divendres, 15 d’octubre del 2021

“Quan vagis a cagar, recorda’t de Roca”. Quaranta-cinc anys de la gran vaga de la Roca.

Treballadors en vaga a l’entrada del recinte industrial el 1977.
Foto: Jaume Muns / Col·lecció Jaume Muns González – AMG.

En aquests temps moderns, quasi de ciència-ficció, hem pogut recuperar, per sort, un d’aquells antics valors que sembla que ja no estan de moda: la solidaritat. I és que quan les persones ens unim, l’èxit és qüestió de temps. Això és el que va passar, el 1976, quan els treballadors de la fàbrica Roca de Gavà i Viladecans van encetar una llarga vaga contra la companyia; una aturada de noranta-cinc dies, de la qual enguany es compleixen quaranta-cinc anys.

L’explosiva industrialització dels anys seixanta s’havia vist substituïda, a mitjans dels anys setanta, per una crisi industrial mundial, agreujada a Espanya per la crispació política del moment —el règim franquista s’esllanguia i les reivindicacions democràtiques abandonaven la clandestinitat. Aquest context va esperonar una nova consciència obrera, forta i activa, que va iniciar l’etapa més conflictiva després de la mort de Franco. 

Durant l’any 1976 gairebé tres milions de treballadors i de treballadores de tot l’estat es van declarar en vaga i els polígons industrials del Baix Llobregat bullien d’excitació. En aquell moment Roca Radiadores era la segona empresa del país, després de SEAT. Només a la fàbrica de Gavà-Viladecans hi treballaven 4.700 operaris, molts dels quals vivien al Poblat Roca, un polígon d’habitatges assequibles fomentat per la mateixa companyia. 

Els Roca havien promogut una intensa obra social a Gavà i Viladecans –escoles, instal·lacions esportives i culturals i l’hospital de Sant Llorenç– que intentava compensar els baixos salaris i les duríssimes condicions laborals. Tot i això, el malestar laboral sempre havia estat amatent i es va agreujar quan, a finals de la dècada de 1960, l’entrada d’accionistes nord-americans es va traduir en un canvi de model productiu i el desmantellament progressiu dels beneficis socials. 

Amb aquest caldo de cultiu, el febrer de 1976 esclatava el conflicte entre empresa i treballadors per la manca d’acord en la negociació de l’actualització dels salaris. La desavinença va portar als treballadors de la fàbrica d’Alcalà de Henares a declarar-se en vaga, fet que va motivar la detenció d’alguns delegats sindicals i l’acomiadament d’un treballador. Ràpidament la revolta va ser recolzada per la plantilla de Gavà-Viladecans, amb una primera aturada de la producció que va durar quaranta-un dies. 

La gran vaga de la Roca, però, va tenir lloc entre el novembre de 1976 i el febrer de 1977. En tornar a negociar el conveni, trenta-quatre delegats escollits pels treballadors van ser acomiadats; en resposta, els obrers van decidir encetar una vaga indefinida i van denunciar els acomiadaments.

El de la Roca fou un dels conflictes laborals més intensos i amb més repercussió de la Transició, no només per la seva durada –noranta-cinc dies–, sinó també per la forma d’organització dels treballadors –en assemblea, desvinculats dels sindicats i dels partits polítics– i per la forta repressió que van patir, tant per part dels cossos policials com de grups radicals d’extrema dreta.

Els treballadors no haurien pogut mantenir una vaga tan
llarga si el Poblat Roca no s’hagués bolcat en la lluita.
Les dones dels treballadors, de fet, van participar com a
membres de ple dret en les assemblees i van formar
part dels diversos comitès de treball. 

Com escriu Albert Alonso, coautor de “La vaga de la Roca, una generació després”, els treballadors feia mesos que s’havien estructurat en una organització de caràcter assembleari alternativa al Sindicat Vertical. Mentre va durar la vaga es convocaven assemblees al Poblat Roca, epicentre de les protestes, a l’església o a la muntanya, i totes les decisions es prenien a mà alçada, una forma d’organitzar la protesta que els va enemistar, fins i tot, amb les CCOO. 

Per uns dies, i sense demanar permís, es van recuperar els drets de reunió, d’expressió, de vaga i de manifestació, que feia quaranta anys que estaven prohibits. El suport de l’església i del Poblat, l’autodefensa davant la repressió policial –amb forats de bala a façanes i balcons inclosos–, les assemblees multitudinàries, la violència de l’extrema dreta; el suport social, cultural, jurídic i legal; els lemes i les consignes –”Quan vagis a cagar, recorda’t de Roca”. Dos pobles i una comarca units davant d’un context de repressió i violència brutal.

I és que la solidaritat, tan enyorada ara, era el component més important de les lluites obreres. La lluita d’una empresa era la lluita de totes, i també la de la societat civil democràtica. La gran vaga de la Roca va rebre el suport de moviments ciutadans de tota mena: estudiants, associacions de veïns, artistes, intel·lectuals i organitzacions diverses, i fins i tot va tenir ressò a mitjans de comunicació internacionals. 

Gairebé tres mesos després de l’acomiadament dels delegats, el gener de 1977, va començar el judici. La causa obrera fou defensada per joves advocats laboralistes del col·lectiu Ronda. La sentència fou un èxit parcial perquè reconeixia la improcedència dels acomiadaments, però oferia la possibilitat de substituir la readmissió per una indemnització, fet que va indignar el col·lectiu de treballadors, ja molt desgastat.

Preveient el desànim general i la ruptura de la unitat en cas que la lluita s’allargués, el 10 de febrer es va prendre la decisió de tornar a la feina i posar fi als noranta-cinc dies de revolta. Va ser en una assemblea, com sempre, on 3.000 treballadors van expressar el seu vot a mà alçada. No podia ser d’una altra manera.

Per commemorar el final de la lluita, el 19 de febrer del 1977,
Lluís Llach va celebrar un concert al poliesportiu de Viladecans
on estrenà la cançó “Campanades a mort”. Foto: Jaume Muns /
Col·leccióJaume Muns González – AMG

La vaga de la Roca, com tants altres conflictes laborals de l’època, va condensar en si mateixa la lluita obrera i la lluita contra el règim, i es podria considerar l’últim conflicte laboral amb caràcter polític de l’Estat. L’assemblea es va convertir en l’únic òrgan sobirà i mobilitzador de la protesta, marginant els sindicats i els partits polítics, i segurament per això ha estat injustament invisibilitzada per la història oficial del moviment obrer. Agustí Gil, un dels advocats dels treballadors, afirmava que “paradoxalment, va ser el punt culminant del moviment obrer assembleari i el principi de la fi del seu èxit”. Llavors, l’esquerra ja era un rosari d’escissions, i una Transició mal resolta va anar modulant, a la baixa, les aspiracions dels moviments socials de base fins al punt que avui la classe obrera sembla haver desaparegut o, si més no, haver perdut el relat i el seu actiu més important: la solidaritat.

Vanessa Rodríguez Fornós

Gisela Navarro: la pandèmia des de la responsabilitat municipal

Les nostres vides han fet un tomb important des de fa un any i mig. Hem passat per etapes diverses que abans no hauríem ni tan sols imaginat. Ha estat -i de fet continua sent- com una muntanya russa que ens provoca un estupor semblant al de l’erupció de Cumbre Vieja a l’illa de La Palma. Ara, però, ja en tenim una certa perspectiva, encara que de fet la boira persisteix i no ens deixa veure encara el paisatge després de la Covid. 

Hem volgut parlar dels efectes de la Covid a Viladecans i ho fem amb Gisela Navarro, presidenta de l’àmbit de Ciutadania del govern municipal i portaveu del PSC. A més a més de tinenta d’alcalde, la Gisela és regidora de cultura, d’educació, d’inclusió i de comunitat. 

Quins han estat els moments més crítics de la pandèmia per al govern municipal?

El primer d’aquests moments va ser a l’inici. Va ser un xoc molt emocional. Les primeres setmanes de confinament van ser molt difícils perquè no hi havia informació, ningú no sabia ben bé què estava passant ni com s’encomanava el virus. Les mesures van ser molt dràstiques i quan tot es va tancar, vam haver de convertir un ajuntament 100 % presencial en un servei 100 % virtual. Vam voler transmetre a la ciutadania una certa pau: fer que la gent se sentís més segura. Va ser molt difícil.

D’altres moments complicats els ha provocat la sorpresa. La incidència més gran de la malaltia a Viladecans es va produir el juliol d’aquest any, en un moment en què pensàvem que tot estava anant bé. 

Però per a mi, que soc responsable de l’àrea més gran de gestió de l’ajuntament, la incertesa dels primers temps em va fer patir molt.

Com ha afectat la pandèmia a la salut de les persones de Viladecans?

Em sap greu no poder-te donar les dades segregades de Viladecans, perquè la informació sanitària de la Generalitat inclou també Sant Climent. A data d’avui (6 d’octubre) tenim comptabilitzats 7.349 casos de malaltia, que representen un 11 % de la població. De morts, n’hi ha hagut 183, un 2,36 % de la població.

Quant a les vacunes, podem dir que tenim 50.750 veïns i veïnes vacunats, un 72,13 %. A alguns els falta encara una segona dosi, però el percentatge és gran, tenint en compte que els nens no es vacunen. Hem trobat algunes resistències, d’origen molt divers, però de vegades ha estat fruit de la manca d’informació directa. El desconeixement de la llengua, per part d’alguns col·lectius de persones grans i nouvingudes ha estat un factor. Per això des de l’Ajuntament hem transmès la crida per vacunar-se en xinès i en àrab i hem obtingut bons resultats.

Heu trobat moltes resistències a seguir les recomanacions sanitàries?

Crec que cal distingir dues etapes. El primer any de la pandèmia, tothom va entendre bé la necessitat de tancar comerços i restaurants, d’establir mesures estrictes, tot i que es van donar i es continuen donant algunes contradiccions. Passat el primer any, s’acusa el cansament psicològic i emocional de la gent. Som éssers socials que necessitem companyia. Moltes persones no s’han pogut trobar o han hagut de viure en un excessiu aïllament. N’estan fartes i es nota. A tots ens costa més.

Com ha afectat tot plegat a la nostra economia?

Es fa difícil saber com afecta l’atur a Viladecans, perquè probablement la meitat de la població treballa fora. Un indicador, però, és la llicència d’activitats. He de dir que s’han tancat activitats econòmiques, però que encara se n’han obert més de les que hi havia inicialment. Però això no significa que molta gent no hi hagi patit molt: perquè ha perdut la feina, perquè ha hagut de passar molts mesos amb la porta tancada i ha hagut de menjar-se els estalvis. D’altres han fet un gran esforç per reinventar-se. Estem treballant per trobar indicadors que ens ajudin a mesurar l’impacte a Viladecans.

Hem après moltes coses noves amb la pandèmia. O això dèiem a l’inici del confinament... Coses que havien de transformar la nostra manera de viure per reduir la contaminació i el soroll, enfortir les relacions...

Les persones som donades a oblidar les coses. Tant de bo amb les importants no ho fem! La pandèmia ha fet emergir sobtadament algunes coses que intuíem i en les quals ens havíem proposat treballar a llarg termini: la solitud de moltes persones, el sentit de comunitat... Hem vist que la gent que tenia lligams comunitaris ha passat millor la pandèmia que la que no. I hem pogut constatar que en un context de confinament sever les persones grans que viuen soles han necessitat molt dels veïns per poder subsistir. 

Portem ja gairebé cinc anys treballant les emocions a les escoles, perquè ens sembla un tema fonamental de cara a preservar la salut mental. I quan va començar el confinament estàvem estenent aquest treball a les entitats, sobretot a les entitats com les esportives on poden viure’s determinats sentiments amb passió i fer-se susceptibles de conflicte. Tot plegat ens referma en aquest camí i ens porta a pensar nous projectes. Treballar bé les emocions, aprendre a gestionar la frustració, el conflicte o la por, sens dubte és determinant pel benestar personal i familiar.

Creiem que aquesta experiència de pandèmia ens ha marcat en el nostre dia a dia. Hem fet coses extraordinàries en el sentit que anaven més enllà de les nostres competències com a ajuntament, com quan hem comprat material sanitari per a l’hospital o quan hem contractat personal de reforç per a les residències. Ho hem fet per conviccions ètiques: calia donar un cop de mà i hem fet el que hem pogut. Però al costat d’això també hem après a relacionar-nos amb la ciutadania d’altres maneres. Hem vist que la solitud no volguda (que no es limita a les persones que viuen soles, sinó que és una percepció interna) afecta moltíssimes més persones de les previstes inicialment. 

Tot plegat ens ha ajudat a configurar un eix del pla estratègic de Viladecans: la resiliència. Per abordar qüestions pendents i per estar preparats per a qualsevol altra emergència. 

No em puc estar de comentar que certament alguns professionals de Càritas i de Caviga m’han expressat el seu agraïment envers l’Ajuntament per la seva disponibilitat i atenció durant aquesta crisi, una actitud que no tots els ajuntaments de la comarca han mantingut. 

És que per a nosaltres era una obligació ètica. Vam posar, per exemple, ordinadors, tauletes i connexió a tots els nens de Viladecans que no en tenien. No podíem pas deixar els nens a casa sense fer res i aïllats de l’escola i dels seus companys. És veritat que és un tema de la Generalitat, però els nens són ciutadans de Viladecans. Som comunitat i no ens podem desentendre els uns dels altres.

El Pregó de Festa Major va ser un homenatge al 
personal sanitari.E nguany el va fer Júlia Santos, 
cap del Servei d’Urgències de l’Hospital de Viladecans

I la qüestió sanitària com ha anat?

Tinc sentiments contradictoris. Crec que cal distingir entre la situació de “normalitat” i la pandèmia. Penso que cal posar en marxa serveis de més qualitat per reduir llistes d’espera, crec que cal reforçar la primària per la seva proximitat a l’usuari i per la seva indubtable acció preventiva. 

Però pel que fa a la pandèmia vam entendre que calia anar a la una i intentar contribuir a resoldre els problemes, prou difícils de gestionar des de totes les administracions. Màxim respecte, doncs, per a tothom, de qualsevol color polític. Nosaltres hem patit, hem dormit poc i hem plorat molt. Però això també els ha passat a molts professionals de la salut i de la gestió sanitària de tot arreu. Hem tingut l’oportunitat de treballar molt més coordinadament amb els equips de salut i hem pogut comprovar la implicació i la professionalitat de molta gent, que hi ha treballat deixant-hi la pell i hem vist de prop algunes dificultats no gens fàcils de resoldre com la contractació de personal, perquè senzillament no hi havia personal sanitari disponible. Tothom ha donat el millor de si mateix. Tenim metges i metgesses que han dormit a l’hotel tot el confinament per no posar en risc les seves famílies. Jo només tinc paraules d’agraïment a tot aquest esforç personal i professional. A banda que fa pocs mesos he hagut d’estar ingressada un parell de cops a l’hospital i se m’ha atès molt i molt bé des de tots els aspectes i malgrat que la pandèmia continua. 

En aquests moments continuem col·laborant posant al servei de la sanitat els nostres equipaments, com el Casal de la Montserratina. El perdem temporalment per a l’activitat ciutadana, però la salut continua sent una prioritat. 

Què ens queda, de la pandèmia?

La conseqüència més greu d’aquesta pandèmia és emocional. La gent més jove n’és una mostra. Han patit un trencament social en el moment en què la socialització és més important, quan t’adones que hi ha tot un món més enllà del teu pare i la teva mare. És el moment de fer grup amb els amics, de sentir-te formant part d’un moviment ampli. I això s’ha trencat. Una prova n’és que l’índex de suïcidi juvenil s’ha duplicat a tot Catalunya i que els problemes de salut mental en joves s’han disparat. Això comporta que l’atenció i protecció dels joves serà una de les prioritats del govern municipal. De fet ja hem posat en marxa un servei d’atenció psicològica que ha obtingut molt bona acollida. Molta gent, tanmateix, criminalitza els joves sense adonar-se que són una minoria els que són poc respectuosos i que també molts adults mantenen actituds poc cíviques. També hem constituït des de sanitat una taula de salut mental i estem preparant un pla d’intervenció comunitària que té la inclusió com a referència. 

Acte de reconeixement a les víctimes
de la Covid-19 (Fotografia: el Periódico)

Continuareu donant suport als col·lectius vulnerables?

Les mirades actuals quan es projecta alguna cosa son molt més integradores. Perquè tothom som molts diferents. Igual com hem intentat integrar la mirada da gènere, cal incorporar la mirada inclusiva. Haurem d’estar atents a indicadors que puguin objectivar la capacitat transformadora dels projectes, que ha d’estar a la base de qualsevol activitat. Per exemple, la innovació educativa ha fet que passéssim d’estar 4 o 5 punts per sota de la mitjana catalana en rendiment educatiu a estar 4 o 5 punts per sobre. O a evitar l’abandonament escolar. En aquesta mirada inclusiva, transformadora i comunitària és on posem el focus.

Mercè Solé

Salvem el Delta del Llobregat: no a l’ampliació de l’aeroport


El passat dia 19 de setembre milers de persones i centenars d’entitats es van manifestar a Barcelona en contra de l’ampliació de l’aeroport pel greu impacte ecològic que suposaria ja que afectava directament un espai tan important com la Ricarda, al Prat del Llobregat. L’ampliació plantejada per AENA es faria a càrrec d’una zona d’hàbitat únic de flora i fauna. Una zona d’especial protecció per a les aus inclosa dins de la Xarxa Natura 2000, per a la preservació i conservació dels hàbitats. 


Aquesta ampliació, que va ser “ajornada” als pocs dies per part del govern espanyol, tenia afectació directa no tan sols en els espais naturals del Delta del Llobregat sinó també i de retruc a la zona agrícola de Viladecans i el Prat, el rebost de l’àrea metropolitana. D’aquests camps s’obté el 20% de la producció total d’hortalisses de Catalunya. 

El Delta del Llobregat, el segon en importància després del de l’Ebre, conté zones humides de la desembocadura del riu, llacunes, pinedes, platges i aiguamolls. És una zona estratègica per a la protecció de les aus. 

L’ampliació proposada va lligada (com no!) a grans plans immobiliaris com la construcció de zones de serveis o la creació d’una ciutat aeroportuària. A la lletra petita, de la que gairebé ningú no en parla, l’ampliació suposa també la urbanització d’entre 200 i 300 hectàrees per fer parc logístic, hotels, restaurants, aparcaments, centres comercials, centres de negoci, etc.

Jaume Muns

Esmerla (Falco columbarius) Aguait de la Maresma, Espai Natural Remolar-Filipines, 3 d’octubre de 2021

Migrant i hivernant regular. Prové de les latituds nòrdiques europees. És el falcó més petit de la fauna europea. És un ocell compacte, d’ales curtes, amb les quals executa un vol ràpid i potent. El plomatge presenta un notable dimorfisme sexual. Els mascles adults tenen el dors de color gris blavós i les parts inferiors vermelloses i intensament clapejades. En les femelles dominen els tons marrons i vermellosos al dors i a les zones ventrals els blancs, tacats per estries longitudinals. S’alimenta de petites ocells, grans insectes i micromamífers. 

Eio Ramon

Tenim la natura molt enfadada

El volcà de Cumbre Vieja impressiona. Molta i molta gent afectada, i la incertesa de no saber si la cosa s’agreujarà encara més. Alhora, una gran fascinació davant l’espectacle poderós que ara podem seguir en directe. I, en definitiva, la consciència que els humans no ho podem controlar tot, que la natura ens sobrepassa.

Sí, és bo recordar-ho: la natura ens sobrepassa, i farem bé de tenir-ho en compte. De tenir-ho en compte en aquest cas, davant el qual no podem fer-hi res, i de tenir-ho en compte en altres casos que, cada cop amb més freqüència, ens fan adonar que ho estem fent molt malament.

Aquest estiu hem viscut les greus inundacions del nord d’Alemanya, que un país tan ric i amb tantes possibilitats no ha pogut preveure ni impedir. I els inacabables incendis de Grècia. I, més a prop, les inundacions a les terres de l’Ebre o en altres zones de la península. I tants altres desgavells que ens sorprenen. I en tots aquests casos, som ben conscients que sí que ho hauríem pogut evitar si ens haguéssim pres més seriosament la crisi climàtica.

El tema del canvi climàtic és urgent, molt urgent, i tots ho sabem. Però els dirigents mundials, i els nostres dirigents més propers, no acaben de prendre-s’ho seriosament i d’implementar mesures més fortes i decidides. Ho hem vist amb el tema de l’aeroport, en què la cosa més lamentable no és l’ampliació en si mateixa, sinó l’haver arribat a aquesta situació empesos per les presses d’Aena per fer diners, en comptes de tenir pensat prèviament com cal organitzar la mobilitat en aquest país mirant de compaginar l’interès mediambiental amb l’interès social i l’interès econòmic.

Aprendre a viure dins dels límits, a propòsit de l’aeroport

Posicions antagòniques, desacords i tacticisme polític de curta volada han segrestat un debat assossegat sobre si Barcelona i Catalunya necessiten ampliar l’aeroport del Prat. Debat i tranquil·litat són pràctiques quasi oblidades a Catalunya i a Espanya. La presa de decisió més aviat ha anat envoltada de manifestos, traïcions, mobilitzacions i malentesos a falta d’un govern que amb domini de la gramàtica sigui capaç d’escriure un bon discurs amb sentit sobre la Ricarda, els avions i els milions d’Aena. Un relat no ja sobre l’aeroport sinó sobre el conjunt de les infraestructures, en el marc de desenvolupament social i econòmic que demanda l’actual cicle industrial, i que sigui realista d’acord amb les condicions i els perímetres físics, econòmics i ambientals del país, i dels temps que corren. Sense un projecte de país amb consens és molt difícil acordar el futur de l’aeroport.

L’aeroport ens recorda que estem en transició per adaptar-nos als límits, molt pròxims si no sobrepassats, del territori i dels recursos. Les crisis actuals: l’augment del preu de la llum, els peatges de les autopistes o la capacitat de l’aeroport, tenen a veure amb aquests límits. No som un exemple d’equilibri territorial: Barcelona concentra població i activitat en una Regió Metropolitana que en només el 7,6% del territori acull una població del 64% i genera el 70% del PIB de Catalunya. El territori metropolità està ocupat pràcticament en la seva totalitat. Això explica les tensions a l’hora d’ampliar l’aeroport i en general qualsevol planejament urbanístic.

El delta del Llobregat comprèn espais naturals protegits i un parc agrari, a més de diversos nuclis urbans, i també zones industrials i logístiques com el Port i l’Aeroport. Cap d’aquests espais o instal·lacions pot créixer sense afectar-ne d’altres veïnes. La proposta d’AENA per ampliar la capacitat operativa del camp de vol afecta inevitablement l’espai natural i agrari que l’envolta com alternativa al sacrifici de l’urbanització Gavà Mar que, de fet, és la responsable de que els avions no puguin enlairar-se en aquella direcció.

Ni als Vallesos ni al Baix Llobregat no hi ha espai per a nous corredors ferroviaris que permetin créixer respecte del transit actual, amb un coll d’ampolla a Barcelona que demana des de fa temps un tercer túnel per alleujar la situació. El Port ja no creixerà més perquè limita amb el Riu que ja va ser desviat en una anterior ampliació. Els polígons industrials del Baix Llobregat poden créixer en densitat amb indústria i serveis digitals, però no tenen sòl suficient per una fàbrica de cel·les de liti per a la Seat de Martorell, per posar un exemple. El territori metropolità es troba saturat. Algunes grans industrials com la CELSA de Castellbisbal estan ocupant finques ja al límit de la zona inundable de la llera del Llobregat.

L’electrificació de la mobilitat i la climatització d’edificis comportarà una demanda elèctrica a l’àrea metropolitana que aquesta no podrà satisfer amb renovables perquè no hi ha prou superfície de sòl ni de teulades. Portar-la d’altres comarques de Catalunya a on hi fa vent o hi ha sòl disponible topa sovint amb oposició ciutadana contra parcs eòlics i fotovoltaics. Si Catalunya no és autosuficient en la producció d’energia renovable l’haurà d’importar de l’Aragó amb línies elèctriques de molt alta tensió que també rebutja una part de la població. En conclusió, ens trobem en un moment en què la gramàtica per escriure un relat per a la Catalunya d’aquest segle és diferent de la que coneixíem. Però és absolutament necessari escriure el guió d’aquest projecte de país en lloc de fer promeses ideals com si Catalunya fos el que no és. Queda clar que les decisions que cal prendre respecte de l’aeroport transcendeixen al futur d’una llacuna pratenca emprada com a excusa per a la confrontació.

Quina és la nova gramàtica? En primer lloc, l’escassesa de matèries primeres que augura un increment de preus generalitzat, que ha agafat als governs desconcertats i desarmats, com l’espanyol que, per boca de la ministra Ribera, demana empatia a les elèctriques que és tant com demanar la lluna. En segon lloc el context «d’emergència climàtica» com ho han definit els mateixos governs davant l’advertiment de la comunitat científica, i més recentment l’informe de l’IPCC, dels danys irreversibles de no actuar amb fermesa i urgència. Tot, acompanyat -per major credibilitat- de l’impacte emocional aquest estiu dels incendis, sequeres, huracans i fenòmens meteorològics extrems, que està encenent alarmes no només en els governs sinó també en els mercats financers i les empreses del sector energètic.

Catalunya és un país petit i amb pocs recursos naturals, però ha sabut contrapesar les mancances aprofitant l’estratègica posició de centralitat en la mediterrània occidental, enfocada a la indústria i el comerç. La transició cap a una economia digital, verda i circular brinda una oportunitat per descarbonitzar i desmaterialitzar l’economia per dependre menys dels recursos que no tenim. Reduir la mobilitat comportarà transformar el model turístic i en conseqüència reduir el tràfic aeri, sense que això signifiqui un retrocés en ocupació i benestar si som capaços d’incrementar proporcionalment el pes del Pib industrial electrificant els consums energètics, aprofitant el potencial de la biomassa dels nostres boscos i cultius, limitant l’activitat agroalimentària a aquella que no sobreexplota els recursos hídrics i manté la producció càrnica dins del que poden absorbir els embornals per a les dejeccions ramaderes, reconvertint la petroquímica i la indústria de l’automòbil, entre altres. Caldrà dedicar-hi bona part dels pressupostos públics i també els fons europeus de recuperació. El cost de la reconversió industrial no ha de recaure en els treballadors. Una transició justa demana plans i recursos públics per l’acompanyament dels treballadors i de les comarques que perdin capacitat productiva. Les polítiques socials han de protegir les franges més vulnerables de població davant l’increment de preus dels recursos bàsics. Vet aquí un pla de país.

Tornant a l’aeroport, els governs haurien de negociar una inversió que modernitzi les instal·lacions fent-les més eficients i sostenibles. Inversió en una nova terminal que ajudaria a descongestionar i guanyar més operativa en el camp de vol. Instal·lacions d’autogeneració i millora de l’eficiència energètica. Inversions en recerca d’aeronaus sostenibles en col·laboració amb l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels. Tot però sense sortir del perímetre actual de l’Aeroport, en una lògica no expansiva sinó de contenció per no afectar els espais naturals. La humanitat sobreviurà a aquest segle si és capaç de d’aprendre a viure i créixer dins dels límits que ens posa el planeta. Catalunya necessita un full de ruta que reconegui els seus límits. Ignorar-los només ens conduiria al col·lapse. La negociació amb Aena i el govern de l’Estat ha de ser possible en un clima de cooperació.

Salvador Clarós

“El Senyor dels Anells” al Miracle

Sam ens esperava a la Casa

Feia molt de temps que ho esperava: uns quants professors de la Facultat de Filologia de la UB, més l’Iscreb i la Casa d’Espiritualitat del Miracle han dedicat un cap de setmana llarg a El Senyor dels Anells. Trobada de friquis? Jocs de rol?

Doncs no. Més aviat ha estat una aproximació al rerefons d’aquesta novel·la de Tolkien que tan bé va recollir Peter Jackson en les tres pel·lícules de fa vint anys (La comunitat de l’Anell, Les dues torres i El retorn del rei). Un pretext per a la introspecció. La cosa tractava d’esbrinar quins són els camins que s’ofereixen a cadascun de nosaltres, de si els afrontem i com els afrontem i de quines ombres constitueixen aquest anell que pesa tant i del qual hem de desempallegar-nos per viure en plenitud. Una tasca personal i en llibertat total. Un cant també a les nostres pròpies germandats de l’Anell, tan diverses i tan necessàries. Una descoberta d’aquells estris màgics que il·luminen les nostres foscors i que només són màgics perquè sovint no sabem que els portem dins. 

La comunitat de l’Anell a punt d’emprendre el seu camí

Treball personal, meditació, caminades, compartir en grup, cants, joc... enmig de la natura privilegiada del Solsonès Sud. Amb un cop de mà de les teories dels arquetips i de les ombres de Carl Jung i d’una mica de literatura comparada. Amb exercicis d’escriptura (heu provat mai d’escriure la llegenda de casa vostra? doncs ja teniu amb què entretenir-vos). I a base de bon humor.

Feia temps que no tenia ocasió de conviure amb gent a qui doblo l’edat i per mi ha estat fantàstic. També ho ha estat passar de la Comarca a Lothlórien i arribar fins a la cimera de la Muntanya del Destí, amb la meva ombra, per llençar-hi l’anell. Com Frodo i Gòl·lum, heroi i ombra. Tots dos, ai, tan baixets com jo!

Mercè Solé

Dolor

El silenci t’escanya. Són les quatre de la matinada i no pots pensar en una altra cosa. La història es repeteix cada dia i et sents impotent. Mai no ho havies viscut i et trobes vella, sola –encara que no ho estiguis en realitat–, i també en decadència. Tens la impressió equivocada que a ningú no li importa el que et passa, i has fet i fas el que pots per contrarestar-la i per acabar amb el que et succeeix. Però mai no vences. El son, quan arriba com un miracle, si ho fa, no saps de quina manera, i et rendeix. T’oblides de tu i descanses. No saps quant de temps transcorre ni t’importa, i acaba fent-se de dia. 

Et trobes millor amb el sol, amb les hores de llum. I la nit és la por que et persegueix. Com acabar amb ell si sempre ve la nit? És intentar sortir d’un laberint del qual ningú no ha previst la sortida. Impossible, facis el que facis per trobar-la.

Ahir li deies a la teva millor amiga que sents com si la vida s’hagués detingut i estiguessis perdent el temps. Ella et va respondre que només és una aturada momentània per tornar a començar més tard, per reprendre el vol amb més força, per tornar a ser la mateixa que eres. Potser com els arbres talats dels qual neixen arbustos. La vida s’obre camí malgrat tot, fins i tot en el ciment.

Somrius per l’amor de la teva amiga. Així que deixa de queixar-te. El dolor que et tortura, per aquest nervi ciàtic que fa tres setmanes semblava no existir i ara t’esquinça, també desapareixerà. On s’ha de signar, si us plau, perquè calli per sempre? Tal vegada la paciència que no tens i descobreixes ara acabarà amb el terror que t’impedeix ser tu. Ja saps que poques coses són infinites. Aquest mal tampoc: tu tens la força! 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

El Proyecto “Patrones de Viladecans”

 

La imatge de la Mare de Déu de Sales a la Missa de Festa Major
de la parròquia de Santa Maria de Sales (Fotografia: Mercè Solé)

El Proyecto “Patrones de Viladecans” nace con el objetivo de recuperar la desaparecida imagen de Santa María de Sales y poder rendirle culto en la Parroquia que lleva su advocación por nombre, de forma anual. De esta manera, Raíces de Andalucía acoge el proyecto dirigido por el que firma estas líneas el cual ha sido el encargado de diseñar y realizar tanto la imagen del proyecto como las medallas e insignias. 

Esta imagen, vestida con ricos mantos y coronada se ha convertido en el proyecto cofrade de esta entidad con el fin de aglutinar todos los sentimientos religiosos de la ciudad en una única devoción. Sin ninguna otra finalidad que poder ofrecer a Viladecans, otra forma de expresión de piedad popular y religiosa, englobada dentro de los actos de la Fiesta Mayor.

La Mare de Déu de Sales, en el mes del rosari
(fotografia: Manuel Vaquerizo)

Si bien conocemos la historia, Viladecans llegó a tener 3 imágenes con la advocación de Santa María de Sales: la que hoy actualmente conocemos, la que se encuentra ubicada en la Parroquia de la Magdalena, y la que fuera de vestir. En la actualidad, hemos recuperado la desaparecida y seguimos manteniendo esta peculiaridad. A su vez, esta ya dispone de andas procesionales, para que en un futuro, pueda procesionar por las calles de la ciudad, como una forma más de expresión popular en nuestros actos. 

Manuel Vaquerizo


Art a la riera

“Dibuixar és simplement treure una línia a passejar”, deia Paul Klee, pintor suís que va ser professor de la Bauhaus, l’escola alemanya dels feliços anys vint i dels desgraciats anys trenta, fundada per Walter Gropius i tancada pels nazis el 1933. En el cas de les tres fotos, no només s’han posat a caminar les línies, sinó que també ho han fet dibuixos i dibuixants, pintures i pintors, recordant aquells versos de Machado, caminante no hay camino/ se hace camino al andar. Són les obres d’artistes clandestins que necessiten parets clandestines per al seu art clandestí. Aquí les han trobat en els murs grisos de formigó de la riera, aquella que sorgeix com un colon de les entranyes de Vilamarina. No ens ha d’estranyar que sigui així, ja que l’art de la pintura va néixer a les parets de les cavernes.

Des dels romans les parets van ser espais de llibertat d’expressió, perseguida per les autoritats competents ja en el temps en què els policies en comptes d’armats de pilotes de goma anaven amb llança i sabien llatí. Els italians, que des dels romans han posat nom a les coses, van anomenar grafitti als missatges escrits a les parets en llatí vulgar. Les parets servien per expressar reivindicacions polítiques, insultar, fer declaracions d’amor o dibuixar caricatures crítiques al poder. O també per escriure el propi nom i eternitzar la signatura en un mur. Les parets sempre han estat un llenç en blanc on és possible escriure amb faltes d’ortografia que pepet estima pepeta o pintar la capella Sixtina.

En els grafits de la cultura hip hop abunden les firmes, mida XXL, els tags (etiquetes), com a logo de marca com a protagonista únic. No obstant això, l’aparició d’aerosols sofisticats i retoladors especialitzats ha donat noves possibilitats artístiques més enllà dels tags narcisistes que han pintat la cara de vagons de tren, persianes metàl·liques i parets arrebossades. Això ha permès el desenvolupament d’un art mural urbà, barreja d’estils amb algunes obres artístiques de gran qualitat. En aquestes imatges es pot veure des de l’hiperrealisme moderadament eròtic de la noia i la maduixa, el dibuix deutor del Manga televisiu, o el tag on tot el protagonisme pertany a les lletres retolades. En aquest cas no és art al carrer. És art a la riera soterrada.

Text: José Luís Atienza

Fotos: Jaume Muns

L’ampliació de l’aeroport i l’aqüífer

 

Arran de l’insistència del govern espanyol d’ampliar l’aeroport del Prat, carregant-se sí o sí l’espai natural de la Ricarda, diverses han estat les veus que s’han oposat a aquesta ampliació. Els defensors dels Espais Naturals del Delta del Llobregat han centrat la seva argumentació, principalment, en la protecció de la Ricarda com a espai de gran valor ecològic a salvaguardar, i aquest és un argument potent i de pes, ja que aquests espais gaudeixen de la màxima protecció possible. Per altra banda els valedors de l’ampliació de l’aeroport, ho argumenten bàsicament des del punt de vista econòmic, lligant el progrés d’una societat al fet de créixer: més vols, més turistes, més emissions, més destrucció dels Espais Naturals… i un empitjorament de la qualitat de les aigües de l’aqüífer.

L’aqüífer és un dels motors econòmics de la Vall baixa del Delta del Llobregat, i crec que en certa manera és un gran desconegut pels ciutadans de Viladecans; els agricultors reguen els seus camps amb pous, els industrials refreden els seus processos amb la seva aigua, i els veïns del Prat beuen la seva aigua, sí, els nostres veïns pratencs gaudeixen d’una companyia d’aigua municipal (Aigües del Prat) que potabilitza l’aigua de l’aqüífer profund, i un dels beneficis és tenir un rebut de l’aigua entre un 30% i 40% més barat.

Certament l’ampliació de l’aeroport tindria una afectació per a l’aqüífer de la Vall baixa del Llobregat, tal i com va passar amb l’ampliació del Port de Barcelona i desviament de la part final del riu Llobregat als anys 90. Si ens remuntem al que va suposar aquesta ampliació, podem afirmar que les obres d’ampliació del Port de Barcelona van afectar la barrera d’intrusió salina, barrera que impedia la salinització de les aigües de l’aqüífer. Aquesta afectació va tenir com a efecte un empitjorament en la salinitat de les aigües de l’aqüífer profunda, i com a conseqüència moltes indústries van haver d’implementar nous processos per treure-li l’excés de sals a les aigües de procés, o Aigües del Prat va implementar equips d’osmosi inversa per dessalinitzar l’aigua potable, equips i processos cars pel seu alt consum elèctric.

La impermeabilizació o destrucció de La Ricarda, i d’altres espais, anul·larà un altre punt de recàrrega de l’aqüífer i alterarà un altre cop el sensible equilibri hídric de l’aqüífer, i tornarà a patir la indústria, l’agricultura i el ciutadans del Prat que beuen de les seves aigües. No hauríem de tornar a caure en els mateixos errors del passat, no hauríem de disparar-nos un tret al peu un altre cop i afectar ni Espais Naturals ni l’aqüífer.

Jordi Flores

Les barraques són a punt

Molts de vosaltres ja sabeu que des del Grup Tres Torres hem iniciat la reconstrucció a Viladecans de les barraques de pedra seca i els marges que hi ha al voltant per tal de recuperar aquest patrimoni. Fins ara, la pandèmia no ens ha deixat fer una inauguració com ens hauria agradat, i ara que ja en tenim tres de restaurades: Cal Griveta, Cal Mitjà i Cal Pere Baqués, volem fer una inauguració com cal i hem pensat fer-la com segueix:

Dia: Diumenge 17 d’octubre

Hora de sortida: 10:00 h

Punt de Trobada: Ctra. Sant Climent xamfrà carrer Massís de Montserrat (poc abans de la bòvila d’en Ramells).

Duració de l’acte: 3 hores (10:00 h a 13:00)

Organització: Farem dos grups. 

* El primer farà tot el recorregut a peu: Riera Sant Climent / Cal Griveta (el punt més alt del recorregut, gairebé al peu de l’ermita de Sant Ramon) / Rajoles amb les dites de Sant Ramon / Cal Pere Baqués / Cal Mitjà.

* El segon grup, farà un recorregut més suau, pujarà caminant pel camí de la Verdera fins a les rajoles amb les dites de Sant Ramon (estan col·locades a la meitat de la pujada fins a l’ermita); aquí es trobarà amb el primer grup i, tots plegats, seguiran fins a la barraca de Pere Baqués, per acabar a la barraca de Cal Mitjà.

A la barraca de Pere Baqués farem una xerrada per donar una idea general de la construcció amb pedra seca i la feina que hem fet, i a la de Cal Mitjà trobareu una petita exposició fotogràfica on intentem que quedi reflectit tot el procés de reconstrucció.

Nota: L’itinerari no és recomanable per a persones d’edat avançada o bé amb problemes de mobilitat.

Cal portar calçat i roba còmodes, i una mica d’aigua. La sortida tindrà una durada aproximada de tres hores. Es faran parades que s’aprofitaran per explicar la feina que hem fet en la reconstrucció i condicionament de les barraques i el seu entorn. 

Us hi esperem.

Vicenç Castelló Solina

Aplicarem les recomanacions i condicionants dictats pel Procicat que apliquin en el moment de fer l’activitat. 

Resiliència

Definició: capacitat de l'individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses.

Resiliència ha estat una de les paraules que hem hagut d'incorporar al nostre vocabulari per definir una actitud positiva i de superació personal i col·lectiva davant d'aquesta pandèmia que ens està tocant viure. Per a molts, el mot ens era desconegut. No sabíem que aquesta actitud de buscar sempre un costat positiu i intentar aprendre de les coses més difícils viscudes, tingués un nom. Ara sí, molts ens podem descriure com a resilients.

I avui us vull compartir el que per a mi ha estat una reafirmació en primera persona, de la gran feina de cohesió social i superació personal que es realitza en una de les entitats més antigues d'aquesta ciutat: l'Agrupament Coral La Lira.

Si per a totes les entitats sobreviure a les mesures de tancament i de seguretat dictades pel Procicat, ha estat immensament complicat, no us podeu imaginar el que ha estat mantenir l'activitat en una activitat que implica cantar plegats, escoltant les altres veus i integrant la teva a la de la teva corda.

Doncs els resilients de La Lira, vam continuar cantant. Durant el confinament domiciliari ens va donar per realitzar tres vídeos on el nostre director va haver de renovar-se com a tècnic audiovisual. Vam cantar des de casa, treballant cançons de manera individual i cadascú gravant la seva veu amb els nostres mitjans domèstics disponibles i el nostre director en Josep Mª Fradera, va realitzar la seva màgia i vam publicar dos videos genials. 

I no podíem deixar de cantar plegats, i vam buscar opcions per poder continuar la nostra classe setmanal amb format online. Aquí va ser quan els de La Lira hem après una altra paraula: delay, que defineix el retard de segons que es pateix quan en una videoconferència, el so que emets arriba més tard que el que estàs sentint.

Doncs amb aquest marc de condicions impossibles per a seguir amb l'activitat, hem seguit, hem continuat cantant, hem continuat aprenent, cant i tecnologia plegats. Hem assajat des de casa, des del carrer, des dels parcs, des del banc de davant de la nostra seu el Pau Picasso… Hem superat tots els impediments possibles, hem ofert dos concerts de Festa Major i un de Nadal sense pràcticament assaig presencial i hem mantingut allò que ens fa sentir orgullosos, l'esperit de La Lira que al 2022 ja sumarà 77 anys.

La Lira la componen persones de totes les edats. I és per això, que cal valorar l'esforç de totes aquelles que, malgrat que les seves capacitats tecnològiques inexistents els impedien de seguir, han après a superar-ho i en podem estar ben orgulloses. També, ho estem dels altres membres que per circumstàncies personals no han pogut estar físicament a la pantalla, però sí que han estat presents recolzant l'entitat.

Això va fer que a la primera oportunitat de tornar a reunir-nos, tots estiguéssim allà, recuperant la tan anhelada presencialitat. Al mes de maig l'església de Sant Joan ens cedia el seu espai per assajar plegats, i des d'octubre, després de més d'un any i mig de tancament, hem tornat al Pau Picasso a assajar els dimecres al vespre. Amb aprenentatge i energia renovats, moltes ganes i molta il·lusió posada en un nou projecte: el musical de Queen. 

Calia compartir amb Viladecans aquesta història de resiliència, una de tantes, de la qual podem estar orgulloses com a poble, que ens ha de fer sentir-nos orgulloses de les veïnes i veïns que empenyen any rere any, el batec cultural de la nostra ciutat.

Recordeu: no cantem per ser feliços, som feliços perquè cantem ;-)

Natàlia Morant i Garrido