dimarts, 15 de setembre del 2020

Concedit el premi de la primera edició del Recercans

 

El 9 de setembre, Òmnium Viladecans i el Grup Tres Torres van lliurar a la Roser Albet Feliu i la Cristina Martínez Marieges, guanyadores ex-aqueo, el premi de la primera edició del Recercans.

L’acte va tenir lloc a l’Ateneu de Cultura Popular de Can Batllori, en un format reduït forçat per la situació creada per la Covid-19. 

Els representants de les dues entitats creadores del premi van agrair als col·legis i instituts de Viladecans la seva bona disposició a animar l’alumnat a participar en aquest projecte. Van felicitar, especialment, l’IES Josefina Castellví i Piulachs, l’institut de les dues estudiants guanyadores amb els treballs de recerca: El futur de l’agricultura al Delta del Llobregat, de Roser Albet Feliu i Viladecans a l’època franquista, de Cristina Martínez Marieges. 

Totes dues van fer un petit resum dels seus treballs respectius i van explicar els motius que les havien dut a escollir la temàtica que havien tractat. Conèixer i viure en la pròpia família la realitat, la transformació i la projecció de futur de la pagesia a Viladecans, van fer que la Roser fes la seva tria, mentre que a la Cristina ho van fer les reflexions, records i històries sentides als seus avis sobre la vida a Viladecans durant la postguerra.

També van ser presents els dos tutors de la Roser i la Cristina que van lloar l’actitud i la feina realitzada. 

A mode de cloenda, es va fer esment de dues reflexions, extretes dels treballs, que condensen i justifiquen les raons per haver-los fet: “Cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè es comença amb l’oblit i s’acaba amb la indiferència” (Cristina) i “La rellevància d’aquest treball és històrica. Considero que és imprescindible conèixer el nostre passat per poder avançar cap el futur” (Roser). 

Enhorabona a totes dues!

Òmnium Viladecans i Grup Tres Torres

estranyesa

 Ells no es comportaven abans com ho fan ara. A vegades es trobaven tan de gust a casa que els costava sortir. Ara s’hi passen moltes hores, però sembla que hi estan obligats, i el que m’estranya és aquest afany perquè els acompanyi tan sovint a passejar quan abans hi havia cops que els feia mandra. 

Cada dia estan de pitjor humor, encara que fan el que poden per passar el temps: sense sortir de casa, canten, ballen, fan esport i cursos parlant pel mòbil o l’ordinador amb gent que no conec i que sembla que estiguin al costat nostre al menjador. A vegades se’ls sent o se’ls veu amb dificultats, i tots diuen que la connexió no va bé. No sé a què es refereixen.

Ells també preparen pa i pastissos com mai abans, i ho fan sovint i amb ànsia, fins al punt que s’estan engreixant a marxes forçades. Tal vegada per això m’empenyen a sortir amb més freqüència. Ja n’estic una mica farta, la veritat. Els nens de casa no van a l’escola, se’ls ha d’estar entretenint tota l’estona fent estels, pintant, jugant o amb activitats que els pares anomenen ‘educatives’. S’enfilen per les parets de tant estar tancats i els pares també, que, per cert, discuteixen i es barallen més com més temps passa en aquesta situació que no entenc. Jo ja no sé ni com ni on posar-me, i estic avorrida de fer tantes monades per a ells, que es passen dia rere dia ficats a casa. 

No sé què succeeix, què és el que ha canviat des de fa més de dos mesos. És un misteri. Encara que potser el més estrany és que no veuen a la família que no viu a casa i que cada cop que surten es posen una espècie de morrió una mica semblant al meu. Estic preocupada. Només espero que algun dia tot això s’acabi. Tornarem algun dia a la normalitat?

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

La companya mort

Aquesta piloteta que veieu a la fotografia té ja molts anys, potser més de trenta, i és un record d’una representació de l’obra Alè dels Comediants. Hi vaig anar amb en Miquel, un amic, i hi vam passar una bona estona. Sé que em va agradar molt, però de fet l’únic que en recordo és el final: l’obra s’acabava sobtadament i els actors ens feien fora de la sala a cops de pilotes com aquesta, en una acció que vaig viure com una cosa desagradable i incomprensible. En Miquel, que solia anar molt més a fons que jo, em va comentar que el final de l’espectacle era com el final de la vida. Arriba la mort i no l’esperes i et sents desarrelat i arrencat com una ceba i de vegades et fan fora del teu espai tant si vols com si no. Vaig recollir una d’aquestes pilotes, decorades com un món sencer, me la vaig endur i l’he conservada sempre a prop, com un recordatori que la mort existeix i que pot arribar ara mateix, a mi o a qualsevol de les persones que estimo. La piloteta, per cert, també ha mort, vella com era, durant el confinament, en un dels nostres jocs familiars.

Aquest mateix ha estat el tema de conversa amb el doctor Juan Carlos Trallero, a qui he entrevistat per a la revista Galilea.153. Ha estat una trobada estupenda, com podreu llegir a l’entrevista quan surti publicada, si és que aconsegueixo transmetre adequadament tot el que m’ha dit. El doctor Trallero és un especialista en cures pal·liatives i és president de la Fundació Paliaclinic que té com a objectiu facilitar que les persones i famílies sense recursos puguin ser acompanyades en tot el que això significa en el final de la vida.

Insistia el Dr. Trallero en l’obsessió de la nostra cultura per negar la mort, que ens provoca uns malsons que la major part de vegades no es corresponen amb la realitat. El procés cap a una mort serena passa per acceptar la mort com a part de la vida, pensar-hi prèviament posant paraules a la por justament per perdre-la, deixar-nos cuidar si convé, expressar les emocions, comunicar-nos amb el malalt... En definitiva, deixar espai per a l’estimació i per al misteri. Per fer-ho calen també uns professionals sanitaris ben preparats, no només per fer front als problemes tècnics de la malaltia, sinó per acompanyar el procés de la mort, i, sobretot, partir de la veritat del diagnòstic i no de la mentida o de la por, en la mesura en què la persona malalta pugui i vulgui entomar-ho. Tot aquest procés, que pot durar setmanes o mesos, és una tasca que permet anar acceptant les pèrdues que venen, alliberar-se de temes pendents, agrair tot el de bo que hem viscut i que ens envolta. És viure un dol que pot ser molt intens, però que resulta reparador. “Plores tres vegades -diu el doctor Trallero- i t’omplen d’antidepressius, com si el sofriment no pogués abordar-se d’altres maneres”. Hem d’aprendre a viure amb naturalitat la tristesa i a confiar en els altres. Em comentava també que en la seva tasca observava una gran absència d’una espiritualitat madura en moltes persones, fins i tot en les que es reconeixen com a religioses, i que aquesta és una assignatura pendent.

Grans veritats, que a aquestes alçades de la vida he pogut ja experimentar en la mort de persones molt estimades. Negar o evitar aquesta darrera etapa és perdre l’oportunitat justament de viure molt intensament una experiència que ens transforma i que ens fa anar al que és essencial.

M’ha semblat entendre que el doctor Trallero es lamentava que els esforços davant la pandèmia s’adrecen sobretot a evitar contagis, però que es desaprofita l’oportunitat de recordar-nos que som finits i vulnerables, que no tenim el control sobre la vida i que la millor manera de passar aquest trànsit és exercint l’amor amb els qui ens envolten. Coses que poden ajudar: parlar de la mort seriosament amb la gent que ens envolta encara que la veiem lluny, fer el document de voluntats anticipades o si més no expressar aquestes voluntats als qui ens envolten, escoltar i ajudar a re-cordar (fer passar pel cor) les experiències valuoses que hem viscut, treballar l’espiritualitat, cultivar la bona comunicació amb la gent que de debò ens importa... Res difícil. Però no oblidar que la mort forma part de la vida.

Mercè Solé

L’Institut Torre Roja al concurs Young Business Talent

El passat 4 de setembre es va celebrar la final nacional del concurs Young Business Talent. Young Business Talent és un programa que permet adquirir experiència als alumnes amb la pràctica, prenent tot tipus de decisions dins d’una empresa. Un simulador empresarial i una eina innovadora per millorar la docència, ja que permet fer el mateix que en la realitat de la gestió empresarial, on els aspectes de l’economia també influeixen.

Aquest any hem pogut tenir la presència dels nostres alumnes de l’Institut Torre Roja de Viladecans, que han quedat en una bona classificació al ranking nacional. Hem de donar l’enhorabona als nostres alumnes Ethan Pérez, Òscar Sánchez, Pablo Garcia i Antonio Zamora de 1er de Batxillerat, que han treballat amb el simulador amb dedicació, entusiasme, estratègia i bon saber fer.

Després d’haver treballat durant cinc mesos, van quedar en 9a posició de Barcelona, dels més de 300 equips que participaven a la província. Això els hi va donar el pas a la final, que es va veure endarrerida per la situació actual del Covid-19. 

Aquest passat divendres s’ha viscut la final nacional per streaming. Els cent millors equips d’Espanya concursaven per arribar a una de les vint posicions primeres del ranking per obtenir un dels premis del concurs. Els nostres alumnes varen quedar en segona posició de grup i en 21a posició del ranking nacional. Hem de celebrar que han estat els primers de Barcelona d’un Institut públic i els tercers de Barcelona (tenint en compte els dos Instituts privats en posició 4a i 20a). Hem d’estar molt orgullosos i satisfets pel resultat dels nostres alumnes.

Núria Enrique

Ni un pam més

Abans de la pandèmia, AENA va recuperar amb força la proposta d’ampliació de la tercera pista de l’aeroport del Prat. Ho justifica per l’increment constant de passatgers i el risc de col·lapse de la infraestructura. Pretén esgarrapar un mínim de 500 metres de terrenys naturals a la Ricarda, espai natural protegit del Delta del Llobregat, ubicat al terme municipal del Prat. Poc després de saltar la notícia es va guanyar el rebuig unànime del Ple municipal del Prat i d’entitats ecologistes, i més recentment del Parlament de Catalunya en una resolució aprovada el mes de juliol a la Comissió de Territori.

Des d’ERC Viladecans volíem presentar també una moció, però amb l’esclat de la COVID ho vam haver de deixar per més endavant, fins que vam recuperar l’activitat ordinària del Ple municipal. De manera que al Ple de juliol vam assolir un acord unànime de tot el consistori contrari a l’ampliació de l’aeroport. Un acord que considerem molt important, atès que comporta defensar el nostre territori. Perquè el rebuig al projecte que afecta al Prat podria transformar-se en un replantejament per part d’AENA, tot mirant cap als terrenys de Viladecans com a possible alternativa per allargar la tercera pista. En aquest cas, l’afectació també seria en un espai natural del Delta del Llobregat d’alt valor mediambiental, el nostre Remolar. 

Actualment, enmig de la pandèmia i amb una baixada radical del trànsit aeri, pot semblar una mica extemporani tractar aquest capítol. Però mai hem de permetre que allò urgent ens faci oblidar allò necessari. I protegir el nostre Delta és molt i molt necessari, i per això l’acord unànime assolit és tan destacable. En concret, el text consensuat declara el rebuig de l’Ajuntament de Viladecans a la proposta d’ampliació de la tercera pista de l’aeroport que ha plantejat AENA, ja sigui cap al Remolar de Viladecans o cap a la Ricarda del Prat, i que comportaria la desaparició d’un hàbitat protegit, d’alt valor ambiental, social, i de biodiversitat.

En el text, també instem al Ministeri de Foment, AENA i la Generalitat a consolidar un sistema aeroportuari català integrat, que doni resposta a la problemàtica actual de saturació de l’aeroport del Prat, i tingui en compte els altres aeroports de Catalunya (Reus, Alguaire i Girona) i faciliti la connectivitat amb transport públic. El Ple també demana una revisió, de manera consensuada amb els ajuntaments de l’entorn i la Generalitat de Catalunya, del Pla Director Urbanístic de l’aeroport, i adequar-lo al nou escenari definit per l’emergència climàtica, els compromisos internacionals i la protecció de l’entorn natural del Delta del Llobregat i la seva biodiversitat. 

La declaració d’impacte ambiental de l’aeroport suma dues dècades, temps suficient per justificar una revisió que tingui en compte els compromisos de l’Acord de París contra el canvi climàtic, incorpori la reducció d’emissions del sector aeronàutic i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de Nacions Unides. Sense anar més lluny, aquest 2020 un tribunal del Regne Unit ha declarat il·legal l’ampliació de l’aeroport de Heathrow per obviar l’Acord de París contra l’escalfament global. Un precedent internacional que marca el camí per frenar projectes similars que representin un alt nivell d’emissions de gasos contaminants.

La declaració aprovada no va en contra de l’evolució sostenible de l’aeroport, sinó en contra que aquesta evolució es plantegi exclusivament per mitjà de l’ampliació de la tercera pista a costa de la pèrdua irreversible dels espais naturals protegits de la Ricarda o el Remolar. Existeixen diverses alternatives factibles per incrementar l’operativitat de l’aeroport sense necessitat d’alterar i fer desaparèixer aquests dos espais naturals del Delta, d’una riquesa i valor incalculables, més encara en un entorn metropolità densament poblat i urbanitzat.

Davant la situació d’emergència climàtica que pateix el planeta, que persisteix i està entroncada amb l’emergència sanitària actual, sembla contraproduent ampliar infraestructures aeronàutiques basades en tecnologia que emeti CO2, i molt més raonable limitar-les, treballar en alternatives que optimitzin les infraestructures ja existents perquè siguin més respectuoses amb el medi ambient i donin resposta a les demandes de la ciutadania i de les futures generacions.

Bàrbara Lligadas

#Mamullada virtual 2020

 ¿Tot l’estiu aguantant estoicament unes temperatures infernals, i resulta que no podrem fer Mamullada? ¿Fent bondat un mes rere l’altre mantenint les distàncies, rentant-nos les mans i portant morrió obedientment i no poder omplir i remullar els carrers el dia de la Festa Major? Hem de buscar alternatives...

I pensant, pensant amb la seva colla, després de múltiples videoconferències per mòbil, per tablet, per ordinador, pel celobert, pel balcó, amb programes informàtics de nom impronunciable, el Mamut es va decidir a convocar una gran #Mamullada virtual, premiada fins i tot per Vilamarina. 

Aquí us en deixem un tastet. Els requadres més grans són els que han obtingut premi, grupal o individual. Felicitats!




En memòria de Viladecans


Vicky Herrero Garcia, Montse Aguilar González, Vicenç Castelló Solina, 
Maria Rosa Cid Murillo, Tomàs Caroz Martínez, Salvador Obiols Gómez, 
Mercè Bernat Calvet, Josi Cano Alonso, Maria Bonich Piqué.

Marina Rossell, 1981

L’any 1981, per la Festa Major d’estiu de Viladecans, la cantant Marina Rossell va actuar al Jardí Municipal (el conegut com a parc dels ocellets). Aquells anys el Jardí va ser escenari de moltes actuacions musicals però aquesta de la Marina Rossell es recorda especialment, ja que el va omplir de gom a gom com poques vegades s’havia vist.


Jaume Muns

Xivitona (Actitis hypoleucos) Platja del Remolar, Viladecans 22 de desembre de 2012

Migrador comú a la costa. Estat de conservació a Catalunya: en perill. Ocell petit de 20 cm de llargada. El plomatge del dors i de les ales és de color marró fosc. Per sota és gris blanquinós amb un característic entrant pàl·lid que puja des dels costats de el pit fins al coll. Sovint balanceja el cap amunt i avall. S'alimenta d'invertebrats o petits peixos, que captura sobre la superfície de l'aigua o en la vora fangosa. És una espècie que es veu afectada per la contaminació dels rius i, localment,  per les obres de canalització i destrucció de les lleres.

Eio Ramon

El pare Manel assumia la feina impossible i necessària

El pare Manel ja s’ha ben guanyat el cel”. La notícia d’aquest dimecres al vespre ha corregut a través de la xarxa dels amics que l’hem sentit sempre proper i entranyable. Un “amic transversal” de tota una immensitat de persones que se sentien orgulloses d’anomenar-lo, d’abraçar-lo, d’aplaudir-lo, de veure’l com el company que fa allò que nosaltres no ens sentim prou valents ni capaços de fer... Com si li deleguéssim la feina impossible i necessària.

A tots ens ha agafat desprevinguts perquè ens semblava incombustible quan sempre ha jugat amb foc. El foc de les relacions frontereres i des de primera línia, arriscant sempre. Quan li feien preguntes incòmodes ell deia que no feia res d’especial sinó que feia el que li sortia de dins i era feliç fent-ho. No tenia cap imperatiu extern que li obligués. Feia el seu treball com la cosa més natural. És clar que l’evangeli de Jesús el sostenia de fons, i sempre tornava a la Cova de Manresa per refer el teixit espiritual interior, però la causa de Jesús la tenia arrelada. Se l’havia fet seva. 

Ens ho deia el dilluns a la tarda al Casal de la Trinitat, on convivia amb un grup de persones, la seva família, que se sentien valorades i estimades per ell, i amb els voluntaris que li han fet costat fins al darrer moment. “Veieu aquesta casa? No sé com ho he arribat a fer... Encara no ho entenc... El temps del Covid m’ha fet pensar moltes coses... i ens hem d’enfrontar a la realitat”.

L’itinerari del Manel no el podrem explicar amb paraules. Només pels rostres de persones que ell ha acompanyat i per qui s’ho ha jugat jugat tot, sense perdre el contacte amb altres relacions ben àmplies i conegudes. La paret de la seva minúscula habitació està empaperada de rostres que li han vetllat el son. Rostres de persones que aconseguia implicar com si res. Artistes, poetes i amics de la faràndula que al llarg dels anys, junt amb en Carles Flavià i el Pepe Rubianes, havien fet el club solidari de cares conegudes que feia visible el treball del pare Manel amb un humor de nivell. Tothom reia i col·laborava amb bona part del pressupost de la Fundació. Va sortir, per exemple, com el Serrat tenia sempre per a ell paraules d’estima cordial: “Manel, ja et cuides tu també?”

La seva causa, doncs, les persones de la presó de dins i de fora... Però mai ha deixat de fer de capellà, de fer amics nous i de significar-se per altres causes que més aviat li portaven problemes. Mai no ha defugit cap dels seus compromisos i ha acceptat serenament les “incomprensions” que li han anat plovent de tots cantons.

Tindrem temps i espai per agrair el que ha fet per tots plegats com a desvetllador de la nostra consciència i sensibilitat personal i col·lectiva. Ara potser li podem desitjar que, al cel, pugui ballar un tango amb els seus entranyables amics. Ben segur que quan el vegin arribar li diran: “Manel com és que has trigat tant?”. I ell: “És que no hi havia manera... Tenia uns assumptes per arreglar i no em deixaven marxar”. El Pare del cel, que tot ho sap, els ha abraçat tots tres, així m’ho imagino, i els ha dit: “Entreu beneits i seieu a taula i ajudeu-me, perquè amb el Covid, aquesta colla vostra encara estan més desconcertats i no saben què fer, amb la feina que tenim”.

Josep M. Fisa

(Publicat a Catalunya Religió)

Després d’una Festa Major estranya

Ja hem celebrat la Festa Major d’aquest 2020. Una Festa Major estranya, com serà estrany aquest inici de curs, començant per les escoles, que ara s’està posant en marxa. Però una Festa Major que, malgrat la situació difícil, hem volgut celebrar. Per això, a més dels diversos actes acotats i controlats que hi ha hagut, podem destacar moments tan interessants com el doble castell de focs que hem pogut admirar des dels terrats, balcons i finestres, o les mamullades casolanes que han suplert la Mamullada tradicional. Hem tingut el Mamut i la Mamuteta totalment confinats, pobres, allà sota l’escala noble de la Torre Modolell, però en canvi un bon nombre de viladecanencs i viladecanenques l’hem volgut reproduir a casa o a qualsevol altre lloc que ens ha semblat oportú, tal com podreu veure en les fotos d’alguns dels vídeos que gent molt diversa s’ha muntat i que publiquem en aquest número.

Aquesta Festa Major estranya podria ser un bon símbol de com volem que sigui el nou curs que comencem. Una cosa així de senzilla: ganes de viure, ganes de continuar fent les coses amb les limitacions que hi hagi, ganes de no deixar-nos desanimar, i ganes, sobretot, de ser molt cívics i molt responsables a l’hora de no posar-nos en perill cadascú de nosaltres i de no posar en perill els altres.

No sabem com evolucionarà tot plegat. Però sí que sabem que, si bé una part important d’aquesta evolució depèn dels nostres governants i polítics, i una altra depèn dels professionals que estan al càrrec de la cura dels malalts o de les investigacions sobre la malaltia, una altra, i no menor, depèn de tots nosaltres. Tant de bo que tots, els governants i polítics, els professionals, i nosaltres, sapiguem estar-hi a l’alçada.

Immatriculacions, pel broc gros

Em va saber greu quan vaig llegir aquesta notícia: “L’Església catòlica ha inscrit 3.722 immobles al seu nom sense cap títol que n’acrediti la propietat”. I em va saber greu per diversos motius.

En primer lloc perquè es formula de manera tendenciosa. Quan ho llegeixes, si no tens altres punts de referència, tendeixes a pensar que l’Església ha robat aquests immobles, sense més, i em sembla que no és el cas. I en segon lloc perquè la notícia va sortir de la Generalitat i perquè jo pensava que ERC, a diferència dels hereus de CiU (que ja són els “innombrables”, bàsicament perquè, com si fossin l’esquerra, s’han escindit tantes vegades que ja no en puc recordar tots els noms), tenia una mica més de sentit institucional.

El tema de les immatriculacions és complex (aquí en podeu trobar una explicació) i és possible que doni peu a conflictes, però justament per això s’ha d’explicar bé. Arremetre contra l’Església catòlica és barat i dona vots i, en algunes qüestions es té tota la raó. Però promoure els prejudicis mai no s’hauria de fer des de cap govern.

El registre de la propietat es va crear el 1861 i en aquell moment es va decidir que els bens històrics de l’Església no s’havien de registrar. Sí els adquirits posteriorment. Van passar 137 anys fins que el govern Aznar va decidir que aquests bens (temples i propietats de tota mena) que s’han transmès de generació en generació també s’havien de registrar. El govern Aznar va habilitar l’Església per poder immatricular (és a dir, enregistrar-ne per primera vegada la propietat, no pas adquirir-la) per certificació amb els documents disponibles. Un procés, tancat el 2015, que requeria la validació d’un registrador de la propietat que vetllés per la legitimitat de la inscripció i per observar si existien altres demandes sobre la mateixa possessió.

D’alguns d’aquests bens podia constar-ne clarament la propietat documental. En altres casos no es podia demostrar la propietat (ni de l’Església ni de ningú), encara que hi havia altra documentació que acreditava indirectament l’ús, la conservació i un llarg etcètera (cadastre, l’arxiu diocesà, arxius municipals i altres fonts històriques; també hi ha com a font documental l’inventari que van fer l’Estat espanyol i la Santa Seu el 1861 per definir les propietats de l’Església després de les desamortitzacions de 1835 i 1851). I també en alguns casos s’ha demanat el testimoni de veïns i de municipis. 

No es pot dir que l’Església hagi fet aquestes operacions d’amagat. D’entrada perquè el registre de la propietat és públic i també perquè molts bisbats, com va fer el de Barcelona en el seu moment, n’han fet notes de premsa indicant fil per randa de quines propietats es tractava.

Segurament no tots els bisbats han actuat amb la mateixa transparència i és possible que alguns hagin actuat amb excés de zel o amb mala fe, com pot passar en qualsevol institució pública o privada. O que es produeixin situacions poc clares o opinables que donin peu a reclamacions molt enraonades, perquè segur que moltes propietats de l’Església al llarg dels segles han sigut d’ús públic, per dir-ho d’alguna manera. Però justament per això hi ha els mecanismes legals per recórrer-ho, com en qualsevol altre conflicte. Generalitzar sense més no ens ajuda a entendre les coses i si no les entenem bé, encara menys podrem dotar-nos de les eines adequades per evitar abusos. 

Mercè Solé