El quadre

 Ella té els ulls fixos en el quadre, captivada pels diferents tamanys de les figures que hi “viuen”. Li sembla com si la jerarquia entre elles els atorgués llur volum, llur importància. Ella observa la pintura amb tota la seva atenció, no vol perdre-se’n cap detall. Perduda entre els traços i colors de l’escena, comença a somiar desperta en la dona que és asseguda a taula. La seva figura és més petita que la de l’home omnipresent a la composició, que es difumina per moments davant dels qui el miren.

Retrat de família, de la pintora surrealista nord-americana Dorotea Tanning.

Ell calla, la dona també. Només el gos i la dona de fer feines, la figura secundària més minsa de la pintura -i, alhora, insubstituïble de la família-, es comuniquen. La dona asseguda, la mestressa de la casa, amaga els seus secrets rere les paraules, rere un paper esborrallat en un diari personal proveït de clau, rere una taula parada amb la millor vaixella i el dinar servit als plats.

Però ara ja no fan falta secrets. Un dia, el seu marit regnava a casa i per damunt d’ella, i això ja no succeeix. Ella, dins de la seva mirada i el seu posat sempre atent, viu les conseqüències de la seva ferma decisió de no deixar-se violentar més, de no deixar-se empetitir més, d’ésser l’única propietària dels seus actes i no donar-li mai més explicacions de res a ningú que no les mereixi. Mai més.

Davant la imatge engrandida, ja borrosa i gairebé sense contorns, del qui va ser l’amo de la llar, ha sorgit una dona que no permet que la dominin, una dona que pot i vol escollir, una dona que crea, una dona lliure. Com la que mira un quadre i somia.

En commemoració del Mes de la Dona.

Per a les totes les dones, en qualsevol de llurs circumstàncies.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com