dissabte, 15 de juny del 2013

El Josep Lligadas Roset de Cal Sardà

Josep Lligadas, quan tenia poc més de 20 anys, amb el seu cosí i fillol Jordi Lligadas.
El passat dilluns dia 3 de juny, el Josep de Cal Sardà ens deixava. Se’n va anar de sobte, allò que es diu sense avisar, i a més a més quan encara no li tocava. Tenia 67 anys.
Era fill únic i a casa sempre l’havíem anomenat “el cosinet”, no pas perque fos l’únic cosí, bé, de fet només en teníem tres, però qui ostentava el títol era ell. Després, amb el pas del temps, quan l’edat ja no acompanya, va passar a ser el Josep i per si un cas calia aclarir, aleshores li afegíem  “de Cal Sardà”.
De ben jove es va aficionar a la fotografia. Practicava la seva afició amb nosaltres, els seus cosins més petits. Qualsevol ocasió era bona per fer-nos fotos (ell sempre n’ha dit “retratus”). Després de revelar-les en el seu laboratori, ens les duia a casa i nosaltres, els seus cosins petits, contentíssims amb el seu regal. De “retratus” fets per ell en tinc una caixa de sabates plena, tots pendents de digitalitzar; potser ja va sent hora que m’hi posi. 
De la seva mà, sent encara molt jovenet, em vaig presentar a un concurs de fotografia organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans. Evidentment no vaig guanyar res, però el Josep havia  aconseguit el seu objectiu: em vaig aficionar a la fotografia. 
Després va venir la seva activitat com a membre de l’Agrupació de Cinema Amateur. Recordo quan em va proposar ser el protagonista d’una pel·lícula, que volia presentar a concurs, sobre el despertar dels adolescents envers el sexe. Li vaig dir que sí a ulls clucs, fer qualsevol cosa amb ell sempre m’agradava. Ens vam passar tot un matí de desembre a la Fira de Santa Llúcia, jo mirant obsessivament noies amb faldilla curta i el Josep filmant. Val a dir que això passava en ple franquisme, jo tenia 14 anys, el sexe era tabú i l’“hermanu” director  del col·legi era membre del jurat. Mai no oblidaré la mirada inquisidora del director Juan Ciérvide ni les seves concises paraules: “Lligadas, he visto su película”. Glups!
Quan vaig tornar de la mili, a finals dels setanta, encara persistia la crisi del petroli iniciada a l’any 1973. No hi havia feina. El Josep em va donar un cop de mà, oferint-me treballar amb ell al camp. He de dir que mai he tingut clar si realment necessitava un altre jornaler i, a més a més, sempre m’ha quedat la sensació de no haver estat prou a l’alçada. Mai li vaig dir, però sempre li he estat molt agraït. 
Abans de la fotografia i el cinema, el Josep de Cal Sardà havia fet bàsquet, escoltisme i danses amb l’esbart. A les acaballes del franquisme, va participar en la creació de la Unió de Pagesos a Viladecans. La major part de la seva vida, però, l’ha dedicat al teatre amb l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer i al Centre Cultural Sant Joan ocupant el càrrec de vicepresident aquests darrers anys. Tot això sense oblidar el seu compromís, de sempre, amb les activitats religioses de la Parròquia de Sant Joan.
Certament, el Josep era un pagès de dalt a baix i un viladecanenc de cap a peus. Ha estat una persona amb un ferm compromís  amb la vida cultural i associativa de Viladecans. Estimava el seu poble i la seva història. El seu nom apareix, com a col·laborador, en els crèdits de diverses publicacions d’història local. Era un assidu dels actes sobre història de Viladecans i mai es perdia els “Capvespres de Ca n’Amat”. Aquest passat divendres 31 de maig, en el primer “Capvespre” d’enguany, jo vaig seure amb ell tot compartint taula, cireres, cava i xerrada, fins que cap allà als volts de les nou del vespre em va dir: “Me’n vaig que toca posar la Lola al llit”. Tres dies després se n’anava per sempre, així, sense avisar.
Cosinet, et trobarem a faltar i deixa’m demanar-te que quan et trobis amb la Nena i el Joan digue’ls, sisplau,  que aquí els continuem enyorant.
Jaume Lligadas Vendrell

Josep Lligadas, el Josep de Cal Sardà, un dels nostres

El Josep és, era, una persona de la qual molta gent podia dir que era un dels nostres. Cristians i ateus, jueus i gentils, catalans de soca-rel, catalans de soca nova i fins i tot  catalans sobrevinguts, progres i no tan progres, han sentit la seva pèrdua com una pèrdua seva. Jo no sé si havia donat bons cops de falç però el que sí que era segur és que era un defensor de la terra quan va arribar aquest juny, que per sempre quedarà com a seu. Estimava la terra on va caure mort i  de ben segur que l’estimació era mútua. Ell estimava la terra com a pagès, perquè encara que al col·le ensenyaven que qui era pagès era perquè no sabia ser una altra cosa, només la natura i el pagès són capaços d’omplir la terra de vida i de brots verds. Ell estimava la terra com a pagès i com a ciutadà i la seva Unió de Pagesos sempre va poder comptar amb ell per oposar-se a canviar camps d’enciams i escarxofes per autopistes, ruletes i casinos. No era d’aquells que deien només aquesta terra és meva, era dels que deien a més que aquesta terra és nostra.
Li agradava aquest poble, Viladecans, quan era petit, i se sentia d’aquest poble, Viladecans, quan es va fer gran. El seu país, Catalunya, era tan petit com el de Lluís Llach perquè també l’hi cabia en el seu cor.  
Jo el vaig conèixer i el vaig començar a estimar quan fèiem cinema amateur de Super 8, quan el Jaume Calbet guanyava tots els concursos per golejada. El Josep no era el millor cineasta del món, però era l’ànima discreta que feia que l’Agrupació funcionés i casa seva era la casa de tots per anar a buscar la moviola o el projector, i de passada petar la xerrada.
El Josep no era dels que volien sortir a la foto, per això era de l’Agrupació Fotogràfica, però sempre hi va ser en totes les guerres que creia que mereixien ser lluitades. En la segona línia, la dels que treballen sense lluir-se. Diuen que les persones són importants no tant pel que han fet o han deixat de fer, sinó pel record que deixen en qui les coneix. El Josep deixarà en la majoria de la gent que omplia l’església de Sant Joan, i la que no va poder venir,  el llarg record humil i important de les bones persones. 
Som fràgils i la vida no és de propietat, és de lloguer. L’últim record que tinc d’ell va ser al primer capvespre de Ca n’Amat d’enguany. Era aquest divendres passat i avui, el dia del seu enterrament, som dimecres. L’Encarni va fer una petita broma i ens va saludar als mascles i les femelles amb un benvingudes totes. Aprofito aquesta nit en què les dones som majoria, va dir. Igual que les dones ens hem de sentir incloses amb el benvinguts tots, avui els mascles us heu de sentir inclosos amb el benvingudes totes, va dir. 
A la meva esquena es va sentir la riallada sorollosa del Josep Lligadas. Impossible un millor últim record. La seva riallada sorollosa. 
José Luis Atienza

dijous, 13 de juny del 2013

Subida reivindicativa a Sant Ramon



El pasado 19 de mayo el AMPA de la Escola Pau Casals organizó una  subida reivindicativa a Sant Ramon. 
Desde el AMPA se animó a mamis, papis, niños, niñas, abuelos, tíos, profesorado, alumnos… a realizar una una subida reivindicativa debido a todos los recortes que hoy por hoy está sufriendo nuestra escuela publica. 
Se le propuso al resto de AMPA del municipio ya que nuestra intención era realizar una “marea amarilla”, que se nos viera desde lejos, que llamara la atención y creo que lo conseguimos. Subimos aproximadamente 170 personas y algún que otro animal de compañía.
Todas aquellas personas que tenían la camiseta amarilla “S.O.S ensenyament públic de qualitat” la llevaba puesta, desde bebés a los más mayores nos hicimos notar.
Tanto niños como mayores se divirtieron mucho en el trayecto charlando, cantando… Los niños demostraron una vez más que tienen una energía inagotable, nos demostraron lo fácil que resulta realizar excusiones pasándoselo bien. Alguno hasta se atrevió a subir corriendo…
Al llegar a la ermita de Sant Ramon todos descansamos, los padres más que los niños por supuesto, almorzamos, admiramos lo bello que es el paisaje que tenemos en Viladecans, que desde arriba es digno de admirar y, como la tradición indica,  “foto para el recuerdo”.
Creo que fue una experiencia maravillosa tanto para padres como para hijos, y como es normal se repetirá ya que la aceptación de la propuesta fue todo un éxito (aunque algunas, como yo, tuviéramos agujetas durante dos días…).
Para la próxima, desde el AMPA invitamos  a todo el mundo que quiera pasar un buen día de domingo en familia y reinvidicar una causa justa (¡una educación digna para nuestros hijos!) a subir con nosotros.
Raquel Díez Gil

dimecres, 12 de juny del 2013

Manifestació per les escoles





El 18 de setembre de 1979, als carrers de Viladecans es va  viure una de les manifestacions més multitudinàries. Al començament dels ajuntaments democràtics, la  situació de l’ensenyament  era molt  precària a la nostra ciutat,  mancaven escoles públiques, les instal·lacions eren molt deficients  i  els professors  i estudiants van fer vagues  en defensa d’una escola pública per a tots. L’Ajuntament, les associacions de veïns, les entitats  i els ciutadans es van mobilitzar contra la política educativa del ministeri.
Jaume Muns

dimarts, 11 de juny del 2013

El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (i 5)

A meitat dels anys seixanta, motoritzats  bona part dels pagesos, el conjunt dels camps de Viladecans feien el zenit productiu. S’acabava allò d’anar a ferrar a la plaça, desapareixien els basters i la gent començava a oblidar el que eren i per què servien les sofres, les ventreres, els bastets, les retranques, els collars, les brides, i els picarols. Els nous tractors Massey Ferguson i els John Deere de més de cinquanta cavalls llauraven a fons, fressaven i remolcaven com mai ho havien fet les bèsties. Barcelona i els seus voltants no paraven de créixer i la proximitat del mercat afavoria la rendibilitat i la transformació pagesa. El Joanet de cal Menut del Begues pogué llavors mig complir un dels seus somnis agrícoles. A mitjans dels anys cinquanta havia més que somniat, vendre’s tot això d’aquí i anar-se’n a Lleida a plantar presseguers, pomeres i pereres que per aquells temps tot just es començaven a empeltar. La iaia Angelona li ho impedí. Ella continuava tenint la titularitat del patrimoni, i exercint el pòndol només li permeté complir-lo aquí, a Viladecans. Així, les peres castells, moscatelles i campmanyes, i les noves pomes golden i starking, de les Ràfoles, dels Reguerons i dels Llanassos es constituïren en l’essencia del fer de pagès d’en Joan Comellas. 
Paral·lelament, les essències religioses de cal Menut del Begues també giravoltaren com les campanes. El Concili Vaticà II significà un qüestionar-ho tot renovador, “aggiornamento” en deien, portes endins i enfora de l’Església per ressituar-se en un món ràpidament canviant. Retorn a l’evangeli i a les fonts, Església “dels pobres sobretot”, Església “poble de Déu” amb sacerdoci compartit i no només cosa de preveres i jerarquia, llibertat religiosa i ecumenisme, litúrgia intel·ligible i de més participació, foren nous conceptes i realitats que entroncaven amb el fil gens perdut de quan de jove Joan Comellas escoltava Joseph Cardijn de la JOC i llegia el Diàleg interior de Carles Cardó. 
Quan va morir em vaig agenciar en herència un llibre d’ell de cinc-centes pàgines amb els documents complerts del Concili. El llibre és de l’any 1966, en castellà i ennegrit per l’ús, és a dir, molt rellegit especialment el capítol anomenat “Gaudium et spes”. Degudament traduït, en ell (GS 66) s’hi pot llegir per exemple: A fi de satisfer les exigències de la justícia i de l’equitat, cal intentar enèrgicament que, servats els drets de les persones i l’índole pròpia de cada poble, siguin eliminades com més aviat millor les enormes desigualtats econòmiques que hi ha actualment i que molt sovint creixen, unides amb la discriminació individual i social. 
Aquest retorn a les fons produí canvis en la vida quotidiana també. D’entrada, Joan Comellas deixà progressivament la condició de lector en els actes litúrgics de la parròquia, assumida en temps preconciliars i la traspassà definitivament a la seva esposa Antònia Doñate. “Ara et toca a tu”, li digué a la mare. La mare cantava molt millor, era sabut i evident, però li traspassà la funció perquè aquest era el minso paper litúrgic, més significat i significant, que el Concili atorgava a les dones dins l’absis dels temples, ve-t’ho aquí. Ell no entenia el no implicar-se i el no comprometre’s si en tenies la mínima opció. De segones, començà sense voler un distanciament envers Mn. Ramon Saborit. Aquest, tot i aplicar sense recança la reforma litúrgica, doctrinalment es mantenia en posicions més integristes que conciliars. A resultes d’això, pare i mare de tant en tant s’escapaven de l’àmbit parroquial i anaven a la missa dominical dels caputxins, a escoltar alguna xerrada d’en Jordi Llimona o a alguna trobada amb l’Alfonso Carlos Comín per poder respirar altres aires i contemplar altres visions eclesials.
Però no sols el Concili va encetar temps de canvi. Tres anys després d’acabar deixant moltes coses a mitges, una nova gran onada de qüestionament i de transformació social protagonitzada per la gent jove va entrar per la porta de cal Menut del Begues, l’onada del Maig de 1968 a París. Els fills feren seva una contestació que de manera inexorable duia l’incipient compromís personal vers l’acció política clandestina de confrontació amb el tardo-franquisme, i a un progressiu allunyament dels estaments eclesials que, en el cas de Viladecans, per la parròquia del Poblat Roca semblaven fer via amb peus de plom i per la de Sant Joan continuaven amb el fre de mà posat. 
La detenció de la Maria, la filla gran, l’u de maig de 1971 durant deu dies en ple Estat d’Excepció a la Jefatura de Via Laietana, i sigui dit que gràcies a la mediació de l’hermano Agustín no li significà cap maltractament físic, va ajudar a fer que cal Menut del Begues deixés de tenir la porta mig oberta a les accions subversives per obrir-les de bat a bat a tot el que calgués en suport del compromís polític dels fills. El número 59 de l’avinguda del “Generalísimo” es convertí durant anys en seu de cèl·lules clandestines de “Bandera Roja” de primer, i del PSUC fins a la legalització dels partits polítics després. Dic seu de cèl·lules en plural perquè a part de la meva que es reunia setmanalment, també en venien d’altres de Sant Feliu, Molins de Rei i Cornellà, o el Comitè Comarcal quan necessitaven, per seguretat, un local alternatiu a l’habitual. Fins en Gregori López Raimundo amb altres del Comitè Central havien passat per cal Menut del Begues per reunir-se amb el Comitè Comarcal del Baix Llobregat. Altrament, en Joan Comellas no sols acollia militants perseguits per possibilitar-los escapatòria o refugi i deixava el Land Rover d’anar al camp per vés a saber quina acció, sinó que en diverses vegades, ell mateix, quan ni el meu germà Josep ni jo per alguna raó no havíem pogut, transportà a les casetes dels camps els documents per guardar, o per cremar si era el cas, i els materials resultants del desmantellament dels anomenats aparells de propaganda, després d’una “agafada”.
Una setmana abans de les primeres eleccions, les del 15 de juny de 1977, no tenint jo clar què votaria el pare li ho vaig preguntar. Em contestà de manera taxativa: “A Unió Democràtica de Catalunya  o al PSUC”. “I de que dependrà, l’un o l’altre?”, vaig afegir. Em contestà: “Dependrà de si Unió, que haurien de ser els meus, en aquesta setmana que queda, llegeixo, o veig que estan per afavorir suficientment la classe obrera, o no”. Votà el PSUC i mai més cap altra cosa.
Quan el PSUC li proposà figurar intercalat però sense possibilitats per sortir com a independent a la llista de Viladecans, a les municipals de l’any 1979, declinà l’oferiment. Li digué altre cop a la mare: “Et toca novament a tu”. Com a excusa raonable per no sortir a la foto: “Jo ja vaig ser regidor de Viladecans i duc la taca de Falange” I per reblar el que dic, quan l’any 1983 s’assabentà de la meva intenció de no renovar el carnet del Partit perquè jo ja no hi trobava el suc, encarant-se m’etzibà: “Si no l’agafes tu, m’estàs obligant a agafar-lo a mi”. I... vaig continuar cotitzant fins que va morir.
Ell continuà com sempre esporgant, podant i fumigant pereres bo i mirant el cel, i sembrant faves, desenterrant espàrrecs, amanadant raves i julivert, collint carbassons ben de cara a terra. Fins la primavera de l’any 1986 quan la fibrosi pulmonar contreta segurament per la toxicitat dels líquids no li permeté ja sortir de casa, a causa dels   ofegaments i estossecs. 
No volgué ser hospitalitzat davant la progressió irreversible de la malaltia. En la darrera tardor, demanà nous llibres i enllestí assegut a una tauleta el que sempre havia dit que mai faria per raó de la seva llargària, llegir Guerra i pau de Lleó Tolstoi. Després de fer-se posar el llit de manera que pogués veure la caiguda de la fulla de l’arbre de l’eixida, i tenint per llibre de capçalera dels darrers dies les Floretes de Sant Francesc d’Assís, morí el 22 de desembre de 1986, als 68 anys.
Els alcaldes del PSUC del Baix Llobregat, i tots aquells que assistiren al funeral de comiat, reberen un recordatori en què hi figura aquest poema del bisbe Pere Casaldàliga:
Aquesta és la nostra Terra:
la terra de tots,
germans!
La Terra dels homes
que per ella caminen;
que d’ella neixen
i creixen com arbres de carn;
que en ella s’enterren,
sembrada d’esperit i de cendra,
per fecundar-la com una mare-esposa;
que a ella es lliuren cada dia
per retornar-la a Déu i a l’Univers,
tot suant i pensant,
alegres i no,
amb els ulls i l’aixada i el vers...
Andreu Comellas

dilluns, 10 de juny del 2013

Viladecans en els anys vint. Autos i ponts cap a la modernitat

Uns dels primers autobusos que feien el transport de passatgers entre Gavà i Viladecans, a inicis dels anys vint.
Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Joan Vila.

La carretera de Barcelona, a l’alçada de cal Xaus, cap a 1926. Al marge esquerre s’hi veu la primera benzinera que va tenir el poble. Autoria fotogràfica desconeguda- AMVA, Col·lecció Miernau López
El primer cens de carruatges de luxe elaborat per l’ajuntament i conservat a l’Arxiu Municipal de Viladecans, data de l’any 1925. La finalitat de l’esmentat cens no era un altre que recaptar un impost –el que avui denominem impost de circulació–, en concepte de tinença de vehicles amb motor d’explosió. Entre els primers automòbils del poble, relacionats en aquest cens, consta l’auto d’en Ramon Targa –resident a Ca n’Amat, al carrer de les Sitges, i oncle dels germans Amat Targa–; el cotxe d’en Joaquim Plans, veí de la carretera núm 45, el qual es convertiria pocs anys després en l’alcalde republicà del poble; i, finalment, l’auto model Ford d’en Francesc Ardís, veí del carrer de la Riera, núm. 2-4. En un annex, corresponent al segon semestre d’aquell any, s’afegien quatre vehicles més: el cotxe de Juan Díaz Sánchez –propietari de la Granja Díaz–, el Citroën d’en Manuel Balaguer –fill de la propietària de can Sellarès–; l’Hispano-Suiza de la Mercè Pratmarsó, propietària de la Torre-roja; així com l’auto de Francesc Marwich, veí del carrer de Prat de la Riba i gerent de l’empresa IMPEX que engegaria, pocs mesos després, la recordada fàbrica del Llevat.
L’any següent, 1926, el parc d’automòbils del poble ja s’havia més que doblat. En Joaquim Marieges s’havia comprat un Citroën per a ús particular i la fàbrica del Llevat ja posseïa, aleshores, un camió de dues tones per al transport periòdic de la melassa i el producte acabat destinat als obradors. En Joan Font de cal Xim-xim també s’havia comprat un camió Hispano-Suiza amb el qual duia el seu excedent agrari fins als mercats foranis i, fins i tot, en Ramon Pont –un dels primers recaders amb què comptà Viladecans– va començar a usar un petit camió model Ford per a servir les seves comandes. I a banda, podríem trobar-nos amb les primeres cinc motocicletes del poble. Entre elles, la BSA de l’estanquer Joan Mateu o les Moretti d’en Jaume Molins de cal Mossa o en Jaume Pugés de cal Calcilla.
Això no obstant, el gran augment d’aquest parc de vehicles a motor de l’any 1926 va ser deutor de l’inici de l’altra de les activitats de l’empresa IMPEX, a Viladecans: la dels seus autobusos que van començar, llavors, a explotar la línia de passatgers Gavà-Viladecans-Barcelona, passant per Cornellà i l’Hospitalet. En efecte, els set autobusos Vomag de l’empresa ÍMPEX –antecessora dels autobusos Mohn– va permetre una connexió relativament ràpida i directa dels veïns de la vila, fins a Barcelona, al marge del servei que oferia el ferrocarril, des de l’estació de Gavà. Entre els autobusos de la IMPEX i la desena de cotxes i motocicletes que hem esmentat, la vila entrava en una era on dominarien els vehicles amb motor, tot i que restarien encara algunes dècades fins que no arribessin els passos de vianants, els senyals de trànsit, la primera autovia dels anys cinquanta o els primers semàfors del poble, als anys seixanta. Gairebé mig segle abans d’aquesta darrera dècada, Viladecans encara era lloc de pas majoritari de carros de vela o de trabuc, matxos o mules, o fins i tot bicicletes conduïdes, per exemple, pels pagesos que anaven al camp o per les dones que acudien al treball diari de la fàbrica del Fonollar, situada a Sant Boi de Llobregat.
No cal dir, que perquè s’hi desenvolupés el trànsit rodat a motor calia condicionar convenientment la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell però, per damunt de tot, construir ponts que salvessin les lleres d’alguns torrents i, sobretot, de les dues rieres que creuen el nostre terme de muntanya fins a Marina: la riera del Mas Font o riera de Sant Climent i la riera de Sant Llorenç de les Canals. Només la construcció d’aquestes infraestructures va permetre una comunicació interurbana fluïda, la qual fins aquells moments resultava sempre difícil i, de vegades, impossible quan es produïa algun dels recurrents aiguats de tardor.
Va ser per l’any 1908, quan els documents generats des del l’ajuntament citen per primer cop la necessitat urgent de construir un pont sobre la riera de Sant Climent. Concretament, fou el 23 d’abril d’aquell mateix any quan el Ple de l’Ajuntament va acordar sol·licitar al ministeri de Foment la col·locació d’un pont sobre la riera, “amb la finalitat que no es veiés interromput el trànsit per la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell sent la causa de greus perjudicis i possibles desgràcies personals” . Preguntar-nos el perquè es va determinar aquesta necessitat urgent, l’any 1908 i no abans, creiem que té molt a veure amb els episodis d’aiguats de l’any 1907 –el conegut per l’any de les sis riuades– moment en què “el Delta es va convertir en un veritable mar que arribava des de la falda de Montjuïc fins a les platges de Castelldefels, ocupant una superfície de més de 100 quilòmetres quadrats, amb una alçada d’aigua acumulada de fins a dos o tres metres”.
El pont primigeni sobre la riera de Sant Climent sembla que es va tenir enllestit cap al mes de setembre del mateix any 1908. Això no obstant, aquella infraestructura esdevingué del tot insuficient per a donar cabuda al trànsit rodat un xic més intens de la dècada dels anys vint. Ho sabem, perquè el 6 d’octubre de 1921, el Ple acordava contribuir amb 15.000 pessetes al projecte de la Diputació de Barcelona, de construcció d’un nou pont sobre la Riera del Mas Font. El pont s’acabaria construint cap a finals de l’any 1923, mercès a les bones gestions de Manuel Massó i Llorens, diputat lligaire de la Mancomunitat, representant del districte electoral de Vilanova i la Geltrú, on estava situat Viladecans. 
Respecte al pont sobre la riera de Sant Llorenç cal recular fins al mes d’abril de 1918, per trobar-nos amb el primer acord de Ple de l’ajuntament on se sol·licitava al ministeri la construcció d’aquesta infraestructura, tot i que la seva necessitat ja es preveia des de l’any 1914, com a mínim, data en què el consistori la va sol·licitar a la recentment creada Mancomunitat de Catalunya. 
La construcció d’aquests ponts sobre la riera del Mas Font o sobre la de Sant Llorenç, entre 1918 i 1923, van esdevenir punts d’inflexió a l’entrada a la modernitat d’una vila encara força rural. La pavimentació de la carretera de Barcelona en va ser una altra, fet assolit en una data incerta, però molt segurament situada entre 1921 i 1923.
A partir, doncs, de mitjans de la dècada dels anys vint, l’arribada dels primers automòbils i motocicletes al poble van donar el tret de sortida a un món nou per a molts veïns; un procés en el qual també hi podríem incloure l’aparició de la primera central de telèfons (1918), de la primera sala de cinema (1923) o de la primera benzinera de la nostra població (1925), en la qual es va començar a vendre gasolina al preu de 50 cèntims de pesseta el litre. I totes aquestes novetats van estar situades a la carretera de Barcelona mateixa: testimoni mut del brogit dels nous temps. 
Xavier Calderé i Bel

diumenge, 9 de juny del 2013

Stop Accidentes

“Evitar els accidents de trànsit es responsabilitat de tots”
L’accidentalitat viària, està considerada com un dels principals problemes de salut pública. Ens envoltem de situacions traumàtiques que majoritàriament succeeixen i es podrien haver evitat. Molts dels mal anomenats accidents de trànsit, succeeixen per factors humans, com pot ser el fet de portar actituds contràries a la seguretat viària. Conduir sota els efectes de l’alcohol, drogues, velocitat inadequada, no respectar els senyals de trànsit, distraccions,  aquest i d’altres actes poden portar a unes conseqüències irreversibles, patides pel propi infractor o per terceres persones innocents,  convertint-se en víctimes de la violència vial. 
Els que formem part de l’associació “STOP Accidentes”, hem estat víctimes de situacions com aquestes. Va ser fundada per Anna M. Campo l’any 2000, arran de l’atropellament mortal del seu fill, per part d’un conductor ebri. El desemparament que va sentir, la falta d’informació i recolzament en un moment tan tràgic com aquell, fou el que la impulsà a aconseguir que altres víctimes i familiars rebessin tota l’ajuda i orientació necessàries en moments com aquest. 
Gràcies al suport altruista de diferents persones que s’han sumat a aquesta causa, s’han creat delegacions en diferents comunitats autònomes de l’estat espanyol, per poder oferir: 
  • L’atenció i orientació psicosocial i jurídica a les víctimes d’accidents i familiars: Donem resposta a les necessitats d’aquest col·lectiu de persones afectades per les conseqüències dels accidents de trànsit.
  • La prevenció de l’accidentalitat: Dissenyem i portem a terme projectes de sensibilització i conscienciació, que promouen valors favorables a l’educació i seguretat viària, adreçats a totes les franges d’edat i sectors socials.
  • La reivindicació dels drets de les víctimes: Participem en decisions legislatives, jornades i congressos sobre seguretat viària, etc. 
  • A la delegació de Catalunya, estem portant a terme diferents projectes de conscienciació: 
  • Projecte “Avis, Papis ara us educo jo”: Xerrades de conscienciació sobre la importància de les bones conductes en tots els àmbits vials. Missatges de prudència que queden plasmats en dibuixos i redaccions adreçats als pares i/o avis dels alumnes.
  • Exposicions itinerants: Exposicions fotogràfiques que s’exposen a diferents centres cívics que integren diferentes fotografies sobre infraccions de vianants i de cotxes per tal de reflexionar els espectadors sobre les imprudències que es cometen a les vies públiques. 
  • Road Show: Representació basada en testimonis reals de professionals (policies, bombers, SEM, metges) que intervenen en un sinistre i víctimes reals, amb l’objectiu de conscienciar els joves de les conseqüències dels accidents. 
  • Campanya “Vés, torna i viu”: Realitzada a diferents benzineres durant les operacions sortida, repartint punts de llibre amb recomanacions sobre la circulació i informant sobre las conseqüencias de tenir actituts irresponsables. 
  • Permis per punts:  Comptem amb una xarxa de persones accidentades i familiars d’accidentats que participen en revelar la seva història personal per sensibilitzar a conductors que han comès infraccions. 
  • Els joves i els accidents: Xerrades que es fan a les escoles per tal de sensibilitzar als nens i joves sobre les conseqüències dels accidents.
  • Fes-te Visible: Xerrada-taller adreçada a nens de totes les edads per incidir sobre la importància de fer-se visible al carrer.

           
Projectes d’atenció a les víctimes i afectats:
  • Atenció i orientació psicosocial i jurídica: Oferim atenció personalitzada a les víctimes per poder orientar-les.
  • Tallers de Habilitats: Grups de suport emocional on s’ofereix un espai per expressar emocions, per compartir i per aprendre a afrontar la nova situació de vida després d’un accident. 
  • Risoteràpia: Activitat terapèutica positiva que compensa els efectes negatius de viure una situació traumàtica, aprofitant el mecanisme del riure i sentit de l’humor. 

Marilina Ferrer Guasch
marilina.ferrer@stopaccidentes.cat
www.stopaccidentes.cat


dissabte, 8 de juny del 2013

Falcó cama-roig (femella)

És un ocell força rar al nostre país, on se’l pot veure quan passa en les seves migracions. A la tardor se’n va cap al sud d’Àfrica i a la primavera torna cap a l’Europa central. La migració ha estat força moguda aquesta primavera, les tempestes de finals d'abril van portar espècies molt poc habituals al Delta: Circus macrourus-arpella pàl·lida russa, Chlidonias leucopterus - fumarell alablanc, Ficedula albicollis - papamosques de collar, Phylloscopus sibilatrix - mosquiter xiulaire.
Eio Ramon

divendres, 7 de juny del 2013

Emprenedors

Reconec que aquest  gust que molts polítics han agafat a promoure “emprenedors” em desvetlla desconfiança. Potser perquè avui, a falta d’una altra cosa, veiem que qui remena les cireres tendeix a crear neologismes, a fer córrer paraules “trampa” per disfressar la realitat. 
De fet, ser emprenedor no està gens malament: vol dir tenir empenta, ser creatiu, desplegar totes les habilitats, no deixar-se portar pel fatalisme. Una bona actitud sens dubte per travessar la crisi. El problema arriba quan, enlluernats per l’”emprenedoria”, entitats com Barcelona Activa han passat de donar suport a les persones en atur a través de la formació, de la millora de l’ocupabilitat i de la inserció laboral, a formar “emprenedors”. La sensació és que si et quedes en atur, a més a més de perdre la feina, de veure reduït el subsidi, de trobar-te en un mercat laboral inhòspit com mai, t’abandonen a no ser que et converteixis en un “emprenedor”. És una forma de desplaçar la responsabilitat social de crear ocupació dels empresaris als treballadors, amb un missatge indirecte: si no treballes és perquè no tens prou iniciativa, prou capacitat d’innovació i de “reinventar-te” –un altre concepte que fa fortuna–, prou formació.  Això en el context d’una gran competitivitat, de l’emigració forçosa dels joves més ben preparats, i del màxim individualisme. Els efectes col·laterals de l’emprenedoria entesa d’aquesta manera són l’auto-explotació i la fi del sindicalisme.
I és que tot plegat seria més fiable si anés acompanyat de mesures concretes i tangibles que facilitessin burocràticament la creació de petites empreses, que milloressin la Seguretat Social dels autònoms i, també, que evitessin l’economia submergida. I no sembla que això vagi per aquí. En canvi, els que sí que s’haurien de reinventar (bancs, grans empreses...) no sembla que siguin gens imaginatius ni que tinguin cap interès ni voluntat de corregir les males pràctiques que ens han portat a la crisi. Després de dir-nos que hem estirat més el braç que la màniga amb el deute, les antigues caixes continuen promovent el petit crèdit perquè sí (donant la raó a l’economista Zygmunt Bauman, que ens recorda que els bancs viuen del crèdit i que el que volen és tenir-nos perpètuament endeutats), i les grans empreses continuen promovent el totxo amb tot el suport polític. D’altra banda, s’ha de ser emprenedor per crear-te ocupació, però les actituds emprenedores dels treballadors dins les empreses no solen ser gaire ben acollides.
En canvi, jo trobo que això de l’actitud emprenedora és una molt bona cosa quan va acompanyada de la cooperació, del treball col·lectiu, d’una actitud socialment positiva. Les cooperatives en són un bon exemple i, en general, qualsevol associació contra l’atur pot donar fe que pel simple fet de treballar en conjunt i de buscar sortides solidàries, ja produeix millores significatives en el benestar dels seus membres. No és una qüestió de subvencions, sinó d’actituds. 
No entenc perquè ningú no acaba de dir que, en lloc de l’individualisme, és molt millor promoure l’associacionisme per adquirir algunes habilitats bàsiques per ser emprenedors. Si et compromets a fons en una associació aprens moltes coses que no formen part del currículum escolar i que són imprescindibles per anar per la vida: a relacionar-te amb la gent entre iguals, a treballar en equip, a descobrir habilitats en tu mateix que abans no coneixies, a sentir-te valorat, a gestionar temes administratius complexos; aprens la potencialitat del grup i vas adquirint la capacitat de posar en pràctica els desitjos i il·lusions, aprens a equivocar-te, a refer-te i a rectificar. Aprens a mantenir l’horitzó utòpic en mig de la realitat. 
Aprenentatges no reglats tots que poden servir per trobar feina i, senzillament, per sentir-nos més plenament realitzats, fent ús d’un terme passat de moda, i més feliços.
Mercè Solé

dijous, 6 de juny del 2013

Independència? Voleu dir?

Això és com si em pregunten si vull pujar a l’Everest. Diré que no, per dos motius. El primer, perquè l’objectiu en si m’interessa més aviat poc. No em produeix cap gran emoció pensar en veure els magnífics paisatges que diu que des d’allà es poden contemplar, ni altres atractius similars. I el segon motiu, perquè el patiment que significaria per a mi una aventura d’aquest tipus, no tinc cap ganes de passar-lo.
Doncs amb la independència de Catalunya em passa més o menys igual. Sí, ja sé que el tema il·lusiona molta gent. Però jo ho veig d’una altra manera.
En primer lloc, no em sembla que, tot sumat, la independència sigui gaire avantatjosa. Sí que comportaria clars avantatges a nivell de defensa i promoció de la llengua, però no sé si això compensaria el cost que aquests avantatges tindrien a nivell de riquesa cultural i de cohesió social. I a nivell econòmic segurament que a llarg termini també tindríem avantatges, però després d’un llarg i complicadíssim camí que vés a saber quan i com podria acabar.
I això em porta al segon motiu. A Europa no els interessa en absolut la independència de Catalunya, i el govern espanyol té potentíssims mitjans per fer descarrilar qualsevol intent en aquest sentit. De manera que, quan sento la florida retòrica de l’Artur Mas, l’Oriol Junqueras o el Francesc Homs, presentant la independència com una cosa que ha de ser òbvia per a tothom i que ha de venir de manera ràpida i inevitable, però sense presentar cap pla real per fer front als obstacles que la impediran, m’agafen ganes de fugir corrents. I, si us plau, que ningú no em vingui ara amb que tot el que estic dient és fruit del discurs de la por. Que a mi també se’m poden acudir una pila d’adjectius poc agradables per desqualificar els plantejaments independentistes…
I després hi ha el tema de la consulta, que diuen que es farà tant si hi ha com si no hi ha acord amb el govern espanyol per donar-li valor jurídic. Els que defensen això semblen pressuposar que, encara que sigui una consulta sense real valor jurídic, si queda clar que la població vol la independència, ningú no s’hi podrà negar. I entre aquest ningú suposo que hi deuen entrar especialment als països que haurien de reconèixer aquesta independència.
A mi, francament, em sorprèn que persones amb evident capacitat política, puguin defensar semblant cosa. Perquè una consulta que no comporti valor jurídic vinculant per a l’estat espanyol, no té cap significat per saber si els catalans volem la independència d’Espanya o no. Per dos motius:
El primer, perquè a aquesta mena de consulta hi anirien a votar, bàsicament, els que volen la independència. Als que no la volem, participar d’un acte d’aquest tipus no ens motivarà gaire. Per mobilitzar-nos a dir que no, caldria que en la consulta s’hi jugués realment la possibilitat que Catalunya fos independent en funció del resultat. 
I el segon motiu és que, dels que vagin a votar que sí, n’hi haurà una bona part que s’ho pensaria força més si el resultat de la consulta hagués de tenir conseqüències efectives. Si no en té, molts votaran més aviat com a expressió del seu rebuig a la manera com l’estat tracta Catalunya o altres motius similars, i no perquè realment vulguin la independència.
Els estats europeus això ho saben perfectament, i estic segur que els dirigents polítics i socials independentistes també. I no està bé que ho amaguin. I el mateix podríem dir si el que es muntés fossin unes eleccions plebiscitàries o una declaració unilateral d’independència al Parlament. 
I un cop explicat tot això, deixeu-me aclarir una cosa. Penso, com tanta altra gent, que els dirigents espanyols tracten el nostre país, la nació catalana, d’una manera indigna, i això s’ha de combatre amb totes les energies. Però la manera com ho fa el govern català i els partits que li donen suport, crec, simplement, que no va enlloc. I estic convençut que l’única manera seriosa de defensar Catalunya és promovent una reforma de la Constitució que reorganitzi Espanya en sentit federal (incloent-hi, per exemple, que els temes d’educació i llengua siguin competència dels estats federats), i que prevegi també, en circumstàncies precises i clares, la possibilitat de la secessió. I estic segur que per tirar endavant aquest procés de reforma sí que trobaríem suport europeu. Que tot plegat és dificilíssim? Sí, evidentment. Però la proposta independentista, per a mi, és pitjor i és encara més difícil.
Josep Lligadas

dimecres, 5 de juny del 2013

Resistir

Vaig a comprar, entro i em trobo una antiga veïna. M’explica que el seu home torna a tenir feina, que va tenir sort d’estar només dos mesos al’atur. Ara bé, amb prop de cinquanta anys cobra mil euros i li renoven el contracte cada tres mesos; a sobre, no sap ni què ni com ni quan rebrà la indemnització de l’empresa on va treballar més de vint-i-cinc anys.
Ella treballa fa anys al menjador d’una escola pública. Fa alguns cursos que són menys monitores per als mateixos nens. Aquest curs, a més, la qualitat del menjar se’n ressent. La setmana passada van llençar dos quilos de carn perquè era tot greix.
Surto de comprar i de camí a casa em trobo la propietària del negoci de prop de casa amoïnada perquè la llibreria de la ciutat tanca. La gent s’hi ha abocat, però al propietari se li han acabat les forces, els deutes causats per la crisi i la poca dinamització del comerç local a la ciutat l’han fet tancar aquesta etapa. Per sort, segur que la cultura no el perdrà.
Deixo la compra i torno a sortir al carrer. Em trobo la gerent de la xarxa comercial, amb qui tinc una reunió pendent per parlar del comerç local. El comerç de proximitat, a pesar del que ens vulguin fer creure, està patint greus problemes, i això vol dir descohesió social i pèrdua de vida als carrers.
Segueixo passejant i em trobo una amiga de la família. La seva parella treballa fa més de tres dècades en una empresa que ara s’està plantejant tancar. Per sort, hi ha una empresa francesa interessada en absorbir-la. Caldrà veure amb quines condicions per a la plantilla. Si cal, s’hi haurà d’intervenir políticament.
Torno a casa i poso les notícies. El president d’Extremadura dóna lliçons als catalans amb un to “xulesc” incomprensible. Telemadrid titlla el president Mas i Junqueras de nazis i estalinistes. Em recorden de forma grotesca que el món no s’ha tornat boig, sinó que aquells qui controlen el poder no disposen ni d’ànima, ni de valors, ni de cap neurona útil.
Sento Josep Maria Terricabras a la ràdio: “Em resulten tan intel·lectualment inferiors, que em dol barallar-m’hi”. Respiro aquest pensament fresc i concloc... no mereixen cap esforç, no cal explicar-se davant qui no vol entendre. Hem de fer la nostra i alliberar el país! El país se’ns desfà a les mans, i no podem perdre el temps amb qui no vol parlar. Anem per feina, que la nostra gent ho necessita!
      Bàrbara Lligadas

dimarts, 4 de juny del 2013

L’habitació de l’escriptor, de Gerard Bosch


Enguany el grup “Delit Teatre“ de l’Institut Torre Roja ens ha sorprès amb un nou repte, una obra inèdita, original i fresca. Tota la representació traspua esforç, voluntat i sinceritat per transmetre a l’auditori la història d’un professor reclòs per homicidi amb el sentiment que per a ell ja no hi ha vida, restant-li només una gran soledat. Tot un seguit de circumstàncies faran que el protagonista, “en Gerard”, surti d’aquell forat, metafòricament parlant. El jove professor començarà un nou camí amb optimisme, encara que allunyat de la llibertat s’aproparà a altres experiències fins aleshores desconegudes que d’alguna manera el faran lliure, potser més del que ho havia estat mai.
Explica la ressenya que al llarg de mesos l’obra s’ha anat escrivint i reescrivint, tots els actors hi han col·laborat aportant idees, suggeriments, fins a aprendre sobre el fet de l’escriptura teatral. No ha estat un camí fàcil però la recompensa ha fet que oblidessin totes les situacions difícils que varen anar desgranant fins aconseguir aquest final podríem dir que feliç.
L’obra ens porta a la reflexió del perquè ens acomodem a situacions que ens són fàcils perquè no requereixen sacrificis, i quedem presos dins d’una xarxa de la qual no podem o no volem sortir, oblidant metes i reptes que requereixen un esforç difícil de poder afrontar, intentar viure una normalitat fictícia mentint-nos a nosaltres mateixos.
L’obra és molt apropiada per al món juvenil  però també per a totes les persones que volen intentar viure amb dignitat, sense renunciar als principis sovint oblidats emmirallats per tota la voràgine que ens porta el moment, l’entorn, la vida en si mateixa, i ajuda a reflexionar fent una introspecció personal que de ben segur que a molts els afavorirà per assolir fites i reptes que potser veien a la llunyania.
El seu contingut no deixarà indiferent ningú, la senzillesa de la representació fa que s’aprofundeixi molt més amb la trama i el que ens vol transmetre.
Felicitats d’entrada a l’autor novell, animant-lo a seguir pel camí que ha començat, de ben segur no serà un sender fàcil. Trobarà pedregam, però li demanaria que no defallís, la nostre societat necessita persones treballadores amb talent per fer-nos gaudir i reflexionar amb les paraules ben trobades, utilitzades per finalitats com aquesta obra.
Donar les gracies també a totes les actrius i actors que ho han fet possible, a la direcció i a tots els que hi heu posat el vostre gra de sorra.
Montse Pastor Pujadó

dilluns, 3 de juny del 2013

Petits cors que fan grans accions

Tot va començar un dia de classe, en què els nens i nenes de 4t A de l’escola Marta Mata de Viladecans, acompanyats per la seva mestra, es van fer una sèrie de preguntes amb l’objectiu de realitzar un projecte solidari.
Què podrien fer ells mateixos per ajudar a la gent amb pocs recursos econòmics i que no poden comprar els aliments que necessiten?
Com podrien treballar per als animals en perill d’extinció?
Què podrien fer ells perquè la gent cuidi els boscos?
Què podrien fer ells mateixos perquè els nens que estan als hospitals estiguin contents?
Amb molta il·lusió es van posar en marxa i van començar a treballar els temes, buscant informació a Internet, a la premsa, preguntant a diferents persones i entitats... així van contactar amb Càritas.
Per respondre a la primera pregunta,  van participar  en una cursa solidària organitzada per l’escola i l’ONG Save the Children.  Després de la cursa van decidir jugar al Club Penguin, i  amb les monedes falses que van guanyar jugant a jocs,  les van donar a l’ONG Coins for Change, finalment la tercera acció va ser col·laborar amb Càritas. Van decidir fer una parada per vendre les seves joguines a un preu simbòlic, un euro, i els diners recaptats els donaren a un projecte de Càritas, que  proporciona berenar per als nens, d’una escola del municipi de Gavà.
La paradeta la van muntar els divendres de maig acompanyats per la seva mestra i per un professional  de Càritas. Tot va anar molt bé, els nens es van implicar molt  i feia goig veure les seves caretes d’emoció. Aquests nens  van fer un gran esforç i un gran acte de solidaritat al desprendre’s de les seves pròpies joguines en benefici d’altres. “Viure senzillament perquè altres, senzillament, puguin viure”.
Nazaret Párraga

diumenge, 2 de juny del 2013

¿Cómo te cuento mis días?

Us oferim aquest poema que ens ha fet arribar Loli Martínez, membre de l'AVAF, Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia, que va llegir el passat 12 de maig a la Mostra d’Entitats amb motiu del Dia Internacional de la Fibromiàlgia.



Cómo te cuento la fibromialgia mía
que a veces me duele tanto
que no puedo resistirla.
Se me va de un brazo a un pie
de la espalda a la mejilla,
que me duele todo el cuerpo
y las cosas se te olvidan,
y no te acuerdas del nombre 
de tus mejores amigos.
Son lapsos que pronto pasan
pero también te fastidian.
Cómo te cuento lo que cuesta
levantarse cada día
si te despiertas cansada
y se te doblan las rodillas
y sientes como una losa
que te oprime las costillas.
Qué esfuerzo tienes que hacer
para empezar la rutina.
Las camas, la ropa y si puedo
la cocina, la compra ya ni pensarlo.
y un paseo media horita.
Cómo te cuento mis noches 
sin dormir porque me duele estar viva
y me levanto y paseo
pasillo, comedor y cocina.
Me corro toda la casa
para ver si en una esquina
se esconde este dolor mío
y puedo dormir tranquila.
qué largas se hacen las noches,
lo que tarda el nuevo día.
Como te cuento, Doctor,
que yo no soy depresiva,
que soy una mujer fuerte
que lucha por la vida.
Lo que pasa es que un dolor
siempre fijo, día tras día,
te hace cambiar el carácter
te quita toda alegría.
Necesito comprensión,
que me escuchen
y no tanta medicina.
Con un poco de atención 
quizás me comprendería.
Cómo te cuento… que porque
alguna vez me ría
no es que me haya mejorado
sino que sigue la vida,
y me río por mis hijos,
mis amigos, mi familia,
e intento disimular
esta pena aquí escondida.
Cómo te cuento yo a ti,
compañero de mi vida
que hasta me duela la piel
si me haces una caricia
y al tiempo las necesito 
para volver a estar viva.
Que necesito apoyo
y tus besos cada día
y saber que estás aquí,
porque eso me tranquiliza.
En fin cómo os cuento yo a todos
lo difícil que es mi vida
con tantísimo dolor,
con desánimo y fatiga,
sin nadie que me comprenda,
a veces ni la familia.
Loli Martínez Ojeda

dissabte, 1 de juny del 2013

La Mostra d’Entitats va endavant

En el context de la Fira de Sant Isidre, la Mostra d’Entitats sempre és una bona oportunitat per a les entitats per donar-se a conèixer mútuament i per oferir-se a la ciutat. Ho és en els dos dies que dura, però ho és sobretot en la seva preparació. Tot un procés que no es veu, però que a curt, mitjà i llarg termini dóna bons fruits. El contacte mutu entre les entitats facilita el coneixement i l’amistat entre els membres de les diverses associacions, estimula la creativitat, ajuda a compartir mitjans, eixampla la mirada i afavoreix la complementarietat i la mútua col·laboració.  Un tast d’això enguany ha estat la preparació de la gimcana que els joves van oferir a tots els nens i nenes dissabte a la tarda. Els monitors dels agrupaments i esplais de la ciutat van treballar conjuntament per idear i organitzar la gimcana,  i conduir els infants a través de les proves que havien preparat les entitats que hi van voler participar.  Aquest any, a més, el bon temps va acompanyar i la participació del públic va ser de les més altes que es recorden. 
Una experiència satisfactòria per a tothom, que deu gran part del seu èxit a la implicació i a l’excel·lent feina de molts tècnics i tècniques municipals que saben fer un servei discret i eficaç a les entitats i acompanyar-les perquè surti el millor d’elles mateixes. 
Vivim una crisi econòmica, política, social, devastadora. La Mostra d’Entitats és només un petit exemple del potencial dels homes i dones de Viladecans quan ens posem a treballar conjuntament amb un objectiu comú, i de la qualitat d’uns serveis públics que massa sovint són retallats i menystinguts. Tenim recursos personals i col·lectius que hem de fer aflorar i aprofitar al màxim. Perquè la participació ciutadana  en les associacions, gratuïta, creativa, al servei de la ciutat, és l’autèntica escola i base de la democràcia.