El 3 d’abril de 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals després de la dictadura i enguany es compleixen els 40 anys d’ajuntaments democràtics.
Els carrers i places de Viladecans es van omplir de cartells de propaganda dels diferents partits polítics i es respirava un aire d’il·lusions i esperança.
El primer consistori sorgit d’aquelles eleccions es va fer la foto davant l’escala de l’Ajuntament, amb Joan Masgrau com Alcalde.
.jpg)
Estat de conservació a Europa: Segura. Hivernant escàs i molt localitzat, però regular, especialment en zones on hi ha bones poblacions de gavines, com és el cas del Delta del Llobregat. Té fama pel seu comportament agressiu amb altres aus marines, a les quals persegueix i ataca per robar-los menjar.
Tot i ser una au marina, aquest exemplar va entrar diversos dies per banyar-se en les aigües de la Maresma del Remolar. És la primera observació coneguda, al Delta del Llobregat, fora del litoral.
Eio Ramon
El 2 de noviembre de 2001 en la 31ª reunión de la Conferencia General de la UNESCO celebrada en Paris se aprobó la Declaración Universal de la UNESCO sobre la Diversidad Cultura. Y a continuación la Asamblea General de las Naciones Unidas declaró el 21 de mayo como Día Mundial de la Diversidad Cultural para el Dialogo y el Desarrollo, a través de su resolución 57/249 de diciembre de 2002.
En la Conferencia Mundial sobre Políticas Culturales (Mondiacult) celebrada en 1982 en México se alcanzó un acuerdo de definición de cultura que dice lo siguiente: “La Cultura debe ser considerada el conjunto de los rasgos distintivos espirituales y materiales, intelectuales y afectivos que caracterizan a una sociedad o a un grupo social y que abarca, además de las artes y las letras, los modos de vida, los derechos fundamentales de los seres humanos, los sistemas de valores, la tradiciones y las creencias”. La conferencia rechazó unánimemente toda jerarquía de las culturas ya que nada puede justificar la discriminación entre culturas “superiores” e “inferiores” y reafirmó el deber de cada uno de respetar todas las culturas.
La defensa de la Diversidad Cultural es intrínseca a la defensa de los derechos humanos.
En un mundo como el de hoy donde las distancias se miden por horas y no por kilómetros, donde las redes sociales y medios de comunicación nos saturan de información, las migraciones de personas de países pobres y en guerra buscan la supervivencia en el norte rico y próspero. Se da mucho más el contraste entre culturas. Es un fenómeno que en muchas de nuestras ciudades estamos viendo. Por eso es primordial que desde las Sindicaturas locales velemos por el respeto y la defensa de esa diversidad cultural que nos enriquece como seres humanos y que es motor de integración.
El Síndic debe velar por las buenas prácticas administrativas pero debe ser también garante de los Derechos Humanos y Libertades Fundamentales.
Acabaré con una cita de Irina Bokova, Directora General de la Unesco: “En un mundo tan diverso, la destrucción de las culturas es un crimen y la uniformidad un callejón sin salida. Todo estriba en valorizar, en un mismo impulso, la diversidad que nos enriquece y los derechos humanos que nos reúnen”.
José Luis Nicolas
Sindic de Greuges de Viladecans
La reforma del Polígon Industrial Centre ha estat un dels temes estrella del mandat a Viladecans que acaba aquest mes de maig. La primera vegada que ens el vàrem trobar va ser la tardor de 2015, poc després d’arrencar. Han passat més de tres anys d’allò i aquest 2019 l’equip de govern (PSC+ICV) ha aprovat en sessió plenària la tercera i definitiva (?) modificació després dels canvis imposats -més aviat, després de la clatellada- de la Comissió Territorial d’Urbanisme.
Però anem a pams: el Ple d’octubre de 2015 va aprovar l’avantprojecte amb els vots a favor del PSC, el PP i Ciutadans, el mateix partit que mesos després s’apuntaria al carro dels crítics, el mateix partit façana que malgrat les paraules no va presentar ni una sola al·legació durant el període d’informació pública. Els socis del PSC, ICV-EUiA, es van abstenir al costat de l’únic regidor de GV-CAP i tan sols ERC i VSP vàrem votar en contra. Per què? Recordem algunes píndoles de la primera recepta del PSC per «modernitzar» i «revitalitzar» el polígon:
Afectava tot l’àmbit del Polígon Centre amb alçades màximes de PB+8.
Ensorrava les cases de l’avinguda Generalitat i trinxava part de la Plaça Europa.
Limitava la circulació de camions d’alt i mitjà tonatge.
Les petites i mitjanes empreses quedaven subjectes a la voluntat dels propietaris amb més terrenys, amb el risc real de tancament de negocis i pèrdua de llocs de treball.
Repercutia el cost d’urbanització dels nous vials sobre els propietaris de les naus, fossin grans propietaris o petits i mitjans.
Desmuntava el caràcter industrial del polígon amb la introducció de nous usos urbanístics com oficines, hotels, molts habitatges, etc.
Des d’Esquerra ens vàrem estudiar el projecte de valent i el vàrem exposar en diverses reunions als veïns de la carretera de Barcelona, als petits i mitjans empresaris afectats i als treballadors del polígon. Vàrem sol·licitar per activa i per passiva una ampliació de tres mesos perquè només preveien un mes com a període d’al·legacions, que acabava el dia dels sants innocents (ironies del destí) en plenes vacances de Nadal. Es tractava d’un «monstre» que marcava les regles de joc de la futura reforma, per la porta del darrere i amb el desconeixement de molts dels implicats. Una proposta feta des dels despatxos, amb opacitat i sense comptar amb els actors involucrats.
D’aquell reclam inicial en vàrem treure una pròrroga de tres mesos, però sobretot -i el que ens fa més contents- una ciutadania més apoderada i conscient del què passa a Viladecans. Ens sentim legítimament orgullosos d’haver posat el Polígon Centre al mig del debat polític i ciutadà, els afectats es van mobilitzar com mai (cadena humana inclosa) i es van configurar com a plataforma, demostrant la força de la ciutadania per una causa justa. Poc després vàrem presentar una moció per salvar les cases històriques de l’avinguda Generalitat, aprovada per unanimitat, que les blindava davant l’intent de l’Ajuntament de sentenciar-les a l’enderroc.
L’abril de 2016 vàrem presentar al·legacions al projecte: sol·licitàvem de nou un compromís per a salvaguardar les cases de l’avinguda Generalitat i també, molt important, limitar les alçades màximes previstes -amb blocs de fins a 8 plantes- quan el Pla General Metropolità de 1976 establia un màxim de PB+3 al polígon i PB+4 al nucli urbà. El mateix mes pactàvem una moció conjunta de tota l’oposició per a la constitució d’una comissió de seguiment amb tots els actors involucrats -encara vigent- i que ha permès girar com un mitjó la idea inicial del govern del PSC.
De juny a setembre de 2016 vàrem assistir a tres reunions setmanals on tots els afectats varen poder donar la seva opinió i els seus punts de vista. Varen ser unes jornades llargues però força interessants. Després d’alguns estira i arronsa i sense incloure tots els punts que sol·licitava la comissió, el febrer de 2017 el govern va dur al Ple un segon projecte de modificació del Polígon Centre que va comptar amb els vots a favor del PSC, Ciutadans, PP i un regidor no adscrit, l’abstenció d’ICV-EUiA, GV-CAP, l’altra regidora no adscrita i ERC. L’única regidora de VSP va votar en contra. D’aquell segon intent el més significatiu era:
La reducció de l’àmbit del projecte a les zones on es preveuen actuacions i, per tant, sense afectar el conjunt del polígon.
La reducció de les alçades màximes a PB+6 excepte en una peça on es preveia un hotel de 8 plantes, a la carretera de la Vila amb Segle XXI.
El mes d’abril de 2017 vàrem tornar a presentar al·legacions. Entre d’altres, sol·licitàvem que l’hotel rebaixés alçades a PB+6 i insistíem, com vàrem fer el 2016, en incloure el dibuix de la continuació de l’avinguda Segle XXI fins a l’àmbit de la factoria Roca, tocant al terme municipal de Gavà. Dos anys després, el febrer 2019 el projecte ha tornat a passar per Ple amb les modificacions que la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’Àmbit Metropolità de Barcelona ha exigit a l’Ajuntament. Tot i que estem satisfets pels canvis introduïts, ens hem tornat a abstenir perquè aquesta tercera versió, malgrat no recollir totes les nostres sol·licituds i les de la comissió de seguiment, sí que en contempla alguna d’important.
Bàsicament, la Generalitat ha obligat a rebaixar a PB+6 la peça del futur hotel (aquest equipament prové d’un pla urbanístic aprovat el 2014, un any abans de la presentació del projecte de reforma integral del polígon, i permetia fer un hotel de 8 plantes al mig del traçat on un any després es projectava l’obertura de Segle XXI en direcció Gavà. Aquesta planificació contradictòria va provocar un greu problema que es va resoldre amb una suspensió de llicències. Ara ens agradaria saber què haurà ofert l’Ajuntament als propietaris d’aquests terrenys després de la rebaixa d’edificabilitat i el canvi d’ubicació). La Comissió Territorial d’Urbanisme també ha obligat a rebaixar l’índex d’edificabilitat als plans urbanístics adjacents a la prolongació de l’avinguda Segle XXI (sis plantes enlloc de vuit), entre d’altres mesures. De fet, el febrer de 2018 va suspendre l’aprovació definitiva del projecte de reforma fins que el consistori no incorpori aquestes millores, d’aquí la tercera versió que ha passat recentment pel Ple.
Està clar que entre tots li hem donat la volta a la reforma del Polígon Centre però pel grup d’ERC continua essent insuficient: com quedarà la Plaça Europa amb el nou traçat? Què passarà per exemple amb la xurreria? I la parada d’autobusos i taxis? I l’antiga oficina de Caixa Catalunya? Quedarà molt enclotat el mercat municipal? I el més preocupant: si l’ordre de forces al consistori es manté després dels comicis de maig, l’empresa pública VIMED continuarà gestionant el projecte amb opacitat i sense retre comptes puntualment al Ple com pertocaria tenint en compte l’abast d’un projecte d’aquestes característiques. Per això seguim i continuarem treballant per un nou Viladecans. Ens hi ajudes?
Myriam Moysset
Todos somos uno y aunque nos falte alguien, tenemos de seguir... de seguir con nuestras asambleas... porque entre todos... salimos hacia adelante... problemas que te dejan sin dormir...
Nos falta un compañero, camarada, luchador nato y sobre todo un gran amigo de sus amigos... mejórate pronto y ven...
La PAH es un movimiento social apolitico. sin afán de lucro de ningún tipo.
Para apoyar y aconsejar hay que saber las leyes actuales.
En estos momentos se están recuperando las medidas de la ley 24/ 2015 que fue anulada por la aplicación del 155 en Cataluña, teniendo en cuenta que es la herramienta más importante que tenemos en estos momentos para conseguir alquileres sociales, parar desahucios y recuperar vivienda de entidades bancarias, viviendas vacías de grandes tenedores y fondos buitre para todas aquellas familias en riesgo de exclusión social.
Tenemos que tener en cuenta que por el solo hecho de haber recuperado una ley tan importante y haber conseguido la PAH casi lo imposible, seguimos siendo muy vulnerables porque la pobreza tiene eso, por parte de todas las entidades antes mencionadas.
En el 2020 termina la moratoria aplicada por el Gobierno del PP para la ley de hipoteca y de segunda oportunidad que afecta a 300.000 familias en toda España.
Si no hacemos una lucha efectiva y multitudinaria nos veremos en un panorama desalentador de desahucios como los vividos en los años 2011/2014 llevando a miles de familias, sin otra alternativa que vivir de la indecencia.
Tenemos que hacer resistencia al Gobierno, Generalitat y Ayuntamiento para hacer un parque de vivienda suficiente o tomar todas las medidas necesarias para evitar este desastre que se encuentra a la vuelta de la esquina.
Todos carecen de viviendas y ayudas en muchos casos insuficientes para tanto desahucio actualmente... por eso la PAH lucha para solucionar este grave problema... nos encontramos con un hueco vacío por que no hay... o no quieren que hayan.
La PAH de Viladecans como todos sabéis de reúne todos los martes en el centro de formación Edelia Hernández, Calle Santiago Rusiñol 2, a las 18 h.
Un movimiento horizontal, asambleario y apartidista.
PAH de Viladecans
Hi ha dies en què decideixen no treballar. No soc capaç d’esbrinar-ne els motius, i tampoc a què obeeix la selecció de dates que en fan. És cosa d’ells. I ja pots fer el que vulguis: tornaran a posar-se en marxa quan ho considerin oportú. Almenys, em passa amb els de casa, no sé si els passa a altres. Segur que els meus tenen un acord que, és clar, desconec. Em fa vergonya explicar-ho a ningú. Potser és un error no fer-ho, però ja m’arreglo jo sola. O ho intento.
És difícil no parar boja quan tots alhora deixen de caminar i m’abandonen al bell mig d’un temps que no veig passar. Es declaren en vaga d’hores perdudes, mortes, i soc presa de la incertesa del moment imprecís. No és senzill viure enmig del no-res i sense ser esclau de la tecnologia. Encara que vaig ser jo qui un dia va prendre la determinació de distanciar-se del món per raons que no venen al cas, a vegades em costa mantenir lluny rampells de solitud. Ells, aquests que s’aturen quan els ve de gust sense pensar en mi, m’ajuden a sobreviure a la nostàlgia. I em permeten quelcom més físic: lliurar els meus articles i complir els meus compromisos a temps.
Crec que s’han adonat que els necessito i, com a recompensa per l’estimació que els tinc, de tant en tant es declaren en rebel·lia, cansats de tant marcar límits. O potser desitgen ensenyar-me el valor del temps, que tots els minuts i segons compten. No mouen les agulles, no bateguen amb els seus tic-tac, no fan la feina que sempre han fet els seus semblants abans que ells. M’he acostumat a la seva presència. Sense hores, la casa s’omple de silenci. I tot s’atura. Com els meus rellotges.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Quan un virus o una infecció ataca l‘organisme acostuma a produir-se la febre, i el paracetamol és un dels remeis que acostumem a prendre per reduir-la. En fer-ho, ens trobem millor, sembla fins i tot que no estiguem malalts. Però ho estem. És un miratge.
L’abril del 2017 vam canviar el sistema de recollida de mobles. Fins aleshores, un veí que es volia desfer d’un moble o trasto vell trucava a un telèfon, avisava que el deixaria a la porta de casa seva, i els serveis municipals el recollien en menys de 24 hores. La realitat era que només un 3% de la ciutadania feia servir aquest servei. Els veïns acostumaven a deixar els mobles al carrer, a peu de contenidor, sense avís. Els serveis de neteja recollien diàriament molts quilos de mobles. Era el paracetamol que ens feia aparentar que al carrer no hi havia mobles, que érem una ciutat cívica.
Des de feia ja força mesos, el nombre de quilos de mobles i trastos vells recollits a qualsevol lloc i hora, anava en augment, fins a uns valors de difícil gestió. La figura 1 mostra el nombre de kg mensuals de mobles recollits a l’espai públic en el període 2016 a 2018.
Figura 1. Massa de mobles (en quilograms) recollits mensualment pel serveis de recollida de residus i neteja municipal els anys 2016, 2017 i 2018.
El nou sistema de recollida de mobles posat en marxa l’abril del 2017 té dos objectius bàsics. En primer lloc, coresponsabilitzar la ciutadania de la neteja dels carrers, i en segon, facilitar a la ciutadania el desfer-se dels mobles d’una forma cívica i educada, fomentant el civisme. Un ciutadà que es vulgui desfer d’un moble vell té dues opcions: deixar-lo a la porta de casa seva, al carrer, el vespre assignat segons els barri on visqui (5 dies, 5 zones), perquè així l’endemà els serveis de neteja el recullin. Es tracta d’un sistema de recollida porta a porta, però d’un dia determinat. Si li és urgent desfer-se’n, pot portar-lo a la deixalleria municipal, on de forma gratuïta l’hi acceptaran. Però el que no pot fer de cap manera és abandonar-lo al carrer, a qualsevol lloc, i menys al costat dels contenidors, ja que dificulta la càrrega i descàrrega dels contenidors per part del camió d’escombraries. Si no procedeix amb aquestes regles bàsiques, les agents cíviques posaran una enganxina al moble en qüestió, cosa que indicarà que des de l’ajuntament l’hem vist, però en no ser el dia que toca recollir, no ho farem. El moble estarà al carrer fins el dia que toqui, amb les conseqüents molèsties i malestar visual que això genera. Quan un veí no segueix les regles de convivència, perjudica la comunitat. La policia local ha obert fins a una trentena d’expedients sancionadors l’any 2018 a veïns que han deixat els mobles al carrer fora del dia assignat.
A ningú li agrada veure acumulació de mobles al carrer. Però cal tenir una visió global de ciutat, i no parcial d’un punt concret. La figura 2 mostra el percentatge de mobles recollits de forma correcta des que es va implantar aquest model. Cada cop són més els veïns que han entès que cal ser corresponsables amb la neteja, i del 3% d’accions correctes el 2016 hem passat a una mitjana del 65% en la recollida correcta de mobles el 2018, amb puntes de fins al 70%.
Figura 2. Percentatge de mobles recollits de forma correcta des d’abril del 2017 fins a desembre del 2018.
És possible que a algun lector li costi de creure aquestes dades, sobretot veient alguns punts. Hi estic d’acord. Però des d’una mirada global, hem millorat. Cal que continuem treballant, i que ens conscienciem que la neteja de la ciutat no és una qüestió exclusiva de l’ajuntament. La ciutadania en som corresponsables.
Hem tret el paracetamol, i com quan passa amb els organismes vius, quan aflora una malaltia, el mateix organisme genera els anticossos suficients per a combatre-la. L’educació i el civisme són els anticossos que ens calen per a eliminar aquestes imatges poc desitjables d’acumulació de mobles en algunes zones.
Jordi Mazon
Tinent d’alcalde d’Espai Públic
El passat dia 16 de març va tenir lloc l’acte de presentació / reactivació de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) de Viladecans. Aquest moviment social va aparèixer fa ja 9 anys com a resposta al fet que partit racista PxC va concórrer a les eleccions municipals de 2011 on, al municipi, van aconseguir un regidor. L’acte, celebrat a la Plaça de l’Església, va comptar amb la presència d’Adriana Torroella, estudiant d’Educació Social i que pertany a la UCFR de Badalona, i de Fabián Cobos, professor i conegut activista antifeixista i membre de la UCFR Viladecans.
Adriana, que va deixar la militància política i es va unir a la UCFR al gener, ens va explicar la importància de reactivar una altra vegada el moviment davant el perill que suposaria la presència a les institucions del partit d’extrema dreta, Vox. El moviment antifeixista i antiracista té com a objectiu assenyalar i fer propaganda en contra de l’extrema dreta, aglutinant la lluita de diferents entitats i associacions, així com diverses ideologies polítiques, sense excloure ningú. La UCFR es compon de diferents nuclis autònoms, sense jerarquies ni càrrecs, existint, això sí, un nucli coordinador per realitzar accions conjuntes, a més de teixir llaços amb altres moviments, tant a nivell comarcal com internacional. També, i per la seva condició de persona racialitzada, ens va explicar la seva experiència personal donant visibilitat a situacions diverses, com els problemes a l’hora de trobar una feina, i encara més si és de cara al públic, per entrar en discoteques o l’estrambòtica situació viscuda als 13 anys quan la va intentar expulsar d’un autobús amb l’excusa que no tenia el DNI (recordem que a aquesta edat no és obligatori).
D’altra banda, Fabián va fer repàs, a grans trets, de l’activisme antifeixista sorgit a Viladecans des dels temps de la dictadura fins a l’actualitat. Ens va parlar del primer alcalde feixista del municipi, del moviment de la Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista), de diferents activistes antifranquistes, com Antonio Plata, treballador acomiadat de la fàbrica Roca per comunista i que va ser el primer obrer a presentar una denúncia contra la Guàrdia Civil per maltractaments com així recull el comunicat de lesions de l’Hospital de Sant Llorenç, un fet que pot ser consultat, com altres casos més, en el llibre El estilo sindical del Baix Llobregat. Més actualment va explicar els fets ocorreguts al bar Larache del Barri de Sales, regentat majoritàriament per la comunitat marroquina, on, el 1996, hi va haver un assalt amb bats de beisbol i que la policia va qualificar com un “ajust de comptes”, la manifestació antiracista el 2002 sota el lema “Drogas no, mezquitas no” o, ja més actual, les primeres lluites de la UCFR.
Poc més de mig centenar de persones van voler participar de l’acte, on diversos assistents van aprofitar l’oportunitat del micro obert per preguntar o exposar les seves experiències.
UCFR va valorar molt positivament l’acte i convida a tota la ciutadania a participar dels futurs actes que es realitzaran, a seguir el moviment en xarxes socials, ja sigui a la seva pàgina de Facebook (UCFR Viladecans), Twitter (@ucfrviladecans) o Instagram (@ucfrviladecans) i a participar en les pròximes assemblees.
Coordinadora UCFR Viladecans
Recites versos plens d’emoció,
escrius també paisatges amb la prosa,
i en les paraules netes de color
hi dibuixes l’aroma d’una rosa.
Cada lletra pentines amb mudesa
i amb ritmes representes cada so,
i en la pinta invisible deixes presa
la rialla que juga sobre el plor.
Ben esteses les ales negra i blanca
emprenen el seu vol de fantasia,
i la pensa que s’obre i ja no es tanca,
brolla lletres de viva poesia.
I riu el vers i plora en el quadern
i escampa en el poema el món etern.
Nati Regàs
(del llibre La Paraula
Escric, escric, no puc deixar d’escriure,
i sense cap paraula en el paper;
el meu interior comença a viure
i a dins batega l’ànima també.
Aleshores acluco la mirada
i percebo un mormol dins de la ment,
al bell mig una ploma en veu callada
perfila cada lletra amb traç silent.
Es desclouen els ulls amb timidesa
en percebre quelcom dins de la mà,
la freda ploma resta ben encesa
per poder per la pàgina cremar.
La ploma em diu: Escriure? ara sí.
I el full encès també ja és pot llegir.
Nati Regàs
(del llibre La Paraula)
L’accés a l’habitatge va ser per primera vegada el problema més anomenat a l’Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona publicada l’octubre de 2018, amb un 12,8%, pujant des del 6,7 % del quart lloc de l’any anterior i per sobre del turisme en la llista negra de preocupacions de la capital catalana. Per darrere és va situar el clima polític, la inseguretat o l’atur. L’enquesta, que té el seu prestigi, ja que se’n porten 33 de realitzades, i era la primera vegada que succeïa que l’habitatge se situava al capdamunt dels mals somnis dels barcelonins.
Després de sis mesos la preocupació continua sent generalitzada. Afectant totes les ciutats i més les grans capitals i les seves àrees metropolitanes i afectant ciutadans i ciutadanes de tota condició. El jovent afegeix a la dificultat per trobar feina, la de trobar habitatge per emancipar-se, moltes famílies monoparentals es troben amb dificultats a partir d’un sol sou, hi ha situacions d’emergència en què hi ha persones que treballen i no poden accedir ni tan sols a un habitatge de lloguer i menys a un habitatge en propietat, fruit dels baixos salaris derivats de la Reforma Laboral.
Des d’aquestes ratlles voldríem instar les administracions públiques (municipis, metropolitanes, autonòmica i estatal) que es posin a treballar en comú per elaborar un pla d’habitatge que contempli un increment en la construcció d’habitatge de lloguer social i d’habitatges dotacionals com un objectiu urgent, deixant en un segon pla els habitatges de HPO. Les vivendes de HPO amb un preu proper els dos mil euros m2 de construcció, és inassumible per a moltes famílies a causa com dèiem abans dels baixos salaris que impedeixen formalitzar una hipoteca.
Una altra qüestió que creiem que haurien d’abordar seriosament les administracions és el de la rehabilitació de vivendes. La rehabilitacio d’habitatges evitaria la fugida de persones buscant habitatges més nous, amb mes comoditats, més sostenibles i més accessibles. Cal un impuls per part de les administracions a la rehabilitació donant ajudes publiques. Les Lleis de Barri van ser un bon exemple de col·laboració entre administracions.
La configuració geogràfica de l’Àrea Metropolitana de Barcelona esta encotillada per la Mediterrània a un costat i per la serralada de Collserola per l’altre. El nostre territori no és com l’Àrea Metropolitana de Madrid, que com diuen “Ancha es Castilla”
Aquesta configuració geogràfica fa que el nostre territori sigui limitat. Però aquesta limitació no ha impedit que tinguem zones amb unes grans densitats de població i altres amb densitats molt baixes. El Pla General Metropolità (PGM) hauria buscar un equilibri d’aquesta situació.
La Llei 24/2015 del 29 de juliol de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica és una bona Llei pero només fa front a situacions d’emergència social a curt termini.
Les administracions davant aquesta situació han d’elaborar plans i lleis estratègiques de futur immediat per pal·liar el dèficit d’habitatge assequible en funció del salaris que es cobren, seguint la recomanació de la ONU que el cost que destina una família a l’habitatge no hauria de superar el 30% del seus ingressos.
José Luis Nicolás
El passat mes de desembre, va arrencar a Viladecans un Punt del Voluntariat. Aquest servei, ubicat a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, busca connectar la ciutadania amb les demandes de voluntariat que existeixen a la ciutat. El servei assessora i acompanya tant a entitats com a la ciutadania en l’àmbit del voluntariat, fomentant així el seu creixement.
Dimarts a la tarda i dimecres al matí són els dies que podeu apropar-vos a l’Ateneu i conèixer de primera mà totes les ofertes de voluntariat que existeixen a la ciutat! O si necessiteu més informació no dubteu a escriure’ns a ateneupicasso@viladecans.cat
Entre totes fem que aquest projecte tingui èxit i que Viladecans continuï demostrant el seu esperit solidari.
Alba Martín
Segur que si pregunteu als meus companys i amics, i també als de casa, us diran que soc una persona massa vehement i a voltes agressiva. I tindran raó, en podeu estar segures. Estic lluny de ser un exemple d’amabilitat. Potser perquè a mi mateixa em costa controlar-me, em fan patir molt les actituds agressives i tòxiques que es manifesten en les campanyes electorals i que van a més: no sembla que n’hi hagi prou a defensar el propi projecte: cal desqualificar, calumniar, insultar i deixar clar que en l’altre (el projecte i les persones) no hi ha res de positiu ni cap punt de connexió.
De fet això es desmenteix sovint quan veus que alguns polítics des del micròfon o des de les xarxes diuen una cosa i en privat mantenen una relació força més distesa del que semblaria amb els adversaris. Jo celebro que no es tirin els plats pel cap, però aquesta màscara agressiva sempre m’ha semblat un pèssim exemple de relacions humanes i una comèdia més aviat penosa. Aquests polítics “controlen”, però molta gent com jo, no. La cosa comença, més innocentment per dir: “tot el que s’ha fet de positiu ho he fet jo i només jo”. I “tot el que no funciona és culpa dels altres i només dels altres”. I des d’aquí es va enfilant.
Ara som en un moment en què això creix depassant tots els límits ètics: mentides, espionatges no només il·legítims sinó utilitzant recursos públics, demagògies… Desvetllant emocions i els instints més primaris, projectant en els més indefensos les nostres inseguretats… Fent passar per reals les nostres fantasies més mesquines, perquè del que es tracta és de confirmar que qui no pensa com nosaltres és perillós, ens vol mal i s’aprofita de nosaltres. I així justifiquem arraconar l’adversari fins a la seva aniquilació. I de passada també serveix per amagar i emmascarar les causes reals de molts problemes.
L’altre dia, per raons de feina, vaig fer una entrevista a Joan Morera, un jesuïta jove que treballa la noviolència activa i que no ho fa des d’una acomodació ben intencionada sinó des d’haver viscut llargament en barris marginals de Tanzània. Vull dir que sap bé què és la violència i les seves conseqüències. Em va agradar molt la seva visió dels conflictes, que sovint en l’àmbit cristià s’intenten dissimular, com si amagar l’abús, la injustícia o senzillament la discrepància resolgués alguna cosa. Oblidem que la por al conflicte de vegades mata.
Ell deia que la solució no violenta passa, en primer lloc, per no desqualificar mai l’adversari, cosa que altrament desvetlla una resposta defensiva i potser tan agressiva com la nostra. I que es tractava d’integrar aquest adversari, que vol dir intentar entendre el seu punt de vista –no pas compartir-lo– i deixar-li iniciativa per al diàleg. Posava com a exemple Nelson Mandela, que a la presó va aprendre la llengua dels seus opressors, va llegir la seva literatura i va tractar els seus carcellers com a persones, no només com a torturadors.
Deia Morera que en aquest procés convé fer dues coses. En primer lloc, posar una mica de distància respecte a les pròpies emocions fent que les decisions que prenguem no surtin només dels sentiments immediats sinó de la nostra llibertat per allò que volem aconseguir. En segon lloc, preguntar-nos per la gravetat del motiu de la nostra discrepància: ¿és una qüestió de vida o mort? (Pere Casaldàliga diu que només hi ha dos absoluts: Déu i la fam) ¿És una qüestió de principis i creences personals (de la mena que són imprescindibles per a tu però que no pots imposar a ningú ni et poden imposar)? ¿És una qüestió relativa? Fer aquest exercici ajuda a situar els nostres conflictes en el seu lloc i a preparar-nos per a la resposta adequada, sense exaltar-nos per tonteries ni espantar-nos davant les dificultats d’algunes lluites ben dures.
Jo no sé si mai seré capaç d’això. Però m’agradaria. Especialment en campanya electoral, aquest any que em sento especialment implicada pel fet d’anar a les llistes de les municipals.
Mercè Solé
La malaltia social de la intolerància i el racisme s’expandeix amb força pels nostres carrers i per les nostres viles. Un fenomen que amenaça la diversitat i aposta per la intolerància i l’ exclusió, s’estén ja per molts països i guanya representació política arreu (EUA, Brasil, Europa...). Ara, ja és aquí.
D’aquell racisme «de baixa intensitat» on molt poca gent s’identificava com a racista i que deia «no soc racista, però...», hem passat a un racisme quotidià amb expressions violentes i que probablement obtingui una àmplia representació política en les nostres institucions.
Així, dia rere dia, veiem des de mostres d’intolerància i rebuig amb persones d’origen estranger i discursos netament racistes fins a atacs violents. Exemples propers són els que han succeït en les darreres setmanes a estacions de tren o metro i als centres MENA. Una de les escenes més significatives ha estat l‘atac als centres de menors MENA de Castellfefels o Canet. Tot comença amb una criminalització d’aquests col·lectius tractan-los de delinqüents o lladres, per acabar en un atac a un centre on són agredits joves immigrants i també monitors.
I sí, és racisme quan s’estigmatitza tot un col·lectiu pels fets que pugui fer un o diversos membres d’un grup.
Un dels elements que afavoreixen aquest discurs intolerant és una «mala gestió» o «no gestió» dels conflictes socials, per part de les institucions. Tant aquest, com altres conflictes s’han de gestionar i posar recursos per al seu tractament. No se solucionen amagant un col·lectiu de joves menors immigrants en llocs allunyats de les ciutats (com Cal Ganxo a Castelldefels) i sense dotació de recursos per donar sortida a aquests joves.
Gestionar és donar sortida als conflictes i en aquest cas, crear polítiques d’acollida perquè quan hi hagi gent que ja és al nostre país, no siguin indocumentats ni exclosos de per vida sinó que puguin començar una vida amb drets. Cal fer també polítiques d’integració social i laboral per poder tenir un encaix en les societats d’acollida.
La solució, no passa per fer subhastes per veure qui és el més excloent, a canvi d’uns quants vots. La solució, molt complexa, passa per veure cap a on camina el món i com ens podem relacionar en un nou món. Les migracions són repte de futur.
Miguel de la Rubia
Al llarg de l’any 2018, i seguint la crida que havíem fet des de la revista, hem rebut i publicat 37 propostes, de lectors i lectores diversos, per a millorar Viladecans. Ara, a les portes de les eleccions municipals, hem cregut interessant que les diverses formacions polítiques que s’hi presenten diguessin què en pensen d’aquestes propostes, i els les hem fetes arribar amb la petició que ens donessin la seva opinió.
De les vuit formacions que, segons el nostre coneixement, es presenten a les eleccions, han respost a la nostra petició cinc d’elles. Aquí les publiquem. En primer lloc, doncs, trobareu les 37 propostes ordenades per temes. I després, els cinc articles, que publiquem segons l’ordre què ens han anat arribant.
Moltes gràcies, doncs, a tots els lectors i lectores que heu enviat propostes, i moltes gràcies a les cinc formacions polítiques que heu enviat la vostra opinió.
Transport
1 Que parin tots els trens. Cal exercir les accions necessàries perquè tots els trens amb origen o destinació Sant Vicenç de Calders s’aturin a l’estació de Viladecans entre setmana, tal i com fan els caps de setmana des que està obert l’Outlet.
2 El Metro del Delta. Caldria recuperar, i posar en marxa sense tornar-lo a abandonar, el projecte del Metro del Delta. Aquest projecte, que ha anat agafant diverses formes al llarg del temps, no pot continuar tancat en un calaix. I és que cap ciutat ni cap àrea metropolitana important –penseu en Madrid o en París– pot permetre’s tenir una zona tan potent a nivell de població i a nivell econòmic com és la que va de Barcelona a Castelldefels tan mal comunicada. Nosaltres som una extensió de Barcelona i som alhora una zona bàsica del Baix Llobregat. I per tant, hem d’estar molt millor comunicats. I no s’hi val a arreglar-ho amb pedaços. Per tant, demano, simplement, que es posi en marxa el projecte de transport que seria més natural: allargar la línia blava del Metro passant per l’itinerari que segueix la carretera de Cornellà a Santa Creu de Calafell, donant servei a Cornellà, Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels, amb un ramal de Sant Boi al Prat.
3 Un bus llançadora entre Viladecans i l’estació del Prat. Ho he pensat sovint, quan la Renfe m’ha deixat tirada (línia de Vilanova) i he hagut de quedar-me al Prat (línia Aeroport). Arribar a Viladecans ha volgut dir travessar la Gran Via (uff) i esperar els busos. Viladecans i el Prat estan a la vora. L’accés fàcil i ràpid al Prat eixamplaria considerablement l’oferta de trens, i hi afegiria el metro. Deu ser car. Però encara és més car un transport públic ineficient.
Salut
4 Començar a cridar i a punxar simultàniament. Al CAP Mas Font (no sé si als altres també passa), quan un va a fer-se una anàlisi de sang, es troba que comencen a cridar els pacients a les 8 o les 8,05, els fan fer cua, i a les 8,15 o 8,20 comencen les extraccions. Aquesta cua incòmoda, especialment per als molts pacients grans o malalts, resulta molt pesada i innecessària. La solució seria senzilla: que es comencessin les crides al mateix temps que les extraccions. Seria una bona mostra de respecte als pacients.
5 Posar a la vista del públic els dies de vacances de les farmàcies. Les farmàcies, a més de ser un negoci privat, són també un servei públic. De manera que han de facilitar al màxim que els usuaris les puguin utilitzar amb la màxima comoditat. I això, a l’estiu, en època de vacances, no passa.
Les farmàcies, com és lògic, tenen tot el dret a tancar unes setmanes per vacances. Però quan un usuari va a la seva farmàcia habitual i es troba que fan vacances, no sap a quina altra farmàcia pot anar, i ha de començar una excursió per la ciutat a la recerca d’una farmàcia oberta. Cert que pot veure quines estan de guàrdia, però del que es tracta és de poder saber quines són les que, mentre la seva és tancada, estan obertes de manera normal. No costaria gens resoldre el problema: que, durant l’estiu, a totes les farmàcies hi hagi un cartell indicant quins dies fa vacances cada una d’elles. Així complirien millor la seva funció de servei públic.
SERVEIS SOCIALS
6 Reforçar els serveis socials. Per aquest apartat que vàrem obrir a la revista i on ja molts viladecanencs i viladecanenques han opinat sobre temes diversos, voldria afegir-hi una altre petició. Seria un reforçament de tots els serveis socials en general de la població. Sé i em consta que el consistori ja hi dedica una bona part del pressupost, però potser hi hauria alguna cosa més a fer. Per exemple, gestionar les visites a les assistentes ampliant plantilla per no demorar tants dies una sol·licitud de visita. Quan hi ha un problema lògicament la solució hauria de venir el més ràpid possible.
7 Ampliar el nombre de traductores i traductors. Aprofitant aquesta plataforma que dona la revista també crec que hi hauria d`haver més traductores i traductors per als serveis que tracten amb persones nouvingudes. Sé que la línia a seguir és una integració natural i progressiva, però hem de saber que hi ha persones grans que potser mai arribaran a entendre o parlar castellà o català. Hem de ser realistes i no fer volar coloms. Són aquestes persones com ja he dit grans i vulnerables per a les que demanaria interlocutors per a les gestions més bàsiques i no haver d’anar amb un fill o filla o nets al costat perquè els expliquin què els diuen. Crec que ara hi ha una o alguna traductora que es reparteixen entre serveis socials i ambulatori. Potser seria possible ampliar aquest servei.
EQUIPAMENTS
8 Llars-residència per a persones amb discapacitat. Un habitatge compartit i tutelat per a persones amb discapacitat intel·lectual. Perquè quan ja no puguin viure amb pares o germans, puguin continuar vivint, ben acompanyats, a la seva ciutat.
9 Compartir pis. Donada la dificultat de trobar habitatge a Viladecans, proposaria que la Oficina d’Habitatge habilités la possiblitat de fer programes de compartir pis entre gent gran que viu sola i persones que necessiten vivenda, i estan disposades a compartir i donar suport a la persona gran.
10 Facilitar el lloguer d’habitatges, especialment per als joves. Major implicació de l’Ajuntament amb els habitatges buits: sancionar els Bancs per tal de posin en lloguer els que tenen i fer una aposta decidida per fomentar el lloguer per a joves per tal que es puguin independitzar.
URBANISME I ESPAI PÚBLIC
11 Dues cantonades que cal arreglar. Les cantonades del carrer Santa Teresa amb Rambla Modolell i Santa Teresa amb el carrer Llevat és un eix viari del camí escolar cap a l’escola Doctor Trueta i de l’oest a est i viceversa de la ciutat. Aquestes cantonades són molt deficients per la ubicació de les rampes i passos de vianants fent l’eix molt incòmode. S’haurien d’adequar com moltes de les cantonades que ja estan arreglades.
12 Jardí municipal. Cal una reforma integral, sense que perdi la seva essència, per esdevenir un lloc de trobada. Es podria instal·lar un “quiosc-bar” per donar serveis als pares amb nens petits, per fer el vermut del diumenge, petites actuacions, etc.
13 Aparcament als ambulatoris. Que els tres ambulatoris de Viladecans disposin d’espais d’aparcament, gratuïts o no, propers: acompanyar les persones grans o amb poca mobilitat es converteix en una tasca molt àrdua si no hi ha places a prop. Concretament en el de la Torre Roja, ara recentment inaugurat, aquesta mancança és molt notable.
14 Horts urbans. Facilitar terrenys (no inclosos en el Parc Agrari) per fer horts lúdics, per als jubilats, aturats, etc.
15 Posar bancs per mirar Cal Menut i Sant Ramon. Si un va de Viladecans a Sant Climent per la carretera, al final del poble, a l’esquerra, hi ha aquella urbanització que no sé si té nom i que és de cases baixes unifamiliars de color fosc. Doncs si un s’atura a la vorera i des d’allà mira cap a Sant Ramon, pot contemplar un paisatge pacífic i amable que convida a reposar. I al mig del paisatge, l’emblemàtica masia de Cal Menut, que per ara encara aguanta. És un plaer, contemplar tranquil·lament aquest paisatge. I no costaria gens, per facilitar-ho encara més, posar uns bancs en aquella vorera que permetin asseure’s i, simplement, mirar. I la cosa no exigiria cap gran inversió...
16 Rebaixar les alçades dels pisos a tocar de l’ermita de Sales. En el projecte d’urbanització d’Oliveretes o Pla de Llevant hi ha previst, a tocar de l’ermita de Sales, uns altíssims blocs de pisos i una via ràpida. Mala manera, sens dubte, de cuidar un monument en el qual l’administració pública s’hi ha gastat tants diners! Per això, demanaria de fer cas a la proposta que en Centre d’Estudis Urbans va fer en aquesta mateixa revista, i reduir les alçades i la rapidesa de la via. Si es vol, es pot fer.
17 Tres noms de carrers. Proposo donar el nom d’un carrer de Viladecans a tres persones, una dona i dos homes, que durant el segle XX van ser significatives en la història de Viladecans. Són aquestes:
Josep Iturrioz, el Manquet. Home fort d’Esquerra Republicana a Viladecans des de l’any 1934 fins al 1939, va ser un personatge bàsic en la gestió del poble tant els darrers anys de la república com durant la guerra. Va ser fonamental per fer que l’any 1936, durant els primers dies de la revolució, no hi hagués morts a Viladecans. Acabada la guerra va ser condemnat a mort però li va ser commutada la pena per anys de presó, acabats els quals es va retirar a Viladecans.
Pepita Vicente. Era la dona del Manquet. Acabada la guerra, quan el seu marit va ser empresonat i condemnat, va moure cel i terra per buscar avals perquè li commutessin la pena de mort. I mentrestant, mantenia la família a base de portar arròs d’Amposta que a Cal Borni li compraven sempre, encara que no els en calgués. Representativa de tantes dones de represaliats que van lluitar a l’ombra en aquells anys duríssims.
Joaquim Palomera. Va ser vicari de la parròquia de Viladecans des de l’any 1955 fins al 1960. Persona molt propera a la gent, va fundar l’escoltisme, que va esdevenir una escola de ciutadania per a molts viladecanencs i viladecanenques, enmig de la foscor del franquisme. Va mantenir contactes amb l’oposició al règim, i va visitar els presos del PSUC. Anys després va deixar de ser capellà i es va casar.
18 Replantejar les places d’aparcament del carrer de la Muntanya. L’altre dia no vaig poder obrir la porta de casa. Un camió estava passant per sobre la vorera i m’ho impedia. Vaig haver d’esperar que el camió passés, i vaig poder sortir. I no és el primer cop que em passa. I és que el carrer de la Muntanya, entre el passatge de Sant Sebastià i el carrer de Sant Antoni, dels números 32 al 42, s’estreny. I els cotxes que aparquen, tant en llocs legals com davant els guals, fan que al carrer li quedi tan poc espai que els camions hagin de pujar a la vorera, amb perill per als veïns i per als balcons, i fan que entrar als guals exigeixi unes habilitats conductores que no tots tenim. Són vuit places d’aparcament que s’haurien de suprimir, i tots hi patiríem menys.
RELACIÓ amb l’ajuntament
19 Obligar que l’Ajuntament respongui les instàncies. L’Ajuntament de Viladecans, massa sovint, deixa sense resposta les instàncies que els ciutadans i ciutadanes li fan arribar. Caldria una normativa que obligués a respondre-les totes, i que l’Ajuntament fos penalitzat econòmicament en cas de no fer-ho en un temps raonable. No respondre les instàncies és un menyspreu a la ciutadania, i no es pot permetre.
20 La presència del català i el castellà a l’administració. Encara ara, després de tants anys de democràcia, continuem rebent comunicacions de les diverses entitats que depenen de l’administració pública, i fins i tot a vegades del propi ajuntament, escrites només en castellà. Deu ser per inèrcia, per anar de pressa, i per pensar que així segur que ho entén tothom. Doncs no hi ha dret. Qualsevol comunicació que depengui d’alguna manera o altra de l’administració pública ha d’estar feta també en català. Fins i tot en el cas improbable que se sàpiga que tots els qui la rebran són de parla castellana o, encara més, que només entenen el castellà. Perquè és molt important deixar clar que la llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya i perquè, enviant les coses en les dues llengües, els que només coneixen el castellà es podran familiaritzar, ni que sigui només una miqueta, amb el català.
Però atenció, perquè aquest tema de la llengua té també una altra cara. I és que hi ha llocs, també dependents de l’administració pública, en què tot està exclusivament en català i a molts dels usuaris d’aquell servei concret se’ls fa molt difícil entendre’l. Això resulta especialment greu en els equipaments sanitaris, tant l’hospital con els ambulatoris, que són llocs on la gent que hi va està en situació precària, de manera que necessita que se li facilitin les coses i, a més, resulta especialment important que entengui bé les informacions. I no hi ha dret que, en nom de la potenciació de la llengua catalana, es doni un mal servei. I, a més, es provoqui que la gent que té problemes per entendre les informacions, es reboti i agafi mania al català.
CULTURA
21 Cinemes. Donar un ús lúdic a l’edifici dels cinemes: per a les entitats i associacions, especialment de joves o culturals, i reservar algunes sales per al cinema de qualitat (no exclusivament comercial) encara que només funcionessin els caps de setmana (similar a com funciona el cinema Metropol de Castelldefels).
22 Cinema de qualitat a l’abast. L’oportunitat de veure cinema d’actualitat dins la ciutat: en una sala de cinema o en un centre cívic, de forma periòdica i amb tota mena de pel·lícules de qualitat.
23 Una filmoteca amb els clàssics a la biblioteca. No només cinema comercial, o el cinema que posaven a baix preu periòdics i revistes: totes les obres de Bergman, Tarkovski, Dreyer, Passolini, Antonioni, Truffaut, Visconti, Fellini, Orson Welles, o Huston, Ford i tantíssims altres… De manera que la blblioteca de Viladecans esdevingui un punt de referència per a amants i estudiosos del cinema.
24 Biblioteca. Fer una nova biblioteca a Viladecans (l’actual és insuficient). Ampliar l’horari i no tancar el mes d’agost. Incrementar les activitats com ara conferències, presentacions de llibres, etc.
25 Un memorial de la pagesia de Viladecans. No la cuidem gaire, a Viladecans, la nostra memòria pagesa. Fins i tot les nostres magnífiques escarxofes es comercialitzen sota el paraigua de les escarxofes del Prat. Una pena. Doncs ja seria hora de reivindicar el nostre llegat pagès, que encara dura, ni que sigui en situació precària, però que en tot cas és la base sobre la qual s’ha construït la ciutat que som ara. Al costat del col·legi Àngela Roca hi ha un monument a la pagesia, molt modern, però que a ningú li evoca la realitat pagesa. Doncs caldria fer, en alguna banda, un memorial ben fet. Hauria de ser un memorial comprensible, i per tant d’estil figuratiu. I col·locat en un espai cèntric i visible. Potser podria ser, per exemple, a la renovada plaça de les Palmeres, o a la plaça Europa, o al capdamunt de la Rambla.
26 Un espai de lectura. Recuperar l’edifici abandonat de la plaça Europa que abans va ser una oficina d’una caixa d’estalvis, per fer-ne un Centre de Lectura que faciliti poder llegir llibres en els espais adjacents de la plaça.
27 Els horaris de Ca n’Amat. El ciutadà o ciutadana que vol visitar el Museu de Ca n’Amat no té totes les facilitats que hauria de tenir. Concretanment, una de molt senzilla: que, al costat de la porta, hi hagués un cartell amb els horaris de visita. Ara, si un hi va quan està tancat, enlloc no se l’informa de quan estarà obert. I no costaria gens indicar-ho.
Medi ambient i espai natural
28 Que les furgonetes de repartiment no deixin el motor engegat. No sé si és una qüestió de mandra, o de què. Però el fet és que moltes furgonetes de repartiment, quan s’aturen en algun lloc per fer la seva feina de deixar gènere o recollir-ne, es deixen el motor engegat. I això ho fan no només quan la càrrega o descarrega és cosa d’un moment, sinó també quan és per força estona. I una cosa semblant fan sovint els autobusos. Actuant així, gasten energia, contribueixen a la contaminació ambiental i generen també una forta contaminació acústica. Tres coses nocives per a la ciutadania, i perfectament evitables. No sé jo si hi ha alguna normativa o alguna ordenança sobre el tema, però en tot cas és un tema en què l’administració pública hauria d’actuar per evitar-ho.
29 Cuidar el Parc Agrari. La zona agrícola de Viladecans està molt deixada. Llevat d’alguns camps dels pocs pagesos que queden, els camps que són d’alguna empresa els tenen abandonats i es converteixen en abocadors il·legals. Proposo que l’Ajuntament, per una part, obligui a tenir-los nets, i per una altra posi mitjans perquè no hi tirin escombraries.
30 Platja. Millorar els accessos a la platja i la freqüència dels autobusos.
31 Remolar. Fer un centre de divulgació ambiental per a la ciutadania, i especialment per a les escoles, en les cases que hi ha a la pineda del Remolar.
PATRIMONI
32 Edifici de l’Ajuntament. Fer un nou edifici per tots els departaments de l’Ajuntament que actualment estan repartits per nombrosos locals. Un únic edifici seria molt més eficient, aproparia l’administració al ciutadà i facilitaria les seves relacions.
