Mamuts

Va ser tota una satisfacció la notícia de la troballa, a la zona de Can Guardiola i amb motiu de la construcció de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç, d’un important jaciment de restes de mamuts i altres grans vertebrats, datables entre 20.000 i 100.000 anys enrere. Diu que pot ser el jaciment més important del sud d’Europa.
La troballa ha estat possible gràcies al fet que la zona havia estat catalogada com d’expectativa arqueològica, i per aquest motiu les obres havien de fer-se amb un permanent seguiment en aquest sentit. I certament que aquesta previsió ha valgut la pena.
Ara tenim al davant un important repte: com fer perquè d’aquesta troballa se’n pugui beneficiar la nostra ciutat. O, dit d’una altra manera, com assegurar que tota aquesta riquesa es quedi a Viladecans, i en puguem fruir, i la puguem ensenyar. Perquè seria ben trist que tot això se n’anés a qualsevol museu important de Barcelona, i a Viladecans dels mamuts només en quedés el record.
Fa uns anys, si algú hagués dit que Viladecans tenia unes àmplies potencialitats turístiques, li haurien dit que si s’havia tornat ximple. Doncs ara ja tenim clar que sí que les té. Els mamuts de Can Guardiola s’afegeixen a la reserva del Remolar, i a l’ermita de Sales, i als carrers del centre històric, i a la Torre del Baró, i a la Torre Modolell, i a Cal Menut... Tenim de tot, i cal treballar al màxim per conservar-ho tot, i íntegrament. En aquests moments, segurament que el repte més immediat que tenim és la rehabilitació de tot el conjunt de Can Modolell, sense escapçar-ne res. També, assegurar que Cal Menut es conservi com cal i pugui ser visitable. I així successivament.
Perquè a Viladecans tenim moltes riqueses, i les hem de poder disfrutar.

La marxa del cranc

A les darreres dècades del segle XIX, es van produir algunes de les mobilitzacions més importants de la història del moviment obrer internacional. Eren les que tenien com a objectiu l’aconseguir millores en les condicions de treball i concretament per la limitació de l’extensa jornada laboral que es treballava fins aleshores. Es tractava d’aconseguir les 8 hores de treball, les 8 hores de descans i les 8 hores per al lleure. Uns fets dramàtics durant les mobilitzacions i vagues, en aquell 1886, van fer consignar la data del Primer de Maig com la festivitat internacional dels treballadors.
Ara, en el segle XXI, sembla que anem en sentit contrari a l’avenç social i les conquestes laborals aconseguides en els segles XIX i XX. I hi ha un responsable amb nom i cognoms: la Unió Europea.
Una UE que podem dir que segueix la marxa del cranc, és a dir, anant enrere tant en el camp social com en el camp dels drets laborals. Una Unió Europea que està posant molts treballadors contra les cordes amb la seva política econòmica i monetària.
Però aquest cranc en aquest moment està utilitzant les seves pinces agressivament:
Una, per aprovar, el passat 10 de juny, una directiva d’ordenació del temps de treball, que ens pot fer retornar als temps d’abans d’aquell Primer de maig de 1886. Una directiva que per un costat incorpora un acord privat, inclòs desprès de signar el contracte de treball, entre l’empresari i el treballador que permet un increment de la jornada laboral. També introdueix la possibilitat d’ampliar la jornada laboral fins a 60, 65 o 78 hores per setmana. A més es redefineix el concepte de “temps de treball” considerant temps de treball el temps que s’estigui en activitat, pretenent no considerar com a “temps de treball” els períodes que s’ha de romandre a l’empresa o estant requerits: per exemple, les guàrdies mèdiques. Amb aquesta proposta difícilment es podrà mantenir aquella realitat, de les 8-8-8, que van fer possible els nostres avantpassats.
L’ altra pinça en aquest moment podria ser l’anomenada “directiva de la vergonya” una directiva de retorn dels immigrants, que comportarà la deportació, com a delinqüents, d’aquells que l’únic delicte que han comès es no tenir papers i haver vingut buscant una vida millor. Però que a més poden ser internats, fins a 18 mesos, en centres d’internament que presenten unes condicions més que qüestionables. En resum, criminalitza de nou el fet migratori.
Però als crancs, les dues pinces s’acompanyen de més potes, i que en aquest cas de la UE podrien suposar el Tractat de Lisboa. Un tractat, al qual Irlanda ha dit que no i que en molts altres països ni coneixerem ni podrem opinar d’ell. Un tractat que seguint l’estela de la malmesa Constitució Europea (?) ens promet més del mateix, involució.
Un cranc amb nom “Unió Europea”, al qual haurem de tallar pinces i potes si no volem veure com es va menjant tots els drets socials i laborals aconseguits durant molt de temps.

Miguel de la Rubia

Sant Ramon, en mans de les immobiliàries

El 68’70 % del terreny forestal, en propietat de constructores i immobiliàries

La Plataforma Salvem Oliveretes ha tingut accés a un expedient que conté un inventari de la propietat cadastral, datat el 7 de maig de 2008, en què figuren la relació de propietaris de la zona forestal de la muntanya de Sant Ramon en el terme municipal de Viladecans.
Des de la ronda de cornisa per sobre el camp de beisbol que, segons l’ajuntament, ha de marcar el límit de la ciutat, fins al capdamunt de la muntanya de Sant Ramon, en terme municipal de Viladecans, hi ha un total de 1.213.552 m2 (121,3 Ha) dels quals segons el PGM, només el 143.121 m2 (14,31 Ha) són urbanitzables no programats, i la resta 1.070.431 m2 (107 Ha) són rústics, agrícoles i forestals, o sigui no urbanitzables.

El sòl no urbanitzable

Dels 1.070.431 m2 no urbanitzables, el 68’70 %, són de propietat de constructores i immobiliàries, que han anat comprant terrenys durant l’última dècada.
Destaquen com a propietaris, el president de la patronal Confederació d’Empresaris del Baix Llobregat, Paz Dorado, que per mitjà de tres empreses relacionades amb ell, Construccions Sant Ramon Viladecans, Global Inversiones Europeas GIE, i Immobiliaria Cal Simon S.L., controlen el 31’67 % de la zona forestal. En la pàgina web de GIE, encara promouen el projecte urbanístic il·legal en zona forestal “Residencial Sant Ramon”.
El segueixen Josel S.L., del Grup Núñez i Navarro, amb un 17’44 %, Construcciones y Promociones Apolo amb un 8’36 %, Royal Urbis amb un 3’43 % i Construcciones Facoma S.A. amb un 3’28 %. Altres propietaris menors són Can Clota S.L. (2,65 %), i BBVA (1’87 %).

El sòl urbanitzable no programat

Dels 143.121 m2 de sòl urbanitzable no programat, 93.991 m2 (el 65,67%) són de la Immobiliària La Colonial, mentre que 29.418m2 (el 20,55%) són de Construcciones y Promociones Apolo, i la resta, 19.712m2 (el 13,77 %), pertanyen als actuals propietaris de la masia de Can Torrents.

L’ajuntament vol “preservar” la zona

Tot i això, el passat més de novembre, forçat per la denúncia a l’empresa GIE per part de la Plataforma Salvem Oliveretes, l’ajuntament va aprovar una moció tot manifestant la voluntat de protecció i preservació de la zona forestal de la muntanya, activant els mecanismes necessaris per dur a terme la màxima protecció mediambiental de la zona. Fins i tot, va ordenar als seus serveis tècnics i jurídics que estudiessin la situació actual dels terrenys, i establissin contactes amb qui correspongui, per tal d’implementar sobre el territori els mecanismes de protecció ambiental més adient.
No sabem com duen a terme aquest compromís, però veient aquesta situació la cosa pinta malament en el seu objectiu. És més, el conveni signat per l’ajuntament amb la Immobiliària La Colonial, per tal d’alliberar sòl urbanitzable no programat i així ampliar el parc forestal públic, veiem que hi ha un tercer interlocutor com és Construcciones y Promociones Apolo que amb un 20’55 % del sol, també voldrà treure’n profit...
En definitiva, tot un panorama incontrolable...

Ricard Caba i Calbet

El jardí de l'Ajuntament

“Aquest any 1992, és un any en el qual celebrem molts centenaris a tot arreu. A la nostra vila, l’edifici de l’Ajuntament també celebra el seu. Ens ho diu la llinda del balcó que dóna a la plaça. Diu: Any 1892, per tant ja són cent anys.”
Així comença l’Isidre Dolz el capítol sobre el jardí de Can Modolell en el seu llibre “Un resum de la història del segle XX a Viladecans”, i després continua: “Cal suposar que el jardí de l’Ajuntament també ha de ser d’aquella data, ja que, en la transformació de la casa pagesa en la mansió senyorial que va fer la senyora Magdalena Modolell, el jardí havia de ser complement d’aquesta construcció i, per tant, també centenari. I permeteu-me escriure Jardí en majúscula, ja que, al meu entendre, bé s’ho mereixen els arbres que l’embelleixen.”
El desenvolupament industrial a la Catalunya del segle XIX, fa aparèixer una burgesia que utilitzà el modernisme per expressar i reafirmar el seu estatus social. És per tant a finals d’aquest segle i principis del XX quan la construcció de palaus modernistes és una constant entre les classes benestants del nostre país. Aquestes construccions solen anar acompanyades d’un jardí que es converteix en una peça fonamental del conjunt del palau, a on es produeix una íntima relació entra el jardí i la casa, units per l’entramat de pèrgoles, emparrats i escales d’accés, per tal de sentir-se inmersos en un mateix espai.
En aquests jardins, generalment d’estil romàntic, l’aigua n’és la protagonista, amb fonts, canals, pontets, cascades i llacs, així com rocalles, grutes i ocelleres. També són característiques les línies rectes de les baranes, les balustrades i escales amb petits trams d’esglaons, convivint amb els revolts dels camins sinuosos amb racons i petits berenadors, tot plegat decorat amb un gran nombre d’espècies botàniques amb incorporació d’arbres i plantes exòtiques.
Tots aquests elements, tots absolutament, es trobaven en el jardí original que Magdalena Modolell es va fer construir a Can Modolell, per a gaudi de la seva família i de les amistats que els visitaven.
Malauradament, la major part del jardí es va enderrocar en els primers anys de la postguerra. Per sort encara ens queden, tal com explica Isidre Dolz en el seu llibre, diverses espècies botàniques com la singular xicranda (Jacaranda semiserrata), les palmeres de vint-i-vuit metres (aquestes mides són de 1992), la Wiscania chimenis, arbust enfiladís que dóna ombra a la terrassa lateral de l’edifici, i un pebrer bord (Schinus molle) a tocar del carrer del Sol. També és testimoni d’aquella época la fantàstica ocellera que veiem en la fotografia feta des de la porta del carrer Àngel Guimerà. I per últim, encara ens queda una part de l’arquitectura d’aquell jardí romàntic, que és la malmesa balustrada de la terrassa i les escales d’accés des de la planta noble del palau de Can Modolell.
El 2001 es redactà un document consensuat entre l’Ajuntament i la Plataforma Cívica del Casc Antic que sobre espais lliures que diu: “L’objectiu principal serà mantenir el caràcter del jardí de la Torre Modolell, i preservar els exemplars vegetals protegits. En conseqüència, la seva posterior urbanització vetllarà per mantenir i potenciar el seu caràcter exòtic, amb el domini de la vegetació i l’ambient íntim i tranquil d’aquest racó”. Sens dubte que la voluntat expressada en aquest document, comporta respectar plenament la integritat dels elements tant vegetals com arquitectònics que conformen el caràcter del jardí de la casa palau de Can Modolell.

Jaume Lligadas Vendrell

Fent lligams

14 de juny. Dia intens des de primera hora del matí. Segona edició de l’Entrellaça a Viladecans, una activitat promoguda a partir del Consell de la Convivència, en la qual hi han participat enguany un munt d’entitats dedicades a la cooperació i a la solidaritat.
Els objectius són diversos: que les entitats es coneguin, que es visualitzi de manera positiva la diversitat cultural de Viladecans, que les persones trobin un espai on relacionar-se diferent de l’habitual. En aquest sentit, l’activitat “estrella” és el dinar conjunt. Cadascú se’l porta… i el comparteix. Tenint en compte els diferents orígens, acabes tastant menjars molt diferents. I una bona manera d’acollir amb gust la diversitat és justament això: fer-ho a través del gust. Enguany, respecte a l’any passat, ha millorat l’organització i, sobretot, ha millorat la diversitat dels participants.
L’Entrellaça ha ofert altres aspectes interessants, que potser no es veuen a primera vista, però que, al meu parer, són els que realment van teixint aquesta cohesió social que tots volem però que de vegades no sabem gaire com concretar.
En primer lloc, el treball conjunt d’una comissió sorgida del Consell de la Convivència. És un treball en xarxa amb tots els ets i uts: alguns dels membres de la comissió han fet formació conjunta sobre el tema de la migració durant gairebé nou mesos; es nota molt que la seva participació no ho és a nivell personal, sinó que implica les entitats que hi són al darrere. Que hi ha ganes, vaja. La gent fa amics, cosa que mai no sobra. Les entitats descobreixen nous horitzons i perspectives i se senten més valorades i estimulades. Frueixen també de l’oportunitat de donar-se a conèixer en un marc més petit i més especialitzat que el de la Mostra d’Entitats. Potser el secret és que, d’una banda, la gent fa aportacions valuoses i que, de l’altra, la regidoria les recull. O sigui, que no són reunions de pur tràmit, vaja.
En segon lloc, s’ha muntat una jornada amb la col·laboració de dues regidories de l’Ajuntament (Convivència i cohesió social i Agermanaments, solidaritat i cooperació internacional), de dos colors polítics diferents. Això hauria de ser el més habitual, però el treball transversal i conjunt és altament lloat sobre el paper per les administracions públiques, però em consta que a la pràctica tothom és molt gelós del propi xiringuito i que costa molt fer res en conjunt.
L’Entrellaça no és una activitat “estrella”. La Mostra d’Entitats reuneix molta més gent.Les Festes de la Diversitat que s’han fet i es fan arreu segurament són més acolorides i exòtiques. Però l’Entrellaça té la qualitat d’anar avançant a poc a poc de manera sòlida, creant realment lligams entre la gent, fent real la tan suada participació ciutadana. No ens movem només a nivell de bones sensacions, sinó d’anar teixint llaçades reals entre col·lectius i entitats. Els fruits es veuran sobretot a llarg termini, però jo crec que som en el bon camí.

Mercè Solé

La encrucijada saharaui

El pueblo saharaui padece una situación dramática. Mientras una parte de su población permanece en el Sáhara Occidental con sus derechos fundamentales pisoteados cada día, la otra sobrevive en los campamentos de refugiados de Tinduf ante la pasividad de la comunidad internacional.
Allí, en medio de la hamada argelina, cada día son más fuertes los gritos que reclaman el retorno a la guerra. Ese paso constituiría una inmolación estéril de centenares, tal vez miles de jóvenes, que de cualquier manera parecen estar condenados a sacrificar sus vidas y sus sueños.
A poco que rasquemos en nuestra historia reciente, descubrimos avergonzados cómo España cedió la administración de la última colonia africana desde la agonía de quimeras imperiales, pero que dejó inconcluso y empantanado el proceso de autodeterminación. No queremos que nuestro país participe en ningún tipo de guerra, y ante todo debemos evitar ser los causantes de cualquier masacre.
En abril, el diario El País dedicó su contraportada a Aminetu Haidar, que después de sufrir prisión y torturas sólo tiene palabras de conciliación. Ahí reside su verdadera fortaleza y una de las pocas luces de esperanza en este conflicto: el enfrentamiento pacífico y tenaz de la justicia y la razón contra la violencia y la arbitrariedad.
Pero el pueblo saharaui no puede convertirse en un parque temático para la solidaridad ni podemos arrinconarle en un callejón sin salida.
El Gobierno español debe asumir sus responsabilidades y favorecer una salida que no resulte insultante para los 250.000 refugiados que cada día nos ofrecen una lección de civilidad. Si nos cruzamos de brazos, ¿con qué cara miraremos a los ojos de los más de 10.000 hijos del desierto -niños y niñas alegres y vivarachos en un exilio sin esperanza- que pasarán este verano junto a nosotros?
Viladecans Pel Sàhara acoge este año a tres niños saharauis.

Rosa Mercader

Una pedra a la sabata...

… de les administracions públiques hem de ser les persones que veiem la pobresa de la vora, per tal de contribuir, amb la nostra insistència, a fer prendre, a qui correspongui, mesures polítiques que l’evitin. Així ens parlava a una bona colla de persones vinculades a Càritas de Viladecans Mercè Darnell, treballadora social i antropòloga el passat 26 de juny.
Va ser durant una xerrada sobre la necessitat de la sensibilització i arran de la presentació de la memòria de Càritas a Viladecans l’any 2007. (podeu baixar-vos la memòria de Càritas, si us interessa, aquí).

Un sistema complementari

Penso que la Mercè Darnell tenia raó. I no pas per ganes de dir sempre que les administracions públiques no treballen bé, sinó perquè sovint la pobresa esdevé invisible als ulls dels ciutadans. També perquè la realitat social canvia a grans velocitats mentre que les institucions com ara el sistema de Serveis Socials, tenen estructures en general poc àgils. De fet són dos sistemes que es complementen mútuament. Les entitats socials poden detectar determinades necessitats i fins i tot donar-hi resposta més ràpidament, però no tenen ni els recursos ni la solidesa ni, òbviament, la potestat de governar o de legislar des d’una perspectiva àmplia i global. I les administracions tendeixen a la lentitud i a la rutina per naturalesa, senzillament perquè són grans i complexes, al marge del seu nivell d’eficàcia.

Fer-nos sensibles per impulsar canvis

Aquesta tasca de sensibilització, no només de les administracions, sinó també dels ciutadans, és igualment indispensable si es vol evitar de caure en el paternalisme o en la beneficència. A les entitats com Càritas s’atenen les persones que pateixen determinades mancances justament perquè deixin de patir-les. I seria pretenciós i prepotent pensar que amb la nostra sola intervenció, sovint insignificant en relació a la dificultat real de la gent, les coses s’arreglen. Si anem a fons dels problemes, hem d’anar també a les causes que els provoquen, que solen ser complexes i d’ampli abast i que solen tenir una dimensió política important. D’aquí que sigui fonamental i desitjable la vinculació entre qui s’ocupa de la gent que pateix i qui s’ocupa de la política.

El plus del voluntariat

Un altre aspecte a tenir en compte és que el teixit social que és en contacte amb les persones més vulnerables pot jugar un paper insubstituïble d’acollida i normalització que per part dels professionals difícilment es pot donar. Perquè es fan rols diferents, que requereixen un determinat marc per ser eficaços, i perquè els professionals són limitats i a més són vistos sovint com a persones amb poder. Un exemple: la psicòloga o la treballadora social que atén una persona o un grup de persones no pot segurament anar al cinema amb elles, o a veure una exposició o a fer un cafè; o rarament se les trobarà, en condicions d’igualtat, al mercat o al forn o a la sortida de l’escola. En canvi les relacions de bon veïnatge del voluntariat afavoreixen espais de trobada que permeten fer moltes xerradetes informals, sortides, acompanyaments i una amistat gratuïta que facilita la inserció de la gent. Això també és cohesió social i no té preu.

En fi. Que en aquest món hi ha lloc per a pedres, peus i sabates, cadascú jugant el seu rol i sempre a favor dels més vulnerables.

Mercè Solé

La Lira, per disfrutar cantant

L’Agrupament Coral La Lira de Viladecans és una coral nascuda l’any 1945 i, per tant, una de les corals amb més tradició de Catalunya. La coral va néixer com a cor d’homes, va evolucionar com a orfeó (Massa Coral Orfeònica La Lira, l’any 1951) i es consolidà com a Agrupament Coral La Lira, Coral Mixta Adulta, l’any 1971.
L’any 1995 vàrem celebrar el 50è aniversari de la fundació de la nostra coral. Per aquest fet es va publicar el llibre El Cant Coral a Viladecans. La Lira (1945-1995).
El nostre objectiu és la divulgació dels valors artístics, culturals i humans del cant coral.
En aquests més de seixanta anys d’història La Lira ha combinat les actuacions de caràcter local a les diferents festes de Viladecans, amb actuacions i intercanvis d’àmbit comarcal, i amb sortides arreu d’Espanya i Europa: actuacions a Osca (1975), València (1978), Calaceit (1980), Eslida (1981), Andorra (1987), Vivaro, Maniago i Morsano de la regió italiana de Friül (1989), Lisboa i Extremadura (1992), Ponte Arche de la regió de Trentino (1994), País Basc (1997), Baselga di Pinné de la regió de Trentino (1999), St. Herblain (2002).
Els musicals és un altre gènere molt treballat per “La Lira”. L’any 1985, al gener i setembre, la Coral La Lira i la Coral Ars Nova de Martorell van oferir la representació coral i instrumental de l’obra “Jesucrist Superstar/Melodies The Beatles”; l’any 1998, juntament amb les corals Orfeó Santa Coloma de Santa Coloma de Queralt i Coral Amics del Cant de la Múnia, va presentar l’obra “ El Fantasma de l’Òpera”, de la qual se’n van fer diferents actuacions arreu de Catalunya; i l’any 2003, juntament amb la coral Orfeó Santa Coloma de Queralt, va presentar l’obra “La Bella i la Bèstia”, que es va estrenar a l’acabat d’inaugurar Àtrium de Viladecans i es va representar, també, arreu de Catalunya amb gran èxit de crítica i públic. Totes aquestes obres van ser enregistrades posteriorment.
En l’actualitat l’Agrupament Coral La Lira està format per prop de 20 cantaires, de totes les edats, que tenim ganes de passar-ho bé gaudint de la música. Assagem els dimecres a la nit a l’Auditori Pablo Picasso, i tothom a qui li agradi cantar estar convidat a sumar-s’hi, no calen coneixement musicals i els interessats podeu acostar-vos a l’Auditori per coneixe’ns o trucar al 617603649.

Idoia Baixench

Indiana Jones a Viladecans? Consells per al senyor Ford

Fa poques setmanes va produir-se la estrena d’una nova entrega de l’Indiana Jones, l’intrèpid arqueòleg, professor, aventurer… que arriscarà la seva vida per trobar i recuperar les restes més increíbles.
La veritat és que de moment no he tingut l’oportunitat de veure a quin embolic acabarà anant a parar aquest bon senyor, que, si tingués la mateixa facilitat en trobar tresors arqueològics com embolics, no hi hauria món per encabir-los tots.
Però no, desenganyem-nos. La vida de l’arqueòleg no es ben bé com l’explica el senyor Spielberg. No cal anar a l’excavació amb un fuet i una pistola, ni tampoc es troben totes les restes ben col·locades entre mortífers paranys.
Benvolgut senyor Ford, vol un humil consell? No se’n refïi més del senyor Spielberg, ni molt menys d’en George Lucas. Vosté ja no està per aquestes coses. Busqui’s una feina més tranquil.la o si no…. vingui a Viladecans.
Aquí també tenim un jaciment arqueològic, que no és per desmerèixer les mines de Gavà, ni el magnific spa que es muntaren els romans a Sant Boi (o sigui les termes), però el nostre és possiblement el més important d’Europa dintre del seu context cronològic pel que fa a restes prehistòriques de proboscidis (mamífers de gran dimensió i amb nas en forma de trompa).
Es tracta d’un conjunt de restes que daten des de 20.000 fins a 100.000 anys i demostren la presència de mamuts a la nostra vila en aquells temps.
Ara els viladecanencs tenim un nou motiu per sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat. Si, durant les vacances, algú de Móstoles ens comenta que és del poble de l’Íker Casillas, nosaltres podrem contestar-li que som del poble dels mamuts.
Per cert, senyor Ford, si finalment l’he convençut, només li indico que a Viladecans des de l’aereoport hi pot arribar amb la Renfe. I allà, amb el Vilabús, vagi a la zona de Can Guardiola, tocant la Riera de Sant Llorenç, que és on tenim el jaciment.
I recordi que aquí encara s’excava amb pic i pala, res de pistoles. Els catalans som així!

Víctor J. Martínez