Carnestoltes 2026

Som al número de març i, per tant, toca parlar de Carnestoltes. El Punt de Trobada sempre em demana a mi aquest article, ja que un dels molts barrets que tinc reconeguts és el de sumar-me a la bogeria col·lectiva que representa el Carnestoltes per a totes les que el vivim amb intensitat. I, si m’ho permeteu, aquestes línies les escriuré precisament sota aquest barret particular.

Aquest any, com cada any, la rua de Carnestoltes ha estat una gran festa. Un total de 28 grups, que han sumat prop de 1.800 participants, han omplert els carrers de plomes, purpurina i ganes de passar-ho bé.

Enguany, a més, sumo la meva setzena participació a la rua de Carnestoltes de Viladecans. Durant molts anys ho vaig fer dirigint la comissió des de l’AMPA del Col·legi Sant Gabriel. Fa tres anys, però, l’antiga comissió vam fer un pas al costat per deixar les regnes a noves responsables. Tot i això, he continuat participant a la rua, ara des d’una posició molt més còmoda: seguint indicacions i ajudant només en moments puntuals amb tasques concretes.

Malgrat aquest canvi de rol, les hores dedicades a fer els vestits continuen sent incomptables. Sé que per a molta gent això pot semblar una bogeria difícil d’entendre. Per a mi, en canvi, és una manera de desestressar-me de les altres obligacions del dia a dia. Durant aquests mesos espero amb ganes el moment de poder seure tranquil·lament i anar donant forma a la disfressa de l’any.

Pel que fa a la rua, he de dir que aquests darrers anys l’organització ha introduït alguns canvis. Ara és més flexible davant les necessitats de cada comparsa participant. Es va crear una comissió d’entitats participants des d’on es van fer diverses propostes, algunes de les quals l’Ajuntament ha anat incorporant. En positiu, destacaria la possibilitat d’organitzar l’ordre de sortida segons les necessitats de cada grup, una decisió que ha estat un encert.

També ha estat molt positiu obrir la participació a grups d’amics i consolidar els punts inclusius perquè les persones amb discapacitat disposin d’un espai reservat des d’on poder gaudir de la festa amb comoditat.

Dit això, també vull ser crítica amb el sistema de premis. Personalment, no comparteixo del tot com es distribueixen. S’han eliminat les posicions de primer, segon i tercer premi —suposo que amb la voluntat de reduir la competència— i ara hi ha cinc categories: millor disfressa, més sostenible, millor coreografia, més original i accèssit del jurat. La idea podria ser bona si no fos per la diferència econòmica entre els premis. Des d’aquí proposo que, si realment es vol igualar el reconeixement, també s’igualin les quantitats: que totes les comparses premiades rebin la mateixa dotació.

Un altre aspecte que crec que es podria millorar és la informació de què disposa el jurat sobre l’elaboració de les disfresses. Per algunes de les preguntes que em van fer aquell dia, diria que no s’havien llegit els informes que expliquen com s’han confeccionat… Però potser és cosa meva, que a vegades tendeixo a desconfiar… ;-) Espero que no sigui així i que tota la feina i el temps dedicat a preparar aquests informes siguin d’utilitat.

I com cada any, el Carnestoltes es va acomiadar el Dimecres de Cendra amb l’enterrament de la sardina i la vetlla del rei Carnestoltes. Aquest cop, però, es va haver de fer al carrer, ja que la sala de Can Xic continua tancada fins que es repari el sostre.

A la processó de comiat no hi van faltar els sermons punxants de sempre. Aquest any, amb protagonisme per a la nova taxa de residus i pels esplèndids acabats del nou barri de Llevant…

En definitiva, un any més, les entitats, la gent més esbojarrada de la ciutat, les plomes i els lluentons hem estat protagonistes d’aquesta festa.

I ja estem esperant, amb curiositat, què ens portarà el 2027.

Llarga vida al Carnestoltes de Viladecans!

Natàlia Morant i Garrido

Joves a la corda fluixa… i adultocentrisme

 

El passat dissabte 24 de febrer vaig assistir amb el meu company Joan Bausa del Jovent Republicà i regidor també de l’Ajuntament de Viladecans a una jornada interessant organitzada per la Pastoral Obrera de Catalunya, convidats per la Mercè Solé, ànima mater del Viladecans Punt de Trobada entre moltes altres coses. Vàrem reflexionar sobre la situació actual dels joves de la mà dels seus protagonistes.

Es van tractar tots els àmbits, des de la cultura, l’oci, la feina, l’habitatge, la política, els serveis socials… I permeteu-me que comparteixi la meva reflexió amb aquestes línies. El títol de la jornada, “Joves a la corda fluixa”, per mi ja denota una percepció negativa de la situació actual del col·lectiu amb una mirada molt boomer, si em permeteu l’expressió.

Si bé és veritat que actualment els joves tenen molt difícil l’accés a l’habitatge, que pateixen en la pròpia carn la precarietat laboral i tenen serioses dificultats per emancipar-se, diria que la mirada paternalista i proteccionista que s’aplica moltes vegades quan els “grans” opinem de la seva realitat, ajuda ben poc. Construeix uns paràmetres socials i un marc mental que acaben encaixonant-los.

                                                  Intervenció d’Irene Moreno, cap escolta i estudiant

                                              Intervenció de Joan Bausa, regidor de l'Ajuntament de Viladecans (ERC)

                                               Intervenció de Martina Silva, sindicat de llogateres de Rubí

Els joves que van intervenir en la jornada em van fer sentir admiració. Ja està bé de missatges catastrofistes, que no arribaran mai enlloc. Deixem fer! Confiem! Tenim uns joves empoderats amb les idees clares del món en què volen viure, deixem de qüestionar les seves propostes des de la nostra mirada antiquada.

El que hem de fer els adults, en tot cas, és acompanyar i educar-los en ser persones autònomes, deixem de prendre decisions per ells, ensenyem-los a dur a terme les seves pròpies accions des de petits, impedim que es converteixin en adults frustrats i insegurs. Que assumeixin les seves responsabilitats adaptades, és clar, a la seva edat. És bàsic per al seu desenvolupament.

Fa molts anys que m’indigno amb les actituds que veig en el meu entorn. ¿Com pot ser que famílies d’alumnat d’ESO preguntin en un grup de WhatsApp si han de portar esmorzar a una excursió o si tal dia han de fer una o altra activitat? O que preparin una motxilla a un adolescent perquè és incapaç de preparar-se-la tot solet? Cal que s’equivoquin, que passin gana. Si es deixen l’esmorzar un dia, ja hi pensaran la propera vegada. Si no pateixen les conseqüències dels seus actes, si els volem evitar qualsevol disgust, l’únic que estem conreant és un adult insegur que hiperventilarà davant de qualsevol dificultat amb molt poques eines per sortir de situacions mitjanament complicades.

Deixem que solucionin els seus problemes entre ells. Facilitem les eines, eduquem en positiu, acompanyem, però evitem intervenir massa i situar-nos al seu nivell des de la nostra mirada adulta fruit d’un aprenentatge assolit al llarg dels anys. Deixem-los créixer. Si realment pensem que el panorama és de corda fluixa, donem-los les eines per assolir l’equilibri desitjat. Però de veritat, més enllà de bones intencions i bones paraules que la teoria la sap tothom, amb la pràctica, perquè només així aprendran a aixecar-se cada vegada que s’equivoquin, malgrat ens facin patir com a pares i mares.

                                         Ponència sobre la situació dels joves a càrrec d'Imanol Zubero, sociòleg

I per què dic tot això? Doncs perquè aquell dissabte de febrer vaig tenir el plaer d’escoltar i de sentir-me orgullosa d’uns joves amb les idees clares, i amb les eines per assolir la societat que es mereixen. Amb capacitat de ser crítics i aportar canvis per millorar el seu entorn. Perquè son l’exemple d’una educació en l’autonomia, han tingut els seus referents a casa, en els agrupaments escoltes, s’han vist enmirallats en adults que els han ensenyat uns valors basats en el creixement personal i l’aprenentatge. Prenen les seves pròpies decisions. Em vaig sentir orgullosa, d’ells i de les seves famílies per saber acompanyar-los. És el que intento fer amb els meus fills i espero que algun dia algú els escolti i se senti com em vaig sentir jo escoltant els joves reunits per la Pastoral Obrera de Catalunya.

Em quedo amb una de les reflexions que ens van fer: revisem què fem els adults per estar sempre qüestionant als joves. Menys adultocentrisme, senyors.

Natàlia Morant i Garrido

Viladecans ciutat educadora

                                    

Viladecans presidirà els pròxims dos anys la RECE. La Red Estatal de Ciudades Educadoras és una xarxa ara mateix formada per 236 municipis espanyols que a la vegada està inclosa a l’AICE, Associació Internacional de Ciutats Educadores.

Els municipis de la RECE posen l’educació com a eix de partida per al seu desenvolupament. L’educació constitueix l’eina de transformació social de la ciutat. Parlem d’educació que es duu a terme durant tota la vida, on tot allò que passa a l’entorn urbà sigui educador. Els municipis adherits assumeixen el compromís de desenvolupament educatiu i social per mitjà d’una educació més enllà de les aules, on l’aprenentatge, el civisme, surt dels centres educatius per sumar-se a totes les accions de ciutat.

Els municipis adherits reben de la RECE aquell suport necessari per dur a terme els projectes propis ja sigui formació, congressos, trobades, publicacions, assessorament… El treball en xarxa permet compartir experiències amb la resta de localitats adherides i nodrir-se d’experiències exitoses dels altres.

Viladecans es va sumar a la Carta de compromís de les ciutats educadores el 1990 i va ser el 1993 quan el Ple municipal va ratificar l’acord. Des de llavors, Viladecans ha sumat tres experiències al banc de dades de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores: el punt afectes, el cicle de creació local a l’Atrium i la Xarxa d’Innovació Educativa.

Fa més de tres dècades, doncs, que es posa fil a l’agulla i es treballa de forma participativa amb tots els agents educatius, per fixar com a objectiu compartit l’èxit educatiu, des d’una mirada inclusiva on tothom ha pogut aportar i dir-hi la seva. Són moltes les accions a què ens sumem com a ciutat, projectes impulsats des del municipi o de la mà de propostes de la Generalitat o la Diputació de Barcelona. S’ha treballat i es continua treballant de manera col·laborativa en tots els àmbits educatius, amb la suma d’esforços i el compromís de la ciutadania.

A Viladecans afrontem les realitats i necessitats socials amb valentia. En el darrer Ple municipal d’octubre hem pogut aprovar una moció presentada per ERC i consensuada amb l’equip de govern per millorar l’educació sexual. Un dels acords ha estat en el marc de ciutat coordinadora de la Xarxa Estatal de Ciutats Educadores (RECE): crear un projecte que estudiï com treballar l’educació sexual i com combatre el consum de pornografia entre infants i joves.

A l’horitzó 2030 tenim fixada una missió: l’abandonament escolar zero. Estic segura que si continuem treballant plegades, sabrem aprofitar l’impuls que ens dona aquesta coordinació de la RECE els pròxims dos anys per aconseguir-ho.

 Natàlia Morant Garrido

Carnestoltes 2023

                              

El passat 18 de febrer, entitats, AFA, AMPA i grups d’amics de Viladecans vam tornar a omplir els carrers de colors, plomes i purpurina.

Aquesta rua es va agafar amb moltes ganes i forces acumulades, ja que ha estat la tornada sense restriccions a la disbauxa col·lectiva.

És increïble com any rere any, ens superem en participació i originalitat. Aquesta rua és de les activitats que més persones mobilitzen a Viladecans. Aquest any hi han participat 2.100 persones repartides en 24 carrosses d’entitats diverses i set grups d’amics. El nivell de tots els participants ha estat molt alt.

Sempre reconeixeré i aplaudiré la feinada que fan les entitats i famílies en aquesta festa. I ho faré amb la legitimitat de saber de què parlo perquè, personalment, fa dotze anys que participo activament en l’organització de la comparsa del col·legi dels meus fills i visc any rere any activament aquesta festa.

I perdoneu-me si soc reiterativa en el meu relat, ja que llegeixo l’article que vaig fer l’any passat per aquestes dates, i en grans trets es podria dir el mateix sobre l’esforç de la ciutadania en participar i fer gran la festa. Aquest pensament, de tornar a dir el mateix, ha fet que lliuri aquest article en el temps de descompte, perquè no m’agrada repetir-me.

I precisament llegint-me, he pensat que potser em sap greu que sempre estiguem en el mateix punt. Enteneu-me, no parlo en termes estrictes de creativitat. Parlo en termes estrictes de reconèixer l’esforç de la ciutadania, en fer gran la rua de Viladecans, i de com aquesta expertesa no s’extrapola a altres esdeveniments. Tots ho reconeixem i a tots ens sembla increïble que famílies senceres dediquin hores, dies i mesos en lluir una disfressa durant 3 hores un dissabte a la tarda. Jo, sent part del grup motor que organitza a la resta, soc incapaç de quantificar en dies el temps dedicat de tots els membres de la meva família.

Com és possible que una rua com aquesta on la ciutadania amb el seu pressupost mínim i el “premi” de 600 € per participar amb carrossa o 450 si participes només com a comparsa, i una dedicació no exclusiva a l’esdeveniment, siguem capaços de crear aquest espectacle als carrers de la nostra ciutat, i la cavalcada de Reis amb un pressupost municipal de 50.000 € sigui una de les representacions més criticades de la ciutat?

Aquesta reflexió és compartida. Aquests comentaris els he rebut per diferents vies i crec que, tot i que pot semblar oportunista, calia posar-ho de manifest en aquest article.

I com que quan una cosa es fa bé, també cal explicar-ho, aquest any hem aconseguit que finalment es canviés el concepte de participació de subvenció a premi. Aquí sí que per fi ens han escoltat. Perquè per a moltes entitats era molt difícil justificar el doble de despesa que t’exigeixen en justificar la subvenció. No tenia cap sentit optar a un premi de reciclatge havent de presentar factures pel doble de la subvenció.

Cal transformar moltes coses a Viladecans. I per fer-ho ens cal l’aportació del criteri creatiu i el talent local, de la intel·ligència col·lectiva. Aposto per una cavalcada dels Reis d’Orient que sumi aquesta creativitat i aquest talent.

Natàlia Morant i Garrido

Fotografies: Jaume Muns

Hem perdut el tren

Els usuaris de Rodalies de Viladecans, les hem patit i patim de tots els colors. Diria que fins i tot se’ns ha desenvolupat un sisè sentit premonitori de quan no anirà la cosa bé. Sí, aquella sensació de quan estàs arribant a l’estació i abans de baixar la rampa, ja veus l’aglomeració a l’andana i penses: “Sant tornem-hi, això és que el de Granollers no ha passat, o el de l’estació de França ha desaparegut un altre cop...”.

A molts us sonarà la sensació d’impotència quan portes estona esperant el tren de Castelldefels o Vilanova a l’andana i de sobte veus que desapareix de la pantalla sense haver passat per l’estació, i saps que tornaràs a arribar tard, i que segur que tornaràs a viatjar enxubat en un vagó amb la resta d’afortunats del dia.

Durant les restriccions de la pandèmia, ens ha costat molt d’entendre per què ens podíem estrènyer amb centenars de desconeguts en un vagó de tren mentre ens repetien per megafonia les recomanacions de distància de seguretat i mascareta. Molt sarcàstic tot plegat. I una prova fefaent més que la covid s’ha agreujat més entre les classes populars i la ciutadania que no es podia permetre viatjar en vehicles privats o no podia teletreballar. 

No és la primera vegada que surten malparats els de sempre. Per construir l’AVE de Madrid a Barcelona recordem el “caos ferroviari” de l’any 2007 que vam patir els usuaris després de l’esvoranc a l’estació de Bellvitge, i que va obligar a suspendre la circulació de trens. Allò va generar una gran protesta política des de Catalunya que el govern d’Espanya va acabar amb la cessió del suposat “traspàs de Rodalies”. Dic suposat, perquè el que se li traspassa a la Generalitat és la gestió, regulació, planificació, coordinació i inspecció dels serveis i les activitats i la potestat tarifària, però no la infraestructura. Les vies i les estacions continuen sent d’Adif. Tenim les mans lligades i continuem depenent del Ministeri de Foment que segueix sense executar els pressupostos que només veiem anunciats a les notícies com les promeses que s’enduu el vent. 

Això a la pràctica per nosaltres, per Viladecans, significa que segurament fins que no s’ampliï l’estació i hi hagi un desdoblament de les vies, no es podrà augmentar la freqüència de trens que s’aturen els dies laborables. I aquesta ampliació, que des d’ERC Viladecans hem reclamat sense èxit a l’Autoritat del Transport Metropolità presentant al·legacions al Pla director d’infraestructures de transport públic col·lectiu 2021-2030, no està inclosa encara en les inversions previstes.

I és que a Viladecans, els dies feiners entre les 10 i les 17 hores, només s’aturen dos trens cada hora. Això no era així el 2020. De fet, si tirem més enrere al 2008 hi havia més freqüència de pas que actualment. Això passa perquè el tren que finalitza a Castelldefels el seu recorregut, i que s’atura també a Viladecans, no circula durant aquestes 7 hores i abans sí. Som el municipi de l’àrea metropolitana de Barcelona més perjudicat per la poca freqüència de tren i això no pot ser.

Continuarem lluitant per reclamar un servei que estigui a l’alçada que mereixem. Som molts els usuaris del transport públic de Viladecans que diàriament en fem ús, tot i que a hores d’ara no ens ho posen gens fàcil, ni amb els busos ni amb els trens. “Pròxima circulació, un tren sense parada”... 

Natàlia Morant i Garrido

Ho hem tornat a fer!

Una de les activitats que més persones mobilitzen a Viladecans, amb una participació compromesa de les entitats, i on tant grans com joves s’hi impliquen, és el Carnestoltes.

A banda de Festes Majors i festivals Al Carrer, la rua de carnestoltes amb el concurs de carrosses i comparses, diria que és un dels actes que aplega més participants en els carrers de la nostra ciutat any rere any.

Les entitats treballen durant mesos preparant disfresses, organitzant coreografies, presentant el projecte... en definitiva, organitzant una rua que cada any és més gran i participativa. Aquestes entitats són la causa que els carrers s’omplin de música, alegria i disbauxa, i de que tota la ciutadania de Viladecans pugui gaudir d’un espectacle de gran nivell, que no té res a envejar al d’altres poblacions.

Aquest any, però, no estava previst celebrar la rua. Perquè no podem oblidar que seguim immersos en una pandèmia mundial, que sembla que per fi apunta al seu final, però que just abans de Carnestoltes, quan les entitats i famílies es reuneixen entorn de la purpurina, el foam i les pistoles de silicona per confeccionar les seves disfresses, estàvem en plena sisena onada. De manera que era molt arriscat organitzar un Carnestoltes com abans de la pandèmia, perquè hi havia un risc real de dedicar molts esforços que després no veiessin la llum.

Però cal recordar que a Viladecans, en altres celebracions, com ara la Festa Major o el festival Al Carrer, s’havien planificat activitats diverses per garantir que aquestes celebracions poguessin tenir lloc en la mesura que fos possible segons quin fos l’escenari COVID. Això no ha estat així amb el Carnestoltes.

Les entitats hem hagut de posar els nostres esforços i diners, com sempre, però aquest cop sense cap suport ni subvenció. Han sigut les entitats, doncs, les que han fet possible un mínim de diversió als participants i espectadors de la rua.

Hem hagut de gestionar en tres setmanes el que normalment requereix mesos. Alguns han pogut gestionar disfresses conjuntes, i altres no, però totes hem hagut d’invertir en el suport musical imprescindible per poder gaudir de la festa. Perquè sense música no es pot ballar, igual que no es pot fer una xocolatada sense xocolata. Sortir al carrer disfressat sense música, es pot dir de moltes maneres, però no és una rua.

Així que mentre vèiem que poblacions veïnes referents en la celebració del Carnestoltes, com Sitges, aquest any incrementaven les ajudes destinades als participants, l’Ajuntament de Viladecans no ha finançat ni un sol euro a les entitats.

I entenem que no es faci concurs, entenem que es decideixi tard i que es doni l’oportunitat a la ciutadania de gaudir d’un Carnestoltes diferent, però el que no entenem és com això ho hem hagut de pagar sencer nosaltres. Les entitats. No és just.

Es podria haver donat suport tècnic ajudant en el lloguer d’equips, en contractació de grups de música en directe, facilitant ajuda per trobar remolcs o cotxes per transportar els equips de música... moltes opcions que vam estar proposant en les dues reunions on els tècnics de cultura van intentar ajudar en tot el que estava a les seves mans, però no en la partida econòmica que depèn d’una voluntat política dels que manen en aquest Ajuntament. I que no em vinguin amb romanços, perquè davant la incapacitat i la decisió incomprensible de no reservar una partida econòmica per al Carnestoltes d’enguany per si de cas, hi havien altres opcions. Porto uns quants plens on veig com es mouen partides de diners d’un lloc a un altre quan a l’equip de govern li interessa. Però ha mancat la voluntat política de trobar solucions, una voluntat que sí que hem posat els que formem part del teixit associatiu d’aquesta ciutat. 

I malgrat que la rua va ser un èxit participatiu, on enguany van poder desfilar tant entitats com grups diversos, vam ser incapaços d’entendre per què ens van fer córrer tant. Es va avançar la sortida i en poc més d’una hora ja estàvem al Torrent Ballester, fet que va comportar que molts viladecanencs i viladecanenques es perdessin les comparses passant pels carrers de la seva ciutat. Perquè ja havíem passat de llarg. 

A més, un cop arribats al nostre destí, ens vam quedar amb ganes de gresca, ja que no hi havia cap fi de festa planificat. Sort en vam tenir de les batucades que dúiem algunes entitats, gràcies a les quals vam poder allargar la festa una mica més, però en dues hores (sent generosos) la feina va estar feta. 

Ens quedem, doncs, amb un regust estrany, perquè les entitats estem molt orgulloses d’haver salvat la festa de la disbauxa, però hagués sigut molt més fàcil, divertit i gratificant, si haguéssim tingut el suport que pertocava. 

Natàlia Morant i Garrido

Salut mental

 

Som lliures de triar què sentim? Hi ha associacions com obertament.org, que fa anys que treballen per trencar estigmes en aquest sentit. I quan sentim els testimonis i les històries que ens expliquen en primera persona, a tots se’ns remou quelcom a dins. Que es tracti obertament ajuda els qui escolten els testimonis que potser s’hi veuen reflectits a buscar ajuda, però sobretot serveix per visibilitzar i començar a normalitzar el concepte de salut mental.

Quan es parla de salut mental, el terme engloba massa coses.

Hi ha una part molt important que són els sentiments. Perquè els sentiments, o la lluita contra els teus sentiments, sovint ens fan parar bojos. ¿Per què tenim tan marcat com ens hem de sentir en cada moment?

Sembla que hi hagi un catàleg estipulat amb situacions de vida, on la teva reacció o sentiment en passar-hi hagi de ser l’estipulada.

¿En quin moment s’ha escrit aquest guió? ¿En quin moment vam deixar de sentir lliurement sense jutjar-nos a nosaltres mateixos o deixar-nos jutjar pels altres?

¿No és prou greu no ser feliç i a sobre veure’t atrapat en la idea que has de forçar uns sentiments que no surten de tu?

En el moment en què no ens sentim lliures de pensar i expressar lliurement els nostres sentiments, és quan segur que patim una malaltia mental.

Fa poc temps una coneguda m’explicava que havia mort la seva mare i que se sentia molt malament perquè no podia plorar. ¿De veritat cal sumar a la pèrdua d’una mare el pes de no poder plorar-la? ¿Calen comentaris dels altres dient que estava molt sencera? ¿Cal que afegim més dolor a aquest moment? Jo no necessito veure-la plorar en un comiat per saber que està trencada de dolor. ¿Qui som els altres per dir-li com ha d’estar o com s’ha de mostrar a la gent?

No som conscients de com la societat influeix en la vida i els pensaments de moltes persones. Els comentaris banals poder fer molt de mal als altres. I es fan sense intenció d’aportar mal, segur que no són malintencionats, però no calen.

Segur que tots podem recordar alguna ocasió en què et diuen: sé com et sents, entenc perfectament el que estàs passant, a mi m’ha passat el mateix. I és una frase banal que no porta enlloc i que sé que no és cert, perquè ningú pot posar-se en el teu lloc, ni en el teu cap, ni en el teu sentir. I que això automàticament comporta per a moltes persones, buscar en aquell catàleg de situacions, el sentiment correcte per a aquell moment concret. I si no és el mateix que tu estàs sentint, ja hi som, a afegir més pressió a sobre teu perquè segur que et passa alguna cosa si no estàs sentint el que toca.

Penso que la salut mental és una cosa seriosa, i prou complicada com perquè tothom, sense els coneixements necessaris, opini a la lleugera. Costa molt acceptar que cal ajuda. I costa acceptar-ho perquè socialment no s’accepta. I no s’accepta perquè la majoria social pensa que el que està escrit al catàleg de sentiments és la normalitat i que si surts de la norma, ja no ets normal, com si la normalitat a la qual tots se suposa que hem d’aspirar, fos el que estabilitza i ens fa sentir feliços de per vida. Per molt que t’esforcis hi ha moltes situacions que no podem controlar. No podem posar límits al nostre sentir. No podem curar-nos només perquè pensem que podem. O perquè altres et diuen que no et passa res, que ja passarà, i que ho tens tot per ser feliç.

Cal normalitzar que molts cops a la vida necessitem ajuda professional per a la nostra salut mental. I no passa res, no ens fa millors o pitjors que altres persones. Senzillament, reconèixer que necessites ajuda i buscar-la, és intel·ligent, ens fa evolucionar i sanar.

Sentim-nos lliures de pensament, sentiment i prejudicis. Siguem valents i trenquem el manual de sentiments escrits que no van amb nosaltres. I sobretot, no jutgem ni ens intentem posar a la pell o a la ment dels altres, perquè això no és possible. Perquè la vida és massa curta per seguir un guió que ens posa límits i no gaudir-la plenament.

Natàlia Morant i Garrido

Resiliència

Definició: capacitat de l'individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses.

Resiliència ha estat una de les paraules que hem hagut d'incorporar al nostre vocabulari per definir una actitud positiva i de superació personal i col·lectiva davant d'aquesta pandèmia que ens està tocant viure. Per a molts, el mot ens era desconegut. No sabíem que aquesta actitud de buscar sempre un costat positiu i intentar aprendre de les coses més difícils viscudes, tingués un nom. Ara sí, molts ens podem descriure com a resilients.

I avui us vull compartir el que per a mi ha estat una reafirmació en primera persona, de la gran feina de cohesió social i superació personal que es realitza en una de les entitats més antigues d'aquesta ciutat: l'Agrupament Coral La Lira.

Si per a totes les entitats sobreviure a les mesures de tancament i de seguretat dictades pel Procicat, ha estat immensament complicat, no us podeu imaginar el que ha estat mantenir l'activitat en una activitat que implica cantar plegats, escoltant les altres veus i integrant la teva a la de la teva corda.

Doncs els resilients de La Lira, vam continuar cantant. Durant el confinament domiciliari ens va donar per realitzar tres vídeos on el nostre director va haver de renovar-se com a tècnic audiovisual. Vam cantar des de casa, treballant cançons de manera individual i cadascú gravant la seva veu amb els nostres mitjans domèstics disponibles i el nostre director en Josep Mª Fradera, va realitzar la seva màgia i vam publicar dos videos genials. 

I no podíem deixar de cantar plegats, i vam buscar opcions per poder continuar la nostra classe setmanal amb format online. Aquí va ser quan els de La Lira hem après una altra paraula: delay, que defineix el retard de segons que es pateix quan en una videoconferència, el so que emets arriba més tard que el que estàs sentint.

Doncs amb aquest marc de condicions impossibles per a seguir amb l'activitat, hem seguit, hem continuat cantant, hem continuat aprenent, cant i tecnologia plegats. Hem assajat des de casa, des del carrer, des dels parcs, des del banc de davant de la nostra seu el Pau Picasso… Hem superat tots els impediments possibles, hem ofert dos concerts de Festa Major i un de Nadal sense pràcticament assaig presencial i hem mantingut allò que ens fa sentir orgullosos, l'esperit de La Lira que al 2022 ja sumarà 77 anys.

La Lira la componen persones de totes les edats. I és per això, que cal valorar l'esforç de totes aquelles que, malgrat que les seves capacitats tecnològiques inexistents els impedien de seguir, han après a superar-ho i en podem estar ben orgulloses. També, ho estem dels altres membres que per circumstàncies personals no han pogut estar físicament a la pantalla, però sí que han estat presents recolzant l'entitat.

Això va fer que a la primera oportunitat de tornar a reunir-nos, tots estiguéssim allà, recuperant la tan anhelada presencialitat. Al mes de maig l'església de Sant Joan ens cedia el seu espai per assajar plegats, i des d'octubre, després de més d'un any i mig de tancament, hem tornat al Pau Picasso a assajar els dimecres al vespre. Amb aprenentatge i energia renovats, moltes ganes i molta il·lusió posada en un nou projecte: el musical de Queen. 

Calia compartir amb Viladecans aquesta història de resiliència, una de tantes, de la qual podem estar orgulloses com a poble, que ens ha de fer sentir-nos orgulloses de les veïnes i veïns que empenyen any rere any, el batec cultural de la nostra ciutat.

Recordeu: no cantem per ser feliços, som feliços perquè cantem ;-)

Natàlia Morant i Garrido