dimecres, 15 de juny del 2016

Del Guaita al Punt de Trobada


La revista Guaita, revista de participació ciutadana, va néixer a Viladecans al Desembre de 1979 fruit de l’entusiasme d’uns quants  ciutadans interessats en donar a conèixer un altra informació que no fos l’oficial de l’Ajuntament amb la intenció de ser “el sentinella, el guaita fidel de tot el que passava  cada dia a la nostra comunitat”. Aquí veieu la portada del número 0 de desembre de 1979 i l’acte de presentació a la Torre del Baró al gener de 1980 i  un acte per Sant Isidre. Com a fotògraf vaig col·laborar-hi durant la seva existència.


Molts anys després,  la revista Punt de Trobada arriba aquest any 2016 als seus primers 100 números de vida. Encara que hem canviat de segle i el suport de la revista ja no és el paper,  és un orgull poder continuar col·laborant com a fotògraf en els darrers 45 números en una revista independent  i plural de Viladecans.

Jaume Muns 

Jaume Abril i Puig, “el primer falangista de Viladecans”


Jaime Abril (...) era uno de los pocos hombres dignos y voluntariosos que desde el primer momento supieron comprender la situación de España y la trascendencia del Movimiento Salvador, organizó en Viladecans la Falange Española en plena efervescencia roja y actuó decididamente como el mas entusiasta elemento en las filas secretas del Partido, que tanto pánico llegaron a producir entre los rojos con el nombre de “Quinta Columna”. Y vino lo inevitable ... Un registro ... un fichero ... listas ... la ominosa detención junto con sus compañeros por aquellos detestables agentes del SIM ..., las “chekas” ... y una mañana apareció su cadáver en las costas de Garraf (...) podemos asegurar que cayó como un HOMBRE y entró en el cielo como un MÁRTIR (...) VOZ JUVENIL honra al primer falangista de Viladecans y a los cuatro Hermanos caídos, y al unísono con el pueblo entero eleva una oración al Cielo y contesta un emocionante ¡PRESENTE! a la mención de sus gloriosos nombres”.,

Aquest es el panegíric que les joventuts locals del Frente de Juventudes de Falange dediquen a Jaume Abril i Puig al novembre de 1941. Aquest article no pretén realitzar una acurada biografia d’en Jaume Abril sinó intentar aclarir la seva adscripció ideològica final atesa la indefinició amb la qual sempre s’ha tractat aquest assumpte.

Qui era Jaume Abril? Pagès de professió va néixer l’any 1902 a Canet de Mar. En aquesta població treballarà les terres de la finca La Famada on el seus pares feien de masovers. L’any 1929, a partir dels contactes que la família tenia amb la comunitat Gabrielista d’Arenys de Mar, ja el trobem establert a Viladecans i treballant les terres de la masia de la Parellada –de la comunitat Gabrielista de Viladecans– i els camps d’en Regàs. Home de fortes conviccions cristianes, acabarà integrant-se ràpidament en el nucli dur de la parròquia de Sant Joan i presidint la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC) a Viladecans. 

El Grup 67, nom amb el qual era coneguda la secció local dels fejocistes es constituirà entre el 13 i 25 de desembre de 1931. El grup, molt possiblement, liderat des del començament per Jaume Abril va ser molt actiu durant els anys de pau de la República: van portar la pràctica del bàsquet, van impulsar els concursos agrícoles i la formació entre la pagesia així com el teatre entre el jovent, tot això vinculat sempre al Centre Parroquial. A l’abril de 1933, Jaume Abril era el president del Grup; Joan Comellas, el secretari; Andreu Calbet, el tresorer; Francesc Pinyol, el vicetresorer i Ramon Vilà i Josep Reguan feien de vocals. Els joves cristians també rebran el suport dels metges Ferro i Janer, del farmacèutic Magret així com d’altres joves de la vila.

Amb la revolució, provocada pel cop d’estat militar fallit, els fejocistes es van haver d’amagar i clandestinament van crear, per tota Catalunya, una xarxa d’autoajuda cap als religiosos i homes d’església perseguits. Un dels grups més actius eren els de les poblacions de Baix Llobregat i entre ells, el grup de Viladecans. Si bé els fejocistes no havien estat tan bel·ligerants contra la República com ho havia estat la jerarquia i l’estructura de l’església espanyola, la violència revolucionaria que es va exercir contra ells, els va portar a molts a lluitar en el bàndol franquista, convertint-se en falangistes i donant suport a les xarxes quintacolumnistes que intentaven soscavar i sabotejar el règim republicà. Aquesta seria l’evolució ideològica d’alguns dels fejocistes de Viladecans, entre ells Jaume Abril, Joan Comellas, Andreu Calbet o Marcel·lí Calbet. D’altres com Vicente Ferro, home conservador, de fortes creences religioses; o de dretes com Nicasi Marieges Mas o Joan Janer Roselló, també farien aquest recorregut ideològic cap a la quintacolumna i el falangisme.

Que en Jaume Abril, i altres fejocistes, com a conseqüència de la persecució religiosa s’havien adscrit a la “Quinta Columna” i en alguns casos a la Falange secreta ens ho confirma l’Antònia Doñate quan esmenta que en Jaume Abril estava “(...) en una llista blanca d’ajuda a l’altre bàndol [al franquista] (...) i després el Jaume Abril (...) estava apuntat a la Falange (pàg. 60) (...) Suposo que després de tot el que havia passat, devia pensar que la salvació era Franco (...) es devia apuntar a Barcelona. No se qui el deuria enredar (pàg. 72)”. Amb posterioritat, la seva dona, Càndida Rosell, i dins del procés de confecció de la Causa General, el 31 de març de 1942, manifesta que el seu marit estava afiliat a la Falange.

Quan a principis de novembre de 1937, el Govern de la República trasllada la seva seu a Barcelona i amb ell tota l’estructura governamental, el Servei d’Investigació Militar (SIM) comença a actuar amb major eficàcia contra les xarxes quintacolumnistes i contra els membres secrets de la Falange a Catalunya.  Així, el 31 de gener de 1938 una batuda del SIM provocà la caiguda del grup quintacolumnista de Viladecans. En aquesta incursió són detinguts Jaume Abril, Vicente Ferro, Joan Janer Roselló i Marcel·lí Calbet Cendra. Antònia Doñate apunta altres noms que també van ser detinguts el 31 de gener: Vicenç Vendrell, Antoni Albet i Josep Martí.

En Janer i en Ferro sabem que van ser detinguts “(…) por haber formado parte en esta villa [de] un Grupo de la Falange Secreta, cuya Jefatura Superior radicaba en Barcelona”; en Calbet Cendra “(…) fue detenido en la zona roja por su solera cristiana y patriótica”. També coneixem que Nicasi Marieges Mas durant “el dominio rojo-separatista” va ingressar en el Grupo Santa Maria de Barcelona de Falange així com que va estar detingut per la seva pertinença a aquest grup falangista. De la filiació falangista d’en Jaume Abril ja s’ha donat compte amb anterioritat. Aquesta es pot reblar quan, en un document de l’any 1946, es relacionen totes les persones que formen el sometent de Viladecans, es parla del “(...) cuñado del que fue fundador de la Falange local Jaime Abril ¡Presente!”.  

Jaume Abril seria conduït a Barcelona, a alguna de les presons controlades pels membres del SIM i posteriorment seria traslladat al vaixell presó “Argentina” i finalment al “Villa de Madrid”, tots dos ancorats en el port de Barcelona. D’aquest vaixell, la nit del 4 al 5 d’abril, elements del SIM el van treure de manera il·legal per ser assassinat a les costes del Garraf, juntament amb dinou-vint falangistes més, entre ells Carlos Carranceja, cap de la xarxa quintacolumnista Luis de Ocharan, de filiació falangista, amic de Luys Santamarina, cap màxim de la falange catalana. Amb aquest assassinat col·lectiu la xarxa va quedar pràcticament desarticulada. Es més que probable que en Ferro, Abril, Marieges i els altres falangistes locals formessin part del grup Luis de Ocharan.

Aquests assassinats en mans de les forces de seguretat de l’Estat republicà, en un moment en què la violència revolucionària a la rereguarda catalana pràcticament s’havia normalitzat fruit de l’acció institucional republicana, van causar un gran malestar entre les institucions catalanes i va provocar actes de tensió entre els presidents Companys i Negrín.

Actualment tots els historiadors que han treballat el tema de la repressió a la rereguarda catalana estan d’acord en l’adscripció quintacolumnista i falangista dels 20 assassinats a les costes del Garraf. Ara bé, no hi ha tanta unanimitat en explicar el perquè es van produir aquests assassinats. Alguns autors falangistes, en llibres publicats després de la guerra, i alguns historiadors actuals, revisionistes del règim republicà, afirmen que l’assassinat dels seus camarades es va produir com a represàlia per l’avanç franquista sobre Catalunya i en concret per l’ocupació de Lleida el 3 d’abril, el dia anterior a la data dels assassinats. I que la saca va ser arbitrària. Es van triar 20 persones amb cognoms anteriors a la lletra G. Domènec Pastor Petit, historiador, que ha estudiat abastament els serveis d’espionatge durant la II República ens explica una altra versió: aquest grup havia entrat en contacte amb agents del SIM per tal d’arribar a un acord d’ajuda mútua entre ells; en cas de que la República perdés la guerra aquests ajudarien als elements del SIM, però els agents es van veure sorpresos per la direcció del servei i van decidir acabar amb els seus còmplices de manera expeditiva.

Es cert, que tots els assassinats porten cognoms anteriors a la lletra G, però també ho es que tots eren membres destacats de Falange de Barcelona amb càrrecs, argument aquest que pot desqualificar aquesta versió i donar més validesa a la desarticulació, això si, de manera il·legal i bàrbara, d’una de la xarxes quintacolumnistes que operaven a Barcelona. Pel Baix Llobregat també operava una altre xarxa quintacolumnista, denominada “V Columna”, que tenia per cap a Francisco de Carol i que era de Sant Vicenç dels Horts, si bé no hem pogut relacionar-la amb les activitats del grup de Viladecans.

Que Jaume Abril i Puig era un home de fortes creences religioses, que va impulsar a Viladecans la Federació de Joves Cristians de Catalunya en un intent de recristianitzar la població, que a conseqüència de la repressió revolucionària després del 18 de juliol de 1936 sobre la gent d’ordre, conservadora i catòlica va girar cap el quintacolumnisme i la falange com un acte de resposta i de supervivència crec que queda bastant aclarit; que el “van enredar”, quan es va afiliar a la Falange, és possible, però també ho es que, casualment, va ser assassinat amb tota la cúpula de la Falange barcelonina i en tot cas, també queda clar, que els dirigents falangistes locals el van tenir, des de les primeries de règim, com el primer falangista de Viladecans fundador del partit a Viladecans. Ara bé, les creences religioses i polítiques en cap cas poden justificar l’assassinat, ni d’en Jaume Abril per les forces de seguretat de l’Estat republicà ni els assassinats pel règim franquista posteriorment.

1. Per a una aproximació a la Falange de Viladecans vegeu els següents articles de Manuel Luengo Carrasco, “La Falange local en els primers anys del franquisme a Viladecans (1939-1945)” a Materials del Baix Llobregat, Centre d’Estudis Comarcal del Baix Llobregat, núm. 17, 2011, pàg. 91-105 i “La primera Falange de Viladecans. III Año Triunfal, 1939”, a Viladecans. Punt de Trobada, edició digital, núm. 64, març de 2013, pàg. 17-18.

2. Voz Juvenil. Periódico del Frente de Juventudes de Viladecans, 10, 2 novembre 1941. Biblioteca, Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA). Les esquadres locals que formaran part de la “Centuria Gran Capitán” del Baix Llobregat del Frente de Juventudes de Falange tindran el nom de Jaime Abril per a la primera Esquadra i “Hermano Serrano” per a la segona en honor als “màrtirs” locals. Es poden seguir les seves activitats a Voz Juvenil. Periódico del Frente de Juventudes de Viladecans, Biblioteca, AMVA.

3. Una aproximació biogràfica es pot trobar en Xavier Caldere i Bel, Biografies locals del Nomenclàtor de la Ciutat, treball inèdit del departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, 2005 i en diverses pàgines del llibre de Josep Lligadas Vendrell, Viladecans, 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, editat pel Grup Tres Torres, Viladecans, octubre de 2009, pàg. 20-28, 59-62 i 70-72.

4. La Federació de Joves Cristians de Catalunya –constituïda oficialment al novembre de 1931 malgrat que l’abril ja s’havia format el Secretariat de la Joventut–, era una organització juvenil vinculada a l’església catalana, de caràcter “progressista” i de tendència catalanista, en contraposició a l’església integrista espanyola, que des dels primers dies de la proclamació de la República es va posicionar en contra de la mateixa.

5. DD. AA. La Federació de Joves Cristians de Catalunya. Contribució a la seva història, Editorial Nova Terra, Barcelona, 1972, 2a. edició, pàg. 121. El 6 de desembre s’havia celebrat al Centre Parroquial un acte de propaganda de la FJCC per tal de constituir un grup actiu a Viladecans, “(...) amb  un ple a vessar, en la seva major part gent de la nostra pagesia”, a Flama, butlletí de la FJCC, núm. 2, de 18 de desembre de 1931, pàg. 7. Cap a l’octubre de 1934 sabem que s’estaven fent els preparatius per a constituir el Grup de fejocistes de Sant Climent de Llobregat. Flama, núm. 137, de 12 d’octubre de 1934.

6. Flama, núm. 77, de 26 de maig de 1933.

7. En Xavier Calderé i l’Antònia Doñate als treballs esmentats relacionen alguns dels joves locals adscrits a la Federació. 

8. DD. AA. La Federació de Joves Cristians de Catalunya (1972) pàg. 208; Codinachs i Verdaguer, Pere. La Federació de Joves Cristians de Catalunya (1931-1936). La seva mentalitat moral. La seva influència social, Col·lecció Els Daus, núm. 103, Editorial Claret, Barcelona, 1990, pàg. 128.

9. Prop de cinc-cents van formar part del Terç de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit franquista. Cita de DD. AA.  La Federació de Joves Cristians de Catalunya (1972) pàg. 212 i 213. 

10. Xavier Calderé i Manuel Luengo, Biografia d’en Vicente Ferro Estrade, biografia inèdita del departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, 7 abril 2010. 

11. Josep Lligadas Vendrell (2009).

12. Declaració de Càndida Rosell Basagaña, viuda d’en Jaume Abril, el 31 de març de 1942, davant del jutge municipal de Viladecans, Joan Janer Roselló. Podia haver manifestat que era catòlic, o conservador o de dretes com es poden comprovar en altres declaracions de “causes generals”, però afirma que era afiliat a la FET y de las JONS. En Causa General de Viladecans, Fons de la Fiscalia del Tribunal Suprem, Arxiu Històric Nacional, Madrid. Es pot accedir per internet mitjançant el Portal de Archivos Españoles (PARES) del Ministeri de Cultura. http://pares.mcu.es/ParesBusquedas.

13. Servei d’investigació i contraespionatge de la República, creat a l’agost de 1937 per Indalecio Prieto, refonen altres serveis existents, per tal de donar-li un major eficàcia i efectivitat als serveis de intel·ligència republicans.

14. Josep Lligadas Vendrell (2009), pàg. 60.

15. Correspondència, 1939, 1943 i 1949. Documentació de Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS),  AMVA. Podeu trobar més informació en el primer article de Manuel Luengo esmentat en la nota núm. 1.

16. Correspondència, 1946. Documentació de FET y de las JONS, AMVA. 

17. La data es pot concretar perquè en Jaume Abril portava un bloc de notes que acaba el 3 d’abril i els cossos van ser descoberts el dia 6 d’abril. La documentació dels assassinats del Villa de Madrid es pot consultar a l’Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (ACTSJC), on hi ha la relació de tots els objectes així com la transcripció de tots els documents que portaven les persones assassinades. Una transcripció d’alguns dels documents de l’expedient conservat a l’arxiu judicial es pot llegir en Ordre públic i violència a Catalunya (1936-1937), Edicions Dau, Barcelona, 2011, pàg. 286-292.

18. En concret van ser assassinats per armes de foc en el mur del pont de Vallbona, situat al lloc conegut com el Peu de les Costes, terme municipal de Sitges i al límit amb el terme municipal de Castelldefels (avui dia al costat del port Ginesta), esmentat a l’article publicat per Ricard Conesa i Roland Sierra, “Els assassinats del pont de Vallbona (abril de 1938)”, publicat al Diari de Vilanova, el 22 d’agost de 2008.

19. La historiografia parla de 19 persones assassinades, en realitat van ser 20, perquè el cos d’un d’ells es va descobrir posteriorment.

20. Vegeu, entre d’altres, Albert Balcells, Justícia i presons, després de maig de 1937, a Catalunya, Col·lecció Episodis de la Història, núm. 374, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1989 o la carta que el president Companys adreça al president Negrín amb data 25 d’abril, queixant-se de l’actuació arbitrària de les forces de seguretat de l’Estat i on es cita expressament el cas dels assassinats del Villa de Madrid, del 4 d’abril, en Josep Benet. El president Companys, afusellat, Biografies i Memòries, núm. 60, Edicions 62, Barcelona, 2005, pàg. 427-431. 

21. Vegeu una síntesi de l’estat de la qüestió en Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font, La repressió a la reraguarda de Catalunya, 1936-1939, vol 1, Biblioteca Abat Oliba, 75, Publicacions de l’Abadia de Montserrrat, Barcelona, 1989, pàg. 262-268. Domènech Pastor, en una de les seves darreres obres, Traïdors a Catalunya. La cinquena columna (1936-1939), Editorial Base, Barcelona, 2006, es reafirma en la seva interpretació de que no va ser un passeig sinó que va ser una conxorxa frustrada entre els presos quintacolumnistes i els agents del SIM que va provocar l’assassinat dels primers. El falangista José Maria Fontana en Los catalanes en la guerra de España, Samarán, Madrid, 1951, pàg. 162-165, explica la seva versió: assassinats provocats per l’avanç en l’ocupació franquista de Catalunya. També esmenta que la xarxa més important a Catalunya era la comandada per Carlos Carranceja, des de juny de 1937, anomenada Luis de Ocharan. Un exemple d’historiador revisionista es Cesar Alcalà  que també tracta el tema dels assassinats a la pàg. 101 del seu llibre Las checas del terror. La desmemoria histórica al descubierto, Libros Libres, Madrid, 2007, 286 pàg.

22. La Vanguardia del 23 d’abril de 1939, pàg. 12, publica l’esquela, a instàncies de FET y de las JONS dels assassinats el 4 d’abril de 1938 i els relaciona de la següent manera: “Carlos Carranceja González, Delegado-Jefe Regional de FET y de las JONS en Catalunya; Rafael Degollada Castanys, Subjefe del Servicio de Información; Pablo Capella Perpinyà, Jefe del Departamento de Guerra del S. de I.; Pedro Cirera Cardó, Jefe del Departamento de Técnicos del S. de I.; Fernando Echevarne González, Jefe de Grupo de Enlaces Motorizados del S. de I.; José Ferrer Recasens, Jefe de Bandera; Joaquin Cabrera Gil, Subjefe de Bandera; Carlos Diaz Bonet, Jefe de Centuria; Juan Manuel de Benito, Jefe de Centuria; Andres Calzada Echevarria, Agente del S. de I.; Juan Abrines Busquets, Agente del S. de I.; José Carulla Poch, Agent del S. de I.; Juan Figuerola Ferrer, Agente del S. de I.; Antonio Font Massana, Agent del S. de I.; Jaime Abril, José Maria Coll Rovira, Jesús Conde Vellan, Victoriano Fernández  González, Pasqual Ferrando Hernández; Eduardo Espiniella Sánchez, caidos,  en cumplimiento de su deber”. 

23. Domènec Pastor Petit, Los dossieres secretos de la Guerra Civil, Libreria Editorial Argos, Barcelona, 1978, 2a edició, pàg. 426 i 487. La parella Virgínia Amposta i Adolfo Casé seran detinguts a Viladecans el 20 de març de 1939 per les milícies falangistes de Sant Vicenç dels Horts amb l’aquiescència de les autoritats municipals i la Falange local acusats de ser dirigents del Front Popular en Sant Vicenç dels Horts. Per aquelles dates el cap de la FET y de las JONS de Sant Vicenç dels Horts era en Francisco de Carol. De l’expedient del consell de guerra contra Virgínia Amposta i Adolfo Casé conservats a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero (ATMT3),  Barcelona.

24. L’Antònia Doñate en el seu llibre de memòries publicat per Josep Lligadas Vendrell (2009), pàg. 22, diu el següent: “(…) I es van trobar aquí [fa referència a quan arriben la família Abril a Viladecans l’any 1929], en un poble molt descristianitzat, perquè Viladecans ho era molt, de descristianitzat i el van cristianitzar”.

Manuel Luengo


Decàleg del Grup Tres Torres per al cor del centre històric de Viladecans

 

1. A Viladecans, malgrat que sovint en som molt poc conscients, tenim, en el nostre centre històric, un nucli central, el cor del centre històric, que hauríem de potenciar al màxim i no ho fem. Aquest cor del centre històtric està format per la plaça de la Vila, la Torre del Baró, la Torre Modolell, els Jardins de Magdalena Modolell, el carrer d’Àngel Guimerà i la seva confluència amb el carrer de Sant Joan. Formen un conjunt que, si l’haguéssim potenciat i el potenciéssim més, amb gust i ganes, seria un orgull per a tots els viladecanencs i viladecanenques, crearia cohesió i identificació amb la ciutat, i seria un goig poder-lo ensenyar a la gent que ens visita.

2. Va ser un molt bon encert convertir en peatonals o de circulació limitada les vies que formen aquest cor del centre històric i una part de les que hi porten. Però ara cal insistir en un altre pas: potenciar la col·locació en aquest espai de focus d’atracció perquè la gent hi vagi més: bars i restaurants, botigues, organització d’activitats que atreguin gent a la Torre del Baró, a Ca n’Amat i també a la Torre Modolell i al Jardí, organització també d’activitats al carrer, etc. Sabem que alguns d’aquests aspectes s’han treballat i es treballen des de l’administració, però cal continuar insistint-hi amb tots els mitjans possibles.

3. La plaça de la Vila hauria de poder ser vista i viscuda realment el centre de la ciutat, un lloc no només per “passar”, sinó sobretot per “estar”. Per aconseguir-ho, a més del que es diu en el punt anterior, caldria situar-hi elements que creïn imatge de centre ciutadà: per exemple, posant-hi plafons informatius amb un plànol de la ciutat, amb llocs per visitar, amb informacions diverses. També, repensar la col·locació dels bancs públics i altres elements del mobiliari urbà. I també, mantenir oberta la porta principal de la Torre Modolell, amb l’escala monumental i el pas al Jardí convenientment restaurats, perquè sigui també un punt de referència de la plaça. Per evitar actes de vandalisme en aquest espai, es podria posar algun tipus de protecció a la zona de l’escala monumental, que permetés veure-la però no acostar-s’hi.

4. Cal posar tot l’esforç en la restauració de la Torre Modolell. Ja s’han fet força coses, però l’estat de deixadesa en què estava l’edifici obliga a un sobreesforç que no es pot aturar. No només cal evitar que s’ensorri, sinó que cal recuperar tant com sigui possible tots els elements modernistes que s’han anat fent malbé.

5. Juntament amb la restauració, cal repensar l’ús de la Torre Modolell. La Torre ha de ser, certament, la seu de l’alcaldia i d’alguns altres serveis que semblin necessaris, però la resta no hauria de ser un simple lloc d’oficines municipals, sinó que hauria de poder ser, sobretot, lloc d’activitats cíviques i populars, que hi acostin la gent.

6. Un cop s’ha desestimat la construcció d’un nou edifici modern per a l’Ajuntament a l’espai delimitat pels carrers de Jaume Abril i del Sol, no té ja cap sentit mantenir en l’actual estat el solar utilitzat com a aparcament a la cantonada d’aquests dos carrers. Ha estat una bona cosa pintar la paret que dóna a l’aparcament per oferir una imatge una mica més endreçada de la zona. Però aquell espai continua fent vergonya a qualsevol persona que s’estimi Viladecans. En el lloc més emblemàtic de la ciutat no hi pot haver aquella barreja de terres acabats de qualsevol manera, contenidors d’escombraries, voreres fetes malbé i cotxes encabits aprofitant l’espai al màxim. Cal, de manera immediata, eliminar l’aparcament i incorporar aquell espai al Jardí.

7. Els Jardins de Magdalena Modolell estan en una situació de degradació lamentable, que els viladecanencs no ens mereixem. Sabem que l’administració municipal té clar que cal recuperar el clima de jardí de caràcter romàntic amb què va ser construït, adaptant-lo, això sí, al seu actual ús públic. Però, pel que veiem també, no sembla que hi hagi gaire pressa a actuar, ja que es planeja fer-ho dins un projecte més general que començarà per l’arranjament de la Rambla. Nosaltres considerem que això és un error, i que el jardí necessita que ens posem ja a pensar-lo i a actuar-hi. No ens podem permetre continuar tenint aquest magnífic enclavament al centre de la ciutat convertit en un descampat cada cop més inhòspit. Demanem, doncs, que es comenci ja a planificar la rehabilitació dels Jardins de Magdalena Modolell.

8. En aquesta rehabilitació, hi tenen un paper rellevant les escales que van a les antigues escoles, així com la terrassa superior i els edificis mateixos de les escoles. Un cop desestimada la construcció d’un nou edifici modern en aquella zona, no hi ha d’haver cap inconvenient per prendre’s seriosament tot aquest conjunt d’escales, terrassa i edificis, i donar-los un bon ús al servei del poble de Viladecans.  

9. Igualment, en la rehabilitació, caldrà preservar els elements peculiars i històrics que es mantenen en el jardí i que, alhora que ens recorden la història, donen personalitat a l’espai. Es tracta, en primer lloc, de les dues parets de la masia de ca l’Escuder que hi ha a la banda del carrer del Sol, en una de les quals es veu la portalada de la masia i a l’altra els arcs que sostenien un passeig en pendent que formava part del jardí. En segon lloc, la tan coneguda gàbia dels ocells, que ha donat nom popular al jardí. I en tercer, la mola de molí que hi ha encastada a terra, vora la xicranda, i de la qual no se sap l’origen, però que dóna un toc peculiar a tot l’espai.

10. I l’últim punt d’aquest decàleg es refereix al vial que ha d’unir el carrer d’Àngel Guimerà amb el carrer del Sol a l’alçada de cal Carcereny. Serà, segons està projectat, un vial per a vianants i no per a cotxes, cosa que en redueix certament l’impacte. Però cal dir que aquest projecte resulta una mica estrany, ja que l’alineació dels edificis no sembla facilitar la seva obertura. En tot cas, demanem primer de tot  que es pensi bé si aquest vial és realment necessari, i segon, que, si es fa, s’asseguri un traçat que no malmeti ni redueixi el jardí.

Gavina corsa (Larus audouinii) Remolar-Filipines 09/06/2012

Una de les espècies de gavina més escasses del món. A Catalunya nidifica al Delta de l'Ebre i al Delta del Llobregat. Fora de les àrees de nidificació, aquesta gavina és molt escassa. Fins fa pocs anys es trobava en perill d’extinció, avui dia en situació de vulnerabilitat. La majoria deixa els llocs de cria i marxa més al sud, a la costa sahariana d'Àfrica, a hivernar. Aquesta gavina és relativament gran, d’uns 50 cm de longitud i 650 grams de pes.  Les ales tenen una envergadura d’uns 130 cm. Destaca pel coll, el cap i la cua allargats, que li donen un aspecte estilitzat. Les potes són de color verd oliva o gris fosc. El bec és vermell intens, negre i amb la punta groga.

Eio Ramon

Assaltar els cels

La pinya no té forma de pinya. Des de dalt sembla un remolí multicolor de braços que s’ajunten, o una enorme roda de carro on els radis són músculs humans enllaçats pel convenciment que la unió fa la força. És la plaça de la vila, perquè reconeixem el seu paisatge i el rètol de la pastisseria bomboneria Forn de la Plaça, i perquè l’hàbitat dels castells que es carreguen i descarreguen sempre ha estat la plaça del poble, el cor de la ciutat. Allà on habita l’ànima de la història de la gent i els carrers,  allà on se sumen passat, present i futur.

Porten camisa verda de l’esperança i han pujat sis pisos de tres persones per planta. Han fet un 3 de 6. En l’últim terç del castell hi ha el pom de dalt, des de baix cap a dalt amb els dosos, l’acotxador i l’enxaneta. Els primers tres castellers que veiem –aquells on creixen raïms de dits al voltant de les seves cames, tensades per desenes de mans–, tenen els peus descalços recolzats en unes espatlles que no veiem, que són el cor de la pinya i que suporten com l’atles el pes del món d’aquest tres de sis. Com a la vida, els que més aporten, els que més aguanten, són els que no es veuen.

Encara que no les sentim sonen les gralles i el timbal. Els dos grallers porten un jersei amb el verd de la colla castellera i el timbal una samarreta groga com de mamutaire o de defensor de l’ensenyament públic. Els castells estarien incomplets sense aquesta banda sonora de la cultura popular, que porta aromes de ball de gegants i capgrossos i d’alegres cercaviles, a més d’indicar amb la seva música les diferents fases de la càrrega. A la foto sona l’aleta perquè l’enxaneta ha vençut les dificultats i ha aconseguit arribar al cim i aixecar el braç cap al cel. És un so dolç per a les espatlles dels castellers perquè indica l’alegria d’haver aconseguit carregar el 3 de 6 i l’alleujament de començar a descarregar el castell de castellers i les espatlles de pes.

Els castells són dels pocs elements de les cultura popular on el seu component, al marge de l’habilitat i la pràctica, és la solidaritat. O sigui, que funcionen de manera oposada a com ho fa la societat. Els més forts estan a baix i els més febles amunt, i s’ajunten totes les mans per fer que els que tenen menys pes, els que tenen menys força, puguin pujar a espatlles dels que poden més, assaltar els cels i fer un pilar per entrar a l’ajuntament pel balcó.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

Badar

Badar és una paraula de múltiples significats i matisos, i que a mi em resulta especialment atractiva. Especialment en el significat que més difícil resulta de traduir a altres llengües, i que potser és representatiu d’un dels trets de la manera de ser i de fer dels catalans. Em refereixo, és clar, al significat d’estar mirant una cosa llargament, sense posar-hi gaire atenció, deixant tranquil·lament passar l’estona: “Em vaig passar la tarda badant per les paradetes de la fira”. I juntament amb aquest significat n’hi ha un altre que s’hi assembla i que vol dir no estar prou atent a allò que cal estar atent, no mirar per on vas, despistar-se: “No badis, que et clavaràs una patacada!”.

I juntament amb aquests dos significats, n’hi ha uns altres que volen dir, més o menys, “obrir”. Per exemple, badar-se una flor. També, badar els ulls, o la boca. També, badar-se el cap per culpa d’una relliscada. O, pitjor, badar-li el cap a algú d’un cop de roc...

Badar és una gran paraula.

Josep Lligadas Vendrell

Família i protecció social

Acabo de fer la declaració de la renda i de comprovar, amb estupor, que el fet que a casa tinguem una persona amb discapacitat només afecta la renda del meu marit, perquè ell n’és l’únic tutor. La veritat és que m’ha cabrejat. No tant pels diners: l’interessat cobra una pensió i amb això ja es manté. De fet, a mi em satisfaria més que en lloc de fer descomptes a cada família, garantissin tots els serveis que les persones discapacitades necessiten: llars, centres de dia, tallers ocupacionals, feines subvencionades, acompanyaments i un  llarg etcètera. O una bona pensió quan faci falta. 

El que em molesta és que tanta retòrica sobre el matrimoni, i resulta que les institucions públiques es comporten amb un individualisme ferotge! Em va sobtar, quan el meu marit va assumir oficialment la tutela del seu germà, comprovar que jo tampoc no comptava per res. Les preguntes de la fiscal i del jutge només es van referir a ell i el seu germà, passant de llarg del fet que jo també visc en aquella casa i també em faig responsable de l’atenció al meu cunyat, com si la convivència  quotidiana no fos un element a tenir en compte. Comprovar que tots els afectats estàvem disposats a conviure mútuament em sembla com a mínim prudent, si no imprescindible. De la mateixa manera que ni jutge ni fiscal no es van molestar a comprovar si el noi estava ben atès a nivell social, educatiu, mèdic, psicològic, psiquiàtric... o afectiu. Només es van interessar per la qüestió econòmica.

Igualment ara Hisenda deu trobar que el fet que convisquem tots tres a mi no m’afecta en res, com si el meu cunyat fos un objecte de què té cura exclusivament el seu germà, que no afecta ni el meu temps, ni la meva economia, ni la meva dedicació, ni el meu esforç, ni el meu afecte, ni la meva vida. Per sort meva, no és així, i n’estic ben contenta.

Jo no vull que em tornin diners a Hisenda, vull que es reconegui com a mínim que convivim i, per dir-ho d’alguna manera, que interactuem mútuament, que la família és això, no una suma de persones. Després els mateixos que fan aquestes lleis surten amb la bandera de la família i es queixen que la gent no es casa. Jo entenc el matrimoni civil com un contracte d’ajuda mútua amb unes garanties legals i de protecció social, a banda, és clar, de l’estimació (que és el més important) o del sentit religiós que alguns hi puguin trobar. El control social ja queda lluny. 

Tinc la sensació, però, que les prestacions socials es van allunyant cada cop més de la realitat de les famílies. És un contrasentit que aquest noi quan vivia amb els seus pares cobrés una misèria, quan els seus pares necessitaven tot el suport perquè es feien grans i, com deia la meva sogra:”entre tots tres no en fem un”, ni econòmicament ni per a la seva autonomia vital. Fins a la llei de la dependència, no se’ls van reconèixer els seus drets. I fins que els pares del meu cunyat no van morir, ell no va tenir una pensió pròpia: l’orfenesa.  

També passa amb la possibilitat de treballar. El meu cunyat està valorat per la Generalitat com a susceptible de trobar feina. No ha treballat mai. Seria bo que ho pogués fer, però si mai troba feina, haurà de renunciar a la pensió i a la seva plaça en un taller ocupacional. Normal. El problema és que no hi ha mecanismes previstos perquè quan quedi sense feina (en un context on la feina fixa ha passat a la història) pugui recuperar pensió i plaça: una bona manera de desincentivar qualsevol projecte d’integració laboral.

Avui, que la família és cada cop més líquida i inestable, convindria repensar com s’articula la protecció dels més febles: infants, gent gran, persones amb discapacitat o dependència, vidus i vídues... Però per això caldria consens sobre dues coses ben difícils: quins col·lectius cal protegir i com fer-ho, i com establir legalment què és una família, que és més complex que no sembla

Mercè Solé

Entrega de premios del IX Concurso Infantil de Poesía y Dibujo Sant Jordi 2016

 


Vanessa Macías, Jordi Centelles, en representación de Xarxa Comercial de Viladecans; José Luis Bravo, Secretario de Fundación Espejo y Director Comercial de “El Delta”; Diego Fernández, Presidente de Fundación Espejo; y  Carme Gimeno, concejala de Comercio y Turismo del Ayuntamiento de Viladecans, entregaron el pasado día 4 de mayo, en  el Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, los premios del IX Concurso de Poesía y Dibujo  Sant Jordi, dirigido a las escuelas de nuestra ciudad, que en esta IXª edición ha contado con un muy elevado índice de asistencia de participantes y familiares. El concurso ha sido organizado por Xarxa Comercial, Fundación Espejo, Ayuntamiento de Viladecans y revista “El Delta”.

Este año han participado 350 niños  y niñas, en la categoría de poesía, y 860 en la categoría de dibujo. El jurado, formado por miembros relacionados con  el mundo  de la cultura, procedentes de las diversas entidades organizadoras, ha decidido por unanimidad la siguiente relación de premiados, por obras que sin duda se han calificado de trabajos de buena calidad, y en las que se descubren talentos emergentes en el ámbito de la escritura y el dibujo.

En la categoría de poesía, los premiados han sido: 

Primer premio, para la obra:  “Un cor ardent”, de Ian Sánchez Sanjuán (5º curso, colegio Teide).  

Segundo premio, para la obra: “Sant Jordi”, de Guillem Sans Lleonart (5º A , colegio  Goar).

Tercer premio, para la obra: “Sant Jordi ha arribat”, de Berta Algaba Santos (5º curso,  colegio  Teide). 

En la categoría de dibujo, los premiados han sido: 

Primer premio, para la obra de José María Rosales Martos (4º curso, colegio Teide).

Segundo premio, para la obra de Ana Merino Fernández (4º B, colegio Goar).

Tercer premio,  para la obra de Arnau Vallès Fernández del Campo (4º B, colegio Goar). 

Los  premios incluyen vales de compra de Xarxa Comercial, invitaciones para Atrium– Podium (Ayuntamiento de Viladecans), lotes de libros  y diplomas de reconocimiento (Fundación Espejo), matrículas gratuitas en centro Kumon Viladecans,  menús de 30 €  (Gremi d’Hostaleria Viladecans), becas para escuela de dibujo (Taller d’Arts El Mirall ), y mochilas para colegiales (Ofitrópolis Viladecans).

Memòria de Càritas: contra la creixent desigualtat social

Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat acaba de fer pública la seva memòria social, que recull l’acció de les diferents Càritas en un bisbat molt divers, que comprén l’ Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Garraf i part de l’Anoia.

S’ha comptat amb el suport de més de 1.000 voluntaris, socis i diversos col·laboradors, que fan possible que Càritas pugui estar al costat de les persones que més ho necessiten.

Durant el 2015, més de 47.000 persones s’han beneficiat de la seva atenció.  S’han pogut destinar més esforços i recursos  en l’acompanyament de les persones ateses i en els seus processos d’inserció, des d’una visió integral de la persona, amb una intensitat més elevada i en un espai de temps més prolongat. 

El 45% dels beneficiaris que s’han atès tenen entre 30 i 45 anys, persones sense feina o feines precàries que no els permeten poder fer front a les despeses per cobrir les seves necessitats bàsiques. Si aquestes famílies tenen fills, la situació encara esdevé de més risc, i es converteix el fet de tenir fills, en un dels principals factors d’exclusió.  Aquests infants reben indirectament els efectes d’aquesta situació de precarietat, que sumades a unes polítiques basades en la immediatesa, ens posen enfront d’un escenari no gaire encoratjador, de risc de transmissió intergeneracional de la pobresa. És a dir, els infants que han viscut en famílies en situació d’exclusió tenen un risc més elevat de viure una situació similar quan siguin adults.

El fet de disposar de treball, durant molt de temps, ha estat un element d’inclusió, garantia de poder cobrir les necessitats bàsiques per a la subsistència, però en l’actualitat podem constatar que el treball ja no és garantia d’estabilitat. La precarietat laboral, els baixos salaris i els preus de l’habitatge, han fet que moltes persones, malgrat disposar de feina, no puguin fer front a les càrregues familiars.

Des de Càritas es planteja, com a prioritari, poder treballar i acompanyar  les persones en l’àmbit de la inserció laboral i l’economia solidària, de la lluita pel dret a un habitatge digne i amb costos que puguin ser assumibles per a les persones. Es té el compromís de crear una nova empresa d’inserció per facilitar els processos de reincorporació al món laboral de les persones, fer un treball intensiu amb la infància i l’adolescència, per poder-los donar suport en la cobertura de les necessitats més bàsiques, però també poder donar suport en aprenentatge i estudis. S’ha pogut constatar la preocupació per garantir un bon nivell d’estudis a aquests infants, amb l’augment de sol·licituds i les llistes d’espera que Càritas té en els diferents reforços educatius. L’educació i la formació esdevenen factors que generen més oportunitats de futur per als infants, i per aquest motiu és una de les prioritats de Càritas.

El sistema d’impostos i prestacions de l’estat és dels més ineficaços en redistribució de rendes de tota la Unió Europea. Si, a més, hi sumem un estat del benestar i unes polítiques socials debilitades, ens trobem amb la necessitat de poder reclamar a les administracions unes polítiques que tinguin més en compte la dignitat i els drets de les persones.  Cal un sistema de polítiques redistributives i socials que aconsegueixi reduir les desigualtats, una major inversió en educació, un sistema de prestacions universals per donar suport real a les famílies i unes polítiques d’habitatge que en garanteixin l’accés i donin estabilitat a les famílies.


Castigats sense cinemes

 


La història dels cinemes a Viladecans és la trista història del Cinema Paradiso però despullat de qualsevol consol poètic. Quan jo vaig arribar a Viladecans a mitjans de l'any 1957 hi havia tres cinemes, el cinema vell, que compartia urinaris amb el Bar Mateu, el cinema de les columnes i el Sentru, que recordo que costava dues pessetes, el preu d'un diari, si tenies el val de descompte per anar a doctrina, per complir amb la trilogia dominical a missa, a doctrina i al sentru. Després va arribar el cinema Avinguda que es va estrenar amb Los Diez Mandamientos i la pantalla panoràmica. La televisió els va anar tancant en lenta agonia, l'últim a desaparèixer va ser el cinema Avinguda, mentre que Gavà conservava el seu cinema Maragall, actualment reconvertit en teatre municipal.

L'últim cinema se'n va anar sense èpica ni pena ni glòria, com se’n van anar les sessions de tarda a la televisió, amb els clàssics d'aventures de l'edat d'or del cinema. Tornaria al cinema a Viladecans per un curt quinquenni. El 23 de juliol de 1997 es va signar un conveni entre l'ajuntament de Viladecans i el Grup Lauren Exhibició SL, pel qual es va cedir a l'empresa durant cinquanta anys un dret de superfície per a la construcció, instal·lació i explotació d'un edifici singular destinat a multisales, amb serveis complementaris, que més tard serien serveis docents. Una cosa es dir i una altra fer, els projectors no van il·luminar les pantalles fins onze anys més tard, el març del 2008. Deu multisales que van tenir arrencada de cavall i frenada de ruc. Va començar amb força, però va anar decaient. Moltes tardes i nits algunes sales projectaven pel·lícules per a espectadors que es podien comptar amb els dits de la mà. Algunes estrenes s'anunciaven i després no arribaven. Al final les sales es van quedar a les fosques en horari de cinema laborable al març del 2013 i a les fosques segueixen. Diuen que ara són naus buides sense projectors, sense butaques, sense una pel·lícula que portar-nos a la boca.

Mentre Lauren Films se n'anava en orris ofegada pels deutes i els nostres cinemes quedaven en mans de bancs de nom estranger i de l'Institut Català de Finances, les sales de cinema vivien malament Internet i la crisi econòmica. A Barcelona queien com mosques, l’Alexis, l’Alexandra, el Fantasio, el Tivoli, el Novetats, l’Urgell,  el  Coliseum i un llarg etcètera van passar a engrossir la llista de cadàvers excel·lents en blanc i negre i technicolor. 

En qualsevol cas tornem a ser una ciutat sense cinema, al marge dels esforçats joves de Séptima Avenida  o del cinema a l'aire lliure dels estius municipals. Mirem amb enveja els multicines de Gavà, de l'Ànec Blau, i se'ns cau la bava als cinèfils amb els projectes alternatius del Metropol de Castelldefels, del CineBaix de Sant Feliu o del Cinema Capri del Prat.

A Viladecans és difícil que surti a flotació qualsevol projecte amb els antics multicinemes perquè el pes de la pedra del deute bancari, amb l'Institut de Finances al capdavant, acaba amb les bones intencions en el fons del mar de la xequera sense fons. Tenir una coalició de bancs governant les sales de l’antic cinema o l’Institut de Finances ajuda o seguirem castigats sense cinema. Mentrestant l'esperança més consistent és un cineclub al Sentru en fase larvària que esperem que abans de sis mesos es converteixi en cinematogràfica papallona.    

José Luis Atienza

Buenas noticias sobre el hospital de Viladecans: seguiremos atentos

Soy ciudadana de Viladecans y milito en la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans y de la Sanidad Pública desde su creación, en 2011. Como tengo facilidad con la palabra escrita, en nombre de mis compañeros quiero explicar las recientes buenas noticias referentes a nuestro Hospital de referencia. 

En la edición de Punt de Trobada del pasado mes de abril (nº 98), yo decía que nos era muy difícil creer en los cantos de sirena que nos llegaban, a soslayo, anunciando la ampliación del Hospital de Viladecans: el sentido común indicaba que, antes de crecer, la prioridad del Departament de Salut debería ser la de arreglar los enormes desperfectos asistenciales causados por la tremenda  estrechez económica a que este centro del ICS ha estado sometido desde hace cinco años. 

Cerca de dos semanas más tarde (el 28 de abril), el conseller de salut, Toni Comín, se presentó en el Hospital de Viladecans, acompañado por mucha prensa, y anunció una serie de medidas que, según explicó, indican “...una aposta de compromís total i absolut amb l’Hospital de Viladecans”. 

Estas medidas implican llevar a cabo  un “Plan de Mejoras” para el Hospital de Viladecans que, además de inequívocamente garantizar su ampliación, también incluye una ampliación presupuestaria de 1.127.000 euros destinada a la ampliación/mejora de su plantilla, en el 2016 dedica una asignación de 300.000 euros para limitar las derivaciones de intervenciones quirúrgicas e invierte 1.500.000 euros para la inminente puesta en marcha de una nueva área quirúrgica y de endoscopias, que se inaugurará este mismo año en la tercera planta. El conseller también anunció que, condicionado por el presupuesto del 2016, asignará cerca de 1.900.000 para la reducción de las listas de espera quirúrgicas, de primeras visitas con especialistas y de pruebas complementarias.

Para la Plataforma, el 28 de abril fue un día muy especial, puesto que vimos recompensado el esfuerzo de tantos años de lucha en defensa de nuestro Hospital. Sin embargo, pasados los días y con la cabeza más fría, nos reunimos y reflexionamos respecto a  las buenas noticias que nos causaron tal “vértigo de alegría”. 

No podemos negar que, teniendo en cuenta un pasado repleto de mentiras y medias verdades relacionadas con la evolución del Hospital de Viladecans, lo que predomina en nosotros es el miedo a un nuevo incumplimiento de la Administración.  No solo no sabemos si las medidas correctoras anunciadas serán suficientes para remediar las importantes deficiencias asistenciales que nuestro Hospital de referencia viene padeciendo. Tampoco podemos estar seguros del cumplimiento de la promesa de que, finalmente, en el 2017, se iniciarán las obras de ampliación. Y que en 2021 ya podremos disfrutar de un Hospital de Viladecans nuevo, con más espacio, más recursos y más prestaciones. 

Así, aunque valorando positivamente esta justa acción del conseller Comín, desde la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans decidimos permanecer vigilantes respecto a las condiciones asistenciales, a las listas de espera, a la oferta de prestaciones sanitarias y al cumplimiento de plazos relacionados con las obras de ampliación de nuestro Hospital de Viladecans.

En las últimas semanas hemos llevado a cabo varias charlas/asambleas por los municipios adscritos al Hospital de Viladecans, charlas estas donde básicamente explicamos lo que en este artículo reflejo. También hemos hecho llegar al conseller  Comín una carta solicitando que cuente con la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans para formar parte de la “Comisión de Seguimiento” del anunciado Plan de Mejoras para el Hospital de Viladecans. Dicha comisión está conformada por el Departament de Salut y los  ayuntamientos de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent y Viladecans. 

Esperamos que el Departament de Salut tenga en cuenta nuestra participación responsable y nuestras aportaciones desinteresadas para esta comisión, puesto que somos  los ciudadanos “de a pie”, usuarios inequívocos de los servicios públicos, quienes seguramente podemos ofrecer una visión directa, objetiva y basada en las necesidades y expectativas de la mayoría.

Eliana Lopez Sanchez

Minoría, orgullo y la debilidad de la capacidad

Soy Catalán, Español, Europeo y terrícola por nacimiento. No tengo el placer de sentirme orgulloso por ello, pero lo estoy de una minoría. 

Menos de un 0.83% de mis vecinos votaron nulo. 

Hoy como siempre en este país, viven los pillos, disculpen el adjetivo, pero no quería utilizar otros que me apetecen más apropiados, ni quiero parecer compasivo. 

Cultural y en concreto, políticamente somos unos analfabetos descerebrados. 

Las noticias de que algo sucio hay en alguna parte es innecesaria pues es diaria y en todas partes. 

Muchas personas dicen estar cansadas de ver como se reparten el pastel que pagamos, amasamos y horneamos todos y del cual no nos llegan ni las migajas. Que la justicia no es igual para todos, que hacienda somos todos y que la culpa la tiene esa factura sin IVA y no la vergonzosa cantidad que desaparece en los bolsillos de los desaprensivos. 

Hay menos de un 0.83% que está cansado de que existan distintas categorías de ciudadano. Un robaperas y un magnate, político o la realeza son seres humanos, pero no iguales. Está cansada de que el poder judicial esté subordinado al político y este al mejor postor. 

Cansados de que los servicios imprescindibles para la sociedad sean copados por cargos políticos que ejercen una claro retroceso al avance que necesita un país, siendo un lastre y añadiendo motivos a la vergüenza de no encontrar motivo por el que sentirse orgulloso. 

¿Su mujer no sabe lo que hace usted con el dinero? ¿Su marido no sabe de dónde vienen esos bienes que aumentan su patrimonio? ¿El Sr Alcalde está demasiado ocupado saliendo sonriente en tantas fotos que olvidó que el patrimonio del pueblo se va por la ventana? 

Conozco a algunas personas que trabajan en política. Que tienen convicciones y que creen que, a pesar de todo lo que saben y ven, pueden hacer más desde dentro que desde fuera. 

En línea con lo aquí descrito, menos de un 0.83% votó nulo, e hizo lo que pudo para acabar con esto. 

En una sociedad donde los desmanes de las empresas se apoyan en el miedo y el egoísmo impidiendo apoyar a un compañero que ha recibido acoso. 

Donde las entidades estatales olvidan a los representados detrás de las cifras, del dinero, donde se callan las injusticias para evitar hacer cola en el paro. 

¿Puedes estar orgulloso de un país que no sale a la calle por sus derechos, pero se atestan si marcan un gol? 

Diógenes de Corinto seguiría buscando “un hombre bueno” con su lamparilla a plena luz del día, casi 2.400 años después sin lograrlo. 

Citando a Herbert Gerjuoy: “Los analfabetos del siglo XXI no serán aquellos que no sepan leer y escribir, sino aquellos que no sepan aprender, desaprender y reaprender.”

Las siglas y colores de los partidos no tienen nada que ver con su concepto inicial, si alguna vez existió. Las derechas o izquierdas, los diferentes centros, los rojos o los azules, todo parte de un aprendizaje incorrecto que precisamos desaprender, que no olvidar, para volver a pensar, por uno mismo, la validez de las cosas. 

Vecinos, en breve nos volveremos a ver en las urnas. El único lugar donde nuestra insignificancia puede dejar de serlo, o donde renacerá una vez más, la vergüenza de ser una minoría consciente de una gran mayoría que votará contra lo que quieren en realidad.

David Rebollo

La ciutat visible

És sorprenent comprovar com gran part dels projectes urbanístics promoguts per l’Ajuntament –ja sigui els aprovats en mandats anteriors o els impulsats actualment– aixequen polseguera, indignen una part important de la ciutadania i, per sort, fan mobilitzar als veïns i veïnes d’aquesta ciutat amb una gran exemplaritat. Si Viladecans va ser mai una ciutat dormitori sembla obvi que s’està despertant. 

Des d’ERC, l’última perla a la qual ens estem enfrontant és la modificació puntual del Pla General per l’obertura del carrer Josep Pallach. Amb una justificació molt poc argumentada, tal com es pot llegir en una resposta de l’alcalde Ruiz al seu xat del mes de juny, l’equip de govern ve a dir que no et queixis gaire que podria haver sigut molt pitjor o parla de “la solución que aprobó la Generalitat” donant a entendre que tot plegat és una decisió del Departament de Territori i Sostenibilitat. Quina barra! Cal recordar-li al senyor alcalde que la Generalitat respecta l’autonomia municipal i que les lleis urbanístiques són molt laxes: si no es comet una il·legalitat flagrant la Comissió Territorial d’Urbanisme tendeix a aprovar totes les propostes que li plantegen els ajuntaments sempre i quan es respectin uns criteris mínims.

Quina manera és aquesta de planejar una ciutat? El Pla General Metropolità de 1976 fixava a la banda del carrer que toca a l’Eixample la possibilitat de construir edificis de quatres plantes com a màxim. Amb la modificació puntual aprovada el 2013, l’Ajuntament permet ara la construcció de blocs de set i cinc plantes, gairebé el doble. La primera prova d’aquesta transformació és l’“edifici de la vergonya” que s’està aixecant a la cantonada amb el carrer Nou i que ha generat un fort malestar entre els veïns pel seu impacte visual, en un entorn on predominen els habitatges unifamiliars i els blocs de quatres plantes. Per contra, a la banda del carrer que fa frontera amb Alba-rosa han mantingut els paràmetres inicials de dues plantes. Tot plegat un despropòsit. 

Cal preguntar a l’Ajuntament per què ha alterat l’edificació tradicional de planta baixa + quatre plantes en una promoció de la qual n’és copropietari: efectivament, el solar on està prevista la construcció d’un bloc de cinc plantes, molt a prop del bloc de set, és en part propietat del consistori. També podríem preguntar-li amb quins objectius i a què dedica els recursos obtinguts per la venta de terrenys municipals. Abans de la modificació puntual tothom sabia les regles del joc, propietaris i veïns interessats. Des d’Esquerra considerem que l’impacte negatiu en el paisatge de la ciutat no queda prou justificat pels teòrics beneficis en forma de més equipaments i zones verdes. 

Estem davant d’una forma de gestió del planejament arbitrària i de difícil control, una forma que caracteritza l’urbanisme de l’Ajuntament de Viladecans, sense participació ciutadana i sense tenir en compte els interessos dels afectats, sense comunicació i sense transparència. Malauradament tenim altres exemples del que comporta aquesta manera de fer, d’alterar els paràmetres bàsics en la planificació urbanística de la ciutat com el solar del supermercat Aldi (havia de ser una zona verda), el Poliesportiu Municipal Centre (l’Ajuntament hi preveu un bloc de vuit plantes per pagar el Pòdium) o el Polígon Industrial Centre (darrere la necessària reforma s’hi amaga la construcció de més de 1.300 habitatges amb blocs de 8 plantes). Es tracta de transformacions que perverteixen substancialment el model de ciutat definit pel Pla General Metropolità de 1976. Una dinàmica negativa contra la qual cal lluitar si volem mantenir l’harmonia i l’equilibri i trencar aquesta obsessió cega pel creixement infinit i per la totxana de la qual fa bandera el PSC.

Finalment, en el Ple del mes de maig tots els grups municipals, a excepció del PSC, vàrem aprovar una moció presentada per ERC Viladecans on es demana que l’Ajuntament presenti en el termini màxim d’un mes una valoració tècnica, econòmica i jurídica per enderrocar les tres plantes superiors de l’”edifici de la vergonya”, així com per reordenar les alçades màximes previstes en la prolongació del carrer Josep Pallach. Confio i desitjo que l’alcalde i el regidor d’Urbanisme facin un tomb per la zona, s’adonin del nyap que han aprovat i facin un pas enrere. Rectificar és de savis. 

Myriam Moysset

L’edifici singular

Edifici cistella, Ohio, EUA

Al ple de l’Ajuntament del passat dia 26 de maig de 2016, un grapat de veïns de l’Eixample de Viladecans vam acudir puntualment a la convocatòria amb les nostres pancartes de protesta degut a la construcció d’un edifici de set plantes més baixos o de vuit plantes més baixos segons com es miri, ja que la planta baixa té altell  i aquest estarà destinat a vivendes també. 

El cas és que  durant el debat es va anomenar aquest bloc  un ‘edifici singular’, i crec que aquest terme no és gens adequat. Si busquem al ‘Google’ imatges d’edificis singulars podem veure edificis d’arreu del món realment diferents, que transmeten quelcom,  un sentiment, una  emoció,  un moviment,  i on els detalls han estat pensats com un element diferenciador.

En canvi, què té de singular un edifici residencial construït de formigó i maons situat al mig de la zona límit de l’Alba-rosa?  Què té de singular un edifici que contamina la vista aèria de Viladecans i que tapa el sol als edificis dels voltants? 

Nosaltres creiem que aquest edifici és un més de molts,  fruit d’una barbàrie urbanística, d’una política municipal de construir pisos de lloguer a qualsevol indret del poble de Viladecans. És una aposta per una bombolla immobiliària ja obsoleta i que va tenir conseqüències que tots coneixem. 

Aquest edifici va ser aprovat no només en un ple de l’ajuntament de Viladecans sinó també per la Generalitat. Aleshores, on són els defensors dels interessos dels ciutadans? Ningú va preveure que això seria un error? 

Els veïns de la zona ens hem vist obligats a organitzar-nos, hem desenvolupat ja diverses accions conjuntes com protestar davant del  Ple de l’Ajuntament del mes de maig i llegar un manifest, hem penjat pancartes dels balcons en senyal de descontent, hem repartit  fullets a la zona afectada per informar els veïns, estem recollint firmes, i en aquests moments estem en procés de crear una Plataforma que articuli aquest moviment veïnal  i tot i que será un procés llarg i complex no defallirem, arribarem fins al final d’aquesta questió, volem aconseguir la paralització de l’obra fins que es modifiqui el Projecte original passant de 7 plantes a 4 plantes, l’alçada lógica de la zona.

Per una altra banda fa ràbia les diferentes respostes que ens ha donat l’equip de govern de l’Ajuntament i especialment l’Alcalde Carles Ruiz quan els preguntes per la raó d’aquest monstre de formigó. Aquesta és la seva resposta al xat de l’Alcalde del dia 06-06-2016 que no té desaprofitament:

Éste era de los últimos espacios para construir que pertenece al Eixample colindante con Alba-rosa. La existencia de la riera y otras dificultades hicieron que quedara postergado, si no, se hubiera construido a la vez que se hacía el resto de la urbanización de toda la zona. Por lo que me han explicado los servicios técnicos, si se edificaba solo planta baja + 4, como el resto de edificaciones colindantes, se tenían que expropiar las parcelas de alrededor o dar más altura a las viviendas previstas del otro lado de la calle Josep Pallach, con el problema que aún entraría más a Alba-rosa la edificación prevista en el Eixample.  Finalmente, la solución que aprobó la Generalitat concentra el exceso de edificación en un único lado de la calle para evitar tanto la expropiación a los vecinos como más edificación dentro de Alba-rosa. Lo que sí te puedo asegurar es que este edificio será el límite entre el Eixample y Alba-rosa. Gracias

Ara resulta que la decisió de fer set plantes només és de la Generalitat i no de l’Ajuntament,  quan precisament el Pla Metropolità és proposat per l’Ajuntament en primera instància.

 Simón Garrido

AVUI ÉS EL DIA

Ella s’imposa silenci a si mateixa, als pensaments habituals en contra que sempre l’assalten. Avui és el dia de deixar de somniar i passar a l’acció. El dia és lluminós i cal aprofitar-lo. Aquest matí, i ja tots des d’ara, seran brillants, sense foscors a l’ànima ni petiteses quotidianes que, dia a dia, minen la seva voluntat.

Avui és el dia en què els colors són més vius. A la rosa roja que l’hipòcrita li ha regalat després d’insultar-la un cop més. A la falsa flor rosa de paper que guarneix el gerro d’un racó del menjador. Als fruits silvestres morats i vermellons potencialment afrodisíacs que ja no ho són mai per a ella, una dona de cor castrat. Fins i tot el color mel de la mel que tant li agrada és més intens aquest matí. D’intensitat també parla el voleteig d’una preciosa papallona que passa per la finestra per on ella mira, el so d’una peça de violoncel, les guspires de l’herba fresca al jardí... 

El tren passa i vol aturar-se per recollir una nova passatgera. Una dona que ha pres una decisió sense marxa enrere. Una dona que es calça les botes de set llegües amb la intenció de destrossar-les de tant córrer cap endavant, de tant caminar amb el cap ben alt per camins escollits per ella, sense intrusos, sense compromisos, sense pors.

No només el ferrocarril serà el seu mitjà de transport. Ella desitja volar com papallona de la finestra, fins i tot en globus si cal, si és possible. Ella paladeja el moment com un menjar exquisit i exclusiu que li pertany i descobreix ara. Es pentina, fa els darrers retocs al seu maquillatge, somriu i es posa les ulleres de sol. Obre la porta, la tanca i ja no mira enrere. Encara que darrere seu quedin objectes que ha desitjat i records que ha estimat. L’únic que li queda és ella mateixa i la seva llibertat. Ja no pot suportar més l’home que, jornada rere jornada, ha volgut posseir-la. Mai no va ser seva i, avui, encara menys. Avui es compleixen els somnis. Avui ella estira les seves ales i vola més lluny, més alt...

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Un altre punt de trobada


I també baixllobregatí. Si diuen que juny és el mes de la falç al puny, jo, que mai no he sabut  sembrar amb cap mena de falç, prefereixo recordar que hi ha projectes que donen blat i gra, contra d’altres que només fabriquen fum i cendra. (Feu, sisplau, un llistat dels uns i dels altres). No, no em refereixo a la nova cita electoral, element higiènic perquè va pansint, debat a debat, els insuportables ‘opiniatres’ de les tertúlies. Com que el de tertulià és un dels ‘oficis’ més inútils que existeixen.  No és rar que ja el nom evoqui aquell primitiu pare de l’església que es deia Tertul·lià i que deia frases tan poca-soltes  com la que fa: “Credo quia absurdum”. Si creus perquè creure és un absurd, més val que toquis el dos i aprenguis a fer ganxet. O a aixecar castells. O a pal·liar traumes de nens i d’adolescents.

Doncs bé:  vaig començar el juny, i en un sol dia, amb una doble commemoració: feia vint-i-cinc anys que havia nascut, i no de part prematur,  la colla castellera de Cornellà. I en feia també vint-i-cinc en què m’incorporaven (no a la força, sinó de bon grat) com a patró de la Fundació Orienta, amb seu a Sant Boi, dedicada a la salut mental de joves i adolescents.  Tot va venir perquè un psicòleg, però a més savi, l’Alfons Icart, impartia una conferència al Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà sobre els molts elements de comportaments humans que amaga cada nou castell ‘humà’, tant si és dels de cinc estrelles (o sigui, de pilar de vuit) com si és un castell més modest de persones que s’hi posen, com si el crit de la gralla els capgirés per dins i els portés a alçar, amb l’esforç de la resta, un castell humà.  El nostre psicòleg ens parlava dels capteniments de cada un dels membres d’un castell, de la conjunció de savieses i d’energies, des de baix fins al cim de l’enxaneta... de la feina de carregar i de descarregar cada castell, i de l’entusiasme final de cada gesta (i de la resignació quan un castell d’estavellava). Cada castell que puja em recorda l’himne dels llops del ‘Llibre de la jungla’ de Kipling, i, sobretot, dels dos versos finals (en versió de Marià Manent):

... que si el llop al ramat dóna força /  tota la força li ve del ramat.

En un món d’egòlatres, on tan sovint anem de cul (i de culs, cames, braços, ulls, mans n’hi ha tants als castellers!) per ser els triats, els elegits, el ‘primus inter pares’, el premiat... I no: la gran lliçó dels castells és que l’èxit neix de la capacitat de patir sense cap pretensió de protagonisme: l’èxit ve del treball en equip, de la capacitat de resistència serena quan les coses van mal dades, del convenciment que qui triomfa és la colla castellera, tota ella, que se sap, a més, arrelada en un territori, ciutat, barri o comarca. Els castells fan pàtria perquè han sorgit d’un espai comú: tant se val d’on vingui cadascú, o què pensi en altres cabòries de la vida... perquè allò que demostra cada castell és que hi ha gent que vol construir, sense cap mena de remuneració econòmica, amb el sacrifici de molts dies entre setmana per assajar, corregir defectes, aprendre  tècniques noves amb persones concretes, que has conegut i que, qui sap si al cap de vint-i-cinc anys!,  reconeixeràs en aquell documental, que va ser, el 2 de juny, com la fe de vida d’una història tan exemplar, tan generosa, tan patriòtica i tan arrelada.

Com la feina dels que treballen en la salut mental: ignorant com sóc del tema, fa anys que em sorprèn l’esperit ‘de finesa’ de qui treballa en aquest camp. En temps tan bèsties com els actuals, ¿què vol dir ‘ser normal’, comportar-se sense xiscles ni moments d’angúnia o de protestes, superar tràngols, si més d’un cop han estat causats per estralls en  l’entorn familiar i social, amb drames que potser van néixer d’una crisi laboral o d’un èxode forçat com els milions que vénen de països en guerra i que es troben que l’Europa de l’Égalité, liberté, fraternité  els tanca les portes?

Vaig començar el juny, al Baix Llobregat, amb una convicció: tenim futur col·lectiu, si som capaços d’aprendre de la doble lliçó, la del treball en equip a favor de la salut mental d’infants i d’adolescents i la del món casteller. A Madrid n’estan tips de sentir-m’ho. Quan em pregunten què és el que marca el futur de Catalunya, els dic que és la doble lliçó de qui treballa a fons per salvar del desastre a infants i adolescents en temps de crisi... i de qui viu submergit, fent pinya, en el món casteller. Un país que té presents aquests dos punts  –el de la cura de les persones més vulnerables i el de la voluntat de créixer, cap amunt, amb l’esforç de persones que s’hi diverteixen, fent castells–  sap cap on va. I per més que ens vulguin posar pals a les rodes, la gralla, un dia, ens tornarà a convocar per poder entonar plegats:  Bon cop de falç, defensors de la  terra: bon cop de falç!  I com xalarem, a l’hora del brindis, amb cava de veritat o amb porrons de vi ‘fill de la terra i del treball de les dones i dels homes del nostre país’!

 Ignasi Riera  (Madrid).

Per què cal votar el 26 de juny?


Com hem fet altres vegades, també aquest cop ens ha semblat interessant, a la redacció de Viladecans Punt de Trobada, demanar a les formacions polítiques que es presenten a les eleccions del dia 26 de juny que ens facin un breu escrit sobre els motius per votar aquest dia. A tots els vam fer la mateixa pregunta: “Per què cal votar el 26 de juny”. I la vam fer arribar a les sis formacions que van obtenir representació parlamentària a la circumscripció de Barcelona en les darreres eleccions del 20 de desembre. Els dèiem també que el seu escrit no havia de sobrepassar les 200 paraules.

De les sis formacions, ens han respost totes excepte el Partit Popular. No totes, tanmateix, s’han cenyit a l’espai assenyalat. Però en tot cas, aquí teniu les respostes, col·locades segons l’ordre en què les hem rebudes.



PER QUÈ CAL VOTAR CONVERGÈNCIA EL 26-J?

Aquest 26 de juny es vota la governabilitat d’Espanya i Convergència podem tornar a ser la clau de volta per decidir el futur govern a Madrid. Només facilitarem aquests vots a canvi de la celebració d’un referèndum pactat i el cessament de l’ofensiva legal i econòmica contra el procés.   
Hi anem a exigir dia rere dia les inversions d’ADIF perquè més trens s’aturin a Viladecans, a  batallar per un millor finançament per garantir les polítiques socials que mereixem. Hi anem a dir que Catalunya no vol ser ni Grècia ni Gràcia. Hi hem d’anar a defensar els interessos de les catalanes i catalans fins el darrer dia abans de marxar.  
Qui està més legitimat per defensar el projecte sobiranista a Madrid és qui més ha contribuït durant 30 anys a intentar canviar Espanya i no se n’ha sortit. Qui està més legitimat per defensar allà el procés és qui més s’hi ha implicat aquí. Els de la llista unitària, els del pas al costat, els querellats per posar les urnes el 9N. I si l’Homs està imputat perquè tots poguéssim votar, jo, el 26-J al seu costat! 

Cristian Jurado


VOTAR SOCIALISTA ÉS VOLER EL CANVI POLÍTIC

Aquestes eleccions són importants perquè suposen una oportunitat per desbancar la dreta del poder. Una dreta del PP que no ha ofert més que retallades i fomentat les desigualtats en els últims cinc anys.

Els resultats electorals, probablement, tornaran a dibuixar un panorama polític que necessitarà d’acords. I un pacte de progrés és possible, ja que en els programes de govern de PSOE, Podem i Ciutadans hi ha més semblances que diferències.

Els socialistes som capaços de dialogar amb qui comparteixi l’anhel del canvi. Amb Ciutadans ja vam arribar a un acord programàtic després de les anteriors eleccions i amb Podem i les seves confluències governem a la ciutat de Barcelona i a les comunitats del País Valencià i Illes Balears, entre d’altres. És curiós que allà on el líder Pablo Iglesias no ha intervingut s’ha arribat a acords. Esperem que aquest tarannà personal canviï després del 26 de juny.

Sí que confio plenament en Pedro Sánchez. Vaig ser el seu enllaç amb el PSC quan va guanyar les primàries del PSOE i el conec. És un gran polític: dialogant, progressista i sensible a la realitat catalana. Sánchez aportarà equilibri i seny a la relació entre Espanya i Catalunya, i canviarà de dalt a baix la política espanyola.
Carles Ruiz


EN COMÚ PODEM: VOTAR L’ESPERANÇA DE CANVIS PROFUNDS

Qui més qui menys està enfadat amb la política. Parafrasejant Jaime Gil de Biedma la política no és com l’esperàvem, però és tot el que tenim aquells que depenem d’un salari, d’una pensió, o dels ingressos d’un comerç o una petita empresa. La política som nosaltres, jo, tu i tu i tu, i l’altre i l’altra. Tal com està tot, tot i que s’ha posat de moda la transparència la veritat segueix de vacances. En comptes de lluir en els programes electorals, en les pàgines webs o en els twitters,  els facebooks, els periscopes o qualsevol altre penúltim invent –ens pensem que a les xarxes digitals ens assabentarem de tot, però sempre acabem sense saber de la missa la meitat– al final la veritat apareix en les dades que no s’han pogut esborrar del tot dels discos durs dels ordinadors.  Perquè la veritat estigui a la boca dels nostres representants polítics en comptes d’en les actes dels jutjats, els números dels pressupostos, l’import del salari mínim o les llistes de l’atur, cal canviar moltes coses, sobretot els hàbits. I posar els vots a favor de renovar la casa, obrir les finestres i que entri l’aire nou i expulsi l’aire viciat.
Votar l’esperança de canvis profunds, de noves actituds, nous gestos i bones notícies només té un camí: la candidatura que suma novetat, tradició i honestedat, que no és una altra que En comú Podem, la qual a més capitaneja l’aliança de les esquerres plurinacionals amb una coalició  a nivell d’estat que posa com a bandera el rescat social, la neteja de la corrupció, el referèndum i una nova idea d’una Espanya com a nació de nacions: Unidos Podemos. Un cop més Catalunya necessita ser el motor que doni força a l’esquerra a Espanya per guanyar i canviar les coses, per canviar el govern, però sobretot per donar noves esperances a la vida de la gent, als més desafavorits i a les classes mitjanes. A la majoria.

José Luis Atienza




EL 26J ANIREM A VOTAR PER MARXAR

El 26 de juny tornem a les urnes perquè cap partit amb opcions a governar l’Estat espanyol ha volgut acceptar el dret dels catalans a decidir el seu futur. Si s’hagués acceptat aquest dret, tindríem govern espanyol perquè els partits independentistes l’haurien fet possible. I ara ens trobem davant d’unes eleccions que ens fan molta mandra. Perquè nosaltres estem en una altra fase, perquè tenim la sensació que ens agafa massa lluny això del Congreso, perquè estem cansats de veure com segueixen menystenint-nos. 
Però nosaltres hem de tornar a les urnes, perquè mentre formem part de l’Estat espanyol hem de fer sentir la nostra veu arreu. Hem de dir-los alt i clar que nosaltres estem marxant #SensePermís. Perquè si nosaltres no anem a les urnes, seran uns altres els que ocuparan aquest espai. I qui ocupi aquest espai ni defensarà ni dirà allò que nosaltres sí que defensarem i direm. Com quan Gabriel Rufián li va preguntar a la Defensora del Pueblo “¿Dónde estaba cuando se echaba a la gente de su casa a patadas?” O quan Ana Surra va dir a Rajoy “Usted no sabe de lo que habla. Yo soy refugiada. No es una enfermedad, somos personas” mentre li ensenyava el seu carnet de refugiada política braç amunt. El 26J anirem a votar per marxar.
Bàrbara Lligadas



TIEMPO DE ACUERDO, TIEMPO DE CAMBIO

El próximo 26 de junio los ciudadanos estamos convocados a unas nuevas elecciones. Algunos, desde sus posiciones partidistas piensan que los ciudadanos se equivocaron el 20 de diciembre y bloquearon un acuerdo de gobierno. Los que se equivocan son ellos.
Es tiempo de diálogo, de acuerdos, de dejar de pelear por las sillas y hacerlo por los ciudadanos. No es momento político de llamar a la confrontación, aunque a algunos les sea rentable, sino de poner encima de la mesa todo lo que nos une, y dejar a un lado lo que nos separa.
A los que les dé pereza dialogar y sólo sepan gritar les vienen tiempos muy oscuros. A los que se piensan que esto va de rojos o azules les vienen tiempos difíciles porque aquí nadie va a conseguir mayoría absoluta. Por ello, el próximo 26 de junio debemos acudir en masa a votar, para que se enteren que no, que los ciudadanos no se equivocan votando, y así evitar que decida la abstención, la gran aliada de los inmovilistas o del populismo.
En democracia, los cambios políticos no llegan desde los extremos, sino desde la sensatez. Y desde Ciudadanos, tal y como hemos demostrado, seguiremos apelando al diálogo y a la responsabilidad. Con el voto de todos, sea del color que sea, lo conseguiremos.
Carol Torres