-ICV y  ERC gobernaron  la Generalitat  incumpliendo las mismas promesas. El PP exige que se dejen de palabras y que el Hospital de Viladecans sea  una realidad y no una herramienta para captar votos.



Sergio Garcia

Cabeza de lista del PP

De què parlem quan parlem de Viladecans


Quina seria la primera cosa què faries si fossis alcalde/essa de Viladecans? Aquesta és una pregunta que també ens podem fer com a lectors de Punt de Trobada, siguem o no candidats/es per algun partit, per reflexionar sobre els problemes de la ciutat.  Jo me l’he feta com a candidat d’ICV-EUiA i el primer pensament va ser tractar d’imaginar una resposta genial que enamorés la gent i que fos un bon titular de campanya.  Ho vaig descartar,  perquè les campanyes polítiques busquen l’espectacularitat i la consigna màgica, quan la realitat és dura i feixuga i necessita més de la tossudesa en picar pedra que de l’habilitat de treure conills del barret de copa programàtic.

Durant el mes de gener l’atur dels menors de 25 anys del promig de l’Àrea Metropolitana era del 12,3%, però el de Viladecans 17,7%. Resumint, que per cada 100 aturats juvenils metropolitans, Viladecans en té 144. Per què passa això? L’única explicació és que la nostra gent jove té una formació per sota de la mitjana metropolitana, i el perquè també sembla clar. La gent de la nostra ciutat, des de la seva explosió de creixement dels anys setanta, té una de les rendes familiars més baixes del nostre entorn, i està estadísticament comprovat que famílies amb menys renda, famílies amb més fracàs escolar. 

I si això és així, que ho és, on queda el paper de l’educació com a redistribuidora de la renda? Estarem condemnats a perpetuar al llarg de les dècades el maleït cicle de baixa renda, alt fracàs escolar, alt atur juvenil, alt atur adult i baixa pensió, per les baixes i intermitents cotitzacions de la nostra gent? 

Potser hauríem d’aclarir-nos tots (i totes) i preguntar-nos de què parlem quan parlem de Viladecans. És Viladecans els carrers i els edificis, els equipaments i les naus industrials, la muntanya i la platja, les terres ermes i els camps fèrtils, o pel contrari Viladecans és sobretot la gent que viu al nostre poble? Si és així, haurem de reconèixer amb sinceritat que hem canviat la pell de la nostra ciutat, que en termes generals l’hem millorat, però que no hem aconseguit arribar a arreglar els problemes del cor que la fa bategar, els problemes de la nostra gent.

Estic convençut  que si no compensem amb un reforç suplementari l’educació de la nostra canalla i la nostra joventut, una part d’elles  arrossegaran la desigualtat del bressol com una bola de ferro. Sempre seran coixes (i coixos) en la dura carrera per aconseguir una vida laboral digna i un salari digne. Sempre seran candidates (i candidats) a ser les últimes de la fila.

L’educació igualitària i igualadora sempre ha estat un patrimoni teòric de l’esquerra, però sembla que hem perdut de vista reivindicar i exercir el poder emancipador de l’educació per als qui menys tenen. L’educació obligatòria ha estat un pas insuficient, perquè avui els fills de les classes treballadores més humils no estan en millors condicions d’assolir un bon lloc de treball que quaranta anys enrere.

La meva primera dèria com a  candidat a alcalde no és tenir la ciutat més moderna, ni la ciutat més smart, és tenir la ciutat més educadora que alliberi els nostres joves de la condemna de tenir-ho sempre tot més difícil en la seva vida que altres joves nascuts en famílies i ciutats millor benestants, capaç de canviar el futur d’una part de la nostra gent; la que pitjor ho té si no fem més del que fem per compensar el seu desavantatge  de sortida. 

I no és fàcil, perquè ni és senzill ni la competència és municipal, però ha de ser la nostra obsessió com a ciutat: Inventar, acordar, sacrificar-nos i picar pedra per millorar l’educació i aconseguir el que sembla impossible: vèncer el fatalisme de les estadístiques.

José Luis Atienza

Cap de llista d’ICV-EUiA

Propostes per a les municipals de l’A.V. Parc de la Torre Roja

Aquestes són les propostes de programa per a les municipals que adrecem a tots els grups polítics per part de  l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja.

La nostra principal preocupació, ara i des que es va iniciar el nostre camí, és la participació dels veïns en els afers públics, una participació real on la ciutadania disposi de canals de participació i control directes en la gestió diària dels afers municipals. No s’hi valen consells i tota mena d’organismes que sols generen despesa i on anem les entitats i la ciutadania sols a escoltar el que ens volen vendre, sense poder de decisió ni tan sols per si ho volem comprar.

Per tant la primera proposta programàtica es el dret a decidir, que es concreta en la modificació del Reglament de Participació Ciutadana de forma que els consells que es creïn siguin organismes amb poder decisori.

Volem pressupostos participatius.

Volem concreció del temes tractats en el procés participatiu del Pla de Mobilitat Urbana de Viladecans, assignant partides dels pressupostos municipals mitjançant els pressupostos participatius.

A l’A.V. Parc de la Torre Roja ens preocupa la mobilitat a l’interior de Can Preciós i Torre Roja, volem que es concreti el compromís pel cinturó de cornisa i les zones de prioritat de vianants (zones 10 i 30) a Can Preciós i Torre Roja.

A l’A.V. Parc de la Torre Roja també ens preocupa el rebuig, per manca de pressupost i per no establir un precedent, que es va fer a una proposta nostra al contracte de barri que deia “Arribar a un pacte entre les comunitats de passatges privats d’ús públic i l’ajuntament pel que fa al seu manteniment compartit”. És una reivindicació històrica d’uns veïns que a més de pagar la seva contribució per mantenir els espais públics, han de pagar el manteniment i l’ús de uns passatges que són d’ús públic.

Viladecans és una bona ciutat per viure-hi (millorable), però no es una bona ciutat per morir. Els preus que hi ha al Tanatori de Viladecans recentment inaugurat i gestionat per Altima (per concessió municipal) són desproporcionats si els comparem a la mitjana de Barcelona. El cost mitjà d’un enterrament a la província de Barcelona és de 3.000 €,  i a Viladecans és de 8.000 €.  Com es va fer la concessió? S’hi pot intervenir? Realment el municipi no té competències per a regular-ho a través de les seves ordenances municipals?

En la línia de regeneració de la política, a la nostra associació també ens preocupa com es gestionen els llocs de treball que es generen pel municipi, i les concessions per a atorgar les obres municipals.

Voldríem que als concursos públics es posés una condició a les empreses que hi participin per la qual l’empresa adjudicatària es comprometés a iniciar un procés de selecció públic i transparent, per a contractar preferentment ciutadans aturats de Viladecans, i que aquest procés de selecció fos supervisat per un consell de participació ciutadana creat per a aquesta funció.

Voldríem també que aquest consell participés en la desenvolupament del plec  de  condicions dels concursos públics i en la seva supervisió.

La junta de l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja




Cristiano Ronaldo a Los Angeles, Kiko Casilla a San Francisco

Em sap greu per si a algú li ha fet un salt el cor, però aquest títol no és cap primícia de fitxatges futbolístics. Sinó que és per lamentar la mala manera com alguns locutors de TV3 pronuncien alguns noms, siguin de persones o siguin de llocs. S’obliden que estan parlant en català, i els pronuncien com si estiguessin fent-ho en castellà.

Les dues ciutats que esmento són casos emblemàtics. Los Angeles i San Francisco són dues ciutats californianes que tenen noms d’origen castellà, posats pels missioners que van fundar-les, però que ara han passat a ser noms anglesos. No té cap sentit, en català, pronunciar-les com si fossin noms castellans. O es pronuncien tal com ho fan en anglès, o es llegeixen com si fossin paraules catalanes, que totes dues coses són correctes. Es faci com es faci, la “g” de Los Angeles ha de sonar sempre com la “g” de la paraula catalana “pugem”, i la “c” de San Francisco ha de sonar sempre com una “s”.

I el mateix amb els noms de persona. Aquí, els qui patinen més són els locutors i locutores esportius. En portugués, Cristiano Ronaldo es pronuncia “Cristianu Runaldu”, i Marcelo es pronuncia “Marselu”. Però els nostres locutors ho pronuncien com si fossin noms castellans. I, més trist encara, al Kiko Casilla, que és un noi d’Alcover, a l’Alt Camp, o al Dani Pedrosa, que és de Sabadell, al Vallès Occidental, encara hi ha locutors que pronuncien el seu nom amb les vocals fortes, com si fossin noms i cognoms castellans. Kiko s’ha de pronunciar “Kiku”, i les dues “a” de Casilla i la “e” i la “a” de Pedrosa s’han de pronunciar totes com la “a” de cosa...

I d’això no se’n pot donar la culpa al Tribunal Constitucional.

Josep Lligadas Vendrell

Carta abierta

El grupo de trabajo de la AV de Albarrosa en Viladecans, “No a la antena de Vodafone”, queremos denunciar que mientras las conversaciones con el ayuntamiento, y concretamente con el señor alcalde la tarde del pleno, están encaminadas a que todo sigue igual y no hay novedades, que en el caso de que ocurra alguna novedad  llamemos a la policía local o al ayuntamiento directamente, la realidad es bien distinta ya que el jueves  por la mañana un operario de Vodafone procedió  a efectuar marcas en vía pública, según su propia respuesta “para la antena  del casino” y mostrando el pertinente permiso del ayuntamiento. El mismo jueves por la tarde se muestran  las fotos de estas marcas al señor alcalde y al teniente alcalde de medio ambiente aduciendo que no saben nada; sin embargo el viernes llega una furgoneta al casino, abriendo la puerta  con su propia llave, diciendo traer material para la antena, se pasa aviso a la policía local (que no se presenta) y tras la presión de los vecinos y viendo el lamentable estado del inmueble deciden marcharse.


A la vista de los hechos, ¿quién miente?

A.V. Albarrosa

 Pedagogia sistèmica

Enguany la formació que la Xarxa Parlar per Conviure ens ha fet als voluntaris per la llengua  a Viladecans, ha tractat de la pedagogia sistèmica. La incorporació de noves idees per ajudar a la complexa tasca docent sempre va bé.

Amb un caràcter marcadament inclusiu aquest nou paradigma introdueix una mirada actual al món on vivim, aquesta pedagogia  agafa com a referents fonamentals la ubicació i el context.

És als pares que els correspon la part més important de l’educació dels seus fills, aquesta és una responsabilitat ineludible.

La pedagogia sistèmica posa l’atenció en les persones amb la seva vida i la dignitat de les seves arrels, vinguin d’on vinguin aquestes identitats i talents, descobrint informació moltes vegades amagada. És doncs una nova manera de  mirar el fet educatiu orientada a l`aprenentatge de la vida des de l`herència de generacions anteriors i que s’han transmès amb els  pares.


Els nens i nenes manifesten el que els seus pares no assumeixen, el que sura a l`ambient però no es diu, els fills ho capten i ho manifesten. Aquest vincle tan profund que els nens i nenes tenen amb els pares, els incorpora com a principals protagonistes de l’educació, i converteix així la interrelació entre escola i família en una característica fonamental d’aquesta mirada pedagògica.

Donada la complexitat cultural que hi ha avui a l`escola es proposa mirar els camps d’informació transgeneracional i emocional perquè els professionals puguin trobar solucions a problemes de conducta, aprenentatge i relació, possibilita als docents mirar la realitat educativa com un tot vinculat als sistemes familiars, culturals i històrics de l`alumne

Durant els últims anys Bert Hellinger i col·laboradors han estudiat les constel·lacions familiars i els ordres de l`amor  dins del marc de la psicoteràpia encara que aquesta pedagogia no pretén una educació terapèutica. La metodologia utilitzada és fenomenològica atenent només fets concrets passant d`una dimensió conceptual a una vivencial.

Les dues sessions van ser pràctiques i interessants, amb ganes de poder aprofundir en el tema. Vull donar les gràcies a l’organització i a la ponent per fer-ho tan interessant.

Montserrat Pastor i Pujadó

Les Panes i la memòria de la dona treballadora a Viladecans

La commemoració del 8 de març té el seu origen en les lluita de les treballadores del tèxtil  per millorar les condicions laborals i socials de les dones. La història més estesa sobre la commemoració del dia de la dona treballadora fa referència als fets que van succeir el vuit de març de l’any 1908, quan van morir 146 treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York en un incendi provocat per les bombes incendiàries que els van llançar davant la seva negativa a abandonar el tancament que elles mateixes protagonitzaven com a protesta pels baixos salaris i les indignes condicions de treball que patien.

De fet, des de sempre el tèxtil ha estat  de les poques activitats que tradicionalment donaven possibilitats de treball assalariat de les dones, i per tant formava part també de la història de la dona treballadora a molts indrets del  Catalunya, de la comarca i també a Viladecans. 

La història industrial de la ciutat, la memòria de les fàbriques, de les pedres de les fàbriques, és per a nosaltres la memòria industrial, però també és la memòria del treball, de la gent  treballadora que les feia funcionar. 

La veritat és que de la nostra memòria industrial del segle XX, a part  de la Companyia Roca i de les restes de la Bòbila Ramells,  no en queda gairebé res. Ha desaparegut la fàbrica Synres, la fàbrica del Llevat, la fàbrica de Cal Gorgues. Fins i tot, les històriques fàbriques dels anys seixanta, com la Metron o la Bru, estan en procés de desmantellament arquitectònic.  

I ara, s’ha enderrocat la fàbrica de les Panes i  el seu edifici central amb l’entrellaçat de maons en forma de gelosia perquè pogués passar l’aire i assecar els teixits de la fàbrica. Aquest edifici de 1942 destacava dins de la modesta arquitectura que ha fet la modesta història de la nostra ciutat i era un modest referent simbòlic i arquitectònic del nostre paisatge urbà, del nostre passat treballador recent.

La fàbrica de les Panes, l’any 1945
(Fotografia de Josep Sánchez Ríos, AIV - Fons Josep Sánchez Ríos).

Aquell edifici ja no hi és. Amb la seva demolició hem perdut molt més que un edifici amb certa singularitat. Juntament amb les gelosies i els  assecadors de fusta per les peces de pana ha desaparegut una part de la historia les dones treballadores  de Viladecans i de la nostra comarca, lligada a  la industria tèxtil i a  empreses com   Dubler, Unil, Galler, i  a casa nostra  a la fabrica Gorgues del carrer del Sol o la de les Panes  de la Carretera de Sant Climent. Aquesta última demolició esborra la memòria física de l’escenari d’un bon grapat  d’històries personals.

En la festa de la dona que ICV-EUiA vam fer a Viladecans, una candidata de Mollerussa va fer un tomb pels carrers propers de l’ajuntament. Quin poble, m’ha sorprès. No l’esperava tan bonic, em va dir. Necessitem estimar més el que tenim, guanyar l’autoestima de la nostra cultura del treball, de la modesta història visible que sobreviu als nostres carrers, i també al pla, al litoral i a la muntanya. Perquè haver deixat enderrocar és no haver apreciat prou el valor afegit que li dóna a un edifici la seva història i la seva singularitat com per intentar indultar-lo. I això és que falta: autoestima ciutadana del que som, del que tenim, autoestima política y autoestima cultural. Autoestima patrimonial.

Encarna Garcia

Viladecans i el catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana

Recentment el Govern de la Generalitat ha aprovat el catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana de Barcelona, redactat per l’Observatori del Paisatge després d’un llarg procés participatiu i de definició. 

Pel que fa a Viladecans (i el seu entorn més immediat) cal consultar la unitat de paisatge número 11, que el catàleg identifica com a “Delta del Llobregat”. Allà hi podrem conèixer els trets distintius del paisatge, els principals valors, la seva evolució històrica, el paisatge actual i la seva dinàmica, les principals rutes i punts d’observació, la seva possible evolució i, finalment, una avaluació amb les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats intrínseques. 

El document constata, entre d’altres, la “dinàmica clarament expansiva” del nostre municipi pel que fa al nombre d’habitants (més de 4.000 des de 2001) i observa com en les darreres dècades s’està produint “un progressiu creixement a la plana deltaica, fins a la C-32, (...) a través de polígons industrials i comercials de distinta mena”, una tendència que també observa a les poblacions veïnes. 

Afegeix: “L’eix Sant Boi-Castelldefels és pràcticament ja un continu urbà sense solució de continuïtat” i detecta com a debilitat la densificació d’infraestructures i la concentració de polígons industrials i comercials. ”Cal evitar”, se’ns diu, “l’aparició del continu urbà entre Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat, per no desvirtuar la identitat històrica de cada població”. Un argument que xoca frontalment amb el Pla de Llevant (3.000 nous habitatges) que promou l’Ajuntament.

Al mateix temps, el catàleg de paisatge concreta que “dins els límits municipals de Viladecans existeixen alguns exemples destacats d’àrees de paisatge periurbà amb un futur incert”. Cita el cas del sector de Ca n’Alemany –hores d’ara és ben constatable que s’està impulsant com a nou polígon industrial i com a seu del futur outlet– i afegeix que “caldria esperar la consecució d’un tram de nova façana urbana de qualitat, respectuosa amb les preexistències”. 

En aquest sentit, només cal veure la nova seu de Desigual que s’està aixecant a tocar de la C-32 i jutgeu vosaltres mateixos. Recordem també la integració (és un dir) de les 10 torres de Vilamarina en el nostre skyline. És el que el document detecta com una de les debilitats del paisatge del Delta: “la implantació de nous conjunts arquitectònics de grans proporcions, deslligats del lloc”. Per això constata que “els creixements urbanístics previstos s’han de fer amb la màxima integració possible, i aprofitar els espais lliures i equipaments, per donar continuïtat als espais oberts”. 

En l’àmbit més deltaic el catàleg identifica valors històrics molt notables com el parcel·lari agrari que caldria preservar de forma contundent enfront possibles transformacions. S’assegura que “convindria tenir molt en compte el valor paisatgístic dels espais agraris deltaics i el seu remarcable potencial productiu i de mitigació de la petjada ecològica metropolitana que presenten els camps del Delta del Llobregat”. En aquest sentit, s’avança que “no és descartable que en els propers anys es plantegin projectes sistemàtics de conversió massiva d’actuals espais agraris (...) en espais naturals”. 


Pel que fa a les amenaces cal destacar “la potencial necessitat en un futur de la quarta pista de l’Aeroport del Prat, que pot comprometre la franja litoral compresa entre l’estany del Remolar i el de la Ricarda (...). L’afectació d’aquesta franja suposaria la seva completa desaparició, perdent-se així un important connector entre les dues principals zones humides del litoral”. 

Finalment, entre les fortaleses i oportunitats identificades –que també n’hi ha– en cito algunes: el Parc Agrari del Baix Llobregat, la proximitat amb Barcelona, la promoció de l’agricultura de kilòmetre zero, la fortalesa paisatgística que impregna la diversitat de morfologies agràries, els nous espais naturalitzats, els valors paisatgístics i naturals del Delta del Llobregat, el desenvolupament del lleure de proximitat, el turisme associat a la gastronomia o l’alt potencial de la potent cultura paisatgística deltaica (literatura, pintura...). 

Tant de bo aquest catàleg de paisatge no quedi al fons d’un calaix o al mig d’una prestatgeria a l’àrea d’Urbanisme del nostre Ajuntament i, per contra, esdevingui un full de ruta, un instrument valuós i inspirador a l’hora de planificar i repensar la nostra ciutat. Tant de bo. 

Josep Ginjaume

La Torre Roja del 80




35 anys ens separen de la Torre Roja actual a la d’aquestes imatges del 1980. Cada cop que faig un tomb pels voltants de la Torre m’entra una mena d’enyorança recordant la zona que de més jove anava a passejar, comparant sempre les dues escenes, la del poble amb l’edifici enmig de camps alguns d’ells abandonats i la de la ciutat actual amb la Torre Roja envoltada d’edificacions, però si més no, el temps no es pot aturar i el poble s’ha convertit en ciutat.




Jaume Muns

Josep Mazón Hernández, el pitxer (3)

En Josep Mazón deixà ben clar als periodistes del diari Solidaridad Nacional, en l’entrevista posterior a l’entrega del Premi Nacional de Matriceria, que ell es divertia amb el beisbol i la natació i, també, arreglant transistors i televisors. 

Us havia advertit –el mes passat– que era un manetes molt bellugadís i un xicot molt cotitzat. Qui no va copsar plenament el diamant en brut que tenia a les mans, fou l’enginyer en cap de la Siemens, incapaç de veure’l fora dels ajustaments mecànics de precisió pels quals li pagava el sou. Tenia el millor matricer d’Europa, però se li escapà. 

D’entrada, i de manera voluntària, el Josep se n’anà a fer la “mili” a Aviació. Amb l’afany de poder tocar motors, passà els divuit mesos que la cosa comportava entre Saragossa i Tudela fent guàrdies a un polvorí –ves per on–, però aquells altres sòmines no li deixaren tocar cap motor. I de sortida, acabà oblidant el menyspreu de Siemens i entrà a treballar a Gispert. 

D’esquerra a dreta: Baldiri Condeminas, Pau Vilar, Emili Berenguer, Alfredo Mateu,
Josep Mazón, Baldiri Domènech, Cisco Ferrer, Jordi Amat i Ignasi Alavedra

El país ja havia acumulat una dècada de desarrollismo i les empreses es prenien les unes a les altres els millors i més qualificats empleats. Gispert era una empresa que reparava màquines electro-mecàniques complexes. Fou en aquells anys que aquestes màquines evolucionaren de manera molt ràpida vers l’electrònica, abandonant les dificultats mecàniques. D’aquesta manera, cada vegada que hi havia una innovació en computadores o màquines de càlcul, ja fos d’Olivetti o d’IBM –les dues principals empreses per a les quals treballava Gispert– en Josep  havia d’anar als seminaris que fes falta, per fer-se-la seva i poder garantir després un bon servei de manteniment. No sols fou un bon manetes, el traspàs de la mecànica a l’electrònica no li reportà cap dificultat i sempre gaudí amb igual passió tant de l’una com de l’altra part de la física. Finalment, ja entrats els anys vuitanta, passà a treballar per a Philips. No perquè ell hi fes res, sinó perquè en el marc del pirateig empresarial, després que la Philips no hagués pogut establir un contracte de manteniment amb Gispert –per refús d’Olivetti i IBM–, l’empresa holandesa acabà comprant a Gispert tota la secció de manteniment per tenir-la en exclusiva.

Juntament amb el progrés formatiu i professional del seu negoci, en Josep Mazón progressà com a pitxer de beisbol en el seu oci. Prengué volada competint amb en Cisco Ferrer Casas, fins llavors el millor jugador del Club. De manera que, essent el Picadero Damm de Barcelona –campió d’Europa de l’any 1969– l’únic amb equip capaç de fer front al Piratas, al Condepols i al Corte Inglés, tots ells de Madrid, formats amb els millors cubans sortits a l’exili després de la revolució castrista –el Picadero, també en tenia– ens el manllevà de Viladecans oferint-li diners després de tornar de la “mili”. I així és com es convertí en el primer jugador de Viladecans que cobrà alguna cosa pel fet de jugar a beisbol. 

Paral·lelament a tot plegat, es prometé amb afany de formar família amb la jovial Aurora Artero, la número dotze dels tretze fills dels Artero-Ortega. Aquests, vivien a l’única casa del carrer del Marqués de Estella –encara no li han canviat el nom– a tocar del taller mecànic del Catalina i dels camps on ara hi ha l’avinguda Tarradellas. Força gent recordarà l’Aurora fent memòria del que feia el número tretze dels seus germans: en Valeriano, un dels joves que més es feien notar al Viladecans de la fi dels anys seixanta; campió del món dels porta-pantalons-amb-pota-de-campana. 

La coneixença entre l’Aurora i el  Josep fou treballant en una de les fabriquetes de brodats que hi havia al barri de Sales. Es casaren a Bruguers el 7 d’abril de 1973, tenint vint-i-quatre i vint-i-tres anys respectivament. Tingueren dos fills, la Beatriz i el Vicenç. Tot, d’allò més bé... fins l’abordatge del camió pirata, l’any 1986, a Magòria.

Finalment, algú preguntarà què li hauríem d’agrair a en Josep Mazón a més a més de fer-nos-ho passar tant bé jugant, i de meravellar-nos amb les seves cuites? 

Doncs mireu: l’any 1976, el Club, acabats de fer els trenta anys d’existència, estigué a un no-res de desaparèixer. Enguany el beisbol de Viladecans en podrà fer setanta. Doncs això, en Josep Mazón fou, en aquell moment, el fil de la continuïtat que ens ha dut fins al dia d’avui en què, tant viladecanencs com forasters, fem i fan del beisbol i de Viladecans un binomi indestriable. 

Després que el Barça s’empassés –econòmicament– tot el millor que floria al seu voltant i desfés el Club Picadero de la Damm, las restes  d’aquest club i bona part dels millors jugadors del Viladecans decidiren fundar el Club de Beisbol Catalunya per continuar jugant. Feren un gran equip, sí, però patí d’una imprecisa vinculació territorial que l’acabà fent desaparèixer, entrats els anys vuitanta. 

Bàsicament, la crisi del Viladecans havia arrencat en la no acceptació del fet de no poder jugar mai al màxim nivell, per part dels millors, car sempre hi havia un equip superior, al qual no hi havia manera de guanyar en les competicions regionals. En aquells anys dirigia el Club en Josep Ballester, ajudat per l’Ignasi Alavedra, en Joan Llinares i l’Emilio Berenguer. Si a la crisi de partició del primer equip, li sumem la crisi econòmica general que exigia una total dedicació al negoci de cadascú per fer-lo surar, i la incomprensió de les autoritats municipals del moment difícil que el Club vivia, entendrem que en Josep Ballester i la seva Junta tiressin la tovallola i dimitissin davant la desconsideració de les autoritats polítiques.

En Ballester és reuní amb Josep Mazón per explicar-li que la seva presidència arribava fins allà i prou. Que tenia altres obligacions que no el podien distreure; que l’autoritat municipal, sense saber si per raó de ruqueria o per mala fe, no sols endarreria el pagament compromès sinó que retallava l’ajut futur al Club i que els altres membres de la Junta, estant en semblant situació i mateix pensament, tampoc podien continuar. Entregant-li la clau de l’armari del material –afortunadament ple, perquè la política d’estalvi sempre havia estat una divisa d’en Ballester– li digué: Mazón, vosaltres mateixos.

En Josep comunicà el què als companys. I, sense deixar-los atribolar els manifestà que, mentre tinguessin material, ell es sentia en l’obligació de continuar. El seu braç ja venia cascat de la sobreexplotació de jugar amb el Picadero Damm, però no estava disposat a acabar allà. Es conjuraren. Els primers dos mesos en Joan Domènech tingué les claus i la funció representativa davant la Federació i a continuació fou en Josep Mazón mateix qui es posà al capdavant fins que, altre cop, la vella Junta estigué en condicions personals de tornar-hi. 

Fou en aquest “extrainning” que el  Club Beisbol Viladecans guanyà, a Madrid, per segona vegada el campionat d’Espanya de Segona Categoria, al camp de La Elipa contra l’equip Arquitectura de la capital. 

Els conjurats, formats per en Joan Domènech, Juan Molina, Vicenç Santacana, José Félez, Alfons Barrué, Jaume Castañer, Julio Cano, Tonet Ramells, Vicenç Mazón i no recordo qui més em deixo –que em perdoni– foren dirigits per en Quique González Couceiro, treballador de Roca i veí del “Poblado” que, pocs mesos després, també destacaria deixant fer el tast del seu braç als pirates que brandant fusells i porres ocuparen el seu barri durant la sonada vaga de Roca Radiadors. En Josep Mazón fou  l’únic que quedava de la colla que l’any 1967 havia guanyat el Campionat d’Espanya a Lugo.

Tanquem la novena entrada. Empatats, sis carreres a sis. El “centerfield” ens ha entomat la batejada en globus de Joe DiMaggio. Un eliminat. Gràcies al “hit” de Roberto Clemente; la pífia del primera base dels “Piratas” davant la batada rasa de Hank Aaron i la base per boles de Babe Ruth, hem omplert les bases. Al bat ara se’ns hi planta: Josep Mazón, el nostre pitxer. Aroldis Chapman, l’andorrà nascut a Cuba, és el llançador contrari que avui torna a mirar Sant Ramon. L’Alfons Barrué, des de la seva posició es disposa a donar senyes de la jugada a fer. No cal ni mirar-les, coneixent en “Barru” tothom sap que manarà jugada de toc suïcida al primer llançament, vingui per on vingui, sigui bola sigui “strike”. “Squeeze play” li diuen a Amèrica. El corredor de tercera, en el moment que el pitxer aixequi el braç per llançar, haurà de sortir a robar el “home” i el batejador plantarà el bat davant la bola per deixar-la suaument al terra... i haurem guanyat. Toc suïcida, perquè si el batejador no la toca el corredor serà eliminat i ens ho deixarà molt fumut. Però, no. Per duríssima que sigui la pedrada d’en Chapman, en Josep la tocarà i la posarà en joc..., segur! 

Claac!  Ja està.  Carrera! Quin so més maco, el “claac” de batejar una bola!

Obriré un ull... l’aclucaré... m’abraçaré al coixí, i sense dormir, continuaré somniant amb les comissures allargassades. Altre cop, aniré a enfilar-me als garrofers d’Oliveretes i tornaré a gaudir l’esclat de la flor dels cirerers de la Verdera... 

Visca Cal Menut! I visca Josep Mazón!

Andreu Comellas

Picot garser petit (Dendrocopos minor) Viladecans, Remolar-Filipines 22/02/2015

Tot i ser resident a Catalunya, és la primera vegada  que se cita l’espècie al Delta del Llobregat (04/X/2014 R. Bastida i altres).

És el més petit dels picots europeus. La pèrdua i fragmentació d’hàbitat, sobretot per tales de boscos amb arbrat madur i la desaparició dels boscos  de ribera són les seves principals amenaces.

Eio Ramon

Les tensions en flexió, l’enemic núm.1 de la nostra columna

Quan realitzem les tasques domèstiques i fins i tot algunes tasques de tipus laboral, com la jardineria o la neteja de les nostres ciutats, hauríem de mirar de mantenir una bona higiene postural com a mètode de prevenció de malalties de la columna vertebral comunes, com la lumbàlgia o la cervicàlgia que poden esdevenir cròniques.

Al realitzar certes activitats, hem d’intentar mantenir la curvatura fisiològica (normal) del nostre cos, per tal de no obligar la nostra musculatura de sosteniment a fer suportar excessives tensions que poden arribar a fatigar-la.

Posarem alguns exemples amb les tasques més quotidianes. A l’hora de escombrar o de passar el rasclet en el cas de la jardineria, hem d’intentar comprar escombres o rasclets que tinguin un pal d’una llargada que pugui ser suficient depenent de la nostra alçada per no haver de realitzar una flexió de columna sostinguda. Hem d’intentar evitar les tensions en flexió que poden suposar un gran esforç per als discs que trobem entre vèrtebra i vèrtebra. 


En el cas que siguem administratius o estudiants, o simplement estiguem moltes hores asseguts davant d’un ordinador com passa avui dia prou sovint (si, jo també recomano una bona sessió diària d’exercici a casa) hem d’intentar col·locar la pantalla a l’alçada dels nostres ulls, així com disposar d’espai a la taula per recolzar còmodament els nostres avantbraços. A més hauríem de comprar cadires que mantinguin les curvatures de l’esquena i no siguin ni massa rígides ni massa flexibles.

Si voleu que parlem d’algun tema especial el proper mes no deixeu d’escriure un correu electrònic tot proposant noves idees a albertbuigues@gmail.com.

Per a més informació entreu a www.facebook.com/abfisioterapeuta o trucant al 656 25 58 05 en cas que necessiteu una consulta de fisioteràpia a domicili.

Albert Buigues