dimecres, 30 de març del 2011

Cinc anys de Pla de Llevant a Oliveretes

El dia 7 de març del 2006, en un ple municipal extraordinari, es va aprovar inicialment el pla urbanístic d’un nou barri de 2.344 habitatges a la zona agricola-forestal de les Oliveretes, proposat per l’equip de govern de l’ajuntament de Viladecans (PSC+ICV-EUiA).
En aquells moments semblava que si no s’aprovava el pla, s’acabaria el món. Promeses com que es construirien la meitat dels pisos amb alguna forma de protecció oficial, per facilitar l’accés a l’habitatge als ciutadans de Viladecans. Igualment era imprescindible construir a Oliveretes per poder fer-hi el tercer CAP, Centre d’Atenció Primària, ja necessari amb la població actual, sense comptar els habitants del nou barri.
O les amenaces que si no es construïa a Oliveretes, el metro mai arribaria a Viladecans, o que era la única manera d’ampliar el parc de la Torre Roja, i protegir la muntanya de Sant Ramon...
Tot plegat feia que els arguments dels grups ecologistes i de defensa del territori fossin considerats com a utopies d’uns pocs que viuen en un món irreal. Fins i tot, va fer que l’equip de govern, que encara segueix governant, anomenés el pla com un “ecobarri”, perquè preveien que compliria uns requisits per optar a unes subvencions europees, per garantir la sostenibilitat en noves construccions, que a hores d’ara ja han caducat.
Cinc anys després, encara no s’ha posat ni una sola pedra del projecte, i la iniciativa pública del pla urbanístic –INCASOL–, s’ha convertit en una iniciativa público-privada, formada per una empresa de capital públic –VIMED– i dues de privades –Construciones Apolo i Ilermilk S.A.–. Aquestes empreses, a hores d’ara, enmig d’una crisi financera i estructural, encara discuteixen com repartir-se un pastis urbanístic, perquè són incapaços d’aprovar el projecte de parcel·lació, amb fam d’obtenir màxims beneficis i augmentant els pisos fins a 2.749, en un mercat carregat de pisos buits, nous a la venta i a mig construir. Un fet que fa més que discutible tornar a apostar pel creixement que ens ha portat a aquesta situació.
En definitiva, si els 63.000 habitants de Viladecans volem viure en el futur amb una qualitat acceptable, ens hauríem de preguntar si cal créixer en població, i arribar als 75.000 habitants el 2025, com han planificat els nostres governants. O el que ens cal és mantenir i millorar gradualment el que tenim, sense grans projectes de creixement, barris nous, hotels, zones d’oci, etc.
Però què ens proposen? Doncs més del mateix, els nostres governants no només segueixen apostant pels mateixos projectes, sinó que encara s’atreveixen a proposar-ne més per continuar destruint el territori –Can Torrents, Barça Parc, Parc del Delta– tot repetint els errors del passat...
Ricard Caba

dimarts, 29 de març del 2011

5 minuts 24 segons


Tot és qüestió de física.... encara que alguns partits polítics ho qüestionin. Suposem un cotxe que surt de Viladecans a les 10 del matí. Vol fer 120 km per arribar al seu destí, una cargolada a Lleida per exemple. Si circulés a 120 km/h trigaria una hora exacta, i a les 11 ja podríem començar a xuclar i gaudir amb una bona cargolada.
Si en comptes d’anar a 120 km/h el conductor reduís la velocitat a 110 km/h trigaria exactament 5 minuts i 24 segons més que anant a 120 km/h. És a dir, arribaria a les 11 hores, 5 minuts i 24 segons.... No crec que per 5 minuts i 24 segons ens quedéssim sense escuradents ni cargols...
Què suposa aquesta reducció de 10 km/h? Tal i com explico als meus alumnes d’enginyeria aeronàutica en el primer tema, la força de fregament d’un cos en un fluid depèn de la velocitat que porti. Si la velocitat d’aquests cossos és petita, la força de fregament és proporcional a la velocitat. Si la velocitat és elevada, la força de fregament és proporcional al quadrat de la velocitat. És a dir, que incrementar el doble la velocitat suposa quadruplicar la força a aplicar per a vèncer el fregament i mantenir aquella velocitat. I això, per molt greu que els sàpiga a alguns polítics de CiU i del PP, no és una decisió política... és física pura! Això vol dir que circulant a 120 km/h hem de fer una força que és un 15,9% superior a la que hem de fer si anem a 110 km/h, i per tant gastem com a mínim un 15.9% més de combustible, i augmentem les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Parlem dels nostres 80 km/h a l’àrea metropolitana, que tanta polèmica han generat. Un dels trajectes més llargs dins l’antiga zona 80 km/h era de Castelldefels a Barcelona, en total uns 20 km. Un estudiant de 4rt d’ESO sap que anant a 120 km/h, aquests 20 km es fan en un temps de 10 minuts exactes. Circulant a 80 km/h la mateixa distància es cobreix en 15 minuts. I què guanyem allargant 5 minuts el trajecte i reduint la velocitat de 120 km/h a 80 km/h? Doncs primerament, una reducció en el consum de benzina, ja que la força que ha de fer el motor per a vèncer la força de fregament amb l’aire es redueix un 55% (recordem! La força de fregament d’un cos en un fluid és proporcional al quadrat de la velocitat). Un 55% menys de consum per 5 minuts! Això, per molt que pesi a l’honorable conseller d’Interior, senyor Puig, és objectiu, i sota el meu punt de vista una molt bona mesura d’estalvi energètic, i de reducció dels gasos i partícules contaminants dels tubs d’escapament... perquè a més a més d’aquesta reducció en les emissions, es redueix la resuspensió de les micro i nanopartícules dels frens dels cotxes i de la combustió que hi ha sobre l’asfalt, assolint una menor altura i que per tant sigui més costós que arribin a l’altura del nas de les persones i ser respirades, que arribin a la sang a través dels bronquis i que afectin a diferents parts de l’organisme.
Les argumentacions expressades en aquest escrit són la punta d’un seguit de demostracions i evidències científiques. No entenc i m’espanta la frivolitat de persones com el senyor Felip Puig, i de partits com CiU o PP, discutint i justificant unes mesures basades en arguments sòlids, com és la reducció de la velocitat per raons ambientals i energètiques. I tot per 5 minuts! Malament anem si per 5 minuts som capaços de fomentar un 55% més de despesa energètica.
PD: Els càlculs d’aquest article són propis. Resto obert a tot/a aquell/a que ho desitgi a reproduir els càlculs i a debatre’ls, sobretot als representants municipals de CiU i PP. Serà un autèntic plaer debatre física amb ells.
Jordi Mazon

dilluns, 28 de març del 2011

Replantando Sant Ramon


En los pocos días que han transcurrido del 2011, ya he podido escuchar, en varios contenidos de información, que el gobierno, no atendiendo a su programa electoral, apuesta por la prolongación de la vida de las centrales nucleares y va a desincentivar las energías renovables. Por otro lado, aquí en Catalunya, CiU por motivos claramente electorales, vuelve a incrementar la velocidad máxima de circulación en la vías de entrada a Barcelona, cuando la medida de los 80 km/h ha sido valorada positivamente y aplaudida en distintos foros internacionales en la lucha a favor por el medio ambiente.
Pues bien, hoy, junto a mi mujer y mi hijo, nos hemos enfundado nuestro espíritu ecologista, y nos hemos dirigido a la montaña a replantar nuestro enésimo árbol, e intentar de esta manera junto a un centenar de personas repoblar y replantar los árboles que la especulación, los incendios y el maltrato del medio ambiente nos está despojando de la montaña de Sant Ramon. Es por ello que aplaudimos el buen hacer de la formación política ICV-EUIA, que nos ha permitido, junto a un importante número de personas, pasar un domingo donde compartir nuestras ganas por ayudar a mantener y cuidar el medio ambiente de Viladecans.
Por días como el de hoy, desearía que estas palabras den un pequeño empuje a quienes las lean, a que en próximos años vengan a compartir estos domingos, así como que aporten y enseñen a las generaciones futuras de viladecanenses el gran honor de hacer actos cívicos como el de apoyar la replantada popular de la montaña de Sant Ramon.
Carlos de la Rubia

diumenge, 27 de març del 2011

Un nou partit a Viladecans: Cambio, Avance y Progreso


El passat dijous 17 de febrer, vam fer la presentació de “Cambio, Avance y Progreso”. Som un nou partit de caire municipal que es presenta per la ciutat de Viladecans.
Al nostre partit tenim molt clares quines són les necessitats de la nostra ciutat. Tal i com vam deixar clar a la presentació.
La claredat institucional és necessària, no és normal que el Consistori actuï d’esquena a la societat, i que els recursos públics s’utilitzin com si fossin recursos dels polítics.
La seguretat és un altre tema molt important per al CAP, no pot ser que els nostres cossos de seguretat només serveixin per recaptar.
La tercera edat ha de tenir l’oportunitat de vincular-se més amb la societat, de tenir espais propis com parcs d’exercici i altres eines.
El medi ambient no ha de ser una eina de campanya electoral, ha de ser una realitat, i al CAP en som molt conscients.
Tal com va dir el nostre President, l’Ernest Soriano, a la presentació, “s’ha de millorar la gestió municipal i oblidar ideologies”.
Si voleu rebre més informacio sobre “Cambio, Avance y Progreso” la podeu trobar a www.cap.org.es
Marc Ambite

dissabte, 26 de març del 2011

Em presento


Em presento: sóc el Carles Lozano, i seré el candidat de Convergència i Unió a l’alcaldia de Viladecans, en les eleccions del proper mes de maig. Tinc 39 anys, sóc Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, milito a Convergència Democràtica des de 1996 i he estat President Local de CDC Viladecans de 2004 a 2011.
Des de fa quatre anys sóc regidor de l’Ajuntament, i des del 2008 sóc el portaveu del Grup Municipal de CiU, així que he tingut ocasió de participar en molts dels debats que han tingut lloc en el Ple de l’Ajuntament, on he intentat mantenir una línia crítica amb l’actual equip de govern PSC-ICV, denunciant l’excessiu endeutament, votant contra les pujades d’impostos o rebutjant decisions urbanístiques que reflecteixen un model de ciutat ja superat. Simultàniament, els regidors convergents hem participat lleialment en la defensa de les institucions, hem donat suport a aquelles decisions que eren positives per a la ciutat o hem ofert col·laboració en els grans reptes de ciutat (l’últim exemple, en la reivindicació unànime de l’ampliació de l’Hospital).
Em presento davant vostre com a candidat a alcalde d’un Viladecans en què no vaig néixer, però on vaig venir a viure el 1993; durant 18 anys he anat coneixent les persones i les entitats que donen vida a aquesta ciutat, i que en són la seva principal riquesa. Tots aquests anys he vist créixer la ciutat, amb alguns equipaments, però especialment amb molts habitatges, barris sencers, milers de persones fins a portar-la a un volum de població que desborda les infraestructures que té.
Em presento com a alcalde perquè vull canviar aquesta evolució, vull procurar per una ciutat on millora la qualitat de vida, on la prioritat és tenir les escoles, ambulatoris i serveis que necessita, i on es recupera l’orgull de ser membre d’una comunitat amb personalitat pròpia (cosa que es reflecteix des de tenir cura dels noms de carrers i masies fins a recuperar la festivitat de Sant Sebastià, tradicional Festa Major d’Hivern de Viladecans).
Em presento, però no ho faig sol. Al meu costat hi ha un equip sorgit de la variada societat viladecanenca; moltes persones joves, i veterans reconeguts de la nostra ciutat; persones molt preparades per regir les diferents àrees (arquitectes, economistes, emprenedors) i també per obrir les portes de l’Ajuntament perquè sigui la casa de tots, on realment s’escolti la veu de la gent.
En resum, em presento, davant vostre, per un repte històric: canviar la majoria que hi hagut durant 28 anys a l’Ajuntament de Viladecans.
www.viladecans2011.cat twitter @carleslozano Carles Lozano

divendres, 25 de març del 2011

28-N, ja han passat els cent dies


Si, ja han passat 100 dies des que va entrar aquest nou govern a la Generalitat i es comencen a veure els efectes de l’acció de govern, i no precisament podem dir que siguin bons per a la majoria dels catalans. Un cop arribats han començat a posar les coses al seu lloc i la política social encetada pel Govern d’Entesa ja està sent desmuntada de manera inexorable. La CiU d’Artur Mas ha començat els retalls amb una finalitat clara, debilitar tot el que pugui l’estat de benestar, això vol dir la sanitat pública, l’ensenyament públic, etc. I per aconseguir-ho s’ha fet acompanyar per una sèrie de persones que representen l’esperit privatitzador, persones que no s’amaguen i aposten per recuperar el temps perdut i retornar els beneficis a aquells que representen. És per això, que per exemple han col·locat al capdavant de la Conselleria de Salut a Boi Ruiz, el que ha estat el president de la Unió Catalana d’Hospitals –la patronal del sector sanitari concertat– des de l’any 2008. Serà per aquest vincle pel que demana que la gent es faci una assegurança mèdica si vol tenir un accés a la sanitat amb garanties.
El tsunami liberalitzador només ha començat però ja apunta a la sanitat, a l’ensenyament, a les infrastructures (més peatges) o a la seguretat, amb l’advertència de que trauran mossos d’esquadra. Tot apunta que aquesta liberalització anirà encaminada a fer que tingui una bona sanitat o un bon ensenyament aquell que se’l pugui pagar.
Però aquí no acaba tot, i veiem el tracte del conseller Mena als treballadors de Yamaha, facilitant als japonesos el tancament d’una fàbrica que continuava traient grans beneficis per portar-la a França.
L’eliminació de la mesura dels 80, amb la possibilitat d’augmentar els efectes de la contaminació o els accidents demostren una vegada més el caràcter d’aquest govern.
Però el més vergonyós és que aquest govern i el partit que el sustenta intentin amagar el que realment era, és i serà el seu programa polític. Pot ser que hi hagi hagut dèficit en el govern anterior, però aquest dèficit era per construir més escoles, més hospitals, tenir més metges i més mestres. Ara, el dèficit anirà encaminat a omplir les butxaques d’aquells centres concertats als quals subvencionaran sense cap mirament i en detriment dels serveis públics.
A Viladecans, tenim pendent l’ampliació de l’hospital. Ara manifestacions als diaris posen en dubte la construcció de més hospitals, inclòs el de Viladecans. Es per això que s’ha impulsat una moció des del Ple Municipal per demanar que no s’aturi aquesta ampliació i sorprenentment CiU a Viladecans ha votat a favor mostrant una clara contradicció amb el seu partit a nivell general.
Miguel de la Rubia

dimecres, 23 de març del 2011

Cal Menut, Cal Ginestar, Cal Simon


En el número anterior del Punt de Trobada Joan Barat reivindicava el nom de Cal Barratet com a nom propi de la masia de la seva família, inadequadament substituït pel nom oficial de “Can Baratet”. Jo, ara, voldria explicar el treball que hem fet el Grup Tres Torres a propòsit de les masies anomenades oficialment “Can Sala – Can Menut”, Can Torrents”, “Can Ginestar” i “Can Simón”, i que mostra que, excepte en el cas de Can Torrents, aquests noms oficials són també incorrectes, i que cal recuperar els noms autèntics i vius d’aquestes masies, que són els de Cal Menut, Cal Ginestar i Cal Simon.
El que vam fer el Grup va ser buscar 30 persones de més de 60 anys, nascudes a Viladecans o que hi havien vingut de molt petites, i descriure’ls les quatre masies abans esmentades. No els donàvem cap pista del nom de la masia, sinó que només els la descrivíem, i després els preguntàvem com l’anomenàven ells. Per exemple, preguntàvem: “Com es diu la masia que es veu anant per la carretera de Sant Climent, al peu de Sant Ramon, i que era famosa pels seus cirerers?”. I així també amb les altres.
Les respostes van ser contundents: de la primera masia, totes 30 persones en van dir Cal Menut; de la segona, 22 en van dir Can Torrents, 1 Cal Torrents, i 7 no sabien quina masia era; de la tercera, totes 30 en van dir Cal Ginestar; i de la quarta, 15 en van dir Cal Simon, 6 en van dir Can Simon, 2 dubtaven entre Cal Simon i Can Simon, i 7 no sabien quina masia era. El resultat, doncs, era clar: els noms vius que ens han arribat a nosaltres d’aquestes masies és Cal Menut, Can Torrents, Cal Ginestar, i Cal Simon o Can Simon. En canvi, si mirem els noms oficials, veiem que l’únic nom correcte és el de Can Torrents, mentre que en els altres tres casos el nom oficial no es correspon amb el nom viu i que la gent coneix.
Això, sens dubte, és un error notable, i s’hauria de rectificar com més aviat millor. Els criteris que l’Institut d’Estudis Catalans (la nostra acadèmia de la llengua) i la Generalitat de Catalunya donen a l’hora de fixar els noms dels llocs són molt clars. I són bàscament dos: el primer, que el que compta és el nom viu que la gent coneix, i segons la manera com ara el pronuncia, ja que els noms serveixen per identificar els llocs, i poc servirà un nom si no és el que la gent utilitza; i el segon, que els noms s’han d’escriure segons les normes ortogràfiques del català (per exemple, Cal Simon s’ha d’escriure sense accent).
Però en canvi, els criteris que s’han seguit a Viladecans són uns altres. Per una banda, s’ha decidit que les cases de dins el poble es diran totes “Cal” i les de fora “Can” (i així, en comptes de dir Cal Ginestar, es posa “Can Ginestar”, que és un nom que no diu ningú). Per una altra, es busca en la història com es deien abans les masies, i es canvia el nom viu pel nom històric (i així, en comptes de Cal Menut, es posa “Can Sala – Can Menut”, o en comptes de Cal Barratet es posa “Can Baratet”, perquè històricament diuen que ve de Barat). I per una altra, si un nom sembla que és d’origen castellà, es tradueix (i així, en comptes de Cal Simon, es posa “Can Simó”).
Aquesta manera de fer, com he dit, és un error, i destrueix el nostre patrimoni, el que ens han transmès els nostres pares i els nostres avis. Per això tant l’Institut d’Estudis Catalans com la Generalitat de Catalunya volen que es mantinguin les formes vives i actuals dels noms, perquè l’important és la llengua viva que ens ha arribat fins a nosaltres. Saber com es deia abans un nom, o d’on ve, o qualsevol altra qüestió que es vulgui investigar, estarà molt bé que es faci i es publiqui. Però els noms no s’han de canviar. Els noms que cal mantenir, i així ho defensen tots els que hi entenen, són els que el poble ens ha transmès.
Josep Lligadas Vendrell

dimarts, 22 de març del 2011

Jordi Bordas, una dolça victòria

Jordi Bordas Santacreu, un noi de Viladecans, de 34 anys, ha guanyat, junt amb el seu equip, aquest mes de gener a Lió la medalla d’or de la copa del món de pastisseria. Hi va anar formant equip amb Josep Maria Rodríguez i Julien Álvarez representant Espanya, que no havia aconseguit mai cap medalla en els vint anys de competició. Jordi Bordas té al barri de Sales, conjuntament amb el seu germà Enric, el Forn Santacreu.
Ha estat un moment triomfal a Lió però després de sis mesos de treballar en equip, robant hores a la son, amb l’ajuda d’amics, tirant amb l’esponsorització d’alguna empresa i la total indiferència de les administracions. No ha estat un triomf personal sinó el triomf d’un equip de tres joves, però això dels equips mai no ha interessat els mitjans de comunicació si no omplen estadis. La televisió i la premsa volien el titular de millor pastisser del món i tres pastissers semblaven massa gent, una multitud. Com el tripartit.
En el cas del Jordi es demostra que res no està escrit, que des d’un forn de barri es pot ser campió del món de pastisseria, i que això no és fàcil, però tampoc no és impossible. Aquesta copa és un homenatge a la cultura de la il·lusió i a la cultura de l’esforç que quan s’ajunten poden ser imparables. Fins i tot a Viladecans. I avui, quan l’èxit sembla ser propietat del guany fàcil, de la comptabilitat creativa de les escoles de negocis i les consultories, aquesta copa del món ve pels camins avui poc freqüentats de l’ofici i de la tradició familiar. L’obrador de la planta baixa de la casa familiar va ser el seu pati de joc i on va adonar-se que no l’espantava llevar-se a les tantes de la nit per posar al forn el pa, les magdalenes, les coques i els croissants.
Ser flequer, exercir de flequer amb horari de flequer, estableix dures limitacions a la vida social. És un dels oficis after hours: quan gairebé tothom dorm, tu treballes, i quan gairebé tothom està despert el badall et recorda que t’arriba l’hora de dormir. Fer pa requereix unes proporcions determinades i unes rutines amb poc espai per a la varietat i la sorpresa. Els pastissos són, en canvi, barreja de sabors, de textures i de colors. Tot i així la pastisseria és una ciència exacta, no hi ha lloc per a la imprecisió aproximada de la cuina del pam amunt, pam avall, un grapat per aquí, un polsim per allà i que bulli l’olla una estoneta. A la pastisseria, i a la fleca, tot es mesura amb precisió científica de grams, graus, minuts i segons.
En un pam quadrat de pastís hi pot estar amagat un bon grapat de sensacions que es van descobrint si anem sense pressa. Amb ells la vista, l’olfacte i el gust es poden donar de tant en tant un dolç homenatge. Com que ens van ensenyar que gairebé tots els plaers són pecat, el pastís no podia ser una excepció. És l’enemic declarat de les dietes i del colesterol. Jordi Bordas sempre ha fet una interpretació moderna de la pastisseria, amb menys greix i menys sucre per alleujar-nos del sentiment de culpa i fer que el pecat sigui més venial que mortal.
El Jordi va intentar eixamplar l’univers del sabor dels pastissos amb més èxit de crítica que de públic. Els pastissos són menjars de diumenge, però els diumenges desapareixien els braços de gitano i les subtils combinacions que proposava el Jordi sovint mandrejaven al mostrador. I com que la pastisseria és negoci més que art va decidir fer els pastissos només per encàrrec. Potser aquest premi farà pujar les vendes, o no, però tastar els millors pastissos del món avui passa per anar a Viladecans. Al barri de Sales.
José Luis Atienza

dissabte, 19 de març del 2011

divendres, 18 de març del 2011

Recordo...


Recordo els anys en què Barcelona va ser capital del grafit. Parlo de principis dels anys 2000 quan artistes urbans de diversos països feien escala a la capital per deixar la seva empremta als carrers de la ciutat, tal com passa ara amb Berlín. Ho recordo amb certa nostàlgia, deambular pel Raval i descobrir com la grisor de parets en desús o mal girbades es substituïa per creacions acolorides, autèntiques peces de museu de vida efímera exposades al carrer. Òbviament no em refereixo a les tristament famoses signatures que embruten murs, vidres, mobiliari urbà o persianes de negocis sense cap mena de gust. Vull dir els grafits en tota regla, els precursors o coetanis de l’enigmàtic Banksy, el grafiter anònim més buscat del món i que causa furor arreu.
Recordo bé la llarga paret que hi havia just davant del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, al carrer Montalegre, quan encara no s’havia aixecat la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i en el seu lloc només hi havia un ampli solar. A pocs metres del MACBA, els amos de l’esprai gaudien d’una àmplia superfície on expressar-se i a fe de Déu que la sabien aprofitar i la feien servir. També aprofitaven altres racons del mateix barri i del Poble Nou. Allà, la construcció del 22@ i l’enderrocament de gran part de les antigues naus industrials van convertir l’espai en un privilegiat camp d’assaig, ple de contrasts i imatges impactants.
Eren temps de tolerància, una tònica que va durar fins l’entrada en vigor de l’actual ordenança de civisme, fruit d’una intensa campanya mediàtica focalitzada en els problemes de brutícia a Ciutat Vella. Es va posar punt i final així a una època breu, de lliure expressió, d’eclosió de la Barcelona més oberta i atractiva, capaç d’acceptar i posar en valor la feina de creadors alternatius, voluntàriament fora del sistema més institucionalitzat. L’últim episodi el coneixíem fa poques setmanes, quan l’Ajuntament va advertir que multaria els negocis que enganxés in fraganti pintant grafits a les seves persianes, una fórmula que s’ha estès últimament per donar un encant afegit als establiments.
A Viladecans la cosa també té la seva lectura interna. Els millors grafits els podem veure, tal com passa amb altres espais “alliberats”, al casal okupa Els Timbres ubicat a la carretera de Barcelona, molt a prop de la Plaça de la Vila. És sorprenent la capacitat artística amb què s’han decorat les parets exteriors. Si no vaig errat, és obra d’un mateix autor que, talment com els pintors de murals d’esglésies romàniques a l’Edat Mitjana, es dedica a recórrer diferents centres socials okupats de l’àrea metropolitana i els il·lustra amb el mateix estil, molt realista i ben aconseguit.
En paral·lel, els murs laterals que voregen l’autovia, les vies del tren i la riera són un museu d’art urbà contemporani a l’aire lliure i, també, un camp de pràctiques per als grafiters en formació. No és estrany trobar-n’hi sovint amb els esprais a les mans. És una dinàmica que es reprodueix a la resta de municipis del Baix Llobregat Sud, on l’anomenat “street art” té nombrosos seguidors.
Són dues cares de la mateixa moneda: per un costat podem trobar autèntiques peces de museu i propostes trencadores que enriqueixen el paisatge urbà. Per l’altre, els nostres carrers estan arrebossats de pintades i guixades sense solta ni volta que embruten l’entorn i contribueixen a fer més mediocre el nostre medi, de per si ja prou desendreçat i pel qual passegem o transitem cada dia.
Al meu entendre, s’hauria de ser inflexible amb les guixades que empastifen les parets, aplicant les ordenances de civisme i multant els seus autors amb treballs per a la col·lectivitat, per exemple amb la neteja de murs i persianes. Però, alhora, caldria ser prou flexible i negociar amb els grafiters per establir unes zones pactades on puguin expressar-se i compartir les seves virtuts creatives. Un equilibri que treu a escena, un cop més, la difícil dialèctica entre el bé comú i la contracultura.
Josep Ginjaume

dijous, 17 de març del 2011

Les propostes d'ERC Viladecans a la crisi


Des del Punt de Trobada sempre volen posar a proba la nostra capacitat de síntesi. És difícil donar molts detalls en tan poc espai, però des d’Esquerra hi ha una cosa que tenim clara, per lluitar contra la crisi cal buscar solucions, no titulars a la premsa. És a dir, és inútil fer grans infraestructures o projectes faraònics que et fan sortir a la foto, si després resten buits de contingut.
Nosaltres tenim clar que l’economia d’aquest país està basada en la petita i mitjana empresa, i Viladecans no és cap excepció. Donant suport i sortida a aquestes empreses és com aconseguirem que la nostra ciutat surti d’on és ara: taxa d’atur d’un 16’5%, empreses que es deslocalitzen, comerços que tanquen, pagesia que pateix robatoris, tallers industrials que no poden pagar els costos fixos tot i tenir un negoci solvent...
Com es materialitza això, deveu preguntar-vos? Alguns exemples: incrementar el suport a la nova emprenedoria potenciant els vivers d’empreses locals a preus raonables, establir línies d’ajudes a comerços que implementin nous serveis, facilitar l’ajornament i el fraccionament del pagament d’impostos, destinar espai al mercat municipal perquè la pagesia viladecanenca hi pugui vendre directament els seus productes... i una llarga llista que ja no tinc més espai per detallar.
Nosaltres imaginem un Viladecans millor. Et sumes per fer-lo realitat?
Bàrbara Lligadas

dimecres, 16 de març del 2011

Les propostes d'ICV-EUiA Viladecans a la crisi

La crisi estarà present en gran part o en la totalitat dels propers quatre anys. Cal lluitar en tots els fronts, però sense deixar de mirar la nostra gent: la gent que viu a Viladecans. Ara hi ha més gent que ho passa malament. Cal reforçar els seus recolzaments, els serveis comunitaris, alhora que promoure el voluntariat i la participació per millorar la cohesió social.
Hi ha molta gent que busca feina i no en troba. Cal reforçar la formació i promoure l’ocupació, estimulant sectors de futur com les energies renovables.
La lluita contra la crisi ha de servir per aprendre a gestionar els recursos amb més austeritat, amb criteris d’eficiència social, també des de la gestió municipal. Exigeix tenir ambicions més domèstiques que en el passat, més arran de terra, netejar millor, il·luminar més amb menys, escoltar més, explicar més, amb voluntat de fer pedagogia ciutadana. Exigeix aprendre a estimular i aprofitar el talent personal i col·lectiu de la gent de Viladecans. Exigeix canviar el xip.
José Luis Atienza

dimarts, 15 de març del 2011

Les propostes de CiU Viladecans a la crisi

Viladecans ha perdut moltes oportunitats en els darrers anys; les proves són un Parc de Negocis mig buit (amb l’Ajuntament pagant-ne el manteniment) o un Parc Aeroespacial que no despega. Davant d’una situació que ha portat 602.611 catalans a no tenir feina, i a Viladecans a tenir la taxa d’atur més alta del Delta del Llobregat, cal adoptar mesures des de diferents perspectives:
Als que busquen feina, millorar els mecanismes perquè contactin amb les ofertes de llocs de treball (tant a nivell local com Servei Català d’Ocupació i INEM), i per millorar la seva formació, fins i tot en casos en què cal plantejar un canvi d’activitat professional (especialment, passar de la construcció a sectors amb millor projecció)
Als estudiants, augmentar i diversificar l’oferta de Formació Professional, en particular, recuperar els estudis de mecànica, que el 2012 no s’oferiran en la nostra zona.
En l’Ajuntament, introduir més competència en la contractació pública, per garantir que els contractes són per a les empreses més eficients.
Utilitzar impostos i desgravacions com a motor per atreure sectors amb valor afegit; i reformar totalment la Taxa de Recollida de Residus, per afavorir a qui fa recollida selectiva.
En definitiva, generar un clima de confiança, que permeti als emprenadors confiar que les administracions no posaran obstacles, a més d’establir mesures a nivell estatal perquè el crèdit bancari torni a arribar a les empreses.
Carles Lozano

Municipals 2011: Propostes davant la crisi

Davant les properes eleccions municipals, a la redacció de Viladecans Punt de Trobada hem demanat a les cinc formacions polítiques amb representació a l’Ajuntament de Viladecans que ens responguessin breument a tres preguntes. Aquí teniu les tres respostes que hem rebut a la primera. En els números d’abril i maig publicarem les respostes a les altres dues preguntes.

diumenge, 13 de març del 2011

Necessitem l'hospital

L’ampliació de l’hospital de Viladecans és imprescindible per assegurar la qualitat de vida a què tenim dret, no només els habitants de la nostra ciutat, sinó també els de les altres poblacions que se’n serveixen, és a dir, Gavà, Castelldefels, Sant Climent i Begues. És una necessitat des de ja fa molts anys, i que cada cop és més urgent. No podem continuar amb aquesta situació de col·lapse, d’amuntegament, de llistes d’espera inacabables, les més llargues de Catalunya.
De fet, el projecte d’ampliació de l’hospital, que inclou entre altres coses ampliar el nombre de llits almenys fins al triple dels actuals, està ja en la fase final d’elaboració, i els compromisos de la Generalitat amb aquesta obra tan bàsica eren ja ferms. Però ara han començat a córrer rumors que això s’atura. I si s’aturés seria un desastre.
L’ampliació no pot estar en discussió. Simplement perquè tenir un hospital en condicions i que s’adigui a la població que ha d’atendre és una necessitat prioritària. I amb aquesta necessitat, no s’hi val a jugar.
Al darrer Ple Municipal, del passat 24 de febrer, tots els grups polítics, unànimament, van aprovar una moció reclamant que la Generalitat de Catalunya mantingui els compromisos adquirits i dugui a terme les actuacion previstes per a la realització de les obres de l’hospital amb caràcter prioritari i amb el termini més breu possible. Nosaltres, des d’aquestes pàgines, ens adherim a la moció, i donem des d’ara suport, també, a qualsevol altra actuació que calgués dur a terme per aconseguir-ho.

diumenge, 6 de març del 2011

Els Consells Populars de Cultura Catalana (i 2)


El Carnaval era una de les festes que havia estat prohibida per la dictadura, i per tant, calia tenir-la com a punt de partida de la normalitat social que es volia assolir. No podem dir que aquesta recuperació es fes de manera escrupolosa, ni va anar precedida d’una recerca històrica de la tradició, sinó que es basava en el que anomenem la tradició oral. Cal pensar que, des de l’any 1939 que es van prohibir, fins a la despenalització de la festa, almenys dues generacions van desconèixer les formes locals d’aquesta celebració. La referència que es tenia dels Carnavals eren els que es veien per la televisió de Rio de Janeiro i altres ciutats americanes que venien la festa com a reclam turístic. Tot i això, sí que es van repartir díptics, en català i castellà, on apareixien els logos dels Consells, junts amb el de l’Ajuntament de Viladecans, on s’explicava la tradició del Carnestoltes, i, fins i tot es feia una referència, almenys amb el que he pogut recuperar de l’any 1982, a la Tornaboda, però és clar que la dansa no va ser ballada a Viladecans aquell any. El que deuria passar es que el text del díptic segurament que s’havia extret del costumari català de Joan Amades on es feia referència a aquesta dansa.
El plantejament de la festa del Carnestoltes era ben senzill i anava dirigit sobretot als més menuts, amb actuacions de titelles, cercavila de disfresses, xocolatada i el sermó, a càrrec d’un poc caracteritzat Rei del Carnestoltes representat pel Josep Pérez. Però no és fins el 1984 quan el Carnaval es consolida com una festa important al calendari local de Viladecans: el primer Carnaval, de 1981, va ser una mica improvisat i amb poc suport institucional; el Carnestoltes de 1982 va tenir un contingut exclusivament festiu; i, en el del 1983, resulta que, com explica la Teresa Bubí, “va nevar i es va haver de suspendre l’enterrament de la sardina, però eren tantes les ganes que teníem de fer coses, que es va decidir fer-ho el cap de setmana següent”, cosa que va comportar que mossèn Jaume Bogonyà, que aleshores era rector de la parròquia de Santa Maria Magdalena, els recriminés per fer-ho quan ja havia començat la Quaresma.
Per tant, el del 1984 és on, per primera vegada, es tanca el cicle del Carnaval, amb l’arribada del Rei Carnestoltes, el ball i concurs de disfresses al poliesportiu, la ballada d’exhibició de la Tornaboda i l’enterrament de la sardina i crema del Rei Carnestoltes el Dimecres de Cendra i on, a més dels Consells, participen en l’organització els Agrupaments Escolta i Guia Sant Joan i Garbí i la Comissió d’Història.
Una altra recuperació de les festes populars que varen liderar els Consells de Cultura Catalana, va ser la festa nacional dels Països Catalans l’any 1981. Aquesta festa es feia coincidir amb el solstici d’estiu i acabava amb les revetlles de Sant Joan. La primera festa l’organitzen l’Ajuntament, els Consells, el grup de muntanya de Viladecans i les associacions de veïns que organitzen fogueres i revetlles amb ball, coca i cava. Els actes s’iniciaven amb l’arribada de la flama del Canigó, la lectura del pregó de Sant Joan i la crema dels maleficis. Acabat el ritual, la flama es feia arribar als barris on s’encenien fogueres i es marcava l’inici de les revetlles. Segons expliquen els membres dels Consells, “en aquella època hi havia molts descampats i gairebé tots els barris en trobaven un on poder fer una foguera”. En Jordi Vicente comenta que “la primera flama del Canigó es va encendre amb un encenedor a la Torre del Baró, on al pati de la Torre s’encenia la primera foguera de Sant Joan”, després se simbolitzava l’arribada de la Flama amb el Josep Pérez baixant amb una torxa a la mà per la Rambla de Viladecans. El Josep Pérez recorda que “semblava que portava la torxa olímpica baixant per la Rambla amb un cotxe de la guàrdia urbana davant”. El Pere Riol diu que “es va triar al Josep Pérez per portar la Flama perquè era el més jove del grup i l’únic que feia footing”.
Però segurament, la festa més popular que tothom recorda, de les que organitzaven els Consells, era el racó musical que s’instal·lava darrera de la Torre del Baró per la Festa Major. El racó, en principi, s’havia pensat com un recurs per recaptar diners i així sufragar les activitats del grup. Els únics ingressos econòmics que tenien els Consells eren, a part les subvencions que donava l’Ajuntament per Carnaval o Sant Joan, les quotes dels socis, la loteria de Nadal, on un any es va fer la rifa d’una panera que anava dins d’un inodor de ceràmica autèntic, i el bar del racó musical. Del racó podem destacar les actuacions de grups locals, les projeccions de cinema a la fresca i les actuacions de mim del grup Vol-Ras.
També cal esmentar la tasca que des dels consells es va fer per festes com Sant Jordi on, encara avui, la llibreria “Els nous rals” congrega al seu voltant entitats que surten a vendre roses i llibres. També cal recordar els tallers de danses a la Rambla i els àpats culturals que es feien al local dels consells al carrer Sant Joan, 8, i on es tractaven temes d’actualitat. En fi, podem dir que els consells van ser els pioners, que van saber dinamitzar la ciutat des de l’associacionisme i el voluntarisme.
La desaparició dels Consells no va ser una dissolució raonada, ni es va decidir en una assemblea. Com recorda el Jordi Dolz, “érem conscients de que estàvem fent alguna cosa important, i per això anotava en una llibreta tot el que fèiem, d’aquesta manera, com que a les reunions no es feien actes, sempre ens quedava mirar la llibreta per saber si ens havíem deixat de fer alguna cosa”. Malauradament, la llibreta s’ha perdut i amb ella molta informació.
Per tant, podem dir que el grup no es va desfer mai, sinó que es va anar diluint a mesura que els seus membres es van començar a interessar per altres coses. Uns es van posar en política, altres es van casar i van tenir fills, i d’altres, van continuar treballant per altres entitats. Una d’aquestes entitats que va sorgir de la iniciativa del Consells Populars van ser els Diables de Viladecans, que es van instal·lar al mateix local que van utilitzar els Consells els darrers anys, l’edifici conegut amb els noms de Ca l’Oriol o Cal Falcó al carrer de Sant Joan. Aquesta entitat, junt amb els Agrupaments Escoltes i Guies Sant Joan i Garbí, són els qui van agafar el relleu dels Consells en l’organització de les festes populars. Potser aquest va ser el gran mèrit dels Consells, saber engrescar, directament o indirectament, a noves generacions per continuar una tasca vital per a la ciutat, la promoció de la cultura popular. I la història continua...
Josep Mumany

dissabte, 5 de març del 2011

Home-nassos al bat : Fèlix Cano i Josep Porcar (i 2)



Juntament amb en Fèlix, del Viladecans també tingueren plaça a la Vila Olímpica el catxer Juanma Salmeron, entrebases Quique Cortés i el pitxer esquerrà Xavi Camps de Barcelona, malauradament mort d’accident un any i mig després, anant a casa després de sortir de la caserna de Gavà on feia la mili.
Tot plegat a canvi de què?, us preguntareu. Doncs, a canvi de quasi bé res pel que fa a jugar amb el club i alguna compensació federativa o de l’ADO per als qui jugaven a la selecció. Amateurisme de totes totes, això era i és el nostre beisbol. Ja els hauria agradat, ja, de guanyar algun caleró, però aquest esport a Espanya no genera recursos que ho facin possible, per sort o per desgràcia, segons s’ho miri cadascú. A qui s’entesti a buscar contrapartides, per part d’en Josep Porcar i en Fèlix Cano li puc ben assegurar que només hi trobarà afany de superació personal en habilitats on la perfecció queda llunyíssim, companyerisme on l’acció individual i puntual és determinant, i divertiment en la vessant de distreure’s de treballs i preocupacions quotidianes, és a dir, l’essència de qualsevol joc d’equip. Però podeu afegir-hi, com a complement, la satisfacció de l’amistat en si mateixa entre companys i la satisfacció íntima de contribuir, gràcies als triomfs, a millorar l’autoestima dels viladecanencs poc coneixedors del córrer entre les bases després d’estomacar sapastrement una bola amb un bat, o els ni tan sols sabedors del plaer de fer guant amb un fill o un amic, passant-se la bola.
Però no tot són flors i violes en l’amateurisme del Club Beisbol Viladecans, també hi havia neguits i pesantors que calia suportar estoicament si es volia tenir per amiga la victòria. Explicant-vos una jornada us en podreu fer càrrec. Per jugar a Madrid, per exemple, l’expedició sortia amb autocar a quarts d’una de la matinada en la nit de dissabte a diumenge. Es parava a les set del matí a Guadalajara per esmorzar. Arribats passades les vuit al camp de La Elipa, a les nou inici de l’escalfament per al primer partit que començava a les deu i durava dues hores i mitja com a mínim. A la una del migdia, entrepà amb fruita i segon partit passades les dues. Al voltant de les sis de la tarda, després de la dutxa, pujada altre cop a l’autocar per retornar. Plat calent al voltant de les nou als afores de Saragossa i arribada a Viladecans una mica abans de les dues de la matinada ja del dilluns. En el cas del Fèlix, lleva’t abans de les cinc per anar a repartir el pa per les botigues (la seva feina). En el cas d’en Josep, lleva’t poquet més tard de les sis per entrar a treballar a les set al taller de la Ford. Per temporada, es podia anar dues vegades a Madrid, dues o tres voltes a Bilbao, tres o quatre cops a Pamplona i un parell a Saragossa, i només els acompanyants podien passar de puntetes fent una estoneta de turisme per les diferents ciutats.
Arribats al punt de guanyar disset anys seguits, tanta alegria impulsada jo diria que ens obliga, a tots plegats, a algun reconeixement envers aquests dos homenassos anomenats Fèlix Cano i Josep Porcar. Se m’acut que faríem bé d’agrair-los una mica el fet de tenir estació de tren, per exemple. No us preocupeu pel que fa a fums, cap d’ells és un poca-pena. Si algú creu que amb aquesta proposta torno a exagerar, no us preocupeu massa, els fums els podríem esbatussar responsabilitzant-los, una altra mica, dels blocs de pisos del Parc de la Marina construïts a les Parellades per integrar el tren al nucli urbà de Viladecans. Gràcies a aquests espaterrants blocs ja tothom sap on és Viladecans. “Play ball”!
Andreu Comellas

divendres, 4 de març del 2011

Xoriguer comú (Falco tinnunculus)

És força freqüent i és fàcil d’observar i de distingir-lo per la seva manera de volar quan caça, quedant gairebé parat cara al vent, a poca alçada i batent ràpidament les ales en llocs oberts mentre observa el terra buscant preses petites que captura llençant-s’hi en picat. Fonamentalment menja petits mamífers, insectes grans i alguns rèptils i petits ocells. La majoria de les parelles ponen al maig, i arriben a bon terme de 4 a 5 polls. S’adapta força bé al medi urbà.
Font: Viquipèdia.
Foto: Eio Ramon

dijous, 3 de març del 2011

Llibertats

En aquest sofisticat món occidental en què vivim, sembla que la llibertat és un dels béns més preuats.
Llibertat per beure quan vull, per fumar quan vull, per anar a treballar (o de festa) amb un cotxe més gros que el del veí i a la velocitat que vull. Grans lamentacions quan es limita tot això. Tant, que el sentiment de greuge fa caure governs. I és que certes llibertats no es poden tocar.
En canvi, n’hi ha d’altres de secundàries que no tenen bona premsa ni en els mitjans de comunicació ni en alguns partits polítics: la llibertat de poder migrar i establir-me en una altra població per trobar feina i mitjans per subsistir, la llibertat d’obtenir papers per obtenir un contracte de treball, la llibertat de reagrupar-me amb la família. O la llibertat de votar quan es tria el govern que amb les seves lleis pot afectar profundament la meva vida. I és que el primer és el primer.
Lleis, valors, principis, drets humans. Llibertats.
Mercè Solé

dimecres, 2 de març del 2011

De festes i guarniments

Aquesta nit aniré a sopar amb una amiga, hem de celebrar que ha aprovat un examen, me n’alegro molt del seu èxit. No és un sopar qualsevol i m’he d’arreglar, s’ha de notar que estem de festa, l’ocasió s’ho val. Així, dins el meu estil, segurament força clàssic, que ja tenim una edat!, em posaré guapa –com deia aquell eslògan tan reeixit de la Barcelona preolímpica–. Ui! Veig que la veïna ve de festa, va força extremada, però no em desagrada encara que jo no m’atreviria mai a combinar formes, teixits, llargades i colors com ella, és clar, es nota que té una altra edat!, vaja, que s’ha arreglat i s’ha posat guapa a la seva manera. Fa cara de son però se la veu contenta, ve de festa! Vaja, aquests deuen anar de casament, van ben repentinats, planxats i lluents. Sí, sí, també es nota que tenen un bon motiu per lluir-se d’aquesta manera.
Sembla que per més informals i còmodes –que m’està molt bé– que ens hàgim tornat, tots continuem fent servir els guarniments per expressar la nostra alegria i significar les ocasions especials. Per això, em sorprèn que el 20 de gener, dia de la Festa Major d’hivern de Viladecans, no llueixi, cap domàs, ni drap, ni... res, al balcó de l’Ajuntament, ni tampoc durant el cap de setmana al qual s’han traslladat les activitats festives. Una llàstima, que a la seva manera, la formal i institucional, d’insígnies i banderoles, no s’hagi vestit l’Ajuntament com correspon per una festa, que per ser de tots mai no és menor i com més visible es fa, millor.
Jo no tinc cap dubte que a la meva amiga li ha agradat que m’arreglés per sortir plegades, que la veïna no ha passat desapercebuda amb el seu vestit i que als nuvis els ha agradat que els convidats es mudessin pel seu casament, i que una Festa Major bé val un domàs al balcó.
M. Victòria Herrero Garcia

dimarts, 1 de març del 2011

Tard, però finalment ens han fet cas


El passat 11 de gener l'alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, va inaugurar el centre de negocis per a microempreses i emprenedors, ubicat a l'edifici Dinamarca del Parc de Negocis i anomenat Delta Business Center. Fins aquí només puc dir que em sembla una molt bona notícia per Viladecans, ja que fa massa temps que sentim parlar del Parc de Negocis, però dels 12 edificis projectats només se n’han fet 4, els quals actualment només estan ocupats en un 62% de la seva capacitat. És a dir, tenim una infraestructura que té molt potencial, que ens han venut per activa i per passiva, però que està força per sota de les seves possibilitats i, sobretot, de tot el que ens han publicitat insistentment. Per això me n’alegro que vagin donant forma al nostre Parc de Negocis, tot i que malauradament, de forma massa lenta.
Nosaltres el mes d’octubre de 2009 ja vàrem presentar una moció que anava en aquesta línia (la podeu trobar a http://locals.esquerra.cat/viladecans/document/1319), la de donar facilitats als emprenedors i emprenedores, sobretot en un temps de crisi com el que ja fa massa temps que ens condiciona les vides. Malauradament, les nostres propostes varen ser rebutjades per l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA).
Així doncs, com us vàrem avançar en l’Esquerra Activa de la tardor del 2009 (http://locals.esquerra.cat/documents/butlletins/viladecans-21.pdf), l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA) va menystenir les nostres propostes votant-hi en contra, però ja sabíem que s’aprofitarien de les nostres idees per implementar-les a la seva manera quan els pogués ser favorable: “De totes maneres, no tingueu cap dubte que en els propers mesos sentireu parlar a l’equip de govern de mesures similars a les que nosaltres hem proposat.”
Vist tot això, no puc estar-me de sentir-me temptada per un dilema: Com hem d'actuar? Ens hem de felicitar perquè finalment s’ho han repensat, s’han adonat que la filosofia de la nostra proposta era important i n’han dut a terme una part? O bé, hem de denunciar, un cop més, la prepotència de l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA) amb la qual acostuma a actuar menystenint la feina dels altres i després traient-ne rendiments a l’esquena?
La temptació és gran, però des d’Esquerra vàrem presentar la moció pensant en l’emprenedoria viladecanenca, i ara que finalment tindran algun recolzament, no podem fer altra cosa que felicitar-nos i desitjar que en els propers mesos apostin per portar endavant altres propostes de les que vam incloure en la moció que vàrem presentar a l’octubre del 2009.
Bàrbara Lligadas