dissabte, 28 de juliol del 2012

Dignificant el barri de Sales







A mitjans del anys 70 es va iniciar l’associacionisme reivindicatiu a Viladecans.
L’any 1978 els veïns, amb  l’Associació de Veïns del Barri de Sales al capdavant, van començar una lluita per reclamar una plaça pel barri on hi havia un descampat abandonat i ple de brossa. 
Manifestacions, activitats pels infants, neteja a fons del solar, tot per reclamar una zona verda pel barri que, molts anys després, es faria realitat amb la Plaça de la Diversitat.
Jaume Muns


divendres, 27 de juliol del 2012

Casetes de camp amb simbologia maçònica




Fa un cert temps, ens van alertar de l’existència a la zona agrícola de Viladecans, d’algunes casetes de camp amb simbología maçònica. L’alerta ens va venir de part del Josep Comellas Doñate, a qui vam demanar que ens acompanyés a visitar aquestes edificacions pageses.
Primer de tot, explicarem que cap els anys vint i trenta del segle passat, els pagesos van construir a la nostra zona agrícola petites edificacions amb l’objectiu de protegir el motor de regar,  guardar les eines o bé com a aixopluc en cas de necesitat. Les casetes encara són avui ben visibles tot i que la majoria abandonades i, en molts casos, substituïdes per construccions més grans i més sòlides. N’hi ha de totes mides, però les més abundants acostumen a ser de planta quadrada i poden fer a l’entorn dels quatre metres per costat. Moltes d’elles, també disposen d’una llar de foc que servia per escalfar-se o cuinar el dinar del migdia.
Així doncs, amb el Josep Comellas fent de guia, vam visitar aquest hivern passat les dues casetes amb simbologia maçònica que ell tenia localitzades. La primera a les Sorres, a tocar del camí del Serral Llarg i la segona a les Xauxes. El Josep en tenia localitzada una altra a la zona dels Reguerons que no vam ser capaços de trobar, de fet ja feia uns quants anys que no hi anava i potser en aquest temps la caseta havia desaparegut. Uns dies després, nosaltres mateixos en vam localitzar una tercera a la partida de les Maletes, a tocar de la carretera de la Vila.
Totes tres casetes presenten el mateix símbol maçònic gravat al buit en el mateix arrebossat i a més a més, tots tres símbols estan situats al mateix lloc: a sobre de la porta d’entrada de la caseta. En el cas de la caseta de les Maletes, hem de dir que a més a més de la porta, també es troba a la paret de llevant gravat amb un traç més gruixut.
Podem afegir una quarta caseta, avui desapareguda, amb el mateix símbol maçònic gravat a la façana entre dues portes. Una fotografia d’aquesta quarta caseta es pot veure a la pàgina 163 del llibre L’Abans, Viladecans Recull Gràfic 1890-1965, de Xavier Calderé i Bel. La fotografia és de Secundí Roca i s’hi pot veure la caseta del camp de les Filipines que la família de cal Pinet tenien on avui hi ha l’aparcament dels taxis de l’Aeroport entremig de l’autovia nova i la vella.   
Aquest símbol maçònic és el que veieu a les fotografies que acompanyen aquest article. Es tracta d’un nivell, eina que utilitzaven els paletes i que segueixen utilitzant però en versions més modernes com els de bombolleta que tots coneixem. En una de les fotografies, també podeu veure a sota del nivell la frase Propieda de Juan Parés i en una segona línia, s’indica la data de construcció de la caseta 1 de VI = XXVI que vol dir: 1 de juny de 1926.
El nivell com a símbol de la maçoneria, és un instrument que segons el defineix el Gran Orient de Catalunya consisteix en un escaire de braços iguals, units per un travesser marcat al mig amb un senyal, amb una petita plomada que penja de l’angle interior de l’escaire; és l’emblema de la rectitud, l’equilibri i, per tant, la igualtat entre els germans; és l’emblema del Primer Vigilant, damunt la taula del qual és col·locat. El Primer Vigilant és una de les tres Llums o màximes autoritats de la Lògia, té al seu càrrec la instrucció dels maçons de segon grau anomenats companys o fadrins, i substitueix el Gran Mestre quan aquest és absent. 
Hem de dir que el nivell no és precisament el símbol més habitual i representatiu de la maçoneria, és més freqüent la utilització de l’escaire o el compàs com hem vist arreu i com també podem veure a Viladecans a la façana de can Bruguera als números 7 i 9 del carrer de la Muntanya. Però en qualsevol cas, és simbologia maçònica que tenim a Viladecans.
A Viladecans hi havia maçons? Segurament que algun lector, a hores d’ara, ja s’haurà fet aquesta pregunta. I la resposta és que si, i Déu n’hi do. Però de pagesos més aviat poquets. El més curiós del cas, però, és que precisament els propietaris de les casetes en qüestió, que nosaltres sapiguem, mai havien destacat, ni de bon tros, per aquest típus de militància. 
Aleshores ens fem una altra pregunta: Com és que aquests pagesos, sense ser maçons, tenien aquesta símbologia a les seves edificacions? Doncs en aquest cas la resposta és que ho ignorem. En aquest sentit cal apuntar que els propietaris actuals coincideixen tots en expressar que mai havien sentit parlar als avis del perquè d’aquells símbols a la paret de les seves casetes de camp.  
En tot cas i tenint en compte que les construccions mantenen una estructura similar i els símbols són idèntics i situats al mateix lloc, podem concloure que la construcció de les casetes i els gravats maçònics són, amb tota probabilitat, obra del mateix paleta. Aleshores ens tornem a preguntar: Coneixien realment els propietaris el significat real de la simbologia gravada a la paret de les seves casetes de camp?. Tampoc tenim resposta, però com hem fet en altres ocasions, fem una crida a la gent de Viladecans que disposi d’alguna informació al respecte, que ens la faci arribar i a veure si així entre tots en podem treure l’entrellat.
Al mateix temps, si algun lector té interès en veure les casetes maçòniques, molt gustosament li explicarem on trobar-les. Això si, caldrà afanyar-se abans de que el disbarat d’Eurovegas les enderroqui i acabi convertint-ho tot en asfalt i ciment. 
Jaume Lligadas Vendrell

dijous, 26 de juliol del 2012

Les monges també es van mullar


Joan N. García Nieto

A començaments dels anys setanta, havent deixat de ser un poble eminentment pagès, les proles dels nous obrers industrials de Viladecans, i no solament obrers,  trucaven insistentment a les portes del col·legi del carrer de l’Estrella que s’obrien a tantes nenes com hi cabien. Els organismes públics, incapaços de satisfer la necessitat de places escolars, havien posat en marxa, paral·lelament, una reforma que instaurava l’EGB obligatòria fins als 14 anys, l’anomenada llei Villar Palasí. L’enrenou de tot plegat, al Col·legi de la Sagrada Família de Viladecans, fou atès per una colla de joves religioses que ja havien deixat de dur l’hàbit fins el terra, la toca, l’escapulari, el vel, el pitet, el rosari i l’escut, substituint-los per un senzill vestit fosc fins a mitja cama, una petita medalla de la Institució, i un vel de més estar per casa que només es posaven de tant en tant. Aquesta altra reforma venia de la mà del Concili Vaticà II.
Alhora que delejaven d’un “new look” de vida religiosa, mentre alguna de les de més edat el patia, aquestes joves s’entestaven a posar en pràctica els decrets de Concili que les convidaven a tenir els ulls oberts a les necessitats dels homes i dones que tenien al voltant, i a fer-ho en el marc d’una Església que volia ser-ho dels pobres, d’un retorn a l’Evangeli i d’una nova manera de situar-se en el món.
És conjugant aquest punt de partida amb la necessitat de formació dels obrers compromesos en la lluita sindical a les fàbriques, que a la fi de l’any 1974 es posava en funcionament la delegació a Viladecans de l’Escola de Formació Social del Baix Llobregat, depenent de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB).
La Junta de Govern de la delegació la vam composar tres persones: el jesuïta Joan N. García Nieto com a director i propiciador, la mare Maria Dolors Pérez com a responsable del Col·legi de la Sagrada Família, malgrat que encara no exercia plenament com a superiora, i jo com a responsable coordinador del curs. Les classes es feien els dimarts de 7,30 a 9 del vespre. El lloc, les mateixes aules del col·legi de les monges. 
La primera classe va ser el 4 de febrer de 1975. Cap al tard d’aquell dia d’hivern, a les fosques, es van anar concentrant al carrer, xiuxiuejant com si d’anar a una reunió clandestina es tractés, fins a dues dotzenes i mitja d’homes d’entre vint-i-cinc i cinquanta anys que fent-se’n creus, però contents com unes pasqües, esperaven traspassar aquell portal  per poder asistir a classe, diguem-li de sociologia, al voltant de conceptes bàsics com: treball, salari, empresa, vaga, conveni, productivitat, crisi, sindicalisme, classe social, dignitat, consciència de classe, etc. sense cap por a acabar a la presó, per l’empara de la Catòlica.
Minuts abans de l’hora de començar, la porta gran del carrer de l’Estrella fou oberta de bat a bat per la Pietat i la Maria Dolors Pérez. Fets els compliments, en especial al “padre” director, i ponent, Joan N. García Nieto, pujàvem a la segona planta i preníem seient entaforant-nos, de dos en dos, en els petits pupitres que dues hores abans ocupaven les nenes. Algú proclamava emocionat que per primera vegada a la seva vida anava a classe i per primera vegada estava a una escola de veres, però el fet de que fos de monges era el que més el meravellava.
Les germanes Maria Dolors i Pietat Pérez, acostumaven a ser oients habituals, però també hi venien les altres, ara l’una ara l’altra quan l’obligació conventual els ho permetia. De fet, l’assistència era, portes endins i portes enfora, oberta i gratuïta però amb publicitat més que discreta per no cremar massa aviat una eina de formació ben útil per a l’avantguarda obrera. Evidentment, les monges sabien dels personatges que tenien a l’aula, perquè una vegada feta l’exposició inicial, els axiomes marxistes i l’afiliació al PSUC de molts d’ells, afloraven sense cap rubor en abrandades intervencions del teòric alumnat. Sempre havia dubtat si elles primaren més el compliment del mandat cristià d’obrir portes als desvalguts que el de tenir elles mateixes una nova finestra oberta al món exterior que els mostrés aspectes de la problemàtica que afectava els pares de moltes de les seves alumnes. La germana Pietat, darrerament, m’ha revelat que en les discussions entre elles per l’acceptació, o no, de la delegació de l’Escola va pesar més aquest segon motiu, el d’obrir una finestra. 
El jesuïta Joan Nepomuceno García Nieto i l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona eren, per a elles, la garantia de no equivocar-se massa en l’actitud i de no haver de fer cap escarafall quan algun concepte les sorprenia. Per exemple, a l’explicar el que era la “plusvàlua” es deia: “És la part del fruit del treballador que el capitalista detreu del salari i constitueix la base de l’acumulació”. I el graciós de la clase hi afegia “Con que así se llama la jodida sensación de que falta algo y aquello no lo es todo, cuando a fin de mes me dan el sobre con la paga...”. O quan s’explicava la “taxa de guany” i se la relacionava amb la “crisi”  i els seus cicles. 
De delegacions de l’Escola de Formació Social del Baix Llobregat, a més a més de la del Col·legi de la Sagrada Família de Viladecans, n’hi hagué als Salesians de Sant Boi, al Centre Parroquial d’Esparreguera, a la Cooperativa de Vivendes del Prat de Llobregat, al Centre Parroquial de Sant Feliu, als locals de la Joventut Catòlica de Molins de Rei, i a Cornellà dues: l’una a la parròquia de Sant Ildefons i l’altra a la de Sant Miquel. També n’hi hagué dues a l’Hospitalet: una al barri de Bellvitge i l’altra al barri de Can Serra. La vinculació de totes elles a Comissions Obreres es convertí en una evidència mal suportada pels estaments oficials i s’exerciren les habituals pressions pertinents orientades al tancament. Totes elles només tingueren de vida el curs 1974-1975. La raó d’en García-Nieto de no renovar l’experiència –quasibé  només suportada per les seves espatlles–, i fer un segon curs, tingué més a veure amb la dificultat de trobar professors qualificats, penso en l’economista Manel Ludevid per exemple, i sindicalistes voluntariosos i preparats que també donaven classe, com Carles Navales, Vicenç París i Paco Español, per citar-ne tres, que aquelles pressions abans assenyalades. Fou determinant també el fet de que aquella tardor el moviment obrer estigué pràcticament d’acció contínua per la crisi i la mort de Franco, de manera que la pràctica acabà posposant la teòrica. 
Personalment vaig viure l’experiència com una esplèndida aproximació al  sindicalisme obrer i com la millor manera d’interrelacionar gent de CC.OO. de tendències diferents, provinents de families polítiques fortament enfrontades que uns mesos abans ens acabàvem de fusionar: PSUC i Banderes Roges.
Per la seva part, les monges, per raó del compliment de la llei de Villar Palasí, anaven en aquells dies darrere la creació de l’A.P.A.  mirant d’involucrar pares a la tasca educativa i les activitats extraescolars. Al llarg del curs anterior havien propiciat un cicle de xerrades sobre “La inadaptació dels fills”, dirigit pel rector dels escolapis de Sarrià el pare Jordi Maymó i un altre posterior pel sociòleg mossèn Daniel Cervera. Un cop feta l’experiència de formació social i sindical del jesuïta García-Nieto, van aconseguir finalment fundar l’Associació de Pares d’Alumnes del Col·legi de la Sagrada Família de Viladecans (A.P.A.) aquella mateixa tardor de 1975, que les havia d’ajudar en noves iniciatives extraescolars i en la imbricació dels pares en les responsabilitats educatives. 
La Maria Dolors va ser superiora titular i directora del col·legi de Viladecans oficialment del 76 al 78, fins que l’Institut la passà al que les monges tenen al barri de Sant Andreu, a tocar de Fabra i Puig i la Meridiana. La Pietat, sense ser directora escolar –ho era la Pilar Cerqueda–, va ser durant vint anys superiora titular i la passacomptes de comunitat i escola de Viladecans, des de l’any 1978 al 1998. Ara s’està a Lleida i... cap de les dues ha dit prou.
Faig explicit el reconeixement envers elles perquè són les que tinc més presents. En realitat, però, és a la congregació  de Viladecans que li és d’agrair el seu donar la mà a l’avantguarda, encara clandestina, del moviment obrer. Entre aquells sindicalistes, tingueu per segur que, tot i continuar no entenent massa unes dones que dediquen la seva vida a Déu i criatures, sense exercir la sexualitat, la propietat i l’autonomia personal, acabà el menysprear-les i el vilipendiar-les, com gairebé exigia la tradició, pel seu mullar-se en pro d’ells, del canvi i en pro de la justícia quan tan poca gent ho feia. Entre els seus, diguem-li afins, en canvi, alguns feren córrer l’al·lucinant, grotesca, malintencionada i feridora bola de que la vaga de la Roca s’havia gestat en aquestes “reunions” del col·legi de les monges.
Andreu Comellas

dimecres, 25 de juliol del 2012

El Centre Cultural i Artístic de Viladecans L’entitat instructiva local de la segona república


Logotip del Centre Cutural i Artístic de Viladecans (1933-1936). AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans,
Correspondència d’entrada, 1933.


Imatge dels participants en la primera edició de l’Homenatge a la Vellesa de Viladecans.
Jardins de can Modolell, març de 1935. AMVA, Col·lecció Castelló Solina. 
Tot estava preparat perquè assistís en aquell acte el mateix Ventura Gassol, conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya. No obstant, finalment, en representació del conseller va venir a Viladecans el seu bon amic, advocat i diputat tarragoní Manuel Galès qui al seu torn havia estat mestre de formació i seguidor del també diputat a Corts Marcel·lí Domingo. Tots els polítics republicans esmentats eren conscients de la labor cívica i instructiva que havia d’assolir la ciutadania republicana del país si hom volia cercar el progrés i l’avenç social. L’exemple que es preparava a Viladecans, s’adequava del tot a l’ideari de totes aquelles persones de renom.
Ens situem al matí del divendres 8 de setembre de l’any 1933, el primer dia de la Festa Major d’Estiu d’aquell any. Pocs veïns desconeixien que aquell matí s’hi faria un dels actes més destacats i esperats d’aquella festa: el primer concurs de pintura, dibuix, fotografia i labors organitzat pel Centre Cultural i Artístic de Viladecans, el qual aprofitava aquell esdeveniment per presentar-se al conjunt de veïns (1). Abans del dia en què es convocà el concurs, es formà un jurat compost per la senyora Teresa Pou i les joves Francesca Roca i Trinitat Roig, les quals havien de valorar les labors i les manualitats que s’havien presentat. Per al jurat dels treballs de pintura, dibuix i fotografia es formà un altre jurat format pel mateix diputat Galès, el senyor Casas i en Josep Mestres, mestre del poble i reconegut home d’idees republicanes. Poc després d’avaluar les obres presentades, el jurat va decidir premiar les labors i manualitats presentades per les veïnes Assumpció Miguel, Elvira Armengol i Maria Bassolas. Els premis de pintura van recaure en el senyor Baixés i en Baldiri i Anton Piqué; els de fotografia per en Joan Déu, Joan Almirall i Ramon Balletbó i els de dibuix en els senyors Joan Comas, Florenci Jené, Francesc Oliva i Pere Marieges. Al final de l’acte, tothom es va apropar a la Casa de la Vila on, enmig d’un aperitiu ofert als assistents en el saló d’actes de l’ajuntament, van prendre la paraula, des de la tribuna de can Modolell, el diputat Galès i el tinent d’alcalde Llorenç Puig (2), els quals van acabar per encoratjar els membres dels Centre Cultural i Artístic de Viladecans que amb aquell acte ciutadà iniciaven un recorregut que hom preveia ple d’entusiasme i il·lusió.
La determinació dels impulsors havia començat mesos abans. En una instància presentada a l’alcalde de Viladecans, el 28 de març de l’any 1933, un grup de joves veïns del poble escrivien el següent:(3)
“Que moguts pel noble ambient de ciutadania i despullats de tot egoisme i mires lucratives, hem determinat junt altres tants individus a quins per mitjà de la present representem, constituir una Societat que es dirà “CULTURA POPULAR I ARTÍSTICA” despullada de tot caire polític si bé respectant l’actual règim implantat.
(...) Ara bé, de moment, careixem de mitjans i d’hostatge, i davant d’aquests obstacles que no són inconvenient per començar la nostra tasca, ens adrecem a la vostra autoritat convençuts que l’Ajuntament que us honoreu en presidir, aplaudirà la iniciativa i a l’ensems ens donarà l’apoi necessari que pugui o estigui al seu alcanç.
Creiem no abusar demanant hospitalitat social en una de les dependències de la Casa Comunal, com també el que se’ns faciliti el poder fer ús de la biblioteca popular, fixant els dies i hores compatibles a l’obrer que després del seu treball ve a llegir quelcom que li sigui beneficiós obrint-se pas a la cultura.
Com sigui que es donaran conferències per personal competent encaminades amb el fi primordial que es persegueix, el mes natural es suposar que despertaran interès a la localitat (...)”(4)
A partir del que es destil·la del contingut d’aquesta instància, hom pot concloure que l’entitat que es volia presentar a l’alcalde, aleshores, partia de posicions polítiques independents però que tenia com a fita la instrucció de les classes populars i obreres, pas necessari per a l’assoliment dels principis cívics republicans. L’acte que hem citat de la Festa Major és un bon exemple d’aquesta motivació i interès.(5)
Lluny de quedar-se amb aquell acte de presentació, cap a finals d’octubre d’aquell mateix any, l’entitat organitzà una conferència titulada “Tasques per a desenvolupar en els nostre centre”, realitzada pel veí Joan Fusté Nuri, tot remarcant en ella el valor indiscutible de la cultura i la necessitat d’ella en poblacions petites, mancades de recursos i equipaments culturals, la qual cosa no permetia una tasca instructiva vers la majoria dels seus veïns(6). 
Per a l’any 1934, el Centre Cultural i Artístic de Viladecans preveia realitzar cursets de gramàtica castellana, catalana, esperanto i fotografia, a més de fer excursions. D’altra banda tenim constància documental de la participació en un aplec fins l’ermita de Sant Ramon (març de 1934) i de l’organització del primer Homenatge a la Vellesa que es va fer a Viladecans (març de 1935)(7), molt abans que l’alcalde  Joan Miernau reprengués aquesta mena d’actes gairebé vint anys després, en un context polític i social ben diferent. 
Uns esforços dinamitzadors, portats a terme per joves veïns republicans que, amb tota seguretat, el context de la guerra i de la revolució, iniciats a partir de juliol del 1936, van obligar a abandonar forçadament. 
Xavier Calderé i Bel
1. La Vanguardia, 12 de setembre de 1933, pàg. 24.
2. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llibres d’Actes del Ple de l’Ajuntament, 1933. Llorenç Puig arribaria a ser alcalde de la vila, el 20 setembre d’aquell any 1933, a conseqüència de la dimisió de l’anterior batlle Joaquim Plans.
3. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència d’entrada, instàncies, 28 de març de l’any 1933. La instància va ser signada, entre d’altres, per l’A. Balaguer, el Jaume Bonich, en Francesc Déu, en Manuel i en Josep Masafrets, en Joan Comas, l’Amadeu Durso, en Llorenç Torras i l’Ezequiel Valbuena.
4. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència d’entrada, abril 1933. En una altra instància presentada pels membres de l’entitat s’agraïa al Consistori l’haver cedit interinament les dependències municipals per a la formació del Centre però al mateix temps informava que es traslladarien, a partir del mes de maig d’aquell any i per manca d’espai, a un local de la carretera de Barcelona, núm. 16, baixos. 
5. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència d’entrada. agost de 1933. En la instància que l’entitat presenta en aquest mes, es demanava formalment permís a l’autoritat local per fer el concurs esmentat. En aquesta instància ja s’hi podia veure el logotip del Centre Cultural i Artístic, dissenyat per en Joan Comas, que hom pot observar com a il·lustració en el present article. També s’informava que l’entitat ja havia rebut la legalització dels seus estatuts per part del Govern Civil. La instància està signada per en Llorenç Torras Vendrell, secretari de l’entitat, qui temps més tard seria regidor de l’ajuntament, per Esquerra Republicana de Catalunya, entre el mes d’agost i octubre de 1936, i del Consell Municipal de Viladecans d’ençà el mes de gener de 1937 fins al final d’aquell mateix any en què el van enviar al front de guerra. 
6. La Vanguardia, 31 d’octubre de 1933, pàg. 30.

dimarts, 24 de juliol del 2012

L'espai Llumvi



L’Esplai Llumvi (Llum viva), es troba al local Joan XXIII, de la Plaça Sant Herblain, 18, de Viladecans. Depèn de la parròquia de Santa Maria Magdalena, situada en el Grup Sant Jordi. Està adscrit a la fundació Pere Tarrés d’Esplais cristians, i l’entitat, amb els seus corresponents Estatuts, està aprovada per la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, i registrada en el Registre d’Entitats de Viladecans.
A la parròquia de Santa Maria Magdalena, el curs 1989-1990 es va iniciar l’Esplai 4 Gats que, amb algunes intermitències, va durar fins el curs 2006-2007. Durant gairebé dos anys, però, no es va cobrir el buit que havia deixat aquella entitat, fins que el curs 2008-2009 es va començar a treballar a la Parròquia amb un grup de nois i noies de 9 a 14 anys. Va ser aquest grup el que va derivar en la constitució d’un nou Esplai (l’Esplai Llumvi), que agafés el relleu dels 4 Gats. Així, el juny de 2009, començava un primer casal d’estiu; i després durant els cursos 2009-2010, 2010-2011 i 2011-2012, amb els seus corresponents casals d’estiu, l’Esplai ha vingut funcionant tots els dissabtes, de 5 a 7 de la tarda, amb un increment successiu de participants, des dels 15 a 20 inicials, fins els 25 a 30 actuals. Al casal d’estiu d’enguany, hi participen un total de 70 nois i noies, dividits en tres grups d’edat (4 a 7, 8 a 10, i 11 a 14 anys).
L’Esplai compta amb un total d’onze monitors (un director/a; 2 monitors/res titulats; 4 monitors/res majors d’edat, encara sense títol; i 4 pre-monitors/res, menors de 18 anys). Cal remarcar la tasca desinteressada i voluntària d’aquest grup de joves que, des de diverses motivacions, lliuren un temps a aquest servei comunitari.
L’ideari del centre i el seu projecte educatiu tenen com a objectiu el desenvolupament d’una educació en el temps lliure dels infants, basada en la solidaritat, l’amistat, i el respecte envers als altres, la natura, i la nostra població. Intenta potenciar, al màxim, un temps lliure creatiu i crític, enfront al temps lliure consumista i tendint a la passivitat que ens mostra sovint la societat.
D’altra part, en tractar-se d’un Esplai cristià, vetlla també l’educació en la fe, sempre des del respecte i la llibertat, tant dels infants com de les famílies. Un cop al mes se celebra una missa familiar, a la qual es convida als pares i nens. L’assistència és lliure.
El lema de l’Esplai és “Fem camí en comunitat”, per posar en relleu el fet de caminar junts sense excloure ni discriminar ningú. El fulard és de color blau i groc, colors que simbolitzen l’aigua i la llum.
Podeu consultar permanentment la nostra pàgina Web: http://fentcamiencomunitat.blogspot.com.es/, i posar-vos en contacte amb nosaltres a través del e-mail: centresplaillumvi@gmail.com
Gemma Moreno Dorado 
Joan Sánchez Escamilla

L'agró roig


L’agró roig és un ocell gros, de 70-90 cm d’alt (amb el coll estirat) i 110-145 d’envergadura amb les ales esteses. L’Agró roig cria en canyissars o en arbres propers a grans llacs o bé altres aiguamolls extensos. S’alimenta de peixos, granotes, insectes i petits mamífers que pugui trobar en aigües poc profundes. Se sospitava que criava al delta del Llobregat però aquest any s’ha confirmat en localitzar un niu amb quatre polls.
Font: Viquipèdia.
Eio Ramon

dilluns, 23 de juliol del 2012

Preguntes


Si s’ha de retallar perquè l’endeutament causat per la corrupció és brutal, 
¿Per què els funcionaris (i els que no ho són però treballen per a l’administració) han de pagar la major part de la factura per uns serveis que ens afecten a tots? 
En lloc de retallar coses imprescindibles, ¿no faríem bé de pagar més tots plegats a través dels impostos de manera proporcional als ingressos? 
¿Per què amnisties fiscals? ¿Per què no es treballa per acabar amb els paradisos fiscals? ¿Per què no es torna a l’impost de successions?
Posats a infringir normes (la llista dels pactes incomplerts amb tot i amb tothom és enorme) ¿per què no “nacionalitzen” els comptes corrents de tota aquesta gent que s’ha lucrat tant amb els diners de tots? 
¿Per què hem de pagar una prima a la “roja” per fer bé la seva feina i als mestres que la fan bé els posen al carrer?
¿Per què no es retalla en l’exèrcit o en l’armament? Cap enemic no ens farà gaire més mal que el que ja ens està fent aquest capitalisme cruel. 
¿Per què no revisen el frau fiscal, no només el dels treballadors, sinó el de molts professionals i grans empreses? 
¿Per què no exigeixen com a contraprestació a les entitats bancàries que fan desnonaments que ofereixin pisos de lloguer a preus assequibles? 
¿Per què els partits polítics no fan un gest i acaben amb els seus privilegis fiscals, i es redueixen els  ingressos provinents de l’Estat com a mínim en la mateixa proporció que ho fan els funcionaris? 
¿Per què l’Església catòlica no abandona el seu ambigu sistema recaptatori a través de la renda i no recapta directament els ingressos dels seus feligresos demanant subvencions amb finalitats socials o culturals com qualsevol altra institució?
¿Per què no estimulen la cotització a la Seguretat Social? Ara hi ha hagut el tema de les treballadores a domicili, ningú no ha mogut un dit per promoure’n l’assegurança. 
¿Per què els mateixos que ara parlen d’independència de Catalunya estan disposats a vendre el país a Sheldon Adelson?
¿Per què no fan pagar als clubs esportius els deutes que tenen amb la Seguretat Social i amb Hisenda?
¿Per què no promouen una redistribució de la feina, de manera que si n’hi ha poca estigui més ben repartida (allò del treballar menys per treballar tots). 
I sobretot, ¿per què no són clars amb la informació, i per què la gent normal, els votants, hem tolerat i continuem tolerant tanta corrupció i tanta mentida? ¿Per què no ens impliquem més en la política?
Mercè Solé

diumenge, 22 de juliol del 2012

La independència de Catalunya, a debat a l’Ajuntament de Viladecans


En el Ple Municipal del passat 28 de juny vaig tenir l’honor de defensar una moció que posava sobre la taula el debat sobre la independència de Catalunya. La iniciativa la va promoure la secció viladecanenca de l’Assemblea Nacional Catalana (www.assemble.cat). Aquesta entitat, que a Viladecans presideix en Tomàs Caroz, va sorgir al caliu dels referèndums populars per l’autodeterminació (2009-2011) i la manifestació de rebuig a la sentència de l’Estatut de Catalunya (10-7-2011) i ha proposat que l’Ajuntament de Viladecans s’adhereixi a l’Associació de Municipis per la Independència, que ja dóna cabuda a 540 pobles i ciutats.
Un grup de 50 persones es concentraven a petició de l’ANC a la porta de la Sala de Plens, amb banderes i músiques, mentres tenia lloc el debat entre els cinc grups municipals, en què jo mateix, com a portanveu de CiU (únic grup a presentar la moció, degut al rebuig de tots els altres), vaig defensar que la nostra ciutat no pot quedar al marge del moviment popular que va creixent en favor de l’autodeterminació del nostre país, del qual formen part cada cop més catalans esperançats en el futur, però emprenyats amb el present, en què el nostre país és víctima d’abusos fiscals (16.300 milions d’euros anuals de dèficit), culturals (agressions al català en l’ensenyament, així com a les Illes, a la Franja, etc.) i nacionals (incompliments reiterats per part de l’Estat Espanyol dels acords i dels lleis que ells mateixos elaboren). Podeu veure la intervenció sencera a www.ciu-viladecans.cat.
La moció no va prosperar, per l’oposició dels altres grups: José Luis Atienza (Iniciativa Verds) i Alberto Delgado (Plataforma per Catalunya) coincidien en que parlar d’independència “trenca la cohesió social a Catalunya”. Jo em pregunto: ¿no la trenca més la manca de recursos per fer polítiques socials, derivada de la nostra dependència de la Hisenda espanyola?
El Partit Popular va manifestar el seu sentiment espanyol; considera que “no es pot imaginar Catalunya sense Espanya ni Espanya sense Catalunya” i que  el Dret a l’Autodeterminació està pensat perquè l’apliquin les colònies (¿que no ens tracta Espanya com una colònia en molt aspectes?)
Per la seva banda Maria Salmeron (PSC) va fer una intervenció molt breu indicant que el PSC no és partidari de la independència de Catalunya. Davant la falta de concreció dels motius d’aquests últims, en el torn de rèplica no vaig poder estar-me de citar Josep Pla, que sostenia que “el més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres”.
El resultat de la votació va ser el següent:
A favor: 2 vots (Convergència i Unió)
En blanc: 2 vots (1 d’Esquerra Unida i 1 no adscrit)
En contra: 21 vots  (PSC, PP, Iniciativa Verds, Plataforma i 1 no adscrita).
El resultat, que ja coneixíem per avançat, no suposa cap pas enrere; ans al contrari, per primer cop el concepte de la independència de Catalunya s’ha debatut en el Ple del nostre Ajuntament, i una recent enquesta del CEO confirma que aquest sentiment sobiranista va creixent i ja és el del 51 per cent dels catalans. Pels que pensin que a Viladecans això no passa, una senzilla dada: en les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 els partits que han donat suport a la moció (Convergència, Esquerra, Solidaritat) van tenir el 32,7 per cent dels vots dels viladecanencs (i no incloem molts catalanistes que voten PSC, Iniciativa, etc)... i ara, sens dubte, en serien més.
Carles Lozano

dissabte, 21 de juliol del 2012

Tornarem a lluitar, tornarem a vèncer


Passen els mesos i passen els anys i aquell vell compromís, de la Generalitat de Catalunya, d’ampliació de l’Hospital de Viladecans i de construcció d’alguns ambulatoris a les nostres localitats no tan sols sembla abandonat sinó que cada dia es veu més amenaçat l’estatus anterior de l’Hospital a l’actual Govern de la Generalitat. Al tancament de llits i a l’allargament de les llistes d’espera l’acompanya una ombra, que l’Hospital de Viladecans podria abandonar la seva funció d’estada hospitalària. Això que de moment no és més que un rumor, cada vegada més estès, podria convertir-se en realitat vista la política actual exercida des dels “sillons” de la Conselleria de Sanitat.
I es que el full de ruta d’aquest tàndem CiU-PP es basa en la precarització de la Sanitat Pública, de vegades amb excuses del que “li han deixat”, de vegades amb “la racionalització”, però en el fons la seva mentalitat és retallar i retallar el nostre sistema de salut.
I és que de vegades la realitat pot superar la ficció i veiem com milers i milers de ciutadans es veuen abocats a pagar el que no tenen pels medicaments, mentre els mateixos que apliquen aquestes tipus de política recolzen l’aportació de diners, sense límits, als bancs. 
O que alguns caps de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat siguin persones que van estar directament implicades en la sanitat privada catalana. Com pot ser posar la guineu a cuidar les gallines? Doncs això està passant a Catalunya fins al nivell que el màxim responsable de l’ICS (Institut Català de la Salut), sí, dels hospitals públics catalans, hagi dimitit per presumptes irregularitats. I jo penso que com poden elements com el Sr. Prats defensar l’hospital dels i de les ciutadanes de Viladecans, Gavà, Castelldefels, Sant Climent i Begues? Senzillament no ho fan i es per que la seva ideologia, es convertir la salut de les persones en un negoci.
Al davant de tot aquest panorama els moviments veïnals, els representants dels treballadors de l’hospital i més entitats continuen veient necessari un ampli consens per defensar una necessitat, l’ampliació de l’Hospital i la construcció dels CAP pendents en aquestes localitats. Aquesta necessitat no significa que els i les ciutadanes estiguin demanant una cosa que “ara no toca”. Els i les ciutadanes defensen aquells compromisos assumits per la Generalitat de dotar aquestes localitats dels mitjans sanitaris suficients per tenir una sanitat de qualitat. I és per això que la ciutadania està decidida a tornar a lluitar i els podem assegurar que tornarem a vèncer.
Miguel de la Rubia

divendres, 20 de juliol del 2012

Els colors del verd


Qualsevol diria que els pagesos són els primers ecologistes, perquè es passen la seva vida envoltats de la terra i el verd de les plantes. No és del tot així perquè les relacions entre el medi ambient i la gent del camp mai no han estat fàcils. Es queixen que els ocells de les zones protegides els fan malbé les collites i miren amb antipatia la reserva natural, com si fos la casa quarter d’un exèrcit depredador d’enciams, figues i bledes. 
Els tècnics diuen que no, que les espècies protegides no són gaires i que són els ocells comuns de la zona, les gavines, les garses o els estornells, els realment danyosos per a l’agricultura. Però els pagesos ja no es creuen res, i menys els informes dels tècnics que sempre els han volgut vendre la moto, siguin de la Metropolitana o de Medi Ambient. Ser pagès és sentir-se Gary Cooper a Solo ante el peligro. Mentre els ecologistes es capfiquen en passejar pels camins en bicicleta, i gaudir del paisatge amb tot els colors del verd del delta, els pagesos es lamenten que les bicicletes sovint destorben al camí que utilitzen per arribar al seu camp amb el cotxe, el tractor o el camió. 
Això és el Parc Agrari, però no estem per fer maco ni per passar l’estona.  Estem aquí  per feina, treballem en això i vivim d’això, em diu un pagès.  Estic en contra de vendre la terra perquè facin un casino,  perquè el camp és el meu mitjà de vida. Sóc pagès i m’agrada fer de pagès. Depens de tu, de la terra, del temps i de ningú més. Sí, també del preu del mercat, però ja hi comptes. Quan anava a l’escola em deien, nano, estudia, que si no acabaràs de pagès, collint patates al camp. Ser pagès  sembla que sigui ser burro, que ets pagès perquè no ets capaç de ser una altra cosa. A mi sempre m’ha agradat aprendre,  a la vida has de tenir curiositat i ganes de saber. Nosaltres plantem coses per cuidar-les, alimentar-les i que  creixin. Però la vida és complicada i hi ha insectes que et maten, i insectes que et donen la vida.
Un dia m’invita a anar al seu camp. Un camí surt de la carretera de València i porta fins a uns hivernacles. En el terra hi ha amuntegades caixes de fruita de plàstic blau, negre i vermell. Entrem en un hivernacle i apareixen columnes verdes de tomaqueres que pugen cap al cel de plàstic blanc.  Estan penjades d’un cordill lligat a unes barres que creuen pel mig de les rengleres a més dos metres d’alçada. Vist de dins sembla més gran que vist de fora,  hi ha una atmosfera càlida i l’aire és com espès amb olor tèbia a terra. La terra marca llargs solcs d’un color situat entre els marrons i els carbasses dels llapis Alpino. Estan nets, sense una sola herba, tot ordenat i perfecte. Els tomàquets pengen verds, rodons i grossos. Alguns insinuen el carbassa que en pocs dies tornarà a roig.
Els teus amics ecologistes diuen que això no és natural. Tenen raó. L’agricultura no és natural.  Necessitem els hivernacles per poder viure fent de pagès. Cada vegada som menys, i sense pagesos, adéu a la zona agrícola. Ara, no podem treballar igual que sempre. No podem utilitzar a dojo l’insecticida ni l’herbicida com abans perquè fem mal. Mira aquesta bèstia verda que corre per sobre la pell  d’aquest tomàquet. Aquest petit cabronàs verd és el que em salva la vida –i m’ensenya una fulla amb el verd tarat per una taca triangular platejada–, es menja la culpable, la mosca blanca, sense necessitat d’insecticida.
Tot està per fer i tot és possible encara, va escriure Martí i Pol.
José Luis Atienza

dijous, 19 de juliol del 2012

Carta de despedida



Hola Chej:
Hoy, por tu familia, un hermano, supe que habías fallecido, mi manera de decirte hasta pronto es con esta simple carta, eso sí, con toda la pena que siento en estos momentos.
De tu estancia con nosotros me han quedado todos tus recuerdos que son muchos, el que más destaca son tus dibujos de Dragon Ball que tanto te gustaban y que me dedicaste con todo el cariño y que yo ahora como te prometí voy a enmarcarlos, también supongo que te acuerdas hicimos un trato que respetamos durante todo el tiempo que viviste a nuestro lado por mucho que nos costara.
Creo que no me perdonaste que te mandara de vuelta a los campamentos, me dijiste que era dar un paso atrás, pero creo que entendiste mi postura de volver a retornar mi vida con mi familia, marido, hijo y nieto, pero no por ello dejé de sentir tu marcha de regreso con tu familia, durante unos días me sentí triste y vacía sin tu presencia, a tu lado aprendí a valorar más la vida cotidiana junto con mi familia y amigos.
Espero que estés liberado de tu enfermedad y que donde estés puedas hacer todo lo que en vida no pudiste, y sin nada más que decirte, te mando recuerdos de toda la asociación de Viladecans pel Sàhara, de Carmen, Irene, Rosa, María y Trini y de tu familia española Rosa y Antonio recibe un abrazo muy fuerte.
Rosa Mercader

dimecres, 18 de juliol del 2012

Primeres passes dels futurs Castellers de Viladecans


Des del passat dia 1 de juny, un grup de joves viladecanencs ha estat organitzant un seguit d’assajos i tallers per començar a iniciar-se en el món dels castells. Durant el mes de juny es van organitzar quatre assajos a l’Ateneu de Cultura Popular de Can Batllori, que servien, sobretot, per aprendre la tècnica castellera, per saber muntar una pinya i per a fer servir correctament la nomenclatura castellera. En només dos assajos, aquest petit embrió de colla ja havia plantat, per si sol, un pilar de tres, fet que repetirien en l’ultim assaig de juny, aixecant-ne dos. 
Els tallers també han servit per saber muntar i pujar a les estructures bàsiques i complexes dels castells, com són l’estructura del dos, del tres, del quatre, del cinc, del tres i del quatre amb l’agulla i fins i tot del set. A més durant l’últim assaig de juny es va poder comptar amb un gran nombre d’efectius per muntar diverses pinyes amb molta solvència. En definitiva, una experiència molt enriquidora per a tothom, ja que tots els assistents als tallers partien de zero i s’ha aconseguit formar un nucli fort per tal d’aconseguir, en un futur no molt llunyà, objectius més i més ambiciosos.  
Però això no acaba aquí. És tanta l’ambició d’aquest grup, que s’ha decidit seguir fent assajos durant el mes de juliol, per tal de donar-nos a conèixer i engrescar cada cop a més i més gent perquè vingui a fer castells amb nosaltres. És gràcies a la coordinació i bona sintonia amb l’Ateneu de Cultura Popular de Can Batllori que s’ha fet possible. Els assajos són tots els dimarts de 19 a 21 hores i divendres de 20 a 22 hores. No cal pagar ni fer cap inscripció, és una activitat gratuïta, familiar, oberta a tots i on tothom hi té cabuda. Necessitem al màxim de gent per, arribat el moment, poder aixecar castells.
Fem que entre tots aquest somni es faci realitat. Vine a tocar el cel amb els futurs Castellers de Viladecans.
Contacta amb nosaltres durant els dies d’assaig i uneix-te a la nostra pàgina de facebook: https://www.facebook.com/castellersdeviladecans.
Joan Sanchez Escamilla

dimarts, 17 de juliol del 2012

dis(Capacitats) revolucionàries


La discapacitat espanta. Espanta tant que sovint és causa de tirar la tovallola. I efectivament hi ha discapacitats terribles (com la incapacitat del poder per percebre el patiment del més feble). Cal reconèixer, però, que la nostra percepció sovint és esbiaixada.
En primer lloc, perquè ens sentim arrogantment autònoms, però de fet les persones, que tenim un ampli ventall de possibilitats i capacitats emocionals, físiques i intel·lectuals, arrosseguem discapacitats de moltes menes en diversos moments de la vida. La nostra intel·ligència, mobilitat i capacitat de treball experimenten pujades i baixades i tots som depenents en un moment o altre i necessitem dels altres. I és evident que hi ha discapacitats que són molt visibles, com la paràlisi cerebral, mentre que n’hi ha d’altres que es mantenen en un discret segon pla, tant que sovint ni ens adonem que les patim.
I en segon lloc, perquè el nostre sistema social està muntat al voltant de la productivitat econòmica i tendeix a excloure els qui no hi tenen accés: aturats, dones, pensionistes, joves, discapacitats.
La nostra aparent autonomia reposa sobre un gran individualisme, que no deixa de ser un miratge. Ens creiem capaços de tot i no necessitem mai ningú. Ens fa nosa tot allò que té a veure amb la col·lectivitat, que vivim com una limitació a les nostres aspiracions de volar més de pressa i més lluny. En canvi, la discapacitat obliga a afluixar la marxa, a caminar al pas dels més lents. Remenant pel facebook vaig trobar una frase que ho expressa bé: si camines sol vas més de pressa, si camines amb altres vas més lluny.
En aquest context, he viscut no fa gaire tres experiències en relació a la discapacitat que resulten estimulants:
Un grapat de persones amb discapacitat psíquica d’Asdivi han participat en la Cursa de la Lluna Plena. Ho han fet al seu ritme -caminant–, però han fet l’itinerari sencer. Els “Asdivins”, com sempre, prenen part amb bon humor dels esdeveniments de la seva ciutat i ho fan amb senzillesa, sabent que no guanyaran res més que la seva autoestima i l’admiració de propis i estranys, que no és poc. 
Un grup de nois i noies del taller ocupacional Caviga es van presentar als premis “Al Vent” de narrativa per a persones amb discapacitat. I s’han endut el primer premi, amb el conte El rave lleig. Doncs està molt bé. El conte, el podeu llegir a la plana 3 d’aquesta revista.
L’espectacle Teatre per un forat presentat a la fira de Teatre al Carrer per Caviga ha estat una feina excel·lent, en creativitat, en esforç, en contingut, aconseguint moments realment màgics. No és explotant un sentiment de compassió envers el col·lectiu que han aconseguit obrir-se camí en el festival, sinó perquè han assolit un nivell que no desmereixia en absolut la tasca dels companys de cartell.
Tres bones experiències que evidencien que per compensar la discapacitat fa falta voluntat, però sobretot sentit ciutadà, complicitat, solidaritat, la implicació de molta gent i el convenciment que les coses poden ser d’una altra manera. 
De fet, avui que es parla tant de valors potser convindria tenir en compte que els valors es demostren en les dificultats. Els protocols quan s’enfonsa el vaixell (“els infants primer”) serveixen no quan es navega amb bon vent i motor potent, sinó quan es topa amb l’iceberg. L’iceberg conjuntural de la crisi o l’iceberg crònic de la malaltia. Ben bé a l’inrevés dels nostres governs, que van tallant les amarres dels qui més tenen, perquè no se sentin afeixugats pel pes dels qui van quedan al marge del camí: els aturats, els immigrants, els desnonats, els discapacitats, els presos-sense-berenar. 
Els valors d’una societat no es demostren per tenir un “Pla Nacional de Valors” per nostrat que sigui, sinó per com s’actua amb el personal més feble en els moments més difícils. En aquest sentit, imitar les persones amb discapacitat de la nostra ciutat seria revolucionari. 
Mercè Solé

dilluns, 16 de juliol del 2012

El rave lleig


Hi havia una vegada un  hort, en un llunyà poble del Baix Llobregat anomenat Viladecans, de què tenien cura uns nois d’un taller ocupacional, on treballaven molt i, amb tot el que collien, feien unes bosses de verdures i hortalisses que després venien als seus companys.
A les nits, quan els nois recollien totes les eines i el taller quedava tancat i el sol s’amagava donant pas a la lluna, els enciams sempre molt grans i verds feien festes amb els tomàquets vermells i orgullosos, les cebes, els carbassons i les faves i s’ho passaven d’allò més bé. Els ocells nocturns i els mussols els cantaven i ells tots plegats ballaven sense descans. Mai convidaven als raves perquè deien que eren molt petits i amargs.
Els raves se sentien discriminats i molt sols perquè ningú no els parlava mai, sempre estaven tristos i plorant, ploraven unes llàgrimes dolces i abundants. Tantes eren les llàgrimes que sortien dels ulls d’aquells raves que sempre deixaven els seus solcs de l’hort plens fins a dalt, però vet aquí que aquestes llàgrimes van regar tan bé la terra que els raves van començar a créixer i créixer, convertint-se en uns raves molt grans i dolços.
Quan els nois del taller van arribar el matí següent i van veure aquells raves, no s’ho podien creure. On al dia d’abans tenien uns petits raves tristos, ara tenien tot l’hort ple de grans raves i es van posar molt contents perquè sabien que aquells raves es vendrien molt bé. Es van posar a treballar de valent per a recollir la collita. Es van trobar amb uns raves tan espectaculars que ningú no va voler enciams, ni tomàquets ni cebes ni carbassons ni faves, tothom només volia raves i més raves. La gent només feia que parlar dels raves d’aquell taller ocupacional, fins i tot l’alcalde del poble va anar a comprar unes bosses d’aquells magnífics raves. Van arribar camions a carregar raves de Viladecans i els van enviar a altres països i, com que ningú ja no volia res que no fossin raves, els enciams, els tomàquets, les cebes, els carbassons i les faves es van quedar a l’hort sense collir i podrint-se al sol.
Descobrint que no s’havien portat bé deixant de costat als raves i pensant només en ells mateixos, es van adonar que mai pots pensar que ningú pel seu aspecte exterior no aconseguirà res a la vida i mentre que els enciams, les cebes, els carbassons i les faves quedaven a l’oblit, víctimes del seu comportament, els raves ballaven feliçment “la lambada” dins de les amanides de mig món, fins i tot van sortir als informatius i van protagonitzar un parell d’anuncis a la televisió.
I conte contat aquest conte s’ha acabat.
Ángel Fernández, José Tomás Martínez, Óscar Moral, Jordi Muros, Mercedes Navas, Raquel Poley, Manuel Quijada i Julián Blázquez. CO Caviga

dissabte, 14 de juliol del 2012

Fer-nos nostre el carrer


Aquest cap de setmana passat, amb la fira de teatre Al Carrer, el carrer, com és natural, s’ha omplert de gent. Un any més, darrere les diverses activitats i representacions, la gent de Viladecans ens hem fet nostres aquests espais que són de tots, i hem mostrat que, efectivament, la ciutat és una propietat col·lectiva.
Ara vénen les vacances. Però just després, quan la vida comenci a tornar a la normalitat, experimentarem un altre cop que la ciutat és de tots, que el carrer és de tots. Serà amb la Festa Major. És aquesta, sens dubte, una magnífica manera de començar el curs. Sortim de casa, ens trobem junts, ocupem els carrers i les places i els disfrutem plegats… I fent això, estem dient que no som un mer conjunt de persones que individualment anem tirant endavant la nostra vida, sinó que som un col·lectiu, un conjunt de gent que volem funcionar junts. I a això ens hi ajuden, a més, els signes d’identitat que entre tots hem anat creant, amb el Mamut com el més significatiu de tots ells.
Estem en temps de crisi, prou que ho sabem. Però precisament per això és més necessari que mai sortir al carrer, fer festa, sentir-nos junts i vius. Sí, hi ha menys diners per fer activitats. Però la festa depèn més de la imaginació i de les ganes que no pas dels diners que s’hi puguin abocar. Els diners evidentment són necessaris, però amb els que hi hagi, encara que siguin menys que abans, ens continuarem trobant, i continuarem fent nostre el carrer, fent nostra la ciutat, fent nostra la vida col·lectiva. Que tinguem tots un bon estiu i, després, que tinguem una bona Festa Major!

dilluns, 2 de juliol del 2012

Reivindicant l’hospital






Juliol de 1978. Passen  els anys però no les reivindicacions socials. Manifestació per demanar un hospital i un ambulatori per Viladecans  convocada pels  partits politics i sindicats.
Jaume Muns

diumenge, 1 de juliol del 2012

Una mirada als nostres camps (2)


Completant el que explicàvem en el número passat sobre el procés per aconseguir una agricultura que realment generés riquesa, cal dir encara un parell de coses més. La primera, que a Viladecans aquest procés va ser més lent que als altres pobles del Delta, per múltiples causes; l’esforç, aquí, va haver de ser més dur i, per tant, més meritori. I és llàstima que no tinguem cap estudi a fons de la nostra història agrícola en els últims dos-cents o tres-cents anys. Perquè és sobre aquesta història que s’ha construït la nostra ciutat. 
I també cal dir, en un altre nivell, que, actualment, l’aigua que arriba a les corredores no ve, com abans, de la pluja barrejada amb les aigües brutes dels usos urbans i industrials. Ara, des de finals dels anys 80, les aigües brutes es canalitzen cap a la depuradora que hi ha vora l’estany de la Murtra, i d’allà tornen a pujar canalitzades cap amunt i es distribueixen a les corredores. 
Explicat, doncs, tot això, ara serà l’hora de continuar pel Camí dels Llanassos. A la dreta del Camí, ja ho hem dit, ens acompanya tota l’estona la corredora. Si ens hi fixem, veurem alguns xupets. En un camp de l’esquerra, podrem veure una filera de quatre xupets ben aliniats. I ficant-nos pels diversos camins, amagats entre els canyissars, trobarem els valls que, més estrets, ajuden a canalitzar i distribuir l’aigua entre els camps. Si ens fiquem pels camins, caldrà que respectem sempre, això si, els cultius, i que no entrem per dins els camps, que prou dura és la feina que comporten com perquè a sobre hi hagi qui els vingui a fer malbé.
Mirant totes aquestes construccions, i mirant també la riquesa dels conreus, podrem recordar aquells viladecanencs que al llarg de molts anys van anar creant aquestes xarxes de rec tan complexes i fins i tot sofisticades. I de passada, mentre admirem tota aquesta obra, podem admirar també els noms de les diverses partides o sectors, alguns dels quals estan indicats en rètols: els Llanassos, els Reguerons, les Xauxes, les Iques, el Pi Tort, el Serral Llarg, les Sorres, les Sorrilles... També podem recordar noms d’altres zones: les Ràfoles, la Sínia, les Feixa-roques, l’Enregàs... El nom d’Enregàs és ben curiós: l’article “en” s’ha enganxat al cognom Regàs, i s’ha convertit en una sola paraula. També podem recordar el nom d’unes terres que deien que eren de les més bones de Viladecans, i que ara estan urbanitzades: les Parellades, pronunciat, en la inoblidable parla viladecanenca pagesa, “les Preiades”. Sobre elles deia Antònia Doñate en el llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate: “Les del Tomacaire, les Parellades i les dels Hermanus eren el millor del poble. Unes terres que aviat pujava tot. Per fer horta, això era especial. Eren terres calentes, que deien, i flonges. No eren terres grosses com són les dels Reguerons, o les dels Llanassos…”. I, per damunt de tots, és clar, tindrem presents els dos noms més plens d’història, les Àfriques i les Filipines, que en l’imaginari dels viladecanencs de les èpoques antigues representaven llocs llunyans, inhòspits i hostils, com ho eren aquells aiguamolls que calia colonitzar. 
I bé. Tornem al Camí Ral. I ara, si volem, podem fer un altre recorregut per veure millor tota la varietat dels nostres camps. Aquest que acabem de fer era per una zona com encerclada, que a vegades semblava com si fos una mena de reserva. El que ara farem serà en terres més obertes, on la riquesa agrícola està més a la vista. Indicarem un itinerari concret però, evidentment, si es vol, es poden agafar també altres camins i desviacions. 
Agafem, doncs, el Camí Ral, també conegut com Antiga Carretera de València, en direcció a Barcelona. Passem la rotonda de la carretera de la Vila i continuem. A la dreta ens trobem la masia de Cal Roc de les Marines, una edificació molt notable i ben cuidada, que, segons expliquen els seus actuals propietaris, havia estat una posada, on es canviaven els cavalls dels carruatges. Immediatament travessem la riera de Sant Climent. I just després de passar la riera, ens podem aturar un altre cop i mirar tot el conjunt de la serralada, amb Viladecans a sota, que encara fa prou goig malgrat alguns edificis que desgavellen el conjunt. 
Mentre anem seguint la carretera, a mà esquerra podem contemplar tota l’amplària dels camps. Continuem endavant, passem Can Sabadell, també a l’esquerra, i just després de les naus de l’Hortofrutícola Muns, agafem el camí asfaltat indicat amb el cartell de Camí de Cal Dimoni. Contemplem els camps amplis i fèrtils a banda i banda. A l’esquerra ens acompanya un vall, i més endavant en començarà un altre a la dreta.
El camí és recte, fins a un moment que fa un revolt a l’esquerra. Just abans del revolt veiem a la dreta un barri pintat de color verd. L’obrim, hi entrem, i seguint el camí ens arribem a un espai singular: les Basses de Cal Dimoni, que alguna gent de l’entorn anomena les Basses del Dimoni. Ens trobem, doncs, amb una gran bassa, amb una fauna destacable, uns llocs per observar-la i també taules i cadires per passar-hi l’estona. Cal dir que l’espai aquest és al terme de Sant Boi i des de la banda de Sant Boi es pot arribar fins a un aparcament que hi ha habilitat. 
Tornem al camí, que, com hem dit, fa un revolt a l’esquerra. Després en fa un altre a la dreta. I, després d’aquest segon revolt, ara ja amb un vall a banda i banda, veiem al camp de l’esquerra una llarga filera de xupets aliniats i, després d’una caseta amb el corresponent rafal –un rafal és un porxo–, podrem veure una construcció que alberga un pou. Mirant a banda i banda, els ulls se’ns ompliran de la riquesa i la bellesa dels conreus que anirem trobant.
Poc després, i just abans que el nostre camí vagi a morir en un altre camí que el creua perpendicularment, podrem veure a la dreta un conjunt d’edificacions, modernes, conegudes com “Can Ràfoles” i “l’Emissora”; aquest darrer nom és perquè ocupen el terreny del que havia de ser una emissora de ràdio construïda per la Generalitat republicana, i de la qual es va arribar a instal·lar l’antena. I probablement és allà on s’havia d’instal·lar també una emissora de televisió, en un projecte totalment pioner i que la guerra i la victòria franquista van estroncar. En l’edificació més propera al camí podem veure, tant a la paret sud com a la paret nord, els pilars amb ànima de ferro que sostenien l’antena.
Arribem al camí perpendicular i girem cap a l’esquerra. Al cap d’una mica travessem la via del tren. A continuació, passem pel pont de sota l’autopista, i ens trobem al carrer de la Tecnologia. Si continuéssim recte, travessant els edificis que tenim al davant, aniríem a parar al carrer del barri de Sales que porta el nom de carretera del Prat. I és que l’última part del recorregut que hem fet correspon precisament a l’antiga carretera que de Viladecans anava fins al Prat de Llobregat.
I ara, per acabar, una altra mirada possible als nostres camps. Aquesta molt ràpida i sense possibilitat d’aturar-se. Es tracta de pujar al tren a l’estació del Prat i anar fins a l’estació de Viladecans. Poc després de sortir de l’estació passem sota l’autovia que va a l’aeroport. I, a partir d’allà, a banda i banda, contemplem tota l’amplària dels camps, primer de Sant Boi i després de Viladecans. Un magnífic paisatge, sobretot si és dia laborable, amb tota l’activitat en marxa. I al fons, la serralada que ens acompanya tota l’estona. 
Josep Lligadas Vendrell