dissabte, 31 d’octubre del 2009

No ho entenc


Preguntar és humà, i un acte que crec que cal fomentar, sobretot entre el jovent. Personalment no crec que hi hagi preguntes estúpides. Potser n’hi ha de mal formulades, innocents, o tedioses. Potser algunes de les que jo formulo tot seguit no agradin a algú, les trobin fora de mida, o fins i tot demagogues. Però els asseguro que només són fruit de la meva ignorància. M’agradaria que algú mes les respongués. O si més no, a que serveixin de reflexió. En aquest número del Punt de Trobada en poso unes quantes, i en el proper continuaré amb unes quantes més :
1 No entenc perquè el pla d’habitatge de Viladecans diu que fins al 2019 s’han de fer 4.880 habitatges a Viladecans, si actualment hi ha 3.000 pisos buits (segons el mateix estudi), i que s’hagi de construir el barri d’Oliveretes i destrossar una zona agrícola i forestal, amb 2.749 habitatges (tot i que segons el Pla parcial només en projecti 2.377). ¿Per què fer aquest barri amb tant de pis buit? ¿Per què aquest increment irracional? No ho entenc.
2 No entenc com es pot dir procés de participació ciutadana del Pla d’habitatges, on només van haver-hi 13 aportacions per correu electrònic (on 4 d’elles demanaven informació sobre els pisos de protecció oficial), i una reunió que donava la sensació de dirigida i controlada per persones pròximes a l’equip de govern, que saltaven a la més mínima oposició o proposta raonada. El pla de participació ciutadana actual no deixa de ser un acte més de propaganda municipal de l’equip majoritari en el govern, que està obligat a fer per llei. No és un procés real de participació. ¿Per què aquesta por a que la gent s’expressi amb arguments sòlids?
3 No entenc per què els fanals del parc de la Marina, i el passeig de la Riera de Sant Climent contenen llums amb vapor de mercuri, altament contaminant, mentre que la resta del municipi són de vapor de sodi, més netes i amb un consum baix. Ho he preguntat diverses vegades sense que ningú me’n doni una raó clara. ¿Hi té a veure que el disseny d’aquest parcs sigui dels arquitectes Batlle-Roig, i que tinguin patentat ells mateixos aquests fanals? ¿Hi té alguna cosa a veure que aquests arquitectes han treballat per la Diputació i per molts ajuntaments de l’àrea metropolitana, com pel Barça a Sant Joan Despí, sempre posant els seus fanals? ¿Hi té alguna cosa a veure amb el fet que aquest despatx d’arquitectes està vinculat amb antics i històrics dirigents del PSC? ¿Per què fa uns anys es va fer una inversió i esforç municipal important en substituir els llums de mercuri pels de sodi, i ara en aquesta zones de nova construcció es posen milers de bombetes de mercuri? No ho entenc.
4 No entenc que l’alcalde d’un municipi com Viladecans hagi de tenir a disposició un cotxe privat, i un xofer particular. I no un cotxe qualsevol: un de gamma alta i d’importació, dels que emeten molts gasos pel tub d’escapament. I ho entenc menys en plena crisi econòmica, i en un municipi on l’atur és dels més alts de Catalunya. L’alcalde hauria de donar exemple, i moure’s en transport públic, com es fomenta des de les diferents administracions. No crec que els seus deures siguin tan importants que el transport públic li ocasioni grans perjudicis. I si no, en taxi. No ho entenc. ¿Que no hem de contribuir tots a minimitzar la despesa pública, i a evitar l’escalfament del planeta?
5 No entenc el perquè del projecte del Barça Parc, al llindar de la zona protegida de les Filipines i el Remolar. Hi ha molts altres projectes, més sostenibles que el que l’equip de govern “ecologista” vol tirar endavant amb el Barça. Projectes en què no cal posar un totxo, basats en l’educació a la ciutadania, i sobretot als més joves, dels valors de la zona, única. Projectes que podrien ser de referència a Europa, basats en l’educació ambiental, i que sens dubte atrauria milers i milers d’escolars d’arreu de Catalunya. A més a més d’un turisme ornitològic no gens menyspreable. Però no, l’equip de govern no sap fer res més que projectes faraònics, buits de contingut i d’idees, i seguir tirant de la construcció. Projectes del segle passat, caducs en aquest segle XXI. ¿Per què no es plantegen diferents projectes, i que la ciutadania els triï?
Jordi Mazon Bueso

dijous, 29 d’octubre del 2009

Noa a l'Àtrium

Recentment han aparegut als principals mitjans de comunicació desinformacions sobre l’oportunitat de boicotejar la actuació de Noa en els actes de l’onze de setembre. Uns quants aclariments i una opinió no estaria de més.
Fa poc el Fons Públic de Pensions noruec es va retirar d’un grup electrònic israelià. Les decisions d’aquell Fons es prenen en base a les recomanacions d’un Consell d’Ètica. Elbit, l’esmenta’t grup electrònic, proporciona un sistema de vigilància per el mur de separació israelià. «Barak proteste contre le retrait d’un Fonds norvégien d’un groupe israélien» La ministra noruega de finances va dir que no es poden finançar empreses que contribueixen de forma directa a les violacions del Dret Humanitari Internacional. La Norvège adhére à la campagne d’embargo contre Israel pour violation du droit humanitaire.
Un fons d’inversió d’Estats Units es va retirar del fons Leviev sota el criteri que ajuda a construir colònies jueves en les zones ocupades. BlackRock divests from Leviev, an ‘NYT’ adversiter (and guess who doesn’t report it).
S’està desenvolupant una campanya contra el projecte Agrexo en Séte per ser considerat un aval a la colonització israeliana en contra del dret internacional. Agrexco à Séte: une caution à la colonisation israelienne?
Busqueu a internet. Hi ha moltes noticies de boicots institucionals i també de la societat civil.
Naomi Klein, la autora de “La doctrina del chock”, també està a favor de la campanya BDS (Boicot, Desinversions y Sancions), http://www.bdsmovement.net/- i explica que no es tracta de boicotejar els israelians, però que tampoc es pot actuar com si la situació fos normal.
També, dintre de la defensa dels drets humans, hi ha la controvèrsia sobre l’estratègia. Es pot percebre en el text del militant pacifista israelià Uri Avnery «La plegaria de Tutu» contrastat amb l’article del Dr. Neve Gordon a Los Angeles Times on es fa una crida a un ampli boicot mundial a Israel. Tots dos són companys en les manifestacions contra el mur d’Israel i per la convivència entre israelians i palestins, però, en l’estratègia, discrepen.
Interessant és també l’aportació d’un altre jueu, el Dr. Jacob M. Rabkin, profesor d’història a la Universitat de Montreal. Observa que Theodore Herzl, fundador del sionisme, considerava els antisemites com amics i aliats, aquests es volien alliberar dels jueus, i aquells els volien agrupar a Israel. És poc coneguda la cordial cooperació de la l’alemanya nazi amb el sionisme. Molts jueus així ho van veure i es van oposar al sionisme des de el seu començament. Jueus canadencs es manifesten en contra de l’abús de poder d’Israel. Encarnen la diversitat de la vida jueva i desmenteixen l’antisemitisme. Són molts més els jueus israelians que han marxat cap el Canadà, que els jueus canadencs que s’han establert a Israel. El doctor Rabkin diu que cal eliminar el mite de que l’estat d’Israel representa els jueus del món, que la crítica al estat jueu no és una forma d’antisemitisme.
Són molts els israelians que consideren que un dels camins per la dignificació del estat d’Israel passa per donar suport al boicot.
És dins d’aquest entorn que apareix el boicot cap a Noa o a qualsevol activitat cultural, esportiva, etc., considerada com una ambaixada cultural del govern israelià. Sectors d’esquerres, també dintre d’ICV, consideren que en contractar-la, la Generalitat, com a mínim, no se suma a una determinada forma de pressió perquè l’estat d’Israel assumeixi la carta dels drets humans. En el cas de Noa s’ha agreujat amb les seves opinions/experiències personals que és tan lliure de tenir com de callar. La seva popularitat procedeix exclusivament de la seva excel·lència com a artista.
Dintre de les opinions, considero oportú fugir de la superficialitat que porta al simplisme i a l’improperi. El tema es prou delicat i difícil. Estic a favor de qualsevol forma de pressió contra l’estat d’Israel, no pas contra els israelians. Crec que la Generalitat no havia d’haver contractat el símbol Noa per a un acte polític/identitari. D’altra banda, que la cantant Noa porti la seva sensibilitat artística i la seva esplèndida veu a l’Àtrium serà un goig per els viladecanencs. Procuraré estar a primera fila, i que se senti a gust.
Xavier Ramírez

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Per què serveix el teatre?


El teatre serveix per vèncer la timidesa, aprendre a vocalitzar, posar límits al xerraire, donar seguretat a qui se senti insegur. Serveix per un munt de coses: per a tot el que he dit i per molt més.
També hi ha exercicis que serveixen per saber-se moure sobre un escenari, especialment als que estan despistats i distrets. No importa qui ho fa millor o pitjor. El més important és tenir sang, donar tot el que tens. Es poden fer gags de dues o tres persones: un pessebre vivent amb humor. O bé la teva pròpia obra de teatre. I si la pots representar, ni que sigui a l’escenari d’una escola, molt millor!
Jordi Lligadas Vendrell

Raíces de Andalucía


El pasado domingo 4 de octubre se ha celebrado la primera Romería de Viladecans organizada por el Centro Cultural Raíces de Andalucía. La Romería por ser la primera ha tenido gran éxito de asistencia, en parte debido a las buenas relaciones que tenemos con diferentes entidades culturales tanto de la ciudad de Viladecans como de la provincia, y en parte al buen hacer de nuestros socios. El motivo de organizar la Romería en estas fechas y no en el mes que la teníamos pensado ha sido por varios imponderables ajenos a nuestra voluntad.
Raíces de Andalucía, está todo el año potenciando cualquier evento que nos acerque a nuestra querida tierra andaluza, como por ejemplo:
En el mes de febrero y año tras año desde nuestra fundación, allá por el 2004, Raíces presenta la Semana Cultural en Viladecans, donde celebramos el Día de Andalucía con una exposición sobre la Cruz de Mayo, y presentando un gran espectáculo flamenco con los cuadros de Raíces.
En el mes de marzo tuvo lugar el II Concurso de Saetas denominado Ciudad de Viladecans, con gran acogida, y los trabajos presentados de gran calidad.
En el mes de abril nuestro cuadro de baile participó por invitación en varias casetas de la Feria de Abril catalana y en la festividad de Sant Jordi presentamos un stand donde varios socios de Raíces leyeron poemas.
En el mes de mayo, durante la Feria de San Isidro, colaboramos con un stand donde se degustó el célebre “rebujito” andaluz y nuestros cuadros flamencos realizaron una exhibición de arte.
También y como cada año fuimos invitados por la Casa de Andalucía de Blanes a su romería.
Se terminó el curso con la actuación de todos los componentes de los cuadros en un espectáculo flamenco que tuvo gran afluencia de público.
En el mes de septiembre colaboramos varias entidades en la presentación del Mamut de Viladecans.
En ese mismo mes y durante la fiesta mayor de Viladecans, por invitación de su Ayuntamiento nuestros cuadros flamencos actuaron en la plaza de Europa.
Tenemos previsto en próximas fechas realizar una peregrinación a la Ermita de Sant Ramon.
Josefina Delgado
Para contactar con nosotros:
Correo electrónico: raices.de.andalucia@ya.com
Nos reunimos los martes de 6 a 8 en la plaza de la Hispanidad y los miércoles de 6 a 8 en el auditorio Pablo Picasso.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Sóc dona, sóc diferent


Quan jugava al pati de l’escola jo era de les que de tant en tant m’apuntava a jugar a futbol, no era cap gran jugadora, però m’agradava sentir que jo també podia fer el que feien els nois, que podia ser tinguda en compte en aquell grup del sexe oposat. Amb els anys he anat prenent consciència de l’existència dels gèneres d’una forma més racional, més reflexiva i més madura; però sovint penso en aquella reivindicació que jo feia des de ben petita.
De manera inconscient sabia que la societat es dividia en dues, i no volia ser exclosa d’enlloc. Per què per ser nena només podia jugar a la corda –per sort, a la meva escola, també hi havia nens que hi jugaven–? Però anem més enllà, parlem una mica més dels patis de les escoles. Aquells i aquelles que hàgiu anat a escoles mixtes, feu un croquis mental de la divisió de l’espai. Segurament, la majoria de vosaltres obtindreu quelcom semblant a un gran espai reservat per al futbol dels nois, i les noies mirant d’esbargir-se al perímetre del pati mentre rebien cops de pilota acompanyats de comentaris com “t’haguessis apartat!”. Algú em podria dir... doncs que aquestes noies facin com tu feies, que juguin a futbol. Però... per què han de jugar a futbol? I si no els ve de gust? No seria més just que l’espai es distribuís d’una altra manera o què es fessin rotacions?
Aquest és per a mi un feminisme mal entès. Per a mi no és vàlida aquesta concepció de pèrdua de valors femenins per adaptar-se al món masculí. Trobo una llàstima que les dones masculinitzin els seus patrons per prosperar professionalment. Que Carme Chacón faci campanya electoral embarassada és una imatge de normalització molt potent, però que renunciï a gaudir de tota la baixa de maternitat és un pèssim exemple a seguir. El que hauria d’haver fet és aprofitar la seva condició de “mare pública” per reivindicar una baixa de maternitat més àmplia, un mínim de sis mesos, que és el temps mínim que la OMS recomana que les mares haurien de donar el pit.
Per a mi la diversitat és riquesa. Les dones i els homes som diferents, i això és riquesa. Per què destruir riquesa? Hem de treballar perquè les dones i els homes tinguem igualtat d’oportunitats i les dones puguem arribar allà on ens mereixem arribar, sense que la nostra condició de dones sigui una limitació. Hem de tenir clar que el gènere és una construcció cultural, i que com a tal es pot deconstruir i tornar a construir. No és hora de redefinir els rols de gènere? No hauria de ser el segle XXI el segle de l’arribada de la dona al poder? El segle de la corresponsabilitat? El segle de la feminització del món? Doncs, posem-nos-hi a treballar. Fem-ho des de la nostra quotidianitat, des del nostre dia a dia. Si ens ho creiem, ho farem!
Bàrbara Lligadas

divendres, 23 d’octubre del 2009

Saint Herblain - Viladecans


A finals de juny, responsables de la xarxa Parlar per Conviure em van demanar si podria anar a Saint Herblain per fer un taller de català. La idea em va agradar i vaig acceptar l’encàrrec. Dies més tard em trucà l’Olga per concretar tots els detalls, i aqui va començar la història. M’ha acompanyat l’Anna, amb ella hem passat el cap de setmana a França intentant ensenyar la nostra llengua.
Enguany a Saint Herblain han celebrat una trobada amb d’altres països i cultures d’arreu del món anomenada “Goûts et Couleurs”, amb espectacles, intercanvis culturals, concerts, projeccions, mercat d’artesania, llibres, jocs i restauració. Ens vàrem barrejar enmig d’haitians, turcs, bretons... tots presentant el bo i millor de la seva cultura, menjars, balls, músiques, jocs, artesania... L’organització va ser prou bona per lligar tots els actes que es van fer entre el dissabte i el diumenge. El lloc, “La Carrière”, és un paratge preciós enmig de la natura just a la riba d’un llac; això feia que només mirant l’entorn ja et sentissis integrada dins d’aquell munt d’activitats programades.
El nostre taller de català va tenir dues parts: una per la mainada i l’altre per adults. Els que van voler acostar-se al nostre taller en van sortir amb unes bones nocions i coneixements de Catalunya i del català, els donàrem material nostre i el cedit per Normalització Lingüística de Viladecans. El taller dels petits es feia dins d’un autocar com si comencéssim un viatge a Catalunya, era ben original, els nens i nenes alguns acompanyats pels pares van passar-s’ho bé i segur que algunes paraules dels contes i les cançons que els vam explicar i cantar els recordaran. En acabar els vam donar contes i pósters.
Voldria remarcar que amb nosaltres van venir tres persones que van fer el taller de sardanes i dues pel taller de les bitlles. Tots ells van fer la seva feina, la tenora, el flabiol, i tota la cobla va sonar, i els que van tenir el gust d’aprendre la nostra dansa ho van poder fer. Pel que fa als companys que ensenyaven el joc de les bitlles catalanes van fer un munt d’hores practicant amb les persones que ho desitjaven.
Tots hem tornat contents d’haver fet la nostra feina, donar conèixer la nostra llengua i la nostra cultura.
Per acabar dir que la família on vam estar i ens va acollir va ser extraordinària, no podríem millorar el tracte i tot el que ens van donar i ensenyar. Tant l’Anna com jo pensem que ara sí que ja tenim un lligam amb Saint Herblain que mai no voldríem trencar.
Montse Pastor i Pujadó

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Benvinguts a la república independent del periodisme comarcal


Feu un exercici: sabeu quin és l’escàndol polític més gros de Sant Climent de Llobregat? O sabeu quantes persones saben parlar català a la comarca? O sabeu quin és el municipi amb més endeutament bancari del Baix?
Si? Ho sabeu? Felicitats doncs, perquè això no ha sortit publicat enlloc. I és que els periodistes que intentem explicar el que passa a la comarca amb total llibertat i independència som una espècie en extinció a la nostra comarca. Bé, si és que alguna vegada han existit. La Transició democràtica va ser l’anihilació de la llibertat d’expressió en tota regla, per molt que diguin el contrari, però des que els ajuntaments van decidir que tenien “l’obligació democràtica” d’informar als veïns i veïnes, el que van aconseguir és desinformar-los del tot. Som 30 municipis al Baix Llobregat, cadascú amb la seva revista mensual, el 60% també amb ràdio pròpia, i una desena tenen televisions, ja sigui en analògic o per internet. Quin és el resultat? Que ningú no pot contestar a les tres preguntes que he formulat al principi.
No sé si la coneixereu, però la figura del “cap de comunicació” d’un ajuntament és l’agutzil més descarat de la llibertat de premsa. Fa quatre dies els regidors d’ICV de l’ajuntament de Sant Feliu van demanar la dimissió de la persona responsable de comunicació del consistori, perquè fa anys que no apareix cap informació seva a la ràdio municipal. O que algú pregunti a la Plataforma Salvem Oliveretes, per exemple, perquè cap dels seus articles de denúncia han aparegut a la revista de Viladecans. Quin sentit té fer periodisme a la comarca?
Els ciutadans del Baix Llobregat estan ofegats d’informació, però tota és parcial i interessada. Des que vaig decidir que volia fer un mitjà de comunicació comarcal independent, mai no m’hagués imaginat que suposaria intentar trencar un “establishment”, que no sabia ni que existia. A part dels mitjans locals, que són tots públics i expliquen el que l’ajuntament de torn vol, els pocs mitjans comarcals que hi ha, que pretenen cohesionar la comarca i acostar les diverses realitats locals de tots els municipis a tothom, estan directament “comprats” pels consistoris. Comprats amb subvencions molt sucoses que permeten: 1- Que el mitjà en qüestió no desaparegui; i 2- Que apareguin les informacions que l’ajuntament vol. És una extorsió: si no publiques el que et dic, no tens pasta, i per tant desapareixes. Així de democràtic.
Segurament, publicacions com Llobregat Media i la Premsa del Baix (els mitjans on treballo) desapareixeran, perquè no interessa que expliquem les coses que els ajuntaments no volen que s’expliquin, i per tant no tenim ni un duro. Però mentrestant, s’ha de reivindicar el paper dels pocs mitjans independents que tenim, tots fets des del col·laboracionisme i per la idea romàntica que la informació és un servei públic, i tothom té dret a saber el que passa sense que les notícies passin per tres-cents filtres.
Per cert, l’alcalde de Sant Climent ha expulsat a tots els regidors i governa en solitari el poble, només el 30% dels habitants de la comarca parla català habitualment, i Sant Boi té un deute de gairebé 50 milions d’euros.
Marc Pidelaserra

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Atura't!


El passat dimecres, dia 7 d’octubre, es va escenificar l’audiència pública, convocada per l’alcalde de Viladecans, per donar compte del Pla d’Acció Municipal (PAM), ara que estan a mig mandat. A més l’acte va donar punt i final al procés de “participació” del Pla Local d’Habitatge de Viladecans (PLHV).
En definitiva, vam sortir totalment descol·locats. D’una banda el PAM, segons Ells, l’equip de govern, ha acomplert el 7’5% de les seves accions, i gairebé el 80% estan en procés d’aconseguir-se, mentre que el 12’5% restant, ho donen com a impossible. Es van congratular de la situació, perquè el PAM va “vent en popa”, i ho justifiquen perquè van plantejar uns objectius realistes i tocant de peus a terra, cosa ben estranya perquè estem acostumats que s’omplin la boca de promeses electoralistes difícilment assumibles. Serem bons i ens alegrarem, i els desitjarem un bon final de mandat.
Però d’altra banda, van presentar les respostes i conclusions del PLHV, un document que en grans línies pretén aconseguir encabir, dins la ciutat, 4.880 habitatges nous els propers deu anys, segons Ells, per anar assolint el 15 % del total d’habitatges de Viladecans que han de tenir algun tipus de protecció social, segons marca la llei, i fer possible que els joves de Viladecans, tot i l’existència de prop de 3.000 pisos buits a la ciutat, no hagin de marxar de la ciutat per manca de pisos. A més, el PLHV dissenya estratègies per reformar els edificis antics, i dotar la ciutat d’equipament d’habitatges dotacionals per a joves i gent gran.
Llàstima que els pocs que vam fer l’esforç de participar en el “procés participatiu” no ens sentim reconeguts, ni complaguts, en les respostes a les nostres aportacions, ni en les conclusions del PLHV, en definitiva una altra pantomima per omplir l’expedient.
Ens volen fer corresponsables d’uns projectes, que venen plens de bones intencions, però que conjuntament amb els projectes faraònics de Vilamarina, el Pla de Llevant a Oliveretes, el Parc Aeroespacial i de la Mobilitat-Delta Parc, el Parc de Negocis, l’edifici Bitàgora, el Barça Parc, i el Parc de Delta, que segons Ells, faran que la ciutat pugui sortir enfortida de la crisi, oferint feina dins el mateix municipi, donen joc als culpables de tot plegat, i emmascaren una necessitat de seguir creixent i creixent perquè deuen creure que la solució a la crisi passa per apostar pel mateix sistema que ha omplert les butxaques a uns pocs, que ens ha endeutat en excés a molt altres i ens ha fet viure una falsa felicitat a tots plegats.
Hi ha altres maneres d’encarar el futur, tant o més agosarades i atrevides com les que Ells proposen. A tall d’exemple, el decreixement. El decreixement és saber aturar-se i canviar el rumb en el moment que hem arribat massa lluny. És escollir la simplicitat quan s’evidencia que l’abundància no ens fa feliços.
El model econòmic actual, segons el prestigiós economista francès Serge Latouche, ha fracassat (la fallida de les finances i l’economia mundial i el canvi climàtic en són la mostra més dramàtica) i els humans podem aprofitar aquest col·lapse per canviar les regles de joc, deixar de créixer i créixer, i apostar per una “societat autònoma i ecònoma”. Latouche proposa una sèrie d’objectius per dur a la pràctica el decreixement, el que ell anomena les 8 “R”:
Revaluar els valors en què creiem i al voltant dels quals organitzem la nostra vida.
Reconceptualitzar la nostra mirada sobre el món (per exemple, repensar conceptes com la riquesa o la pobresa).
Reestructurar el sistema de producció i les relacions socials en funció del canvi de valors.
Redistribuir les riqueses i l’accés al patrimoni cultural.
Relocalitzar: tota la producció que es pugui fer a escala local per a les necessitats locals, hauria de ser realitzada localment.
Reduir l’impacte sobre la biosfera dels modes de producció i de consum.
Reutilitzar els aparells i els béns d’us, en lloc de llençar-los.
Reciclar el rebuig de la nostra activitat.
Més informació: http://decreixement.net/node/1108
Ricard Caba i Calbet

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Todos, todas, somos (dis)CAPACITADOS


El pasado domingo 4 de octubre desde el Centro Ocupacional Caviga y la Asociación de Padres del mismo, organizamos una salida muy ambiciosa y diferente a las realizadas anteriormente. Una vez al año se tiene la costumbre de reunirnos profesionales, familiares y usuarios para pasar un día todos juntos, haciendo una visita turística, después pegarnos un buen atracón de comida y acabar con una tarde de baile. Nuestro propósito este año era pasar un día no sólo de ocio, sino poder enriquecernos en otros muchos aspectos.
Esta vez escogimos el Centro Esplai en el Prat de Llobregat para este evento. Después de todo el trabajo realizado de organización y el riesgo que teníamos de que la jornada no satisfaciera las expectativas de los familiares, puedo decir que fue todo un éxito. En el Centro Esplai estaba todo preparado, tal y como acordamos. Para los familiares, el día trascurrió entre ponencia y ponencia, dándonos al final de la jornada múltiples agradecimientos por el nuevo formato. Mientras, los usuarios y las usuarias estuvieron haciendo actividades dirigidas por monitores del Centro Esplai, en las cuales se lo pasaron muy bien, logrando pasar un día lúdico-formativo todos juntos en otro escenario fuera del taller.
Contamos con la presencia del psicólogo Tomás Castillo, el cual nos dio una visión muy positiva de las personas con discapacidad puesto que... ¿quién de nosotros no es discapacitado o lo será en un futuro? ¿Acaso es algo malo la diversidad en las personas? ¿Y lo enriquecedor que supone ello? Todos, con nuestros puntos fuertes y nuestros puntos débiles conseguimos mejorarnos como personas gracias a esta diversidad.
Otro de los conferenciantes fue Eric Villalón, uno de los expedicionarios que logró llegar hasta el Polo Sur junto a dos compañeros más, todos ellos con algún tipo de discapacidad. Con esta experiencia nos demostraron que todos, en la medida de lo posible, somos capaces de alcanzar metas que ni siquiera imaginábamos.
También tuvimos un espacio para trabajar con las familias en el proyecto que queremos llevar a cabo: se trata de grupos de apoyo familiar, donde las familias puedan beneficiarse unas de otras a raíz de las experiencias vividas, las cuales muchas serán similares y otras podrán hacer abrir los ojos a futuras vivencias. También será un espacio donde puedan resolver dudas, recibir orientación, así como información sobre temas que les preocupen.
No olvido mencionar que también se comió estupendamente y que comenzamos el día con una buena chocolatada para empezar con buen sabor de boca.
Esperamos que este tipo de jornada pueda tener el mismo éxito en futuras ocasiones y que suponga para los usuarios y usuarias, familiares y profesionales una forma de prosperar en sus vidas, tanto a nivel personal como a nivel profesional.
Susana Gallego

divendres, 16 d’octubre del 2009

Acabem de rebre aquesta magnífica fotografia, feta per Juan Carlos Vizcaíno des del campament base del Shisha Pangma, on acaba de pujar amb gran èxit. Aquí podeu seguir fil per randa el seu recorregut. Té molt de mèrit que s'hi hagi enfilat amb un mamut a coll!

dijous, 15 d’octubre del 2009

Formar part d'Asdivi


Per a mi formar part d’ASDIVI (Associació de Disminuïts de Viladecans) ha estat de gran ajut. En primer lloc per assumir el problema de tenir un fill amb greus dificultats en el desenvolupament, i més tard per portar una vida més o menys normalitzada. El gran avantatge d’estar associat a un col·lectiu que té inquietuds i problemes semblants als teus és que et sents molt acompanyat. La discapacitat és un camí difícil i són molts els moments que necessites d’un guia. En definitiva ha estat un lloc on han acollit molt bé la meva filla, on he trobat recursos i he rebut el suport emocional que necessitava.
Per una banda tens un ajut molt valuós que consisteix en l’experiència dels pares veterans. Quan et trobes amb persones que ja han recorregut part del teu camí, que et poden assessorar sobre temes jurídics, assistencials, ajuts econòmics, consells per solucionar i fer front als problemes de la teva vida quotidiana, etc., és molt d’agrair. Moltes vegades quan un decau i li manca la força i energia que un fill disminuït requereix, tenir a prop una espatlla on recolzar-se o algú que t’escolti, no té preu.
Un altre punt a favor és que he tingut accés a l’assessorament de professionals (advocats, psicòlegs...) ja que ASDIVI està associat a Cordibaix i això ens obre un altre munt de possibilitats. He pogut assistir a xerrades, conferències, dinàmiques de grup... que m’han enriquit i m’han donat noves habilitats socials i emocionals per tirar endavant amb els conflictes que m’han sorgit.
Gràcies a ASDIVI tant la meva filla com jo hem pogut gaudir d’activitats per omplir el temps d’oci: manualitats, reforç escolar, dansa, esplai... L’Esplai dóna la possibilitat als infants i joves discapacitats de fer activitats lúdiques, excursions, sortides, colònies... Tenim la immensa sort de comptar amb monitors de lleure voluntaris que programen i porten a terme activitats educatives que promouen l’autonomia i potencien les capacitats que els nostres fills posseeixen. També s’ha ofert sempre en paral·lel activitats per a pares: gimnàstica, ioga, manualitats...
D’altra banda ASDIVI possibilita emprendre iniciatives conjuntes, reclamar drets o fomentar valors de solidaritat en la comunitat. Des d’ASDIVI se seguiran impulsant diversos projectes per millorar la integració i convivència amb la discapacitat: centre ocupacional, casals d’estiu, esport, lectura, revista, ludoteca, casals de Nadal i Setmana Santa, Esplai, pisos tutelats, Espai de trobada...
Aquest últim és molt necessari: consisteix en crear un lloc d’encontre i programació del temps lliure en els dies laborables per als usuaris més grans: joves i adults. L’objectiu és donar sentit al seu temps lliure i diversificar les activitats d’oci fent-les d’una part més saludables i d’una altra més enriquidores. En un principi el nois i noies més autònoms podran decidir i programar les activitats dins els límits que els monitors puguin oferir, comptant amb la rendibilitat dels recursos que ofereix ASDIVI i els del propi municipi.
No fóra honrat dir que associar-se només comporta beneficis, és ben sabut que l’entesa dins un col·lectiu a vegades és difícil. Malgrat que això també és part de la vida social: escoltar altres criteris i opinions, posar-te al lloc de l’altre, cedir a vegades, fer concessions, negociar, fer de mediador... Ja veieu que no defallim, trobem sempre el positiu, il·lusió i energies, però massa sovint ens falta el bàsic: els diners per materialitzar les iniciatives.
Després d’explicar-vos què trobaràs si véns a formar part d’ASDIVI voldria acabar convidant-te a fer-nos una visita: necessitem moltes mans i idees. La visita la pots fer real o virtual ja que disposem d’un lloc web www.asdivi.entitatsviladecans.org. Agrairem el suport de qualsevol viladecanenc o viladecanenca, entitat o empresa que ens vulgui aportar recursos humans o econòmics.
Mercè Ginés

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Jornada de la xarxa "Parlar per conviure"


El passat 3 d’octubre es va celebrar a Can Batllori una jornada de formació i difusió del voluntariat lingüístic de Viladecans. La jornada es va dividir en dues parts. La primera era per a voluntaris lingüístics i consistia en dues hores on un professor va aportar recursos i mètodes per dur a terme la tasca de voluntariat. La segona era oberta a voluntaris, alumnes i a la gent de Viladecans en general. En aquesta segona part, que va durar una hora aproximadament, voluntaris i alumnes de diferents parts de la ciutat van explicar les seves experiències. Tot i així es va notar força l’absència de públic, ja que en la segona part de la jornada, oberta a tothom, amb prou feines podien comptar-se trenta persones.
Considero que la feina d’integració i ajut que duem a terme els voluntaris és important en una societat cada cop més plural i tinc la sensació que la gent no està conscienciada que la llengua és l’eina més necessària per obrir fronteres. A Viladecans hi ha molta publicitat distribuïda sobre aquesta tasca, fent crida tant a voluntaris com a alumnes, però encara queda molt per fer en aquest aspecte. Va ser un matí força enriquidor, ja que la tasca de voluntaris i ajuntament és realment important, i a mi personalment, el voluntariat em fa créixer com a persona.
Laura Barrio Aguilar

diumenge, 11 d’octubre del 2009

La situació de Roca


Abans de les vacances d’aquest any l’empresa Roca presentava un ERE amb el qual pretén acomiadar 713 treballadors de l’empresa i uns 341 a la factoria de Gavà- Viladecans. A Viladecans, aquest ERE ni és el primer ni el de la primera empresa que aquesta maleïda crisi s’ha cobrat, però, aquest cas, el de l’empresa Roca, té una importància cabdal a l’hora d’analitzar el futur del nostre teixit industrial i el cost social que pot suposar per a la nostra vila i la veïna Gavà l’acomiadament d’aquesta quantitat de treballadors en aquesta factoria. A ningú no se li escapa que aquesta empresa és la que dóna feina a més ciutadans i el dany gravíssim que pot suposar per al global de les dues poblacions el deixar moltes famílies sense ingressos i de retruc afectar negativament al comerç local i tot el sector serveis.
Sobre la responsabilitat social d’aquesta empresa, què dir? Doncs parlem d’una les multinacionals catalanes més importants que té factories a molts països i que ara, oblidant la seva historia a Gavà i Viladecans, prefereix un guany ràpid i sense escrúpols que mantenir en l’empresa aquells que amb seu esforç l’han feta gran.
La representació dels treballadors no sol·licita sinó que exigeix l’anul·lació dels acomiadaments i també demana un pla industrial per donar viabilitat a aquesta empresa, perquè no es converteixi en un futur en un gran magatzem.
Els treballadors i els sindicats de Roca, amb els Ajuntaments i la ciutadania de les nostres poblacions, no poden perdre aquesta batalla i s’ha de fer enrere aquest ERE que pot suposar el principi del final d’aquesta factoria de Roca.