Aeroport? Aena? Ai!

Potser per falta d’informació solvent. Potser perquè, de Madrid estant, no acabem d’entendre com ha de ser el futur immediat d’una ‘Catalunya triomfant’. La triple A del títol pot ser un certificat d’ignorància sobre el present i el futur del meu país d’origen. “Valdria més callar! Que tots calléssim!”, com ens recomana el poeta? Els vells repapiegen: en soc conscient, però, en aquet cas, voldria dir-hi la meva I ho faré a partir d’un llibret: I Jornades d’Estudis sobre el Baix Llobregat. Martorell, 1982. (L’endemà de les tals jornades, que van tenir lloc a Sant Feliu de Llobregat, la capital de la comarca, entre el 16 i el 21 de febrer de 1981, va ser notícia ‘el 23-F’, el de Tejero recitant allò de ‘Todos al suelo, ¡coño!’, una de les grans aportacions líriques del sector colpista de la Guàrdia Civil).

Dies abans, a Martorell, el catedràtic de Geografia de la Universitat de Barcelona, J. Vilà-Valentí, havia parlat sobre ‘L’originalitat comarcal del Baix Llobregat’, text que no crec que hagin llegit els promotors del projecte d’AENA-AEROPORT (del Prat), amb frases com: “El Prat de Llobregat lluita simplement per mantenir-se dins de l’àrea deltaica”; o bé “l’existència propera de Barcelona i la seva aglomeració esdevé un fet molt important, a voltes decisiu. (…) Vitalitza i desordena al mateix temps. (…) La responsabilitat de la ‘construcció’ de la comarca recau, especialment, sobre la comunitat comarcal, que ha de definir uns objectius i uns mitjans, amb el suport sempre d’una il·lusió dinamitzadora i positiva…”.

Un dels eixos de les jornades va tenir com a protagonista l’enyorat Dr. Jaume Codina, ja aleshores autor de dotze monografies sobre la comarca. Aquell gran pedagog, que també havia estat –en temps de ‘negra nit’– alcalde pratenc, va ser tothora l’eix de la reflexió col·lectiva sobre el present i el futur de la comarca. (Seria interessant que els poders polítics, que suggereixen amb tanta frivolitat la proposta d’ampliació de l’actual aeroport pratenc, repartissin, si cal també en versió castellana, els principals llibres de qui va ser el nostre primer president del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat).

Voldria, però, cridar l’atenció sobre la conferència del professor Oriol de Bolòs. “La vegetació del Baix Llobregat”: suggereixo la distribució, ‘urbi et orbi’, del text sencer d’aquesta conferència… per tal que els que defensen la proposta d’AENA-GOBIERNO sàpiguen la barrabasssada ecològica que volen estimular. Ja s’ha fet molt mal a la comarca: “Un dels procesos més greus dels darrers anys a tot el Baix Llobregat, tant al litoral com a l’interior, ha estat la urbanització del bosc i d’altres paisatges abans poc alterats. (…) Hem vist que l’home ha transformat pregonament el paisatge primitiu i que el canvi s’ha accelerat d’una manera extraordinària els darrers anys (…). Hem de pensar que el país no és pas nostre, de la generació actual, d’una manera exclusiva, sinó que tenim obligacions evidents envers la gent que ha de venir. (…) La conservació de la terra representa el manteniment de les potencialitats per al dia de demà. Si deixem que la terra es perdi, el país es transformarà en un desert rocós, on no serà possible de fer viure res…”. 

Recomanació especial al resum sobre els ‘Plans d’ordenació del territori pendents d’aplicació al Baix Llobregat’, en un debat sota el guiatge de l’arquitecte Miquel Roa. Llegim al resum: “Al llarg del col·loqui havien sorgit també temes importants com el de la manca d’espais verds a la comarca, l’escassa atenció envers el patrimoni històrico-arquitectònic, la depressió del delta i l’extracció abusiva de les aigües subterrànies, la necessitat de fer una política de defensa de les platges” (p. 82).

El professor Carles Riba i Romeva, que va ser alcalde de Sant Joan Despí i més tard president del CECBLL, en un apèndix amb dades rigoroses, i d’interès encara viu, va redactar un apèndix sobre “Plans d’ordenació del territori pendents d’aplicació al Baix Llobregat”. ¿Què opinen els promotors del projecte d’un aeroport ‘remodelat’ sobre aquelles consideracions? ¿No tenim dret a assistir a un debat obert, públic, sobre el projecte, de conseqüències tan greus, i segurament irreversibles?

Ignasi Riera 

Madrid/Cornellà

Refugiats climàtics

Segur que tots i totes tenim grans desitjos d’acabar amb l’emergència climàtica. Segur que sense prendre mesures des de la política no serà possible. Però segur, també, que nosaltres podem contribuir-hi amb les petites (o no tan petites) coses que tenim a l’abast. Us en proposem unes quantes, ara que si fa no fa passarem pel ritual dels bons propòsits per a l’any vinent. N’anirem posant més en aquesta secció a cada número.

Ecosolidaritat: unes quantes propostes

Realitzar compres amb criteris d’austeritat, respecte pel medi ambient, tracte just, solidaritat i coherència.

Austeritat: Evitar tot tipus de compra innecessària. Reparar i reutilitzar abans que comprar. Optar per objectes de segona mà. Evitar malbaratar.

Respecte pel medi ambient: Optar per productes de proximitat, de temporada, ecològics, respectuosos amb la biodiversitat, de residu mínim...

Tracte just: Optar per productes que garanteixen, tant en l’obtenció, en la producció com en la distribució, condicions laborals justes i respecte als Drets Humans.

Solidaritat: Optar per productes amb valor afegit perquè afavoreixen a col·lectius vulnerables.

Coherència: Optar per comprar als establiments i empreses que garanteixin les condicions anteriors.

Refugiats climàtics

(Nota de lectura del llibre de Miguel Pajares, “Refugiados climáticos. Un gran reto del siglo XXI. Prólogo de Cecilia Carballo”. Barcelona, Rayo Editorial, 2020).

Fa molts anys que conec l’autor, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social. Ens vèiem sovint en el marc de SOS Racisme i quan ell movia els fils a favor del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers). Enceto aquesta nota, segur que insuficient, per animar més i més persones a llegir, llapis en mà, el llibre. Amb una indicació: “La Covid-19 ens ha fet veure com en som, de vulnerables. (...) Aquest llibre exigeix canvis en les polítiques globals que no depenen de lobbis ni de multinacionals, i formula propostes tant de lluita contra el canvi climàtic, com de gestió de les migracioins”, I un text-resum, de Juantxo López de Uralde: “Refugiados climáticos expone la situación de los cambios climáticos en toda su dimensión, algo imprescindible para reconocer la magnitud de la emergencia climática, también en su dimensión humana y humanitaria”.

Agraeixo a autor i editor que hagin marcat, a partir dels títols de cada capítol, el contingut del llibre: 1. Lo hemos puesto en marcha y no lo estamos frenando. 2. Los efectos del cambio climático. 3. Movilidad humana y crisis climática. 4. Migraciones climáticas. África, Asia y Latinoamérica. 5. Refugiados climáticos. I, encara, abans de l’epíleg, unes Reflexiones finales. Otro futuro es aún posible.

Em limitaré, per tot plegat, a trasnscriure, sense cap pretensió d’ordre –disciplina en la qual no em van preparar de petit i que vuitanta anys més tard no he aconseguit aprendre– textos, indicant, això sí, la pàgina on els he trobat. I començo:

p. 17: “La amenaza que ha supuesto la pandemia no es existencial, la del cambio climático sí lo es. La Covid-19 ha matado a mucha gente, pero, a la postre, los supervivientes desarrollan anticuerpos contra el coronavirus. Contra el cambio climático no hay anticuerpos; si no lo revertimos, sus efectos serán imparables. E implacables. (...) En el capítulo 3 también haré una aproximación a la relación existente entre la crisis climática y los enfrentamientos armados, así como al rol de las grandes ciudades en los procesos que van a seguir las migraciones climáticas”.

p. 237, amb una reflexió bàsica: Els emigrants climàtics, han de ser considerats refugiats? “Propongo establecer una definición de este tipo: refugiada climática es la persona que ha abandonado su hogar y se encuentra fuera de su país a causa principalmente de que su hábitat ha sufrido un deterioro grave e irreversible provocado por el cambio climático”.

(Al llarg del llibre, i per reblar el clau d’allò que l’autor afirma, hi ha mapes escruixidors que tenen ben poc a veure amb els de les agències turístiques o els de les competicions esportives d’àmbit mundial).

p.105: “Otra dimensión del desigual reparto de los efectos de la crisis climática es la de género. Las desigualdades y la discriminación de género llevan a que las mujeres estén más expuestas y sufran más los riesgos de los cambios climáticos. Naciones Unidas dice que su tasa de mortalidad en los desastres es muy superior a la de los hombres, lo que se debe a que no abandonan el cuidado de sus hijos e hijas, a que sus recursos económicos son menores y que su apego a la tierra que sustenta sus familias es mayor”.

p. 94: L’any 2003, Jean Zieglere deia que ‘en el seu estat actual, l’agricultura podria alimentar sense problemes 12.000 milions d’éssers humans’. Tot amb tot, poc abans de començar la pandèmia del Covid-19, i també segons les Nacions Unides, en el món hi havia 800 milions de persones que passaven gana.

pp. 82 i següents: Un capítol escruixidor, diria que apocalíptic, sobre la ‘Escasez del agua dulce’. Amb afirmacions com ara: ‘Actualmente hay 1.800 millones de personas que solo tienen acceso a agua fecalmente contaminada’.

A partir de la p. 267, unes “Reflexiones finales. Otro futuro aún es posible”, precedit per una frase que jo convertiria en pancarta o en falca a tots els mitjans de comunicació: NO HAY PERSPECTIVA DEMOCRÁTICA SIN LUCHA CONTRA EL CAMBIO CLIMÁTICO Y SIN AVANZAR HACIA UNA MEJOR GESTIÓN DE LAS MIGRACIONES.

I només un llistat de titulars d’aquestes reflexions finals: p.267: “La primera es frenar el cambio climático, para lo que ya sabemos que es imprescindible quitarles a las grandes empresas energéticas, grandes multinacionales y élites financieras el poder que tienen y posibilitar que los poderes públicos y las agrupaciones sociales impongan otro modelo energético...”; p.268: “La segunda es poner grandes recursos al servicio de la adaptación...”; p. 269: “La tercera cosa que necesitamos hacer es empezar a gestionar de forma racional las migraciones asumiendo compromisos internacionales vinculantes y creando un marco institucional adecuado... (...) Tampoco habrá gestión de migraciones si no creemos en la solidaridad. Estaremos perdidos si primero votamos a un gobierno que nos propone la transición ecológica y solidaria, y luego dejamos de votarlo porque sus medidas nos resultan arduas...”.

La feina no és senzilla. Tot i així, i si creiem en el futur, qui sap si...

1. Vegeu: https://www.un.org/sustainabledevelopment/es/water-and-sanitation/

Ignasi Riera

L’agost s’acaba. Nota del 27 d’agost de 2018. I els primers dies de setembre, quan els vins –els bons i els mal resolts– neixen.

Fa un mes que tornàvem de Formentera. I, finalment, ja podem dir que aquest és l’últim cap de setmana d’un agost, a estones pesat (per raons de calor excessiva, d’una banda, i perquè els bars habituals han anat tancant per fer vacances) del 2018. Ah! I fa una setmana que recordàvem l’àtac bèstia a la Rambla barcelonina. (...) Els presos polítics catalans –no s’hi val fer ús d’eufemismes, i més quan ja fa tants dies que estan empresonats i no han estat jutjats encara– continuen a la presó. I si espigolem els comentaris periodístics de presumptes savis experts en l’anàlisi de tot plegat, hem de repetir: brams d’ase no pugen al cel. O cantar allò de: ‘remena, remena nena’.

Ha estat l’agost d’un nou (¿?) escenari polític. El capteniment dels bisbes i/o portaveus dels partits que s’estrenen en l’exercici de l’oposició... provoca basarda i fàstic. Tot put a ‘una vella i coneguda olor’. (Gràcies, Benet i Jornet!). Tot s’hi val. I ensenyen l’orella, els uns i els altres, quan ni es poden posar d’acord en el tema de l’exhumació del cadàver de Franco, soterrat al Valle de los Caídos. I, paral.lelament, re de re sobre els dits ‘fondos buitre’ que ofeguen els aspirants a comprar o llogar un pis --com en els anys 40, el drama a les ciutats més grans (i teòricament més riques), tornarà a ser el dels condemnats a canvis d’adreça per raons d’estudi o de feina--, o el dels nous fluxos migratoris, derivats d’un món que va a la catàstrofe humanitària, atiada per les beneïdes (entre ganyotes ‘lleus, residuals’ de denúncia) d’un sinistre Donald Trump o d’una Europa amb símptomes d’agonia a curt termini.

Continua la doble moral de qui predica tothora la moral: ¿què fa l’Església Catòlica contra els abusos sexuals, contra infants, dels seus ministres o amb relació a la venda de nou-nats? ¿Qui, des la política, parla de l’exigible derogació del Concordat d’Espanya amb la Santa Seu? 

I tot allò del Procés, quan falten vint dies per la Diada de l’11 de setembre. Recordo, gràcies a Pedra de toc II, de la Capmany, una resposta a Destino de qui acabava de ser nomenat governador civil de Barcelona, l’any 1945, Bartolomé Barba Hernández. A la pregunta: “¿Es cierto que existe el problema catalán?”, la resposta: “No veo que exista el llamado problema catalán. Frecuentes incomprensiones y desvíos, lo mismo que la ignorancia, que es la peor de las injusticias, han venido a envenenar la cuestión. Quizá todo esto no sea más que una vieja historia venturosamente superada. (...) Respecto a la sinceridad del patriotismo en Cataluña poco puede decirse que no sea ya sabido por todos. La última experiencia de nuestra contienda demuestra plenamente quiénes son y cómo se comportan los catalanes frente a lo más anticatalán que pueda nunca darse: el comunismo. (...) Cataluña representa, por boca de Ramon Muntaner, la primera voz de la historia en defensa de la unidad de todos los hombres de España”. 

Punt i seguit. Comencem el setembre en una de les sales dels cinemes madrilenys ‘Golem’. Amb una peli que ens forada per dins: La novia del desierto, xileno-argentina, dirigida, i guionada, per dues dones, que són Cecilia Atán i Valeria Privato. Ens parlen de dos personatges –Teresa, de 54 anys, i d’un venedor ambulant, a qui han batejat com ‘El Gringo– i tot passa al desert, un espai inhòspit i alhora misteriós, carregat de memòries petites, com la de la nena que sobreviu a una mare desesperada, que, ja morta, continua alletant la criatureta òrfena. El film, sense minuts buits i sense discursos balders, s’acaba convertint en el relat d’una reconversió sentimental màgica. I alliçonadora...

¿A què ve el comentari d’un com jo que mai no ha entès re de re del món de les ficcions fílmiques? Qui sap si pel convenciment que ens hauríem d’imposar un règim ‘psíquico-político-dietètic’ contra els avesats a fer retòrica baldera sobre tot allò que passa, i que pot passar, al nostre país de països. He decidit deixar de llegir programes i/o promeses de qui perdi el temps arrencant llaços grocs (suposo que a la seva família hi ha algú que en fabrica i que per això atien aquesta guerra de conte de bruixes i fades)... i, en canvi, no ens tradueixen els estudis oficials sobre la precarietat laboral, sobre els incompliments governamentals en la llei de Dependència, sobre les retallades ‘de veritat criminals’ contra l’Ensenyament, en tots els seus àmbits... o que, quan parlen de noves onades de ‘migrants’, potser obliden allò que va passar a la frontera catalano-francesa a partir del gener del 1939 i de les seqüeles tan poc humanitàries d’aquells crits-consignes dels ‘allez, allez!’ contra els republicans espanyols que acabaven de ser víctimes d’una guerra bèstia, inclosos els bombardeigs del 1938 contra la població civil barcelonina.

(¿No seria bo enviar al desert tant polítics com ‘opiniatres’, que són tan rucs i que es creuen tan savis, i que tornin al país després d’un parèntesi de deu anyets? No cauré en la temptació demagògica de dir que tots ells ens fan més mal que els subsaharians que fugen de la misèria. No, no hi cauré. Tot i que...).

Ignasi Riera (Madrid).

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública... ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també. Penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben. 

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991). Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (...) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny...”. 

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista... que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’ Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.

Voleu sentir la veu de M. Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc  “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.

i aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana... també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema... que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (...) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

 Ignasi Riera (Madrid) 

30 abril 2018.

A mis amigas y amigos de Madrid 20 agosto 2017.

Me instalé en Madrid hace algo más de 14 años. A los pocos meses, el 11-M de la Estación de Atocha. Fue terrible. Y gracias a Carmen, que trabaja de enfermera en el ’12 de octubre’ desde hace más de 40 años, y que aquel día, y los siguientes, tuvo que multiplicarse para atender a personas heridas… y a personas psicológicamente destrozadas, conocimos un poco más de cerca la magnitud de la tragedia. En uno de los centros habilitados para facilitar la donación de sangre, cerca de Pirámides, oí este comentario: “Sí, claro que quiero dar sangre, pero sé que dentro de tres días no podré votar en las elecciones, porque soy marroquí”.

Trece años más tarde, la masacre en las Ramblas de mi Barcelona natal. Mes de agosto, en uno de los puntos y época de mayor densidad turística. Como antes en Londres, Berlín, Niza o París. La crueldad, la barbarie, la acción de unos fanáticos que invocan, con crueldad y con una mentira criminal, una de las tres grandes religiones monoteístas del Mediterráneo. La islamóloga Dolors Bramon insiste: “Terrorismo e Islam son dos palabras que no pueden ir unidas. No tienen derecho a invocar el ‘gihad’, porque lo que hacen es simplemente barbarie terrorista: Gihad es una defensa legítima, no destrozar con bombas a inocentes”.

Las imágenes televisivas remueven recuerdos de infancia, porque, sí, la Rambla es la imagen más emblemática de ‘mi’ ciudad natal. Vivíamos en Vallcarca, en la parte alta de la ciudad, cerca ya del Tibidabo y del Park Güell. La actual línea 3 de metro tenía un recorrido mucho más limitado: De Lesseps a Correos y/o a Liceo. Bajábamos andando hasta Lesseps y solíamos llegar hasta Liceo, lo que nos permitía llegar hasta Colón, las Atarazanas, el puerto, las ‘golondrinas’ (barcas que recorrían la zona portuaria)…

La Rambla (o Las Ramblas) nos parecía el centro de la ciudad y el punto de partida hacia el corazón de Barcelona: desde la Rambla y desde la Puerta del Angel llegábamos al Barrio Gótico, a la Catedral, a Santa María del Mar, a la ‘plaça Sant Jaume’, en donde estaba el Ayuntamiento y, entonces, la Diputación. Y la Rambla era también la frontera para una parte de la ciudad, para niños como nosotros, de la ciudad prohibida: el Raval, el barrio chino… 

Bajábamos por la Rambla, desde la calle Pelayo o desde la plaza de Cataluña. A mano derecha, la fuente de Canaletas (en donde los fans del Barça podían celebrar entonces los éxitos deportivos de su equipo). A mano izquierda, la calle Canuda, con la sede del Ateneo Barcelonés, al que tuve que ir años y años al menos tres veces por semana porque era miembro de la junta de la entidad, por su biblioteca y porque allí tenía su sede la AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), de la que fui secretario. 

A derecha y a izquierda, la coctelería de Can Boadas, el teatro Poliorama y el cine Capitol, concentración de edificios históricos reconvertidos en sede social de múltiples entidades culturales. La Iglesia de Belén, la calle Portaferrissa, y las del Carmen (que nos acercaba a la Biblioteca de Cataluña) o la del Hospital (que nos llevaba al teatro Romea o a la Escola Massana). Durante muchos años, en la Rambla los estudios de Radio España, en donde el gran Luis Arribas Castro dirigía el programa “La ciudad es un millón de cosas”, con referencias a cuanto se podía decir (y un poco más) sobre la vida de la ciudad. Hasta llegar al Mercat de la Boqueria, muy cerca de donde chocó la furgoneta dirigida por un asesino y junto a la escultura plana de Miró.

La Rambla inspiró a escritores como Jean Genet, Víctor Mora, Paco González Ledesma, Josep M. de Sagarra, Manuel Vázquez Montalbán… y ¡muchos más! Y en el centro peatonal de la Rambla, las tiendas de flores, con sus floristas, que tanto inspiraron a Federico García Lorca, quien, en su discurso previo a la representación, por la compañía de Margarida Xirgu, de ‘Doña Rosita, la soltera’, dijo: “La rosa mudable, encerrada en la melancolía del Carmen granadino, ha querido agitarse en su rama al borde del estanque para que la vean las flores de la calle más alegre del mundo. La calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: la Rambla de Barcelona”.

Si hemos estado denunciando los efectos negativos de la masificación, y de la falta de políticas municipales que evitaran el deterioro de la ciudad, que históricamente ha sido cosmopolita, abierta, liberal, rebelde, masacrada en 1938 por la aviación de los que luchaban al lado de los rebeldes antirepublicanos de Franco, creo que ahora tenemos que trabajar unidos para luchar contra la islamofobia y contra la desmovilización política en contra de las desigualdades sociales, de la pobreza, de la marginación: o sea, de la guerra. En 2003, el presidente Bush habló de esta ciudad, mía y de tantos, para justificar la invasión a Irak: “La política de seguridad de los Estados Unidos no puede depender de si sale mucha o poca gente a la calle en Barcelona”.

¡Ah! Y mi gratitud al trabajo de los Mossos d’Esquadra, de los trabajadores de la salud, de los voluntarios, del apoyo de las fuerzas políticas, etc.

Ignasi Riera (Madrid)

Toni Baños: ebenista, fotògraf, que sap de rugby i té molt a veure amb Can Pi

Als amics de Madrid els deia: he d’anar a Cornellà, viatge d’anada i tornada, per parlar del Toni Baños i amb el Toni Baños. Ara es belluga per una casa rural de la Catalunya màgica. Però durant uns quants anys ens vèiem molt i molt. Sota el signe, per cert, del poeta Rubió i Ors, ‘Lo gayter del Llobregat’, perquè havíem participat en la creació d’una llibreria a Cornellà, que es deia Can Pi... inaugurada, oficialment, el 30 de setembre de 1977. Amb tres convidats d’honor: tres senadors nous de trinca de l’Entesa, BENET-CANDEL-CIRICI, tots tres autors de llibres i tots tres intèrprets audaços de la realitat catalana. (A darrera hora, l’amic Cirici Pellicer ens va dir que no podia: els altres dos, sí, amb les esposes respectives). La imatge que tinc clavada és la de Josep Benet portant una criatura de tres setmanes... que era la Berta Riera Sarró i que havia nascut el darrer 11 de setembre).

Amb el Toni Baños i la Montse Dieste i la Montserrat Sarró vivíem dies intensos... sobretot quan la Sarró s’oblidava el cabàs amb la criatureta, a la darrera distribuïdora on anava a buscar els llibres encarregats. (I això en temps sense mòbils...). De tot allò, ara ja fa quaranta anys.

El Toni va demostrar que era un gran fotògraf i que era amic dels Muns de Viladecans. Si freqüentàvem la casa dels Muns, que tenien tantes connexions amb la terra-terra, la dels pagesos de veritat, el Toni demostrava que era un ebenista excel·lent. I un d’aquells fotògrafs que practicaven l’etimologia de la paraula ‘fotografia’, l’escriptura de la llum, aplicada a una etapa duríssima, sí, però alhora engrescadora. Que a les poques setmanes de la mort d’Aquell, un 20-N, tingués lloc, al Parc de les Aigües de Cornellà, una festassa en el marc del Congrés de Cultura Catalana, amb una referència humana marcada per la roba de fer feina dels treballadors en vaga de ‘Laforsa’ i de ‘Seat’, amb presència dels futurs dirigents polítics del nostre país, amb el suport de les entitats culturals cornellanenques i amb missatges específics d’un Lluís Maria Xirinachs, a qui les reiterades vagues de fam li emmagrien el cos però en feien més activa la seva activitat de lluitador, o d’un Marcelino Camacho, que acabava de sortir de la presó i que era a Catalunya per presentar un llibre tan significatiu com el de les seves xerrades a la presó... tot allò, d’abans i de després, va ser fotografiat a fons per professionals que coneixien els protagonistes de tot plegat. Als amics fotògrafs, com ho era Joan Guerrero a Santa Coloma de Gramanet, mai no els agrairem prou que ens hagin deixat documents sobre qui era qui en aquell procés de transformació d’una Catalunya, on feien pinya records i accents de la nostra Pell de Brau, en temps que havia de ser de canvi (i no de simple ‘recanvi’).

A més el Toni Baños era persona que sabia què vol dir jugar net al rugby. ¿Em permets, Toni, que ho aprofiti per recordar la cornellanenca del 1921, que acaba de morir, la gran amiga Pilar Pons, que també havia estat treballadora de la ‘Siemens’, i la primera presidenta, a tot l’Estat, d’un equip de rugby, Premi Ciutat de Cornellà d’Acció Cívica del 1999 i omnipresent a totes les iniciatives culturals d’una ciutat que aspirava a aprendre a viure des d’unes regles de joc diferents, amb joc net, amb joc d’equip, amb persones que sabien què vol dir, en aquesta vida, jugar net fins i tot quan has de jugar amb força i amb tensió? Tu, Toni Baños, em suggereixes a mi, que fa catorze anys que visc a la gairebé ciutat amb fums del ‘Oso y el Madroño’, que us ho dec gairebé tot a vosaltres, cornellanencs, baixllobregatins... a estones enyoradíssims. 

 Ignasi Riera (Madrid) 

Carrers 2017

Sí, finalment també al poblet-villa (‘del oso y el madroño’) de Madrid canvien de nom 52 carrers. Alguns canvis et sorprenen: el ‘paseo Muñoz Grandes’ serà en endavant el ‘paseo de Marcelino Camacho’. I la ‘plaza de Arriba España’ es dirà ‘plaza de la Charca Verde’. O el carrer de casa, fins ara del ‘Doctor Vallejo-Nágera’, se salvarà de l’equívoc: un ‘doctor’ Vallejo-Nájera experimentava amb presos polítics en el primer franquisme, però un ‘José Antonio Vallejo-Nájera’ va fer molt per ‘endreçar’ la Sanitat madrilenya. La dita ‘Calle de los Hermanos García Noblejas’ es dirà, des d’ara: ‘Avenida de la Institución Libre de Enseñanza’. I la ‘calle Angel del Alcázar’ es dirà ‘Calle de Guillermo Rovirosa’. Trobarem incorporats al nomenclàtor de Madrid noms de literats: Max Aub, Angela Figuera Aymerich, Blas de Otero, Manuel Chaves Novales, Ramón Gaya, Moreno Villa o Corpus Barga, a tall d’exemple.

Personalment, em fa feliç que la ‘calle del Capitán Haya’ sigui des d’ara el carrer del ‘poeta Joan Maragall’, de qui, a l’Ateneo de Madrid, comentàvem, l’any del centenari de la seva mort, el 2011, per exemple la seva correspondència amb Miguel de Unamuno. Precisament la tarda d’avui, 8 de juny, al curs de ‘Lectures de Literatura Catalana’, al Cercle Català de Madrid, també per a castellanoparlants, parlaré de Joan Maragall: tant de la seva poesia com de la seva actitud cívica quan va tenir lloc la Setmana Tràgica, amb l’afusellament posterior –consentit i pactat per la Lliga amb el govern de Madrid– del pedagog Ferrer i Guàrdia. Ep! En un clima enverinat per personatges com ara Eugeni d’Ors, o ‘Xènius’ –la classe d’aquesta tarda serà a la bilbioteca que porta el seu nom, perquè la família, el 1952, va cedir al Cercle Català una part de la biblioteca personal de l’Ors– que denunciava els ‘nouvinguts’ (o ‘vinguts de fora, amb cognoms no catalans’) com a causants dels aldarulls i de la crema d’esglésies d’aquell 1909, amb una recomanació final que em costa de reproduir: “Cal que Barcelona assoleixi el dret a exigir a les gents que entren, i solen restar en ella, certes condicions fisiològiques, certes condicions ètiques, certes condicions d’instrucció, potser i tot certes condicions econòmiques i un mínim de salut física, moral i social”. No va ser casual que les autoritats, també les eclesiàstiques, es neguessin a assistir a l’enterrament de Joan Maragall... ara amb nom de carrer a Madrid.

Ignasi Riera

Premi Montornès ‘2012’

A un llibre de dos germans, F. Javier Alvarez Conchudo i Abel Alvarez Conchudo: Ciutat Satèl·lit Riera-Marsà. El naixement de Montornès Nord (1958-1965). Com a membre que era del jurat, coneixia el text i la bona feina feta. La seva lectura em torna a recordar d’on venim, de quina pasta urbana ens alimentem, com i què ha capgirat la fesomia urbana, i geogràfica, d’una Catalunya... que tenia tres milions d’habitants el 1939, quan l’ocupaven les tropes franquistes i que avui té més de set milions d’habitants. Si ja en el seu moment, i a partir de les monografies que va posar en marxa ‘Adigsa’, teníem més i més dades i dates sobre una transformació tan colossal –i, en alguns casos, tan traumàtica– aquest nou llibre se’ns converteix en una teràpia a favor de la memòria concreta d’allò que som i de com és la nostra ‘petita pàtria’. 

En el seu moment, vaig publicar un llibre amb el títol: Off Barcelona. Era abans dels Jocs del 92. Un editor amic em va demanar un llibre sobre la futura ciutat que havia d’acollir uns Jocs Olímpics. Vaig consultar llibreters i editors amics. Ja aleshores hi havia al mercat més de cinquanta llibres sobre la ciutat que el Quixot batejava com a ‘archivo de cortesía’ (potser perquè encara no havia passejat per l’assassinada Rambla, entre la plaça Catalunya i el monument del Descobridor, no sé si per desgràcia –o no– dels ‘descoberts’). Doncs bé: a poquíssims d’aquests llibres es parlava de barris barcelonins com ara la Verneda, Ciutat Meridiana, el barri del Besòs –amb molts més habitants que Sant Adrià del Besòs–, La Mina o el Carmel. I molt menys encara de l’entorn metropolità que era allò que batejaríem com la Barcelona Gran. I és per això que al meu llibre vaig poder-me dedicar a parlar del Baix Llobregat, dels dos Vallès, d’aquesta zona que la miopia hospitalenca i badalonina van voler designar com ‘el Barcelonès’, etc. Quan, ja a Madrid, m’he passat els darrers catorze anys explicant-los què era Barcelona i què era el seu entorn, he suat tinta o he hagut de consumir molts vins (de Rioja, Ribera del Duero, de Costers del Segre, de Madrid o de Toro) per poder aclarir qui i com érem... fins i tot els fills de la Barcelona estricta, com ara jo.

Com que aquestes darreres setmanes he hagut de sotmetre’m a la pena, o càstig, de les galeres, per escriure un llibre, que he titulat com a Auca del xup-xup, per recollir punts de vista dels meus conveïns madrilenys amb relació al dit ‘Procés Català’, he hagut d’aclarir per què els quatre milions de madrilenys davant del milió i mig de barcelonins, en el sentit estricte, amaguen un punt de fal·làcia... perquè a Madrid no ‘treballen’ amb corporacions metropolitanes i l’entorn barceloní compta amb trenta-i-tants municipis: ço és, amb moltíssims ajuntaments, que tu has votat, i contra els quals, si les coses van mal dades, tens la possibilitat i el dret de reclamar.

Però he descobert, també, que els que redueixen allò que anomenen ‘el problema catalán’ a una dèria de la presumpta burgesia catalana –i així ho expliquen molts dels ‘anti-tot-plegat’, també de l’interior de Catalunya–, són uns ases integrals, als quals jo castigaria obligant-los a tornar a escola, per tal que aprenguessin alguna cosa. ¿O és que hi ha més de dos milions de ‘burgesos’ a Catalunya? Seríem l’excepció, el nou rècord Guinnes, del món, en nombre de burgesos per quilòmetre quadrat. Els pregunto si consideren o no burgesos catalans José M. de Porcioles, Josep M. Figueres, els Milà, els Buxó de Montesinos, els Ferrer Salat, els Palomar, els Sagnier, els ‘nous burgesos’ com la família Lara, i un llarg etcètera. (I dic cognoms de companys meus de col.legi que no he vist mai amb l’estelada als dits). Els pregunto si, a més d’estimular (misteri que ignoràvem!), el Brèxit a la catalana, aquells honorable burgesos (separatistes en la intimitat) no es van aprofitar i/o enriquir amb la transformació urbanística que tan bé descriu aquest llibre sobre la ‘Ciutat Satèl·lit Riera Marsà’. ¿Es van enriquir únicament per patriotisme a favor de ‘la terra més ufana sota la capa del sol’? Chi lo sá!

Ignasi Riera (Madrid).

PS.: Si convé em presentaré com a acusació particular contra J. L. Atienza, que em diuen que ha plegat de les seves responsabilitats municipals, per tal d’obligar-lo a escriure, i en algun cas a reescriure, els molts papers que deu tenir amagats i/o en projecte. Fa molts anys que el vaig qualificar com el millor escriptor de la comarca. I ho mantinc, amb permís de la poeta santfeliuenca que ens va deixar.

Enric Pubill

Ha mort l’Enric Pubill, president de l’associació catalana d’expresos polítics.

Va morir ahir, a l’AVE, quan tornava a Barcelona. El dia abans, 28 de març,  aniversari de la mort, el 1942, a la presó d’Alacant, de Miguel Hernández, havia assistit a l’estrena a Madrid de l’obra de teatre ‘A voz ahogada’, muntatge d’Ivan Campillo, a partir de la representació clandestina que havien fet els presos polítics a la presó de Burgos, per iniciativa de Marcos Ana, Enric Pubill i Lluís Martí Bielsa. Els Pubill-Bielsa eren a la sala del ‘Teatro del Barrio’ (c. Zurita 20, al barri madrileny de Lavapiés), i tots dos van parlar a l’acte de presentació. La sala era plena de gom a gom.  I l’acte, que va comptar amb l’actuació del cor dels ‘Iaioflautes’, dirigit per Jorge Sarraute, va ser també un homenatge a Marcos Ana: Antònia Jover va llegir-nos una carta d’homenatge al poeta  Fernando Macarro, conegut amb el nom de Marcos Ana (els noms dels seus pares), i que ha estat el pres que més anys havia passat en una presó franquista.

Enric Pubill Arnó, nascut a Barcelona el 1930, va estar empresonat onze anys. Recorda tothora personatges sinistres com el ‘Comisario’ Polo i els tres germans Creix. Quan va sortir de la presó es va convertir, malgrat el pes feixuc de la clandestinitat imposada, en un dels actius de la lluita antifranquista, des del  PSUC i des la presència en diverses plataformes.  La publicació ‘Catalunya Resistent’, butlletí interior de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics i dels Resistents Antifeixistes, membres de la FIR, del qual acaba d’aparèixer el número 86, demostra el ventall d’interessos dels ‘Pubills i companyia’, que van molt més enllà de la nostàlgia, altrament legítima.  Una altra mostra d’aquest fil roig de pensament i d’actuació queda palès al llibre Memòria de la negra nit, que recull el relat  --enregistrat a cada un i a cada una dels protagonistes--  tant dels records d’aquelles presons sinistres com de la capacitat solidària, dins i fora de la presó, de les moltes persones que se sentien vexats per un règim macabre.

Paraules d’Enric Pubill:  “El temps corre i els que quedem vius desapareixerem. Quan això passi, desapareixerà un fragment de la història del nostre país”. I encara: “Deixem la Guerra Civil, de la qual ja s’ha parlat molt, i parlem dels 40 anys de tortures, d’assassinats, de repressió, de misèria, dels morts que encara queden a les cunetes”.

El ‘Teatro del barrio’ es defineix com a ‘plataforma artística, política y cultural creada en el 2014. Proyecto que pone en valor la función del teatro como instrumento de transformación social para el siglo XXI’. 

Ignasi Riera 

(Madrid, 30 de març de 2017)

Que tot està per fer i tot és possible

Una feina d’encàrrec em té lligat a la cadira i a la pantalla: volen saber què pensen els del meu entorn madrileny sobre tot això del procés català. Us ho diré amb veu baixa: “quina llauna!” Si cada mentida, en els mitjans de comunicació més carques del país –‘El Mundo’, ‘La Razón’, ‘El País’, ‘ABC’– comportés, com en els actes vandàlics de la conducció amb automòbil, una pèrdua de punts en el carnet de periodista, que pocs mantindrien el dret a continuar engegant bestieses com a professionals de la comunicació. Si a ‘La Codorniz’ hi havia una ‘cárcel de papel’, ni a la Biblioteca Nacional de España cabria una antologia de bajanades dels il·lustres periodistes (premsa escrita, ràdios, tertúlies televisives) i dels dirigents polítics, ja caducats, que continuen practicant l’art de la condemna apocalíptica i/o de la profecia sobre catàstrofes catastròfiques per a la meva petita pàtria. 

El primer dissabte de març, Andrés Trapiello, erudit, la joia del patrimoni de Torío, a Lleó, publicava a ‘El País’ un article que jo primer creia que anava de conya, amb el títol de “La martingala”. Consulto el diccionari de María Moliner i llegeixo: “Martingala designó primero unos calzones de hechura adecuada para permitir la evacuación de una urgencia”. Com que el conec, no m’imaginava el senyor Andrés (García) Trapiello confessant-nos situacions tan íntimes. Rellegeixo l’article i em trobo amb perles com ara –després de comparar el procés amb un tren desbocat, que no sap contra qui xocar–: “Esto no obsta para que ese tren se precipite ciego contra los topes de la estación final, y chocará en breve. De eso no hay duda, y a tenor de la aceleración exponencial el impacto va a ser de los que hagan época”. Després va i ens diu que Rajoy és un fantasma. La llàstima és que l’Audiència Nacional els protegeix, els fantasmes, com a espècies que són en extinció. I encara: “Si en Cataluña no se hubieran conculcado o aborrecido derechos constitucionales desde hace 30 años en materia de lengua, educación y propaganda, ni transigido con victimizaciones políticas de nungún género, ni las corruptas de Pujol, ni las insensatas de Montilla, y se hubiera recordado a los españoles que en un Estado de derecho la falta de libertad y de igualdad es lesiva para todos, no estaríamos aquí”. Afirmació que em fa pensar que Andrés Trapiello participarà, en endavant, en totes les manifestacions madrilenyes de denúncia de la falta de llibertat i d’igualtat, tan greu, i tan persistent, i en matèries tan sensibles com la pobresa extrema, l’exclusió social, la precarietat laboral, la indigència energètica, les cues als hospitals públics, el drama de tantes famílies per arribar a final de mes...

Paral·lelament, i per al curs que imparteixo al cor de Madrid sobre ‘Literatura catalana’, també per a castellanoparlants, m’he tornat a llegir Els darrers dies de la Catalunya republicana d’Antoni Rovira i Virgili. L’espectre col·lectiu de la por, del fred, de la gana, de la desesperació de qui sap que ha perdut una guerra i que ha de fugir cap a un exili incert, “fa que tremoli l’esquena del llop”. I per això encara em sembla més exemplar el seu epíleg: 

JURAMENT DE L’EXILIAT

Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut...”

Quaranta anys més tard, el 1981, Miquel Martí i Pol, al llibre L’àmbit de tots els àmbits publicava el poema “Ara mateix”, amb versos com ara:

“... I som on som, més val saber-ho i dir-ho / i assentar els peus en terra i proclamar-nos / hereus d’un temps de dubtes i renúncies / en què els sorolls ofeguen les paraules / i amb molts miralls mig estrafem la vida. / De res no ens val l’enyor o la complanta, / ni el toc de displicent malenconia / que ens posem per jersei o per corbata / quan sortim al carrer. Tenim a penes / el que tenim i prou: l’espai d’història / concreta que ens pertoca, i un minúscul / territori per viure-la. Posem-nos / dempeus altra vegada i que se senti / la veu de tots solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible”.

Nota final: Vells coneguts madrilenys, dels temps en què els visitàvem des l’Assemblea de Catalunya –ells assajaven la Plata-Junta– em pregunten què ens queda de tot allò, que va néixer aquell 7 de novembre de 1971. Els ho explico bo i recordant la literalitat del tercer punt de l’Assemblea de Catalunya:

“El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquests llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”.

O sigui que fa 36 anys que adoptàvem, en temps tan obscurs, el compromís de lluitar a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Si algú dels que se sentia de l’Assemblea de Catalunya ha canviat de parer, ¿no ens hauria de dir i d’explicar-nos per què ho ha fet? 

 Ignasi Riera (Madrid)

Nassos i pallassos

 

Se celebra, a Cornellà de Llobregat, la dissetena edició del Festival Internacional de Pallassos, Memorial ‘Charlie Rivel’. La primera va tenir lloc el març de 1984. I és que el juliol de 1993 havia mort, a Sant Pere de Ribes, Charlie Rivel, de la lleva de 1896. 

Aquell juliol --sempre he fet vacances el mes de juliol-- jo era a Formentera. En aquells temps els diaris barcelonins arribaven amb un dia de retard. Un amic, però, que acabava d’arribar de la Península em va passar un diari, on se suposava que jo, aleshores president del patronat municipal de cultura, esports i joventut, havia comentat la mort de Rivel i que havia dit que Cornellà li dedicaria un homenatge. Sense saber re de re del món dels pallassos, i sense haver decidit la destitució fulminant de la gent que treballava al tal Patronat, ens hi vam posar. Amb el vist-i-plau, bé que en lletra petita i dosis nul·les d’entusiasme per al projecte, del meu alcalde, i, a més, sense saber com aconseguiríem el suport econòmic per a tot plegat. Tot amb tot, aviat celebràvem la primera reunió ‘fundacional’ al menjador-taller de Can Pitarra, a favor del projecte: a més de Laureà Pàlmer, que va ser un dels motors més clars (i el que sabia de què anava això dels pallassos), Joan Brossa, Xavier Fàbregas, el Tortell Poltrona, Francesc Castellanos, el gerent del tal Patronat, i jo. Guardo la foto com a un petit tresor, en contra de les manipulacions dels que diuen ‘jo, jo, jo’ i no sé què feien, si és que feien alguna cosa, aquells dies. Ho dic perquè ben aviat, i després de l’èxit del I Festival, naixien com bolets els presumptes protagonistes d’aquella pàgina d’història local. Sort que, al cap d’uns quants anys, el professor Joan Minguet i Batllori, que va quedar integrat en l’equip municipal ‘pro Charlie Rivel’, com també l’amiga Claustre Rafart, va publicar un llibre monogràfic que desmunta el seguit de mentides institucionals que volien atribuir a d’altres sigles (polítiques) i a d’altres persones, canonitzades més tard pels alcaldes posteriors, la difícil gestió d’aquell esdeveniment.

En general, dormo bé. No ho vaig fer un grapat de setmanes d’abans d’aquell març de 1984. Si l’aspecte tècnic i de contingut va ser excel.lent --amb el suport dels savis del ram--, ¿com podíem resoldre la qüestió econòmica, tenint en compte que els pallassos que actuaven havien de cobrar cash-cash el dia de la seva actuació, per posar un exemple? En aquells moments, i en una de les pàgines més surrealistes de la meva vida, jo era del Consell d’Administració de la Caixa de Catalunya. Ho vaig ser sota la presidència dels professors Sureda i Serra i Ramoneda... i vaig plegar abans que arribessin els que s’havien de carregar l’entitat. Doncs bé: el meu primer director era Joan Bilbao, personatge polèmic, que al cap de poc temps va ser substituït. Em va veure un dia, després d’una reunió del Consell, amb cara de dubtes agònics. Li vaig explicar el perquè... i als dos dies obria un compte, amb una quantitat suficient de diners, per poder finançar aquell festival. La resta va lliscar, no sense entrebancs i entre crítiques, fins i tot de gent amiga, que em maleïa: “Amb les urgències que té una ciutat com Cornellà, ara es dediquen a perdre el temps i a fer el pallasso” (amb un ús pejoratiu del terme). Ens va ajudar, i molt, el cornellanenc de Camporells, Manuel Campo, que aleshores conduïa l’informatiu de les nits de TVE. Li havia demanat ajut... a Madrid, i, la nit abans que tot comencés, va tancar el programa amb unes paraules i unes imatges sobre el festival. (Ep! Aleshores hi havia, pràcticament, monopoli televisiu: em consta que molta gent de Cornellà va poder inclinar-se cap al sí al Festival, gràcies a allò).

Vaig posar lletra a l’himne del Festival que va musicar Roser Cabanes i que va cantar la majoria de l’alumnat de les escoles cornellanenques. Començava així:

Per capgirar-ho tot

fa falta tenir nassos...

Arreu, a la ciutat, l’element anunciador del I Festival de Pallassos era un nas de pallasso, aquell d’un Charlie Rivel –que sí, que ‘també’ havia estat amb Hitler i amb Goebbels, però a qui teníem dret a atorgar el dret a rectificar–, i fins i tot la Direcció General de Política Lingüística va editar un vocabulari en català del món dels pallassos. A vegades penso en aquell crit, que Rivel va aprendre d’una criatura que plorava, i que potser serviria per encapçalar la crònica de tot allò que esta passant al nostre país: Uuuuuuuuuuuuuuuuhhhhhh!

 Ignasi Riera (Madrid)

Carta a ‘Podemos’ Madrid, La Arganzuela, 27 junio 2016. A las y los dirigentes y/o responsables de ‘Podemos’.

Compañeras, compañeros: 

Lo de ayer nos sonó a batacazo electoral. El juego de palabras malévolo  –creíamos en la posibilidad del ‘sorpasso’ y nos quedamos con un ‘batacazo’–  tenía una base. El tono serio de la rueda de prensa de Pablo Iglesias, o las imágenes de ojos que habían llorado frente al Reina Sofía, no podían dejarnos indiferentes. En mi caso, que he votado a ‘Podemos’, que incluso ejercí como interventor en las penúltimas elecciones, sin haberme apuntado nunca al ‘Partido Podemos’, la reflexión que sigue tiene un final claro: sí, quiero apuntarme a ‘Podemos’, quiero trabajar en ‘Podemos’, aun a pesar de mis obvias limitaciones físicas y de mi edad. Cuento por qué.

Desde el año 1979, el de las primeras elecciones municipales, he participado en todas las elecciones, desde las filas de un partido histórico, casi digno y siempre minoritario: el PSUC, que luego derivó en IC e ICV.  Durante muchos años ejercí, bajo estas siglas, como concejal en Cornellà y como diputado en el Parlament de Catalunya. Más allá de la representación institucional, me encargaron la tarea de ‘predicador de la Idea’, como yo traducía el encargo de mitinero, participación en debates públicos, conferenciante, articulista, etc. Todo ello antes de mi traslado a Madrid, en donde estoy empadronado desde hace más de trece años. Lo anterior no es un listado de méritos porque soy consciente de que, a lo largo de mi vida política, he cometido muchísimos errores. Pero sí que me siento autorizado a extraer conclusiones de ‘nuestro’ momento actual,  entre ciénagas de corrupción (que tal vez acabe ‘prescribiendo’, para vergüenza de todos), las consecuencias del ‘Brexit’, los efectos de la crisis, el crecimiento exponencial en Europa y en el mundo de una extrema derecha xenófoba e insolidaria.

Chesterton decía que todo lo que es vivo siempre da la sensación de que está a punto de morir. Y que únicamente aquello que ya ha muerto da sensación de estabilidad. Pensaba, ayer por la noche, en sus palabras. De ahí que me atreva a traducir en positivo el análisis de lo sucedido. Porque, ¡ojo!, 70 diputados (y lo digo en genérico, que incluye a los y a las) son muchos diputados,  que pueden dar lugar tanto a un aprendizaje político ‘für Ewig’, de larga duración, y a una intensa, visible, ‘transformadora’ (¡sí!)  acción política. Setenta diputados garantizan la presencia en todas las comisiones parlamentarias, en todas los grupos de trabajo que se puedan crear, en todos los debates (en comisión y en pleno), etc. Es decir:  los/las de nuevo cuño tendrán ocasión de dominar, de forma acelerada y con medios suficientes (de asesoramiento específico y de información pertinente adjunta), los entresijos de la actividad parlamentaria,  en la cual tiene especial relieve  –aunque supongo que son bien conocidos, recomiendo una lectura ‘coral’ de los artículos 70 a 80 de la Constitución, para cerciorarse de las herramientas que nuestros diputados pueden activar  –véase, p. e., el artículo 76–, siempre amparados por el Reglamento y que pueden convertirse en una garantía política para quienes les hemos votado.

En términos generales, creo que ‘Unidos-Podemos’ ha hecho una buena campaña. Sin olvidar el contubernio, no sé si sellado con sangre, destinado a cargar contra ‘Podemos’, tanto desde un PP, que ha sido capaz incluso de minimizar, ante la opinión pública,  los efectos corrosivos de la corrupción de los suyos, como desde la retórica de frases hechas y de descalificaciones genéricas, de aromas demasiado falangistas, del PSOE, el gran perdedor de esta contienda.

Cierro. Perdonad mi intromisión que era, para mí, la forma de agradeceros lo que habéis aportado, y aportáis, a la dignificación de la vida política de nuestro país.

Ignasi Riera

Desigualtats

 

La nit del 26-J em vaig quedar perplex, d’una banda, i emprenyat, d’una altra. Sobretot pels resultats del meu entorn, urbà i polític. Miro de col·laborar amb la gent que porta el procés de regeneració del moviment veïnal del districte madrileny de ‘La Araganzuela’.  N’admiro tant la generositat com la joventut. Des d’una òptica política, són de “Unidos – Podemos”, adjectiu i verb que m’estimulen. Quan, l’esmentada nit del 26-J, me’ls vaig trobar desfets, moltes i molts plorant,  no vaig poder dormir prou bé. I l’endemà els enviava una carta. (Per si a algú li interessa, la trobareu a la pàgina següent). Els venia a dir: “¿I esteu fotuts perquè només  -¡!- tenim 71 diputats? Jo, que a la meva vida política, havia treballat en un Parlament on els meus mai no eren més de deu, i això que compto els ‘jefes’,  que sempre estaven fora de l’hemicicle per poder conspirar radiofònicament...  Els recomanava que llegissin deu articles de la Constitució: del 70 al 80. Veurien les moltes coses que pot fer un grup, i més tan ben peixat com aquest,  sense haver de travessar les fronteres tan arnades de la dita Carta Magna.

Per dins, però, vivia amb l’angúnia generada per un seguit d’articles de la revista ‘Carrer 140’, de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, sobre les  ‘desigualtats’. Qui ocupa un càrrec públic ha de jurar o prometre complir i fer complir la... Constitució i/o l’Estatut.  Voldria poder fer ús d’un polígraf solvent per detectar qui, de veritat, s’havia llegit  aquests textos, quan afirmava (i jurava, o prometia) que els faria complir.   ¿Per què no clavem, amb lletres grans, a la porta de totes les institucions públiques l’article 14 de la tan ‘elogiada’ Constitució que diu:

“Article 14. Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra circumstància personal o social”.

¿No tindria sentit instal·lar, al costat i a la porta esmentada, un equip d’advocats i d’informadors solvents que poguessin rebre les queixes sobre els incompliments, que puguin haver patit, pel que fa aquest article?  ¿No seria aquest el gran homenatge a la Constitució que totes i tots, diputades i diputats electes, juraran (o prometran)  que ho faran tot per fer-la efectiva? ¿No hi podríem afegir, per fidelitat constitucional, l’article 47?

“Article 47. Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions  necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret...

No tindria sentit instal·lar, al costat de la porta, un col·lectiu de juristes que pugui ‘encausar?’ els poders públics, si comproven que no han estat diligents en l’acompliment d’aquest  mandat parlamentari?

No insisteixo. Però sí que dic que, com la perspectiva és que no hi haurà govern de majoria absoluta,  les diputades i els diputats que ara passen a representar-nos, de lleó a lleó, al Congrés dels Diputats ens hauran de dir com defensen els nostres drets... ep!, sempre en nom de la Constitució, que tan poc valoren els nostres representants polítics quan obliden allò que diu l’article 1.2:  ‘La sobirania nacional resideix en el poble...”

Ignasi Riera (Madrid)

Un altre punt de trobada

I també baixllobregatí. Si diuen que juny és el mes de la falç al puny, jo, que mai no he sabut  sembrar amb cap mena de falç, prefereixo recordar que hi ha projectes que donen blat i gra, contra d’altres que només fabriquen fum i cendra. (Feu, sisplau, un llistat dels uns i dels altres). No, no em refereixo a la nova cita electoral, element higiènic perquè va pansint, debat a debat, els insuportables ‘opiniatres’ de les tertúlies. Com que el de tertulià és un dels ‘oficis’ més inútils que existeixen.  No és rar que ja el nom evoqui aquell primitiu pare de l’església que es deia Tertul·lià i que deia frases tan poca-soltes  com la que fa: “Credo quia absurdum”. Si creus perquè creure és un absurd, més val que toquis el dos i aprenguis a fer ganxet. O a aixecar castells. O a pal·liar traumes de nens i d’adolescents.

Doncs bé:  vaig començar el juny, i en un sol dia, amb una doble commemoració: feia vint-i-cinc anys que havia nascut, i no de part prematur,  la colla castellera de Cornellà. I en feia també vint-i-cinc en què m’incorporaven (no a la força, sinó de bon grat) com a patró de la Fundació Orienta, amb seu a Sant Boi, dedicada a la salut mental de joves i adolescents.  Tot va venir perquè un psicòleg, però a més savi, l’Alfons Icart, impartia una conferència al Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà sobre els molts elements de comportaments humans que amaga cada nou castell ‘humà’, tant si és dels de cinc estrelles (o sigui, de pilar de vuit) com si és un castell més modest de persones que s’hi posen, com si el crit de la gralla els capgirés per dins i els portés a alçar, amb l’esforç de la resta, un castell humà.  El nostre psicòleg ens parlava dels capteniments de cada un dels membres d’un castell, de la conjunció de savieses i d’energies, des de baix fins al cim de l’enxaneta... de la feina de carregar i de descarregar cada castell, i de l’entusiasme final de cada gesta (i de la resignació quan un castell d’estavellava). Cada castell que puja em recorda l’himne dels llops del ‘Llibre de la jungla’ de Kipling, i, sobretot, dels dos versos finals (en versió de Marià Manent):

... que si el llop al ramat dóna força /  tota la força li ve del ramat.

En un món d’egòlatres, on tan sovint anem de cul (i de culs, cames, braços, ulls, mans n’hi ha tants als castellers!) per ser els triats, els elegits, el ‘primus inter pares’, el premiat... I no: la gran lliçó dels castells és que l’èxit neix de la capacitat de patir sense cap pretensió de protagonisme: l’èxit ve del treball en equip, de la capacitat de resistència serena quan les coses van mal dades, del convenciment que qui triomfa és la colla castellera, tota ella, que se sap, a més, arrelada en un territori, ciutat, barri o comarca. Els castells fan pàtria perquè han sorgit d’un espai comú: tant se val d’on vingui cadascú, o què pensi en altres cabòries de la vida... perquè allò que demostra cada castell és que hi ha gent que vol construir, sense cap mena de remuneració econòmica, amb el sacrifici de molts dies entre setmana per assajar, corregir defectes, aprendre  tècniques noves amb persones concretes, que has conegut i que, qui sap si al cap de vint-i-cinc anys!,  reconeixeràs en aquell documental, que va ser, el 2 de juny, com la fe de vida d’una història tan exemplar, tan generosa, tan patriòtica i tan arrelada.

Com la feina dels que treballen en la salut mental: ignorant com sóc del tema, fa anys que em sorprèn l’esperit ‘de finesa’ de qui treballa en aquest camp. En temps tan bèsties com els actuals, ¿què vol dir ‘ser normal’, comportar-se sense xiscles ni moments d’angúnia o de protestes, superar tràngols, si més d’un cop han estat causats per estralls en  l’entorn familiar i social, amb drames que potser van néixer d’una crisi laboral o d’un èxode forçat com els milions que vénen de països en guerra i que es troben que l’Europa de l’Égalité, liberté, fraternité  els tanca les portes?

Vaig començar el juny, al Baix Llobregat, amb una convicció: tenim futur col·lectiu, si som capaços d’aprendre de la doble lliçó, la del treball en equip a favor de la salut mental d’infants i d’adolescents i la del món casteller. A Madrid n’estan tips de sentir-m’ho. Quan em pregunten què és el que marca el futur de Catalunya, els dic que és la doble lliçó de qui treballa a fons per salvar del desastre a infants i adolescents en temps de crisi... i de qui viu submergit, fent pinya, en el món casteller. Un país que té presents aquests dos punts  –el de la cura de les persones més vulnerables i el de la voluntat de créixer, cap amunt, amb l’esforç de persones que s’hi diverteixen, fent castells–  sap cap on va. I per més que ens vulguin posar pals a les rodes, la gralla, un dia, ens tornarà a convocar per poder entonar plegats:  Bon cop de falç, defensors de la  terra: bon cop de falç!  I com xalarem, a l’hora del brindis, amb cava de veritat o amb porrons de vi ‘fill de la terra i del treball de les dones i dels homes del nostre país’!

 Ignasi Riera  (Madrid).

Dones dels 60

Fa pocs anys, l’Empar Fernández i la Júlia Tardà publicaven un llibre sobre Les dones dels 60, a Cornellà. Me’l vaig llegir amb molta atenció –amb boli a la mà– perquè volia ser present a la presentació de l’obra al Castell de Cornellà. Era un llibre tan senzill i tan complex com això:  entrevistes a dones que els anys 60 havien arribat a la dita “Catalunya metropolitana” i/o a l’entorn barceloní... i que, en la majoria dels casos, havien viscut (i hi vivien encara) a Cornellà.

 Quan es posaven en marxa, la majoria des de pobles andalusos, cap a Barcelona o voltants,  eren joveníssimes. Algunes venien amb tota la família. Moltes, però, amb un germà o un cosí. I totes elles s’ho van haver de fer, amb un esforç i amb un coratge de qui es nega a morir ofegat/ofegada en un mar inhòspit. Com moltes altres noies de la seva edat. Per tant, no es consideraven ‘heroïnes’ de concurs televisiu ni persones especials. Venien amb ben  poca cosa al damunt: potser algunes amb uns quants anys d’escola primària, d’altres amb ‘paisanos’ o parents que les podien aixoplugar, sense recursos econòmics per sobreviure, passades les primeres setmanes,  amb referències personals també poc segures i amb la necessitat urgent de posar-se a treballar... en un país –en una societat– on tot els resultava nou, desconegut, així com en un marc polític i social que ajudava ben poc a qui gosés exigir re de re: és a dir, justícia, dret a l’habitatge, marcs associatius, assessorament públic, garanties socials. Ni des del lloc d’origen ni des del punt d’arribada.

Tot i que per raons d’ofici m’he passat la vida llegint, m’adono, quan reviso el meu quadern de notes d’aleshores, que havia d’interrompre la lectura d’un text  pla, fàcil, sense entrebancs sintàctics, sense giragonses de pensament entremaliat perquè no suportava l’angúnia que m’omplia el cor i els ulls i el cervell de basardes encadenades. I això que no hi havia aventures cridaneres, dignes de reportatges periodístics i/o radiofònics. Però no podia deixar de pensar: “¿Com s’ho van fer per sortir-se’n? ¿Deuen tenir bosses de ràbia al cor per les injustícies, potser ‘en lletra petita’, que van haver de suportar?”  No, no era així. Ben al contrari: tal com havien dit a qui les entrevistava, per muntar el llibre, com pels comentaris en veu alta, entre ironies i nostàlgies i picardies i dosis insignificants de mala llet, el dia de la presentació... et treies el barret (ep!, expressió metafòrica, que mai no n’he portat de barret) davant el valor humà esmerçat, en jornades de feina i feina i feina amb poques hores de lleure i amb més poques encara per poder apuntar-se, per exemple, a una escola d’adults, abans d’aconseguir una certa estabilitat.

Recomano a qui m’escolti que multipliqui aquests treballs: contra la glacialitat de les estadístiques oficials, la lletra petita de tanta despesa humana ens ajudarà a valorar més el nostre entorn social. I ens permetrà llençar al foc purificador els menysteniments de qui elabora dogmes sagrats sobre la societat catalana, amb paraules grosses, dogmàtiques, carregades de consignes a l’hora de dir qui és qui en aquesta ‘Catalunya triomfant’ –no n’estic segur que ho sigui, però ho diu l’himne– que aspira, legítimament, a tenir un futur col·lectiu més digne, d’acord amb les aspiracions que d’altres consideren forassenyades. I que jo no voldria utòpiques perquè  ‘Utopia’ és un neologisme grec que vol dir ‘Enlloc’. I el premi que es mereixen, si més no les dones del 60 de la nostra comarca baixllobregatina, per estricta justícia, és que el nostre arribi a ser un país com cal, on la ciutadania tingui el dret a viure amb decència i a decidir el seu futur, amb garanties de Justícia, a l’engròs i a la menuda, garanties que tant enyorem i que tan orfes ens fan sentir.   

Ignasi Riera

Sobre el ‘Manifest’

 

Tot i que estic capbussat en un pou de tristeses, de les que fereixen –la mort, fa ben pocs dies, de la Roser, la meva germana petita--, vull dir la meva, després d’haver llegit la declaració “Per un veritable procés de normalització lingüística a Catalunya”, que m’envia la fins ara meva Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, els responsables de la qual em diuen que l’AELC s’hi ha adherit. Com que jo no ho he fet, tot i que al llarg de vuit anys vaig constar com a secretari de l’esmentada Associació, suposo que m’he de considerar ‘donat de baixa’ i passar a ser, també en aquest àmbit, un simple ‘ex’. 

Si en el seu moment vaig defensar aquell ja clàssic ‘Manifest dels Marges’, sobre el present i el possible futur del català a Catalunya, aquest nou ‘Manifest’ m’ha portat a repetir horacianament aquell vers: “Euh, fugaces, Postume, Postume, labuntur dies et anni”. ¿Tant s’ha enfonsat el sòlid col·lectiu d’escriptors en llengua catalana, que tracto de ponderar i de reivindicar, ara ja des de fa tretze anys, a Madrid?

M’adono que els primers signants són companys de quinta, i vellets com jo. ¿No ens caldria adoptar, com a consigna, el títol de Castelao: Os velhos non deben de namorarse? En tot cas, i per si algú llegeix aquesta nota, em vull centrar en una sola expressió, que he llegit set o vuit vegades per acabar comprovant que, si m’irrita, és perquè no l’entenc: “la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a element involuntari de colonització lingüística”. Com que veig que entre els signants hi ha un presumpte sociòleg, de qui miro de llegir tots els articles que publica a ‘Noreply’, no goso posar en dubte la seva saviesa acadèmica. Em costa tant, però, pensar que tot el procés migratori --el que ha canviat més la fesomia catalana, al llarg de tot el segle XX-- només es mereix una sentència vaticana (i per tant dogma de fe) per part dels dos-cents i escaig signants de l’esmentat ‘Manifest’! Si tot resultés tan fàcil, en aquesta vida! ¿O és que potser el tal procés no ha capgirat la demografia de la meva petita pàtria? (Algú em deia ahir, en un bar del barri: ‘sin migraciones, tú y yo seríamos los más jóvenes y ahora, en cambio, los nietos nos toman por libros antiguos y descatalogados’).

Tot i que pot resultar problemàtica la referència, amb el M. H. Jordi Pujol ens posàvem parcialment d’acord en la valoració d’algunes aportacions del procés migratori: més enllà de l’amor sincer que ens unia pel nostre Paco Candel, o –i això és un secret– per Joan Gamper, sabíem que el procés migratori havia generat negocis (molts d’ells, bruts de sutge) per a la burgesia catalana, que feia ben poc, aleshores, i més tard, per reparar els estralls quant als usos lingüístics dels que els enriquien i dels que rejovenien el país.

Una cosa més: com que Catalunya mitifica tant, i jo ho he fet en mitja dotzena de llibres, les aportacions de la gastronomia catalana, ¿no seria bo recordar que els mítics ‘pa amb tomàquet’, la xocolata amb melindros o la truita de patates van ser catalanes perquè arribaven de terres que no parlaven en aquell hipotètic ‘llemosí’ del primer ‘vagit’?

Fa massa anys que treballo en el món de l’edició, en general, i de la lectura, en particular. Raó per la qual, encara avui!, rebo, setmana rere setmana, peticions per aconseguir que siguin editats en castellà llibres dels nostres i de les nostres escriptores i escriptors més insignes. I com que cada diumenge, al madrileny ‘Parque del Retiro’, hi ha una ballada de sardanes, ¿no resulta curiós l’homenatge no escrit a Pep Ventura, que crec que era andalús?

Ep! Estic d’acord en la necessitat d’incrementar els recursos per garantir l’ensenyament del català, a tots els racons de Catalunya, i de garantir que el català s’ensenyi, de manera sistemàtica, a les millor universitats d’arreu del món. Especular, però, sobre l’arribada dels emigrants ‘com a element involuntari de colonització lingüística’, quan van ser tants –els vaig ressenyar al llibre Els catalans de Franco– els catalans que van voler extingir el català --¿qui els hi ho retreu ara?– i que, gràcies a l’esforç de molta gent sense categoria per signar aquest ‘Manifest’ salvífic, i definitiu, més bé o més malament, el català encara belluga, entre les llengües vives... tot i que amenaçades de mort pels poders polítics i pels poders econòmics i per la mandra, l’eix de la moral catalana, ai las!

Ignasi Riera (Madrid)

La proposta pedagògica del Baix Llobregat

 

Hi dono voltes i més voltes. Vaig néixer al barceloní barri de Vallcarca. I durant nou anys –des del curs de Preparatòria fins al Preu– vaig ser alumne dels jesuïtes de Sarrià, el segon barri d’aquells primers anys de vida. A casa, de recursos econòmics, anàvem justets-justets: sis germans i amb els diners que venien de la impremta petita del pare. Però ja aleshores sabíem que d’altres s’ho passaven molt pitjor. I mai no ens va provocar a dins la passió per arribar a rics. L’actitud i el tarannà dels pares ens ho posava fàcil: si algú hagués demostrat afany de riquesa, hauria estat la riota de la resta de la tribu.

Quan, anys a venir, i després de l’Estat d’Excepció de 1969 –jo ja era a punt de saltar per la ratlla dels trenta–, vaig decidir a anar-me’n a viure a la ‘Ciudad Satélite’ de Cornellà de Llobregat, confesso que vaig fer el salt més decisiu de la meva vida. Tot em resultava nou. I diferent. Que jo era de família conservadora, religiosa, i d’un catalanisme que només podíem practicar en la intimitat, lleument enverinats contra ‘els xarnegos’ (com dèiem aleshores), avesat als espais curts, ‘als vells camins fressats’, on tot se’m convertia en evocació amb rostres, noms de carrers, històries domèstiques ben sabudes... La ruptura va ser, per a mi, un xoc. (Ho repeteixo: el més decisiu –no goso dir traumàtic perquè sóc persona de bars i allà, a Sant Ildefons, de bars no me’n faltaven, això rai!–, abans i després, de la meva vida. Gràcies a aquell pas, i a una no gens senzilla adaptació a nous models de vida, ja res no m’ha costat gaire, pel que fa a canvis de ciutats i/o de països).

Primer la ‘Satélite’, després Cornellà, més tard ‘el Baix Llobregat’ eren espais urbans que feien síntesi de molts accents i en els quals vivia molta sang jove que lluitava per sobreviure amb uns grams afegits de dignitat. Les aventures personals de mig milió de persones sí que mereixerien una biblioteca sencera de relats que engrandirien, i com!, la història d’una Catalunya, demogràficament massa envellida. I, anava a dir, ‘massa assenyada’, víctima, encara, d’aquell franquisme brut que ens impedia viure amb uns mínims exigibles de propostes vitals engrescadores. Per cert: d’entre els llibres que recomano sempre, sobre la nostra comarca, el relat sobre ‘Les dones dels 60’, d’Empar Fernández i Júlia Tardà. Quina lliçó, el d’aquelles dones que arribaven joveníssimes a Catalunya i van haver de lluitar per arribar a ser ‘persones entre persones’.

Aleshores vaig entendre que el meu país era terra de ‘Marca’, de Barreja, simfonia, no gens desconcertant, d’accents i de records d’altres històries. Que valentes que van ser les persones que, foragitades pels cacics i per les polítiques d’una Dictadura implacable, van començar a participar, activament, en la reconstrucció nacional de Catalunya: des les lluites obreres, des l’Assemblea de Catalunya, des les reivindicacions dels barris, des la nota ‘teologia’ de la diversitat. Per això estic d’acord amb en Lluís Cabrera, el del Taller de Músics, quan ens recorda que la Catalunya del futur ha de ser feta des d’històries i memòries ben diverses. Els que ens vulguin unívocs, o els que creguin que la sang i els orígens i els accents atorguen drets de propietat d’un nou patriotisme... estan hipotecant el futur del meu país, que només serà si ho és de totes i de tots els que l’han fet.

Fa un grapat d’anys, una dona amiga –que apareixia en una novel·la meva i que es passava la vida dient que esperava l’hora per tocar el dos i fugir d’una Catalunya on se seguia sentint forastera– va haver d’enterrar el seu fill, mort en un accident laboral. Vaig ser amb ella moltes setmanes: la visitava cada dia, la portava a dinar a casa nostra... Al cap d’un temps, jo gosava preguntar-li: “Ara, Dolores, ja pots tornar a la teva terra!” Se’m va girar, amb cara de ràbia i de pena: “No has entendido ná de ná de ná: una es de donde ha nacido, sí, pero, sobre todo, del lugar en donde están enterrados los suyos. Yo ahora soy de aquí. Más que tú, Riera: más que tú”.

Ignasi Riera (Madrid)