dissabte, 14 de març del 2009

De la correcció política a la igualtat de drets

El dia de la Dona Treballadora és celebrat actualment de manera rellevant a moltes institucions públiques. Sens dubte és una bona cosa. El feminisme ha aconseguit superar moltes barreres i “colar-se” no només a les institucions, sinó també a la nostra vida quotidiana, de manera que el canvi de percepció del paper d’homes i dones s’ha anat concretant en noves formes de vida i segurament ha esdevingut l’autèntica revolució social i cultural del segle XX a Occident. De fet, mirant-ho amb perspectiva d’anys, els progressos són obvis: les relacions familiars i laborals, l’autonomia econòmica de la dona, els canvis legislatius, l’adopció progressiva d’un llenguatge inclusiu, el reconeixement i la valoració de tantes tasques que per ser “de dones” eren minusvalorades…
Queden encara molts àmbits a conquerir, públics i privats. La batalla cultural i de recopilació de la memòria històrica és especialment rellevant: la història de les dones sufragistes, per exemple, és poc coneguda i ha estat tractada sovint en to de comèdia. Les històries dels lluitadors contra el franquisme sovint obliden qui s’havia d’esforçar doblement per passar amb poc o per espabilar-se mentre el company era a la presó. També hem anat constatant com algunes professions es devaluen quan es feminitzen. De fet durant molts anys ha funcionat la motivació de les dones per obrir-se camí al món laboral, encara que això els suposés una doble jornada que continua vigent, però segurament el camí en sentit contrari de molts homes ha estat viscut per ells com una pèrdua, perquè les tasques “femenines” d’educació d’hàbits, de salut, d’atenció a les persones, són valorades com una feixuga càrrega, quan de fet són fonamentals.
Convé no recular. I convé legislar adequadament i fer complir la llei. A les empreses. Davant les institucions. I al carrer. El 8 de març va més enllà del color violeta i dels discursos políticament correctes. Cal la implicació de totes i tots. Tot l’any.

Ens han robat Viladecans


Des dels 17 anys surto de Viladecans cada matí en direcció a Barcelona, i torno cada nit a casa després d’un llarg dia. Com tanta gent. Primer va ser pels estudis, i més tard va ser per la feina. Recordo que vaig començar agafant “l’autobús groc” de la parada de la carretera, aquell que et deixa a Plaça Espanya. Més tard va venir el tren, i quan m’ho vaig poder permetre, vaig comprar un cotxe vell de segona mà, que Déu n’hi do el que va aguantar.
Però els anys passen, i amb la maduresa he necessitat tornar a passejar pels carrers i les places del poble que m’ha vist créixer, ara ciutat. Per això, em descobreixo a mi mateix com a turista accidental del lloc on visc. I m’adono que estic trist, perquè el que veig no m’agrada. Serà perquè amb el temps un es torna més exigent, no ho sé, o perquè hom ha pogut comprovar en altres indrets que existeix una altra manera de fer les coses.
Passejant per la vila trobo a faltar tantes sensacions que em sembla que m’han robat Viladecans. Descobreixo la rambla deserta, el carrer Sant Joan sense vida, el mercat del centre mig buit i mig desfet, el poliesportiu caient a trossos, i destinat a ser un “edifici emblemàtic” (pisos de luxe). Si l’objectiu de les zones per als vianants és fer la vida més fàcil als ciutadans, per què no hi ha gent? Per què s’ha fet malament. Crear noves centralitats a la ciutat pot ser una bona idea sempre que es faci bé, i no serveixi per destruir la centralitat natural que és el centre històric. Segueixo passejant per la ciutat i trobo els mercats buits de comerços i de gent. Amb l’excusa de la “renovació” estan fent desaparèixer els nostres senyals d’identitat. Veig els carrers plens de joves en edat escolar durant l’horari lectiu. Llavors m’empipo i enfilo la carretera per sortir de la vila, i veig que el camí de les Filipines ja no existeix, i em trobo que ara es diu Camí del Mar. Ens estan canviant la nostra història, i sense preguntar.
He viscut al Barri de Sales fins als 25 anys, quan vaig marxar a viure a la Montserratina, on porto vivint 9 anys. És curiós com vivint a la mateixa ciutat un pot trigar mitja hora més en arribar a la feina gràcies a la creativitat dels responsables de mobilitat, que s’han encarregat de proveir-nos d’un carril de sortida per la Riera de Sant Climent, que ara es troba tallat, o bé ens posen, durant anys, el mercat dels dimecres a la via d’entrada i sortida més important de Viladecans. Una altra de les barbaritats a les quals ens estan acostumant a patir. La veritat és que he desistit d’anar a visitar als meus vells amic del Barri de Sales en cotxe. Davant de la impossibilitat d’arribar-hi, he decidit fer-ho a peu. Així faig exercici i sóc més sostenible. Els pobrets encara tenen els carrers aixecats. I portem sis anys. Sis anys durant els quals han convertit el Barri de Sales en un gueto, han acabat amb l’activitat econòmica, i han desmantellat la vida social dels veïns.
Viladecans està presa de la megalomania d’un equip de govern que fa servir l’urbanisme al seu parer per afavorir unes zones comercials i fer-ne desaparèixer d’altres. Properament s’inaugurarà la nova zona comercial, que qualsevol pot identificar des de la muntanya de Sant Ramon gràcies al monstre format per deu gratacels amb què ens han premiat els nostres governants. I continuant amb les obres faraòniques, l’Ajuntament ens ha regalat un parc que és l’enveja de tots els conductors que passen Viladecans de llarg. Potser ara, amb les limitacions de velocitat, podran veure que es tracta d’un parc buit, i que no és pas envejable. I que consti que a la Fira de Sant Isidre sóc el primer que vol anar-hi. Però és clar, fent una ullada al pressupost municipal pel 2009, i comprovant que la partida pel manteniment del parc és la mateixa que pel conjunt de la ciutat, un es planteja moltes coses.
Aquesta no és la manera de renovar Viladecans. Amb l’excusa d’una renovació mal entesa, ens han desfet la ciutat que coneixem, l’han organitzada sense cap ni peus, potser amb bones intencions, però amb mala gestió i pèssims resultats. Han fet una ciutat d’uns pocs guanyadors i molts perdedors. És clar que alguns han guanyat amb les actuacions urbanístiques dels últims anys, però penseu, penseu, que és injust generar tants perdedors.
Cadascun d’aquests temes dóna per un debat, però “l’emprenyamenta” que m’ha generat la metòdica despersonalització que s’està portant a terme en la nostra ciutat, em recomana deixar-ho aquí i continuar un altre dia. El que sí que vull és engrescar tothom que cregui que realment es podrien fer les coses millor, a expressar-ho en veu alta. Només tenim la paraula, ja que a la nostra ciutat, els processos de participació ciutadana no existeixen.
Daniel Marí

Sobre nuestra zona litoral y su desarrollo


Hace unos días tuve la oportunidad de asistir a unas charlas informativas sobre la zona del Delta del Llobregat y de los espacios naturales en Viladecans y en el delta.
Por un lado, tuvimos la oportunidad de escuchar a un biólogo que realizó una magnifica exposición sobre los valores naturales de estos lugares, sus ecosistemas, su biodiversidad y la fragilidad del conjunto. También nos expuso la importancia de esta zona ya que es uno de los tres humedales más importantes de Catalunya y que por ello es un lugar de máxima importancia en la migración de las aves. Escuchando al ponente las maravillas que allí existen y su fragilidad del entorno intuí que cualquier actividad en la zona podría poner en peligro a la misma. Parecía que este sistema tan frágil hiciese incompatible un uso ciudadano de ocio.
Días más tarde, la ponente era una persona relacionada con la gestión de dichos espacios naturales. El relato de la ponente, sobre los valores presentes en el delta, así como la fragilidad de los mismos, no variaba de la exposición realizada en la charla anterior. También nos situó la dificultad de la gestión de unos espacios naturales envueltos por multitud de infraestructuras, un entorno muy humanizado y además unos espacios separados en el territorio. Pero lo que señaló como un elemento fundamental, era que en un espacio tan humanizado próximo a estos espacios naturales se hacía necesario que los ciudadanos del entorno conozcan y disfruten de estos espacios naturales. Si bien se tendrían que limitar algunas actividades en función del grado de protección de cada zona, también se tendría que permitir el uso y acceso a otras menos protegidas.
Al final de la charla había entendido que se han de intentar compatibilizar una y otra cosa; de otra manera, los ciudadanos que hemos reivindicado tradicionalmente el acceso al mar no entenderíamos que ahora no se nos permitiera un uso racional de nuestras playas.
Los ciudadanos han de defender nuestros espacios naturales, y para ello han de conocerlos y encontrarles utilidad. El debate sobre el futuro de nuestro litoral ha de hacerse sin apriorismos que vean en el desarrollo de la zona una amenaza, pero en todo caso se ha de priorizar la conservación y conciliar la supervivencia de la zona con el uso ciudadano.
Miguel de la Rubia

Seguint un fil de la violència de gènere...

Servidora ha portat una vida que segurament a la meva àvia li hagués semblat molt poc “femenina”: treballar des de ben aviat fora de casa, accedir a estudis superiors, aparellar-se gran, no tenir fills... Faig les feines de casa amb poc entusiasme i suposo que sense els estàndards de qualitat de moltes bones mestresses (i mestressos). Com que no tinc fills, fins fa pocs anys no m’he hagut de dedicar a l’atenció més bàsica i directa a les persones: els pares i altres familiars que durant algunes períodes han requerit molt de suport en la malaltia i fins a la mort.
Una feina que més aviat m’espantava perquè no sabia si la sabria fer. Però una feina que es va aprenent, que m’agrada poder fer, i que m’adono que aporta moltes coses bàsiques.
En primer lloc et permet relacionar-te amb la gent d’una altra manera. D’una manera gairebé física en algunes situacions, però també que t’apropa a la realitat més íntima de la gent, a la seva afectivitat, a les seves pors, a allò que en el fons del fons valora de manera més autèntica. Moment d’expressar coses, de vegades calladament. És una forma de comunicació singular que en la vida quotidiana normal no utilitzem. Qui no s’hi ha trobat, s’ha perdut alguna cosa important.
En segon lloc, perds el control de la teva vida. M’imagino que no és res de nou per a la gent que té fills. Quan després d’una jornada laboral i d’haver fet en el camp domèstic tot el que tocava, et disposes a reposar, et toca tornar a canviar la persona malalta, escoltar-la o arribar-te a urgències. Això d’alguna manera t’acostuma a viure en la frustració.
En tercer lloc, aprens a tenir paciència. Quan el discurs de l’altre es fa inintel·ligible o es torna reiteratiu o capriciós. Quan has d’explicar les coses amb molta pedagogia i tenint en compte com ho pot sentir i entendre el teu interlocutor. Quan t’has de fer la sorda davant d’exigències poc convenients (no prendre’s la medicació, no sortir a passejar, no menjar correctament en el cas de gent gran...). T’acostumes simultàniament a acompanyar i a dissentir.
I escoltes molt i has d’aprendre a respectar molt. Perquè és la vida de l’altre i no la teva.
Aquestes i moltes d’altres han estat durant molts anys feines de dones i encara, majoritàriament, ho continuen sent. Segurament els manuals a l’ús de fa cinquanta anys parlarien d’”abnegació femenina”, expressió horrenda. Però jo penso que aquestes feines configuren una manera de ser que et permet relacionar-te i comunicar-te millor, que tolera millor la frustració, que desenvolupa l’empatia per entendre l’altre i que sap que cal un profund respecte. Estic seguríssima que si els homes maltractadors haguessin passat per una etapa d’atenció a infants o a adults haurien desenvolupat habilitats i capacitats que els haurien permès tolerar molt millor la desafecció de la parella i una època circumstancialment adversa. I haurien trobat maneres no violentes d’expressar el seu descontentament. Créixer amb el propi melic com a únic referent no és bo. És la vella constatació que, quan pretens “educar” l’altre, és quan t’eduques tu.
Mercè Solé

Ni a ponent ni a llevant: prou destrucció del territori


La situació de crisi ha fet que es torni a posar sobre la taula la necessitat de desenvolupament urbanístic a Catalunya. El pla nacional d’habitatge de Catalunya diu entre altres coses que l’administració hauria de agilitzar els plans urbanístics pendents de desenvolupar i impulsar-ne de nous, per oferir habitatges “a preu assequible” i al mateix temps oferir terreny edificable a grans constructores per ajudar-les a sortir del forat. Per això, un dels projectes estrella de la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques és la creació de les Àrees Residencials Estratègiques (ARE). Però, a hores d’ara, l’especulació ja no és tan rendible, ni per a l’administració ni per als empresaris del sector que, sobretot els petits, se senten discriminats, i ja no veuen amb bons ulls la construcció dels grans projectes urbanístics promoguts per l’administració, quan hi ha milers de pisos sense vendre. Fins i tot, els empresaris acusen a l’administració de fer-los competència deslleial.
Els ARE impulsats per la Generalitat han planificat 90.000 habitatges nous a Catalunya, i com que segons la llei d’urbanisme, exigeix que han de tenir un procés de participació ciutadana, ja son 17 municipis catalans que, gràcies a la participació ciutadana, els han rebutjat, 12.000 habitatges que ja no es construiran.
No ha estat aquest el cas dels plans urbanístics de Viladecans, ni els de Gavà, ja que no formen part dels ARE i per tant, no han tingut aquest procés de participació ciutadana, s’han tramitat només oferint la visió de l’administració per justificar-ne la necessitat constructiva, bàsicament per oferir pisos amb alguna protecció oficial i desenvolupar zones per a ells poc rendibles.
La plataforma Salvem Oliveretes va demanar que abans de plantejar-se i aprovar un creixement urbanístic tant gran com el que s’ha aprovat amb el Pla de Llevant a Oliveretes, es realitzés un estudi per preveure la necessitat d’aquest creixement. Demanàvem un “Pla Local d’Habitatge” (PLH) i que es realitzés un procés participatiu, que no s’ha realitzat. Un any i mig desprès de l’aprovació definitiva del Pla de Llevant a Oliveretes, a Viladecans ha començat a tramitar-se el PLH de Viladecans, que preveu mes de 4.800 habitatges nous en dotze anys, i que desconeixem quin procés participatiu tindrà. Com comprendreu, amb el Pla de Llevant aprovat, quina martingala faran per justificar un procés participatiu?
Els més de 2.500 habitatges d’Oliveretes a Viladecans, i més de 5.000 del Pla de Ponent a Gavà, destruiran espais naturals, part dels quals malmesos per la deixadesa municipal, i uns espais que encara milloren la qualitat de vida i enriqueixen el patrimoni en els nostres municipis.
És per això que els dos pobles veïns, Viladecans i Gavà, emmarcats dins la campanya nacional “Unint forces contra la destrucció del territori” convocada pel proper diumenge dia 22 de març de 2009, volem demanar-te la teva implicació per visualitzar el nostre descontentament amb el creixement desproporcionat de les nostres poblacions. Envia un correu a salvemoliveretes@hotmail.com i et mantindrem informat. Més informació a: www.salvemoliveretes.org
Ricard Caba

Cal Ginestar


És un detall, sens dubte. Però la vida en general, i la vida cultural en particular, està feta de detalls. Llegeixo a la portada del butlletí municipal de març: “El bosc de Can Ginestar esdevindrà un parc”. És una bona notícia, sens dubte. Però no entenc perquè no li mantenim el nom de tota la vida, que no és “Can Ginestar”, sinó “Cal Ginestar”. I així amb la majoria de noms de cases i famílies de Viladecans. Fins i tot, parlant amb alguna gent gran, sento que diuen “Ca l’Amat”, i no “Ca n’Amat”. En català, tan correcta és una forma com l’altra. I a Viladecans, sempre s’havia usat més la forma “Cal” que la forma “Can”. És una especificitat del nostre llenguatge, que és més popular, mentre que el “Can” és “més senyor”, però no, com alguns es pensen, “més català”. Per favor, no perdem la nostres formes lingüístiques pròpies!
Josep Lligadas Vendrell

El principi d'acord assolit a Roca


La mesa negociadora i la direcció de Roca Sanitaris van arribar a un principi d’acord sobre l’ERO temporal per a la suspensió durant un any del contracte de 1.990 treballadors i treballadores dels centres de treball de Gavà, Alcalá de Henares i Alcalá de Guadaira. La Federació Minerometal·lúrgica de CCOO valora l’acord aconseguit, ja que en tractar-se d’un ERO rotatiu s’evita el tancament de les instal•lacions durant deu mesos, tal com pretenia l’empresa.
Els 1.990 treballadors que resultaran afectats per aquest ERO temporal sumen dos terços de les 3.000 persones que Roca Sanitaris té en nòmina, dels quals 1.030 treballen a la fàbrica de Gavà (Baix Llobregat), 602 a Alcalá de Henares i 358 a Alcalá de Guadaira.
Malgrat que la intenció inicial de Roca era tancar les plantes de Madrid i de Sevilla durant un període ininterromput de deu mesos, i enviar a l’atur la totalitat de la plantilla, finalment la representació dels treballadors i treballadores ha aconseguit evitar-ho amb la divisió dels afectats en dos grups. D’aquesta manera, la meitat treballarà durant uns mesos i, passat aquest temps, se n’anirà a casa i cedirà el seu lloc als companys que fins al moment estaven temporalment a l’atur.
Durant el període que estiguin a l’atur, l’empresa els pagarà un complement que, sumat a l’import brut de la prestació d’atur, arribarà al 80% del sou brut. A més, els pagarà el 100% de les pagues extra, les vacances i la paga de vinculacions.
La Federació Minerometal·lúrgica de CCOO considera que amb aquest acord s’han millorat substancialment les pretensions inicials de l’empresa, ja que s’ha aconseguit que la suspensió de contractes tingui com a finalitat reduir l’elevat estoc que acumula l’empresa i el compromís que, un cop s’equilibri amb les vendes, s’estigui en millors condicions de competitivitat.
Durant aquest temps, a més, Roca garantirà el manteniment de les instal·lacions productives. Un cop es normalitzi la situació, l’empresa es compromet a mantenir la capacitat productiva de les plantes espanyoles i a incloure productes de més valor afegit
La Federació Minerometal•lúrgica de Catalunya de CCOO

Inscripcions cursos informàtica Xplai

La Fundació Ciutat de Viladecans, obrirà el proper dia 16 de març les pre-inscripcions per al tercer trimestre del curs 2008-2009, que comprèn el període d’abril a juny de 2009.
Durant aquest curs que durarà 20 hores (un dia a la setmana durant 2 hores), els ciutadans i ciutadanes de Viladecans i de municipis propers tindran la possibilitat d’adquirir coneixements en les noves tecnologies. I per donar la possibilitat a totes les persones que vulguin fer un curs d’introducció a les noves tecnologies, obrim cursos tant al matí com a la tarda. Els horaris del matí són de 09:30 a 11:30 i els de la tarda comprenen els horaris entre les 18:00 i les 21:00 hores.
Per tal de fer possible aquests cursos, comptem dins del municipi, amb 5 centres de lliure accés a Internet: el centre cívic de l’Alba-rosa, el casal d’associacions Pau Picasso, el Centre Municipal Edelia Hernandez, l’Alberg de Can Batllori i la Biblioteca Pública de Viladecans. Tots ells equipats amb ordinadors amb connexió ADSL, i la possibilitat d’utilitzar impressores i escàners.
De cara al tercer trimestre continuarem oferint les quatre modalitats diferents de cursos: Ofimàtica 1, que suposa un primer contacte amb l’ordinador i ensenyem a fer anar el teclat, el ratolí i introduïm el processador de textos Word. I Ofimàtica 2 on aquest trimestre ho dedicarem a fer una introducció en el full de càlcul. També en la modalitat d’Internet, en el primer nivell ensenyem navegació i en un segon formem a persones que ja han fet el primer i volen aprofundir més en el tema.
A més a més d’aquesta formació, durant el curs, el nostres alumnes tindran la possibilitat d’assistir a diferents conferències sobre les Noves Tecnologies, concretament la primera conferència que coincidirà amb la presentació del tercer trimestre serà sobre la Seguretat a Internet.
Vanessa Oncala Quero

La mili en el Sáhara español


Pertenezco a la asociación Viladecans pel Sàhara, una entidad que ayudamos tanto en necesidades básicas como en política a este pueblo tan necesitado, el cual tiene su población dividida entre los campamentos de refugiados en Tindouf (Argelia) y el Sáhara Occidental, antigua colonia española, ahora ocupada por Marruecos desde hace 33 años.
Llevo casada 38 años con Antón, gallego de nacimiento. Muchas veces he escuchado sus historias de la mili en el Sáhara, así que creo que sería un detalle por mi parte relatar ese periodo de su vida como si se tratara de un pequeño cuento.
Antón nació en una aldea de La Coruña. Tiene 66 años y a los 21 fue llamado a filas. Era la primera vez que salía de su país y de su casa. En el año 1963, con su petate y su manta, salió en tren junto con otros compañeros desde La Coruña hasta Cádiz. Fueron embarcados durante ocho días desde Algeciras hasta que por fin llegaron a la playa del Aaiún.
Nada más llegar, les dieron la ropa y les subministraron la famosa vacuna. Comió bien y variado y no le faltó de nada. Incluso desde su casa le mandaban alimentos que luego comían todos.
Fue también en el año 1963 la primera vez que a los quintos los separaron en dos reemplazos. A Antón le tocó el segundo. Su destino fue el Sáhara (Aaiún B.I.R. Nº 1 Batallón de Instrucción de Reclutas), en Cabeza Playa. Fue uno de los centros creados para instrucción básica de los reclutas. Junto a ellos estaba también la Legión, así que casi todos sus superiores eran legionarios.
Su batallón fue el de Cabrerizas, batallón que no tenía ningún cuartel de destino ya que eran arrestados de Infantería de Melilla desde hacía ya muchos años. El arresto se terminó después de ocho meses de mili y el batallón fue repartido en varios destinos: unos a Fernando Poo, otros a Canarias y a la Península y a otros les tocó Sidi Ifni.
A mi marido le tocó Sidi Ifni (Grupo Tiradores Nº 1), de cocinero, hasta el final del servicio militar. Vivieron muchas anécdotas que me ha ido contando a lo largo de estos años y que cada vez que me las explica nos reímos muchísimo. Una de ellas fue cuando les formó el teniente y les dijo: “Necesitamos dos voluntarios para tocar el tambor”. Sin mediar palabra, Antón empujó al soldado que tenía delante y no le tocó otro remedio que presentarse, aunque a uno no le duró demasiado pues es zurdo y el repicar del tambor lo hacía al revés y no había forma de seguir el paso. El teniente no tuvo más remedio que “echarlo” con buenas palabras.
También tuvo castigos, peleas, buenos y malos momentos. Incluso calabozo, castigo que tuvo por descuidar el polvorín que se supone tenían que vigilar dentro del desierto. Gracias a la patrona fueron solamente unos quince días, pero a la hora de la instrucción les tocaba llevar con las manos toda la arena que podían y depositarla a unos 300 metros de distancia. Explica que entre todos los arrestados llegaron a formar una duna.
Y después de quince meses de mili, finalmente lo licenciaron. Este relato es sólo una pequeña dosis de lo que cuenta y espero que siga contándomelo muchos años más.
Su mujer,
Rosa Mercader

La primera cavalcada de Reis


De fet sembla ser que no és la primera que hi va haver a Viladecans, perquè cap allà els anys 20 es veu que ja n’havien fet. Però aquesta és la primera de les que s’han fet en continuïtat fins al dia d’avui.
Va ser l’any 1948. La cosa es devia muntar bastant a correcuita, perquè com a mínim al rei negre, que és la font d’aquesta informació, no li ho van proposar fins al mateix dia 5 al matí. El rei blanc va ser Joan Janer, el ros Secundí Roca, i el negre Josep Lligadas Vendrell.
Els Reis anaven a cavall, i els acompanyaven una colla de patges amb els vestits dels pastors dels Pastorets. En canvi, l’origen dels vestits dels Reis era un secret que molt pocs sabien. Concretament, eren els vestits dels Reis que estaven preparats per a la festa que l’endemà s’havia de celebrar a la fàbrica Philips de Barcelona per als fills dels treballadors. I és que resulta que Gabriel Puig, el Bielet, director de tantes obres de teatre, treballava a la Philips, i va pactar amb un dels porters que s’enduria els vestits el dia 5 a la tarda, i just després de la cavalcada els tornaria a lloc. I acabada la cavalcada, efectivament, els vestits van tornar en taxi a Barcelona i ningú no ho va saber...
La comitiva va sortir de l’ajuntament, i tal com diu el nostre informant, “va fer el mateix recorregut que feien les processons”. Va agafar el carrer Jaume Abril, va pujar pel carrer del Sol, va continuar per Sant Joan, va arribar a l’església, i allà, el vicari, Josep Maria Vidal Aunós (el que anys després obriria les portes de la parròquia de Sant Medir per a la fundació de Comissions Obreres, i més anys després encara obriria les portes de l’església del Pi per a les tancades d’immigrants) va obrir les portes de l’església perquè els Reis entressin a venerar el Nen Jesús. Josep Maria Vidal, capellà jove acabat de sortir del seminari, estava aleshores de responsable de la parròquia, perquè s’havia mort el rector, Ricard Serrajòrdia, i encara no havia arribat el qui l’havia de substituir, Ramon Saborit.
Després de l’església, els Reis van continuar per Sant Joan, van baixar per Àngel Guimerà (aleshores Calvo Sotelo) i van tornar altre cop a l’ajuntament on es va habilitar una sala perquè els nens i nenes anessin a portar les cartes personalment als Reis i rebessin uns quants caramels, tot plegat amb les habituals escenes de plors i alegries tan pròpies de l’esdeveniment...
Josep Lligadas Vendrell

Curiositats imperdonables


1. Si rellegiu el article publicat en el Viladecans Punt de Trobada nº 12 del 15 de juny recordareu la destrucció de la mina i la font de Can Tries. Doncs bé, xoca llegir en el butlletí nº 2 de novembre de 2008 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que un cop finalitzada l’obra de la bassa de laminació hi diu: “També s’ha restituït aigües amunt de la bassa l’antiga font de Can Tries, amb l’autorització i sota el control del Departament de Cultura de la Generalitat i de l’Ajuntament de Viladecans”. Viladecans ha perdut una de les poques fonts d’aigua natural, ja que actualment l’aigua de la mina que feia rajar la font de Can Tries s’està abocant directament a la riera de Sant Llorenç. I un gran mur de formigó impedeix que el tram de mina d’aigua viladecanenca porti aigua.
2. L’empresari viladecanenc Paz Dorado Sánchez, propietari de la masia de Cal Menut, que en la pàgina web d’una de les seves empreses encara té publicat un plànol en estudi d’un projecte urbanístic il·legal en zona forestal de la muntanya de Sant Ramon, i que ha estat imputat en un cas d’apropiació indeguda de subvencions europees de formació FORCEM, ha confessat i negociat amb el jutge, fiscal, la Generalitat i govern central, el retorn dels més de 1,3 milions defraudats després de gaudir d’ells durant més de 8 anys, a canvi d’una pena de 2 anys de presó que, en no tenir antecedents, no complirà.
3. Una de les infraestructures que permetria vendre més fàcilment els pisos previstos al nou barri d’Oliveretes era una parada de metro que estava prevista a la zona. El regidor d’urbanisme de Viladecans, Jose Luis Nicolás Aroca, justificava la necessitat de construir el nou barri per fer possible que el metro arribés a Viladecans. Doncs sembla ser que en el projecte de la nova línia de Rodalies C·3 no hi ha parada prevista a Oliveretes.
4. L’Ajuntament de Barcelona ha demanat al FC Barcelona que per compensar la pèrdua d’equipaments esportius en la requalificació del miniestadi per a fer-hi pisos, compri més terrenys a l’àrea metropolitana de Barcelona. El Barça, per la seva part, ha respost, que amb els 27,8 ha. de terreny natural protegit que ha comprat al costat de la reserva natural del Remolar de Viladecans ja és suficient compensació. Aquest fet fa quedar en evidència l’alcalde de Viladecans quan va fer públic en unes declaracions al diari Mundo Deportivo “el miniestadi cabe en Viladecans”. Mireu la totalitat de l’entrevista a: http://www.elmundodeportivo.es/web/gen/20081017/noticia_53561368088.html

5. L’Ajuntament de Viladecans ha aprovat les bases de compensació per concertació del Pla de Llevant que ha de construir un nou barri de 2.377 habitatges a la falda de la muntanya de Sant Ramon. Exerceixen la present iniciativa del sistema de compensació per concertació, tres empreses: la mercantil societat privada municipal Viladecans Mediterrània SA (VIMED), la companyia Ilermilk, SA Unipersonal i la mercantil Construcciones y Promociones APOLO SA com a titulars de 28,48% del sòl inclòs dins l’àmbit d’actuació del sector Llevant. És inadmissible que siguin dues empreses privades les que tinguin la potestat de dissenyar la parcel·lació i urbanització del projecte urbanístic, tot i que sigui legal i les bases siguin proposades per l’Ajuntament, ja que sempre se’ns ha presentat el Pla de Llevant com d’iniciativa pública, donat que més del 60 % de sòl a Oliveretes és de l’Incasol i de l’ajuntament.
Ricard Caba

Ja podeu visitar l'exposició sobre la vaga de la Roca


El passat 12 de març es va inaugurar a la Sala d’exposicions de l’Auditori Pablo Picasso l’exposició sobre la Vaga de la Roca, una vaga que va fer història. És una bona oportunitat per recordar com es va viure la transició (si només mireu la tele, arribareu a la conclusió que la democràcia va arribar exclusivament de la mà del Rei i d’Adolfo Suárez!).
Aquesta exposició és obra del Centre d’Estudis de Gavà i ha estat completada amb aportacions de veïns i veïnes de Viladecans, recollides pel Grup Tres Torres. S’ha pogut dur a la nostra ciutat gràcies al treball conjunt de l’Ajuntament i el Grup Tres Torres. L’exposició, que estarà oberta fins al dissabte 28, es complementarà amb dues xerrades col·loqui sobre la vaga.

Associació d'Art i Oficis


Empezaré hablando de cómo se montó el mercat. Nos juntamos varios amigos pintores: José Jurado, Pura Navarro, Carlos Gil, Andrés Conde, José Luis Bravo, Diego Fernández. Estábamos reunidos en el Pablo Picasso y quedamos en montar el Mercat d’Art i Oficis. Pero ahí teníamos nada más el mercat. El presidente del grupo era Carlos Gil, la secretaria Pura Navarro y los demás vocales.
Pedimos un local para pintar pero al no ser Asociación no nos daban local. Decidimos montar la Asociación con todos los documentos y estatutos que se precisan. El presidente Carlos Gil se retira por asuntos familiares y quedo yo como presidente, Pura Navarro como secretaria y Andrés Conde como vocal, y así empecé yo a luchar por un local.
Al final de 2007 conseguimos el local. Ahora nos juntamos, pintamos y preparamos exposiciones como la expuesta en Pablo Picasso, teniendo en proyecto una en la Torre del Baró para el mes de octubre.
Estamos unos cuantos que nos presentamos en concursos, como por ejemplo en Badalona, Cambrils, Sitges, Molins de Rei, San Juan Despí y San Clemente de Llobregat.
Como ya es conocido, exponemos en la Rambla cada segundo domingo del mes y pintan todos los niños los dibujos que yo les hago para ellos.
En la web http://www.viladecans.cat puede verse nuestra entidad. Y nuestro local se halla situado en el Casal Hispanidad, en la plaza de Luis Burción s/n.
Correo electrónico: jose.viladecans@hotmail.com
Teléfono: 937 06 76 51
José Jurado