I també baixllobregatí. Si diuen que juny és el mes de la falç al puny, jo, que mai no he sabut sembrar amb cap mena de falç, prefereixo recordar que hi ha projectes que donen blat i gra, contra d’altres que només fabriquen fum i cendra. (Feu, sisplau, un llistat dels uns i dels altres). No, no em refereixo a la nova cita electoral, element higiènic perquè va pansint, debat a debat, els insuportables ‘opiniatres’ de les tertúlies. Com que el de tertulià és un dels ‘oficis’ més inútils que existeixen. No és rar que ja el nom evoqui aquell primitiu pare de l’església que es deia Tertul·lià i que deia frases tan poca-soltes com la que fa: “Credo quia absurdum”. Si creus perquè creure és un absurd, més val que toquis el dos i aprenguis a fer ganxet. O a aixecar castells. O a pal·liar traumes de nens i d’adolescents.
Doncs bé: vaig començar el juny, i en un sol dia, amb una doble commemoració: feia vint-i-cinc anys que havia nascut, i no de part prematur, la colla castellera de Cornellà. I en feia també vint-i-cinc en què m’incorporaven (no a la força, sinó de bon grat) com a patró de la Fundació Orienta, amb seu a Sant Boi, dedicada a la salut mental de joves i adolescents. Tot va venir perquè un psicòleg, però a més savi, l’Alfons Icart, impartia una conferència al Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà sobre els molts elements de comportaments humans que amaga cada nou castell ‘humà’, tant si és dels de cinc estrelles (o sigui, de pilar de vuit) com si és un castell més modest de persones que s’hi posen, com si el crit de la gralla els capgirés per dins i els portés a alçar, amb l’esforç de la resta, un castell humà. El nostre psicòleg ens parlava dels capteniments de cada un dels membres d’un castell, de la conjunció de savieses i d’energies, des de baix fins al cim de l’enxaneta... de la feina de carregar i de descarregar cada castell, i de l’entusiasme final de cada gesta (i de la resignació quan un castell d’estavellava). Cada castell que puja em recorda l’himne dels llops del ‘Llibre de la jungla’ de Kipling, i, sobretot, dels dos versos finals (en versió de Marià Manent):
... que si el llop al ramat dóna força / tota la força li ve del ramat.
En un món d’egòlatres, on tan sovint anem de cul (i de culs, cames, braços, ulls, mans n’hi ha tants als castellers!) per ser els triats, els elegits, el ‘primus inter pares’, el premiat... I no: la gran lliçó dels castells és que l’èxit neix de la capacitat de patir sense cap pretensió de protagonisme: l’èxit ve del treball en equip, de la capacitat de resistència serena quan les coses van mal dades, del convenciment que qui triomfa és la colla castellera, tota ella, que se sap, a més, arrelada en un territori, ciutat, barri o comarca. Els castells fan pàtria perquè han sorgit d’un espai comú: tant se val d’on vingui cadascú, o què pensi en altres cabòries de la vida... perquè allò que demostra cada castell és que hi ha gent que vol construir, sense cap mena de remuneració econòmica, amb el sacrifici de molts dies entre setmana per assajar, corregir defectes, aprendre tècniques noves amb persones concretes, que has conegut i que, qui sap si al cap de vint-i-cinc anys!, reconeixeràs en aquell documental, que va ser, el 2 de juny, com la fe de vida d’una història tan exemplar, tan generosa, tan patriòtica i tan arrelada.
Com la feina dels que treballen en la salut mental: ignorant com sóc del tema, fa anys que em sorprèn l’esperit ‘de finesa’ de qui treballa en aquest camp. En temps tan bèsties com els actuals, ¿què vol dir ‘ser normal’, comportar-se sense xiscles ni moments d’angúnia o de protestes, superar tràngols, si més d’un cop han estat causats per estralls en l’entorn familiar i social, amb drames que potser van néixer d’una crisi laboral o d’un èxode forçat com els milions que vénen de països en guerra i que es troben que l’Europa de l’Égalité, liberté, fraternité els tanca les portes?
Vaig començar el juny, al Baix Llobregat, amb una convicció: tenim futur col·lectiu, si som capaços d’aprendre de la doble lliçó, la del treball en equip a favor de la salut mental d’infants i d’adolescents i la del món casteller. A Madrid n’estan tips de sentir-m’ho. Quan em pregunten què és el que marca el futur de Catalunya, els dic que és la doble lliçó de qui treballa a fons per salvar del desastre a infants i adolescents en temps de crisi... i de qui viu submergit, fent pinya, en el món casteller. Un país que té presents aquests dos punts –el de la cura de les persones més vulnerables i el de la voluntat de créixer, cap amunt, amb l’esforç de persones que s’hi diverteixen, fent castells– sap cap on va. I per més que ens vulguin posar pals a les rodes, la gralla, un dia, ens tornarà a convocar per poder entonar plegats: Bon cop de falç, defensors de la terra: bon cop de falç! I com xalarem, a l’hora del brindis, amb cava de veritat o amb porrons de vi ‘fill de la terra i del treball de les dones i dels homes del nostre país’!
Ignasi Riera (Madrid).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada