Va ser un encàrrec del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, que ha iniciat una recerca, amb testimonis molt diversos, sobre el que va ser la transició a la comarca. I per això mateix va organitzar una taula rodona a Viladecans, a Ca n’Amat, el passat 16 de setembre, sobre el que va ser en aquell moment l’aportació dels cristians. Em van demanar que moderés la taula i que busqués els ponents, tot i que jo vaig viure aquesta època encara molt jove, i a Barcelona, perquè aleshores vivia al barri del Poblenou.
 |
| Joan N. Garcia-Nieto |
De fet, però, el ressò del Baix Llobregat, ja en aquell moment va arribar molt més enllà de la comarca amb personatges com Joan N. Garcia-Nieto, jesuïta, sindicalista, militant del PSUC, capellà que duia una vida molt senzilla i molt significativa a Cornellà o militants dels moviments de treballadors cristians, com l’ACO (Acció Catòlica Obrera) que van formar part de les primeres llistes democràtiques. Vaig tenir la sort de ser alumna de García Nieto a l’Escola de Treball Social, i de compartir responsabilitats sindicals, a CCOO (Federació d’Assegurances), amb nombrosos cristians. En realitat, en aquesta doble militància, obrera i cristiana, el sentiment obrer el portava de sèrie, en una família treballadora i més aviat menjacapellans. Però quan vaig decidir formar part de l’Església catòlica, va ser l’Església qui em va aportar formació i solidesa en el meu compromís.
Reconec que després dels darrers 40 anys no acabo de saber què està més desprestigiada, si l’Església, que ha perdut molts efectius, o la vida política per no dir, malauradament, la democràcia, que, com tots sabem, no se sosté únicament d’eleccions sinó de participació real i efectiva en tots els àmbits molt més enllà del polític: des de l’interior de les empreses a la cultura popular. En qualsevol cas, a la taula es volgué fer memòria d’un moment en què confluïren dos corrents majoritaris cadascú en el seu camp: el social, sindical, polític i democràtic, que maldaven per la construcció d’un país de justícia, de participació i d’igualtat on tot estava per fer, i el corrent eclesial que compartia anhels democràtics i aspirava també a una renovació de la pròpia institució i sobretot a una fidelitat a l’Evangeli de Jesús per damunt de dogmes i doctrines.
En la taula participaren quatre persones. A José Luis Atienza, militant del PSUC i d’ICV, li vaig demanar que ens parlés de la parella Joan Comellas i Antonyita Doñate. Joan Comellas havia estat un dels dirigents a Viladecans, junt amb Jaume Abril, de la Federació de Joves Cristians. Després de la guerra s’afilià a la Falange i formà part del primer consistori franquista. Ell i l’Antonyita, però, molts anys més tard, donaren àmplia cobertura a l’esquerra clandestina (el PSUC i tot grup o grupuscle esquerranós que ho necessités) a finals del franquisme, amb evident risc de les seves persones i béns. L’Antonyita, amb gran escàndol d’uns quants feligresos de la parròquia, va anar a les primeres llistes del PSUC. El testimoni de tots dos encara avui ens porta a preguntar-nos: ¿per què l’Església Catòlica va passar de justificar i donar suport a la dictadura franquista a protegir i animar la transició democràtica, sovint amb posicions molt esquerranes?
Josep M. Domingo, capellà i vicari general del bisbat de Sant Feliu, va tractar de respondre a aquesta pregunta. Part de l’adhesió de l’Església a Franco provenia segurament de l’execució sense judici durant la guerra de múltiples persones simplement pel fet de ser catòliques. A Catalunya, de 5.000 capellans, en van morir assassinats 1.500. Però després la repressió franquista i les conseqüències de la guerra civil van obrir els ulls a molta gent. L’Església catòlica va passar també pel Concili Vaticà II, que la va capgirar de dalt a baix. I l’anhel de justícia i de democràcia es va acabar imposant. Algunes institucions cristianes es van obrir a la lluita antifranquista: Montserrat, la caputxinada, la manifestació de capellans... Amb tot, Domingo va subratllar que malgrat l’intent infructuós del bisbe Joan Carrera, l’Església de Catalunya encara no ha demanat perdó per la seva actitud amb el franquisme. De la mateixa manera que ningú no ha demanat perdó per matar cristians sense cap altra raó que la seva fe.
Josep M. Rambla, jesuïta, va ser company de comunitat durant disset anys, de Joan Nepomucè García Nieto, veí de Cornellà i fundador de Cristians pel Socialisme, membre de Bandera Roja, el PSUC i Iniciativa per Catalunya, i molt vinculat a Comissions Obreres. També va impulsar entitats com la Coordinadora contra la marginació a Cornellà, Acció Solidària contra l’Atur o la Fundació Utopia. La seva formació com a sociòleg i economista, el seu innegable compromís amb la classe treballadora, el seu acompanyament de persones i grups sense cap mena de clericalisme el convertiren en un punt de referència.
Finalment, Núria Jiménez, pedagoga i membre de l’Acció Catòlica Obrera (ACO), va aportar el seu testimoni. La seva trajectòria vital com a cristiana l’ha portat sempre a treballar professionalment amb la població més vulnerable a diferents barris, i també a implicar-se en la política municipal de Sant Just Desvern, on viu, com a regidora. Actualment forma part del Col·lectiu de Dones en l’Església, de Sant Just Solidari i de Càritas, després d’acompanyar durant anys grups de joves cristians. Segurament, va subratllar, el corrent eclesial que li ha anat aportant formació i suport, no és el majoritari avui dins l’Església catòlica, però continua sent important.
 | ||
|
Un tastet petit, d’una realitat que va ser molt àmplia. L’Encarnita, segona tinent d’alcalde, de Medi Ambient i Patrimoni Cultural, va recordar mossèn Celestino Bravo, medalla d’or de la ciutat, i molt estimat per la seva actitud solidària sobretot durant la vaga de la Roca. També a Viladecans, el 1969, l’actual abadessa del monestir de Sant Pere de les Puel·les, Esperança Atarés, va promoure una vaga a la Camy, encara recordada, com explicava aquí l’Andreu Comellas. S’agraeix l’oportunitat de fer memòria de tot plegat.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada