Dia
sí i dia no, pensa baixar d’un món que no acaba d’entendre o que li sembla
fals, d’emocions i actituds només vàlides per a la galeria. Hi ha poca veritat
en gairebé tot i en molts que l’envolten. Sent fastigueig de frases buides i
intencions que s’expressen en veu alta però que ningú no es preocupa de
realitzar. Les promeses se les emporta el vent: només romanen al cor i a la
ment dels qui hi van creure. Ningú no està disposat a moure un dit per
complir-ne cap que no interessi o no doni diners o fama.
Hi
ha alguna cosa més que també li molesta i li provoca desitjos de viure en un
univers paral·lel. Qui decideix quins temes són crucials i quins no? La fam al
món, la manca de recursos econòmics de moltes persones sense llar, sense
menjar, sense cap lloc on caure mortes, sense la compassió de ningú, són
problemes que estan sempre de moda, però només per omplir-se la boca de grans
paraules i pocs fets.
Està
cansada d’hipocresia, de llocs comuns, de què està bé i què està malament
segons el criteri general, segons els cànons establerts, encara no sap per qui.
En aquests temps que no són per a la lírica, com un cicle que es repeteix sense
fi, es fa difícil saber qui és lladre o honrat, o totes dues coses, qui diu
veritats i qui només mentides, qui fa alguna cosa per convicció i solidaritat o
qui ho fa veladament i per una recompensa.
La
sinceritat, l’honestedat, no són plats que se serveixin cada dia. Sí entre
amics, sí amb familiars que t’aprecien sense duplicitat —perquè no és la sang,
sinó el suport que dones, el que fa l’afecte—, sí en companys de feina amb qui
comparteixes objectius i de vegades també il·lusions. Avenir-se bé amb ells,
facilitar-los la vida, compartir moments de celebració, i no només de gestions,
redunda en bon ambient i tot sembla molt millor.
Sí,
ser amable i somriure sembla fàcil. Però no ho és. Pintar-te un rostre amable
cada dia abans de sortir de casa pot ser senzill si ho converteixes en la teva
actitud davant del món. No som més que partícules minúscules al mig del caos,
però podem ser més grans aconseguint el somriure dels altres. Respirar profund,
mirar els ulls, escoltar, no reaccionar al moment i comptar fins a vint o més
abans de respondre, ser sincers, de vegades encara que faci mal… Ella no vol
aquest món, aquest univers on la hipocresia governa a plaer, aquest mal viure
per les façanes i no pas els interiors, aquest quedar bé que no condueix més
que a la solitud i l’avorriment.
El
seu forat negre particular està devorant els bons sentiments, l’alegria. On
anar quan la Terra segueix girant, flotant entre estrelles, i tu només ets un
hoste més? Ella imagina petits prínceps ocupant aquest i altres planetes,
buscant una altra forma més humana de viure i estar entre els altres, sense
donar res per fet, sense jutjar, sense envejar, sense fer mal ni insultar… Com
si fos possible canviar, com si res estigués perdut i poguéssim tornar a
començar. En un altre univers no hipòcrita, en un altre món per estrenar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada