Hi ha dies en què decideixen no treballar. No soc capaç d’esbrinar-ne els motius, i tampoc a què obeeix la selecció de dates que en fan. És cosa d’ells. I ja pots fer el que vulguis: tornaran a posar-se en marxa quan ho considerin oportú. Almenys, em passa amb els de casa, no sé si els passa a altres. Segur que els meus tenen un acord que, és clar, desconec. Em fa vergonya explicar-ho a ningú. Potser és un error no fer-ho, però ja m’arreglo jo sola. O ho intento.
És difícil no parar boja quan tots alhora deixen de caminar i m’abandonen al bell mig d’un temps que no veig passar. Es declaren en vaga d’hores perdudes, mortes, i soc presa de la incertesa del moment imprecís. No és senzill viure enmig del no-res i sense ser esclau de la tecnologia. Encara que vaig ser jo qui un dia va prendre la determinació de distanciar-se del món per raons que no venen al cas, a vegades em costa mantenir lluny rampells de solitud. Ells, aquests que s’aturen quan els ve de gust sense pensar en mi, m’ajuden a sobreviure a la nostàlgia. I em permeten quelcom més físic: lliurar els meus articles i complir els meus compromisos a temps.
Crec que s’han adonat que els necessito i, com a recompensa per l’estimació que els tinc, de tant en tant es declaren en rebel·lia, cansats de tant marcar límits. O potser desitgen ensenyar-me el valor del temps, que tots els minuts i segons compten. No mouen les agulles, no bateguen amb els seus tic-tac, no fan la feina que sempre han fet els seus semblants abans que ells. M’he acostumat a la seva presència. Sense hores, la casa s’omple de silenci. I tot s’atura. Com els meus rellotges.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada