Durant uns anys, com un acte més de la Festa Major, es
feia un paella popular en la qual participaven veïns i veïnes. Aquestes imatges
són de l’any 1982, quan es va fer una gran paella en mig d’un paisatge
desconegut avui dia com era els camps que rodejaven la Torre Roja.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Estat de conservació a Catalunya: En perill. Ocell hivernant. Té un plomatge dominat pels tons marrons i castanys al dors i blanquinosos amb algunes llistes al ventre. Durant l’època de reproducció el mascle té el cap i el coll de color negre, en contrast amb el color blanc de la part posterior del coll i les bigoteres. Acostumen a moure’s entre el canyís, encara que sol desplaçar-se a camps erms per alimentar-se de llavors. La pèrdua de canyissars adequats i la dessecació de zones humides representen la major amenaça per a l’espècie.
Eio Ramon
La fi de la
novel·la d’amor
Vivian Gornick
Barcelona: L’Altra
Editorial, novembre del 2022
Gornick exhibeix la mateixa
intel·ligència, honestedat i profunditat d’ànima de les seves memòries a l’hora
d’analitzar el sentit de l’amor i el matrimoni com a temes literaris del segle
XX. Examina l’obra i la vida de diversos autors que admira –Grace Paley, Willa
Cather, Jean Rhys, George Meredith o Jane Smiley, entre d’altres– i conclou que
l’amor, la plenitud sexual i el matrimoni estan exhaurits com a expressions
metafòriques de l’èxit i la felicitat. Com ja és habitual en la seva obra
crítica, Gornick construeix i defensa els seus arguments amb un equilibri entre
coneixement objectiu i experiència subjectiva i estableix, en aquests onze
assajos, que la preocupació moderna real, per a la majoria d’escriptors i de
lectors, és el drama de la por i la ira en relació amb l’experiència amorosa.
La fi de la novel·la d’amor és una col·lecció d’assajos profundament original
d’una de les escriptores i lectores contemporànies més lúcides del panorama
internacional, que ens convida a reflexions que van molt més enllà de la
literatura.
Alice Guy
Catel
Barcelona: Editorial
Finestres, 2022
El 1895, a Lió, els germans
Lumière inventen el cinematògraf. Un any més tard, a París, Alice Guy filma la
seva primera pel·lícula. Té 23 anys. Valenta i independent, testimoni
privilegiat del naixement del món modern, Alice Guy és la primera cineasta de
la història del setè art. Des de principis del segle XX, a la vegada directora,
guionista i productora, la jove transforma l’oficina fotogràfica de Léon
Gaumont en una gran empresa de producció cinematogràfica. Quan, el 1901,
travessa l’Atlàntic per conquerir Amèrica, Alice s’imposa creant la seva pròpia
empresa i construint els seus estudis. Entre 1897 i 1922, als Buttes-Chaumont a
Fort Lee, dirigirà centenars de pel·lícules. Crònica d’un art en plena eclosió,
la vida d’Alice Guy descobreix una heroïna oblidada d’un capítol major de la
història del cinema.
Al revés
Florence Hinckel
Barcelona: Cruïlla, 2022
En el món de Lea i el seu germà Tom, els carrers i escoles porten noms de dones il·lustres, i són els homes els qui crien als seus fills i filles. Mai hi ha hagut un president de Govern home, encara que ja va havent-hi alguns ministres; no és gens estrany, perquè, al cap i a la fi, els homes són els qui més s’ocupen de la casa i els infants, i això fa que els quedi menys temps. Que per què s’ocupen ells dels infants? Doncs perquè és la cosa lògica: per a criar i netejar, tasques molt treballoses, fa falta força física. I, a més, és millor que les dones dediquin la seva capacitat d’anàlisi i estratègia als assumptes veritablement valuosos.Com? Que no és just? Perquè la veritat és que així passa des de la nit dels temps; és el normal. Però, un dia, la protagonista es posa a pensar i escriure sobre això. I s’adona que les coses podrien -i haurien de- ser d’una altra manera. I és que a vegades, per veure les coses clares, s’han de mirar el revés. Un llibre per a infants i joves crítics d’entre 10 i 12 anys.
La Biblioteca de Viladecans està compromesa amb el feminisme i, per aquest motiu, des de fa anys ha augmentat el fons de literatura amb perspectiva de gènere, es programen activitats de sensibilització i fa dos anys es va crear el Club de Lectura Feminista. Aquestes propostes, que es fan durant tot l’any, tenen el seu moment destacat al mes de març amb la celebració del Dia Internacional de les Dones. Una data reivindicativa i de lluita que serveix per exigir igualtat real i, des de la Biblioteca, per mostrar la importància d’informar-se a través dels llibres i la cultura com a eines per canviar el món.
Aquest any, des de la
ubicació temporal de l’Institut Josep Mestres i Busquets hi ha previstes
diverses iniciatives. Durant tota la setmana, a la taula central de la sala
s’exposaran les últimes novetats sobre assaig i teoria feminista, novel·la amb
perspectiva de gènere i còmics, contes i àlbums il·lustrats amb la mateixa
temàtica. Les obres creades per dones i sobre contingut feminista inundaran la
biblioteca perquè puguin ser consultades i agafades en préstec. Els exemplars
sobre aquesta temàtica estan identificats amb un logo amb el símbol feminista
que els diferencia de la resta de llibres.
Per altra banda, l’alumnat
de 1r i 2n de Batxillerat de l’Institut Mestres participarà en un taller sobre
feminisme impartit per personal de la Biblioteca. La proposta és mostrar als
joves les novetats sobre aquesta temàtica i reflexionar i dialogar sobre
feminisme, realitat social, igualtat i la importància dels llibres per trobar
informació més precisa, més crítica, més extensa i, fins i tot, més
contrastada. Al taller també s’analitzaran les polèmiques que envolten al
moviment i es debatrà sobre la necessitat de poder accedir a la cultura com a
mitjà per trobar informació segura.
També, i dins de la
programació de les activitats per a l’Èxit Educatiu coordinat des del
departament d’Educació de l’Ajuntament de Viladecans, la Biblioteca
desenvoluparà l’activitat Trenquem Estereotips a aquelles escoles que
l’han demanada. La proposta està adreçada a infants de 5è i 6è de Primària.
Durant la sessió es treballarà el conte Una catàstrofe afortunada
d’Adela Turin, que planteja dubtes i preguntes per comentar i reflexionar entre
els infants de 10 i 11 anys. Aquesta iniciativa, que es podrà demanar a partir
de l’estiu per al curs 23-24, genera una reflexió conjunta entre l’alumnat per
arribar a conclusions que busquen un canvi social lliure de masclismes.
El Club de Lectura Feminista, a la sessió del 22 de març, llegirà i comentarà el llibre El hombre prehistòrico es también una mujer, de Marylène Patou-Mathis. Un assaig reivindicatiu que descriu com la prehistòria ha estat transmesa basant-se en errònies idees sobre el gènere, prejudicis sexistes que formen part de la cultura patriarcal basada en l’androcentrisme.
El Pacte de Viladecans pel Clima s’adreça a veïnes i veïns aficionades a la cuina per reduir el malbaratament alimentari.
Durant els mesos de març i
abril tindran lloc aquestes xerrades per intercanviar coneixements i fer pinya
entre les persones interessades a Viladecans.
La xerrada, dinamitzada per
un educador i cuiner de la Fundació Espigoladors, constarà de dues parts; una
primera per contextualitzar la problemàtica a nivell global i de
Catalunya i una segona per concretar bones pràctiques d’ús per a
diferents aliments frescos, tant a l’hora de configurar els menús, com a l’hora
de de comprar, de conservar els productes, de cuinar, etc.
Al món es malbarata la
tercera part dels aliments produïts per al consum humà, sobretot als països industrialitzats. Es tracta
d’una xacra social que, a més a més, té importants efectes sobre la salut del
planeta, ja que l’alimentació humana emet el 30% dels gasos d’efecte
hivernacle, consumeix el 70% de l’aigua dolça i és la principal responsable de
la destrucció d’hàbitats i de la fertilitat de sòls. Segons
l’estudi “Food Wastage Footprint” (FAO, 2013), el 8% dels gasos d’efecte
hivernacle provenen del malbaratament alimentari, per tant, reduir-lo seria
una acció molt efectiva per mantenir l’escalfament global per sota dels dos
graus. Enfront d’aquest repte, s’ofereix apropar aquesta problemàtica a la
ciutadania des del plaer d’aprendre en grup.
Les conclusions resultants
de les xerrades serviran de base per produir materials de difusió amb
l’objectiu de de fer arribar les bones pràctiques a tota la població. En
paral·lel, el Pacte també està treballant amb els comerços d’alimentació, tant
per recollir bones pràctiques, com perquè hi col·laborin fent-ne difusió entre
la seva clientela.
La mateixa xerrada tindrà lloc en cinc dies i indrets diferents per tal de facilitar la conciliació i que pugui participar-hi el màxim nombre de gent. Vine, participa-hi i endú-te’n una bossa de la compra serigrafiada amb la qual començar a visibilitzar el repte de l’aprofitament alimentari al carrer.
Pots consultar les dates i inscriure’t a l’apartat d’activitats del web del Pacte.
Oficina tècnica del Pacte de Viladecans pel Clima
Dia
sí i dia no, pensa baixar d’un món que no acaba d’entendre o que li sembla
fals, d’emocions i actituds només vàlides per a la galeria. Hi ha poca veritat
en gairebé tot i en molts que l’envolten. Sent fastigueig de frases buides i
intencions que s’expressen en veu alta però que ningú no es preocupa de
realitzar. Les promeses se les emporta el vent: només romanen al cor i a la
ment dels qui hi van creure. Ningú no està disposat a moure un dit per
complir-ne cap que no interessi o no doni diners o fama.
Hi
ha alguna cosa més que també li molesta i li provoca desitjos de viure en un
univers paral·lel. Qui decideix quins temes són crucials i quins no? La fam al
món, la manca de recursos econòmics de moltes persones sense llar, sense
menjar, sense cap lloc on caure mortes, sense la compassió de ningú, són
problemes que estan sempre de moda, però només per omplir-se la boca de grans
paraules i pocs fets.
Està
cansada d’hipocresia, de llocs comuns, de què està bé i què està malament
segons el criteri general, segons els cànons establerts, encara no sap per qui.
En aquests temps que no són per a la lírica, com un cicle que es repeteix sense
fi, es fa difícil saber qui és lladre o honrat, o totes dues coses, qui diu
veritats i qui només mentides, qui fa alguna cosa per convicció i solidaritat o
qui ho fa veladament i per una recompensa.
La
sinceritat, l’honestedat, no són plats que se serveixin cada dia. Sí entre
amics, sí amb familiars que t’aprecien sense duplicitat —perquè no és la sang,
sinó el suport que dones, el que fa l’afecte—, sí en companys de feina amb qui
comparteixes objectius i de vegades també il·lusions. Avenir-se bé amb ells,
facilitar-los la vida, compartir moments de celebració, i no només de gestions,
redunda en bon ambient i tot sembla molt millor.
Sí,
ser amable i somriure sembla fàcil. Però no ho és. Pintar-te un rostre amable
cada dia abans de sortir de casa pot ser senzill si ho converteixes en la teva
actitud davant del món. No som més que partícules minúscules al mig del caos,
però podem ser més grans aconseguint el somriure dels altres. Respirar profund,
mirar els ulls, escoltar, no reaccionar al moment i comptar fins a vint o més
abans de respondre, ser sincers, de vegades encara que faci mal… Ella no vol
aquest món, aquest univers on la hipocresia governa a plaer, aquest mal viure
per les façanes i no pas els interiors, aquest quedar bé que no condueix més
que a la solitud i l’avorriment.
El
seu forat negre particular està devorant els bons sentiments, l’alegria. On
anar quan la Terra segueix girant, flotant entre estrelles, i tu només ets un
hoste més? Ella imagina petits prínceps ocupant aquest i altres planetes,
buscant una altra forma més humana de viure i estar entre els altres, sense
donar res per fet, sense jutjar, sense envejar, sense fer mal ni insultar… Com
si fos possible canviar, com si res estigués perdut i poguéssim tornar a
començar. En un altre univers no hipòcrita, en un altre món per estrenar.
És
l’entrada a una exposició
de Jaume Plensa: un teló que s’assembla a una cortina de dutxa,
encara que s’aparta com les velles cortines de canonet, quan barraven el pas a
les mosques. Aquelles que, en passar, feien so de maraques. Aquí no és el cas:
hi ha tires de lletres majúscules, que semblen embalsamades en Letraset. Són
lletres analfabetes que no formen paraules, que hi són per fer bonic i no per
dir res, com les antigues hostesses de les carreres ciclistes. Són lletres
incapaces de prendre la paraula.
Estèrils,
sense llavor per arrelar i fer florir idees.
Al
fons es pot veure un bust amb els ulls tancats i una mà que ens demana callar, La
poesia del silencio és el títol de l’exposició. Podria
ser el lema de l’anunci d’un perfum, perquè el nas té les fosses obertes de bat
a bat, encara que les parpelles ceguen els ulls com una persiana baixada. Els
malpensats podrien pensar que ens ensenya el secret per ser feliços: no miris,
tanca els ulls i calla. Inspira i somia. I mentre, el primer terç del primer
món navega orgullós el Titànic global, convençut de que els icebergs no
existeixen, que són un invent de Greta Thunberg.
Jaume
Plensa, premi nacional d’Arts plàstiques, té èxit mundial, especialment amb els
seus bustos. Tenen una bellesa tranquil·la de rostres clàssics allargats. Sense
una tara, intemporals, com deesses amb Photoshop. Sovint gegants. La mida de
les seves escultures sí que importa, perquè li permet impactar en l’espai urbà,
en la línia de l’horitzó. Ha aconseguit parlar als gratacels de Manhattan de tu
a tu, amb un bust d’un blanc refulgent de 24 metres d’alçada que demana
silenci, Water’s soul, des de l’altra banda del Hudson, pagat per un
grup immobiliari. El seu és el triomf d’un art que podria decorar qualsevol
ciutat o l’aparador d’una de les grans marques de luxe.
Seves
són les recents reixes d’acer dels pòrtics del Liceu amb lletres de nou
alfabets, dedicades a la diversitat. Al director del Gran Teatre se li va
escapar que la reixa era una tanca per evitar que el pòrtic deixés de donar sostre als sensesostre.
En aquest cas la poesia del silenci i la diversitat ha donat pas a la prosa de
la realitat.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
En el número 169 d’aquesta
revista, ja es va publicar un article
que denunciava les pèssimes condicions del servei de transport adaptat que
presta l’empresa Monbús per acompanyar els usuaris del centre ocupacional
Caviga. Un servei obtingut prèvia licitació –com el d’Avanza– però que
incompleix repetidament les condicions inicials.
Les
queixes que ens arriben a l’Associació de Familiars del Centre han motivat que
periòdicament ens reunim representants de l’empresa, del consell comarcal i
dels tres ajuntaments afectats (Castelldefels, Gavà i Viladecans). En el
requadre adjunt trobareu les nostres reivindicacions inicials.
Hem
passat unes setmanes amb una certa esperança perquè els autocars més deficients
es van canviar, amb la promesa de posar-ne de nous, i amb una certa estabilitat
en la contractació de monitores.
Però
hi tornem a ser. Tornem a patir retards importants (¿com pot ser que els nois
surtin a les 5 de la tarda de Caviga i arribin a Castelldefels a les 19,30 com
ha passat algun dia?), inestabilitat laboral (xofers nous que desconeixen les
rutes –i es perden– o no saben fer funcionar les rampes), autocars en males
condicions (cinturons de seguretat trencats, obstacles que dificulten la
mobilitat…).
Només
queda l’esperança que se’ls obri un expedient i que no es renovi la licitació.
Amb el risc, és clar, que, com sol passar amb les grans corporacions, es tornin
a presentar els mateixos amb nom diferent. No seria la primera vegada.
Al darrere d’això s’hi pot reconèixer un sistema de licitació que valora les condicions econòmiques molt per damunt de la qualitat del servei. A banda de l’ús d’autobusos que mereixerien ser retirats, qui realment finança el baix cost del servei no és pas l’empresa, sinó els treballadors. Estic segura que si tinguessin condicions laborals dignes no assistiríem a aquest continu canvi de personal. Està clar, a més, que no reben la formació adequada, tant per a la seva tasca bàsica com per al tracte amb persones amb discapacitat, població vulnerable que requereix una atenció especialitzada.
Les
reivindicacions bàsiques
1.
Que els
autocars tinguin les condicions necessàries per fer correctament el seu servei
sense contínues avaries. Hem vist de
tot i reiteradament, i hem vist també com algunes incidències duraven dies i no
es corregien: caiguda del sostre, problemes amb les marxes, amb la suspensió,
amb les rampes...
2.
Que els
autocars arribin puntualment al primer punt de recollida d’usuaris. Si fan serveis anteriors no és motiu perquè arribin
tard. Molts familiars dels nostres usuaris treballen, i arriben tard
sistemàticament. Tampoc no és bo ni educatiu que els usuaris arribin mitja
hora, una hora o fins i tot dues tard al taller o a casa.
3.
Que els
autocars estiguin autènticament adaptats:
Que les rampes siguin adequades (i no a trenta centímetres de terra), que
puguin desplegar-se plenament en la seva ruta (hi ha carrers massa estrets i no
s’arriben a obrir del tot) i que el personal que condueix i acompanya els
usuaris de Caviga sàpiga com funcionen.
4.
Que el pas
interior dels autocars estigui lliure d’obstacles que dificulten la mobilitat a uns usuaris que ja de
per si tenen problemes per moure’s. Cal vetllar perquè si cal desallotjar amb
urgència l’autocar no hi hagi res que ho impedeixi.
5.
Que els xofers
coneguin prèviament la ruta que han de fer.
Entenem que poden haver-hi canvis i imprevistos, però no pot ser que l’autocar
es passi parades o es perdi per no haver preparat la ruta prèviament.
6.
Que les
monitores rebin formació adequada per saber quina feina han de fer: que estiguin al cas de què passa amb els nois i noies
que porten i de com han d’actuar en cas d’emergència de qualsevol mena. Els
canvis sobtats incideixen molt negativament en els nois i noies, i estem segurs
que per a les monitores també és un patiment no saber a què s’enfronten.
7.
Que
s’estableixi un canal de comunicació de l’empresa (i no dels treballadors) que avisi de les incidències
i un portaveu de l’empresa.
Mercè Solé
El
passat 18 de febrer, entitats, AFA, AMPA i grups d’amics de Viladecans vam
tornar a omplir els carrers de colors, plomes i purpurina.
Aquesta
rua es va agafar amb moltes ganes i forces acumulades, ja que ha estat la
tornada sense restriccions a la disbauxa col·lectiva.
És
increïble com any rere any, ens superem en participació i originalitat. Aquesta
rua és de les activitats que més persones mobilitzen a Viladecans. Aquest any
hi han participat 2.100 persones repartides en 24 carrosses d’entitats diverses
i set grups d’amics. El nivell de tots els participants ha estat molt alt.
Sempre
reconeixeré i aplaudiré la feinada que fan les entitats i famílies en aquesta
festa. I ho faré amb la legitimitat de saber de què parlo perquè, personalment,
fa dotze anys que participo activament en l’organització de la comparsa del
col·legi dels meus fills i visc any rere any activament aquesta festa.
I
perdoneu-me si soc reiterativa en el meu relat, ja que llegeixo l’article que
vaig fer l’any passat per aquestes dates, i en grans trets es podria dir el
mateix sobre l’esforç de la ciutadania en participar i fer gran la festa.
Aquest pensament, de tornar a dir el mateix, ha fet que lliuri aquest article
en el temps de descompte, perquè no m’agrada repetir-me.
I
precisament llegint-me, he pensat que potser em sap greu que sempre estiguem en
el mateix punt. Enteneu-me, no parlo en termes estrictes de creativitat. Parlo
en termes estrictes de reconèixer l’esforç de la ciutadania, en fer gran la rua
de Viladecans, i de com aquesta expertesa no s’extrapola a altres
esdeveniments. Tots ho reconeixem i a tots ens sembla increïble que famílies
senceres dediquin hores, dies i mesos en lluir una disfressa durant 3 hores un
dissabte a la tarda. Jo, sent part del grup motor que organitza a la resta, soc
incapaç de quantificar en dies el temps dedicat de tots els membres de la meva
família.
Com és
possible que una rua com aquesta on la ciutadania amb el seu pressupost mínim i
el “premi” de 600 € per participar amb carrossa o 450 si participes només
com a comparsa, i una dedicació no exclusiva a l’esdeveniment, siguem capaços
de crear aquest espectacle als carrers de la nostra ciutat, i la cavalcada de
Reis amb un pressupost municipal de 50.000 € sigui una de les representacions més criticades de la
ciutat?
Aquesta
reflexió és compartida. Aquests comentaris els he rebut per diferents vies i
crec que, tot i que pot semblar oportunista, calia posar-ho de manifest en
aquest article.
I com
que quan una cosa es fa bé, també cal explicar-ho, aquest any hem aconseguit
que finalment es canviés el concepte de participació de subvenció a premi. Aquí
sí que per fi ens han escoltat. Perquè per a moltes entitats era molt difícil
justificar el doble de despesa que t’exigeixen en justificar la subvenció. No
tenia cap sentit optar a un premi de reciclatge havent de presentar factures
pel doble de la subvenció.
Cal transformar moltes
coses a Viladecans. I per fer-ho ens cal l’aportació del criteri creatiu i el
talent local, de la intel·ligència col·lectiva. Aposto per una cavalcada dels
Reis d’Orient que sumi aquesta creativitat i aquest talent.
Natàlia Morant i Garrido
Fotografies: Jaume Muns
Vam conèixer la Noa perquè va voler col·laborar amb nosaltres el curs passat, quan a l’institut on va li van proposar fer un servei a alguna de les entitats de Viladecans. Vam estar encantats que triés el Punt de Trobada. Va participar en les nostres reunions, hi ha escrit uns quants articles (excel·lents tots ells) i confiem que, encara que no sigui dins del marc acadèmic, la col·laboració continuarà.
Però avui hem decidit recollir aquí una entrevista que se li va fer des del bisbat de Sant Feliu (s’han entrevistat deu joves senzillament per escoltar-los), que podeu trobar en video aquí
Em dic Noa Granados. Tinc
15 anys i visc a Viladecans amb el meu pare i amb ma mare visc a Tarragona.
Tinc un germà que es diu Erik i té la mateixa edat que jo. Som bessons.
Quina
formació tens?
Ara mateix tinc el certificat
de l’ESO i estic fent primer de batxillerat. Encara no ho tinc del tot pensat,
però després del batxillerat m’agradaria fer la selectivitat, l’EBAO, i
m’agradaria anar a la universitat a fer o traducció o ciències polítiques o
periodisme.
A
més a més dels estudis, quines altres coses fas?
Estic aprenent alemany.
Abans aprenia anglès, però ja tinc un títol avançat. I quan tinc una estona
lliure, escric.
Quina
feina t’agradaria fer?
Potser seria una bona
traductora, periodista o fins i tot política.
Dels
teus amics, n’hi ha algun que hagi treballat?
Tinc amics que no son tan
joves com jo, que ja son majors d’edat i que sí que han començat a treballar.
Però cap no té
un treball molt
remunerat o molt important. Son treballs simples,
com el de cambrer. És l’únic que han
pogut trobar. La majoria dels que conec que treballen ja no estudien, però
tenen estudis i els agradaria trobar un altre treball.
Tens
parella?
Ara mateix sí, i des de fa
poquet.
I
ganes de viure de forma independent?
Ara mateix no, perquè tinc
15 anys i soc massa jove.
Has
estat mai associada?
Fins ara, no, però és
veritat que últimament ho he estat pensant. He pensat unir-me a associacions
polítiques o fins i tot escriure per a periòdics locals.
Has
fet mai una activitat solidària?
Avui mateix hem anat a
comprar arròs a l’escola. Tothom agafa els diners que pugui segons la seva
situació econòmica i anem tots al super que hi ha al costat de l’escola i anem
a comprar per donar-ho al banc d’aliments.
Quan
alguna cosa et va malament a qui recorres?
Principalment, al meu
cercle més íntim són la meva mare, la meva parella, els meus amics. Tinc en
compte els meus pares i vaig a teràpia. Si el problema és més gran de
l’habitual ho comento a teràpia i busquem una solució. Hi vaig des de fa tres
anys i estic molt contenta.
Ets
activa a les xarxes socials?
Faig servir WhatsApp,
Instagram, Reddit i la que més faig servir és Twitter. Les segueixo diàriament-
Quines
coses t’han decebut a la vida?
Moltíssimes. I a mesura que
vaig creixent, i vaig prenent consciència de tot el que m’envolta, tot el que
passa, em decebo encara més. La forma en què ens organitzem, les situacions a
què s’enfronten persones amb qui jo convisc. Tot això em fa pensar moltíssim.
Quines
coses t’agraden?
M’agrada molt anar amb
amics. Passar temps amb la meva família, participar a les xarxes socials.
M’agrada anar a l’escola i m’agrada escriure.
El
confinament com va anar?
Va ser una situació
complicada, perquè jo estava passant per un mal moment. L’aïllament potser no
va ser el millor que em podia ocórrer en aquell moment. Vaig estar a
Viladecans, encara que mon pare vivia llavors a Gavà i ma mare a Viladecans. Fèiem un canvi cada setmana. Jo
sortia de casa cada setmana per anar a una casa o altra.
Quins
són els reptes més importants que té la gent jove avui?
La gent jove és la gent que
per la seva situació està predestinada a canviar el món. Hi ha moltíssimes
coses que han d’abordar, però ara mateix les més importants de cara al jovent
són la situació laboral, que és complicada i temes relacionats amb desigualtat,
perquè moltíssima d’aquesta desigualtat envers minories discriminades, va molt
lligada amb gent jove. Tot això és una cosa de la que ens hem d’encarregar.
Quines
coses et sembla que hem de canviar els que no som joves?
Hi ha moltíssima gent gran
que potser es pensa que la seva edat els dona un estatus d’autoritat i que la
reafirmació d’aquest estatus els dona dret a fer segons quines coses.
La gent jove té veu,
capacitat per pensar, capacitat per emprendre. La gent jove és el món i és
important que la gent més gran sàpiga que nosaltres també podem fer coses.
Com
veus la religió, el cristianisme?
Jo estic completament
d’acord amb la llibertat de culte. I no tinc cap problema amb cap religió.
Penso que tothom pot creure el que vol i penso que la religió és a més a més
necessària per moltíssima gent.
A nivell personal no m’hi
sento implicada, però sí que és veritat que em fa sentir una mica hipòcrita,
perquè en moments de crisi puc arribar a recórrer a la religió.
Quins
són els teus desitjos més importants ara mateix?
No ho tinc massa clar. Vull
treure’m el batxillerat. Vull poder canviar el món i vull poder contribuir a
canvis importants, ara o quan sigui.
Què
et sembla que tu pots aportar al món?
Tinc la creença que el
millor que puc aportar a qualsevol tipus de persona és informació. Tots els
treballs a què em vull dedicar, tot això que m’interessa està relacionat amb la
informació. El millor que podem fer és educar el món d’una manera integral,
inclusiva, per tal que es facin les coses bé d’una vegada.
Mercè Solé
Si
definim la paraula OCUPAR, veiem que pot ser: residir en una casa o estar
instal·lat en un lloc, obtenir o desenvolupar una feina, una plaça o un càrrec
determinat, utilitzar un període de temps determinat per fer alguna cosa, donar
feina a algú...
De la definició, parlaré
només d’OCUPAR il·legalment un immoble. Amb les dades a la mà podem dir que
s’ha agreujat el problema de l’ocupació il·legal d’immobles, i s’ha creat un
estat d’alarma social general. El problema és complex i té moltes arestes, des
de la dificultat de moltes persones per accedir a l’habitatge, a una política
d’habitatge social deficient, passant per l’existència d’un parc immobiliari
desocupat molt important, fins arribar al concepte mateix del Dret a la
Propietat.
Els darrers anys el fenomen
de l’ocupació il·legal de vivendes ha esdevingut un gravíssim problema amb
implicacions (no sempre) d’ordre públic i social rellevants. El que coneixem
per “ocupar“ és un delicte al Codi penal (article 24 ) quan realment diem “usurpar
una vivenda“, a banda de si amb l’ocupació es dona el que coneixem com “punxar
la llum i l’aigua“ es comet un altre delicte de “defraudació“segons l’art. 255
del Codi penal. La generalització, i fins i tot de vegades la promoció
d’aquests actes són contràries al dret. No són tolerables, sense oblidar que en
molts casos (no sempre) l’ocupació va lligada al desenvolupament d’altres
activitats delictives com la producció i el tràfic de drogues, entre d’altres
que provoquen actes delictius violents.
També cal destacar que el
perfil de les persones ocupants ha anat canviant en funció de la realitat
social i econòmica. Així, si bé és cert que el moviment ocupa va iniciar-se com
un moviment reivindicatiu, també ho és que, avui dia, els perfils més habituals
són els de les famílies amb menors, individus o grups en situació de risc. Uns
perfils vulnerables que arrosseguen situacions econòmiques molt precàries, com
a conseqüència de la greu crisi econòmica i més tard de la nova crisi provocada
per la pandèmia de la Covid-19.
Una vegada s’ha produït
l’ocupació il·legal d’un habitatge o local, el propietari desposseït té dues
vies legals: 1) Iniciar la via penal 2) Iniciar la via civil. Aquesta decisió
dependrà de les circumstàncies de la finca i de la mateixa ocupació.
Cal dir també que, en cas
que l’ocupant il·legal es trobi en situació de vulnerabilitat social, la Llei
també regula l’obligació de traslladar als serveis públics competents en
matèria de política social la comunicació sobre la situació de l’individu, per
si calgués procedir a la seva actuació, sempre que aquest hagués atorgat el seu
consentiment.
Acabant la reflexió penso
que tant de bo mai ningú es trobi amb cap de les situacions esmentades ni
ocupant ni que t`hagin ocupat. Tot plegat són situacions complexes i duríssimes
que no desitjo a ningú.
Montse Pastor
Ho deia una mestra fa ja un cert temps a TV3, quan es va començar a crear l’alarma sobre el futur de la llengua entre els adolescents i els joves: “És que, ara, el català no mola”. Darrerament, aquesta percepció s’ha agreujat i es constata un greu descens de l’ús de la llengua en els darrers deu anys. ¿I què podem fer, doncs?
És
clar que des de Madrid uns grans
entusiasmes per potenciar el català no els trobarem. Més aviat el contrari. Per
tant, em permetré algunes reflexions sobre el que ens toca fer a nosaltres. I
incloc entre el que ens toca fer a nosaltres la recerca d’estímuls perquè a
Madrid canviïn la perspectiva. Aquí ho teniu:
1.
Em resulta molt
sorprenent que hagi estat precisament al final d’aquesta dècada processista que
acabem de passar quan es constati aquest important descens del català. Tanta
campanya exaltant Catalunya i el seu futur independent, i mentrestant ningú no
es preocupava pel futur de la llengua. ¿Com és possible tanta ineficiència?
¿Què els interessa, realment, als nostres governants?
2.
Els nostres
governants, a més de no fer res eficaç per a la promoció de la llengua, l’han
polititzat, l’han burocratitzat i l’han fet antipàtica per a una bona part de
la població. Han associat el fet de parlar català amb el fet de voler la
independència. I han deixat entendre que en el futur tothom haurà de parlar
català tant si vol com si no vol. I han menyspreat profundament tot el que soni
a Espanya i a espanyol. I aquest còctel ha allunyat molta gent. Quina
diferència amb els anys 80!
3.
Més enllà dels
governants pròpiament dits, crec que també fan molt de mal entitats com la
Plataforma per la Llengua, amb aquest eslògan que no
queda clar què vol dir però que almenys a mi em provoca una gran prevenció:
“Volem viure plenament en català!”. O el manifest Koiné. O l’espai que es dona
als mitjans públics de comunicació als talibans de la causa. O les
sobreactuacions amb aquesta infermera ximpleta de la Vall d’Hebron.
4.
La base
imprescindible per promoure el català és recuperar els
acords dels anys 80. Que el català pugui ser vist com una cosa de tots. El
pacte pel català que es va signar l’any passat, que inclou independentistes,
PSC i Comuns, ha de ser el lloc de treball on es decideixin els passos a fer. I
a veure si tots plegats són capaços de deixar de pensar en les seves
necessitats electorals i comencen a pensar en el bé de la llengua catalana.
5.
El món educatiu és preocupant. Però les coses no s’arreglen amb crides
més o menys esverades. Per començar, ¿per què no es fa un estudi ben fet de la
situació dintre les aules? Quins percentatges d’ensenyament es fan en una
llengua o en una altra, i no en general, sinó segons les zones, segons la
llengua de l’alumnat i de les famílies... Potser així podríem parlar millor del
poc sentit que té això del 25 per cent, per exemple.
6.
El tema dels
adolescents i els joves necessita molta atenció. Jo no hi entenc gens, però,
per exemple, em sembla que dedicar diners a potenciar la indústria dels
videojocs en català i altres instruments semblants seria molt necessari.
Deixeu-m’ho dir: si en comptes de dedicar-se a crear suposades estructures
d’estat els nostres governants s’haguessin dedicat a coses d’aquestes, doncs
potser tot plegat ens hauria anat millor.
7.
També cal
reivindicar una TV3 més atenta a la cultura catalana i no tant a l’agitació i
propaganda independentista. Ara es nota que les coses comencen a millorar
respecte a l’embafadora propaganda indepe que patíem abans. Però el que no es
veu per enlloc, encara, és una més gran atenció a la cultura catalana, i un més
gran interès perquè el català de TV3 sigui correcte. Per exemple, que hi hagi
un grup de lingüistes que mirin tots els programes i vagin anotant els errors
que hi apareixen, per transmetre’ls als respectius locutors i col·laboradors. I
incloent-hi l’atenció a la fonètica.
8.
Amb el procés,
hem perdut Òmnium Cultural, que ha passat a ser una entitat dedicada a la
lluita per la independència, i no tenim cap entitat dedicada a la llengua i la cultura
catalanes des de la transversalitat, on ens hi puguem sentit bé tots aquells
que estimem la nostra llengua i la nostra cultura i que, des d’aquesta
perspectiva, pensi i promogui iniciatives per potenciar-les. Quan els ànims
s’hagin calmat una mica més, algú s’haurà de plantejar crear-la.
9.
I amb tot això,
des de la transversalitat, caldrà empènyer el govern espanyol de cara a la
visibilització i potenciació de la llengua catalana i les altres llengües
de l’estat.
L’escriptora Vivan Gornick
(Nova York, 1935) diu que “el feminisme no és per a dones extraordinàries, sinó
per a la dona corrent. Per a la dona que no vol sentir-se exiliada d’ella
mateixa”. Gornick és una fervent militant feminista des dels anys 70, moment en
què la segona onada va denunciar al món què significava ser ciutadanes
de segona. Llavors elles reclamaven igualtat política, laboral, social i
cultural, així com igualtat real en l’esfera personal. Viure dins d’elles
mateixes i habitar, a la vegada, el mateix món que els homes, i no un món fet a
la mida dels homes.
Quaranta anys després, una
mirada pròpia sobre els rols de gènere, la llibertat i la diversitat sexual i
afectiva ha fet prendre consciència a les noves generacions que el canvi que
van iniciar aquelles feministes no ha estat tan profund com pensàvem. El #metoo
va posar el punt final a una certa letargia feminista en què havíem caigut les
dones corrents, i ens va fer despertar més enrabiades que mai.
El cert és que encara pocs
homes veuen l’alliberació de la dona com una alliberació també per a ells,
perquè trencar la inèrcia dels beneficis que els suposa l’estructura
heteropatriarcal és un procés que necessita molt més temps. Però també és cert
que en moltes de nosaltres, dones adultes, formades, amb consciència política
i, per tant, feministes, hi queda encara un petit reducte de la contradicció
que suposa la bretxa entre la ideologia i la realitat emocional o, dit d’una
altra manera, entre la teoria i la pràctica.
Si mirem dins de les
nostres llars progres, quantes dones assumim pràcticament tota la
càrrega mental que suposa tenir una família? Quantes de nosaltres donem per fet
que som les que ens hem d’acollir a una reducció de jornada (cobrant i
cotitzant menys) en pro de la conciliació? Però també, quants homes amb qui
compartim vida, valors i ideologia fan mans i mànigues per portar els fills al
metge d’amagat, en lloc de demanar el permís que els pertoca a la feina? Perquè
sí, afortunadament les nostres parelles tenen poc a veure amb les de les
nostres mares, però encara els costa, per exemple, fer ús dels seus drets
laborals en matèria de conciliació familiar. Ells, però també nosaltres,
continuem portant l’educació masclista gravada a l’inconscient. El feminisme és
un trànsit llarg durant el qual haurem de lluitar moltes batalles, interiors i
col·lectives.
Malgrat avenços tan
significatius com la Llei de Violència de gènere (2004), la Llei de Dependència
(2006) o la d’Igualtat (2007), encara hi ha molts buits legals que perjudiquen
les dones, i polítiques que no tenen un impacte real en la societat. És el cas
de la bretxa salarial, l’atur femení o la penalització de la carrera
professional de les dones per causa de la maternitat i les cures. I la xacra
més greu: la violència masclista i sexual, que viu una escalada inacceptable.
Les
resistències al canvi de la vella guàrdia, tant a les institucions com al
carrer, fan que es multipliquin a tot el món les regressions en els drets de
les dones. Davant d’aquestes inèrcies conservadores només ens queda una opció:
convertir-nos en una societat més polititzada (no polaritzada) i amb més
capacitat de reacció i organització que mai. No ens podem permetre la divisió,
no ens podem permetre cap mena d’exclusió vers cap col·lectiu que vegi els seus
drets vulnerats. No ens podem permetre un feminisme que no sigui interseccional
i, per tant, anticlassista, antiracista, ecologista, pacifista i integrador.
Tots aquests són factors que conformen el benestar de les persones i, en
conseqüència, també el de les dones. Perquè tornant a Vivian Gornick, “les
dones corrents necessitem que la naturalesa política de la vida ens impregni a
totes i ho impregni tot”.
Vanessa Rodríguez
El terratrèmol que va assolar el 6 de febrer els territoris de Turquia, Síria i el Kurdistan, amb les rèpliques que el van seguir, va ser un cop molt fort per a tots. Per a tots vol dir per a totes les persones de bona voluntat que desitgem poder viure en un món d’homes i dones iguals, lliures i feliços.
Aquells
països sacsejats per tantes penúries, per les guerres, pels anhels totalitaris,
per la manca de llibertats, per les poques perspectives de futur, ara es
trobaven amb una desolació nova i inesperada que els enfonsava encara més. A
les ciutats devastades per les guerres que ara potser començaven a intentar
reconstruir-se, i als inacabables camps de refugiats que Europa té
subcontractats a Turquia per evitar que els immigrants de la guerra, de la fam
o de la persecució vinguin a molestar-nos amb la seves demandes i la seva
misèria fruit de tantes explotacions, la vida esdevenia encara més tràgica.
I
a sobre, a nosaltres, els europeus, i a tot el món occidental, la
incomprensible i insensata guerra d’Ucraïna ha fet que les nostres mirades, que
fa poc més d’un any haurien quedat concentrades en aquest drama del Mediterrani
Oriental, ara ja tinguin un nou front que fa quedar en segon terme aquest
altre.
Els
terratrèmols no els podem controlar. Potser algun dia sí que es podrà, però ara
no. Però en canvi, hi ha moltes altres coses que sí que l’espècie humana pot
fer, i que alleugeriria molts dolors, i impediria que en nasquessin d’altres.
¿Quan s’animaran els nostres dirigents a parlar seriosament de la immigració a
partir d’un mínim esperit d’humanitat alhora que de les necessitats reals que
tenim de mà d’obra, en comptes de fer-ho des dels càlculs electorals? ¿Quan les
nostres televisions ens explicaran detingudament les vides dels massacrats del
Mediterrani Oriental, seguint el magnífic model encetat amb la guerra
d’Ucraïna? ¿Quan omplirà els nostres carrers i places un clam convençut,
sostingut, imparable, contra el negoci de les armes?
